Sinopsi (contracoberta de l’editorial)
En Mi año de descanso y relajación, Ottessa Moshfegh hace de Manhattan el epicentro de una civilización, la del año 2000, dominada por la apatía. Como una oscura bella durmiente, la narradora de esta novela decide encerrarse durante un año en su piso de una de las zonas más exclusivas de Nueva York, asistida por una herencia ingente y por una gran cantidad de fármacos, para dedicarse a dormir y ver películas de Whoopi Goldberg y Harrison Ford. El inicio de un siglo supuestamente trepidante encuentra a nuestra protagonista durmiendo en el sofá con la tele encendida. Con mucho cinismo, series, películas comerciales y narcóticos, y a costa de cortar todo vínculo humano, cualquiera puede sobrellevar esta vida. Ahora bien, ¿lo que queremos es sobrellevarla?
Editorial Alfaguara.- 256 pàgines.- Traducció: Inmaculada Concepción Pérez Parra.
Apunts de lectura
El narrador sense nom, una dona jove i bella, narra en primera persona la seva decisió d’hivernar durant un any a través de la ingestió de tota una carta de productes farmacèutics. Especialment efectiva resulta la substancia Infermiterol la qual li permet dormir durant tres dies seguits.
La decisió d’emprendre un any de repòs i relaxació té per objectiu fer un reset personal, un renéixer vital.
“Algo se estaba arreglando. En mi corazón sabía —esto era, quizá, lo único que sabía entonces mi corazón— que cuando hubiese dormido lo suficiente estaría bien. Me renovaría, renacería. Sería una persona completamente nueva, todas mis células se habrían regenerado las suficientes veces como para que las células antiguas fuesen solo recuerdos distantes y confusos. Mi vida anterior no sería más que un sueño y podría empezar de nuevo sin remordimientos, fortalecida por la dicha y la serenidad que habría acumulado en mi año de descanso y relajación.”
A través del somni cerca un procés de desarrelament de la realitat quotidiana amb l’esperança que després renaixerà a través d’una forma nova. Un procés de reiniciació.
No es tracta de la crònica d’una persona víctima de les drogues sinó d’una crònica voluntària i perfectament planificada. Les drogues són un instrument necessari per dur endavant una resolució vital, deliberada i estratègica.
I, de què es vol desarrelar? No ho especifica explícitament, però esmenta tot un seguit de situacions familiars traumàtiques. Una infància de la protagonista poc satisfactòria amb un pare poc afectiu, mort de càncer i una mare també poc afectiva i que es suïcida. L’època universitària resulta poc satisfactori en especial pel que fa a establir relacions interessants i profitoses. També el fet de ser una jove atractiva li generava desassossec ja que es valorava més l’aparença física que no pas la personal. Les poques relacions que s’especifiquen, professionals, amoroses i d’amistat tampoc són satisfactòries.
No és la crònica d’una víctima dels opiacis, però malgrat tot, la novel.la relata la situació social de proliferació d’addicions i de consum d’opiacis als Estats Units. El llibre “L’imperi del dolor” de Patrick Radden Keefe (apuntat en aquest blog), fruit d’una investigació periodística rigorosa esmenta que per exemple la introducció del medicament OxyContin a través d’una campanya de màrqueting sense precedents seria el principal causant de la crisi dels opiacis als Estats Units, considerada des del 2015 com una epidèmia.
La novel·la està ambientada a la ciutat de Nova York els anys 2000 i 2001.
L’ any de descans i relaxació s’interromp regularment. Reva, l’amiga d’universitat de la narradora la visita sovint, també manté relacions sexuals esporàdiques amb en Trevor, un antic amor. Així mateix, gairebé d’una manera somnàmbula assisteix a festes, a alguns actes socials, surt a comprar queviures, etc.
Convençuda que les activitats fora del domicili pertorben el seu procés de descans i relaxament, decideix que ha de ser més radical en la seva praxis, per un costat desprendre’s de tots els objectes i per l’altre dormir tancada dins del seu apartament, sense poder-ne sortir. En aquesta darrera fase compta amb el suport de Ping Xi, un artista de la galeria on treballava.
Passen els mesos i al cap de l’any decideix sortir a la llum.
“Respiré y caminé y me senté en un banco y observé cómo una abeja sobrevolaba en círculos las cabezas de un rebaño de adolescentes que pasaba. Había majestuosidad y gracia en el lento balanceo de las ramas de los sauces. Había bondad. El dolor no es la única piedra de toque del crecimiento, me dije a mí misma. El sueño había funcionado. Estaba ablandada y tranquila y sentía cosas. Aquello estaba bien. Aquella era mi vida ahora. Podía sobrevivir sin la casa. Entendí que no tardaría en convertirse en el almacén de recuerdos de otra persona y eso era maravilloso. Podía seguir adelante.”
La protagonista de “Mi año de descanso y relajacion” viu en una situació de privilegi social i econòmic, lluny de la situació comuna dels mortals. Construeix un personatge que viu en una realitat virtual feta d’imatges de televisió i films de vídeo que no la pertorben en absolut, malgrat siguin de realitats dramàtiques: inundacions a l’Índia, un terratrèmol a Guatemala, una tempesta de neu, incendis a Califòrnia, etc. Un personatge que resulta intrigant en un món que oscil·la entre el tràgic i el banal. La situació de les xarxes socials il·lustrarien prou bé aquest univers superficial i de consum immediat i efímer.
quadern vermell 