A les dues seran les tres, Sergi Pàmies,

Sinopsi (contracoberta de l’editorial)

Als contes d’A les dues seran les tres, la memòria es converteix en revisió de l’experiència, la crònica en compromís amb el passat i la fantasia en un joc que, en funció de l’estat d’ànim, il·lumina, pertorba o reconforta. Esdeveniments històrics o anècdotes deliberadament privades es confabulen en favor de la narració, sempre eloqüent i persuasiva, en què Sergi Pàmies, fidel a una veu i a un estil inconfusibles, aprofundeix en el domini de la tendresa i la digressió, així com en l’equilibri entre la ironia i la perspicàcia. Tot al servei d’una mirada, resignadament incerta, sobre el pas—ja sigui endavant o enrere—del temps.

Editorial Quaderns Crema.- 144 pàgines.

Apunts de lectura

El fil conductor dels deu contes d’aquest recull és l’ofici d’escriptor. Sota les diverses històries que s’hi narren, amb més o menys nitidesa hi ha l’experiència de l’ofici destil·lada després de molts anys d’antiguitat. A vegades és un lleuger toc, en d’altres és l’eix central de conte, però sempre hi ha una referència de l’ofici.

No cal dir que en aquest sentit emergeix el tema de la ficció i de l’autobiografia. Malgrat que a la majoria d’històries hi ha elements biogràfics que acrediten una certa versemblança, allò que hi llegim és ficció. És cert que els relats conjuguen instants de vida amb reflexions diverses sobre l’ofici de viure, connotacions sobre el temps, etc..

Tot plegat amanit amb ironia que sovint té el caràcter d’antídot davant una realitat assetjadora. Ironia que l’entreveig fins i tot a la portada: una escala de l’evasió però vers un ou ferrat. Potser una paradoxa en relació a la que normalment entenem com a escala d’evasió, una fugida cap a una realitat contemplativa, espiritual, imaginativa. Una subversió de l’escala de l’evasió pictòrica, poètica, literària, que ens allibera d’una realitat assetjadora?.

Potser el conte que més concentra allò que entenc com a eix central dels relats és “DUES ESPARDENYES”. Per un costat la metaficció, és a dir introduir elements que recorden el lector que està davant d’una obra de ficció. Emfatitzar la relació ficció i realitat. El fet d’introduir la interlocució entre el narrador i el personatge en seria un exemple ben notori. El personatge es rebel.la contra el narrador. Per l’altre costat el relat introdueix elements biogràfics, fins i tot de caràcter dramàtic com és la mort de l’àvia al riu, fet que també surt en un altre conte. També s’hi conjuga els avatars de l’ofici d’escriptor. “…celebra que això sigui un conte i no una pel·lícula i haver evitat que el narrador omniscient l’obligui, com tantes vegades, a confondre les servituds de la imaginació amb els plaers de la fantasia”.

I, molta, molta ironia amanida amb connotacions de filosofia del viure.

Ironia com la continguda en el mateix títol: A les dues seran les tres.   

             

Contes, John Cheever

Sinopsi (contracoberta de l’editorial)

John Cheever és un dels escriptors més llegits i influents de la literatura americana contemporània. Edicions Proa presenta per primera vegada en català The Stories of John Cheever, una tria de les seves millors narracions feta pel mateix autor. Aquesta antologia recull, destil·lada, una trajectòria de gairebé tres dècades, i en ser publicada, l’any 1979, va obtenir el premi Pulitzer i el National Book Critics Award. En les seves narracions, denses i complexes com novel·les, Cheever ens parla dels americans que viuen als suburbis de Nova Anglaterra o als barris més residencials de Manhattan. La seva mirada capta amb gran riquesa de matisos els problemes matrimonials, les aspiracions d’una classe mitjana que viu per damunt de les seves possibilitats, la solitud dels perdedors, però també la gràcia que reben els que mantenen la fe i l’esperança per damunt de totes les misèries de la vida. Com escriu el mateix Cheever al seu prefaci, «aquestes històries a vegades sembla que ens parlin d’un món perdut quan a la ciutat de Nova York encara hi vessava la llum del riu, quan encara podies sentir els quartets de Benny Goodman al quiosc de la cantonada, quan gairebé tothom anava amb barret pel carrer».

Edicions Proa.- Nombre de pàgines: 880.- Traductor: Jordi Martín Lloret

Apunts de lectura

Tal com esmenta el propi John Cheever en el prefaci, la majoria dels contes seleccionats per ell mateix van ser publicats per primer cop a The New Yorker. Segurament una bona manera de llegir contes, en general, és fer-ho amb una cadència periòdica, a petites dosis. En el recull que ara comentem hi ha 61 contes.

