L’educació sentimental, Gustave Flaubert

Sinopsi (contracoberta de l’editorial)

L’educació sentimental recorre la inquieta vida amorosa i social del seu protagonista durant una trentena d’anys. El jove Frédéric Moreau s’estableix a París el 1840 per estudiar Dret, fet que vol aprofitar per seduir la dona de qui està enamorat, Marie Arnoux, casada amb un ric marxant d’art. Davant les seves dificultats per aconseguir-ho, té relacions amb diverses dones, però manté la seva atracció per Marie. Mentre ell alhora tracta d’accedir a l’alta burgesia parisenca, debat de forma animada amb els seus amics i coneguts sobre la presa de consciència política durant la crisi que eclosiona amb la revolució de 1848.En la seva obra de maduresa, el gran novel·lista Gustave Flaubert hi aboca experiències autobiogràfiques com la seva passió per una dona casada més gran que ell, i la seva vida a la capital francesa. Història irònica i pessimista a la vegada, el genial autor hi mostra una visió crítica dels arquetips socials retratats, amb què configura una vasta i incisiva panoràmica de la seva època.

“Vull escriure la història moral dels homes de la meva generació; de manera més precisa, la dels seus sentiments.” GUSTAVE FLAUBERT

Editorial: labutxaca.- Nombre de pàgines: 496.- Traducció: Lluis Maria Todó

“Les millors obres de la literatura universal” d’Edicions 62.- 415 Pàgines.- Traducció: Pere Gimferrer i Miquel Martí i Pol.

 Apunts de lectura

Dos protagonistes destaquen en l’obra de Flaubert: l’Emma a la novel.la Madame Bovary i en Frédéric a L’educació sentimental. Cadascú esdevé un model paradigmàtic. Mentre la primera és situada en una ciutat de províncies, L’educació Sentimental és una novel.la urbana, de París. I, si l’eix central de Madame Bovary són els avatars individuals del personatge, a L’educació sentimental es conjuga el marc social i polític amb les peripècies del protagonista, Frédéric Moreau.

En aquesta obra, Flaubert desenvolupa una de les característiques fonamentals de la novel.la realista: l’intimisme dins un marc social, descripció de l’estructura col·lectiva i el retrat individual.

Frédéric Moreau, fill d’una família burgesa, té 18 anys, recent graduat del batxillerat, viu a Nogent un petit poble al costat del Sena. La seva mare vídua projecta en el fill totes les seves il·lusions d’un bon i profitós avenir: una bona carrera, una esposa amb una bona dot, un èxit social i polític, etc.

La novel.la s’inicia amb el viatge amb vaixell de Frédéric cap a París.

“Finalment el navil.li es posà en marxa; i els dos marges del riu, tots plens de botigues, de drassanes i de fàbriques, passaven avall com dues cintes amples que algú descabdella”.

Durant la travessia coneix a Jacques Arnoux i a la seva esposa, Marie Arnoux, de la qual se’n enamora profunda i bojament.

Mai no havia vist una esplendor com la d’aquella pell bruna, la seducció de la seva cintura, ni aquella finor dels dits que la llum travessava”.

La amor impossible i apassionat. Aquest és un dels eixos centrals de la novel.la, des de l’inici, a l’any 1840, fins el final, a l’any 1867.  Durant aquest període de temps, la novel.la descriu l’altre eix important: la revolució de 1848.

Frédéric és un jove sensible i intel·ligent, dotat d’una renda moderada, que va renovant amb herències que li plouen. A París, lluny del control familiar fa un aprenentatge accelerat de l’ofici de viure en base a relacions diverses. Però, allò  que sempre resta pendent és la definició dels seus propòsits a la vida. Mancat de voluntat per treballar, temorós de la vida, poruc, indecís,…

“D’altra banda, sentia la necessitat de sortir d’aquella existència, d’aferrar-se a alguna cosa.(…) digué que la seva mare el turmentava per tal que abracés una professió

Es complica a bastament l’existència amb diverses relacions amoroses sense concretar mai res. Volàtil, d’un costat a l’altre com una baldufa sense goig ni profit. Fins i tot li rellisquen els fets històric que viu la França d’aquell temps. Tots els seus amics hi són compromesos d’alguna manera excepte el jove Frédéric.

