Sinopsi (contracoberta de l’editorial)
Arran de la figura fosca i perversa d’Alfons Quintà (Figueres 1943-Barcelona 2016) —periodista, advocat, oficial de la Marina Mercant i jutge, que el 19 de desembre de 2016 va assassinar la seva dona i després es va suïcidar amb una escopeta de caça—, Jordi Amat, un dels observadors més lúcids i transversals del moment , fa una reflexió sobre el poder en forma de narració. Darrere d’una carrera periodística fulgurant (que transcorre per la direcció de TV3 o les tertúlies d’Intereconomía) s’oculta una trajectòria fosca plena de xantatges, persecucions sexuals, abusos d’autoritat i tripijocs diversos, que mostra com funcionen les clavegueres del poder a Catalunya: un relat magistral de periodisme testimonial.
Editorial: Edicions 62.- 264 pàgines.- Traductor: Ricard Vela.
Apunts de lectura
El fill del xofer, està ambientada inicialment en la Catalunya dels últims anys del franquisme i posteriorment en els anys que Jordi Pujol ha ostentat el poder polític gairebé d’una manera absoluta i sense oposició.
Jordi Amat s’endinsa en els territoris ocults del periodisme i el poder polític, cultural i econòmic a Catalunya a partir de la figura del periodista Alfons Quintà.
S’ha qualificat aquest llibre dins el calaix genèric de “No ficció”, però tal com esmenta el propi autor es tractaria més aviat d’un gènere en el qual s’enllacen la literatura narrativa, la investigació històrica i el periodisme. Partint de la biografia d’un personatge concret es tracta d’explorar la crònica d’un temps i d’un país.
El personatge protagonista, Alfons Quintà, és un periodista de llarga trajectòria, el professional més ben informat i més influent durant els anys de la transició democràtica i de la instal·lació de l’autogovern a Catalunya. Va ser el delegat a Barcelona del diari EL PAÍS des del 1976 fins al 1982, primer director de TV3, propulsor d’un un nou diari, “El Observador”, creat pel pujolisme i que va esdevenir un fracàs estrepitós.
Des de ben jove, Alfons Quintà, el fill del xofer de Josep Pla, aprèn ben aviat que la informació és poder. De la ma del seu pare assisteix a les reunions del grup “El Camelot” en el qual sota el teulat de la casa de Josep Pla a Llofriu es reuneix i conspira l’elit econòmica i cultural del país contra el franquisme.
El moment estel·lar d’Alfons Quintà s’inicia a partir del famós article publicat a El País sobre la crisi financera de Banca Catalana en mans de la família de Jordi Pujol. Era l’any 1980 i Pujol havia guanyat les seves primeres eleccions. L’article va ser un terrabastall que va sotragar el govern de Jordi Pujol, tot just a l’inici de consolidar el seu poder polític a Catalunya. Aquest fet va fer que Jordi Pujol cooptés Quintà per construir TV3 de la que en va ser el primer director. Aquest sorprenent fitxatge mediàtic, era el resultat d’un xantatge o més aviat el de comprar els favors d’un professional de primer ordre dotat de molta i important informació?.
La pregunta segueix a l’aire, com és que la bèstia negra del pujolisme acabi entronitzant-lo a través de TV3?
Allò cert és que TV3 va iniciar la seva trajectòria el 1983 de la ma d’Alfons Quintà i que va ser un instrument mediàtic decisiu, tant en la campanya de les eleccions celebrades el 1984 com en l’objectiu de desarticular la querella de la Fiscalia pel cas Banca Catalana. El resultat va ser clar: Pujol guanya les eleccions per segona vegada i la querella contra Banca Catalan és arxivada. Pujol va pronunciar des del balcó de la Generalitat el famós discurs que s’entronitzava com el propietari d’un valor ètic i moral inqüestionable:
“El Govern central ha fet una jugada indigna. A partir d’ara, d’ètica i moral en parlarem nosaltres, no ells”.
El president com a víctima de Madrid, aclamat pel poble, si atacaven Pujol, atacaven Catalunya. Pujol va esdevenir un mite, una esperança per gran part de Catalunya.
Sens dubte va ser un moment fundacional d’un estil de fer política i d’exercir el poder basat en la impunitat. El temps ens han desvetllat tot allò que ha vingut després, corrupció, tràfics d’influences, oportunisme descarat, intent d’instaurar una dinastia familiar, etc. Encara ara, 40 anys després, en cuegen les conseqüències.
Amat, sovint, no entra en detalls ni valoracions, però posa en mans del lector totes les pistes d’una lectura versemblant. Per exemple, quan Jordi Pujol fa el discurs sobre l’arxivament de la querella, el narrador simplement indica que el retrat del Rei d’Espanya presideix el marc. No calen gaires llums per saber el paper que va tenir-hi el monarca, una altra cosa és saber-ne les raons.
Amat realitza un marcat perfil psicològic del personatge, gairebé com el d’un malalt psiquiàtric, “d’un psicòpata que és incapaç d’empatitzar amb el sentiment dels altres”. No estalvia els qualificatius d’un autèntic depredador i assetjador sexual i laboral. I ho qualifica atenent la nombrosa casuística que ho testifica i que ha anat recollint de diverses fonts. També diagnostica que el motor que explica la deriva del personatge és l’instint permanent de venjança. El psicoanàlisi en situaria la causa en l’abandó patern de la família la qual cosa va comportar un ressentiment recurrent cap a tothom que no s’avingués als seus interessos.
Malgrat tot, però, cal dir que a partir del personatge protagonista es construeix un relat que teixeix la relació entre mitjans de comunicació i poder econòmic i polític. Encara que sigui pel seu propi deliri de venjança, allò cert és que en certs moments diu veritats i denúncia corrupcions. La deriva final és una altra història.
És un llibre que exposa la realitat i la funció democràtica del quart poder a Catalunya i també a Espanya. El quart poder no és independent i obeeix a interessos. És un tema de permanent actualitat, el de la caverna mediàtica aquí i arreu.
“No és un territori per a la moral. És una batalla destructiva. Crema a qui hi juga i perd, encimbella a qui la guanya.”
Com diu l’autor en la seva nota final:
“He acabat per convence’m que explicar el que explico és moralment discutible, però al mateix temps socialment necessari. Es tractava de buscar la veritat fosca que el poder amaga per perpetuar-se. Intentar trobar-la equival a experimentar el risc traumàtic i redemptor de la llibertat.”
quadern vermell 