El cervell de l’Andrew, E.L. Doctorow

Sinopsi (contracoberta de l’editorial)

Aquesta novel·la brillant, escrita per un mestre de les lletres nord-americanes, l’autor de Ragtime, Històries de la dolça terra, Tot el temps del món, Homer i Langley, Billy Bathgate o La gran marxa, ens porta a fer un viatge agosarat per la ment d’un home que més d’un cop a la vida ha sigut l’agent involuntari de la desgràcia.

Des d’un lloc desconegut, l’Andrew, el protagonista, parla amb un interlocutor també desconegut. Pensa, raona, li explica la història de la seva vida, els seus amors i les tragèdies que l’han dut fins allà. I, mentre som testimonis de les seves confessions, mentre frase rere frase ell desgrana la seva estranya història, ens veiem empesos a qüestionar-nos el que sabem sobre la veritat i la memòria, sobre el cervell i la ment, sobre els altres i sobre nosaltres mateixos.

Divertida, aguda, escèptica, entremaliada, profunda, El cervell de l’Andrew, singularment reeixida, significa un gir sorprenent en el cànon d’un escriptor la prosa del qual crea el seu propi paisatge i que, en paraules de Don DeLillo, té com a tema principal «permetre que la vida de la gent del carrer marqui el ritme de la Història».

Edicions de 1984.- 208 pàgines.- Traducció: Maria Iniesta i Agulló

Apunts de lectura

“Li parlaré del meu amic Andrew, el científic cognitiu”. El que parla és el mateix Andrew i ho explica a un altre interlocutor. És una novel.la oral en la qual el personatge Andrew explica la història de la seva vida a través del que podríem anomenar una teràpia conversacional. De tant en tant, el personatge anònim que escolta Andrew, l’interpel·la, li demana aclariments puntuals, concrecions, l’anima a reprendre el fil de la conversació. Són aquests apunts puntuals allò que atorga al relat de l’Andrew un testimoni de sessió terapèutica. Però això no significa que el relat de l’Andrew sigui real. Realitat o ficció? És el joc del cervell de l’Andrew o és la seva consciència ?.

“És com una presó, la ment en el cervell. Tenim aquest misteriós quilo i mig de cervell i ens empresona.” Pàg. 123.

En tot cas, a través del relat d’una història de vida s’hi trenen diversos discursos. El discurs sobre els misteris del cervell, la memòria, la consciència, el subconscient, els somnis, etc. Un discurs intimista, un drama personal que s’insereix en un marc històric real: Nova York en el moment de l’atemptat de l’11-S contra les torres bessones del World Trade Center i el poder polític als Estats Units. Una història personal inserida en una dimensió global. Un discurs sobre la intel·ligència artificial. Algun dia segurament es podrà reproduir el cervell en un ordinador, és una massa de carn limitada, però, la consciència, els sentiments, també els podrà generar la màquina?. Són reptes de la neurociència.

“Determinar com el cervell es converteix en ment. Com aquella massa de teixits d’un quilo i mig escàs de pes et fa sentir com un ésser humà”.   

Sense ser una novel.la amb continguts científics, s’hi planteja el tema de la consciència humana. El cervell de l’Andrew ens narra una diversitat d’esdeveniments durant una vida. No sabem si són esdeveniments realment viscuts o bé només existeixen en el cervell de l’Andrew. D’una manera recurrent el relat interpel.la el lector i li planteja reflexions sobre el propi cervell: la consciència, els pensaments, els sentiments, els desitjos,…són funció del cervell? Som un jo dividit? I la vida subjectiva, què és?.

Andrew manifesta el seu dolor de viure.

“En les profunditats del meu ésser, passi el que passi, tot em deixa fred, soc impermeable al remordiment , a la pena, a la felicitat”.

L’Andrew , tal com el narra ell  mateix és un personatge que porta mala sort, un ocell de mal averany. Sovint és víctima d’allò que Freud qualificaria d’actes fallits. Traïcions, entremaliadures del cervell?.

