La casa del padre, Karmele Jaio

Sinopsi (contracoberta de l’editorial)

Ismael está bloqueado. Lleva dos años intentando escribir su próxima novela, pero no consigue producir más que borradores sin vida, y no llega a los plazos acordados con su editor. Se cuestiona todo lo que escribe, algo que no le había ocurrido nunca. Su situación se complica el día en que su madre tiene un accidente e Ismael se ve obligado a pasar todas las tardes con su padre para cuidar de él. Esas horas lo transportarán de golpe a un momento que quedó congelado en su infancia y que Ismael ha mantenido oculto hasta ahora entre sus recuerdos.

Jasone es la primera lectora y correctora de los textos de su marido. Desde hace años vive dedicada a su familia, y aunque ella también escribía de joven, lo dejó. En este último año se ha quedado por las noches frente al ordenador, y a escondidas ha comenzado a crear de nuevo.

Cada uno jugará con su secreto en medio de una marejada emocional en la que los silencios, como casi siempre, hablarán más que las propias palabras.

La casa del padre nos descubre a la escritora Karmele Jaio, en una novela que nos habla de las maneras de construir y transmitir la masculinidad y de la enorme influencia del género en la vida de mujeres y hombres.

PREMIO DE LA 111 AKADEMIA 2019 AL MEJOR LIBRO EN EUSKERA

PREMIO AL MEJOR LIBRO EN EUSKERA POR LA ASOCIACIÓN DE LIBREROS DE NAVARRA

Editorial Destino.- 224 pàgines.- Traducció de l’euskera: Karmele Jaio.

Apunts de lectura

La novel.la s’articula sobre tres veus, Ismael, novel·lista en bloqueig creatiu; Jasone, la seva dona que és també la primera lectora i correctora de les seves novel·les i Libe, activista d’ONG, germana d’Ismael i amiga de la infància de Jasone.

L’estructura narrativa funciona en base a que es van intercalant els diversos capítols cadascun dedicat a un dels tres personatges. A través de la corresponent interconnexió dels tres personatges anem coneixent les respectives històries de vida en el marc identitari singular del País Basc. Família i societat van configurant el perfil dels diversos personatges, especialment el focus està enfocat en el d’Ismael.    

L’eix central de la novel.la és el discurs sobre la masculinitat i feminitat a partir dels esdeveniments de la vida quotidiana. Sens dubte és en el dia a dia de les nostres vides quotidianes, en el marc social i cultural on estan inserides, quan i on es configuren els valors de la masculinitat i feminitat.

La història sobre la  qual es basteix la trama pivota sobre dos elements. Per un costat l’ofici d’escriure. Ismael sofreix un bloqueig narratiu i viu assetjat per l’editor. Altrament, la seva dona, Jasone, reprèn les ganes d’escriure finalitzada l’etapa de cura de les dues filles que ja estan emancipades. Per l’altre costat, la mare de l’Ismael i la Libe, pateix un accident i ha de ser hospitalitzada de manera que es desencadena una situació en la qual emergeixen els diversos rols personals que estaven latents. La trama de la novel.la es bastirà sobre aquests dos elements i amb la presència d’un personatge secundari que actua de catalitzador: l’editor Jauregui.

A mesura que es van trenant els diferents elements de la història es va configurant el discurs sobre la masculinitat i feminitat, sobre els rols de gènere. Les vivències familiars durant la infantesa i adolescència, les lluites i compromisos polítics en una societat molt radicalitzada, el pas per la universitat, els primer amors, tot plegat configura l’estructura conductual de la persona, els rols de gènere.

A la novel.la no hi ha mal tractadors físics ni violència de gènere sinó que va emergint  aquesta violència subtil, sibil·lina que emana del poder familiar, potser del micropoder personal, però que esdevé un factor d’assetjament de primera magnitud. Relacions de poder que generen desigualtats que es legitimen, que es naturalitzen, que s’interioritzen….Cap dels tres personatges en surt benparat, tampoc l’activista feminista Libe, tots i tothom anem covant en el si de les nostres vides quotidianes els valors, les creences, els rols que ens defineixen i condicionen les relacions personals.

Jasone, una bibliotecària emprenedora i culta, és víctima d’assumir i d’interioritzar la distribució social dels rols.

“No me atreví a decirle a mi marido que había vuelto a escribir. Y pensaba: en algún momento se lo tendré que decir, para quitarme este sentimiento de culpa por escribir a escondidas. Pero no sabía cómo se lo iba a tomar. A fin de cuentas, me decía a mí misma, él es el escritor de esta casa. Ismael Alberdi. Yo no soy más que la esposa que corrige sus escritos antes de mandárselos a Jauregi a la editorial.”

La violació, la por a la violació, la seva, la de les seves filles, és una obsessió recurrent de Jasone que vol donar-li una validació de sentiment universal.

“Describir nuestra violación, aunque nunca haya ocurrido. Porque todas hemos vivido la angustia de esa pesadilla. Todas hemos imaginado alguna vez la terrible situación. Todas hemos andado por la calle con esa posibilidad rondándonos la cabeza. Y la espalda. Y la nuca.”

La novel.la també conté un discurs sobre l’escriptura, sobre l’ofici d’escriure. L’autora fa esment de l’esclavitud de l’escriptor a partir del moment que inicia una narració. Són les pròpies paraules que com un torrent potent i salvatge ho domina tot. Altrament fa èmfasi en el poder catàrtic de l’escriptura, una experiència interior purificadora, alliberadora de tensions. Fa servir una metàfora molt il·lustrativa al respecte la de la marea baixa quan el mar es retira i deixa al descobert les deixalles, la brutícia, les runes…

“Quizá por eso es peligroso escribir. Es una peligrosa marea baja que deja a la vista las rocas escondidas bajo el agua. Y lo que aparece no siempre nos gusta. Porque con la marea baja desaparecen las palabras que utilizamos cuando estamos a flote, las que sobreviven como una colchoneta sobre la superficie; y aparecen esas otras, las que pesan como el plomo, las que están en el fondo y solo se ven con la marea baja. Y junto a esas palabras aparecen plásticos, tetrabriks, latas de Coca-Cola oxidadas, el cartucho de una escopeta, un salvaslip hinchado como el cuerpo de un ahogado. Lo que aparece cuando escribimos no siempre nos gusta.”

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s