Sinopsi (contracoberta de l’editorial)
John Banville, el reconegut guanyador del Premi Booker, ens ofereix amb Les singularitats una novel·la lúdica i polièdrica sobre la nostàlgia, la teoria quàntica, la vida i la mort a partir del personatge de Freddie Montgomery, un dels més memorables dins de l’univers de l’autor.
Montgomery, un home amb un nom prestat, apareix amb un cotxe esportiu vermell –també prestat– en la casa de la seva infantesa. Però res és el que espera. Ara hi viuen els Godley, descendents del reputat científic Adam Godley, artífex d’una teoria de l’existència que va canviar tots els paradigmes. Aquest home misteriós, que acaba de complir sentència a la presó, sent com si el temps estigués parat, trencat. Ara està obligat a conviure amb la disfuncional família Godley, l’estranya mestressa de claus que la governa, el biògraf de l’avantpassat dels Godley i una dona adinerada del seu propi passat que arribarà amb una petició força inusual.
És una novel·la intel·ligent, delicada i ambiciosa. Una espècie de compendi literari on tot està connectat, no solament dins d’aquesta obra, sinó també amb les novel·les anteriors. Les singularitats és la culminació de la seua llarga trajectòria en el món de les lletres.
Editorial Bromera.- 320 pàgines.- Traducció: Eduard Castanyo.
Apunts de lectura
Talment una seqüència cinematogràfica: El protagonista principal, després d’uns quants anys, surt de la presó i a cavall d’un cotxe prestat es dirigeix cap a la casa de la seva infantesa en la qual es configurarà el marc narratiu.
“Controlant-se amb un esforç, ara redreça les espatlles i engrapa el volant amb més fermesa dins dels dos punys peluts i amb potència masculina fa avançar el cotxe. No hi ha marxa enrere. El pobre simi ha estat alliberat a la selva, i encara el terrible espetec de la porta de la gàbia en tancar-se darrere d’ell és, a les seves orelles, el so de les portes del santuari que es tanquen de cop. No, no hi ha marxa enrere. Mireu-lo com s’allunya a gambades, els artells fregant el terra, farfallejant, amb el cul vermell i sol, i s’endinsa en les espantoses bardisses del món”. Pàg. 16.
El narrador és una de les singularitats dels relat, a vegades és omniscient, a vegades és un narrador en primera persona. En tot cas, es fa notar en la seva funció narradora de manera que es configura com un element narratiu sempre present.
“I jo, on soc jo? Emperxat còmodament com és el meu costum aquí dalt entre els barrets de xemeneia, gaudint de la panoràmica panòptica. Ja ens coneixíem, d’un dels intervals de la meva infinitud vacil·lant. Hola, sí, soc jo una altra vegada! Mireu com el meu elm alat lluu en la brillantor del matí.”
A vegades el narrador interpel.la el personatge: “Somicar et fa sentir millor? Ah, però com vas dir-te fa molt de temps, si alguna vegada haguessis de començar, no t’aturaries mai. O sigui: no comencem.”.
El mateix narrador, a voltes molt juganer, ho confessa obertament: “Soc omniscient, sí, però només de vegades.” Pàg. 103.
En el marc de la casa pairal irlandesa que el personatge que surt de la presó vol retrobar es desenvolupa el microcosmos narratiu. Aquesta casa també va ser l’escenari del seu crim per la qual cosa va ser condemnat a cadena perpètua.
Un altre personatge, ja mort, és l’Adam Godley, va ser un cèlebre científic autor d’una teoria que ha revolucionat la naturalesa de l’espai i el temps. La família d’Adam Godley contracte un biògraf per escriure la història de la seva vida i que per realitzar millor el seu treball resideix a la casa familiar.
Més enllà dels confins de la seva obra, l’Adam Godley, “ Va tractar les seves mullers abominablement, va fer qui sap què a qui sap quantes noies (…) i va maltractar exhaustivament els seus fills.…” Pàg. 206
En el mateix escenari de la casa pairal hi viu la vídua d’Adam Godley, el seu fill i la seva dona. Cal afegir-hi el biògraf i el presidiari Mordaunt que s’hi ha establert com a un intrús.
Els diversos personatges passegen per l’escenari immens i tot plegat esdevé un marc farcit de recels, conflictes, gelosies, infidelitats, amors, etc. Cadascun és motoritzat pel seu respectiu bagatge de vida amb empelts profunds del temps passat.
No cal dir que la mateixa casa, els objectes, sales i racons són una font simbòlica d’empremtes de vides i històries viscudes. Fins i tot es manifesta un cert ambient esotèric i fantasmal.
Banville desplega un allau d’imatges i metàfores que porten al reconeixement del seu indiscutible mestratge creador. Cal remarcar, una vegada més, la singularitat del narrador, dels narradors, especialment quan exerceix de narrador omniscient en tercera persona. Una suggeridora metàfora sobre aquest narrador en la seva funció d’escriptor amb estilogràfica:
“ El sol lluu, els núvols amassats es mouen massivament, la música buida retrona, i aquí la punta d’acer avança per la línia, amb un minúscul secret del tot propi, grata grata grata, i al final fa una darrera burxada, per a marcar un punt, infinitament final”. Pàg. 317.
Els lectors coneixedors a bastament de l’obra de Banville trobaran en el relat moltes referències a novel·les anteriors.
quadern vermell 