En relació a l’amor platònic, entre Frédéric i la senyora Arnoux, ja sigui per la timidesa d’ell o per la virtut d’ella, impregnada de superstició, en resulta un amor impossible malgrat la passió que el consumeix.

Què hi faig al mon, jo? Els altres es basquegen per la riquesa, la celebritat, el poder! Jo no tinc estat, vós sou la meva ocupació exclusiva, tota la emva fortuna, la finalitat, el centre de la meva existència, dels meus pensaments. Em feu tanta falta per viure com l’aire del cel.”

Una relació, fins i tot equívoca, en el sentit que s’hi entreveu una guspira d’una relació més aviat de mare-fill.

“Frédéric sospita que la senyora Arnoux havia vingut per oferir-se (…) Això no obstant, sentia quelcom d’inexplicable, una repulsió, i com la basarda d’un incest”.

“I el besà al front com una mare”

De les diferents relacions amoroses, potser el personatge que resulta més simpàtic és Rosanette. Filla d’obrers pobres que la vengueren als 15 anys com a concubina d’un vell burgés.

La relació que Frédéric manté amb la senyora Dambreuse, vídua d’un banquer, és del tot interessada de cara a garantir la pròpia viabilitat econòmica.

El personatge del banquer Dambreuse, és el prototip de l’arribisme polític amb l’estratègia de cercar sempre la millor opció de poder, ja sigui monàrquica o republicana. A la seva ombra s’hi acull tot un seguit de la vella noblesa i alta burgesia que busca aconseguir càrrecs i privilegis en base al tràfic d’influències.

En la seva crònica social i política, Flaubert pinta una degeneració política generalitzada, per enlloc es veu cap opinió desinteressada, tot és mou per la cobdícia i l’ostentació de poder. La revolució fracassa, esdevé un desencís pel retorn a les mateixes ambicions, corrupcions i mesquineses del passat.

Malgrat no hi ha explícitament judicis morals sobre les conductes socials i polítiques, del seu discurs narratiu se’n desprèn una clara valoració: un odi vers la burgesia malgrat el seu paper de força social emergent contra l’aristocràcia.

La degeneració política també l’encarna, des de l’esquerra, el personatge de Senecal, el qual passa de ser un ostentós revolucionari a transformar-se en un autoritari tot defensant la tirania per tal de preservar  l’ordre social.

Un personatge fidel a les seves conviccions republicanes és Dussardier, un idealista que és abatut per la guàrdia nacional tot cridant: Visca la república!

L’educació sentimental, no narra la tragèdia de cap personatge en concret, sinó la tragèdia de la raça humana, reduïda a tanta ineptitud, tanta covardia, tanta vulgaritat, tanta desolació….

“…la novela de Flaubert nos plantea profundamente en el cerebro una idea de la que nunca nos libraremos por completo; la sospecha de que nuestra sociedad basada en la clase media, compuesta de fabricantes, comerciantes y banqueros, de gente que vive de su dinero o especula con él, lejos de redimirse por su cultura, ha terminado por rebajar e invalidar todas las ramas de la cultura, política, científica, artística y religiosa, así como por corromper y debilitar las ordinarias relaciones humanas – el amor, la amistad y la lealtad a la causa hasta que toda la civilización aparece disminuida”  Edmund Wilson (Obra selecta.- Editorial Lumen).

Del tractament irònic dels personatges n’hi ha una bona mostra al final de la novel.la quan els dos amics es retroben al poble, passats més de trenta anys, i destaquen que allò millor que els ha passat és quan en la seva joventut realitzaven les seves visites, temoroses i tímides, al prostíbul. Vet aquí la seva gran gesta.!

