Tonio Kröger, Thomas Mann

Sinopsi (contracoberta de l’editorial)

Escrit el 1903, dos anys després de Buddenbrooks, la gran obra juvenil que féu famós el seu autor, Tonio Kröger suposà un pas endavant per la major habilitat artística i pel gran sentit de modernitat literària. Novel.la de formació, “retrat de l’artista jove” en què els detalls autobiogràfics apareixen molt poc dissimulats, Mann hi desenrotlla de forma magistral el que és potser el seu gran tema: el conflicte entre l’art i la vida, entre la dignitat burgesa i l’alliberament dels instints, contradicció que només serà vençuda, al capdavall, per l’art mateix.

Editorial Bruguera (edició 1984).- 145 pàgines.- Traductor: Guillem Nadal (poeta mallorquí).

Apunts de lectura

La narració segueix el curs de la vida de Tonio Kröger, des de la seva infantesa fins a l’edat adulta. Fill de cònsol i home de negocis, Kröger, i de mare llatina. El pare de temperament nòrdic (burgès i espiritual) i la mare de sang llatina (sensual i artística). És a dir dos temperaments contraposats. Allò que en va sortir, Tonio, fou això: “un burgès que es perdé pels camins de l’art, un bohemi ple d’enyorança de la bona “nursery”, un artista amb mala consciència”.

La novel·la narra el conflicte entre el jo individual i la societat, la lluita entre l’ètica de la feina i les regles del matrimoni burgès per una banda i la vida apassionada de l’artista genial i els instints i desitjos de cor, d’altra banda. El conflicte es planteja al voltant de tres escenes viscudes en relació a la vida amorosa. La primera amb l’adolescent Hans Hansen, la segona amb la jove Inge i la tercera quan al cap dels anys es troba que els seus amors de joventut s’han casat entre ells.

Un discurs sobre la vida i l’art, sobre la disjuntiva entre la vida confortable i burgesa o l’amor passional i la bellesa anhelada per artista rebel contra els convencionalismes socials. El capítol quatre és dedicat a la conversació entre Tonio i la pintora Lisaveta sobre, una interpel·lació sobre l’art i la vida. La resposta de la pintora a les reflexions expressades per Tonio li provoquen un gran revulsiu:

 “(…) sou simplement un burgès”.

(…)Sou un burgès en fals camí,Tonio Kröger, un burgès esgarriat. Pag.75

Com a conseqüència d’aquesta crua sentència (“Estic despatxat”), Tonio, viatja cap a Dinamarca tot seguint la inclinació nòrdica del temperament del pare, ben lluny del temperament de la mare inclinat més per la “bellezza”.

El viatge per terres del nord produeixen en Tonio una profunda transformació del seu discurs que tant el turmentava i així ho comunica per carta a la seva amiga la pintora Lisaveta:

“Jo visc entre dos mons, i no en trobo a casa a cap dels dos, i per això tinc el viure un poc difícil. ¡Vosaltres artistes n’anomeneu burgès… (…) Vosaltres, adoradors de la bellesa, que em trobeu flemàtic i sense deler, hauríeu de pensar que hi ha un temperament artístic tan profund (…) que no troba frisança més dolça ni més digna de sentir-se que la que es sent cap a la delícia de la normalitat”. Pàg. 143.

Tonio resolt la seva preocupació, el de la relació dialèctica entre l’art i la vida, optant per la defensa de la vida en front de l’esperit, concebut com un esperit nihilista i moralitzant; en front a l’art de la literatura, en definitiva.  Tonio accepta tot allò que no sigui art o esperit i abraça la vida normal  i la dels seus protagonistes, els Hans Hansen i els Inge Holm, als quals es veu condemnat a estimar. Opta per la normalitat, per la seductora trivialitat, per les delícies de la vulgaritat.

“Jo estimo la vida.

(…)No, jo no parlo de la vida com allò que és la contraposició eterna a l’esperit i a l’art; no com una visió de sagnant bellesa salvatge, no com allò extraordinari que dona vida a allò extraordinari que hi ha en nosaltres, sinó que són precisament allò normal, allò decent i allò agradable les coses que constitueixen el regne dels nostres desitjos, la vida, en definitiva, en la seva encisadora banalitat.”

El seu propòsit és endegar una nova etapa ordenada i atenta a tot allò humà…

“Però el meu amor més profund i més amagat és pels rossos i d’ulls blaus, pels que viuen clarament feliços, amables i normals”.

En el discurs i reflexions sobre l’art d’escriure, Thomas Mann hi inclou alguns brots d’ironia, per exemple en relació a la paraula.

 “Quant a la paraula, ¿no es tracta per ventura menys d’un alliberament que d’una freda composició, d’una col·locació sobre el gel del sentiment? Amb franquesa, és ben glaçat, irritant i presumptuós aquest ràpid i superficial alliberament del sentiment mitjançant la paraula literària.¿Tenia el cor massa ple, us trobeu massa negats dins una dolça o noble experiència? Res més senzill aneu al literat, i tot es compondrà en el termini més breu. Ell us analitzarà i formularà el vostre cas (…) tot us ho arreglarà  (…) i ni tant sols li haureu de donar les gràcies.” Pàg. 69.

Els temes plantejats en aquesta novel·la, més tard, Thomas Mann els tornarà a tocar a la de La mort a Venècia. Un discurs, tirant a abstracte, entre art i bellesa al voltant de la relació platònica entre el vell escriptor, Gustav von Aschenbach, i l’adolescent Tadzio.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s