Sinopsi (contracoberta de l’editorial)
Cuatro mujeres, cuatro generaciones. La bisabuela Webster, guardiana de la «corrección» de la familia, recluida en una casa fría y silenciosa cerca del mar, que nunca ve: siempre ha estado orgullosa del «mero hecho de existir sin que nada le gustase». Su hija, la abuela Dunmartin, recluida también, aunque sin orgullo, en una colosal casa solariega en el norte de Irlanda, castigada por la lluvia y un demencial gobierno doméstico: entre sus proezas se cuenta haber intentado matar a uno de sus nietos el día de su bautizo. Su hija, la tía Lavinia, una belleza londinense, vive en el polo opuesto, entre grandes fiestas, perros de lanas, inopinados amantes e intentos de suicidio: hablando de unas galletas, dice: «O son deliciosas o son repugnantes. Como tantas cosas en la vida, es muy difícil saber qué son». Y, por último, en la rama más joven de esta excéntrica genealogía, una joven huérfana de padre, aún en «la fase de escuchar torpemente», que visita y recuerda, y cuenta.
Como ha dicho un crítico, La anciana señora Webster (1977), es «tan divertida, mordaz y espeluznante que bien podría ser una nouvelle perdida de Evelyn Waugh»; como ha dicho otro, es «una caja de bombones rellenos de anfetamina». Su autora, Caroline Blackwood, fue con ella finalista del premio Booker, y se consagró como maestra de una perturbadora y venenosa renovación del género gótico.
Alba editorial.- 152 pàgines.- Traducció: Celia Montolío.
Apunts de lectura
La narradora, sense nom, és la besnéta de la senyora Webster que relata el recorregut per la saga familiar talment cercant els orígens familiars de la seva identitat personal.
Inicia el relat quan tenia 14 anys i va a passar tres mesos a casa de la seva besàvia a prop del mar per recuperar-se d’una malaltia. La noia ha de viure amb la seva besàvia en una rutina rígida, atesa per una minyona també molt gran. La descripció d’una casa immensa plegada d’antiguitats poc funcionals, la narradora és obligada a viure una quotidianitat plena de privacions al costat de la seva besàvia, una rica i avara dona sempre vestida de negre que es passava els dies asseguda impassible en una cadira amb respatller recte.
Cada dia acompanyava la senyora Webster a passejar a la vora del mar en un Rolls Royce de lloguer i amb xofer, amb el vidre abaixat perquè li donés l’aire del mar que li havien recomanat els metges.
Un altre personatge és la tia Lavinia de la narradora, una amant de la diversió sense límits. Tot un contrast amb la vida monàstica i d’extrema austeritat de la besàvia.
“Por aquel entonces la tía Lavinia tenía treinta y dos años y siempre la describían como una jolie laide. Toda una play-girl al estilo de los años veinte, era famosa por sus hermosas piernas y por haber estado brevemente casada con tres millonarios mientras se procuraba un amplio surtido de amantes, que además de ser amigos de sus maridos estaban casi igual de bien dotados financieramente. Su actitud ante la vida era tan resueltamente frívola que desde un punto de vista perverso podía parecer seria, como la de quien se halla impulsado por un íntimo objetivo. Creía en «pasarlo bien» como si eso fuera un estado de gracia.”
El tercer capítol està situat a la mansió Dunmartin Hall que la família de l’avia tenen a l’Ulster. És la residència de la filla de la senyora Webster a partir del moment que es va casar. El relat d’aquest capítol és el d’una degeneració gradual de la família dels avis de la narradora descrita en paral.lel a la decadència de la vasta casa aristocràtica i de les terres que l’envolten. El procés degeneratiu de l’àvia il.lustra i complementa la decrepitud de tot plegat. Una dona…” que se refugia en delirios que oscilan entre lo fantástico y lo criminal, perdida en un laberinto de terror y rabia.” (introducció)
Els lacais i el majordom porten botes de goma per servir els àpats com a mesura contra les condicions extremes d’humitat.
Aquesta és també la casa del pare de la narradora, però, allò que li crida l’atenció i que vol esbrinar és perquè quan tenia permís militar anava més sovint a visitar la seva besàvia, la senyora Webster, que no pas la casa dels seus pares. El pare de la narradora va morir a la guerra lluitant a la campanya de Birmània quan ella tenia nou anys.
A través dels records de Tommy Redcliffe, un amic del pare de la narradora, aquesta va completant la informació sobre la saga familiar i especialment sobre el seu pare Ivor així com dels avatars que va viure durant les estades a la casa Dunmartin Hall a l’Ulster. Una casa que s’estava podrint amb el seu sostre ple de goteres amb un avi impotent per tapar tots els forats en una vida quotidiana decadent i tràgica.
“…donde hacía tanto frío que muchas veces le había resultado más fácil dormir completamente vestido encima de las tablas del suelo y debajo de un par de alfombras polvorientas que en su cama sin ventilar».
El final la narradora i la serventa van al enterrament de la senyora Webster, el pal de paller de la saga familiar, un cementiri solitari en un dia gèlid. Es produeix una escena sorprenent amb un final ple d’ironia.
“La anciana señora Webster” és una novel.la que relata el procés de decadència de l’aristocràcia anglesa de la ma d’una narradora que sent com el passat familiar la condiciona a bastament. Com s’indica a la introducció, la novel.la va ser finalista al premi Booker i va perdre perquè el que va emetre el vot decisiu va considerar que un relat tan autobiogràfic no podia presentar-se com ficció. Era massa verídica.
quadern vermell 