Cuántos de los tuyos han muerto, Eduardo Ruiz Sosa

Sinopsi (contracoberta de l’editorial)

En Cuántos de los tuyos han muerto el escritor mexicano Eduardo Ruiz Sosa se enfrenta al fenómeno de la muerte mirando a los ojos de los sobrevivientes, escuchando a los que quedan en el mundo como testimonio de la ausencia, de esa ausencia ajena que, en buena medida, es nuestra propia ausencia, pues al morir los otros va desapareciendo también lo que fuimos con ellos.

Desde la sospecha de que, como decía el poeta Jordi Villaronga, «La muerte no es la muerte, es un muerto», este libro, más allá del duelo, indaga en lo que la muerte despierta en los vivos. La necesidad de recuperar el cuerpo de los desaparecidos, los secretos que se descubren tras la muerte, el desvanecimiento de un mundo, el regreso a una infancia sin mitos y la exigencia de algunos por borrar toda huella de su existencia, son algunos de los motivos que incendian estos relatos de belleza extraña y conmovedora.

Editorial Candaya.- 176 pàgines

Apunts de lectura

“Cuántos de los tuyos han muerto” és un recull d’onze relats curts. Tal com manifesta el propi autor en la nota al final del llibre:

No hay realidad ni ficción, hay experiencia. Y la afectación de esta experiencia. Este libro es la consecuencia de esta afectación”.

El recull, no és una reflexió filosòfica sobre la mort, ni tampoc un recull de casuístiques sobre el final de la vida i les seves conseqüències. Cada relat és construït sobre una idea força que esmenta en el prefaci de cadascun d’ells. Idees que brollen de l’experiència personal i familiar sobre la mort, de la lectura, de l’atzar, etc.. El primer relat, per exemple, fa referència a la importància de la presència dels objectes en la configuració del records. Sense records no hi ha vida. Aquells objectes que són significatius, una referència de vida per a una persona, són inútils per a un altre. Quants objectes van a parar als Encants després de la mort del titular?.

“Era como si con la desaparición de cada objeto de la casa, cada objeto de su memoria, aunque enredada, también se marchara a la nada”. Pàg.22.

El segon relat “La garra de les estatua” té un component mitològic, fins i tot màgic. A més, l’estructura narrativa amaga una doble intriga que desperta una sana curiositat, malgrat la història fa referencia a la mort de la mare. A tall de joc narratiu, l’autor, al final del llibre, en el “post scriptum”, fa referencia a la intriga suscitada.

El relat “Una voz sin  cuerpo” basat en la tragèdia d’una ceguera hereditària de pares a fills, planteja novament el tema de la memoria i dels records.

“Quedarse ciego, decía el padre en las borracheras, es perder todo lo que ya no entra por los ojos y que ahora solo vive en el  futuro”. Pàg. 95.

Una experiència, l’afectació d’aquesta experiència, una idea, una imaginació, un somni, tot esdevé fum si no hi ha un relat que ho materialitzi. El relat és l’esquelet del discurs, de la mena que sigui el discurs, religiós, polític, filosòfic, etc.. El darrer relat, “la desaparición de los siervos”, precisament desenvolupa aquesta idea de la funció del relat. Un relat que articula un discurs, una intencionalitat partint de la pura imaginació. Un relat dins el relat.

Construí una imagen de Amelia que se conformaba con fragmentos de muchas personas a las que había conocido o, incluso, había deseado conocer.

La Amelia de las cartas se convirtió en una quimera, un sueño recurrente”  Pàg. 160.

“Cuántos de los tuyos han muerto”, un recull de relats amb un discurs de pensament expressat amb un estil narratiu singular i amb una prosa poètica farcida d’aforismes i metàfores.

            “Su cuerpo era un derrumbe:

            en su mirada ya casi no había nada de ella,

                        nada de nosotros.”

