Yo sé por qué canta el pájaro enjaulado, Maya Angelou

Sinopsi (contracoberta de l’editorial)

En la primera y más conocida de sus novelas autobiográficas, Maya Angelou nos habla de su dura infancia y de los trances por los que tuvo que pasar hasta convertirse en una mujer independiente. Criada en un pequeño pueblo de Arkansas por su abuela, Angelou aprendió mucho de esta mujer excepcional y de una comunidad extraordinariamente cohesionada; unas lecciones de vida que la ayudarían a sobrellevar las dramáticas circunstancias a las que tuvo que enfrentarse posteriormente en San Luis y California. Este emocionante relato retrata también la vida de la mayor parte de la población negra del Sur de los Estados Unidos durante la primera mitad del siglo xx.

Angelou, una de las poetas más famosas de EE. UU., tenía un don extraordinario para narrar; su libro, que es a la vez alegre y triste, misterioso y memorable, como la niñez, nos habla de los anhelos y miedos infantiles, del amor y del odio, de cómo las palabras pueden hacer del mundo un lugar mejor.
Publicado por primera vez en 1969, Yo sé por qué canta el pájaro enjaulado es un clásico de la literatura universal que ha conquistado a un millón de lectores en todo el mundo.

Editorial Libros del Asteroide.- 352 pàgines.- Traducció: Carlos Manzano

Apunts de lectura

Aquesta novel.la és la primera d’una sèrie de set llibres autobiogràfics. Abasta des de 1928 a 1944. És a dir la infància i l’adolescència de la protagonista Maya i del seu germà Bailey, un any més gran.
S’inicia la novel.la quan els dos germans són enviats pels seus pares a casa de l’avia en un petit poble del sud dels Estats Units (Stamps). Viatgen sols des de Califòrnia a Arkansas.

Quatre anys més tard, el pare els passa a buscar per portar-los a viure de nou a Califòrnia, San Luis, a casa de la mare que viu amb un altre home.

Retornaran a Stamp al cap de dos anys, per finalment anar a parar a San Francisco.

Malgrat l’escenari de fons és la segregació racial, les diferències entre Arkansas i califòrnia són remarcables així com entre la situació de viure en un poble o a la gran ciutat. A Sant Francisco la tolerància és molt més gran.

Maya, practica a bastament l’ofici de viure en els diferents marcs geogràfics i vitals que li toca viure. El seu bagatge vital es va omplint i va desenvolupant els seus recursos personals.

“Llegué a la conclusión de que San Luis era un país extranjero. Nunca me acostumbraría a los huidizos sonidos de las cisternas de los retretes, los alimentos envasados, los timbres de las puertas o el ruido de los coches, los trenes y los autobuses que atravesaba las paredes o se colaba por debajo de las puertas. Con la imaginación solo me quedé en San Luis unas semanas. Tan pronto como entendí que no había llegado a mi hogar, me escabullí al bosque de Robin Hood y a las cuevas del cavernícola Alley Oop, donde toda realidad era irreal y cambiaba incluso todos los días. Me llevé conmigo el mismo escudo que había usado en Stamps: «No he venido para quedarme».

“Yo sé por qué canta el pájaro enjaulado” és un llibre del gènere de l’autobiografia novel·lada. Les històries són narrades des d’un caràcter introspectiu la qual cosa va expressant les reaccions i els sentiments davant els diferents avatars, des del món d’una nena fins al món d’una adolescent.

La família de la Maya és una família desestructurada i l’absència del nucli bàsic de socialització i formació és cobert per la figura de l’àvia. La relació entre els dos germans és un punt de referència i un suport bàsic en el procés de creixement durant la infància i l’adolescència.

La violació de la Maya als 8 anys per part del seu padrastre esdevé un fort epicentre tràgic de múltiples efectes en la vida de la víctima. La manera de narrar-ho com a una vivència íntima d’una nena de 8 anys, que no entén el que està passant, desperta en el lector una patacada immensa. Ni l’assassinat posterior de l’agressor compensa en el lector d’una manera suficient el malestar anímic.

Maya, és una excel·lent alumna i troba en la lectura una bona companyia i una eina que l’ajuda a fer front a les diverses adversitats que la vida li depara. Així, gràcies als bons consells d’una veïna, la senyora Flowers, aconsegueix superar el seu tancament absolut després de la brutal violació. No parla.

