Me casé por alegria,Natalia Ginzburg

Sinopsi (contracoberta de l’editorial)

Hace apenas una semana de la boda de Pietro y Giuliana, y poco más de un mes desde que se conocieron. Él es un abogado de clase acomodada, fatigado de una vida sosegada en la que reina el orden; ella, una excéntrica muchacha de origen más humilde que, tras huir de casa a los diecisiete años, ha debido valerse por sí misma. Pietro ha invitado a su familia a una comida en su apartamento para intentar tranquilizar a la madre, que no ve el repentino matrimonio con buenos ojos: esta reunión familiar se convertirá en la prueba de fuego de la joven pareja. Me casé por alegría es la pieza teatral más célebre de Ginzburg; la maestría en la construcción de los personajes y la viveza de los diálogos hacen de ella no sólo una comedia hilarante, sino también una aguda reflexión sobre los mecanismos de la felicidad, que transgreden las convenciones y los prejuicios más arraigados.

Editorial Acantilado.- 128 pàgines.- Traducció: Andrés Barba

Apunts de lectura

El diàlegs escènics de Natalia Ginzburg estan configurats en base a converses convencionals, ordinàries, però entre mig i d’una manera sorprenent es plantegen qüestions d’allò més transcendents: què és el matrimoni?; per què es casen els protagonistes?; què és l’amor?; és el matrimoni un contracte que regula interessos?….

A través de diàlegs sorprenents, de situacions divertides i personatges excèntrics, s’evoquen els prejudicis, les convencions de la vida, la moral, les costums socials, el casament per diner, les impertinències familiars, etc.

Ginzburg dibuixa el retrat d’un matrimoni entre personatges de diferents classes socials: l’advocat Pietro de classe burgesa i Giuliana, una jove de classe social baixa que va conèixer en una festa. L’atzar va provocar que el punt de trobada fos en un moment caòtic pels dos personatges, situacions gairebé surrealistes, però la màgia de la seducció va fer camí.  

Una subtil ironia impregna tota la comèdia tot conjugant els esdeveniments més problemàtics amb un to convencional i distès: realitats com l’avortament, la mort, la separació i la incomunicació en les relacions de parella, el divorci,  el matrimoni i la seva solemnitat, són exposats amb un to col·loquial i natural.

Com deia aquell: rient, rient i te les va fotent ! .La ironia i l’humor es destil·len arreu.

Sota una aparent senzillesa, a través d’uns personatges propers, s’hi amaga tot un discurs sobre la vida i la naturalesa humana.

El tartuf o l’impostor, Molière

Sinopsi (Viquipèdia i Grec 2022-Teatre Goya)

Tartuf, o l’impostor (francès: Tartuffe ou l’Imposteur) és una comèdia en cinc actes de Molière que va ser representada per primera vegada al Palau de Versalles el 12 de maig de 1664. El tema és una reacció a l’augment de la popularitat de la Compagnie du Saint-Sacrement, un orde religiós secret que va ser fundat l’any 1627 i del qual Anna d’Espanya també era membre.

Encara que al rei li va agradar, Tartuf va ser prohibida sota la pressió dels devots de la Compagnie du Saint-Sacrement, acusant Molière d’impietat i de donar una imatge dolenta de la devoció i dels creients. Només l’any 1669, després de tres demandes al rei i quan l’obra va ser completament refeta, va ser autoritzada i va tenir molt d’èxit.

El bon burgès Orgon ha caigut sota la influència de Tartuf, un fals devot, que busca quedar-se amb tots els seus béns. L’impostor exagera la devoció i arriba a convertir-se en el director espiritual d’Orgon. A més, pretén casar-se amb la filla del seu benefactor, alhora que tracta de seduir-ne la segona esposa, Elmira, molt més jove que el marit. Una vegada desemmascarat, tractarà d’aprofitar-se d’unes donacions signades que Orgon li ha transmès per intentar fer fora l’amo de la seva pròpia casa. Recorre, fins i tot, davant el rei, però aquest, fa que Tartuf sigui detingut en descobrir que el devot no és més que un estafador.