Un día en la vida de una mujer sonriente, Margaret Drabble

Sinopsi (contracoberta de l’editorial)

Esposas sin maridos. Madres y hermanas. Mujeres que se debaten entre la vocación artística y las exigencias familiares. Científicas que han decidido dejar de teñirse el pelo y de ir por la vida disculpándose por cada paso que dan. Amor no consumado, vanidad y soledad. El poderoso universo ficcional de Margaret Drabble se concentra en estos cuentos que abarcan cuatro décadas de producción literaria. Una madre trabajadora que puede con todo y acaba sus enloquecidos días con una sonrisa. Una prestigiosa investigadora que acaba de recibir el Nobel por el descubrimiento del «gen de la vanidad». Una mujer que suspira aliviada cuando muere su esposo, y una romántica empedernida que busca el amor en los trenes. Trece relatos, la totalidad de la producción de Drabble en este género, que constituyen una muestra exquisita de la capacidad de ironía, lirismo y amplitud discursiva de una de las narradoras británicas más importantes del siglo XX.

Heredera de Jane Austen, Virginia Woolf, Iris Murdoch o Doris Lessing, Drabble mira con los ojos de las mujeres de sus relatos para poner en tela de juicio la realidad de su tiempo.

Editorial Impedimenta.- 288 pàgines.- Traducció de Miguel Ros González

Apunts de lectura

“Un día en la vida de una mujer sonriente” recull tots els contes de Margaret Drabble.

A “la torre de Hassan”, la visita al Marroc d’una parella recentment casada els genera conflictes per la manera d’afrontar una realitat exòtica. La por a l’altre, de l’habitant autòcton que assetja al turista per aconseguir quelcom. La dona vol pujar a la torre de Hassan, fora dels circuits turístics, malgrat la desgana del marit. La sorpresa és la trobada amb pelegrins àrabs, que esdevenen res més que altres persones.

En la història que dóna nom al llibre, el personatge de Jenny, productora d’un exitós programa televisiu, lluita no només contra les seves obligacions domèstiques, sinó contra el seu marit insensible, ineficaç i envejós.

A ‘La vídua alegre’, una dona que acaba de perdre al seu marit decideix apartar-se al camp per gaudir de la seva viduïtat.

“Rumbo al oeste”, utilitza el recurs narratiu d’una excursió a peu i conjuga referències literàries amb el paisatge. Tot plegat genera un viatge psicològic personal en un moment important en la vida de la protagonista.

En “Un viaje a Citera” en tren, un home lliura una carta a una dona perquè la franquegi. La curiositat pot amb ella i acaba aguaitant per la finestra la quotidianitat de  la destinatària de la carta.

“Amantes fieles”, l’atzar i el record fa que una parella es retrobin en un lloc que sovintejaven quan tenien una relació amorosa ja extingida.

A “Cruzando los Alpes”, una dona deixa temporalment la càrrega de tenir cura del seu fill amb discapacitat per emprendre un viatge amb el seu amant casat. Allò inesperat la porta a tenir cura d’una altra persona depenent.

Un element narratiu recurrent són els paisatges, l’arquitectura de cases de camp britàniques i els petits pobles. En el relat “La Residencia de la Viuda”, la mateixa arquitectura és un catalitzador de la relació amorosa entre els personatges.

“ No siempre resulta fàcil el apego a una persona del apego a una propiedad”.

Les històries de Drabble es distingeixen per traçar hàbilment la composició dels personatges femenins, les seves preocupacions i les seves vides interiors.  Són dones de mediana edat amb un extens bagatge vital i que en un moment determinat de la vida viuen una experiència inesperada. La majoria són dones normals i la narració s’endinsa precisament en la seva normalitat i és en aquest recorregut quan sorgeixen les sensacions, els sentiments, els desitjos, les pors…Tot plegat s’acaba concretant en un final a vegades sorprenent i suggeridor,  però sempre evocant una reflexió sobre la naturalesa humana.

Potser el personatge que surt més d’una vida normal és Hannah Elsevir (“Las Cuevas de Dios”) que havia rebut el premi Nobel per un estudi sobre “el gen de la vanitat!”. Ara, la seva opció de vida és anar esborrant les petjades i retirar-se de la vida pública.

“No publicaría, no divulgaría sus hallazgos. Su nombre se desvanecería de los registros, y dejaría que otros reivindicasen sus méritos. Ella se borraría a sí misma y su pasado”.

El retrobament, però, amb el seu exmarit li produeix una resurrecció vital, una aportació d’una estranya força que li retorna la seva joventut, el seu amor, la seva esperança, la seva innocència.

“Todas esas cosas habían sido buenas. No había que enterrarlas, desdeñarlas u olvidarlas. No eran ninguna vergüenza. Solo el tesoro de una gran felicidad. El pasado la perdonó, y ella perdonó al pasado.”

