Montevideo, Enrique Vila-Matas

Sinopsi (contracoberta de l’editorial)

En pleno periodo de transformación personal y literaria, el narrador de esta novela comienza a observar señales en puertas y en cuartos contiguos, símbolos que comunican París con Cascais, Montevideo, Reikiavik, San Gallen y Bogotá, y que le van devolviendo sigilosamente a la escritura, al deseo de transformar en láminas de vida ciertas experiencias que, como mínimo, piden a gritos ser narradas.

«Te has convertido en los últimos tiempos en un escritor al que las cosas le pasan de verdad. Ojalá comprendas que tu destino es el de un hombre que debería estar deseando elevarse, renacer, volver a ser. Te lo repito: elevarse. En tus manos está tu destino, la llave de la puerta nueva.»

Montevideo es una ficción verdadera, un gran tratado sobre la ambigüedad del mundo como rasgo característico de nuestro tiempo, una novela en la que el mejor Vila-Matas encuentra la forma de nombrar nuevamente las cosas cuando todo parece ya dicho; hazaña tanto más admirable porque el núcleo central de su obra no es otro que la modernidad de la novela.

Editorial: Seix Barral.- 304 pàgines.-

Apunts de lectura

El llibre és un viatge narratiu per sis ciutats a través del qual l’autor reflexiona sobre l’escriptura i l’escriptor. Enumera les cinc tendències que caracteritzen els escriptors.

Tot comença a Paris, el 1974, talment el bateig com a escriptor.

En febrero del 74 viajé a París con la anacrónica intención de convertirme en un escritor de los años veinte, estilo «generación perdida» Pàg. 9.

Experiència de vida i escriptura, el relat es va construint a través d’una interrelació constant entre biografia i imaginació. El narrador és la veu del jo literari del propi autor. Una interrelació recurrent entre auto ficció i ficció.

Tal com esmenta el propi autor en el seu web:

“Escribo ficción desde un espacio que suelen ocupar los ensayistas: un yo literario visible. De hecho, lo que se escenifica en cualquiera de mis libros no es exactamente una trama, o una serie de ideas, sino a mí mismo tramando, pensando o escribiendo bajo el avatar de un narrador. Aunque, eso sí, el avatar, la personalidad de cada uno de mis narradores, es distinta en cada novela y posiblemente lo único que las una a todas sea la voz o ese “yo literario visible” que reaparece en cada nuevo libro y da continuidad a la obra.”  

En la novel.la “Montevideo”, durant la deriva auto referent, la literatura ocupa un lloc primordial amb cites d’obres i autors.

“Pero, ya se sabe, el mundo está lleno de perseguidores de la totalidad, algunos de una valia y valor incalculables, como Herman Melville, que es en quien pienso cuando me paseo por el mundo de los rastreadores del Todo. Siempre he pensado que en Moby Dick trazó una inmensa metáfora de la inmensidad, de la inmensidad de nuestra oscuridad.” Pàg 19.

L’eix central del llibre és el conte  “La puerta condenada”, de Julio Cortazar, situada en un hotel de Montevideo. Una metàfora sobre la necessitat de traspassar les portes que l’atzar presenta quan el narrador està en un cul de sac existencial, en una sequera literària, i està cercant el final del túnel. En aquest llibre van sorgint històries relacionades amb portes, un clar simbolisme sobre els diversos avatars en l’ofici d’escriptor. La mateixa portada del llibre hi fa referència amb la imatge de les portes de “Les quatre habitacions” d’Hammershøi.

Aquesta és una novel·la sobre la recerca de la pròpia identitat com a escriptor, d’una regeneració, de sortir del bloqueig creador i de tornar  a configurar un estil. Però també una generalització sobre el perquè escriure, de la mateixa manera que s’ho preguntaven els grans escriptors com Kafka. Cercar la raó per la qual escriure. Per a tal fi, utilitza la metàfora del llibre “L’habitació pròpia” de Virginia Woolf.

“Estaba, además animado porque en París había encontrado , en una puerta, la salida a mi bloqueo, y todo en parte, gracias a haber seguido el consejo de mi padre que recomendaba buscar el agujero que, por mínimo que fuera, nos permitiera escapar de lo que pudiera tenernos atrapados.” Pàg. 296.

Potser el motor que anima al narrador a escriure no és altre que una eina necessària per trobar el forat que li permetrà sortir del forat existencial. I per això qualsevol referència a la realitat, els fets que la vida ens presenta, li serveix al narrador per desenvolupar el seu ofici d’escriptor.

Te lo repito: elevarse. En tus manos està tu destino, la llave de la puerta nueva”. Pàg. 289.

“…al final, me sentí un superviviente que intentava ponerse en movimiento y que estaba intentando levantarse, literalment elevarse, para volver a ser” Pàg. 295.

En el fons, aquesta novel.la parla de la llibertat de l’escriptor per buscar els mitjans més òptims i expressius per elaborar nous canals per al seu discurs. I en resulta una experiència ben llunyana de tot formalisme.

Advertisement

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s