“No iba a echar de menos a la señora Flowers, porque me había transmitido su palabra secreta con la que convocar a un genio que había de servirme toda mi vida: libros.”

“Durante aquellos años pasados en Stamps, conocí a William Shakespeare y me enamoré de él. Fue mi primer amor blanco. Aunque disfrutaba con Kipling, Poe, Butler, Thackeray y Henley..”

“…fue Shakespeare quien dijo: «Cuando te ves abandonado de la fortuna y desacreditado ante los hombres». Esa era una situación con la que me sentía de lo más familiarizada. En cuanto a que fuera blanco, me tranquilizaba diciéndome que, al fin y al cabo, llevaba tanto tiempo muerto, que ya no podía importar a nadie.”

La segregació racial és la realitat que li ha tocat viure a Maya. Moments com el de la negativa d’un dentista blanc a atendre d’urgència a Maya, acompanyada per la seva àvia, et posen de molt mala llet. Diu el dentista blanc a l’àvia:

«Annie, mi norma es la de que prefiero meter la mano en la boca de un perro que en la de un negro».

Discriminació, assetjament social, i també l’orgull i la consciència de pertànyer a la raça negra la qual cosa atorga la força en la lluita necessària.

“Y entonces oí por primera vez, en realidad:

Hemos llegado por un camino
regado por las lágrimas,
hemos llegado abriéndonos paso
por entre la sangre de los degollados.

…Volvíamos a estar en pie: otra vez, como siempre. Sobrevivíamos. Las simas habían sido heladas y tenebrosas, pero ahora un sol esplendoroso hablaba a nuestras almas. Yo ya no era un simple miembro del orgulloso curso que se graduaba en 1940; era un miembro orgulloso de la espléndida y hermosa raza negra.”

L’orgull de la raça negra s’expressa en l’imaginari col·lectiu en situacions en les quals el poder negre és evident. Per exemple en la força física o en els esports,.. Així en l’escena del combat mundial de boxa entre un blanc i un negre, l’intercanvi de cops i la incertesa de qui serà el campió desperta l’imaginari col·lectiu.

“Mi raza gimió. Era la caída de nuestro pueblo. Era otro linchamiento, otro negro más colgado de un árbol, otra mujer víctima de una emboscada y violada, un niño negro azotado y mutilado. Eran sabuesos siguiendo la pista a un hombre que corría por ciénagas. Era una mujer blanca abofeteando a su criada por haber olvidado algo.

Los hombres de la Tienda se irguieron para prestar mejor atención. Las mujeres apretaron con fuerza a sus nenes en el regazo, mientras en el porche cesaban los taconeos y las sonrisas, los galanteos y los pellizcos de unos minutos antes. Podía ser el fin del mundo. Si Joe perdía, volveríamos a la esclavitud y al desamparo. Resultarían ser ciertas todas las acusaciones de que éramos tipos inferiores de seres humanos, solo un poco superiores a los monos, de que éramos estúpidos, feos, vagos y sucios y —lo peor de todo— el propio Dios nos odiaba y nos ordenaba ser cortadores de madera y acarreadores de agua por siempre jamás.”

Yo sé por qué canta el pájaro enjaulado”, un relat autobiogràfic sobre el procés de desenvolupament d’una nena negra al sud dels Estats Units, unes quantes lliçons sobre l’ofici de viure, sobre el procés d’aprenentatge d’una adolescent per assolir l’autonomia suficient que li ha de permetre sobreviure en un món hostil.

 

La belleza es una herida, Eka Kurniawan

Sinopsi (contracoberta de l’editorial)

Una saga familiar marcada por el sexo, la brutalidad y un destino trágico que correrá paralelo a la historia reciente de su país, Indonesia.

Dewi Ayu, una bella prostituta dada por muerta veinte años antes, aparece en medio del paisaje bélico y de tumultuosa inestabilidad política de la Indonesia del siglo XX. Esta inesperada reaparición es el punto de partida para la narración de su vida.

Dewi siempre supo cómo tratar a los hombres, y su fama de buena amante y de mujer hermosa la obligaron a tomar decisiones drásticas que cambiarían la vida de sus cuatro hijas.

“La belleza es una herida” es la historia de una mujer hermosa que supo gobernar su belleza y la de su país, Indonesia.

