Sinopsi (contracoberta de l’editorial)
Els personatges principals dels cinc relats que componen Temps curvilini a Krems s’enfronten a un temps que sembla no tenir ni principi ni final, una dimensió que s’estén en totes direccions. El passat i el present són intercanviables, el futur es duplica en els records i el temps és una línia corba. Tots cinc protagonistes es fonen en una mateixa persona que, com l’autor, ha arribat a la vellesa i veu l’existència des d’aquesta nova perspectiva privilegiada. En aquest volum, ple de matisos i emocions, Claudio Magris explora totes les facetes del temps, però també parla d’identitat, fronteres, amor, escriptura i pèrdua, tots ells temes recurrents en la seva obra.
Edicions de 1984.- 128 pàgines.- Anna Casassas
Apunts de lectura
Cinc històries que conjuguen el tema de la vellesa amb el del temps. Tots cinc són protagonitzats per homes que afronten la tardor de les seves vides. La mirada cap el passat a través de la memòria esdevé el present recurrent. La ficció, la literatura, són una bona eina per evocar el passat, una oportunitat per reescriure’l, per diluir la realitat i el desig.
El porter, és la història que obre el llibre. Un antic empresari que va fer fortuna es desfà de les empreses i es lloga de porter. Repassa la seva vida: es va casar, van néixer fills, va presidir les seves empreses, encara és subscriptor del teatre Verdi, “sense que hagués disminuït la indiferència que sentia per les òperes”. La seva dona fa molt de temps que és morta i ell l’estimava, però ara quan pensava en ella “no hauria sabut explicar si el cor se li encongia o se li eixamplava”.
La vellesa és una cosa molt propera a la solitud i el protagonista opta per fer de porter de l’edifici on viu. Li agrada ser-hi, no cal fer gaire cosa i li permet veure passar els veïns.
“Ell tot d’una s’havia trobat lliure, les coses li encuriosien però ja no el turmentaven. (…) Ara el món era un gos que ja no el podia mossegar…” .
A“Classes de música”, un vell professor de música després de molts anys es retroba amb el seu alumne, una trobada farcida de crueltat en la que constata la seva pròpia decadència.
A “Temps curvilini a Krems” , la narració que dona nom al recull, a partir d’una anècdota inversemblant que l’atzar li fa avinent, el narrador protagonista desferma una reflexió sobre la naturalesa del temps. Descobreix el caràcter atemporal de la vida i de l’amor en què tot és present i simultani.
“Era, doncs, jo, el vellard de Svevo, que només després d’anys i anys troba una noia entrevista un dia i salda tan sols en el record el compte que havia quedat pendent, més ben dit, que no havia ni obert feia mig segle, perquè en el present la llum de la vida queda ofuscada per l’angoixa de viure?” .
A “El premi”, un vell escriptor jueu que ha sofert el genocidi nazi, rep un homenatge en una vetllada literària organitzada per un prepotent mecenes (“els cabells negres i llisos, la nàpia de rapinyaire, la boca goluda i arrogant”.). El vell escriptor confirma la distància que el separa dels rituals del circ literari i refusa formar-ne part. En mig d’aquella parafernàlia , el record el porta al seu passat on ha sofert les ferotges persecucions antisemites, la ruïna econòmica i l’extermini de la seva família. Prefereix la senzilla habitació de la fonda on va triar viure:
“…el llit, el lavabo, dues o tres deixes de llibres, la butaca al costat de la taula, el penja-robes, la fotografia dels pares, el paraigua recolzat en un racó. La imatge del paraigua el va reconfortar, tenir a la mà el mànec corbat, llis i fort, sempre li donava una certa tranquil·litat”.
“Exterior, de dia ‒ Val Rosandra” , tanca el recull. El protagonista assisteix al rodatge d’una pel·lícula que adaptarà la novel·la que va escriure un amic sobre un passat comú. Tot plegat el situa davant del mirall del passat amb l’estranyesa de retrobar-lo. Es aquella realment la seva història?
Trieste, esdevé un personatge sempre present, talment com una presència mítica, més que no pas real.
“Els temps triestins no se succeeixen, sinó que s’alineen l’un al costat de l’altre, com les restes dels naufragis que el mar deixa a la platja.”
Els cinc personatges, a través de la memòria que es fa present, decideixen fer balanç del temps que els ha estat concedit, reflexionen sobre la seva vida, desdibuixant i relativitzant la distinció entre ficció i realitat, amb la consciència que en cercar la veritat “sempre se’n descobreix una altra d’una mica diferent, necessàriament estrafeta. La veritat sempre és una mica mentidera.”
quadern vermell 