No cal dir que els temes són diversos.  Potser hi ha un denominador comú: relatar el drama i la tristesa de la vida dels seus personatges fent aflorar les causes de tot plegat. L’escenari dominant en molts contes és el món de les urbanitzacions, cases individuals amb jardí i piscina, totes iguals i que s’estenen al llarg de quilòmetres, sense cap estructura de poble, en tot cas envoltades de grans superfícies comercials. L’ús del cotxe és un requeriment ineludible. Petites soledats aïllades envoltades de jardí. Domina el relat d’històries de vida matrimonial amb fills a partir d’esdeveniments aparentment insignificants o que tenen les seves arrels en les rutines anodines de la vida quotidiana. Problemes de parella, fracassos personals, convencionalismes socials, hipocresia, prejudicis, el control social, les aparences, la moral de l’èxit, el tenir en detriment del ser,…

En el prefaci John Cheever manifesta : “Les constants que busco en aquest inventari a vegades antiquat són un amor per la llum i una voluntat de descriure una mena de cadena moral de comportament.”

Els contes de Cheever desprenen una certa empatia pels personatges, potser fins i tot tendresa, sense emetre judicis morals, però, sempre es manté en una distancia observadora però molt propera.

John Cheever un mestre del relat i un bon observador de la realitat sociològica i psicològica del seu país dominat per la moral capitalista dels anys 30 als 60.

L’alcoholisme és una constant en el contes de Cheever. Alcohol i mala consciència en el conte El camió de mudances escarlata. La radiografia de les tensions en les relacions familiars a causa d’un germà nihilista i toca collons (Adéu germà). La crònica d’un intrús tecnològic a les nostres vides (La ràdio enorme) que ben bé el podríem aplicar a la nostra actual realitat digital. La ingenuïtat frustrada en “Oh, ciutat dels somnis trencats”. Alguns contes esperen el lector en un sorprenent final, a vegades dramàtic (Els Hartley). Prejudicis i desconfiança en “El granger d’estiu”. La rebel·lió contra la mort anunciada (Cançó de desamor). Comportaments humans diversos, també una sobredosi de generositat (El Nadal és una època trista per al pobres). Nostàlgia d’un temps passat (El dia que el porc va caure dins el pou). El convencionalisme social associat a la riquesa (El lladre de Shady Hill). La crònica dels avatars d’un marit en un matrimoni fracassat (El marit rural). Una escapada vital però amb regust de nostàlgia (Una dona sense país). L’emoció de l’atzar en forma de cançó que cura l’ansietat (L’àngel del pont). Una mostra de la conducta humana, impertinència i prepotència (Retrobament), … i així fins a 61, tot abastant una enorme col·lecció de personatges i esdeveniments.

El nedador, potser és el conte més emblemàtic del món literari de John Cheever, citat en canons de contes i objecte d’estudi en tallers literaris. Per la seva estructura narrativa, El nedador, compleix a bastament allò que s’exigeix d’un bon conte: l’efecte iceberg. És a dir, que com en un iceberg, la part que es veu només és 1/5 part del total. La resta la gaudeix el lector. En iniciar el conte tot esdevé plàcid i lúdic, un bon dia d’estiu per prendre el sol i descansar al costat de la piscina. El protagonista decideix tornar a casa nedant tot travessant diverses piscines de cases de coneguts. Res fa preveure que estem a punt d’encetar un viatge iniciàtic transformador. Piscina a piscina anem coneixent diferents situacions veïnals. Una introspecció per la realitat sòcio-econòmica d’una classe benestant. Festes, alcohol, música, amics, … Com en els bons contes al final salta la sorpresa.

Cheever va saber relatar la crònica de la moral del somni americà de l’èxit i la felicitat a través d’uns personatges que transmeten la realitat de les seves vides, sovint sotmeses al fracàs i a la frustració dels seus desitjos. Tot plegat conforma un retrat universal de la naturalesa humana que transcendeix qualsevol temps i país.

El alumno aventajado (y otros cuentos), Joseph Roth

Sinopsi (contracoberta de l’editorial)

«Bajo la influencia del alcohol era un hombre alegre y optimista, capaz de culminar las tareas más brillantes y precisas, y así llenaba una página tras otra con su hermosa y firme letra. Trabajaba casi siempre en las terrazas de los cafés, y nunca se impacientaba cuando alguno de sus amigos, que eran muchos y de las más variadas naciones, razas y capas sociales, se dejaba caer por allí para interrumpirlo. Había vivido varios años en Berlín, pero, cuando Hitler asumió el mando de la cancillería alemana, Roth abandonó definitivamente la ciudad para entregarse a una vida de cafés parisinos que emulaba la de Verlaine».

