Sinopsi (contracoberta de l’editorial)
A sus sesenta y cuatro años, Emilia se enfrenta a la remodelación de su cocina. Su marido lo ha decidido por su cuenta y ella, que solo quiere estar tranquila con sus libros, se siente incapaz de oponer resistencia.
Bonnett parte de este hecho cotidiano y aparentemente banal para construir una semblanza de la plácida y peligrosa insatisfacción, y de mujeres arrinconadas por muy distintos tipos de maltratos y silencios. El paso del tiempo, su acumulación y su peso, el aburguesamiento y la vejez (propia y ajena), y la imposibilidad de conocer realmente a quienes nos rodean empapan esta novela para obligarnos a mirar donde, a menudo, no queremos mirar: a lo que de verdad somos.
Editorial Alfaguara.- 170 pàgines.
Apunts de lectura
“A veces basta tirar una piedra sobre un tejado para que una casa se desmorone.”
Amb aquesta metàfora s’inicia la novel.la. La remodelació de la cuina decidida unilateralment pel marit desencadena el motor narratiu sobre un dels eixos de la novel.la: l’ensorrament del sistema familiar que des de fa temps vivia apuntalat per un ordre aparent, per una quotidianitat anestesiant. Així, Emilia, la protagonista de la novel.la, percep com les seves relacions afectives amb el marit entren en crisi. Potser quan la situació matrimonial és d’un latent equilibri precari, un simple fet extraordinari com és la remodelació d’una cuina per desencadenar una crisi gairebé tràgica. Pot semblar còmic…
Emilia reflexiona sobre els seus silencis, els seus atorgaments, el seu quietisme, en tot allò que ha contribuït a mantenir una falsa serenitat i estabilitat conjugal.
A més però, diversos elements conjunturals, provoquen que Emilia estigui sotmesa a una situació de desassossec personal: la malaltia del pare, la problemàtica amb la filla, la feina que l’assetja, … Tot plegat li provoca un allau de reflexions existencialistes que abasten el present i el passat: records, esdeveniments, relacions familiars, professió, viatges,…Un flux de consciència desordenat, arbitrari, recurrent.
El tema de la vellesa i del gradual deteriorament hi és present des de diferents angles. Per un costat la malaltia irreversible del pare i la mort de la mare. Per l’altre els signes de vellesa que van apareixent en la pròpia protagonista Emilia. Arrugues, però també les graduals renúncies, la tristesa de sentir-nos vulnerables i limitats. Tornar a reivindicar la força de la curiositat i la capacitat de gaudir.
“No sabe cómo explicárselo, pero lo que ve en el espejo nunca coincide con la imagen que tiene de sí misma, y mucho menos con la Emilia que se topa en forma fragmentada cuando aparece una foto de sus treinta o de sus cuarenta años. Cómo no sentir cierto asco cuando ve las estrías del bajo vientre, las rodillas rollizas, la flacidez que ya hace estragos. Atonía. Vuelve a esa palabra y no puede evitar sonreír. Esos cambios los registra con incomodidad, pero su cerebro se defiende de la abierta repulsión por miedo a hundirse en el pantano del rechazo a sí misma.” Capítol 10
La biblioteca pot esdevenir un refugi personal de felicitat, però també una raó de desassossec ja que la vellesa evidencia que el temps és finit i cada opció de lectura significa renúncies.
Els viatges que realitza Emilia per qüestions professionals, esdevenen moments de llibertat, però també d’enyorar el retorn, una recurrent contradicció.
“Como siempre que está por salir de esos paréntesis que son sus viajes, una nostalgia prematura se mezcla con el deseo de volver. La espera, piensa, una cocina nueva y una vida vieja, cansada.”
La novel.la està escrita en tercera persona però el lector d’immediat segueix els avatars personals i les reflexions d’Emilia.
De tots els personatges, el marit és l’únic que no té nom. En paraules de la pròpia escriptora: “Quizá que el marido no tenga nombre tenga que ver con eso, con un deseo de ser mordaz. Cada vez que le ponía nombre me sonaba a falso. Así que se fue quedando “el marido”, con toda la carga de ese apelativo.”
Com a personatge universal, l’Emilia també viu el procés del dol, i no solament en relació al pare en fase terminal, sinó, més dolorós encara, quan es tracta de la mort d’un fill.
També el tema de la maternitat, “…la herida siempre abierta de ser madre”.
La qüestió profunda que planteja Qué hacer con estos pedazos és l’etern problema de la por a la llibertat i en concret en la pell d’una dona. Com diu la mateixa autora:
“…quise trazar un mapa sutil de las muchas violencias que las mujeres padecemos a diario, pero centrándome sobre todo en la que no lo parece y que abunda en el ámbito cotidiano, la que se manifiesta en silencios, repentinos alzamientos de voz, insolidaridad, manipulación, descalificación soterrada, etc. Los llamados micromachismos, tolerados desde siempre, y naturalizados en muchas relaciones: de pareja, laborales, filiales. Soy una convencida de que muchas de nuestras grandes violencias tienen su raíz en la violencia intrafamiliar.”
De fet la protagonista n’és conscient del preu que hauria de pagar per trencar amb el matrimoni i aconseguir la independència. No s’atreveix a donar el pas i opta per construir un univers personal que la salva de l’abisme de la soledat i li dona una certa serenitat. És l’etern problema i en especial en un món d’extrema mobilitat en molts aspectes (la societat líquida) en la qual els compromisos amorosos poden ser més precaris que mai.
Qué hacer con estos pedazos, un retrat d’una dona de seixanta quatre anys que reflexiona sobre el seu ofici de viure…. “y una pregunta la asalta, zumbando, antes de desaparecer en su cerebro: ¿valió la pena?.
quadern vermell 