Prestigio, Rachel Cusk

Sinopsi (contracoberta de l’editorial)

En un avión, una mujer escucha a su vecino de vuelo contarle la historia de su vida: su trabajo, su matrimonio y la horrible noche que acaba de pasar enterrando al perro de la familia. Esta mujer es Faye, una escritora que viaja a Europa para promocionar el libro que acaba de publicar. Ya en su destino, sus conversaciones con la gente que se encuentra le revelan al lector las más profundas inquietudes humanas sobre la familia, el amor, la política, el arte, o la justicia y la injusticia. La tensión entre lo que sus interlocutores son y lo que dicen ser se acrecienta a medida que la narración avanza.

Tras A contraluz y Tránsito, Prestigio cierra de manera brillante un ciclo narrativo que ha sido celebrado como una de las obras más originales y apasionantes de nuestro tiempo. Una brillante indagación de los límites de las convenciones narrativas con la que Rachel Cusk ha reinventado la forma de escribir una novela hoy en día.

Libros del Asteroide.- 224 pàgines.- Traducció: Catalina Martínez Muñoz.

Apunts de lectura

La narradora és una escriptora anomenada Faye que es disposa a assistir a una trobada literària en un altre país. En primera persona va narrant les històries personals que li expliquen els diferents personatges que es va trobant durant el seu circuit literari. Aquesta és l’estructura narrativa de la novel.la, un recull de monòlegs a través dels quals cadascú té la necessitat d’explicar les seves inquietuds i turments personals.  De la vida i personalitat de Faye se’ns amaga gairebé tot.

La desfilada de personatges la inicia el company de seient a l’avió d’anada. Després seguiran altres personatges a mesura que arriba a l’hotel i es rebuda pels amfitrions que l’acompanyaran en l’esdeveniment literari: escriptors, editors, crítics literaris, periodistes que l’entrevistaran, etc.

En les diferents trobades, l’autora, posa l’accent en les històries sobre naufragis matrimonials, problemes en la cura dels fills, etc. D’una manera general, l’actuació masculina sempre en resulta malparada. També reflexions sobre el món editorial i literari. Cal esmentar la història que narra quan es entrevistada per una periodista de la televisió, tot un  discurs sobre els avatars de la dona escriptora en el món literari dominat pels homes.

“Y era sin duda cierto, añadió, que pocas mujeres notables llegaban a ser reconocidas de verdad, o al menos no lo conseguían hasta que el mundo dejaba de considerarlas un peligro público, cuando eran viejas, o feas, o estaban muertas. La artista Louise Bourgeois, por ejemplo, de pronto hizo furor en los últimos años de su vida, y al final le permitieron salir del armario y dejarse ver, mientras sus homólogos masculinos llevaban toda la vida en la palestra, entreteniendo a la sociedad con su comportamiento grandilocuente y autodestructivo. (…)  Mi trabajo, dijo, mirándome fijamente con los ojos azules, claros y almendrados, es superficial en muchos sentidos, porque consiste en que me miren, y una de las razones por las que me lo dieron fue por mi capacidad de manipular mi aspecto. A mi compañero del programa no le piden que parezca atractivo, pero ese ejemplo de desigualdad a mí no me interesa en absoluto. Lo que me interesa es el poder, y el poder de la belleza es un arma muy útil, a pesar de que las mujeres lo desprecien o lo utilicen mal con demasiada frecuencia. Tengo una formación más amplia en artes visuales que en literatura, porque es ahí donde se deciden esas políticas y donde se libran principalmente las batallas de la vida, y también donde la naturaleza de la superioridad femenina resulta más visible”. Pàg. 165-168.

Tal com ja vàrem esmentar en aquest mateix blog, en els apunts de lectura de la seva primera novel.la de la trilogia (A contraluz, Tránsito i Prestigio) : En totes les històries que va narrant sobre els diferents interlocutors que va trobant, descobrim allò que serà l’element narratiu més significatiu: la narradora esdevé una “voyeur” que absorbeix tot allò que veu i sent, sense descobrir-nos explícitament la seva pròpia biografia. La narradora es dilueix com a personatge que interactua davant d’altres. Poc sabem de la seva pròpia vida malgrat la novel.la és narrada en primera persona.

Rachel Cusk fuig d’allò que s’entén com a novel.la d’auto ficció. No es tracta de parlar d’un mateix sinó de retratar els altres. Possiblement en la manera que té de posar l’accent i l’èmfasi en una o altra història ja ens està descobrint el seu jo.