 

Crónica de una muerte anunciada, Gabriel García Márquez

Sinopsi (contracoberta de l’editorial)

«El día en que lo iban a matar, Santiago Nasar se levantó a las 5.30 de la mañana para esperar el buque en que llegaba el obispo.»

Acaso sea Crónica de una muerte anunciada la obra más «realista» de Gabriel García Márquez, pues se basa en un hecho histórico acontecido en la tierra natal del escritor. Cuando empieza la novela, ya se sabe que los hermanos Vicario van a matar a Santiago Nasar -de hecho, ya le han matado- para vengar el honor ultrajado de su hermana Ángela, pero el relato termina precisamente en el momento en que Santiago Nasar muere.

El tiempo cíclico, tan utilizado por García Márquez en sus obras, reaparece aquí minuciosamente descompuesto en cada uno de sus momentos, reconstruido prolija y exactamente por el narrador, que va dando cuenta de lo que sucedió mucho tiempo atrás, que avanza y retrocede en su relato y hasta llega mucho tiempo después para contar el destino de los supervivientes. La acción es, a un tiempo, colectiva y personal, clara y ambigua, y atrapa al lector desde un principio, aunque este conozca el desenlace de la trama. La dialéctica entre mito y realidad se ve potenciada aquí, una vez más, por una prosa tan cargada de fascinación que la eleva hasta las fronteras de la leyenda.

Editorial DEBOLSILLO.- 144 pàgines

Editorial Bruguera (edició 1981.- des catalogada).- 195 pàgines.

Apunts de lectura

«El día en que lo iban a matar, Santiago Nasar se levantó a las 5.30 de la mañana para esperar el buque en que llegaba el obispo.» i el maten a les 7 del matí, aquest és el cicle temporal en el qual es desenvolupen els fets. El lector sap d’entrada que Santiago Nasar va a morir i que el llibre serà la recreació de l’hora i mitja abans de la seva mort. Aquest simple fet ja resulta ser un primer repte de lectura. Sense incògnites, quin serà el contingut del relat?.

Des del punt de vista de la tècnica narrativa, destaca la figura del narrador, el qual adopta diverses formes. S’inicia com a narrador en tercera persona de to omnipresent, talment com un observador objectiu relatant els fets. Tot seguit, però, adopta la primera persona tot indicant que també hi era present, ja sigui a través de testimonis personals (la mare, les germanes,…) o també d’ell mateix.  Així, el punt de vista narratiu és divers i canviant.

Tal com diu el títol, es tracta d’una crònica,  realitzada 27 anys després de l’assassinat de Santiago Nasar. Els fets es narren conjugant l’ordre temporal durant les hores en què van ocórrer amb salts temporals vers el passat. Un altre element de la crònica és que sovint els testimonis són presencials, però també s’utilitza l’element documental, contingut en l’auto judicial que el narrador rescata dels desastrosos jutjats. També és propi de la crònica la utilització d’un llenguatge senzill, directe, molt personal. És gràcies al llenguatge literari, més subjectiu i farcit de referències culturals, aforismes i simbologia que transforma el caràcter més periodístic que pot tenir la crònica amb un possible distanciament i objectivitat.

“La crónica de una muerte anunciada” és més aviat la crònica relativa a explicar el perquè es va produir la mort tràgica de Santiago Nasar. Aquesta és la crònica que atorga realment grandesa a la novel·la.  És aquí on cobra importància el disseny de la trama.

Allò terrible i absurd és que els assassins no volen matar Santiago Nasar, malgrat moralment han de fer-ho d’acord amb el manament cultural imperant de l’honor. Altrament,  tot el poble desitja impedir-ho però no ho fa i a més es situa en un lloc d’espectador privilegiat. La víctima és l’única persona que no sap la seva condemna de mort immediata.

“Pero la mayoría de quienes pudieron hacer algo por impedir el crimen y sin embargo no lo hicieron, se consolaron con el pretexto que los asuntos de honor son estancos sagrados a los cuales sólo tienen acceso los dueños del drama. “La honra es el amor”, le oía decir a mi madre”.