Editorial Lumen.- Pàg. 528.- Traducció: Carlos Mayor Ortega

Apunts de lectura

“Una tarde, un fin de semana de marzo, Dewi Ayu se levantó de su tumba tras haber pasado veintiún años muerta”. Així comença “La belleza es una herida”.

La novel.la està situada a Halimunda, una ciutat imaginària d’Indonesia, i s’estructura al voltant d’una saga familiar, l’eix central de la qual és la bella prostituta Dewi Ayu i les seves quatre filles.

La historia abasta diverses etapes de la història més recent d’Indonèsia: des dels últims dies del colonialisme holandès; l’ocupació japonesa; la Segona Guerra Mundial; la guerra de la independència i el govern dictatorial de Suharto amb la massacre contra els comunistes durant els anys 60.

El relat de violència històrica a la zona, juntament amb la violència social i individual, es conjuga amb la bellesa i l’amor. Són els elements recurrents en l’escenari on actuen els personatges d’aquesta novel.la. Així, tot comença amb la prostitució de la bella Dewi Ayu per part de les tropes invasores japoneses. Ella, una dona bella, intel·ligent i potent, converteix el seu ofici de prostituta en una font de benestar econòmic i prestigi social. Dewi Ayu, esdevé tota una institució a Halimunda amb el consegüent reconeixement social. Desig i poder es manifesten en el llit de Dewi Ayu.

Dewi Ayu pareix quatre filles de quatre pares desconeguts. Les tres primeres són d’una bellesa excepcional la qual cosa en el context de violència permanent en el qual es mouen provoca i desferma una espiral dels més primaris instints: amor, sexe, violència, incest, violació, etc.

La quarta filla, per desig exprés de la seva procreadora, neix excepcionalment lletja, com a antídot per preservar-la dels mals que la bellesa ha ocasionat a les seves germanes i a la mateixa mare.
En aquest escenari i durant més de 500 pàgines, la novel.la es converteix en un rosari d’històries en el qual hi passen moltes coses. Totes elles amb una idea de fons: la tragèdia de la condició humana provocada pels atributs lligats a la bellesa: pulsió sexual, amor, violència, poder, mort…

Així, a partir del desenvolupament de l’arbre genealògic creat per Dewi Ayu es va produint tot un entramat de relacions amoroses, matrimonis, fills, nets,…Un entramat amb avatars diversos de tota mena: violacions, incestos, relacions d’ultratomba, fantasmes, gossos que violen les nenes, porcs senglars assassins, matrimonis de conveniència, etc. etc.

En el microcosmos imaginari d’Halimunda s’hi van desenvolupant els diversos moments històrics d’Indonèsia amb les corresponents relacions socials i polítiques. Així, per exemple, entre d’altres moviments socials, la novel.la narra el naixement del partit comunista en el context històric de la URSS. La creació del sindicat de pescadors neix com a un instrument per a la defensa de les seves condicions laborals davant els embats del capitalisme incipient en forma de gran vaixells que destrossen la pesca. Tota aquesta violència de la lluita de classes es conjuga amb la vida dels diferents protagonistes. segons la seva posició i consciència social.

L’any 1965, els militars indonesis dirigits pel general Suharto varen provocar un dels pitjors genocidis del segle XX.

A la novel.la, la gran historia corre paral·lela a la història dels homes i de les dones que els ha tocat viure-la.

El realisme màgic de la novel.la, a més de ser un recurs narratiu, entronca amb la tradició cultural d’Indonèsia, en la qual els elements mitològics, religiosos, màgics i de superstició hi són comuns. Algunes de les històries que s’hi narren tenen un to de faula, de llegenda mitològica.

Eka Kurniawan, encapçala la seva novel.la amb una cita del Quijote de Miguel Cervantes:

“Limpias, pues, sus armas, hecho del morrión celada, puesto nombre a su rocín y confirmándose a sí mismo, se dio a entender que no le faltaba otra cosa sino buscar una dama de quien enamorarse; porque el caballero andante sin amores era árbol sin hojas y sin fruto y cuerpo sin alma”.

Tota una declaració d’intencions que enfoca l’eix central de la nove.la: la bellesa és un motor del món i a la vegada un catalitzador de tragèdia.

