Sinopsi (contracoberta de l’editorial)
Una mare amb ansietat que truca als fills tothora per tranquil·litzar-se, un pare obsessionat amb la higiene que sempre està a punt per desinfectar-ho tot i a tots, un germà gran que és el centre de totes les atencions. La família de la Veronica, la protagonista, és d’allò més peculiar, fins i tot per educar els fills, la sobreprotecció és tal que tenen prohibit anar amb bicicleta, nedar o jugar al pati amb els amics. Així doncs, no és estrany que la Veronica, nascuda en aquest quadre familiar on regna l’avorriment, fracassi en l’intent de fer-se adulta i acabi convertint-se en escriptora, i mentidera, inventant-se històries per no perdre el seny, fins al punt d’acabar-se-les creient.
Càustica i irreverent, Raimo saboteja la novel·la de formació des de dins i ens ofereix la millor medicina per a les ferides de la infantesa: l’humor.
Edicions de 1984.- 224 pàgines.- Traducció: Mercè Ubach
Apunts de lectura
L’autora proposa un joc basat en una doble paradoxa narrativa. Per un costat, amb lletres ben grans en el títol ens diu “Res és veritat” (Niente di Vero referit a l’autora Vero Raimo, joc de paraules en italià), però resulta que la història que s’hi relata pivota sobre una estructura típica d’una autobiografia. És un joc de versemblança ?. De fet la narradora explica que durant la seva vida, a través de l’escriptura, ha fet servir sovint la invenció i la mentida. Per exemple, a través del diari personal per enganyar la seva mare. L’altra paradoxa fa referència a la manera de tractar els traumes diversos, fins i tot els més dramàtics. Des de la distància que atorga el temps, relata els diversos avatars de la vida amb ironia i humor, ja siguin els més dramàtics o els més banals. Ja sigui l’avortament, els desamors, l’imparable rellotge biològic, el “me too”, la mort del pare,….o el restrenyiment durant la infància. En tot cas fuig del victimisme i del dramatisme.
L’eix central del relat és la vida personal i familiar de la narradora, des de la infància fins a l’edat adulta passant per l’adolescència. També podríem dir que es tracta d’una novel.la d’iniciació amb la quotidianitat com a material literari.
Un dels temes a destacar són les reflexions sobre l’ofici d’escriure. La manera de tractar la ficció biogràfica s’allunya de les posicions dels escriptors que sovint qualifiquen l’acte d’escriure com una catarsi personal. En tot moment desmitifica la figura de l’escriptor i denuncia la precarietat econòmica que sovint es troba condemnat.
L’estructura narrativa és la d’un narrador en primera persona que a través del flux de consciència va narrant els seus sentiments, emocions, etc. Talment un monòleg amb un discurs dispers i fragmentari.
Qualifica la memòria com un material literari aleatori i trucat en la mesura que som nosaltres qui reelaborem els records. Un element narratiu més que posa en entredit la versemblança del relat.
“La major part dels records ens abandona sense que ni ens n’adonem; pel que fa a la resta, som nosaltres que els reelaborem d’amagat, que els posem en circulació, que els promovem amb zel (…) a la recerca d’algú a qui enganyar que ens compri la nostra història.” Pag 218.
Els personatges centrals del pare i la mare són exemples paradigmàtics d’una tipologia psicològica radical. El pare, hipocondríac i colèric; la mare, maníaca sobre protectora i depressiva. En contraposició, l’avi surt associat a una gran tendresa.
En el nostre club de lectura hem llegit altres llibres d’auto ficció en els quals la història narrada és paral·lela a la real, però “Res és veritat” la narradora retrata la seva vida i família amb una barreja d’humor i tendresa que et sorprèn i t’enganxa. Altrament, desplega un discurs sobre la meta ficció entesa com una forma de narrativa autorreferencial, que tracta sobre els mecanismes de la ficció en sí mateixos.
“Per a mi escriure és essencialment això. Escrit coses ambigües i frustrants. Els pocs contes que vaig escriure de petita també eren així. Hi havia una espiga que havia crescut en un bosc.
-¿I com va passar? –em preguntava l’avi.
– No en tinc ni idea.
La història s’acabava aquí. A l’avi ja li estava bé. A mi també”. Punt final.
“Res a dir”, una història de vida amb un sorprenent discurs sobre la manera d’escriure tot plantejant paradoxes que conviden a la reflexió i al debat.
quadern vermell 