De fet, al final del viatge, la narradora surt del seu guió narratiu quan narra la seva passejada en solitari per la platja i ens sorprèn amb una imatge profundament definidora de la seva manera de veure i entendre el món.

El Mandarín, Eça de Queirós

Sinopsi (contracoberta de l’editorial)

«En el rincón más apartado de la China existe un mandarín más rico que todos los reyes que nos cuentan las historias y las fábulas. Nada sabes de él, ni de su nombre, ni de su rostro, ni de la seda con que se viste. Para heredar sus inagotables caudales basta con que toques esa campanilla que está a tu lado sobre un libro. El mandarín solamente exhalará un suspiro en los confines de Mongolia. En ese momento será un cadáver. Y tú verás a tus pies más oro del que puede soñar la ambición de un avaro. Tú, que me lees y eres hombre mortal, ¿tocarás la campanilla?»

Editorial Acantilado.- 120 pàgines.- Traducció: Javier Coca i Raquel R. Aguilera.

Apunts de lectura

El Mandarín és una novel·la curta de l’escriptor portuguès Eça de Queirós publicada el 1880.

El llibre està narrat en primera persona pel protagonista, Teodoro, un senzill escrivent que habita en una casa d’hostes a Lisboa i porta una vida rutinària. En un llibre adquirit en una llibreria de llibre vell, Teodoro llegeix que hi ha a la Xina un mandarí fabulosament ric i que si toca una campaneta el mandarí morirà, i Teodoro heretarà tots els seus béns.

Teodoro toca la campaneta i es desplega un relat de to fantàstic amb un allau de divertiments i sorpreses. L’altre personatge que incita a Teodoro a matar màgicament El Mandarí i fer-se immensament ric és el dimoni. Assistim a una divertida faula farcida d’aforismes sobre la naturalesa humana narrada amb ironia, sarcasme. imaginació i humor. La cobdícia i el poder del diner, la hipocresia, la culpabilitat, l’expiació, etc… En poques pàgines una declaració universal de la naturalesa humana.

Teodoro sobtadament és ric i no sap que fer de la seva fortuna. Està dominat pel remordiment i vol expiar la seva culpa la qual cosa el porta a emprendre un exòtic viatge per la Xina amb conseqüències caricaturesques. Allò que el domina, però, és el desig de tornar a ser un home mediocre. Se sent presoner de la seva fortuna, li causa malestar, talment com si fos un càstig per la seva excel·lent sort. Una paradoxa en carn viva que el desassossega.  

Un consell:

“Y a vosotros, hombres, os lego, sin más comentarios, estas palabras: «Sólo tiene buen sabor el pan que día tras día ganan nuestras manos. ¡No matéis nunca al Mandarín!».

I una certesa sobre la naturalesa humana:

Aunque, todavía, al expirar, es para mí un consuelo prodigioso esta idea: que de norte a sur, de oeste a oriente, desde la Gran Muralla de la Tartaria hasta las olas del Mar Amarillo, en todo el vasto Imperio de China ningún mandarín seguiría con vida si tú pudieses suprimirlo y heredar sus millones tan fácilmente como yo; ¡tú, lector!, criatura producida por la improvisación divina, obra mala de mala arcilla, mi semejante y mi hermano.”

A l’epígraf que Eça de Queirós va incloure al començament del llibre expressa ben clarament la idea que el va inspirar i la manera formal de fer-ho:

“AMIGO PRIMERO: (Bebe coñac con soda, bajo los árboles de una terraza a orillas del agua.) Compañero, con estos calores del verano que embotan la agudeza del ingenio descansemos del áspero estudio de la Realidad humana… Vayamos hacia los campos del Ensueño a vagabundear por esas azuladas y románticas colinas, donde se levanta la torre abandonada de lo Sobrenatural y frescos musgos recubren las ruinas del Idealismo… ¡Abandonémosnos a la Fantasía!…

AMIGO SEGUNDO: ¡Pero con sobriedad, compañero, con medida!… Y como en las sabias y agradables alegorías renacentistas, mezclándola siempre con una discreta Moralidad…” (Comedia inédita.).

​Jorge Luis Borges va incloure El Mandarín a la seva Biblioteca Personal, una col·lecció de 64 llibres.