La conclusió del perquè de tot plegat bé podria ser la de la fatalitat que esdevé l’eix central de la novel·la. Una novel·la que contindria en el seu sí una metàfora sobre l’absurd de la vida humana.

“Nos sorprendían los gallos del amanecer tratando de ordenar las numeosas casualidades encadenadas que habían hecho posible el absurdo, y era evidente que no lo hacíamos por un anhelo de esclarecer misterios, sino porque ninguno de nosotros podía seguir viviendo sin saber con exactitud cúal era el sitio y la misión que le había asignado la fatalidad”.

La gran quantitat de personatges que intervenen, atorguen a la crònica una visió polièdrica coral.

No podien faltar elements de realisme màgic per mostrar l’irreal o estrany com una cosa quotidiana i comuna.

“Mi hermana Margot, (…) me contó que habían comprado una casa(…) cuyo único problema eran las noches de mareas altas, porque los retretes se desbordaban y los pescados amanecían danto saltos en los dormitorios”.

“La crónica de una muerte anunciada”, una novel.la curta que amb una grandesa narrativa tresoreja una metàfora substancial: la fatalitat de la vida humana.

“Sobre todo, nunca le pareció legítimo que la vida se sirviera de tantas casualidades prohibidas a la literatura, para que se cumpliera sin tropiezos una muerte tan anunciada”.

 

 

La luz difícil, Tomás González

Sinopsi (contracoberta de l’editorial)

Jacobo ha decidido morir. Un accidente de tránsito lo ha dejado parapléjico y con dolores tan fuertes, que le hacen la vida insoportable. David, su padre, se enfrenta a la más dura de todas las pruebas: ser testigo del proceso. Mientras Jacobo viaja a un lugar de Estados Unidos donde su muerte sea posible, David soporta en Nueva York las horas aferrándose a la esperanza de una inevitable pregunta: ¿se arrepentirá su hijo en el último minuto? Casi veinte años después —con la visión desgastada y el espíritu atento— David reconstruye su vida en Nueva York, sus días de pintor prolífico, el accidente de Jacobo y, sobre todo, los momentos de espera junto a su familia, mientras su hijo se dirige al destino que ha elegido. El estupor del dolor no le impide presenciar la belleza con infinita atención, y su relato se convierte en testimonio de la vida misma, tan inmensa y poderosa que incluso contiene la muerte. Esta potente y emotiva novela representa de manera lúcida la narrativa de un autor que siempre se ha interesado por explorar la cercanía de los opuestos, mostrándonos que cuando la muerte es inminente, no queda más remedio que contar y reivindicar la vida.

Editorial: Seix Barral.-160 pàgines

Apunts de lectura

A través de trenta tres capítols, un narrador en primera persona explica les seves memòries en base a dues històries que discorren en paral.lel. Una, en temps passat, relata la seqüència de l’eutanàsia del seu fill als Estats Units, i l’altra, relata, vint anys després,  situat a Colòmbia, el procés de redacció de les seves memòries. Dos plans temporals diferents que es van conjugant per explicar una mateixa història de vida.

Ambdues històries estan entroncades per un fet comú: la creació artística. Primerament com a pintor i després com a escriptor. Les reflexions sobre el procés de la creació artística són constants.

La bastida de la intriga està construïda seguint la pulsió dels dos plans narratius. La que fa referència a la seqüència de l’eutanàsia té un ritme creixent a mesura que el rellotge avança, i l’altra, va seguint l’evolució de les xacres inexorables de la vellesa.

La mort és present des del primer moment i de la manera més dramàtica possible, com és el cas d’una mort a deshora d’un fill en plena joventut. Una mort que a la vegada és un alliberament per a la persona afectada davant un dolor físic inevitable i insuportable. Una mort que interpel.la a tots els protagonistes que viuen i pateixen la decisió voluntària del fill: la solidaritat, l’amor, el sofriment, l’esperança que se’n desdigui… La mort també és present simbòlicament en forma d’un cementiri que es visualitza des de la casa de la família a NovaYork, un paisatge, però, ple de natura i agradable.

