L’hora de l’estrella, Clarice Lispector

Sinopsi (contra coberta de l’editorial)

L’hora de l’estrella és l’últim llibre publicat per Clarice Lispector i el primer que acollim al Club Editor. És també el més estimat a Brasil perquè hi viu molt tènuement Macabéa la mecanògrafa, una noia “com una capseta de música una mica desafinada”.

Expressa la cristal·lització de tota l’obra de Lispector. Hi vibren les obsessions que ja tiben la primera novel·la, Prop del cor salvatge, i que no l’abandonaran mai. La persecució de la veritat —“l’eternitat és l’estat de les coses en aquest moment”. La força expressiva de l’acció, i no de l’explicació. La fe absoluta en el poder de la paraula, que salva o condemna una vida, i fins i tot pot crear-la. L’exploració d’una artista inigualable que ens arriba, en català, transmutada per la qualitat quasi ventríloqua de Josep Domènech Ponsatí.

“Aquí Lispector crida un cos lleig i una mica brut i una ànima indigent que ve, com ella, del Nord-est. En la pell apergaminada de Macabéa, hi escriu la promesa d’una lucidesa disciplinada i constant —l’art, per a Lispector, va consistir en aquesta promesa”, ens diu Nora Catelli en el postfaci que clou el volum.

Club Editor.- 160 pàgines.- Traducció de Josep Domènech Ponsatí

Apunts de lectura

Diu l’autora en el prefaci: “Aquesta història passa en estat d’emergència i de calamitat pública. Es tracta d’un llibre inacabat perquè li falta la resposta. Resposta que espero que algú al món em doni. ¿Vosaltres?.

Sembla premonitori el fet que m’hagi caigut a les mans aquest llibre precisament en aquests moments de pandèmia pel coronavirus: un estat d’emergència i de calamitat pública. Més encara, si aquesta situació causa un procés d’interiorització personal derivat de la consciència flagrant  de la nostra fragilitat. Moltes reflexions, moltes preguntes, però cap resposta. Aquesta és la realitat.

El narrador, l’autèntic protagonista, ho manifesta a l’inici del seu relat:

“Mentre tingui preguntes i no hi hagi resposta continuaré escrivint”.  És a dir, mentre hi hagi vida hi ha esperança.

El narrador protagonitza la novel.la en tant que emfatitza el seu paper de creador d’una ficció. Des de l’inici narra les vicissituds del procés de creació d’un personatge: la nordestina, una noia provinent del nord del Brasil. Encara no té nom. És tot un procés que va emergint.  Poc a poc, es va construint el personatge, El narrador li atorga la feina de mecanògrafa, la situa en una ciutat, en un barri, un carrer, un pis compartit amb tres amigues,… Progressivament va dotant la “nordestina” d’un perfil psicològic.

“Bé, és veritat que tampoc no tinc pietat del meu personatge principal, la nordestina: és un relat que vull fred. Però tinc el dret de ser dolorosament fred, i vosaltres no. (…) No es tracta només de narrativa, sinó de vida primària que respira, respira, respira”. Pàg.16

Clarice Lispector crea el personatge d’un narrador-creador que és interpel·lat durant tot el procés de creació, tant en el seu paper d’autor-escriptor, com per la interdependència del personatge que crea. El paper de creador, per al narrador  Rodrigo S.M, no és innocu.

En relació a l’ofici d’escriure:

 “¿Per a què escric ? ¿Ho sé? No ho sé pas. Sí, és veritat, de vegades també penso que no sóc jo, semblo pertànyer a una galàxia llunyana de tan estrany que sóc de mi mateix.”  Pàg. 51.

En relació al personatge que crea:

“I ara emergeixo i trobo a faltar la Macabéa. Continuem….”.

(…) M’estic interessant terriblement pels fets: els fets són pedres dures. No hi ha manera de fugir-ne. Els fets són paraules dites pel món.” Pàg.103.

El personatge de la nordestina va creixent en complexitat:

“La nordestina no creia en la mort….” Pàg. 51

“Tenia el que s’anomena vida interior i no sabia que en tenia”. Pàg.53

“Però tenia plaers. En les nits gèlides, ella, amb mil i un calfreds sota el llençol de cotó, solia llegir, amb la llum d’una espelma, els anuncis que retallava dels diaris vells del despatx”. Pàg. 53.

“Pregunto jo:  ¿coneixeria algun dia l’amor i el seu adéu? Coneixeria algun dia l’amor i els seus desmais? (…) No ho sé.” Pàg. 57.

El narrador, aprofitant  l’avinentesa que la nordestina coneix un novio, decideix atorgar-li un nom en el moment de les presentacions:

“- I, si em permet, ¿Com se diu?

-Macabéa.

-¿Maca què?

-Béa-es va veure obligada a completar.

-Perdoni’m, però sembla el nom d’una malaltia, d’una malaltia de la pell”. Pàg. 61.

L’hora de l’estrella és també una meditació de l’escriptura. A través del narrador Rodrigo, Lispector emet un discurs sobre l’ofici d’escriure, els seu límits, les dificultats, etc..

El narrador, Rodrigo S.M., és l’autor de la historia i el protagonista.  És el creador que decideix en cada moment  l’estil narratiu, el to, així com les característiques i perfils dels personatges i els seus avatars a la vida. Com si es tractés dels dies de la creació del món, el gènesis, va fent emergir el personatge de Macabéa. El primer dia de la creació, narra Rodrigo: “Tot el món va començar amb un sí”. Al final de la novel.la es tanca el cercle amb un altre SI. El naixement i la mort.

La història de Macabéa tal com va afirmar la pròpia Clarice Lispector: “És sobre una innocència ferida, sobre una misèria anònima.”.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s