Así presenta Friederike Zweig a su amigo Joseph Roth en el texto que prologa esta edición, compuesta por tres joyas del escritor nacido en el Imperio austrohúngaro: «El alumno aventajado», «Barbara», y una de sus obras más conocidas y leídas, «La leyenda del santo bebedor». Un escritor esencial al que siempre es un placer regresar.

Editorial Nordica.- 104 pàgines.- Traducció: Alberto Gordo i Juan Andrés García

Apunts de lectura

Tres contes sobre tres històries de vida ben diferents però que totes culminen en la mort dels seus respectius protagonistes.

El primer, “El alumno aventajado”, relata la pulsió vital d’Andreas Waltz des de la infància fins a la mort. Una pulsió vital caracteritzada pel més pur individualisme del “self made man”, un personatge fet a si mateix amb l’objectiu obsessiu d’ascendir a l’escala social i aconseguir l’èxit com sigui. Des de la infància es caracteritza per la seca actitud competitiva i ambiciosa incapaç de despertar empatia al seu voltant.

L’estructura narrativa de “Barbara” s’organitza a través d’un flashback on la protagonista recorda els durs avatars de la seva vida. La seva infància familiar d’orfandat, les penúries de la seva feina, el seu desafortunat i breu matrimoni, etc. El seu fill esdevé l’únic antídot davant les diverses desgràcies en la seva vida. El seu fill, però, no li atorga en cap moment el reconeixement als sacrificis realitzats per tal que pugui tenir una millor vida.

“La Leyenda del santo bebedor”, és un relat curt, gairebé un conte, que narra la historia d’un pobre pidolaire ansiós per complir una promesa. Hi ha diversos elements que convergeixen en la lectura que fan d’aquest relat quelcom màgic d’uns efectes sorprenents. Entre d’altres, hi ha el fet que fos la darrera creació de l’autor abans de morir alcoholitzat en el Paris on transcorre el relat.

Avatars diversos constitueixen entrebancs per assolir-ho: L’atzar, les necessitats pròpies del bevedor compulsiu, l’amistat, les relacions personals, la solidaritat, etc.

Tot plegat, però, fa que Andreas esdevingui un personatge entranyable, bondadós, tendre, que causa un gran afecte. La conjugació entre el condicionament de ser un borratxo i el compromís de complir una promesa, configura durant tot el relat l’esperança que alleugi una situació de desolació. Una desolació pròpia dels refugiats estrangers que havien acudit a Paris per poder treballar i que la frustració els havia condemnat a la marginació. Malgrat la certesa que la beguda torna la vida més suportable, en cap moment hi ha un discurs moralitzant. La beguda és una presència quotidiana, un factor de vida, un factor també de lucidesa que aporta desinhibició i empatia. També, en despertar i desaparèixer els efectes de l’alcohol, s’imposa la cruesa de la trista realitat.

La mort de repent d’Andreas a les portes de l’església precedeix  les paraules de l’autor: “Doneu-nos Déu a tots nosaltres, bevedors, tan lleugera i bella mort.” És una premonició d’un desig, d’un somni, d’un pressentiment d’un Joseph Roth exiliat a Paris i amb un final tràgic?.

Les tres històries són narrades amb una gran simplicitat i linealitat per centrar-se exclusivament en les vides interiors, desitjos, sentiments dels tres personatges.

Cuántos de los tuyos han muerto, Eduardo Ruiz Sosa

Sinopsi (contracoberta de l’editorial)

En Cuántos de los tuyos han muerto el escritor mexicano Eduardo Ruiz Sosa se enfrenta al fenómeno de la muerte mirando a los ojos de los sobrevivientes, escuchando a los que quedan en el mundo como testimonio de la ausencia, de esa ausencia ajena que, en buena medida, es nuestra propia ausencia, pues al morir los otros va desapareciendo también lo que fuimos con ellos.

Desde la sospecha de que, como decía el poeta Jordi Villaronga, «La muerte no es la muerte, es un muerto», este libro, más allá del duelo, indaga en lo que la muerte despierta en los vivos. La necesidad de recuperar el cuerpo de los desaparecidos, los secretos que se descubren tras la muerte, el desvanecimiento de un mundo, el regreso a una infancia sin mitos y la exigencia de algunos por borrar toda huella de su existencia, son algunos de los motivos que incendian estos relatos de belleza extraña y conmovedora.

