El polonès, J.M. Coetzee

Sinopsi (contracoberta de l’editorial)

¿L’amor és un estat de la ment, un estat de l’ésser, un fenomen, una moda que va quedant relegada als regnes de la història?

Un home i una dona es coneixen a Barcelona gràcies a l’interès comú per la música de Chopin. Witold, un reconegut pianista polonès, viatja a Catalunya per participar en un recital. Un cop acabat el concert, l’amfitriona, Beatriu, el convida a sopar.

La trobada no es desenvolupa amb la tranquil·litat que el músic i la dona esperaven tal com explica de manera sincera, aguda i precisa la protagonista. Les tensions no són només d’ordre sentimental; també hi ha diferències vitals, culturals, sexuals o lingüístiques que marquen el curs de la seva relació.

Edicions 62.- 160 pàgines.- Traductora: Dolors Udina Abelló

Apunts de lectura

L’inici de la novel.la sembla ser una reflexió en veu alta de l’autor sobre els problemes narratius que es troba el narrador respecte els dos personatges principals.

1. La dona és la primera que li planteja problemes, seguida ben aviat de l’home. (…)

2. Al començament té una idea molt clara de qui és la dona. És alta i elegant; segons els criteris convencionals, no se la pot qualificar de bellesa, però les seves faccions — cabells i ulls negres, pòmuls alts… (…)

3. L’home és més problemàtic. També en aquest cas, la idea és molt clara. És polonès, té setanta anys, pianista de concert conegut com a intèrpret de Chopin, però un intèrpret controvertit …

El narrador és omniscient i focalitza la història en el personatge de Beatriu, l’eix central del relat, de tal manera que descriu el seu pensament, emocions, talment el seu flux de consciència.

L’estructura de la novel.la és quelcom que d’entrada sorprèn i poc a poc es va normalitzant. No segueix una seqüència narrativa lineal, sinó que la trama està configurada en blocs de prosa numerats un darrere l’altre. Com si fossin fitxes d’un projecte de novel.la per a desenvolupar posteriorment. Per exemple el capítol U, té 28 apartats.  Aquesta disposició atorga al relat una gran simplificació i una austeritat narrativa que escapça el temps d’explicació. Aquesta tècnica narrativa que recorre sistemàticament a l’el·lipsi, omet una part del relat de manera que permet reduir el temps de la història.  

El polonès, la història d’una relació amorosa desigual. Ell, el pianista polonès, confessa el seu amor per Beatriu i ella no el correspon.

“M’hauria agradat que em fessis la cort. M’hauria agradat que m’haguessis seduït. M’hauria agradat rebre els compliments més dolços i sentir les mentides afalagadores que els homes diuen a les dones amb qui volen ficar-se al llit. Per què? No ho sé ni ho vull saber. Un anhel femení perdonable.”

La història té com a referència la passió amorosa de Dante cap a Beatrice, encarnada en el relat per un pianista polonès de setanta anys i una barcelonina de quaranta i escaig anys. A través d’aquests dos personatges, l’autor configura la complexitat del seu discurs sobre les relacions amoroses.

Allò que havia de ser una relació protocol·lària de treball entre Beatriu i el pianista convidat a fer un concert a Barcelona deriva cap una altra cosa. Per a ella, la relació de treball s’acaba aquí. Ni tan sols li ha entusiasmat la manera com el pianista ha interpretat Chopin. Per ell, però, tot acaba de començar.

L’idioma esdevé un element narratiu bàsic. Els dos personatges han de fer servir l’anglès per comunicar-se, un idioma que no dominen, de manera que és un condicionament important en una relació sentimental.

Ell utilitza el llenguatge musical per comunicar-se amb Beatriu i li tramet un CD amb interpretacions dedicades. Ella, però, no li resulta gens seductor ni diferencial. Talment podria comprar el mateix CD a la botiga. Tot plegat, la música i Chopin no permeten crear un vincle de comunicació afectiva.

Ell escriu una sèrie de poemes dirigits a ella. Però els poemes estan en polonès i, per tant, ella els ha de fer traduir. Això suposa trencar la intimitat i que una altra persona hi tafanegi.

No obstant això, per a Beatriu només pel fet que el pianista en la seva vida solitària a Polònia li dediqués un recull de poemes són una revelació inequívoca d’amor. D’aquesta manera el pianista pot expressar el seu sentiment cosa que no pot expressar amb la música ni amb l’anglès.

“Si fossis Dante, jo passaria a la història com la teva inspiració, la teva musa. Però tu no ets Dante. En tenim la prova al davant. No ets un gran poeta. Ningú no voldrà llegir sobre el teu amor per mi i —pensant-hi bé— me n’alegro, me n’alegro i m’alleuja. No he demanat mai que tu ni ningú escrivís sobre mi.”

L’escenari principal on desenvolupa l’eix central de la relació és Mallorca. La referència és clara: la relació que varen mantenir George Sand i Frédéric Chopin a l’illa durant uns mesos.

Ja hem dit que el narrador focalitza el relat en el personatge de Beatriu de manera que va seguint les seves diferents respostes a l’embat amorós del pianista del qual no en sabem gairebé res. Un allau gradual de sentiments i sensacions: des de l’amor apassionat a la compassió, el desig i la repulsió, la seducció, la no seducció, la fidelitat, el desassossec, el lliurament, la passió, la cerca de la pau personal, la seguretat, la inseguretat, el pas del temps, la mort …

“Et tenia afecte (deixa’m fer servir aquesta paraula), però no un afecte tan extraordinari per deixar-ho tot per tu. Tu estaves enamorat de mi, d’això no en tinc cap dubte, i l’amor és extraordinari per naturalesa. En el meu cas, però, els sentiments eren més matisats, més complexos.”

Un discurs sobre la relació amorosa, una pulsió vital que desplega multitud de respostes i esdeveniments singulars a cadascuna de les persones implicades.