 

El ángel del Olvido, Maja Haderlap

Sinopsi (contracoberta de l’editorial)

Austria, casi en la frontera con Yugoslavia. Arroyos, valles, prados… Un mundo rural, campesino, que se expresa en esloveno y apenas se defiende en alemán. La voz de una niña, una joven, una mujer (el tiempo pasa por estas fascinantes páginas) nos habla de un modo estremecedor pero también poético y familiar. Un padre y un abuelo partisanos que luchan contra los nazis, una abuela que es arrestada y sobrevive (aunque la marcará para siempre) al campo de concentración de Ravensbrück, una madre solitaria que huye de la realidad en su pequeño ciclomotor… Bosques, vacas, gallinas. Héroes anónimos, delatores, fronteras. Pocas veces se ha contado la vida y la muerte como aquí: con tanta capacidad de evocación y tanta lucidez. Con tanto humor y tanto respeto. ¿Qué hace la Historia en mayúsculas con la vida de la gente minúscula? Malgastada la palabra ética en otros ámbitos, aquí esa palabra confiere al texto un poder admirable: literatura llamada a perdurar.

Editorial Periférica.- 288 pàg.- Traducció: José Aníbal

Apunts de lectura

La narració està situada a Carintia, un dels nou estats (Bundesländer) d’Austria, situat al sud, tocant amb Eslovènia. Històricament formava part de l’Imperi Austrohongarès i ha estat disputat d’una manera recurrent per la Iugoslàvia de Tito i per Àustria. Finalment, pertany a Àustria i l’habiten dues comunitats, enfrontades històricament, una de parla eslovena i l’altra de parla alemanya. L’autora pertany a la comunitat eslovena, una comunitat de camperols amb una cultura, llengua i costums pròpies.

Durant la Segona Guerra Mundial, un grup d’uns 3.000 eslovens de Caríntia varen lluitar al costat del partisans contra les tropes nazis. Va ser una reacció col·lectiva davant l’intent d’exterminació per part dels nazis.

La història de la novel.la és situada en un petit poble de la minoria eslovena de Carintia i, la narradora, en primera persona, va recorrent la vida de la seva família camperola, des de la infància, passant per l’adolescència fins que finalitza els seus estudis universitaris a Viena. El temps de la història abasta des del final de la Segona Guerra Mundial amb totes les conseqüències que ha deixat la guerra i en especial les derivades de la posició contra els nazis de la població eslovena. Carintia va ser víctima d’una ferotge represàlia nazi en el context de la societat d’Austria que des del principi va mostrar les seves simpaties i suport a l’exercit alemany tot assumint de bon grat l’annexió per part de Hitler. A més, una vegada finalitzada la guerra, els partisans eslovens varen ser assetjats per la majoria de parla alemanya i acusats de comunistes per la seva ascendència eslovena pel fet que Eslovènia es va integrar en la Iugoslàvia comunista de Tito.

La crònica familiar que explica la narradora (sembla en gran part autobiogràfica) està farcida d’històries i anècdotes que expliquen molts dels elements que configuren una cultura tradicional agrària plena de costums ancestrals. Per exemple la superstició religiosa de l’àvia, un personatge central a la novel.la i un punt de referència primordial per a la narradora.

“Con sus oraciones, la abuela puede hacer desaparecer el orzuelo que me sale cada año en el párpado. (…)Ella pronuncia su conjuro y, pasando la mano por mi ojo enfermo, imita los movimientos de una segadora.” Pàg. 32 .

L’eix central de la novel.la són els horrors durant la guerra i les nefastes conseqüències de la guerra en la vida quotidiana de les persones. Com diu l’editor en la contracoberta: “¿Qué hace la Historia en mayúsculas con la vida de la gente minúscula?” . La minoria eslovena de Carintia, fins gairebé al nostres dies, pateix l’assetjament social, cultural i idiomàtic per part de la població de parla alemanya.

«En nuestros valles, la guerra se retiró al bosque, convirtió en escenario de combates prados y cultivos, colinas y pendientes, laderas y arroyuelos».

L’àvia, va aconseguir sobreviure del camp de concentració nazi de Ravensbrück. A través de les històries que explica a la seva neta i de les conegudes d’altres personatges, es configura un relat d’horror que es va conjugant amb el present narratiu. De la mateixa manera funciona amb el personatge del pare, colèric amb la seva dona i amb el món, comprensiu, però, amb la filla narradora, desgraciat per diverses causes i alcoholitzat.

“La guerra es una pérfida cazadora de hombres. Un mínimo descuido, un breve instante en que se baja la guardia y la barca recoge sus redes, y mi padre se queda de pronto enganchado a un clavo de la memoria, se ve corriendo por su vida, intentando escapar al infinito poder de la parca”.

