Sinopsi (contracoberta de l’editorial)
¿Qué significa estar solo? ¿Cómo vivimos si no estamos íntimamente comprometidos con otro ser humano? ¿Cómo nos conectamos con otras personas? ¿La tecnología nos acerca más o nos aísla detrás de las pantallas? Cuando Olivia Laing se mudó a Nueva York, a los treinta y tantos años, se encontró habitando la soledad diariamente. Cada vez más fascinada por esta «vergonzosa» experiencia, comenzó a explorar la ciudad solitaria a través del arte. Moviéndose fluidamente entre las obras y las vidas de algunos de los artistas más atractivos de la ciudad (Edward Hopper, Andy Warhol, David Wojnarowicz), Laing ofrece una investigación eléctrica y deslumbrante sobre lo que significa estar solo, iluminando no solo las causas de la soledad, sino también cómo puede resistirse y redimirse.
Humano, provocativo y conmovedor, este libro nos habla sobre los espacios entre las personas y las cosas que las unen, acerca de la sexualidad, la mortalidad y las posibilidades mágicas del arte. La ciudad solitaria es un deslumbrante trabajo de biografía, memorándum y crítica cultural y una celebración de un estado extraño y encantador, alejado del continente más grande de la experiencia humana, pero intrínseco al mismo acto de estar vivo.
Editorial Capitán Swing.- 288 pàgines.- Traducció: Catalina Martínez Muñoz
Apunts de lectura
L’autora en primera persona és la narradora del llibre. Configura l’estructura narrativa a través de conjugar tres elements: 1.-La seva pròpia experiència personal. 2.- La divulgació de notes científiques sobre la solitud. 3.- L’estudi de diversos artistes en els quals la soledat ha estat un element catalitzador de les seves obres.
En l’origen del llibre hi ha la motivació de la situació personal de l’autora, una anglesa que es troba a Nova York sotmesa a una situació de soledat després d’un desamor. Aquest seria el motor del relat, una obra d’estructura narrativa heterogènia. Testimoni personal i assaig.
“Uno puede sentirse solo en cualquier parte, pero la soledad que produce la vida en la ciudad, entre millones de personas, tiene un sabor especial. Cabe pensar que ese estado es la antítesis de la vida en las ciudades, donde la presencia humana es tan numerosa, pero la simple cercanía física no basta para conjurar la sensación de aislamiento interior. Es posible, incluso fácil, sentir abandono y desolación viviendo tan cerca los unos de los otros. Las ciudades pueden ser espacios muy solitarios y, cuando lo reconocemos, comprendemos que la soledad no es necesariamente lo mismo que el aislamiento físico, sino más bien la falta o deficiencia de conexión, relación estrecha o afinidad: la imposibilidad, por las razones que sean de encontrar la intimidad que deseamos. Pàg. 9.
Les reflexions personals de l’autora s’alternen amb la incorporació de notes de científics, psicòlegs i psiquiatres, sobre el fenomen de la solitud. Les seves causes i els seus efectes.
També a manera d’investigació, l’autora analitza la vida i l’obra de diversos artistes sota la variable de la soledat. Explora la connexió entre l’aïllament i la creativitat. La ciudad solitaria reuneix un conjunt d’artistes americans: Andy Warhol, Edward Hopper, Basquiat; Henry Darger, David Wojnarowicz, Zoe Leonard , Klaus Nomi, Valerie Solanas, Peter Hujar, etc.
L’eix central del llibre és l’anàlisi de l’obra d’aquests artistes, una exhaustiva investigació plena de suggeriments, reflexions, curiositats, elements biogràfics, etc. “Aventuras en el arte de estar solo”, tal com es subtitula el llibre. Per treure’n un bon profit de l’assaig, cal que el lector visualitzi les obres analitzades a través d’internet.
Amb tots aquests elements, el llibre dibuixa un mapa sobre la solitud, les diferents raons, classes, circumstàncies, efectes, etc.
Fa un èmfasi especial en la solitud derivada d’una marginació social. Per exemple la que és causada per l’estigma social i l’exclusió. La que pateix qualsevol grup que estigui exclòs socialment, com els sense sostre, els refugiats, prostitució, drogoaddictes, les persones amb sida o bé víctimes de l’homofòbia i del racisme.
També analitza i troba la causa de la solitud en alguns dels artistes en situacions traumàtiques de la infantesa, abusos, violacions, abandonaments, etc.
Alguns d’aquest artistes els qualifica de marginals i els defineix com els qui viuen en els marges de la societat, que creen la seva obra sense haver rebut cap formació en art o en història de l’art.
A través de l’obra artística es crea un món interior que compensa la dolorosa vida real.
“El arte, en opinión de Winnicott, es un espacio que favorece esta tarea, que permite a la persona moverse libremente entre la integración y la desintegración, realizar el trabajo de la reparación, el trabajo del sufrimiento, y prepararse para la peligrosa y dulce intimidad”. Pàg 235.
El llibre és de l’any 2017 i no toca el fenomen del COVID-19, però també seria un fenomen social a tenir en compte, res a veure però amb el sida que va marginar a sectors de la població que ja estaven molt estigmatitzats (homosexuals, drogoaddictes immigrants, prostitució).
Laing també analitza la manera com la revolució digital, internet i les xarxes socials han transformat l’essència mateixa de la societat. S’ha format un fenomen d’individus aïllats, sense ànima, sense acció col·lectiva, sense sentit i sense expressió. La híper comunicació digital no és cap antídot contra la solitud creixent en les grans ciutats. Les pantalles poden semblar una medicina davant la sensació d’aïllament i una manera de refusar la necessitat de desenvolupar les habilitats socials que requereix la vida real.
Warhol ja va veure que la tecnologia podria possibilitar la fama a cada vegada més gent, que seria un succedani de la intimitat, el seu impostor que crea addicció.
A manera de conclusió final assenyala:
“Cuando llegué a Nueva York estaba hecha pedazos y, aunque parezca perverso, la vía para recuperar una sensación de entereza no fue conocer a alguien o enamorarme, sino acercarme a las cosas que otros habían creado y asimilar despacio, a través de este contacto, el hecho de que la soledad, el anhelo, no significan que uno haya fracasado, sino sencillamente que uno está vivo.”
(…) No creo que el remedio de la soledad sea conocer a alguien, no necesariamente. Creo que la clave està en dos cosas: aprender a ser amigos de nosotros mismos y comprender que muchas de las situaciones que nos afectan como individuos son en realidad consecuencia de fuerzas superiores, como el estigma y la exclusión, a las que podemos y debemos oponer resistencia”.
quadern vermell 