 L’última història del volum, “Rumbo al oeste”, Mary és una professora de literatura anglesa, enfrontada a la jubilació i espantada per la vellesa, la salut, la solitud i la mort. Coneix una dona sàvia i vigorosa de 60 anys. Tot i que havia temut la desesperació de l’edat i de l’ociositat forçada, veu en la vida radiant d’Elliot que el món encara la fa vibrar. Mary es salva de la seva depressió mitjançant el recorregut pels camins i llocs descrits en les balades líriques del poeta Wordsworth. Tot un recorregut iniciàtic.

“Pasé un año sin que me importase vivir o morir.(…) Me recuperé, poco a poco, con la ayuda de Wordsworth….. (…) Puse rumbo al oeste para poner a prueba mi destino. Y allí encontre a Anne Elliot, con aquel brillo salvaje en los ojos a sus sesenta años” .

“Un día en la vida de una mujer sonriente”, un recull d’instantànies de la vida de dones en moments de canvi, de trencament de l’equilibri vital, amb les consegüents emocions i reflexions sobre la naturalesa humana. Una casuística de situacions tant normal que permet una identificació gairebé universal.

 

   

Intérprete de emociones, Jhumpa Lahiri

Sinopsi (contracoberta de l’editorial)

Entre la India y Nueva Inglaterra, las historias en este extraordinario debut nos hacen cómplices de los viajes emocionales de los personajes, que buscan el amor traspasando las fronteras de las naciones y de las generaciones. Enriquecidas con detalles sensuales de la cultura india, estas historias abarcan el sentimiento universal de sentirse extranjero en alguna parte.

Ediciones del Bronce (2000).- 224 pàgines.- Traducció: Antonio Padilla.

Editorial Salamandra (Reedició el 2016)  amb el títol  “El intérprete del dolor”.- Traducció: Gemma Rovira Ortega.

Apunts de lectura

“Intérprete de emociones” és un recull de nou històries sobre personatges originaris de l’Índia i ubicats als Estats Units i, també conjugant a vegades els dos àmbits.

El primer conte, “Una medida temporal”, narra la història d’un matrimoni que arran d’una apagada elèctrica programada, una hora cada dia, decideixen fer un joc a les fosques consistent en explicar-se els secrets, coses que mai s’havien explicat. L’experiment tindrà les seves conseqüències.

El tema de la incomunicació és present a d’altres contes d’aquest recull. Tots tenim una vida interior i no sempre es diu allò que sentim i pensem.

L’adaptació al nou país i a les seves costums ocupa una part de les diferents històries. Així, cinc dels contes es desenvolupen als Estats Units i d’una manera o altra hi són plantejats els temes de les diferents costums, el menjar, el vestir, l’idioma, els matrimonis concertats, etc. La narració de les històries s’endinsa vers la intimitat dels personatges. Per un costat orgullosos d’haver-se establert  als Estats Units i per l’altre conscients del seu desarrelament i del pes del seu referent d’origen.

El que atorga el títol al llibre, “Intérprete de emociones”, està situat a l’Índia. Una família americana viatge de turisme al seu país d’origen. Les versions espanyoles apareixen sota dos títols diferents: Intérprete de emociones (2000) y El intérprete del dolor (2016). La versió original, Interpreter of Maladies (1999), sembla que fa referència a un dels treballs que realitza el guia turístic consistent en traduir en un consultori mèdic els símptomes dels malalts. La seva funció és fonamental per tal que el metge pugui diagnosticar amb encert.

El viatge a l’Índia del matrimoni americà és un catalitzador que fa remoure les aigües aparentment tranquil·les de la seva relació.

El tema de les diferents formes de matrimoni i  de les respectives situacions de felicitat i d’infelicitat són un dels fils conductors del recull. També el de la identitat, el fet de pertànyer a un lloc, les referències personals i col·lectives.

Els conflictes socials i polítics de l’Índia també hi són presents. Per exemple d’una manera explícita en la narració “Cuando el señor Pirzada venía a cenar” en la qual aquest personatge viu des de la seva estada temporal als Estats Units el conflicte Indo-Pakistaní de 1971.

La narrativa de Lahiri destaca per la seva capacitat per descriure les emocions dels personatges a través d’històries que conjuguen la vida entre dues terres, la de procedència i la de nova adaptació.