També es tracta la mort com un procés de deteriorament gradual en vida, l’irreversible pas del temps que ens va esporgant  les facultats del cos.

La mort i també l’amor. L’amor és un altre dels eixos centrals de la novel.la la qual transcorre en el clima de l’àmbit familiar. L’amor com a suport en els moments dramàtics de l’eutanàsia del fill, l’amor present en l’absència de l’estimada Sara quan aquesta ja ha traspassat. Per a David, Sara a més de ser una companyia era la que li aportava alegria i consol.

Que el protagonista sigui pintor li permet a l’autor fer-ho servir com un recurs narratiu per desplegar tot un seguit de metàfores poètiques.

“Pinté una motocicleta que encontré medio sumergida en una playa y cubierta de algas. Me gusta como lo que el hombre abandona se deteriora y empieza a ser otra vez inhumano y bello. Me gusta esa frontera. Esa especie de manglar. Pinté una serie de ocho trabajos con el tema de los cangrejos herradura, o horseshoe crabs, que llegan a las playas de Coney Island, se mueren, reposan en la arena y se vuelven concha vacía y después polvo, rápido, junto con las chancletas y pedazos de recipientes de plástico que duraran, ellos sí, siglos, antes de volverse también polvo.

El tema de esas pinturas, aunque nunca lo dije, era obvio y grandioso y en todo caso muy pretencioso o ambicioso o como quiera llamarse, y tenía que ver con el tenebroso abismo del Tiempo.”

David, al final de la seva vida, es refugia a la seva casa de Colòmbia. Gaudeix de la bellesa de la natura i viu un renaixement tal com ho expressa a través de l’escriptura la qual esdevé una eina de catarsi personal que substitueix la pintura.

“Aquí en La Mesa acaba de desplomarse el cielo. Se soltó una granizada enorme y como nuestra casa es antigua, pero en la parte de atrás tiene techo de zinc, el estruendo es magnífico. Es muy raro que en La Mesa caiga granizo. La primera vez que me toca en dieciséis años. Es el estruendo mismo de la luz. Difícil vivir algo más hermoso. Es la destrucción del yo, la disolución del individuo. El aire huele a agua y a polvo y uno no es nadie.

No se oye ni para escribir.”

David, en el seu refugi de La Mesa hi troba nous estímuls vitals, noves emocions. Hi ha el jardí que cuidava la seva dona Sara que li aporta records i nostàlgia; hi ha la natura que l’envolta, un autèntic antídot per la seva ansietat;  hi ha Ángela, la seva presència, les seves formes, el seu suport…

“Lo escribo en forma de poema, más parecido a la pintura, pues eran notas para un trabajo que ya los ojos no me dejaron pintar:

 

“ (…) El sonido del río es cada vez más fuerte.

Baja el camino y llega al puente de tablas,

que sobre el torrente une el verdor

entre las dos vertientes.

Este es el fondo. A cada una de las piedra

la golpea el agua,

y cada una, piedra y agua, fluyen juntas y

forman esa forma que no tiene nombre,

pues es justo ahí donde se acaban las palabras.”

 

Aquesta conclusió “se acaban las palabras” és corroborada al final de la novel.la quan l’última paraula escrita la deixa en mans de la seva assistenta, Ángela: “¡Marabilloso!”. Perquè, en definitiva, què importa l’ortografia si tots sabem el significat d’allò que volem expressar?.

 

 

 

L’obra mestra desconeguda, Honoré de Balzac

Sinopsi (contracoberta de l’editorial)

Apareguda per primer cop el 1831, L’obra mestra desconeguda s’ha convertit en un petit llibre de culte. Si bé sempre se li ha concedit l’estima popular, ha estat, a més, un punt de referència vivíssim per als pintors. Cézanne el va tenir com a llibre de capçalera, i hi va fer nombroses anotacions als marges, mentre que Picasso, fascinat, li va dedicar una sèrie d’aiguaforts. I, a més a més, és una història d’amor.