PROLETERKA, Fleur Jaeggy

Sinopsi (contracoberta de l’editorial)

Una jove adolescent de quinze anys i el seu pare, en Johannes, s’embarquen a bord del vaixell Proleterka, en un viatge de plaer que els portarà fins a Grècia. Pare i filla són dues persones completament estranyes: la noia ha viscut sempre amb la seva àvia i altres parents, i rarament ha tingut contacte amb en Johannes. Aquest viatge podria ser un bon moment per apropar-se i descobrir-se; per a la noia serà també un viatge per endinsar-se en la vida i experimentar-la en primera persona, un viatge d’iniciació cap al món adult.

Una reflexió potent sobre la distància i la dificultat de relacionar-se, sobre el ressentiment inconscient i el dolor familiar.

Les obres de Fleur Jaeggy, escrites en un llenguatge contingut, concís, però alhora intens i commovedor, mai no deixen indiferent.

Editorial Les Hores.- 86 pàgines.- Traducció: Anna Casassas i Figueras

Apunts de lectura

Proleterka és el nom d’un vaixell que atracat a Venècia portarà a fer un creuer per Grècia a Johannes i la seva filla de quinze anys. Un viatge iniciàtic en el qual la filla de la que no en sabem el nom li agradaria saber més del seu pare, gairebé un desconegut, però sobretot sent un fort impuls en descobrir la vida autèntica. El Proleterka esdevé l’escenari de l’experiència vital, una iniciació a la vida adulta. Un lloc en el qual també sorgiran els apunts de la memòria personal que expliquen els perquès de tot plegat de la seva breu història de vida, una infantesa desemparada. Una mare absent, una àvia autoritària i un pare desconegut.

El Proleterka, un escenari en el qual hi ha un decorat de fons tèrbol format per una estranya i misteriosa presència d’un grup gairebé uniformat de persones. Un vaixell vell i tronat que avança per un mar gris, gens lluminós, amb la nit sempre imminent. Tota una simbologia que crea desassossec en la qual un passat poc afortunat sembla que hi ha fet niu.     

La narradora, en primera persona, és la filla i en ocasions parla en tercera persona, com marcant un distanciament. Una digne representant d’una vida tràgica, també la dels seus familiars. La protagonista, una dona sola en el món, que s’enfronta a embats plens d’incerteses i pors com el de l’adolescència i el pas a l’edat adulta.  

Durant tot el creuer, el pare està absent més dedicat a la confraternització amb els seus estranys amics que no pas amb la seva filla. La fredor de la relació, la incomunicació,  entre pare i filla és l’element comú durant tot el viatge. Els vincles de consanguinitat semblen que no són determinants per a la relació.

La mort, un tema present des de l’inici, primer la del pare Johannes i al final la del que diu que és el seu pare. Un itinerari en el temps en el qual la protagonista reforça la seva força de viure, de trobar el seu lloc en el món.    

Frases curtes, austeritat, però amb imatges potents que van omplint un relat curt i intens. Una narració fragmentada conjugant el passat i el present amb la utilització recurrent de l’el·lipsi i la metàfora. Esclats que evoquen una pulsió vital i existencialista malgrat els entrebancs, desgràcies i incerteses.  

L’home de sorra, E.T.A. Hoffmann

Sinopsi (contracoberta de l’editorial)

En Nathanael rep una visita inesperada que el pertorba i li desperta un record d’infantesa sinistre. L’home de sorra, un dels relats més destacats d’E. T. A. Hoffmann, és una obra mestra de la literatura fantàstica que arrossega el lector en una incursió pels racons més obscurs de la psique humana i l’enfronta a l’autodestrucció d’un home que, en no trobar la sortida de la presó del seu ego, fracassa tràgicament en les relacions vitals, especialment en les amoroses.

Edicions de 1984.- 94 pàgines.- Traducció: Marina Bornas Montaña

Apunts de lectura

Deia Saint Exupéry en el Petit Princep que allò essencial no es veu amb els ulls. Quins són els límits de la realitat ?. A través d’aquest conte fantàstic, Hoffman planteja que la nostra imaginació també forma part de la realitat. Fins i tot en el cas d’una imaginació desbordada que narra allò que podria semblar impossible. Hoffmann, com a integrant del moviment del romanticisme, emfatitza la cara amagada de les coses, aquella realitat vista i sentida per l’ànima i no només per la raó En aquest sentit és un precursor del moviment surrealista de Sigmund Freud.