Amb el llibre “Intérprete de emociones” , Lahiri,  va ser la guanyadora del premi Pulitzer 2000 .

 

                                                

Ríos, Martin Michael Driessen

Sinopsi (contracoberta de l’editorial)

Las historias que se cuentan en este libro están ambientadas en tres ríos del norte de Europa. En el Aisne, en Francia, un hombre libra una batalla contra los elementos y contra sí mismo; en Alemania, a través del Rodach, el Meno y el Rin, dos almadieros persiguen un sueño que se encuentra más allá de sus fronteras; en un remoto valle de Bretaña, un arroyo es la causa, durante siglos, del enfrentamiento entre dos familias.

Estos ríos, testigos mudos o agentes involuntarios de la alegría o desdicha de las personas, son símbolo de vida, de civilización y de apertura a nuevos horizontes, pero también de la violencia que entraña la naturaleza. Partiendo de ellos, Martin Michael Driessen −uno de los más destacados autores holandeses contemporáneos− ha logrado construir tres historias atemporales, que funcionan como una parábola sobre las virtudes y debilidades inherentes al alma humana, que le han valido el reconocimiento internacional.

Libros del Asteroide.- 192 pàgines.- Traduccció: Isabel-Clara Lorda Vidal

Apunts de lectura

“Rios” és un recull de tres històries. En la primera un actor de teatre fa un viatge en canoa pel riu per reflexionar sobre la seva vida, l’alcoholisme i la seva professió. En el segon relat, dos amics de diferent classe social,  viuen vides paral·leles  des de la infància. A la tercera història, dues famílies franceses, hugonot i catòlica, viuen en una vall dividida per un riu, una frontera de rivalitat ferotge durant segles.

Les tres històries tenen un final inesperat.

El fil que uneix les tres històries, és el riu. Una metàfora, un escenari sobre el qual es desenvolupa els respectius personatges. Una conjugació permanent entre la natura i la vida, de manera que és el riu qui acaba condicionant la vida o fins i tot decidint el final, sigui aquest dramàtic o no.

L’actor de “Fleuve Sauvage” és un home amb una forta lluita interior. Emprèn tot sol el viatge pel diu a manera d’una experiència catàrtica per reflexionar sobre la necessitat d’un canvi de vida, salvar el seu matrimoni, dona i fill. Un home de seixanta anys, addicte a l’alcohol, frustració artística i víctima de cops d’ira sobtats.

Els personatges de “Viaje a la luna” són dos amics del mateix poble. Julius és l’hereu d’una família rica propietària d’una serradora i Konrad és de família humil que aconsegueix treballar-hi de raier (construcció de rais, embarcacions de troncs, i la seva conducció fluvial. Konrad no és gaire ambiciós, el seu únic somni és fer un gran viatge en un gran rai a través del Rin fins arribar al mar.

Com diu Jorge Manrique (Jorge Manrique coplas a la muerte de su padre):

«Nuestras vidas son los ríos

que van a dar en la mar,

que es el morir;

allí van los señoríos

derechos a se acabar

y consumir;

allí los ríos caudales,

allí los otros medianos

y más chicos,

y llegados, son iguales

los que viven por sus manos

y los ricos».

 

El riu és la metàfora de les vides dels dos joves de “Viaje a la luna”. Julius pensa, enfilats al rai aigües avall:

“Hemos sido muchachos en el arroyo, jóvenes en el Meno, hombres en el Rin. Lo he amado, lo  he traicionado, toda mi vida ha girado en torno a él. Pero nunca estuvimos más cerca el uno del otro que ahora, y dentro de un par de hores alcanzaremos el mar, como dos Hombres mayores, sin habernos conocido.”

“Pierre y Adele”, dues famílies enemigues per una disputa dels terrenys que un riu divideix per la meitat. Com a nens intercanvien odis familiars però el joc s’imposa a la discussió. Els adults són tossuts, ambiciosos, i cobdiciosos la qual cosa els amarga la vida. Per un costat, Adèle és desgraciada amb el seu cruel marit, i, per l’altre, Pierre porta una vida pobre i solitària. El riu de la seva petita vall, esdevé un factor determinant.

L’aigua que flueix del riu, el temps passa, i l’escenari va canviant: la Primera Guerra Mundial, la Segona Guerra Mundial i tots els diversos avatars històrics que condicionen el paisatge de les vides. En aquest llibre, el riu és la força d’una vida encallada, una obertura cap a nous mons i el conciliador de vides enfrontades.