Quaderns Crema.- 80 pàgines.-Traducció de Manel Ollé

Apunts de lectura

“L’obra mestra desconeguda” (publicada el 1831) ha despertat l’interès per diversos motius, però allò que l’ha fet més famosa és que se l’hi ha atribuït la intuïció d’avançar els trets de la pintura moderna. El fet que esdevingués un punt de referència per a artistes com Rodin, Cezanne i Picasso, el qual li va dedicar alguns dibuixos, ha entronitzat la petita novel.la com una veritable joia. Altres crítics literaris no li atorguen aquest caràcter profetitzador i la inclouen més aviat dins l’apartat de novel.la filosòfica. Això sí, reflexions sobre l’art, la naturalesa i la vida.

Balzac crea un personatge de ficció, el vell pintor i mestre Frenhofer, el qual el situa en el segle XVII i comparteix la història amb dos altres pintors, Franz Pourbus y Nicolas Poussin.

Pourbus acompanya al jove aprenent Poussin a conèixer el mestre Franhofer per tal que l’alliçoni.

“No està mal feta, aquesta dona teva, però no té vida. Vosaltres creieu que ja ho heu fet tot quan heu dibuixat una figura correctament i heu posat cada cosa al seu lloc segons les lleis de l’anatomia!. (…) Déu!…Brrr! Per ser un gran poeta no n’hi ha prou de conèixer a fons la sintaxi i no cometre faltes d’ortografia!” Pàg. 16

Frenhofer gaudeix de reconeguda fama i treballa en secret en la seva obra mestra: un retrat femení, la seva Catherine. Tots els seus amics esperen ansiosos per poder contemplar la pintura, però, el mestre pintor la va retocant permanentment, petites pinzellades, a la recerca de la perfecció la qual cosa fa que mai la finalitzi. Un suggeriment sobre la frustració de la recerca de la bellesa inabastable?

Nicolas Poussin, volia saber els secrets de l’obra perfecta i ho va fer tot per contemplar-la, fins i tot cedir la seva estimada Gillette per tal que Frenhofer la fes servir de model.

Finalment Poussin, va poder visitar l’estudi del mestre i allò que va veure del retrat de la Catherine va ser una obra abstracta inintel·ligible amb un fragment de peu de dona d’una increïble perfecció.

Dèiem a l’inici que aquesta novel.la de Balzac té un marcat caràcter de reflexió filosòfica. Per un costat exposa les grandeses i les misèries de buscar la perfecció. Després de molt buscar, mirar i retocar, potser al final no en queda res.

També és clara la reflexió sobre l’art en el sentit que l’art no es limita a representar sinó a expressar la naturalesa i la vida. L’art ja no es proposa retratar fidelment la realitat. La natura i la vida ofereixen a l’artista una inesgotable font de suggeriments.

El relat de Balzac també reflexiona sobre la creació artística, de l’artista com un Déu capaç de crear una nova realitat. O també de desconstruir la realitat, desfer-la per donar-li una nova estructura. Pensem amb el cubisme, per exemple.

La familia Karnowsky, Israel Yehoshua Singer

Sinopsi (contracoberta de l’editorial)

A través de la historia de tres generaciones de una familia judía, los Karnowsky, esta novela, publicada originalmente en 1943, nos ofrece un fresco extraordinario de la primera mitad del siglo XX. David, el patriarca, que en los albores del siglo abandona el shtetl polaco donde nació para instalarse en Berlín, animará a su hijo Georg a adaptarse y a convertirse en «judío entre judíos y alemán entre alemanes». Georg se convertirá en un respetable médico berlinés y encarnará así la cumbre de la integración y el éxito social de la familia. Su hijo Yegor, nacido durante el nazismo y profundamente marcado por el antisemitismo, desembarcará en una Nueva York inhóspita y culminará el accidentado destino de su linaje. En la presente obra, Singer no sólo escribió páginas de inusual belleza, sino que vislumbró además con una clarividencia sobrecogedora la suerte de los judíos tras la Segunda Guerra Mundial, confirmando, a su pesar, la capacidad profética que sólo los auténticos escritores poseen.

