Un vespre al paradís, Lucia Berlin

Sinopsi (contracoberta de l’editorial)

Manual per a dones de fer feines, un recull de contes pòstum d’una escriptora desconeguda que L’Altra va publicar el 2016, va tenir una acollida inesperada i entusiasta per part de la crítica i dels lectors, va guanyar el Premi Llibreter aquell mateix any i Lucia Berlin, que n’era l’autora, es va convertir en una de les escriptores revelació més celebrada dels últims anys. A Un vespre al paradís, un nou recull de vint-i-dos contes, hi retrobem l’estil lluminós, la calidesa i l’humor negre propis de la Berlin, i la veu ingènua i lúcida, a voltes crua i desoladora,de les seves protagonistes, sempre dones amb vides complicades i l’ànima immensament lliure. Els relats, la majoria autobiogràfics, salten de Texas a Xile, de les platges de Mèxic als carrers de Nova York, i testimonien l’esperit poc convencional i vital de l’autora, els horrors de l’addicció i de la síndrome d’abstinència, la força irracional de la passió amorosa i la fragilitat del desamor i la solitud. Lucia Berlin troba la bellesa als racons més foscos i la foscor als llocs aparentment més impol·luts, i els seus relats són d’una autenticitat i una candidesa desarmants, unes històries plenes de vida, d’ànima i de veritat que tenen la força de canviar la nostra mirada sobre el món i les relacions entre les persones.

L’altra editorial.- 270 pàgines.- Traducció: Josefina Cavall

Apunts de lectura

L’obra literària de Lucia Berlin, és indestriable de la seva biografia. També de la seva imatge, era molt atractiva, la qual s’ha difós abastament en totes les edicions. Ambdós factors han contribuït a la seva difusió.

El seu fill Mark ho manifesta així en el pròleg del llibre:

“Com a mare jove, ens arrossegava pels carrers de NovaYork: a museus, a conèixer altres escriptors, a veure com s’imprimien textos o com treballaven els pintors, a escoltar jazz. I de cop érem a Acapulco, i després a Albuquerque. Les primeres parades en una vida que canviava de domicili cada nou mesos, més o menys. Així i tot, casa era sempre ella.”

Auto ficció?.

“La mare escrivia històries reals: no necessàriament autobiogràfiques, però prou a prop de la realitat. Les històries i els records de la nostra família s’han reconstruït, embellit i editat fins al punt que ja no sé què va passar exactament. La Lucia deia que això tant era: la història és el que compta.” (Pròleg de Mark Berlin)

En els 22 contes que recopila el llibre, sempre és present la mateixa persona del narrador. Narradora per a ser més exactes. Ja sigui d’una manera subliminal o més visible, gairebé sempre m’he imaginat la presència de l’autora. Allà on s’ha fet més evident és en el passeig  pel Louvre (Perduda al Louvre) tot seguint les emocions d’una visitadora per les  diferents sales del museu.

Els dos primers contes, amb els mateixos personatges infantils, narra la joia de viure de la infància, aquells temps que el simple fet de viure ja era  cada dia era una festa.

Andado: un idil.li gòtic”, un gran conte, potser el millor, narra el despertar a la vida d’una nena de catorze anys convidada a visitar la finca d’un terratinent amic dels pares. Les relacions de classe amb els servents i amb l’acompanyament de la música de fons de la lectura del “Primer amor” d’Ivan Turgueniev.

El conte que dona nom al títol del llibre, “Un vespre al paradís”, és una crònica de l’ambient en un hotel de les platges mexicanes de l’equip de rodatge de la pel·lícula “La noche de la Iguana” dirigida per John Ford i amb les celebritats d’Elizabeth Taylor, Richard Burton, Ava Gardner i Sue Lyon. Seducció, sexe, drogues, alcohol….

De fet el títol “Un vespre al paradís” em suggereix una metàfora que englobaria el clima de gran part de les narracions tot afegint-hi l’expressió “a prop de l’infern”. En la majoria de contes hi ha uns quants elements comuns: la dona com a protagonista principal, històries d’amor, matrimonis que no funcionen, infidelitats, fills petits a càrrecs de les mares, drames familiars, alcoholisme, drogues,…Tota una línia argumental de la recopilació de contes. Dones víctimes de diversos avatars però que hi fan front amb energia i decisió per seguir endavant. De pressa, de pressa.. vivim el moment, un “carpe diem” frenètic.