Editorial Candaya.- 176 pàgines

Apunts de lectura

“Cuántos de los tuyos han muerto” és un recull d’onze relats curts. Tal com manifesta el propi autor en la nota al final del llibre:

“No hay realidad ni ficción, hay experiencia. Y la afectación de esta experiencia. Este libro es la consecuencia de esta afectación”.

El recull, no és una reflexió filosòfica sobre la mort, ni tampoc un recull de casuístiques sobre el final de la vida i les seves conseqüències. Cada relat és construït sobre una idea força que esmenta en el prefaci de cadascun d’ells. Idees que brollen de l’experiència personal i familiar sobre la mort, de la lectura, de l’atzar, etc.. El primer relat, per exemple, fa referència a la importància de la presència dels objectes en la configuració del records. Sense records no hi ha vida. Aquells objectes que són significatius, una referència de vida per a una persona, són inútils per a un altre. Quants objectes van a parar als Encants després de la mort del titular?.

“Era como si con la desaparición de cada objeto de la casa, cada objeto de su memoria, aunque enredada, también se marchara a la nada”. Pàg.22.

El segon relat “La garra de les estatua” té un component mitològic, fins i tot màgic. A més, l’estructura narrativa amaga una doble intriga que desperta una sana curiositat, malgrat la història fa referencia a la mort de la mare. A tall de joc narratiu, l’autor, al final del llibre, en el “post scriptum”, fa referencia a la intriga suscitada.

El relat “Una voz sin  cuerpo” basat en la tragèdia d’una ceguera hereditària de pares a fills, planteja novament el tema de la memoria i dels records.

“Quedarse ciego, decía el padre en las borracheras, es perder todo lo que ya no entra por los ojos y que ahora solo vive en el  futuro”. Pàg. 95.

Una experiència, l’afectació d’aquesta experiència, una idea, una imaginació, un somni, tot esdevé fum si no hi ha un relat que ho materialitzi. El relat és l’esquelet del discurs, de la mena que sigui el discurs, religiós, polític, filosòfic, etc.. El darrer relat, “la desaparición de los siervos”, precisament desenvolupa aquesta idea de la funció del relat. Un relat que articula un discurs, una intencionalitat partint de la pura imaginació. Un relat dins el relat.

“Construí una imagen de Amelia que se conformaba con fragmentos de muchas personas a las que había conocido o, incluso, había deseado conocer.

La Amelia de las cartas se convirtió en una quimera, un sueño recurrente”  Pàg. 160.

“Cuántos de los tuyos han muerto”, un recull de relats amb un discurs de pensament expressat amb un estil narratiu singular i amb una prosa poètica farcida d’aforismes i metàfores.

            “Su cuerpo era un derrumbe:

            en su mirada ya casi no había nada de ella,

                        nada de nosotros.”

Un día en la vida de una mujer sonriente, Margaret Drabble

Sinopsi (contracoberta de l’editorial)

Esposas sin maridos. Madres y hermanas. Mujeres que se debaten entre la vocación artística y las exigencias familiares. Científicas que han decidido dejar de teñirse el pelo y de ir por la vida disculpándose por cada paso que dan. Amor no consumado, vanidad y soledad. El poderoso universo ficcional de Margaret Drabble se concentra en estos cuentos que abarcan cuatro décadas de producción literaria. Una madre trabajadora que puede con todo y acaba sus enloquecidos días con una sonrisa. Una prestigiosa investigadora que acaba de recibir el Nobel por el descubrimiento del «gen de la vanidad». Una mujer que suspira aliviada cuando muere su esposo, y una romántica empedernida que busca el amor en los trenes. Trece relatos, la totalidad de la producción de Drabble en este género, que constituyen una muestra exquisita de la capacidad de ironía, lirismo y amplitud discursiva de una de las narradoras británicas más importantes del siglo XX.

Heredera de Jane Austen, Virginia Woolf, Iris Murdoch o Doris Lessing, Drabble mira con los ojos de las mujeres de sus relatos para poner en tela de juicio la realidad de su tiempo.

Editorial Impedimenta.- 288 pàgines.- Traducció de Miguel Ros González

Apunts de lectura

“Un día en la vida de una mujer sonriente” recull tots els contes de Margaret Drabble.

