Sinopsi (Contracoberta de l’editorial)
La culminació de la cèlebre A la recerca del temps perdut, una experiència literària inoblidable.
Després d’anys d’absència, el protagonista torna a París i, així que entra a casa, troba una invitació per a una matinée a casa del príncep de Guermantes. En arribar al pati del palauet, experimenta una reminiscència molt poderosa, tant com la magdalena que obre el primer volum.
Mentre s’espera per entrar a la biblioteca del príncep, decideix que l’única manera de trobar un sentit a la vida i, al mateix temps, d’abordar per fi la seva vocació, és escriure una obra que reculli els seus records dels personatges i els llocs que té vívidament guardats a la memòria.
En reunir-se amb els altres convidats de la recepció, s’adona que totes les persones que feia temps que no veia han envellit enormement. Aquesta impressió el reafirma en la seva voluntat d’esbrinar com opera el pas del temps i de quina manera la memòria aconsegueix capturar alguns moments precisos amb una nitidesa trasbalsadora. L’obra que sorgeixi d’aquest esforç serà l’única manera de retrobar el temps perdut.
Viena Edicions.- 240 pàgines.-Traductor: Josep Maria Pinto.
Apunts de lectura
Marcel Proust va titular l’últim volum “El temps retrobat”, talment com si després de totes les recerques, s’encarés a trobar la solució final. Aquesta etapa del Narrador sorgeix després d’una llarga estància ingressat en un sanatori per recuperar-se d’una crisis existencial, neurosi i depressió. S’inicia un període bastant gris dominat per la sensació de fracàs: els amors, les amistats, l’ofici d’escriure, la salut… Es retroba a París després d’uns quants anys de la finalització de la Primera Guerra Mundial.
El tren en el qual el Narrador viatge cap a Paris s’atura a mig camí en un paisatge que li evoca una passada emoció estètica però que ara el deixa indiferent. El seu pessimisme el porta a pensar que ha perdut la vocació literària i artística en la qual tant havia confiat.
“Arbres-vaig pensar-, no teniu res a dir-me, el meu cor refredat ja no us sent. (…)Si mai m’havia pogut creure poeta, ara sé que no ho sóc.” Pàg. 7.
En arribar a la seva casa de Paris, el Narrador troba una invitació a una matinée a casa de la princesa de Guermantes. Es dirigeix cap a la nova residència dels Guermantes i sobtadament trepitja malament una llamborda mal col·locada al pati de manera que se sent transportat a una situació semblant viscuda al baptisteri de Sant Marc, a Venècia, i l’envaeix una alegria immensa. Aquesta incident de la memòria involuntària porta el Narrador a altres moments similars com va ser la magdalena desfeta en la tassa de te, a Combray, i el soroll que fa un servent amb una cullera sobre un plat.
“ …tot d’una ens fa respirar un aire nou, precisament perquè és un aire que hem respirat en el passat, aquest aire més pur que els poetes han intentat endebades fer regnar en el paradís i que només podria donar aquesta sensació profunda de renovació si ja hagués estat respirat, perquè els veritables paradisos són els paradisos que hem perdut.” Pàg. 2 6.
Tot plegat el porta a reflexionar sobre l’experiència de la memòria involuntària. La música que sent quan entra a la casa dels Guermantes li reforça l’emoció estètica de retrobament amb la joventut, afloren els records al costat del mar, de les persones conegudes en el Gran Hotel. Tota una resurrecció de Balbec: Les excursions en companyia de la seva àvia, la companyia del seu primer amor, d’Albertine, i del grup de les noies en flor, etc.
Citant a Alberto Beretta( Proust: guia de la Recherche) : “El Narrador entiende entonces dos cosas: que la felicidad asociada a la memoria involuntaria nace de la identidad entre la sensación presente y la pasada, identidad que anula el tiempo y permite entrar en una anticipación de la eternidad. Se trata, por consiguiente, de una verdadera victoria sobre la muerte. Segundo descubrimiento: esta experiencia se sitúa a un nivel existencial profundo, (…) Sólo las artes, la música, y la literatura pueden iluminar el misterio, decir lo inefable y expresar lo inexplicable. “
El Narrador reflexiona a bastament sobre l’essència de l’art i els requeriments que comporta la creació literària.
Finalment, en acabar el concert el deixen entrar al saló la qual cosa li provoca un xoc sobtat en veure com ha canviat la fesomia de les persones que feia temps que no veia. Tota l’alegria i l’optimisme provocada per l’experiència de la memòria involuntària s’esvaeix d’immediat. Allò que podia semblar etern i una victòria sobre el pas del temps se’n va en orris i s’imposa el seu poder devastador. En veure la fisonomia de la gent reunida al saló té la impressió de trobar-se en un ball de màscares: tots els participants són irreconeixibles com si el temps els hagués desfigurat. El Narrador desplega una autèntica simfonia sobre l’inexorable envelliment, una llarga divagació sobre la vellesa. Ironia, desassossec, sarcasme, algunes notes d’humor…
“Algunes dones encara eren molt reconeixibles, certament, la cara continuava essent quasi la mateixa, i solament, com per una harmonia convenient amb l’estació, s’havien posat els cabells grisos que eren la seva indumentària de tardor.” Pàg.114.
El temps amb l’efecte de la vellesa i la mort envaeix els sentiments del Narrador que es contraposen amb els de l’experiència sobre les emocions d’eternitat. Sent la urgència de fer una novel.la el protagonista de la qual serà el temps, aquest camí que transitem tota la humanitat i que forma part de la nostra consciència.
“L’obra de l’escriptor és una mena d’instrument òptic que ofereix al lector per tal de permetre-li discernir el que, sense el llibre, potser no hauria pogut veure dins seu.”
Al Narrador li assalta el temor a la malaltia, a no tenir temps d’acabar el seu projecte literari. “Quantes grans catedrals queden inacabades!”, s’exclama.
quadern vermell 