La mare és una víctima més de tot plegat i en espacial per haver tingut un matrimoni desgraciat la qual cosa la porta a donar suport a la seva filla per tal que estudïi, cosa que ella no va poder fer. Vol que sigui independent i l’enveja. La mare ha estat apartada del govern de la casa per l’àvia, la seva sogra, però no es resigna i amb la seva moto aconsegueix una autonomia per fugir de la llar.

A partir que la narradora ja és una jove que ha finalitzat la universitat, estudis de dramatúrgia com l’autora, la novel.la va canviant cap a un terreny més reflexiu. Reflexions sobre els horrors i conseqüències de la guerra, sobre les motivacions de la posició política de la minoria eslovena, sobre el territori i la vida dels seus habitants,…Tot això ho fa conjugant l’auto ficció amb la realitat històrica.

“Un partisano ha de ser un aliado del paisaje en el que combate. Ha de saber adoptar las formas y colores del territorio, hacerse invisible, ser monte y arroyo, abeto, una casa, una colina, un bosque, un buho o una serpiente. (…) El temor es su hermano y la duda su hermana, su nombre, ya que el temor a la muerte le permite suportar todo: el hambre, el asco, la soledad. (…) Su honra surgirá de la certeza de haber combatido la humiliación, de haber dicho no, de haber trazado una frontera entre su persona y la injustícia. Su frágil esperanza le conferirá un rostro, erigirá un monumento a su anhelo de vida.” Pàg. 224-225.

Les reflexions sobre el paisatge despleguen una simbologia entre la relació de la terra i els seus habitants, una comunitat bàsicament rural.

“Qué extraño es todo, en definitiva, cuando la guerra sojuzga un paisaje”. Pàg.230

Les reflexions sobre l’escriptura van ocupant progressivament la part final de la novel.la. L’escriptura com una eina vital per configurar la pròpia personalitat, per fer emergir totes les vivències, sentiments, tot allò escoltat, vist, imaginat i sentit. Una catarsi, una transformació.. Haja Haderlap, a través de la literatura posa el focus en la denúncia d’un poble assetjat. ”El ángel del Olvido” no podrà amagar el passat, el dolor col·lectiu d’un poble ja que gràcies a l’escriptura es manifestarà a partir de les històries de vida d’éssers anònims.

“decido entonces llevar a la escritura todos estos fragmentos, lo dinamitado, lo recordado, lo narrado,…….hacer un nuevo boceto de mí misma a través de la memoria…”. Pàg. 275.

La novel.la també és un missatge ètic sobre la necessitat del respecte a la interculturalitat dels pobles i a la tolerància política i social.

El títol de la novel.la “El ángel del Olvido” és una clara referència al quadre de Paul Klee que es titula Ángelus Novus sobre el qual el seu propietari, Walter Benjamin (1892–1940), va establir l’al·legoria de l’«Àngel de la història»:

“Hay un cuadro de Klee que se llama Angelus Novus. En él se muestra a un ángel que parece a punto de alejarse de algo que le tiene paralizado. Sus ojos miran fijamente, tiene la boca abierta y las alas extendidas; así es como uno se imagina al Ángel de la Historia. Su rostro está vuelto hacia el pasado. Donde nosotros percibimos una cadena de acontecimientos, él ve una catástrofe única que amontona ruina sobre ruina y la arroja a sus pies. Bien quisiera él detenerse, despertar a los muertos y recomponer lo despedazado, pero desde el Paraíso sopla un huracán que se enreda en sus alas, y que es tan fuerte que el ángel ya no puede cerrarlas. Este huracán le empuja irreteniblemente hacia el futuro, al cual da la espalda, mientras los escombros se elevan ante él hasta el cielo. Ese huracán es lo que nosotros llamamos progreso.”

 

Angelus Novus (Paul Klee)

Eugeni Oneguin, A.S. Puixkin

Sinopsi (contracoberta de l’editorial)

Eugeni Oneguin és l´obra mestra de Puixkin. Novel·la escrita en vers entre 1823 i 1830, es podria descriure com una combinació màgica i irrepetible de saviesa narrativa, lirisme i sentit de l´humor. Fou la pedra angular de tota la novel·lística eslava del XIX, i cap dels grans -de Gogol i Lermontov a Tolstoi i Dostoievski- no es va escapar de la seva influència.

