Sinopsi (contracoberta de l’editorial)
La família Sackler és una de les més riques del món i és coneguda per haver fet donacions molt generoses a entitats i institucions de l’àmbit de les arts i les ciències. També és la responsable de produir i promocionar l’OxyContin, un opiaci venut com a analgèsic que ha provocat milers de morts i milions d’addictes als Estats Units. Patrick Radden Keefe retrata de forma implacable les tres generacions de la dinastia farmacèutica que ha causat una de les crisis sanitàries més devastadores dels últims anys, i en responsabilitza, també, tot l’entramat d’advocats, funcionaris, metges i polítics que han ajudat a perpetuar-la.
Gràcies a la mentida, la corrupció, l’ocultació i la manipulació, l’exitós OxyContin va desfermar el 1995 una crisi d’opioides als Estats Units, i es va convertir en la primera causa de mort accidental, amb 450.000 víctimes,
L’imperi del dolor és una obra mestra que revela amb rigor i precisió la cara més fosca de l’ambició humana.
Edicions del Periscopi.- 720 pàgines.- Traducció de: Ricard Gil
Apunts de lectura
“L’imperi del dolor” porta com a subtítol “La història secreta de la dinastia Sackler” i aquesta història secreta és el fruit d’una investigació periodística rigorosa. Cal dir que a tall de certificació, el llibre inclou 80 pàgines, en lletra petita, de notes i índex.
És una obra de no ficció, però la narració de la vida dels personatges reals podria ben bé ser la d’una llarga sèrie televisiva dedicada a relatar el més escandalós procés de cobdícia familiar per assolir el poder econòmic i polític.
El llibre és dividit en tres parts: El patriarca, La dinastia i El llegat.
La primera part fa referència als orígens de la dinastia. Una família jueva polonesa immigrants als Estats Units a principis del segle XX. El que comença com una història de superació en base a sacrificis, voluntat, acció emprenedora i estudis, es va convertint en la construcció d’un imperi en base a transformar una empresa farmacèutica en una font il·limitada de poder econòmic. L’Arthur Sackler, el patriarca, va ser un precursor en fer servir la publicitat i el màrqueting per a la comercialització dels productes farmacèutics. Una simbiosi entre remei sanitari i producte comercial.
La segona part abasta la segona generació hereva dels Sackler.
Finalment, el relat arriba fins al present amb els nets dels fundadors i la revelació mediàtica de l’origen fosc de la fortuna d’un llinatge que, fins aleshores, només era conegut pel seu mecenatge a centres d’art, mèdics i universitaris. Les diferents estratègies de la batalla jurídica que s’hi desencadena ocupen l’últim tram del llibre.
La família Sackler, propietària de la farmacèutica, va ser pionera a l’hora de combatre el dolor, inicialment amb productes com el Valium i després a través de l’OxiContin , un opiaci.
En principi, l’OxiContin s’ajustava a la legislació vigent en comptar amb l’aprovació de l’Agència Oficial Farmacèutica dels Estats Units. Però, la realitat del procés a l’hora de dispensar el medicament al públic va ser fraudulent des de l’inici. Mentides en el precepte mèdic, corrupció, manipulació, etc.
L’OxiContin que es dispensa com un analgèsic, en realitat és una font d’iniciació a la drogodependència en portar un derivat de l’opi que crea addicció, l’oxicodona. Per un costat, pels mateixos malalts que es veuen atrapats en un procés de creixent dependència, i per l’altre esdevé un material fàcil d’aconseguir pels traficants en drogues. Fins a la comercialització de la nova píndola, la morfina s’havia administrat bàsicament per via intravenosa. Però a partir de l’oxicodona es va poder consumir còmodament a casa amb recepta mèdica.
La introducció del medicament a través d’una campanya de màrqueting sense precedents seria el principal causant de la crisi dels opiacis als Estats Units, considerada des del 2015 com una epidèmia.
L’empresa de la família Sackler va tenir constància des de l’inici del perill. No va fer res per evitar-ho, al contrari, a través de fortes campanyes comercials davant els metges va impulsar l’objectiu: vendre, vendre i vendre. L’addicció era igual a benefici.
La posició dels Sackler durant els anys ha estat inalterable: el problema no són les pastilles, sinó el mal ús que se’n fa.
El resultat és que el 2019 la revista Forbes inclou els Sackler entre les vint famílies més riques dels Estats Units.
Des d’aleshores, més de 450.000 morts per sobredosi i milions d’addictes només als EUA. Una autèntica epidèmia.
Es calcula que en vint anys l’OxyContin va generar 35.000 milions de dòlars. Amb aquests diners no és difícil silenciar víctimes, pressionar periodistes i sufragar pactes extrajudicials.
Quan finalment l’administració de justícia inicia la batalla legal contra la farmacèutica, els Sackler despleguen una costosa estratègia jurídica per aconseguir escapar-se’n.
Primer la seva estratègia és sortir-se’n com a fabricants i davant les dificultats, en tot cas, sortir-se’n lliurats a nivell personal, com a família. El tema és encara judicialment empantanegat.
El càstig, però no els arriba del món de la justícia, sinó de l’activisme social, particularment del món de l’art. Activistes com Nan Goldin lideren accions de denúncia en museus i galeries, i poc a poc aconsegueixen, gradualment, que el cognom Sackler desaparegui d’universitats i de centres d’investigació. Els Sackler, des dels orígens, valoràvem el nom com el bé més preuat, el millor tresor per atorgar celebritat i transcendència social. Per això havien destinat milers de milions de dòlars per a obres filantròpiques. També, és clar amb finalitats de tràfic d’influències comercials.
El que fascina de L’imperi del dolor, és la conjunció entre l’ambició sana d’un esperit de superació i d’utilitat mèdica amb la cobdícia i vanitat assassina. La família Sackler encarna el somni americà: en una generació, passa d’emigrant pobre a multimilionari.
Una crònica del capitalisme americà, de les oportunitats que proporciona el mercat i de la corrupció que facilita els diners. Corrupció del poder polític, econòmic i judicial.
El llibre és la història d´una família singular, però també la crònica d´un sistema que ho ha permès.
“Una peculiaritat de l’economia nord-americana és que pots produir un producte perillós i deslliurar-te completament de qualsevol responsabilitat legal per la destrucció que el teu producte pugui causar , emparant-te amb la responsabilitat individual del consumidor. “Els addictes no són víctimes, va dir En Richard. “Són botxins”. Pàg. 330.
Si bé es pot qualificar el llibre de Radden Keefe com de no-ficció, el seu estil narratiu sempre va de la ma de personatges reals que realitzen accions i manifesten idees i pensaments. Altrament, una altra qualitat de l’autor és la fiabilitat de les xifres i de les fonts diverses que il·lustren els fets que realitzen els personatges.
quadern vermell 