Editorial Proa.- Des de la pàgina 96 a la 212, dins de : “Molière. Set comèdies i un ballet.”  Traducció Miquel Desclot.

Apunts de lectura

Segons apunta Molière en el prefaci, el fi de la comèdia és el de corregir els vicis dels homes.

“Els trets més bells d’una moral seriosa són sovint menys poderosos que els de la sàtira; i res no redreça millor la majoria dels homes que la pintura dels seus defectes. És un gran cop als vicis el fet d’exposar-los a la riota de tothom. Les amonestacions se suporten fàcilment, però no pas la befa. A la majoria ja els està bé passar per malvats, però no sentir-se ridículs”

A través del personatge de Tartuf, Molière vol denunciar les mentides dels falsos devots , és a dir, mostrar el veritable rostre d’aquestes persones que abusen del seu lloc dedicat a Déu. Molière vol sobretot diferenciar el veritable devot del fals devot deshonest.

És clar que el Tartuf és un personatge ben actual. Només cal veure arreu les estratagemes que es posen en marxa en diversos àmbits per aconseguir els seus objectius. L’obra de Molière parla de la hipocresia emparada pel discurs religiós, però, ¿què dir de les pràctiques de molts polítics actuals o dels mitjans de comunicació, dels relats que no s’ajusten a la veritat?.

La denúncia de falsos devots va ser la causa de diverses censures a l’obra. Després de la primera representació, l’Església es va sentir ofesa i va lluitar aferrissadament contra la representació del Tartuf.

La idea central és la crítica a l’hipòcrita oportunista. Denuncia la hipocresia, la bretxa que hi ha entre les paraules i les accions.

Tartuf encarna els falsos devots, és a dir els qui s’amaguen darrere d’un excés de zel per aconseguir satisfer els seus interessos personals. Parodia la retòrica que pretén impressionar per justificar la deshonestedat. Instrumentalització del llenguatge amb finalitats malvades.  

Cada personatge encarna un tipus caracterològic. Per exemple, la figura del burgés Orgon encarnaria l’excés de les passions en contra de la mesura.

Cleant, cunyat d’Orgon esdevindria el seu contrapunt, encarnaria la honestedat guiat per la recerca de la moderació la negociació i la veritat.

Mariana, filla d’Orgon, és molt tímida i bastant passiva davant l’assetjament moral del seu pare.

La criada, Dorina, ple de sentit comú i parla franca, i que porta la iniciativa contra Tartuf el qual evidenciarà la seva hipocresia en un diàleg ben il·lustratiu:

“Tartuf.- Cobriu-vos el pit, que és massa torbador.

            Amb tals armes les ànimes són sovint malferides,

            i això és causa que els vinguin idees maleïdes.

Dorina.- ¿Sou tan sensible, doncs, a aquesta temptació,

              i la carn als sentits us fa tanta impressió?

              És ben cert que no sé quina calor us inflama,

              però el desig, a mi, tan rebent no em reclama,

              i us veuria tot nu dels peus fins a les dents

              i tot el vostre cos no em temptaria gens. “ (Acte III, escena 2)

Elmira, dona d’Orgon, actitud activa davant les pretensions de Tartuf amb discreció i eficàcia.

L’obra està trufada d’escenes de comèdia dins la comèdia.

Han passat gairebé quatre-cents anys i el Tartuf de Molière és ben actual, tant per la sàtira religiosa com per la hipocresia aplicable als diversos referents socials i polítics. Imposar el propi relat per tots els mitjans, malgrat sigui fals, és el que més importa per tal d’aconseguir els interessos més perversos. Ara més que mai és necessari desemmascarar les diverses impostures i hipocresies a ulls de tothom.

Guillem Tell, Friedrich Schiller

Sinopsi (Viquipèdia)

Guillem Tell fou un heroi mític de la independència suïssa (segle XIV). La seva existència apareix envoltada per una sèrie de llegendes procedents dels segles XV i XVI, en les quals resulta difícil destriar el que és històric del que és literari.