V. Nabokov va dedicar catorze anys de la seva visa a la traducció (a l’anglès) i comentari l’Oneguin, que posava –com Pasternak- al cim de la literatura russa de tots els temps. Aquesta n’és la primera traducció catalana íntegra, a partir de la versió de Nabokov.

Editorial Columna.- 272 pàg.- traducció: Xavier Roca-Ferrer

Apunts de lectura

Eugeni Oneguin està escrita originalment en vers. Traduir una obra en vers i del rus ha estat una tasca difícil arreu de manera que en català fins l’any passat no es va produir (Club Editor, traductor Arnau Barios).

En el nostre cas es tracta de la traducció en prosa a cura de Xavier Roca-Ferrer, publicada per Columna el 2001 i acompanyada per una introducció del mateix traductor. La traducció de Roca-Ferrer és a partir de la que va realitzar Nabokov a l’anglès, també en prosa.

Eugeni (Evgueni) Oneguin, un dandi rus que està avorrit de la vida, hereta una mansió al camp del seu oncle. Quan s’hi trasllada fa una insospitada amistat: el poeta Vladímir Lenski. Un dia coneix la promesa de Lenski i la seva germana Tatiana (Tània) que s’enamora de l’Oneguin però aquest la refusa. En una altra festa, Oneguin flirteja amb Olga, la promesa de Lenski. Aquest el desafia a un duel i mort. Oneguin ha de fugir. Al cap de quatre anys, es retroben Tatiana, casada amb un príncep, i Oneguin a Sant Petersburg. La Tatiana ha canviat molt en aquest nou món de ciutat, i la seva bellesa provoca grans remordiments en Oneguin. Ara, Eugeni Oneguin se’n sent enamorat i li ho confessa, però Tatiana el rebutja, encara que el segueix estimant.

D’entrada podem dir que la història planteja un desajust dramàtic en el temps entre els dos personatges que provoca que no puguin realitzar el seu amor. El temps no hi acompanya. Podríem dir allò de hi ha un temps per a cada cosa i cada obra. El temps és una energia determinant que impulsa i condiciona les vides. El lament d’Oneguin:

“No em queda altre remei que reconèixer que ha tocat el migdia de la meva vida. Sigui com sigui, separem-nos com amics, joventut meva ! T’agraeixo els plaers, els dolors, els cars turments, el soroll, les festes que et dec…t’agraeixo tots els teus regals! Gràcies a tu enmig del brogit i de la calmada gaudit fins el final…Prou! Amb un cor renovat prenc un camí nou i deixo reposar la vida passada. Deixeu-me mirar enrere. Adéu boscos on vaig passar els dies apassionats de la meva joventut (…) No permeti’s que l’ànima d’un poeta refredi, s’assequi i esdevingui de pedra enmig de les joies enganyoses del món….” Pàg.186.

Eugeni Onegin és també una exposició de la crítica literària de Puixkin en relació a diversos autors en general i de russos en particular. També parla de la influència dels llibres en el comportament humà. Talment Madame Bovary, Tatiana, és una gran lectora de novel·les sentimentals. També, Oneguin en els moments de desesperació després del rebuig de Tatiana troba en els llibres una bona companyia.

“Una vegada més es va posar a llegir indiscriminadament. (…) Somnis, desitjos i dolors de tota mena havien pres possessió de la seva ànima”. Pàg. 225.

També en els llibres, Tatiana hi troba consol i remei. Després de ser rebutjada per Eugeni, un dia va a casa d’Oneguin que ja és fora i repassa els llibres de la seva biblioteca i es fixa en els fragments subratllats a llapis, alguns marcats en el paper amb l’ungla: «I ella comença a entendre’l, ara».

Roca-Ferrer, en la introducció esmenta que «Eugeni Onegin és el primer exemple d’un tipus que apareixerà sovint en la novel·la russa del segle XIX: l’home “superflu”, dotat d’indubtables valors però incapaç de trobar sortida a les seves energies dins la societat autocràtica i antiquada que l’engabia. Amb el pas del temps la seva ànima tendeix a podrir-se i pot esdevenir perfectament un pobre inútil, un amant cínic, un jugador compulsiu o un perfecte criminal. Enfrontada a ell, Tatiana serà el primer exemple que trobem a les lletres russes de dona russa ideal, tota ella energia, virtuts casolanes i esperit de sacrifici».