“El cervell pren decisions uns segons abans que nosaltres siguem conscients”

I els instints, qui els regula?

“Pot ser que comencis a fer l’amor amb una actitud devocional, però el cervell es torna fosc (…) i s’activa un protocervell antediluvià que l’única cosa que sap fer és moure els malucs. Segurament és una ordre integrada des de l’era paleozoica, i deu ser la base de tot el tamborineig. (…) Com si el que et quedava de pensament humà, (…) s’hagués amagat en algun racó profund de la teva essència testicular”. Pàg. 93.

Es planteja també el tema del poder del cervell col·lectiu, com un fenomen que prové ancestralment de l’espècie humana, talment com passa amb les formigues o les abelles.

Un dels eixos principals de la novel.la és la història d’amor que s’hi narra.

“Per ser una persona congènitament incapaç de ser feliç, amb la Briony ho era. La felicitat consisteix a viure la quotidianitat de la vida sense saber fins a quin punt ets feliç. La veritable felicitat ve de no saber que ets feliç, és una serenitat animal, alguna cosa a mig camí entre la satisfacció i la joia, l’estabilitat del jo que encaixa en el món. (…) Una feina modesta amb la teva rutina diària, estar content de la teva parcel.la, gaudir del sexe, del menjar, del bon temps. No tan sols estimes la persona que t’estimes, t’estimes el món que t’envolta.” Pàg. 116.

Altrament, també destaca la paròdia crítica contra el poder de la Casablanca americana. D’una manera sarcàstica i amb un humor corrosiu narra allò que s’està cuinant en el despatx oval de la Casablanca. No oblidem que d’allà en va sortir la decisió de la guerra contra l’Irak de dramàtiques conseqüències. Andrew qualifica amb contundència els personatges que assessoren el President dels Estats Units:

“Vosaltres només sou el pitjor fins ara, però n’hi ha molts és per venir. Potser no serà demà. Potser no serà l’any que ve, però heu ensenyat el camí de la Selva Obscura.” Pàg. 196

El cervell de l’Andrew, en narrar la història de vida d’aquest personatge ho fa d’una manera amena i sovint divertida malgrat els esdeveniments siguin dramàtics. Sovintegen les notes d’humor i resulten fresques en ser espontànies, per exemple les que es produeixen durant les conversacions amb l’interlocutor anònim.

Des de l’inici fins al final de la novel.la hi ha un discurs tangencial, esporàdic i crític contra l’obra de l’escriptor Mark Twain (MT). A vegades Andrew realitza una crítica literària, però al final és una manifestació d’impotència, frustració, amargura i tristor respecte a MT.

“MT es va inventar aquesta ximpleria a l’hora de ficar les seves filles a dormir. Així es converteix en el seu protector i fa que a l’hora d’anar-se’n al llit el món sigui un lloc segur i acollidor. Quan siguin grans, elles recordaran aquesta història i riuran plenes d’amor pel seu pare. Això és el que el redimeix” Pàg.202.

El lector, des de la primera línia es veu sotmès als dubtes que suscita el joc equívoc que planteja Doctorow a través de la veu de l’Andrew: el seu relat és real o inventat?. En no haver-hi un narrador omnipresent tota la veritat és en la paraula de l’Andrew. De tant en tant s’intercal.la un parèntesi amb l’expressió: “pensant”. Com si fos un testimoni present en la conversació.  Però,  en tot cas, una vegada el lector ha acceptat el pacte narratiu, què hi fa que sigui real o inventat? Tot plegat forma part de l’art de la ficció.

“Vostè no ho sap tot de mi, doctor, només sap el que jo decideixo explicar-li i prou. Jo sempre he respost als moments històrics del meu temps. Sempre he estat atent al context de la meva vida” Pàg. 80.

Tota una declaració d’intencions.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s