Un altre tema que planteja és el de la identitat personal. Cadascú de nosaltres tindríem uns elements d’identitat que desconeixem, alguns genètics i altres que a través de la raó no en som conscients. Elements que es poden manifestar en els somnis, per exemple.

En Nathanael, el protagonista de la història, sofreix un trauma infantil que l’horroritza a l’hora d’anar a dormir: l’home de sorra. Un trauma que la seva estimada Clara li insisteix que el fantasma de l’home de sorra és un producte de la seva imaginació, un fantasma que porta a dins i que existirà mentre ell continuï creient que existeix. Clara és el contrapunt de Nathanael: raó versus imaginació, seny versus bogeria. Perquè les causes del trauma són a dins o fora de nosaltres?. Es troben al món exterior o a la nostra ànima, a l’inconscient ?

La passió amorosa de Nathanael esdevindrà obsessió en enamorar-se bojament d’un autòmat, l’Olímpia. Aquí Hoffmann juga amb la mirada real i la imaginària. El protagonista fa ús d’un allarga vistes per visualitzar la que esdevindrà la seva obsessió eròtica. És a través dels ulls que veiem la realitat, però no hi ha una altra realitat més enllà que la visible?. La passió que li desperta Olímpia, vista només amb els ulls de l’ànima, fa que oblidi a la real Clara. És una seducció de l’inconscient, posseït per una fantasia i imaginació sense límits. Allò ideal esdevé irracional, fantàstic i finalment declinarà en obsessió, en deliri, el costat fosc del conflicte del protagonista.

L’home de sorra,  tindria un caràcter paradigmàtic sobre la relació raó i imaginació. La realitat externa i la realitat més íntima. L’emfatització de l’ull subjectiu que veu sense límits ni barreres.

Maggie, una chica de la calle, Stephen Crane

Sinopsi (contracoberta de l’editorial)

En las arterias del desdichado barrio de Bowery en Nueva York, escenario de revueltas y vilezas perpetradas por las bandas de gángsteres, transcurre la historia de la joven Maggie, de su familia y de un entorno hipócrita y hostil, que ignora la compasión. Stephen Crane se erige por derecho propio como un autor al que conviene leer y revisar en estos momentos: su crítica del sistema, no de las personas, señala con el dedo la hipocresía más incrustada de nuestras estructuras sociales. Todo lo que no queremos ver, lo que nos duele escuchar y lo que nos resistimos a creer forma parte del paisaje literario de Crane. Una lectura atenta nos convence de que es un escritor con un plan: sumergirse en las entrañas de su amada América para expurgar de ellas todo su profundo malestar.

Editorial Navona.- 128 pàgines.- Traducció: Carme Font

Apunts de lectura

El títol ja ens indica que la novel.la va d’una noia prostituta, la Maggie. A la trama, però, el personatge concret  de la Maggie es podria fer extensible a altres noies que visquessin en el mateix entorn.

La novel.la s’inicia descrivint a vista d’ocell una baralla violenta d’un grup de joves en un barri pobre de Nova York, Bowery. Una lluita de carrer per aconseguir una posició dominant en el barri. Després la càmera s’endinsa en un edifici destarotat d’emigrants irlandesos.  La descripció de l’escenari es presenta com un entorn brutal i ja fa pensar que estem davant una història dramàtica. Quan tot seguit entrem dins la casa dels protagonistes constatem un ambient familiar desgraciat. Una família desfeta, alcoholisme, pobresa i misèria.

La variable sociològica és un dels eixos de la trama. L’altre eix és la conducta humana en l’escenari que s’hi descriu. La conjugació d’ambdós variables determinen la trama d’aquesta breu novel.la.

Malgrat la Maggie i el seu germà estan condicionats pel mateix entorn social i familiar, ambdós criatures del carrer, la vida els tracta de diferent manera pel fet de ser de diferent sexe.

La Maggie despunta per la seva singular bellesa la qual cosa la porta a pensar que pot ser un factor que l’ajudi a sortir d’aquell infern familiar i social.

“La niña, Maggie, creció en el arroyo. Pero se convirtió en el más extraordinario y maravilloso fruto de los barrios bajos, en una hermosa muchacha.

Ni un ápice de la suciedad de Rum Alley parecía correr por sus venas. Los sabios del piso de arriba, del de abajo y del suyo mismo, se asombraban ante ello.” Cap.5.