“Morir és com fer miques el mercuri. Ben aviat tot torna a confluir en una massa vibrant de vida. Em vaig dir a mi mateixa que no m’ho havia d’agafar tan a la valenta, que ja feia massa temps que estava sola. Però així i tot, em vaig quedar allà asseguda, repassant la meva vida, una vida plena de bellesa i d’amor”. Pàg. 249 .

Reflexions sobre l’ofici de viure. En el conte “Filles”:

“¿La força de les meves conviccions? Ni tan sols són capaç de sostenir una opinió més de cinc minuts. Com la ràdio d’una camioneta. Jo vaig a tot drap….” Pàg 226

“Hauria d’haver acceptat aquella feina d’enfilar perles de diferents mides per fer collarets. Treballar per a un metge…en fi, és vida o mort tot el dia. Jos vaig lliscant per tot arreu, com un àngel de la misericòrdia. O un esperit del mal.” Pàg.227

La música és un element permanent en aquest “paradís” terrenal, especialment la de jazz. També les flors acompanyen la vida de les dones les quals en fan plantacions i les gaudeixen.

La vida i la mort. Un gran cant a la pulsió vital i també, és clar al final tràgic ineludible, la mort. El conte “Sombra” una al·legoria de la mort en l’escenari fantàstic d’una corrida de braus. O també en el conte que tanca la recopilació “Luna nueva” en el qual una dona vella se sent alliberada per la mort del marit “Déu finalment se’l va endur, finalment va respondre a les meves pregàries.”.

“La dona va riure; alliberades era una paraula molt americana. La vella es va pensar que reia perquè era feliç. Va estrènyer fort la dona i li va fer un petó a la galta. Com que no tenia dents, el petó va ser suau com els mangos”. Pàg. 268.

Auto ficció? La Lucia deia que això tant era: “la història és el que compta.”

 

Un cor senzill, Gustave Flaubert

Sinopsi (contracoberta de l’editorial)

Félicité, una criada analfabeta de Normandia, perd, l’una rere l’altra, totes les persones que estima i s’acaba encapritxant d’un lloro que li recorda el seu nebot mort a Cuba; quan l’ocell passa avall, l’anciana el fa dissecar i, quan ella també comença a anar-se’n d’aquest món, veu en aquell lloro rígid, esventrat, mig devorat pels cucs, una imatge de l’Esperit Sant.

Un cor senzill és la història d’un dolor que no es rebel·la ni un instant, que ni imagina la possibilitat d’una vida alliberada de patiments i servituds.

Del pròleg de Raül Garrigasait

Edicions de 1984.- 80 pàg.- Traducció: Maria Rosa Vallribera i Fius.

Edicions Destino (col·lecció SÚNION.- Universitat Pompeu Fabra).- Tres contes.- traducció: Lluís Maria Todó.

Apunts de lectura

Un cor senzill, forma part de l’última obra de Flaubert publicada sota el nom de “Tres contes”. Els altres dos són “La llegenda de sant julià l’hospitalari” i “Herodies”.

El conte explica la història de Félicité, una dona senzilla que treballa de criada en una família de la petita burgesia rural francesa. En poques pàgines, Flaubert, narra la història de vida de Félicitè, marcada, com tota vida humana, per il·lusions, crisis i renaixements. D’una manera successiva,  Félicitè, pateix les frustracions de la vida davant els seus desitjos primaris i humils. Ja sigui per un amor de joventut, ja sigui per l’estimació de la filla de la senyora, ja sigui per la cura del seu nebot Victor, ja sigui fins i tot pel afecte vers la seva senyora. Cada vegada la grapa del destí li nega allò que més desitja. Félicitè s’ensorra, es revolta, es resigna, però finalment l’instint de vida s’imposa i segueix endavant.

” Arribat el moment, Félicitè va còrrer cap a l’enamorat.

 Al seu lloc, hi va trobar un amic seu.Li va fer saber que no el veuria mai més.

Théodore s’havia casat amb una vella molt rica….”

El nom de Félicitè resulta ser una ironia ja que la seva vida és plena de pèrdues, desconsol i dolor.

