El colibrí, Sandro Veronesi

Sinopsi (contracoberta de l’editorial)

Aquesta és la història d’en Marco Carrera, oftalmòleg italià tocat per la tragèdia, la nostàlgia i l’esperança. La seva vida es veu marcada per grans amors, pèrdues atroces i coincidències fatals que amenacen d’arrossegar-lo en un remolí cada cop més profund. Però en Marco persisteix i lluita per mantenir-se dret i entomar les cartes marcades que li brinda el destí.

El colibrí és una novel·la irònica, brillant i sensible, d’una bellesa absoluta. Sandro Veronesi es consagra com un dels narradors italians més hàbils i profunds dels últims temps i ens ofereix un personatge tan vívid i captivador que està destinat a acompanyar-nos de per vida.

«Apassionada, fascinant i enginyosa fins al moll de l’os, ja mereix ser considerada un clàssic.» Jhumpa Lahiri.

Premi Strega ( edició 2020)

Edicions del Periscopi.- 344 pàgines.- Traducció: Pau Vidal

Apunts de lectura

Amb una estructura de biografia personal, principi i final, amb un gran contingut existencialista, amb reflexions sobre l’amor, el dolor, la pèrdua, la mort…

Barreja diferents plans temporals, sense un ordre cronològic. Altrament, utilitza diversos mecanismes narratius per tal d’anar configurant la història de vida del protagonista Marco Carrera així com les històries colaterals que s’hi narren: cartes convencionals, e-mails, trucades telefòniques, WhatsApp, etc. Diferents registres narratius, segons la història que s’hi narra. Tot plegat sembla una estratègia per tal de defugir de la monotonia de la linealitat narrativa convencional.

“Es pot ben dir (…) Al capdavall, la millor descripció que es pot donar d’un lloc és explicar el que hi passa, i aquí està a punt de passar una cosa important.

Diguem-ho així: una de les coses que passen en aquesta història de moltes històries té lloc al barri de Trieste, a Roma, un matí…” Pàg. 11

El qualificatiu “Colibrí”, per un costat és una nominació de Marco quan era jovenet, per ser una persona esquifida per problemes de creixement, i per l’altre, és una metàfora a l’edat adulta per ser una persona que aconsegueix quedar-se quiet en suspens, sense caure, davant els diversos avatars que la vida li depara, talment com aquest ocell tropical que es manté suspès en l’aire, i fins i tot volar enrere.

“Ets realment un colibrí perquè, com el colibrí, poses tota la teva energia a quedar-te quiet. Aconsegueixes parar-te en el món i en el temps, aconsegueixes fins i tot remuntar-lo, el temps, i a retrobar el temps perdut, de la mateixa manera que el colibrí és capaç de volar cap enrere.”

A la vida de Marco hi passen moltes coses, moltes històries colaterals de familiars i amics així com una relació d’amor platònic que es va intercalant durant tota la novel.la i que abasta tota la vida amb els seus alts i baixos.

En aquests temps de pandèmia que ha evidenciat la fragilitat humana, nombrosos anàlisis literaris destaquen “El colibrí” com a una novel.la per aprendre a resistir el patiment i el dolor. No estem, però, al davant d’un manual d’autoajuda, Marco, com tants altres, fa front a tota mena de tribulacions que la vida li depara, amb coratge, compassió i amb un punt de fuga posat en l’esperança.

Tampoc estem al davant d’una novel.la trista. Més aviat davant un crit a la vida, al do de la resiliència: la capacitat d’un ecosistema de recuperar l’estabilitat en ésser afectat per pertorbacions o interferències.

“No puc continuar.

Continuaré.

     SAMUEL BECKETT”

Hi ha discursos d’una gran capacitat de suggeriment com el que realitza l’oftalmòleg Marco sobre la casuística de les mirades, les que interpel·len, les esquívoles, les que assetgen, les que sedueixen…. Ara que estem en moments de portar mascareta, les mirades resulten un renovat llenguatge semiòtic.  La manifestació de diferents classes de signes, de la transmissió, l’intercanvi, la recepció i la interpretació, amb l’objecte d’establir una comunicació.   

A mesura que ens acostem al final, apareix un discurs simbòlic, una mena d’al·legoria utòpica centrada en la neta de Marco, Miraijin, nom d’origen japonès que significa “home del futur” . Tota una simbologia el voltant de l’acció de renéixer amb una clara vocació d’esperança i d’optimisme.

A manera de nota final, Sandro Veronesi, explica els deutes que a l’hora d’escriure la novel.la ha contret amb diferents novel·les d’altres autors: Vargas Llosa, Salman Rushdie, Sergio Claudio Perroni,  David Leavitt, etc. Així com també de la lletra de diferents cançons, articles, aforismes, etc… Una reivindicació del món de la literatura i les arts a l’hora de seguir explicant els fenòmens de la naturalesa humana.    

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s