La casa del tiempo, Laura Mancinelli

Sinopsi (contracoberta de l’editorial)

Hace ya muchos años que Orlando se marchó de su aldea natal, perdida en la campiña italiana. Ahora, su carrera de pintor, al igual que el resto de su vida, se encuentra en una especie de letargo, un leve extravío que pretende encauzar volviendo a los paisajes de su niñez: allí descubrirá que la vieja casona rosa de su maestra está en venta y la compra sin saber muy bien por qué. Sin embargo, como se anticipa ya desde el título, la casa no será un elemento pasivo en esta historia: comienzan a suceder algunos fenómenos insólitos que le desvelan rastros ocultos y le harán creer que tal vez haya sido la casa quien en realidad lo ha elegido a él.

En este viaje al pasado, en el que nuestro protagonista se sumerge para encontrar el sentido de su presente, el suspense y la melancolía se alían inesperadamente para alumbrar una bella novela intimista salpicada de atardeceres luminosos, huertos y flores. Laura Mancinelli realiza un hermoso ejercicio de introspección cuyo hilo conductor es una de las preguntas que han asediado al hombre desde siempre: ¿por qué hacemos lo que hacemos?, ¿cuál es el sentido de ciertas decisiones? Con humor e ironía, la autora nos muestra que a veces los mayores misterios de la existencia ocurren a plena luz del día y, trenzando delicadamente la poesía de lo maravilloso cotidiano con la memoria, nos enseña a ver los lazos secretos que nos unen a los lugares y las cosas.

Mancinelli teje con sutileza una trama de misterio trufada de idílicas estampas del campo italiano en un texto que rezuma calma y ternura, pero atravesado por un impulso decididamente vitalista: «Si la muerte corta un hilo, hay que anudar otro, y la vida misma te sugiere cómo hacerlo».

Editorial Periférica.- 173 pàgines..- Traducció: Natalia Zarco.

Apunts de lectura

La casa esdevé un personatge actiu en la novel.la. Un escenari viu que es va transformant i no solament pel procés de reformes a què està sotmesa per tal de fer-la còmoda i habitable.

Orlando ha comprat la casa de la mestra gairebé per un acte instintiu, pels sentiments més que no pas per la raó. Orlando és fill del seu passat, de la infantesa que va viure en el poble i que la seva relació amb la mestra va ser fonamental, més enllà de l’aprenentatge escolar. Com s’esmenta en la sinopsi, la narració trena delicadament la poesia d’allò meravellós quotidià amb la memòria, ens ensenya a veure els llaços secrets que uneixen els llocs amb les coses.

A través d’una estructura senzilla i amb capítols curts, Mancinelli va narrant els avatars d’Orlando des de la seva arribada al poble i restaura la casa de la mestra. A poc a poc va descobrint el món que portava a dins a través del diàleg amb les coses de la casa, d’una foto, d’un paisatge, d’uns sorolls, d’unes olors. Un allau d’imatges que porten Orlando  a evocar tot el món de la infància. La casa de la mestra esdevé una font de somnis i records del temps passat que impacten en la vida d’Orlando.

Però, la casa també fa de les seves: es mostra reticent amb segons quins convidats i tria els seus. Tot un seguit d’estranys fenòmens inquieten Orlando i plantegen una fina intriga que recorre tota la novel.la d’una manera recurrent.

La novel.la emet un discurs sobre el llenguatge de les coses, de l’efecte poètic que desperten, de l’efecte multiplicador vers l’espai íntim. A través de la imaginació s’obre un procés interior que és molt difícil analitzar estrictament des de la raó. Orlando, encara es pregunta com és que ha comprat la casa, quim impuls l’ha sotragat, o, ¿és que la casa la cridat i s’hi ha trobat atrapat ?. Quins són els mecanismes que impulsen la imaginació poètica?. Les coses, una imatge, una sensació, alguna cosa impulsa l’emoció i capta el record.

Orlando és un pintor i les imatges i les seves ressonàncies li desperten sobtadament reaccions anímiques al marge de la raó.   

La casa esdevé un univers més enllà de la seva estructura i distribució. Un món simbòlic ple d’emocions: La torre, l’hort, els armaris, els llibres de la biblioteca no cremats, el niu del ocells, el til·ler, els talps, el llorer, el romaní,…. També la relació dialèctica entre allò de dins i allò de fora: el poble, el nen, la fonda, la gent,….

La casa també crea les seves pròpies dependències i com una heure va atrapant Orlando.

“Una fuga inútil. ¿De quién? ¿De aquella casa que no conseguía sentir suya? .Quizá, mejor dicho, de aquel entramado de vínculos que percibía en la casa y que, muy a su pesar o independientemente de su voluntad, lo ataban a ella.”  Pàg. 155.  

En el camí poètic que va recorrent Orlando, l’atzar és un element present que interpel.la i remou la subjectivitat, que evoca preguntes i suposicions.

La casa pot esdevenir un lloc que no se s’acaba mai d’explorar, la imaginació la converteix en una cosa inabastable. Qualsevol objecte, el llorer del jardí, per exemple, pot evocar històries, fer reviure vivències. Qualsevol objecte, les copes per exemple, pot despertar enigmes. Per què s’han trencat sobtadament?.  Qui ha plantat el romaní?.

L’estada d’Orlando en la renovada casa de la mestra li desencadena una experiència vital profunda, un procés de reflexió sobre la seva vida. Tot plegat va configurant un renaixement cap a una nova vida, més autèntica i feliç.

“Miraba la enorme silueta rosa iluminada débilmente por la última claridad del cielo. “Aquí estoy para bien o para mal. Aquí estoy para vivir todo aquello que la vida me ponga adelante, tanto lo bueno como lo malo. No me echaré atrás. Quien sabe si la viña devastada de mi existencia volverá a germinar.” .

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s