Pedro Páramo, Juan Rulfo

Sinopsi (contracoberta de l’editorial)

Desde su aparición, Pedro Páramo provocó una convulsión en el panorama literario de la época. En sus aspectos formales, la novela desorientó a los lectores acostumbrados a la unidad de estilo, espacio y tiempo de la novela decimonónica. Pedro Páramo, por el contrario, ofrecía una aparente falta de unidad del texto, una composición desordenada, la ausencia de un argumento central, la aparición de continuas elipsis y la aparición de unos personajes en ocasiones fantasmagóricos.

En cuanto a su contenido, Pedro Páramo logró retratar de manera lúcida y penetrante el espíritu y la idiosincrasia del pueblo mexicano. Las principales fuentes de Rulfo para componer esta obra fueron, sin duda alguna, su formación como lector, su interés por la historia, la antropología y el estudio de las culturas y las gentes de México. Siempre dedicó gran parte de sus lecturas a este ámbito, asistió como oyente a la Universidad y dedicó gran parte de su juventud a recorrer los rincones más interesantes de su país.

Editorial RM.- 136 pàgines.-

Seix Barral (edició 1983).- Pedro Páramo y El llano en llamas y otros textos.- 240 Pàgines.

Apunts de lectura

Cada relectura de Pedro Páramo suscita una nova interpretació.  Això diuen que passa amb les novel·les considerades clàssiques. I, esclar, Pedro Páramo ho és.

Deia Juan Rulfo (El País, 9-1-1986 “Pedro Páramo, 30 años después”):

“No tengo nada que reprocharles a mis críticos. Era difícil aceptar una novela que se presentaba con apariencia realista, como la historia de un cacique, y en verdad es el relato de un pueblo: una aldea muerta en donde todos están muertos. Incluso el narrador, y sus calles y campos son recorridos únicamente por ánimas y los ecos capaces de fluir sin límites en el tiempo y en el espacio”.

Juan Preciado arriba a Comala a buscar el seu pare, Pedro Páramo. Es la promesa que va fer a la seva mare abans de morir.  

Pero no pensé cumplir mi promesa. Hasta que ahora pronto comencé a llenarme de sueños, a darle vuelo a las ilusiones. Y de este modo se me fue formando un mundo alrededor de la esperanza que era aquel señor llamado Pedro Páramo, el marido de mi madre. Por eso vine a Comala”.

La nove.la s’inicia amb el viatge de Juan Preciado cap a Comala i ell mateix és el narrador en primera persona, fins i tot més enllà de la seva mort. Un cop enterrat segueix dialogant amb altres morts. Un món d’ultratomba que forma part del relat.

“¿Oyes? Allá afuera está lloviendo. ¿No sientes el golpear de la lluvia?

  • Siento como si alguien caminara sobre nosotros.
  • Ya déjate de miedos. Nadie te puede dar ya miedo. Haz por pensar en cosas agradables porque vamos a estar mucho tiempo enterrados”. Pàg. 52.

La mort és una constant en el relat. Comala  és un poble mort, Pedro Páramo també està mort, fins i tot el seu fill i primer narrador Juan Preciado, també estan morts la resta de personatges.

Comala és un microcosmos simbòlic construït en base a imaginació, somnis i il·lusió. Un univers que narra les condicions de vida dels camperols mexicans durant la convulsa època revolucionària de principi del segle passat. Una realitat agrària en la qual dominaven les relacions socials latifundistes i feudals. El poder absolut del cacic dominava la vida dels camperols. El sistema patriarcal que sustenta l’ordre social de Comala dóna lloc a l’abús i a l’agressió per part del cacic amb total impunitat amb la connivència de l’autoritat eclesiàstica.

Els diferents esdeveniments que s’hi narren es van juxtaposant uns amb els altres, talment com petits contes desordenats, configurant el testimoni de la realitat mexicana del seu temps. No hi ha una seqüència temporal dels esdeveniments que s’hi narren.  

A partir d’un moment desapareix la veu narrativa de Juan Preciado i apareix la d’un segon narrador que relata els avatars del cacic Pedro Páramo el qual esdevé a partir d’aquest moment el centre de la història.

¿Realisme màgic?. ¿Realisme fantàstic? Tot plegat uns recursos literaris per narrar una realitat violenta, mortal, injusta i miserable. La singular i complexa estructura narrativa és un dels mèrits de l’obra. La conjugació dels somnis, dels fantasmes, d’allò natural i d’allò sobrenatural, d’allò fictici, d’allò versemblant, tot plegat configura un paisatge simbòlic, un paisatge de violència, misèria i mort.

Sovintegen les descripcions per evidenciar l’escenari d’una terra hostil i desolada.

“Era tiempo de la canícula, cuando el aire de agosto sopla caliente, envenenado por el olor podrido de las saponarias”. Pàg. 7

També hi ha un apunt d’amor en la vida de Pedro Páramo en la figura de Susana San Juan, una idealització que es va produir durant l’etapa juvenil del cacic. L’amor vers l’ideal de bellesa que encarna Susana San Juan contrasta amb la brutalitat del tirà Pedro Páramo. La mort de Susana i la reacció del poble actua com una metàfora en el pla mític, una faula comunitària que il·lustra la derrota del poder del cacic, la decadència del poder feudal.

Per un costat, Susana a les portes de la mort és assistida pel capellà que l’exhorta a entregar-se a Deu. Susana rebutja el capellà i fa patent la seva independència del poder de l’església al servei dels interessos del cacic.

“-! Ya váyase, padre ¡ No se mortifique por mí. Estoy tranquila y tengo mucho sueño.” Pàg, 94.

Altrament, el poble de Comala es llança al carrer amb un incessant repic de campanes i una disbauxa incontrolada. Mentre, Pedro Páramo desconsolat i abatut resta sol a casa seva.

“La Media Luna estaba sola, en silencio. (…) Enterraron a Susana San Juan y pocos en Comala se enteraron. Allá habia feria. Se jugaba a los gallos, se oía la música; (…) Hasta acá llegaba la luz del pueblo, que parecía una aureola sobre el cielo gris. (…) Don Pedro no hablaba. No salía de su cuarto. Juró vengarse de Comala:

– Me cruzaré de brazos y Comala se morirà de hambre.

Y así lo hizo.” Pàg. 95.

El propi Juan Rulfo, fa referència a la introducció de l’emblemàtic personatge de Susana San Juan, la qual cosa també indica el procés creatiu de la novel.la.

“En lo más íntimo, Pedro Páramo nació de una imagen y fue la búsqueda de un ideal que llamé Susana San Juan. Susana San Juan no existió nunca: fue pensada a partir de una muchachita que conocí brevemente cuando yo tenía tres años”. (“Pedro Páramo 30 años después”. El País 9-1-1986) .

La novel·la Pedro Páramo és percebuda pel lector com un text obert a múltiples interpretacions i missatges.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s