Sinopsi de l’editorial
L’Stepan, un jove aristòcrata minat per la tisi, decideix donar sentit a la seva vida servint els seus ideals subversius. Per això s’infiltra com lacai a casa de l’Orlov, un funcionari del règim tsarista, fill del cap de policia. L’Orlov és un home intel·ligent i cultivat, però sense cap mena de moral. La seva vida consisteix a complir amb una feina burocràtica i absurda, i jugar a cartes amb els amics, tan superficials i inútils com ell mateix. I de nit trobar-se furtivament amb la jove i bella Zinaïda, esposa d’un altre funcionari, la qual anhela viure una gran història d’amor.
Viena edicions.- 184 pàgines.- traductor: Jaume Creus
Apunts de lectura
S’inicia el relat amb l’auto presentació del narrador, l’Stepan, que en primera persona anirà narrant la història. Un narrador, sobre el qual en sabem poca cosa tal com ho indica en el primer paràgraf del llibre.
“Per causes que ara no és el moment d’explicar amb detall, vaig haver d’entrar a servir de lacai a casa d’un funcionari de Petersburg, de cognom Orlov. (…)Vaig entrar a servir a casa d’aquest Orlov pel seu pare, conegut home d’Estat, que jo considerava enemic declarat de la meva causa.”
Stepan és un bon observador de tot allò que passa a casa del seu amo, l’Orlov.
“L’aspecte de l’Orlov era ben bé el d’un peterburguès: espatlles estretes, llargarut, temples enfonsa des, ulls de color indefinit, i amb escassos pèls descolorits a cap, barba i bigoti. La seva cara, tot i cuidada, es veia gastada i resultava desagradable. Era especialment desagradable quan es quedava pensatiu o dormia.”
Stepan, contempla i escolta la vida quotidiana a casa de l’Orlov i va configurant el retrat d’un personatge prototip de tota una casta de l’aristocràcia i de la classe dominant integrada pels alts funcionaris de l’estat durant l’imperi de la Rússia tzarista. Un personatge que el qualifica “d’animal covard que només borda, i amb els seus lladrucs, endut per la pròpia por, espanta els altres.” I generalitza el qualificatiu per als coetanis de l’Orlov, una casta cínica que es burla de les idees, que ironitza davant els grans reptes de la vida, que només pensa en divertir-se (“…es passa vuit hores al dia jugant a cartes.” ) , vagar, beure i defugir tot compromís, també el de la relació amorosa.
Les observacions d’Stepan davant la degeneració de la classe dominant el porta a fer-se reflexions existencialistes, a interpel·lar-se a sí mateix.
“¿Per què estem agotats?(…) per què ens hem convertit en una ruïna total? ¿Per què un es consumeix de tisi, un altre s’engega un tret al cap, un tercer busca l’oblit en la beguda i les cartes, un quart….”.
I, Stepan, a tall de confrontació contra la idiosincràsia de la classe dominant que critica i condemna, expressa un cant a la vida:
“Tinc unes terribles ganes de viure, voldria que la nostra vida fos sagrada, sublim i solemne com la volta del cel. Visquem! El sol no surt pas dos cops al dia, i la vida no se’ns dona dues vegades…”
En contraposició al vitalisme d’Stepan, el personatge femení de Zinaïda, es va ensorrant per la pendent d’una vida frustrada malgrat disposa de bellesa i d’una sobrada riquesa. Poc a poc, es va coent el destí tràgic alimentat pel foc dels avatars diversos que la porten a una situació dissortada.
“El rostre, la positura, la mirada immòbil, sense cap expressió, i els records increïblement tristos, esgarrifosos i freds com la neu, i, al voltant, les góndoles i llums, música, cants que sorgien amb una energia apassionada…”
I abans de caure el teló, un apunt final sobre la necessitat de ser útils a la vida.
“Però és que volem viure per a nosaltres mateixos i no per a les generacions futures. La vida només se’ns dona una vegada i la volem amb joia, de forma sensata i bonica. Volem tenir-hi un paper decisiu, independent, noble, volem fer història, per tal que aquestes generacions no tinguin dret a dir a cadascun de nosaltres: “Aquest era una nul·litat”.
quadern vermell 