Com el temps, Jenny Offill

Sinopsi (contracoberta de l’editorial)

Un retrat quotidià i poderós sobre el món d’avui, i un crit d’alerta carregat d’humor que ens fa adonar que la urgència del nostre planeta és també la nostra.

Lizzy Benson alterna la seva feina com a bibliotecària amb la de respondre les estranyes preguntes que arriben al podcast sobre el clima i la fi del món que ha fet popular la seva antiga professora. Illes que suren al mar, la des extinció dels mamuts, viure la fi del món a Nova Zelanda… Mentre mira de trobar el sentit de tot plegat, ajuda el seu germà a refer la seva vida, fa classes de meditació i s’escapoleix de les mares de l’escola del seu fill, sospira per trobar una mica de temps per a ella. Un encaix difícil però no impossible, que resulta tan còmic com conegut. Només quan el seu marit i el seu fill marxin de vacances, trobarà la lucidesa i la capacitat de seducció que solia tenir.

Com el temps és l’expressió que fem servir per descriure un estat d’ànim tan canviant com els núvols i incert com el futur, i també és el títol d’aquesta novel·la que uneix amb mestria les peces d’un món fragmentat. L’aclamada Jenny Offill recull les inquietuds d’un planeta en ebullició a través d’un personatge que s’ho mira amb el sarcasme de qui se sent fora de tot i fa equilibris per encaixar-hi.

«La feina va bé, però sembla que s’acosta la fi del món.»

Editorial Amsterdam.- 220 pàgines.- Traducció: Yannick Garcia

Apunts de lectura

El temps, el clima, un concepte polifacètic que pot testimoniar també una situació social determinada sota el prisma de diverses variables, també la política. Així, l’autora afirma que la novel.la havia també de contemplar la situació del temps, del clima, durant el mandat del president Trump als Estats Units. En aquest sentit té un caràcter de crònica d’un temps, d’un país.

“Mentre escrivia vaig pensar molt en que el clima és una cosa física, perquè hi ha mal temps o corrents; però també afecta a l’estat emocional, a allò que se sent estan viu en un determinat lloc i moment “

La manera narrativa de fer-ho és a través d’una estructura de flux de consciència de la protagonista, de lliure i atzarosa associació d’idees. Un flux de consciència que juxtaposa diversos inputs tot partint de la pròpia vida quotidiana, feina família, entorn, etc. Conversacions escoltades a l’atzar, reflexions,  idees, apunts, etc. Té un to d’auto ficció.

No hi ha un argument seqüencial. L’estructura narrativa està formada per paràgrafs curts separats cadascun amb una unitat temàtica, una unitat circumstancial,  temporal, etc. Talment com un allau de pensaments que es van exposant a manera que van sorgint fins a configurar un paisatge amb diferents elements i en diferents moments vivencials.  

Peça a peça, la narració va destil·lant un discurs sobre tot allò que pot ocupar i preocupar a una ment inquieta, curiosa i posicionada davant els avatars de la vida. Així s’esmenten diversos temes: el canvi climàtic, els desastres ecològics, la situació política, les xarxes socials, el feixisme, la por davant un futur diatòpic, el racisme, la xenofòbia, les drogues, la robòtica, incerteses diverses, (i això que quan el llibre es va escriure encara no havia arribat la pandèmia del Covid 19), etc… Tot plegat, però, ho manifesta sense acritud ni nihilisme. Més aviat amb por i esperança. Confiança que els temps canviaran a millor.

La Lizzie és el personatge principal, però no és l’eix central de la novel.la, més aviat és l’instrument que relata allò que passa al seu voltant. Des d’un observatori de bibliotecària i des de la seva pròpia quotidianitat personal i familiar, dóna compte de tot allò que passa per la seva ment. I, esclar, hi ha de tot i fragmentat: reflexions filosòfiques, absurditats, aforismes, acudits, humor, etc…

“Se’ns va acostar la dependenta per saber si ens interessava la sanació energètica. “No hi crec gaire”, li va dir el meu germà. Ella va fer cara de sorpresa. “Per què no?”, va dir. “Bé deu creure en el vent, oi?”. Pàg. 100.

“Va sobre un robot que es diu Samantha. Està feta perquè sembli humana i té dues configuracions, diu l’inventor. En mode sexe, gemega si li toques els pits. En mode família, explica acudits o parla de filosofia”. Pàg. 143.

En cap moment té un to didàctic ni paternalista, ans el contrari empra la tècnica narrativa de l’efecte iceberg, és a dir, mostrar només una part del pensament de manera que el lector ha de cercar la peça sencera. Sovinteja l’el·lipsi.

No hi ha dubte de la clara intencionalitat política. A partir de fets circumstancials i quotidians exposa una crítica, a vegades només suggerida, de manera que a partir del jo personal ens interpel.la i ens acosta a compartir una diversitat de problemàtiques personals i socials. És un cant contra la indiferència i el tantsemenfotisme,  una exhortació al compromís.  

“Tu no ets un passavolant imparcial/Esforça-t’hi” (pàg.202).

En no ser un relat amb un fil seqüencial es pot llegir a l’atzar on el dit et porti.

L’estructura narrativa i el contingut de “Com el temps” és un bon punt de referència per que cadascú construeixi el seu diagnòstic sobre el propi temps. No cal mirar el radar del temps en el mòbil per diagnosticar el clima, tots tenim els recursos suficients per saber-ho, també els sentiments de por i confiança.   

“Volia que cada dia fos com aquell, que comencéssim amb vergonya i por i acabéssim amb un consol gloriós.” Pàg. 200.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s