Finalment li arriba per atzar el lloro Lulú i esdevé un amor més en la vida de Félicitè, entre d’altres coses perquè li recorda es seu nebot Víctor, mort en un país exòtic. Cuida el lloro i li ensenya a dir paraules. La desgràcia, una constant en la vida de Félicitè, fa que el lloro també es mori i el fa dissecar. El lloro es converteix en una relíquia religiosa que guarda a la seva habitació conjuntament amb altres objectes d’una significació sentimental especial.

El lloro Lulú, en la imaginació de Félicitè és va transfigurant en la figura de l’Esperit Sant, pintura que havia contemplat a l’església quan acompanyava a catequesis la filla de la senyora i que en la seva ignorància religiosa s’havia convertit en una significació simbòlica. Per a Félicitè, el lloro dissecat simbolitzava, dins del fons dels seus sentiments, una transcendència a la qual s’hi empara i que no la defraudarà. El triomf de Félicitè consistirà en aconseguir que el lloro sigui incorporat com a relíquia en el monument  que la població dedica al Corpus Christi en el dia de la seva festivitat.

“Un vapor blau va pujar fins a la cambra de Félicitè. Ella va avançar el nas, olorant-lo amb sensualitat mística; després va tancar les parpelles, els llavis li somreien. Els moviments del cor es van anar alentint d’un en un, cada vegada més vagues, més suaus, com s’esgota una font, com desapareix un eco; i quan va exhalar l´últim sospir, li va semblar veure, en els cels entreoberts, un lloro gegantesc, planant sobre el seu cap”.

El fet que en una narració realista, sobtadament aparegui el lloro Lulú, suposa un trencament, quelcom que trenca l’equilibri. Les interpretacions sobre la simbologia del lloro de Flaubert han estat diverses i per a tots els gustos. Per exemple, el llibre de Julian Barnes “El loro de Flaubert”.

Flaubert, a través d’una narració curta, descriu una història de vida sencera, els sentiments, les il·lusions, les frustracions, les intimitats, les lluites, les satisfaccions…Dissenya tot un personatge com en el seu moment va ser Madame Bovary. El narrador ens situa dins Félicitè, una dona humil, callada, solitària, treballadora, per tal de fer-nos sentir allò que sent i viu, fins el moment de la seva mort, vella i abandonada en companyia del lloro.  Félicitè encarna perfectament la metàfora de la vida: els desitjos, sovint, són negats i frustrats per la realitat, però malgrat tot ens refem i seguim endavant.

Sens dubte, “Un cor senzill”, l’obra més modesta de Flaubert, és l’expressió de la seva millor prosa  i considerada per molts la seva obra mestra.

 

La vida secreta de Walter Mitty, James Thurber

Sinopsi (contracoberta de l’editorial)

Cuando Harold Ross, el fundador de The New Yorker, le comentó en 1927 al entonces joven colaborador James Thurber que todo el mundo creía dominar el uso de la lengua pero que en realidad nadie sabía hacerlo, no podía imaginarse que estaba ante un escritor que iba a convertirse, al lado de nombres como Dorothy Parker o Truman Capote, en uno de los autores de referencia de la mítica revista neoyorkina. Observador milimétrico y narrador incansable, los relatos de Thurber nos divierten, nos arrastran, nos abren un claro de cielo por el que entrevemos, más allá de la ironía, las frustraciones del hombre moderno. La vida secreta de Walter Mitty, el más célebre de sus relatos que da título a nuestra selección, sirvió incluso para bautizar como «síndrome de Walter Mitty» la tendencia compulsiva a fantasear con la que algunos hombres escapan —a su modo heroicamente— de la rígida y anodina cotidianidad de lo que convenimos en llamar «una vida normal».

Editorial El acantilado.- 160 pàg.- Traducció: Celia Filipetto

Apunts de lectura

El llibre recull 25 relats curts, alguns de només dues pàgines. Els primers relats tenen com a protagonistes el matrimoni Monroe. Ell sempre va a remolc de les iniciatives de la seva dona ja sigui fent front a les convencions socials en una celebració a la que han estat convidats, ja sigui recorrent a la seva imaginació per dissimular situacions ridícules. El conte sobre el ratpenat, el senyor Monroe actua com si fos el Buster Keaton que lluita contra els elements més insòlits amb l’ajut de la seva delirant imaginació. El safari a l’habitació en plena nit és d’una gran comicitat dramàtica.