 

El boxeador polaco, Eduardo Halfon

Sinopsi (contracoberta de l’editorial)

Un abuelo polaco cuenta por primera vez la historia secreta del número que lleva tatuado en el antebrazo. Un pianista serbio añora su identidad prohibida. Un joven indígena maya está desgarrado entre sus estudios, sus obligaciones familiares y su amor por la poesía. Una hippie israelí anhela respuestas y experiencias alucinógenas en Antigua Guatemala. Un viejo académico reivindica la importancia del humor. Todos ellos, seducidos por algo que está más allá de la razón, buscan lo hermoso y lo efímero a través de la música, las historias, la poesía, lo erótico, el humor o el silencio, mientras un narrador −profesor universitario y escritor guatemalteco también llamado Eduardo Halfon− empieza a rastrear las huellas de su personaje más enigmático: él mismo.

Publicado por primera vez en 2008 y traducido a una decena de idiomas, El boxeador polaco −que aquí se presenta en la versión concebida inicialmente por su autor, incluyendo La pirueta− se ha convertido en un referente indiscutible de la literatura latinoamericana reciente.

Libros del Asteroide.- 200 pàgines

Apunts de lectura

El boxeador polaco”  reuneix un conjunt de contes de temes diversos i amb diversos fils conductors, de manera que li atorguen una unitat literària.

Així, en tots els contes, el narrador actua de fil conductor en la mesura que és el propi autor amb diferents noms: Eduardo Halfon, Halfon, Dudú, Eduardito,.. Estaríem en allò que anomenem auto ficció en la qual el narrador és també protagonista i la biografia constitueix un element narratiu.

També, en tots els contes hi ha el tema de la identitat personal de l’autor. Ja sigui parlant dels orígens familiars, de la llengua, de les costums, del menjar guatemalenc, etc. Pertany a un arbre genealògic familiar d’una certa complexitat (passat de la família jueu i polonès). S’hi respira un to d’un cert desarrelament i de conflicte d’identitat.

Un altre fil conductor és l’anècdota del seu avi, supervivent dels camps de concentració nazis. A més, a més, de ser el conte que dóna nom al recull, “El boxeador polaco”. En aquest conte utilitza l’estructura narrativa d’una història dins d’una altra història, tot diferenciant la persona del narrador, tercera persona o primera persona, segons qui parli.

Una característica recurrent a tot el llibre és la proliferació de referents de l’autor, ja siguin literaris, musicals, cinematogràfics. És un efecte col·lateral que convida a tastar el diferents referents, ja siguin contes d’altres autors, ja sigui música de jazz (el pianista i compositor Thelonious Monk), música gitana, etc..

En aquest sentit cal apuntar que el relat “La pirueta” és un viatge en tots els sentits: geogràfic, cultural, ple d’aventures i coneixences…Una deriva catalitzada pel fer de seguir els passos d’un conegut pianista però que l’instint de curiositat del protagonista envaeix l’acció impregnada d’intriga, sorpresa, música, sexe…

Obren i tanquen el llibre dos relats sobre la literatura, talment com obrir i tancar el cercle d’aquest passeig literari. El conte que obre el llibre ,“Lejano”, un professor de literatura es mostra fastiguejat per la manca d’interès dels seus alumnes i es pregunta si realment la literatura serveix per alguna cosa. No obstant això el conte fa un gir esperançador en descobrir un alumne de família humil (becat) que escriu poesia.

Tanca el llibre el relat “Discurso de Póvoa”. Tal com explica l’autor, l’anècdota de la conversació amb el seu avi sobre la seva experiència en els camps de concentració li desperta una reflexió sobre l’etern tema de la realitat i la ficció en la literatura

“O tal vez la literatura necesita construir una realidad destruyendo otra.” 

Aquest axioma, esdevé l’eix central del llibre en la mesura que tots els contes tenen una volguda i explícita referència real, una referència biogràfica. És a dir, complir aquell principi que una novel.la és sempre un acte màgic a través del qual ens permet conèixer el misteri de les coses.

“El boxeador polaco”, és un llibre singular, amb un discurs que reflexiona sobre la naturalesa i la forma literària  i un clar exponent de la nova literatura llatinoamericana.