Editorial Acantilado.-  560 pàgines.- Traducció: Rhoda Henelde i Jacob Abecasís

Apunts de lectura

La novel.la s’inicia amb la presentació de la família:

“Los Karnowsky de la Gran Polonia eran conocidos como hombres obstinados y polemistas, aunque también estudiosos y cultivados, sin duda unas mentes de hierro.

En su despejada frente de estudiosos y en los ojos negros como el carbón, hundidos e inquietos, llevaban inscrito su genio. La obstinación y el espíritu polemista se reflejaban en sus apéndices nasales: unas narices poderosas, de gran tamaño, que sobresalían como un asomo de burla e insolencia de su enjuto y huesudo semblante, como queriendo advertir: «Cuidado, no tocar».”

La història tracta sobre els avatars de tres generacions de jueus d’origen polonès en base a tres protagonistes masculins (avi, fill i net). L’avi David que emigra a Berlín; Georg, que neix, es casa i es realitza professionalment a Alemanya i emigra als Estats Units davant l’ascensió del nazisme;  Yegor, el net, viu l’adolescència a Berlin i es trasllada a Nova York amb la família. Tot plegat mig segle d’història, la primera meitat del segle XX.

Cadascuna de les parts porta com a títol el nom del personatge protagonista: David, Georg i Yegor.

La trama de la novel.la la configura l’entorn social dels protagonistes. A través de les conductes dels diferents personatges, així com de les situacions que s’hi narren es crea un teixit narratiu que explica els diferents fenòmens d’aquell moment històric d’Alemanya, l’ascensió del nazisme i l’assetjament racial vers la població jueva. Cal dir que la novel.la va ser escrita els anys 1940-1941, molt abans de la formulació de l’holocaust (1942).  En els moments abans de l’extermini sistemàtic programat, les autoritats nazis facilitaven els permisos d’emigració com una manera de confiscar patrimonis de les grans fortunes jueves.

En cap moment s’esmenta a Hitler ni a cap capdavanter del nazisme. Tampoc es realitza una crònica política d’aquell moment històric. Precisament allò que fa gran aquesta novel.la és que a través del fil argumental de la saga familiar es dibuixa un conjunt de relacions personals que explica el perquè de tot plegat. Una tranyina que acompanya els avatars familiars. Des de l’estratègia de l’avi per a integrar-se com a immigrant a Berlin: «judío entre judíos y alemán entre alemanes»; la lluita per la supervivència i per aconseguir un bon estatus social; resistir l’assetjament racial; aprendre l’idioma alemany a Berlin i després l’anglès a Nova York; etc.

També és a través de la interlocució dels diferents personatges, en l’àmbit familiar, educatiu, professional, sentimental, polític, etc.,  que es plantegen diversos temes.  Un dels temes centrals és el racisme vers la població jueva i la manera com els diferents elements personals van configurant una actitud racista per part de la població alemanya. No cal dir que és un tema d’una gran complexitat, però que a la novel.la s’hi entra a través d’experiències viscudes en la pròpia pell dels personatges. Destaca l’escena de la humiliació pública de l’adolescent Yegor davant un auditori escolar, tot un manual de racisme per part del director del centre.

La intriga és un element a destacar des del primer moment quan l’avi arriba a Berlín procedent de Polònia, després durant l’agressió nazi i finalment en el moment de refer des de zero la vida d’immigrants a Nova York.

És precisament a la part final quan es produeix una de les escenes més emotives i dramàtiques en la qual hi conflueixen elements de conflicte familiar, d’humanitat, de tipus polític i afectiu.

Una novel.la tradicional que atrapa per la seva intensitat i que sobretot és una font singular de coneixement sobre un moment històric concret així com sobre la naturalesa humana en general.