La família i el matrimoni són temes recurrents. El personatge masculí sol ser un urbanita de New York, víctima de la incomunicació de les grans ciutats, solitari, necessitat d’afecte, que es refugia sovint en l’alcohol i en la fantasia per tal de fer front a una realitat hostil. El to de les situacions és còmic i a vegades d’un dramatisme grotesc i irònic. Si bé a vegades hi ha una decantació vers la misogínia, sempre és en un to d’humor irònic. En el cas del relat “El unicornio en el jardín” s’hi narra una autèntica venjança contra la cònjuge.

Els relats, a vegades narren una situació de la vida quotidiana que sota una aparent normalitat emergeix l’esperpent. També, narren situacions aparentment divertides o grotesques que esdevenen metàfores simbòliques.
Cal remarcar que hi ha un recurs constant, gairebé com si es tractés d’una estratègia, consistent en que els personatges recorren a l’escala de l’evasió per fer front al seu infern quotidià. El cas més clar és el del personatge del conte que dóna títol al llibre: “La vida secreta de Walter Mitty”. La imaginació del personatge funciona com un antídot davant la grotesca realitat. I la realitat és el domini de la seva dona que el desperta quan està en plena deriva fantasiosa per tal de fer-li els corresponents requeriments.

“Notó un golpe en el hombro.
– ¡Te he estado buscando por todo el hotel! ‑dijo la señora Mitty‑. ¿Por qué tienes que esconderte en este viejo sillón? ¿Cómo esperabas que te encontrase?.
– Nos estan cercando- dijo Walter Mitty distraídamente.
-¿Cómo-dijo la señora Mitty- ¿Has comprado la cosa ésa? ¿Las galletas para el perro? ¿Qué llevas en esta caja?.
-Los chanclos-contestó Mitty.
-¿Y cómo no te los pusistes en la zapatería?
-Estaba pensando-dijo Walter Mitty- ¡Es que nunca se te pasa por la cabeza que a veces pienso?
La mujer lo miró y dijo:
-En cuanto lleguemos a casa te voy a tomar la temperatura.”. Pàg. 137

Alguns relats són faules a l’estil clàssic amb un caràcter didàctic i amb una conclusió final.
Si bé no hi ha concessions al riure fàcil, en algun cas, depenent de la sensibilitat riallera del lector, és difícil de no fer una rialla sonora, com en el relat “Un paseo con Olympy”.

“La vida secreta de Walter Mitty”, tot un compendi de situacions quotidianes, de rutines, de petits i grans inferns, de contradiccions de la vida moderna, tractats amb intel·ligent ironia, dramatisme i divertiment.

 

Algo alrededor de tu cuello, Chimamanda Ngozi Adichie

Resum (contraportada de l’editorial)

Conmovedores y profundos, estos relatos cuentan historias humanamente cercanas y geográficamente remotas: historias de mujeres que sufren lejos de su país de origen, historias de emigrantes que se encuentran a sí mismos en América, la tierra prometida. Chimamanda Ngozi Adichie, autora nigeriana, sabe hablar de África alejándose de los titulares manidos sobre ese continente, pero sin dejar de lado la historia de su país. Es una escritora interesada en cómo los asuntos públicos afectan a los individuos, interesada en analizar desde la ficción el choque entre la modernidad y la tradición, las expectativas familiares y los sueños de las nuevas generaciones.

Editorial Literatura Random House.- 224 pàg.- Traducció: Aurora Echevarria

Apunts de lectura

“Algo alrededor de tu cuello” és un llibre que recopila 12 contes. 12 històries de vida l’epicentre de les quals és Nigèria si bé en alguns utilitza el contrast cultural que es produeix en la vida dels emigrants africans als Estats Units d’Amèrica. Segurament la seva pròpia experiència en aquest sentit és una bona font d’inspiració. El brutal xoc entre dues cultures, l’occidental i l’africana, no és un discurs narratiu descriptiu sinó que el vivim a través de molts detalls de la vida quotidiana.  Històries de vida, especialment de dones que en narrar les seves vides quotidianes fan sorgir tot allò que és rellevant per a la vida de les persones. Les diferències de cultura, d’idioma, de raça, dels diferents hàbits i costums, també la solidaritat… Allò que finalment es destil.la és que el tracte rebut en les relacions personals i íntimes esdevé un factor decisiu d’emocions, de problemàtiques, de frustracions i satisfaccions.

