Sinopsi (contracoberta de l’editorial)
Amagat entre muntanyes acinglerades i desavinents, en algun lloc remot de les Guilleries transitat per caçadors de llops, bandolers, emboscats, carlins, sortilleres, maquis, pilots de ral·lis, fantasmes, bèsties i dimonis, el mas Clavell s’agafa a terra com una paparra. És una casa, sobretot, habitada per dones, on un sol dia conté segles de records. Els de la Joana, que per trobar marit va fer un pacte que inauguraria una progènie aparentment corcada. Els de la Bernadeta, a qui manquen les pestanyes i, de tanta aigua de farigola com li van abocar als ulls quan era una nena, va acabar per veure el que no li tocava. Els de la Margarida, que en lloc d’un cor sencer en té un de tres quarts, rabiüt. O els de la Blanca, que va néixer sense llengua, amb la boca com un niu buit, i no parla, només observa. Aquestes dones, i més, avui preparen una festa.
Amb el torrent verbal, el sentit del ritme i de l’humor, la gosadia formal i la capacitat d’evocar atmosferes i d’encarnar imaginaris que caracteritzen la seva obra, Irene Solà ha escrit una novel·la com un doll exultant d’històries, que explora la dualitat i el lligam intrínsec entre llum i foscor, vida i mort, oblit i memòria, realitat i fabulació.
Editorial Anagrama.- 184 pàgines
Apunts de lectura
L’escenari de la novel.la és el mas Clavell, una casa amagada al ben mig de les Guilleries, una comarca adient per amagar-s’hi. De fet ha estat el refugi de molts personatges que fugien de la justícia: bandolers com el Serrallonga, maquis, malfactors, etc. El mas del Clavell és una casa habitada sobretot per dones, potser tot un símbol de la llar pròpia en el quan hi ha estat amagades a bastament.
“La casa va cruixir com si li espeteguessin els ossos. Després hi va haver un silenci llarg que va trencar l’òliba de fora, seguit de més silenci. La nit s’havia cargolat a dins del mas com una feristela, i les ombres es passejaven sense peus per la casa. Cada racó tenia una negror pròpia, pesada, cavernosa i pregona” Pàg.13.
El relat està dividit en sis capítols, de la matinada a la nit, que té un sentit simbòlic del cicle de la vida, de la roda del temps. De fet l’acció que s’hi narra és intemporal, des del segle XVI fins els nostres dies. Una relativització del pas del temps.
En iniciar la lectura sorprèn l’allau de sinònims per descriure qualsevol cosa.
“La foscor era morada i bellugadissa, opaca, grana i alhora blava, zumzejant, pigallada, cega, espessa, fonda i brillant a la vegada. Estava infestada de cucs, de branques, de tremolors, de venes, de clapes. Les taques, indiscernibles, eren les parets panxudes d’una habitació, el sostre, un llit, una tauleta de nit, una calaixera, una porta i una finestra.” Primer paràgraf.
També un allau de metàfores i símbols. D’una manera recurrent l’autora juga a relacionar termes reals amb termes imaginaris per anar creant metàfores.
“Les tenebres crepitaven. S’agitaven, mormolejaven. Roncaven. El ronc era nasal, somort i aspre. Carrisquejava, engolia i s’ofegava. La font del bramul era el llit, i el bony que hi dormia al mig. Una dona vella. Corpulenta.” Segon paràgraf.
Només encetar la lectura ja veiem que l’autora prioritza els elements narratius i no solament a nivell formal sinó que també a nivell de discurs narratiu. És clar que situa el relat a tall de premissa màgica de manera que obliga el lector a fer un pacte narratiu per entrar-hi. Els fantasmes, els dimonis, els esperits, els somnis,…esdevenen subjectes actius del relat. Per no anar més lluny la història de la principal protagonista de la saga familiar s’inicia amb un pacte amb el dimoni per aconseguir marit.
No hi ha una història seqüencial, malgrat els títols dels capítols. Tampoc una història objectiva familiar que permeti anar seguint l’arbre genealògic. El relat abasta esdeveniments atzarosos des de perspectives diferents que van brollant com un allau en cadena.
L’imaginari popular és la font inesgotable de llegendes i d’històries diverses. També la història real és narrada d’una manera singular, amb imatges intercalades que expliquen diferents esdeveniments de tots els temps: sobre bandolers, guerres, etc.
El títol és un retret que el Nostre Senyor fa a la Margarida.
“Fuig de mi, maleïda. (…) Entra al foc de l’infern, que l’han preparat el dimoni i els seus ministres. (…) Que jo vaig cisellar-te i tu est vas fer serva d’un altre. (…) Allunya’t de mi, endimoniada, que jo et vaig donar orelles i tu vas escoltar-ne un altre. Et vaig donar ulls i vas mirar les tenebres.” Pàg. 63 .
Un retret simbòlic, en el sentit que expressa una rebel·lió de Margarida contra allò establert. L’expressió d’una opció de llibertat. Un optar per un altre camí, el de les tenebres, la foscor, la maldat, l’obscuritat, la negror…..que també formen part del món. El llibre explora tot aquest àmbit, el de les tenebres, els de l’altre costat, el que s’hi amaguen les vides, la casa del Clavell i a dins les seves dones. Allò essencial que s’hi narra és també el punt de vista animal, feréstec, salvatge, la vida primària rural… A tall simbòlic, hi sovintegen la descripció dels aparellaments sexuals entre animals.
“…la cara al ventre flonjo de l’altra, i una posava la panxa plana a terra i aixecava el cul espigat, i la segona li pujava a l’esquena, les quatre orelles enlaire, i titil·laven deliri. Pàg. 71.
Llegint la gran quantitat d’agraïments relacionats al final del llibre, fa pensar en una amplia col·laboració a l’hora de contar llegendes diverses. Potser també algunes aclucades d’ullet difícils de copsar pel lector comú. Jo, que sóc fill de Sant Hilari, n’he endevinades algunes com la de la llegenda de la Font Picant.
quadern vermell 