Sinopsi (contracoberta de l’editorial)
El jove detectiu privat Jean Eyben, de l’agència Hutte, rep l’encàrrec de localitzar una dona desapareguda, la misteriosa Noëlle Lefebvre. Tot i que el cas queda sense resoldre, les pistes que en Jean ha anat trobant durant la investigació el continuen perseguint temps després. Tres dècades més tard, fora de l’agència, reprèn la recerca, tornant als llocs d’abans i buscant antics testimonis, impulsat per raons que no sap explicar, per recuperar un rastre que ja és fred i descobrir la increïble veritat una vegada per totes.
Tinta invisible és un Modiano depurat i essencial, que reprèn, a través d’una recerca apassionant, els seus temes habituals de la memòria, la identitat o el coneixement de l’altre: una novel.la que assoleix un equilibri exacte entre la llum i l’ombra, la veritat i la mentida, la ficció i la realitat.
Editorial Proa.- 160 pàgines.- Traducció: Mercè Ubach Dorca
Apunts de lectura
Jean Eyben, el narrador, és un empleat de l’agència d’investigació Hutte. Trenta anys després, reobre un expedient sobre la desaparició de Noëlle Lefebvre. L’expedient no conté gaire informació, només la seva adreça i també alguns llocs on era sovint, botigues, places, carrers, una sala de ball… Jean va trobant noves pistes a través de les quals va resseguint els passos de la Noëlle.
Jean va escrivint el seu procés d’investigació en un quadern, les pàgines del qual coincideixen amb les de la novel.la que estem llegint.
“Aquesta investigació corre el perill de fer la impressió que hi ha dedicat molt de temps -cents dotze pàgines, ja- però això no és exacte.” Pàg. 112.
I per què aquesta investigació trenta anys després, es pregunta el narrador?
“I si continuo escrivint aquest llibre, és només amb l’esperança, potser quimèrica, de trobar una resposta. Cal, veritablement, trobar una resposta?, em pregunto.” Pàg 114.
El narrador parla del pas del temps, dels recursos de la memòria i de l’oblit. L’home només és un transeünt que ho va oblidant tot.
Com escriu Modiano des de la primera línia de Tinta invisible: “En aquesta vida hi ha pàgines en blanc, buits que endevines si obres el “dossier”….” .
Tinta invisible és una reflexió sobre la memòria, sobre els “espais en blanc” de la nostra existència.
Poc a poc, a través de l’atzar, la imaginació i la intuïció, els espais en blanc que el pas del temps ha transformat en invisibles, s’omplen de lletres. El treball de la memòria així com el de l’escriptura va configurant la història perduda. És un procés no cronològic consistent en associar coses, llocs, detalls, diàlegs dispersos, que fan aflorar la memòria de manera inesperada, per atzar. La història, poc a poc, va adquirint consistència.
“A mesura que intento posar al dia la meva recerca, tinc una sensació molt estranya. Em sembla com si tot ja estigués escrit amb tinta simpàtica (…) Potser, en passar una pàgina, apareixerà a poc a poc el que algú va redactar amb tinta invisible, i les preguntes que em faig des de fa tant temps sobre la desaparició de la Noëlle Lefebvre, i la raó per la qual en faig aquestes preguntes, tot plegat quedarà resolt amb la precisió…” Pàg. 101.
La tinta simpàtica pot constituir una metàfora del procés de la memòria a través de l’escriptura, tot va emergint, només cal deixar passar el temps.
Sobtadament, l’escriptor ens porta a Roma. El lector ja no llegeix el quadern d’investigació de Jean. La novel·la passa a ser narrada per una tercera persona. Dos personatges es troben. Fragments de records se succeeixen en desordre i tots pertanyen a les seves respectives vides.
L’atzar, un motor essencial per fer aflorar la memòria.
“- I què la va fer decidir a quedar-se a viure a Roma definitivament?
- L’atzar.” Pàg.146.
Cal destacar la depuració, la nuesa i l’essència del llenguatge.
quadern vermell 