A “la torre de Hassan”, la visita al Marroc d’una parella recentment casada els genera conflictes per la manera d’afrontar una realitat exòtica. La por a l’altre, de l’habitant autòcton que assetja al turista per aconseguir quelcom. La dona vol pujar a la torre de Hassan, fora dels circuits turístics, malgrat la desgana del marit. La sorpresa és la trobada amb pelegrins àrabs, que esdevenen res més que altres persones.

En la història que dóna nom al llibre, el personatge de Jenny, productora d’un exitós programa televisiu, lluita no només contra les seves obligacions domèstiques, sinó contra el seu marit insensible, ineficaç i envejós.

A ‘La vídua alegre’, una dona que acaba de perdre al seu marit decideix apartar-se al camp per gaudir de la seva viduïtat.

“Rumbo al oeste”, utilitza el recurs narratiu d’una excursió a peu i conjuga referències literàries amb el paisatge. Tot plegat genera un viatge psicològic personal en un moment important en la vida de la protagonista.

En “Un viaje a Citera” en tren, un home lliura una carta a una dona perquè la franquegi. La curiositat pot amb ella i acaba aguaitant per la finestra la quotidianitat de  la destinatària de la carta.

“Amantes fieles”, l’atzar i el record fa que una parella es retrobin en un lloc que sovintejaven quan tenien una relació amorosa ja extingida.

A “Cruzando los Alpes”, una dona deixa temporalment la càrrega de tenir cura del seu fill amb discapacitat per emprendre un viatge amb el seu amant casat. Allò inesperat la porta a tenir cura d’una altra persona depenent.

Un element narratiu recurrent són els paisatges, l’arquitectura de cases de camp britàniques i els petits pobles. En el relat “La Residencia de la Viuda”, la mateixa arquitectura és un catalitzador de la relació amorosa entre els personatges.

“ No siempre resulta fàcil el apego a una persona del apego a una propiedad”.

Les històries de Drabble es distingeixen per traçar hàbilment la composició dels personatges femenins, les seves preocupacions i les seves vides interiors.  Són dones de mediana edat amb un extens bagatge vital i que en un moment determinat de la vida viuen una experiència inesperada. La majoria són dones normals i la narració s’endinsa precisament en la seva normalitat i és en aquest recorregut quan sorgeixen les sensacions, els sentiments, els desitjos, les pors…Tot plegat s’acaba concretant en un final a vegades sorprenent i suggeridor,  però sempre evocant una reflexió sobre la naturalesa humana.

Potser el personatge que surt més d’una vida normal és Hannah Elsevir (“Las Cuevas de Dios”) que havia rebut el premi Nobel per un estudi sobre “el gen de la vanitat!”. Ara, la seva opció de vida és anar esborrant les petjades i retirar-se de la vida pública.

“No publicaría, no divulgaría sus hallazgos. Su nombre se desvanecería de los registros, y dejaría que otros reivindicasen sus méritos. Ella se borraría a sí misma y su pasado”.

El retrobament, però, amb el seu exmarit li produeix una resurrecció vital, una aportació d’una estranya força que li retorna la seva joventut, el seu amor, la seva esperança, la seva innocència.

“Todas esas cosas habían sido buenas. No había que enterrarlas, desdeñarlas u olvidarlas. No eran ninguna vergüenza. Solo el tesoro de una gran felicidad. El pasado la perdonó, y ella perdonó al pasado.”

 L’última història del volum, “Rumbo al oeste”, Mary és una professora de literatura anglesa, enfrontada a la jubilació i espantada per la vellesa, la salut, la solitud i la mort. Coneix una dona sàvia i vigorosa de 60 anys. Tot i que havia temut la desesperació de l’edat i de l’ociositat forçada, veu en la vida radiant d’Elliot que el món encara la fa vibrar. Mary es salva de la seva depressió mitjançant el recorregut pels camins i llocs descrits en les balades líriques del poeta Wordsworth. Tot un recorregut iniciàtic.

“Pasé un año sin que me importase vivir o morir.(…) Me recuperé, poco a poco, con la ayuda de Wordsworth….. (…) Puse rumbo al oeste para poner a prueba mi destino. Y allí encontre a Anne Elliot, con aquel brillo salvaje en los ojos a sus sesenta años” .

“Un día en la vida de una mujer sonriente”, un recull d’instantànies de la vida de dones en moments de canvi, de trencament de l’equilibri vital, amb les consegüents emocions i reflexions sobre la naturalesa humana. Una casuística de situacions tant normal que permet una identificació gairebé universal.