Sinopsi (contracoberta de l’editorial)
Els morts és un encantador i detallat retrat de Dublín burgès de finals de segle. I és també la suma de temes tractats en Dublinesos que s’entrellacen i repeteixen aquí a variacions cada vegada més subtils fins a aquesta lànguida apoteosi final en què el protagonista, Gabriel Conroy, torbat per la confessió de la seva dona sobre el seu primer i mort amor, marxa trepitjant una Irlanda aïllada per la neu, en la qual els flocs cauen per igual sobre els vius i els morts.
Editorial Navona.- 112 pàgines.- Elisabeth Ràfols Sagués.
Dublinesos.- Editorial: la butxaca.- 276 pàgines.- Traductor: Joaquim Mallafrè Gavaldà
Apunts de lectura
Els morts, és el relat final del recull de contes titulat Dublinesos, conformat per quinze relats.
L’atzar pot ser una espurna que obre records del passat, de la infantesa, de la joventut, dels qui s’han mort… La memòria, una mirada retrospectiva, una manera d’analitzar el passat, ja sigui per conèixer-nos millor, per gaudir dels records, … L’ahir, però, també pot condicionar el present.
Una reflexió sobre el pas del temps, la vida, l’amor, la mort, la complexitat de les emocions, els desitjos.
El relat toca els grans temes que configuren la societat irlandesa: la religió, la política, l’alcoholisme, les celebracions, els convencionalismes, …
El relat Els morts, apunta allò que farà famós a Joyce: els diàlegs interiors i el flux de consciència desenvolupat a bastament a Ulisses.
L’estructura narrativa fa encaixar magistralment els dos nivells narratius, el col·lectiu i l’individual, primer la celebració i l’alegria col·lectiva de la festa, i després la frustració i desil·lusió individual.
Amb gran sorpresa narrativa emana sobtadament la presència de la mort així com de l’amor. Els darrers tres paràgrafs contenen una revelació que ho fa trontollar tot.
Un allau de reflexions emergeixen, entre llàgrimes, de l’ànima de Gabriel, en la solitud del llit al costat de la seva dona.
“Un a un, tots es convertien en ombres. Més valia passar a l’altre món decidits, en la plena glòria d’alguna passió, que apagar-se i pansir-se tristament amb l’edat. (…) Era conscient, però no ho sabia explicar, de la seva existència variable i vacil·lant. La pròpia identitat es fonia en un món gris i impalpable…”
A la nit, com una gran metàfora, la neu fa acte de presència amb la seva força igualitària.
“ Uns tous copets al vidre el van fer girar cap a la finestra. “.
quadern vermell 