En la biografia de Puixkin hi ressalta el perfil de vividor, de consagrat jugador i d’insaciable depredador sexual. És possible que Puixkin destil.li en Eugeni Oneguin allò essencial i important a la vida. Valors nobles en mostrar-se incapaç d’abusar de la jove Tatiana quan aquesta se li entrega en cos i ànima. I al cap d’un quants anys quan Tatiana havia madurat i lluïa esplendorosament el bagatge que li havia donat la ciutat, Oneguin, perdudament enamorat assumeix el seu rebuig, ella el continua estimant però vol ser fidel al seu marit. L’actitud d’Oneguin és el de la vida continua. Endavant!.

Reflexions sobre l’imperi de les passions que tant be coneixia Puixkin:

“Feliç aquell que, havent conegut el seu imperi, ha estat capaç d’alliberar-se’n. Més feliç encara, però, el que no l’ha conegut, el que ha refredat l’estimació amb una separació oportuna i l’odi amb el sarcasme, el que envoltat pels amics i la muller, fa de la vida un badall perpetu sense saber què és la gelosia, i també el que no es juga a una sola carta el patrimoni familiar…” Pàg 99.

Tota la novel.la està escrita amb naturalitat i senzillesa. Tal com assenyala Roca-Ferrer “el COM domina el QUÈ d’una manera tan absoluta que la forma de la novel.la s’arriba a confondre amb el fons…”. El narrador interpel.la de tant en tant el lector la qual cosa li atorga distanciament com aquell que explica una història, la del meu Oneguin…

També hi ha lloc pel sarcasme. Només en iniciar-se la novel.la ens delecta amb una faula sobre la mort del seu oncle del qui hereta una gran fortuna:

“Quanta hipocresia cal per fer-li la gara-gara amb un somrís llagoter als llavis quan ja es mig de l’altre món, (…) tot desitjant-li entre sospirs: Que el diable se t’emporti!”

I també per la ironia poètica:

“Quantes passejades enmig de la calma del capvespre, quantes llàgrimes no hem consagrat a aquest llum diví, els raigs del qual eren bàlsams que ens ajudaven a suportar els turments més secrets.! I pensar que avui només hi veiem un fanal més com els que il·luminen la vorera…” Pàg 101.

Està trufada d’observacions puntuals i reflexions sabies més que no pas de gran descripcions. Algun proverbi de tant en tant:

“Quan el cel no ens pot donar la felicitat, ens envia l’habitud, que és el seu substitut millor”. Pàg. 104. És el que fa una dona desgraciada en el matrimoni, va trobar en el secret de governar la casa l’apaivagament dels seus dolors.

Tatiana vol interpretar els seus somnis, com si ja Freud hagués establert el mètode psicoanalític d’interpretació dels somnis:

“Tatiana vol descobrir el sentit ocult d’aquelles visions espaordidores. Repassa l’índex alfabètic i cerca les paraules bosc, corb, eriçó, foscúria, neu, pont, tempesta, etc…” Pàg 161.

Un bon aforisme tanca la novel.la:

“Feliç aquell que s’aixeca d’hora del banquet de la vida sense haver escurat el vas de vi fins a l’última gota….”

 

 

Babilònia, Yasmina Reza

Sinopsi (contracoberta de l’editorial)

L’Elisabeth, enginyera de patents, ha entrat en la seixantena, està trista per la mort de la seva mare, melancòlica pel record d’un amor de joventut perdut i una mica més sola des que el seu fill s’ha independitzat, però viu una existència plàcida i monòtona amb el seu marit Pierre. Per animar-se, decideix organitzar una festa a la qual convida amics i veïns, com els Manoscrivi, que viuen al pis de dalt. Ell, en Jean Lino, també inicia la seixantena, i ella, la Lydie, és cantant de jazz aficionada.

Acabada la festa, en plena nit, algú truca a la porta de l’Elisabeth i en Pierre. És en Jean Lino. Els diu que ha discutit amb la Lydie per una fotesa, ha perdut els nervis i l’ha estrangulat. I els demana que l’ajudin a desfer-se del cadàver…

En aquest llibre, que ha rebut el prestigiós Premi Renaudot, Yasmina Reza desplega tot el seu talent: mirada inquisitiva sobre les debilitats humanes, retrat implacable de les convencions i les banalitats de què està feta la nostra vida diària, humor descarnat per retratar l’angoixa, la incertesa… El resultat és una tragicomèdia ferotge en què el confort de la quotidianitat es posa en risc quan succeeix una cosa imprevista, ingovernable, impensable, i els personatges s’han d’enfrontar al vertigen de l’abisme i a si mateixos.