La primera vegada que apareix el mite de Guillem Tell a la literatura és en les cròniques d’Aegiidius Tschudi, gairebé 200 anys després de l’època que se suposa que van ocórrer els fets anteriorment relatats. Però no hi ha cap prova contemporània que Tell existís. És més, hi ha nombroses llegendes que, amb altres personatges i en altres paratges, relaten una proesa semblant a la de Tell.

No obstant això, el mite representa bé la resistència que va sorgir entre els camperols d’Uri des de 1278, que va dur aquest cantó a confederar-se amb els de Schwyz i Unterwalden en una Lliga Perpètua per impedir que els Habsburg violessin les seves llibertats tradicionals (1291). El conflicte va degenerar en una rebel·lió oberta, que es va saldar amb la victòria dels suïssos sobre el duc Leopold d’Habsburg en la batalla de Morgarten (1315). Els tres cantons rurals dels Alps centrals van formar així la Confederació Helvètica, a la qual posteriorment es van anar afegint altres cantons fins a formar la Suïssa actual.

Edicions 62 (Les millors obres de la literatura universal.- Friedrich Teatre, recull de tres obres).- 140 pàg.- Traducció Jaume Creus.

Apunts de lectura

Escrit entre 1802 i 1804, cal situar l’obra de Guillem Tell de Schiller en un context en el qual el protagonista era considerat com a una figura mitològica d’un heroi defensor de la llibertat.

Davant un rerefons històric marcat per l’ocupació de Suïssa per l’Imperi Austríac, l’obra presenta el cas d’una revolta justificada i amb èxit, que defuig en un principi l’ús de la violència. En aquest sentit, uneix l’ideal de la llibertat amb uns valors tradicionals. La revolta que narra l’obra de teatre es basa en la defensa d’uns valors antics, que tracten de recuperar; reivindiquen una autonomia comunitària “dels temps dels nostres avis”. També s’hi narra la lluita per la dignitat personal davant la tirania de l’invasor. Tell personifica l’alliberament nacional però essencialment l’alliberament personal en defensa de l’honor de la llar. La seva acció solitària en defensa de la dignitat humana desencadena la revolta contra l’opressió exercida pels representants de l’emperador estranger.

El barret del tirà Gressler penjat d’un pal era més sagrat com a símbol pur que no pas cobrint el seu cap. La rebel·lió de Tell en refusar la salutació al barret és la causa de la seva condemna a la pena d’enfrontar-se a la mort del seu fill. Els Alps és l’escenari del sentit romàntic, allò sublim es barreja amb l’horror. Davant la tirania de Gressler, la reacció del fill de Tell:

               “Walter
…m’estimo més quedar-me amb les allaus
                Tell
Si, fill, és molt millor tenir a l’esquena geleres que no pas homes malvats” .

A l’obra de Shiller, l’ideal de llibertat abasta tant la llibertat com a consciència individual que com a consciència social. La lluita contra el despotisme polític i social però també contra la tirania que menysprea l’individu que atempta contra la seva dignitat i la seva vida serena i en pau.
I tot això ho fa tot atorgant l’obra un caràcter universal més enllà de les anècdotes concretes com les de la poma i la ballesta.

L’alliberament social només s’aconseguirà, proclama Shiller, a través de la unitat. És l’element indispensable per lluitar amb èxit contra la tirania. El dèspota només podrà ser vençut si el poble té consciència de la necessitat del seu alliberament, no n’hi ha prou amb la voluntat d’uns individus aïllats. Unitat i llibertat són dos ideals en que es basa la història suïssa. Unitat per sobre des interessos personals i dels diferents territoris. Com diu un dels protagonistes, si el suís ha creat la seva terra amb el treball de les seves mans, ¿qui anirà a encadenar-lo?. Aquesta lluita en defensa de la terra és una tasca col·lectiva, i mai s’haurà d’entendre com una venjança pels mals soferts, sinó com un medi per evitar mals futurs. És una lluita que aglutina tothom, tant pels líders que pacten l’estratègia a seguir com pels representants dels sectors més pacífics: Berta que fa servir els seus encants per comprometre un representant de la noblesa; el pròpia dona de Tell i el seu fill, els pastors i pagesos, etc.

