Sinopsi (contracoberta de l’editorial)
A La filial ens parla dels anys d’estudiant a la Universitat a Leningrad, de la seva experiència radiofònica a Nova York, l’enamorament i les relacions de la comunitat russa immigrada. Som a finals de la dècada de 1980. A la Unió Soviètica es parla de Perestroika però el règim encara mira d’evitar que els seus ciutadans escoltin “La Tercera Ona”, emissora de ràdio amb seu Nova York on treballa l’escriptor rus Dalmàtov, exiliat als Estats Units. No és un entusiasta del nou país i es resisteix a l’autoritat del director, que no li diu què ha de dir però sí què no ha de dir. I ara li toca anar a Califòrnia i fer un reportatge sobre el congrés “El futur de Rússia”. A la convenció hi ha ponències d’alguns professors americans i d’una amalgama de russos exiliats d’orígens antagònics: liberals, nacionalistes eslavòfils, antics aristòcrates o l’escriptor Eduard Limónov. Tots ells formen “la filial”, la Rússia a l’exili. I molts d’ells es consideren la llavor d’una Rússia futura, cadascú a la seva manera, cosa que crea tensions delirants i intrigues en un grup estrambòtic a la recerca d’un destí amb final feliç.
L’estada a Los Angeles es complica quan Dalmàtov rep una visita inesperada a l’habitació de l’hotel. La Tàssia, l’amor de joventut que el va plantar fa quinze anys, pretén enredar-li la vida, de nou, ara que ja pentina cabells blancs i és gat vell.
La Breu Edicions.- 162 pàgines.- Traducció: Miquel Cabal Guarro.
Apunts de lectura
Un narrador en primera persona protagonitza les dues trames de la nove.la. Per un costat a Los Angeles (Califòrnia) on es celebra un simposi d’escriptors emigrants russos i per l’altre la sobtada aparició de Tàssia, un antic amor de joventut del narrador i protagonista.
Un dels trets de les novel·les de Dovlátov és traslladar en forma de literatura la seva experiència biogràfica. En la mesura que a “La filial” segueix el mateix esquema, es planteja l’etern debat sobre el dilema literari entre autoficció/ficció i realitat. És així perquè hi ha en el relat molts elements biogràfics de l’autor que fan pensar en una autobiografia. Allò cert és que l’autor va assistir com a ponent, l’any 1981, a un simposi d’autors i intel·lectuals soviètics a Los Angeles. També és cert que el gran amor i primera esposa de l’autor, Asia, té molta semblança amb el personatge de Tàssia a la novel.la.
El simposi d’escriptors és l’escenari narratiu en el qual a través de personatges diversos va component el retrat de la dissidència russa a l’exili americà. Estem en els temps de Ronald Reagan i la perestroika. L’autor fa servir personatges inspirats en persones reals que han estat transformats a través de la ficció. Així elabora una caricatura del col·lectiu que forma la “filial” integrat per emigrants russos als Estats Units durant els anys 80.
Amb humor, sovint corrosiu, dissecciona la realitat que l’envolta. Desplega una forta sàtira sobre la decadència que observa en l’ambient del simposi. La vanitat i l’estupidesa sobrevolen a bastament en el col·lectiu d’escriptors i intel·lectuals de diferents ideologies. Desplega una caricatura sobre el simposi que vol debatre sobre la preocupació per la “Mare Rússia”, sobre les diverses alternatives polítiques per encarar el seu futur, etc.
La funció narrativa dels diferents personatges, basats en models reals, és la de dibuixar un paisatge simbòlic farcit de valors crítics sobre l’ambient polític i ideològic que s’hi respira. Tot plegat serveix per comprendre fins a quin punt la tragicomèdia i l’absurditat poden explicar les misèries i les grandeses de les nostres vides.
El rosari de personatges basat en un model real, com afecta el lector?. El lector es pot perdre si intenta esbrinar què hi ha de real sota cada nom. Els personatges tenen la suficient entitat narrativa per no haver de cercar la identitat del model real.
La segona trama de la novel.la, és la sobtada aparició del personatge Tàssia. Retrobar la vella i bella companya després de molts anys permet al narrador rememorar el temps passat, aquell primer amor que es fa molt difícil oblidar.
“Vint-i-vuit anys enrere se m’havia presentat aquella dona terrible. Me n’havia enamorat. Li havia demostrat devoció absoluta. Ella havia menystingut els meus sentiments. Sembla que m’enganyava. De poc que no m’empeny al suïcidi”.
L’atzar porta al narrador a retrobar el temps passat.
“Saps què és el més important, a la vida? El més important és que de vida només n’hi ha una. Quan passa l’instant, ja s’ha acabat. Ja no tornarà” .
Recordant Marcel Proust, només mitjançant la literatura són possibles aquests viatges temporals. “L’obra d’art és l’únic mitjà per retrobar el temps perdut”.
Han passat 25 anys, i el narrador a través d’intercalar flashbacks relata la relació amorosa amb Tàssia durant la seva joventut a Sant Petersburg.
Què en resta d’aquell caliu d’amor 25 anys després? El narrador desplega una diversitat de reflexions sobre l’afectació d’aquesta trobada, culpabilitats, il·lusions, dubtes…
“Per enèsima vegada em vaig posar a pensar: ¡Què cony està passant?!”.
Incorporar a la trama de la novel.la la trobada amb Tàssia permet l’autor fer una introspecció sobre el bagatge d’experiències viscudes i interioritzades. Allò essencial no és a la vista, ho portem a dins.
En l’estil narratiu de Dovlátov sovintegen els aforismes talment un antídot davant l’absurditat de la vida i la realitat depriment.
“En la lluita contra l’absurd cal actuar així. La reacció ha de ser igual d’absurda”.
L’humor també es presenta com una bona solució davant la crua realitat.
“La ironia constant és l’arma preferida dels indefensos i, sobretot, l’única que tenen” .
Posa en boca del personatge Litvinski (El nom real seria el de Pável Mijáilovich Litvínov, físic i defensor dels drets humans):
¡Després dels comunistes no hi ha res més fastigós que els anticomunistes!
Una actitud vers l’escepticisme sarcàstic és una resposta recurrent en el tarannà del narrador.
Al llibre hi trobem reflexions a l’entorn de la vida als Estats Units, la segona pàtria que els ha acollit, reconeixement per la generositat de l’acollida però no tot són flors i violes.
“Vull i respecto Amèrica, però nosaltres no vivim a Amèrica, sinó a l’emigració” (carta de l’autor des d’Amèrica).
Un dels valors de la novel.la és precisament el de descriure aquesta realitat de l’emigració russa als Estats Units i en concret d’aquells escriptors que varen haver d’exiliar-se en patir una situació d’assetjament per la situació política a la Unió Soviètica.
També, és clar, la manera com l’ànima humana fa front als aspectes més desgraciats de la vida, l’adversitat, la seva part absurda, ridícula, mesquina…
«No importa la situació, una mica d’absurd no està mai de més».
I, pel narrador, la sàtira esdevé un bon antídot davant l’adversitat de la vida.
L’autor desplega les dues vessants, la dramàtica i la còmica la qual cosa el porta a una actuació que salta de la desesperació a l’estoïcisme irònic.
Tal com digué Brodski, “la tonalitat de la prosa de Dovlàtov és d’un burlesc contingut, malgrat el tarannà desesperat de l’existència que l’autor descriu”.
quadern vermell 