«La nova novel·la de Yasmina Reza té un aire de pel·lícula dels germans Coen. Un pessic de novel·la policíaca i un toc d’humor negre hàbilment salpebrat per amortir la desesperació… Un llibre excel·lent» (Julien Bisson, Lire); «Un llibre terrible i commovedor sobre el pas del temps, l’enyor que s’acumula, la felicitat que s’allunya, la solitud creixent… Una novel·la brillant» (Jérôme Garcin, Le Nouvel Observateur).

Editorial Anagrama.- 208 pàgines.- Traducció: Oriol Sánchez Vaqué

Apunts de lectura

S’inicia la novel.la amb tot un seguit de reflexions nostàlgiques sobre l’ineludible pas del temps.

“Som en algun punt del paisatge fins el dia que ja no hi som” Pag. 12.

L’atzar posa en mans de la protagonista, Elisabeth, el llibre de fotografies “The Americans” de Robert Frank, “el llibre més trist de la terra”, que retrata els Estats Units dels anys 50.

“Quan passes les pàgines , hi veus desfilar les màquines tocadiscos, els televisors, els objectes de la nova prosperitat. Es mostren tan solitaris com l’home….”.

La protagonista en primera persona reflexiona sobre la seva edat i la vida viscuda. Això que fem els que ja tenim un quants anys i que no fan els joves:

“Ara tinc seixanta-dos anys. No podria dir que he sabut ser feliç a la vida. (…) Quan sigui sota terra, quina importància tindrà?” Pàg.13.

Reflexions quotidianes i comuns de tots els mortals, la consciència de finitud. I és que el llibre de la Yasmina Reza és fruit de l’observació dels fets més quotidians. Com per exemple la història sobre la qual es construeix la novel.la: una festa de primavera per celebrar els seixanta anys. A quantes festes d’aniversari hem assistit?. Ja forma part del nostre protocol quotidià i ja no diguem de la moda d’organitzar festes sorpresa.

“Una noia fa les mil i una, es passeja per la vida amb el cap ben alt i empastifada de maquillatge i, tot d’una, li agafa per tenir seixanta anys.” Pàg. 16.

La narració conjuga la preparació de la festa de primavera, amb tota la logística necessària, amb un repàs d’alguns moments singulars de la vida que el record va evocant així com el present continu, la monotonia del seu matrimoni, el fill s’ha independitzat, la mort de la mare…

“La meva mare va morir fa deu dies. La veia molt poc, això no canvia gaire les coses en la meva vida, tret que en algun punt de la terra hi havia la meva mare.” Pàg.33.

La incorporació dels petits detalls quotidians forma part de l’estructura narrativa talment com si l’autora ens volgués fer entrar de ple en allò trivial, vulgar i simple. Un escenari corrent i comú. Però, justament és en aquest escenari convencional i anodí d’una festa d’aniversari quan esclata la sorpresa. I aquesta es produeix en el món del matrimoni, en el món de les relacions de parella. Sota l’aparença de les aigües tranquil·les i felices del matrimoni, explota sobtadament el volcà més mortífer.

En aquest moment, a la segona part de la novel.la, un fet tràgic que es produeix en circumstàncies violentes es tractat amb una gran dosi d’ironia i d’humor. És clar que qualsevol guspira pot encendre un foc en el qual s’hi ha anat afegint poc a poc molt combustible. També, és clar, l’autora descriu aquest moment tràgic mantenint l’estil narratiu d’observació de les petites coses, els petits detalls, talment com si es tractés d’una descripció sobre la logística necessària d’un acte extraordinari. Els vestits dels personatges, les circumstàncies, els objectes…

Babilònia, una metàfora de l’exili, dels qui s’arrosseguen pertot arreu, com els apàtrides. Un passatge del llibre dels Psalms que el pare d’un dels personatges li llegia quan era petit: “Vora els rius de Babilònia ens assèiem i ploràvem d’enyorança de Siò”.

Una manifestació d’un sentit de pertinença a una família, a una història, a una vida solitària:

“Vaig mirar el cel i els qui s’hi trobaven. Llavors vaig pujar tota sola per les escales”.