“Teniu la meva mà!
Senyor, l’estreta de mans d’un pagès
és paraula d’honor! Sense nosaltres
que és el cavaller? Nostre estament
és més antic que el vostre.”

També la tirania del dèspota s’explica en una doble vessant. Per un costat la resistència política del poble a deixar-se dominar i per l’altre la brutal actuació del representant de les forces d’ocupació motivada per l’enveja d’una societat pròspera i benestant. Tot plegat genera l’odi més irracional i salvatge per part d’un autoritarisme arbitrari que actua amb total impunitat.

Si bé, el discurs propugna la no violència, també es legitima la violència quan l’oprimit no troba enlloc la justícia.

“No, el poder dels tirans té els seus límits;
quan l’oprimit no troba enlloc justícia,
quan se li fa la càrrega feixuga
implora al cel valor amb confiança
i aquí baix cerca els seus drets eternals
que allà dalt foren fixats immutables
com els estels i igualment infrangibles.
El primitiu estat de la natura
en què l’home lluitava contra l’home
retorna. En últim cas, si no serveix
cap més recurs, queda sempre l’espasa.”

Guillem Tell, un cant a la llibertat i als valors humans en un context de revolta social i política. Un tema universal i de rabiosa actualitat. La llibertat i la democràcia sempre estan en perill.

 

Juli Cèsar, William Shakespeare

Sinopsi

Juli Cèsar és una tragèdia de William Shakespeare basada en l’assassinat del líder de l’antiga Roma.

Un grup de senadors, liderats per Càssius, promouen un complot per assassinar Cèsar. Convencen a Brutus, amic filial de Cèsar, per participar-hi. Aquest ho accepta tot al·legant que és l’única manera d’evitar que Cèsar esdevingui coronat emperador i d’aquesta manera convertir-se en dictador i trair la pàtria. Malgrat els auguris i avisos que rep Cèsar, aquest acut al Senat tot desafiant els idus de març, on els seus enemics s’acosten per apunyalar-lo. El Cèsar mor decebut per la traïció, especialment pel seu amic Brutus.

S’esdevenen aleshores dos grans monòlegs per tal de guanyar-se el favor del poble, el primer a càrrec del propi Brutus, defensant els seus actes per salvar la pàtria i el segon, el de Marc Antoni, que convenç la multitud perquè empaiti els conspiradors. Esclata llavors una guerra, on moren els conspiradors i els guanyadors estableixen un triumvirat.

Fitxa d’apunts de lectura i per al debat

1.- Malgrat l’obra es tituli Juli Cèsar, de fet el protagonista és Brutus, és el personatge més complex i interessant. Brutus encarna l’escissió de la consciència, el dubte davant el que cal fer. Brutus no pretén ocupar el poder de Cèsar, el que vol és salvar la pàtria i això passa per matar la futura causa (matar l’ou abans que pugui néixer la serp).

2.- Els dos famosos monòlegs. És significatiu que Shakespeare elaborés el monòleg de Brutus en prosa, mentre que el de Càssius és en vers. És interessant veure els diferents arguments d’un i de l’altre i la consegüent reacció del poble. En definitiva el poder de la paraula.

3.- És una obra de gran vigència política on es planteja el caràcter voluble de la massa susceptible de ser manipulada pels que ostenten el poder polític. Primer el poble aclama a Brutus  (Visca Brutus!, Visca!,Visca!), després aclama a Càssius i és el mateix poble que ara crida “Porteu foc !”  i corre per anar a destruir els conspiradors.

4.- Relació entre el món del poble i el del poder polític. Aquesta diferenciació també és fa evident a través dels diferents llenguatges, el del poble i el del poder.

5.- El cinisme del que ostenta el poder. Al final de l’obra és el mateix Marc Antoni el que fa un panegíric de Brutus: “Aquesta ha estat el més noble romà……interessat pel bé comú de la república….que la Natura podria dir cridant a  tot el món:”això era un home!”