De tant en tant utilitza paraules de l’idioma de l’autora, el igbo, un dels idiomes de Nigèria. Tota una declaració d’intencions en el sentit que qui perd els orígens perd la identitat.

En el nostre Club de lectura vàrem tractar el llibre del també nigerià Teju Cole, Cada día es del ladrón, en el qual també hi ha una reflexió crítica sobre la realitat del país africà. Però la manera de narrar-ho és ben diferent, mentre Teju Cole constata allò que veu tot partint de la percepció d’imatges o anècdotes, Chimamanda ho fa explicant històries de vida, contes.

Allò que sembla que interessa a Chimamanda Ngozi Adichie són els diferents factors que afecten les vides de les persones, el xoc entre modernitat i tradició, la cultura occidental i l’africana, les expectatives socials i les lluites per a una realització personal, especialment de les dones que són les que pateixen més els condicionaments socials.

“Algo alrededor de tu cuello” a més de donar una visió crítica sobre el seu país, lluny dels tòpics i de despertar compassió,  narra un discurs compromès amb la lluita per la igualtat de gènere. Cal recordar la famosa conferència que sota el títol Per què tots hauríem de ser feministes?, va pronunciar fa uns anys Chimamanda i que s’ha publicat abastament a tot el món.

 

El caso de Paul, Willa Cather

Resum (contraportada de l’editorial)

El caso de Paul fue publicado por primera vez en 1905 dentro del primer libro de cuentos de Willa Cather, El jardín de los Troll, que lanzó su carrera. El relato, considerado uno de los mejores de la literatura norteamericana de todos los tiempos, explora las contradicciones de muchos jóvenes con vocación artística que viven en un mundo materialista. Cather se basó en un hecho real que ella vivió cuando enseñaba en Pittsburgh, Pennsylvania: retrata a un joven que vivía para la belleza y pensaba que el dinero podría salvarle del tedio cotidiano.

Paul es visto por su profesora como un bicho raro. Para él, tanto la escuela como su casa son aburridas y deprimentes. La verdadera vida se encuentra en el teatro en el que trabaja. Huirá a Nueva York queriendo disfrutar al máximo, alejándose de la monotonía del día a día…

Editorial Nórdica.- 68 pàgines.

Apunts de lectura

Malgrat ser un conte publicat l’any 1905 és un universal i per tant sempre d’actualitat.  I ara més que mai que els Estats Units tindran un president que encarna els valors de l’èxit econòmic i material. Un fantàstic punt de referència pels adolescents americans que aspiren a fer fortuna a partir del no res.

“El caso de Paul” és un viatge iniciàtic d’un jove per aspira sortir del seu gris món i assaborir els valors de l’opulència econòmica, l’ostentació i el consumisme. Un viatge des de la ciutat industrial de Pittsburgh per anar al paradigma del èxit econòmic i del glamur que fascina: Nova York . Residir a la suite de l’Hotel Waldorf-Storia era situar-se al centre de l’epicentre del luxe i exhibir ostentosament la vanitat.

Willa Carther planteja la història com si fos un cas d’història mèdica: “El cas Paul”. Així ens explica els primers símptomes del cas com són les reaccions de rebel·lia contra la rutina de l’escola, fins a provocar la seva expulsió. El seu encant per l’èxit el visualitza de prop fent d’acomodador en un teatre i veient la vida de glamur dels actors de teatre. Allò que importa no és pas el teatre com a obra literària, si no la vida social i d’ostentació d’alguns actors. Com a contraposició de tot plegat hi ha la frustració de pertànyer a la classe mitja i que el seu pare ha de treballar dia rere dia per dur la família endavant. “El cas Paul” és un procés gradual i imparable per aconseguir l’objectiu final: assaborir el paradís de la bellesa que atorga la riquesa econòmica. I el fi justifica els mitjans, de manera que Paul segueix endavant i d’una manera irreversible el seu procés, salti qui salti i peti qui peti.

A la literatura americana sovintegen més que no pas en altres llocs personatges d’aquest tipus. El Gran Gatsby en seria un bon exemple. De fet un dels valors dominants de la societat americana són els models “self-made man”, persones que han nascut pobres i que han aconseguit triomfar. És un mite de la cultura americana, un dels elements bàsics que legitimen la falsa igualtat d’oportunitats de la societat americana.

el-caso-de-paul