La Maggie aspira a sortir d’aquell entorn i veu la possibilitat d’aconseguir-ho a través d’un home. I és per això que sent admiració per en Pete, admira la seva masculinitat malgrat va acompanyada de brutalitat i arrogància.  En Pete esdevé el seu heroi. La violència és el referent de masculinitat per a la Maggie, el seu germà i en Pete esdevenen dos models similars.

“Maggie se dio cuenta de que en Pete encontraría a su hombre ideal. Sus pensamientos confusos solían recrearse en tierras lejanas donde, tal como dice Dios, las pequeñas colinas cantan al unísono por la mañana. Bajo los árboles de sus jardines de ensueño, siempre se paseaba un enamorado.” Cap. 5 .

Maggie, una noia fantasiosa i ingènua que viu en un somni d’il·lusions absurdes. Aviat constatarà que la dependència d’un home la portarà a la frustració i al fracàs personal. Comença a treballar en un taller tèxtil però les condicions extremadament precàries no li permeten una sortida digna. Es veu repudiada per la família i per l’entorn social dominat per la hipocresia d’una moral estreta i intolerant. Poc a poc, assistim a la destrucció de la Maggie a causa de la malaltia de la pobresa i de la misèria moral de l’entorn social.

No estem davant d’una novel.la sociològica malgrat es planteja el determinisme profund de l’entorn social i familiar, principal causa de la delinqüència. En absolut és una crònica sociològica malgrat les descripcions realistes d’un món miserable i tancat en si mateix. Els personatges no surten dels límits del barri i semblen atrapats i determinats per una situació de pobresa i ignorància.

Quina és la causa de les tragèdies humanes que cada dia es repeteixen a les grans ciutats ? Stephen Crane es limita a descriure l’escenari. La Maggie esdevé una noia, una de moltes que en una situació similar podria patir la mateixa història de vida que s’hi narra.

Altrament, les dones no apareixen en cap cas com a un referent positiu. Les que s’hi descriuen són borratxes, xafarderes i prostitutes. Les dones estan tancades a casa o treballant a fora en condicions insuportables i precàries. Aconseguir un home amb un fort potencial forma part de l’esperança femenina de poder alliberar-se de l’entorn miserable i dolorós. Maggie se’n vol sortir, però és completament incapaç de fer-ho sense caure en el cicle infernal de la realitat que l’envolta. No troba, no hi ha cap referent de resistència ni de rebel·lió que li permeti sortir-se’n. Els que sobreviuen ho fan adaptant-se en lloc de resistir-se a la seva realitat.

El narrador es limita a exposar el fets i per fer-ho utilitza un estil detalladament realista.

“En un reservado de un café estaba sentado un hombre con media docena de mujeres que reían alegremente y revoloteaban a su alrededor. El hombre había alcanzado ese estado de embriaguez en el que uno siente afecto por el universo.

(…) Abrumado por un ataque de ebria adoración, sacó dos o tres billetes de su bolsillo y con las manos temblorosas, como si fuera un sacerdote a punto de hacer una ofrenda, los puso sobre la mesa delante de la mujer.

—Sabes que todo lo que tengo es tuyo, porque estoy loco por ti, Nell, maldita sea, estoy loco por ti… pide otra copa, maldita sea, lo estamos pasando en grande… cuando alguien se porta bien conmigo… maldita sea, Nell, lo estamos pasando realmente bien.

Al cabo de un instante, Pete se quedó dormido. Su rostro hinchado por la embriaguez le caía sobre el pecho. Las mujeres continuaron bebiendo y riendo sin prestar la menor atención al hombre. Al final, este se tambaleó y cayó con un gruñido al suelo.

Las mujeres lanzaron un grito de repugnancia y se recogieron las faldas para no tocarlo.

(…) La mujer radiante y audaz fue la última en salir; cogió los billetes y se los metió en el bolsillo. El hombre lanzó un ronquido gutural, lo cual provocó que ella se volviera y lo mirara.

Se echó a reír:

—Vaya un condenado imbécil —dijo, y se marchó.” Cap. 18.

Maggie, és una Emma Bovary, víctima dels seus somnis i il·lusions? Ingenuïtat, somni i fantasia. És possible aconseguir un desclassament social per part d’una noia que no disposa dels recursos econòmics ni culturals per ser autònoma? .