Sinopsi (contracoberta de l’editorial)
En Kazu és mort. Nascut a Fukushima el 1933, el mateix any que l’emperador, la seva vida sempre ha estat lligada a la de la família imperial japonesa per un seguit de casualitats, a la vegada que fortament influïda pel decurs de la història contemporània del país. El seu periple vital, però, també ha estat marcat per l’adversitat, i ara és incapaç de trobar la pau, condemnat a rondar pel parc proper a l’estació de Ueno, a Tòquio, amb el tragí de la ciutat, tan incessant com indiferent, com a teló de fons. El seu relat—a estones profundament descarnat, d’altres misteriós i poètic—ens farà partícips de les circumstàncies personals i socials que van contribuir a forjar aquest destí funest, en què moments d’extraordinària bellesa i goig estan sempre a tocar i tanmateix fora del seu abast. Guardonada amb el National Book Award 2020, Tòquio, estació de Ueno és una obra magistral sobre l’existència als marges que ens farà enfrontar-nos a les realitats menys amables de la nostra societat.
Quadern Crema.- 144 pàgines.- Traducció de Marina Bornas Montaña
Apunts de lectura
El narrador Kazu, en primera persona, fa un viatge introspectiu per la seva vida, des de la infantesa al poble, passant pel matrimoni i els fills, fins a la seva deriva final com a sensesostre pel Parc de Ueno.
“Em busco a mi mateix el primer dia que vaig baixar a l’estació de Ueno, perdut en les riuades de gent que esperaven el tren de la línia circular de Yamanote.” Pàg. 6.
Kazu, nascut a Fukushima l’any 1933, el mateix any que l’emperador japonès, ha tingut una vida impregnada de tristor i mala sort.
“No he tingut mai sort”. Pag. 7.
La vida de Kazu a la ciutat de Tòquio va començar i va acabar en el parc de Ueno. Hi va arribar per treballar en els preparatius dels Jocs Olímpics de Tòquio de 1964 i va acabar els seus dies vivint a l’immens poblat dels sensesostre del parc, traumatitzat per la destrucció del tsunami de 2011. Fukushima va ser l’epicentre del desastre de la central nuclear.
El viatge interior de Kazu es conjuga al mateix temps amb la veu d’un narrador que contempla les escenes de la vida quotidiana a Tòquio. En Kazu observa com passa la gent i capta fragments de les diverses converses que escolta però en les quals no participa. Per la seva condició d’home mort esdevé un espectador invisible i que no s’implica amb allò que passa al seu voltant. Per un costat, esdevé un observador objectiu i per l’altre evidencia la invisibilitat dels sensesostre als ulls de la gent.
“Quan passen pel costat d’un sensesostre fan veure que no et veuen, però alhora et sents vigilat per milers d’ulls” Pag. 107.
El parc Ueno, esdevé un altre personatge de la novel·la, un escenari en el qual s’hi representa la societat. Relata, per exemple, les “batudes” governamentals contra el campament dels sensesostres ja sigui a causa de les visites de la família reial, ja sigui a causa dels Jocs Olímpics de Tòquio 2020. El parc de Ueno és un gran aparador de les desigualtats socials al Japó.
Kazu reflexiona sobre els avatars diversos de la seva vida personal i familiar. Els traumes econòmics que el porten a haver de fugir de casa per cercar feina, els traumes familiars, la condició de sensesostre, els drames per la mort dels familiars, viure a la intempèrie, etc. També, és clar, l’angoixa i tristesa per no haver pogut complaure els seus fills com hauria volgut.
“No els vaig portat mai al zoo ni al parc d’atraccions, ni a la platja, ni a la muntanya; ni tampoc no vaig anar mai als festivals de l’escola, …” .Pàg.12.
Sovintegen els flashbacks per narrar les seqüències durant la vida de Kazu.
El relat conjuga simultàniament el passat i el present i tot plegat, esdevé un puzle sociològic, cultural i religiós del Japó.
És una historia trista, farcida de reflexions personals que provoquen en el lector un gran sentiment de compassió.
“Jo m’esquerdava per dins, però el so no s’esvaïa.” Pàg. 7.
“Busco la sortida, vull veure la sortida, però la foscor no es dissipa i la llum no penetra. Tot s’ha acabat, però no s’acaba mai…L’angoixa, la tristesa, la solitud són constants…”.Pàg. 14.
“Simplement no havia aconseguit adaptar-me. M’havia adaptat a qualsevol feina, però no em podia adaptar a la vida. Al dolor, a la tristesa de viure…, ni tampoc a la felicitat”. Pàg. 120.
Sovint s’intercalen en el relat apunts poètics, així com els elements iconogràfics del Japó en relació a la natura: els cirerers florits, les exposicions de roses, l’arribada de les cigales a la primavera. La pluja és un element simbòlic important.
“De sobte, comencen a caure gotes. Mullen les lones que tapen les tendes. La pluja cau pel seu propi pes: regularment, com el pes de la vida, com el pes del temps.” Pàg.29.
El viatge existencial de Kazu, també és farcit de reflexions diverses. Sobre el pas del temps, la vida i la mort, la lluita per la subsistència, l’amor,….
“Avui sempre és avui, l’endemà no existeix. En l’avui s’hi amaga un passat més llarg que el present…Em sento com si estigués escoltant les ressonàncies del passat i, alhora, tapant-me les orelles per no sentir-les”. Pàg. 99.
L’estació de Ueno, seria l’inici i el final d’un viatge simbòlic, de la vida cap a la mort. Els moviments de trens a l’estació és una imatge amb so que Kazu va reproduint durant tot el relat.
“El tren amb destinació a Ikebukuuro-Shinjuku està a punt d’arribar a l’andana número 2. (…) Xuc-xuc, xuc-xuc, xuc-xuc…….nyic, nyiiiic…, xuc.xuc…, nyiic”
L’accident de la central nuclear de Fukushima tanca solemne i tràgicament l’escenari, el viatge existencial de Kazu. L’atzar esdevé un factor vital determinant.
“Persones vestides de colors diferents, homes i dones, van sortir de la foscor i l’andana va aparèixer amb una sacsejada, com si emergís de les profunditats del mar”.
quadern vermell 