Sinopsi (contracoberta de l’editorial)
Combray és una petita localitat francesa, situada no gaire lluny de la capital, inspirada en el poble on Marcel Proust passava de petit les vacances d’estiu. I és, també, un dels noms mítics de la literatura del segle XX, un relat d’una bellesa intensíssima i sostinguda, centrada en la iniciació d’un adolescent en el culte a la bellesa, la literatura i el descobriment de les seves pulsions eròtiques. I, sobretot, una obra magistral en què es detalla el “mètode Proust”, una manera de veure i descriure les coses, explorant els túnels que, des d’una sensació del present, condueixen als records del passat…com el gust d’aquell trosset de magdalena que, sucat en la infusió de te o de til.la, la tieta Léonie oferia al jove Marcel Proust el diumenge, abans d’anar a missa.
Combray, el llibre que obre «A la recerca del temps perdut». Una experiència literària inoblidable.
Editorial Viena.- 248 pàgines.- Traducció: Josep Maria Pinto
Apunts de lectura
Ja en aquest primer volum de l’obra “A la recerca del temps perdut”, Combray, hi ha desplegats els principals eixos temàtics: el temps i la memòria, evocacions de la memòria, talment com un fenomen de resurrecció del passat. Un fenomen a través del qual el passat sobtadament esclata en el present. Un fenomen motivat pel model arquetípic proustià de la memòria involuntària. Juntament amb la famosa “magdalena”, també ressusciten els personatges familiars i altres ja morts, així com evocacions d’experiències i situacions diverses.
Si bé, el temps i la memòria son els eixos centrals, la novel.la presenta una gran heterogeneïtat de temes. Blocs narratius d’una gran intensitat descriptiva com són els passejos pels cantons de Méséglise i pel cantó de Guermantes en els quals el protagonista a través del flux de consciència evoca un allau de reflexions i emocions. A més, la narració està trufada de màximes i aforismes sobre diversos temes: escriptura, lectura, creació artística, … Visions del món i concepcions filosòfiques, a vegades contradictòries i antitètiques.
La primera frase de l’obra, Longtemps, je me suis couché de bonne heure, amaga el propòsit de la novel.la entera de la “A la Recherche du temps perdu”: presentar l’estat mig de vetlla mig de son que permet una anamnesi, a sacsejades, com a base de la poètica d’aquest enorme llibre. (Citat per Jordi Llobet a Brins de literatura universal).
Un narrador en primera persona alterna el relat a través de dues veus, un narrador infantil i sobretot a través d’un narrador adult. El primer narrador és el que exposa l’escena del drama infantil quan una nit el nen, privat del petó matern de bona nit, pateix una veritable crisi histèrica derivada d’un desig edípic. Unes crisis recurrents d’ansietat que se circumscriuen a les estades temporals familiars a Combray. El narrador adult, és el que a causa del fet fortuït de la magdalena sucada en el te que li ofereix la seva mare a Paris, nota la presència d’un record encara inconscient que tracta d’aflorar a través de la consciència. Aquest fet de la memòria involuntària fa aflorar tot un món que restava amagat: els familiars, la gent del poble, els amics, la casa, els carrers, el paisatge, els passejos, les plantes, etc.. D’aquesta manera es posa en marxa la novel.la, una evocació de tot un món. A través de l’escriptura s’inicia un procés d’exploració d’episodis nebulosos que conformen la vida.
Entre els diferents personatges, destacaria a la tia Léonie, vídua, malalta imaginària, sempre al llit, un personatge amb apunts de comicitat. Una figura molt important és la criada Françoise, una noia de poble, gran cuinera i treballadora, astuta i ingènua, curiosa i gelosa, molt despietada amb les criades rivals. La duquessa de Guermantes, terratinent, aristocràtica, inabastable per la població de la contrada i pel mateix narrador, tot un mite pel seus encants i refinaments. Un personatge d’un registre tràgic és un tal Vinteuil, músic, turmentat per la seva filla lesbiana la qual cosa la moral rural no perdona. Un personatge singular és Swann, malgrat ser immensament ric, amic íntim de la duquessa de Guermantes i de la més alta aristocràcia francesa, no gaudeix del reconeixement ja que no en fa ostentació i tothom a Combray el tenen per un personatge mediocre i pobre. La gent considera que ha fet un mal matrimoni en casar-se amb Odette, una mantinguda de luxe. La filla del matrimoni, Gilberte, desperta la curiositat del narrador.
Reflexions sobre la lectura, l’escriptura i l’art en general.
“…durant la meva lectura, executava incessants moviments de dins cap a fora, vers la descoberta de la veritat, venien les emocions que em proporcionava l’acció en la qual jo prenia part, ja que aquelles tardes eren més plenes d’esdeveniments dramàtics que els que solen poblar tota una vida. Eren els esdeveniments que se succeïen en el llibre que llegia.” Pàg 110.
Un fet d’una certa comicitat és el sentit de l’art que té el rector de la parròquia de Combray que vol substituir els magnífics vitralls gòtics de l’església per uns altres de modernes i més lluminoses.
“Però que no em parlin dels vitralls. Que potser és assenyat de deixar unes finestres que ni tan sols fan llum i que fins i tot enganyen la vista amb aquells reflexos d’un color que no sabria dir quin és, en una església on no hi ha dues lloses que estiguin a la mateixa alçada….” Pag. 134.
Reflexions sobre l’art de la pintura del renaixement en relació als personatges del poble: la humilitat i senzillesa de les dones dels frescos de Giotto i les cares de les serventes.
La narració de les passejades pels cantons de Méséglise i pel cantó de Guermantes, són una autèntica simfonia de plantes, flors, colors, aromes, …i, també, de pensaments.
“…de cop i volta, un teulat, un reflex del sol sobre la pedra, l’olor d’un camí em feien aturar a causa d’un plaer particular que em donaven…(…) em trobava allà, immòbil, mirant, respirant, intentant anar amb el pensament més enllà de la imatge i de l’olor”. Pàg. 228 .
Al final del llibre, el narrador retorna a l’inici, a aquell estat mig de vetlla mig de son, però en despertar-se la realitat s’imposa tot foragitant els somnis i les imatges de la memòria.
“Però tot just quan el dia (…) traçava en l’obscuritat, com si fos un guix, la seva primera ratlla blanca i rectificadora, la finestra amb les seves cortines abandonava el marc de la porta on jo l’havia situada per error, mentre que, per fer-li lloc, l’escriptori que la meva memòria havia instal.at maldestrament allà s’escapava a tota velocitat , empenyent davant seu la llar de foc i separant l’envà del passadís;….” Pàg. 239.
quadern vermell 