Sinopsi (contracoberta de l’editorial)
La nit parisenca en els temps de desconcert de la primera guerra mundial. La primera part del darrer volum de la cèlebre A la recerca del temps perdut.
Després d’una llarga estada en un sanatori, el protagonista torna a París en plena guerra i es troba una ciutat que viu pendent dels esdeveniments que es van succeint en els diferents fronts.
En el decurs d’un passeig nocturn, enmig d’un paisatge urbà completament a les fosques a causa de les alarmes antiaèries, coincideix per casualitat amb el baró de Charlus. Passejant pels carrers silenciosos, tots dos mantenen una llarga conversa, durant la qual es posen al dia de tot el que els ha succeït en els anys que no s’han vist.
Després d’acomiadar-se, el protagonista va a parar a un establiment que sembla un hotel, però que, un cop ja és a dins, s’adona que és un bordell masculí, on, d’amagat, veurà el baró de Charlus en una situació més que compromesa.
Viena Edicions.- 200 pàgines.-Traductor: Josep Maria Pinto.
Apunts de lectura
Marcel Proust va titular l’últim volum “El temps retrobat”, talment com si després de totes les recerques, s’encarés a trobar la solució final. Aquesta etapa del Narrador sorgeix després d’una llarga estància ingressat en un sanatori per recuperar-se d’una crisis existencial, neurosi i depressió. S’inicia un període bastant gris dominat per la sensació de fracàs: els amors, les amistats, l’ofici d’escriure, la salut… Es retroba a París durant la Primera Guerra Mundial i constata els efectes de la guerra que ha trasbalsat la vida quotidiana de les persones. Hi ha una escassetat de molts productes, només Madame Verdurin aconsegueix un croissant per esmorzar cada dia indispensable, segons la prescripció mèdica, per mitigar la migranya que pateix.
En aquesta situació de guerra, cada vegada és més difícil que Monsieur de Charlus pugui aconseguir joves soldats per les seves relacions sexuals i amoroses. Charlus no comparteix el triomfalisme general sobre la derrota d’Alemanya i és declarat en el seu medi social com a germanòfil, un espia i traïdor de la causa.
Altrament, el Narrador està dolgut perquè la seva amiga Gilberte abandona Paris per retornar al seu poble per tal de protegir el patrimoni familiar. Ho aconsegueix gràcies a les bones relacions de Gilberte amb els invasors alemanys. Contràriament , els llocs de la infància del Narrador en el poble de Combray han estat arrasats.
Una nit, el Narrador es troba passejant de nit pel dessolat Paris de la guerra i els peus el porten a un hotel que en realitat és un bordell d’homes. Decideix entrar-hi i es troba amb la gran sorpresa d’entreveure un conegut seu Saint-Loup i també a Charlus. Aquest, embolicat en pràctiques sadomasoquistes. El Narrador s’amaga per no ser descobert pel seu amic i fuig del lloc. L’explosió d’una bomba llançada per un avió alemany l’espanta i per associació pensa en la destrucció de Pompeia i que potser algú va quedar atrapat sota les cendres del volcà mentre estava en un bordell per a homes.
“No hi ha res que sigui més limitat que el plaer i el vici. En aquest sentit, canviant el significat de l’expressió, realment podem dir que tot gira sempre en el mateix cercle viciós” . Pag. 162.
La mort al front de guerra de l’amic Robert, trasbalsa el Narrador. La cerimònia d’enterrament s’efectua a l’església de Combray.
El Narrador relata l’experiència de llegir el Diari de Goncourt i li desperta un allau de refleccions sobre la literatura i l’ofici d’escriure.
“La lectura ens ensenya a descobrir el valor de la vida, valor que no hem sabut apreciar i del qual, només mitjançant el llibre, ens adonem fins a quin punt era gran” pàg.34.
Però la seva conclusió és pessimista: “Goncourt sabia escoltar, com sabia veure; jo no en sabia”.
En El temps retrobat, com en tota La recerca del temps perdut, el Narrador, no descendeix només a l’interior de si mateix, sinó que se submergeix en la societat francesa, ara en el Paris de la Gran Guerra. Són recurrents els records dels seus estius a Balbec, el seu amor primerenc amb Gilberte i un amor posterior amb Albertine.
“Tornem a sentir un soroll que ja hem sentit, tornem a respirar una olor que ja hem respirat, alhora, en el present i en el passat, reals sense ser actuals, ideals sense ser abstractes, tan bon punt l’essència permanent i habitualment oculta de les coses es troba alliberada i el nostre veritable jo (…) es desperta i s’anima quan rep l’aliment celestial que li aportem. Un minut alliberat de l’ordre del temps ha creat dins nostre, per fer-nos sentir aquest minut, l’home alliberat de l’ordre del temps”
Només mitjançant la literatura són possibles aquests viatges temporals. “L’obra d’art”, escriu Marcel Proust, “és l’únic mitjà per retrobar el temps perdut”.
quadern vermell 