Sinopsi (Viquipèdia i Grec 2022-Teatre Goya)
Tartuf, o l’impostor (francès: Tartuffe ou l’Imposteur) és una comèdia en cinc actes de Molière que va ser representada per primera vegada al Palau de Versalles el 12 de maig de 1664. El tema és una reacció a l’augment de la popularitat de la Compagnie du Saint-Sacrement, un orde religiós secret que va ser fundat l’any 1627 i del qual Anna d’Espanya també era membre.
Encara que al rei li va agradar, Tartuf va ser prohibida sota la pressió dels devots de la Compagnie du Saint-Sacrement, acusant Molière d’impietat i de donar una imatge dolenta de la devoció i dels creients. Només l’any 1669, després de tres demandes al rei i quan l’obra va ser completament refeta, va ser autoritzada i va tenir molt d’èxit.
El bon burgès Orgon ha caigut sota la influència de Tartuf, un fals devot, que busca quedar-se amb tots els seus béns. L’impostor exagera la devoció i arriba a convertir-se en el director espiritual d’Orgon. A més, pretén casar-se amb la filla del seu benefactor, alhora que tracta de seduir-ne la segona esposa, Elmira, molt més jove que el marit. Una vegada desemmascarat, tractarà d’aprofitar-se d’unes donacions signades que Orgon li ha transmès per intentar fer fora l’amo de la seva pròpia casa. Recorre, fins i tot, davant el rei, però aquest, fa que Tartuf sigui detingut en descobrir que el devot no és més que un estafador.
Editorial Proa.- Des de la pàgina 96 a la 212, dins de : “Molière. Set comèdies i un ballet.” Traducció Miquel Desclot.
Apunts de lectura
Segons apunta Molière en el prefaci, el fi de la comèdia és el de corregir els vicis dels homes.
“Els trets més bells d’una moral seriosa són sovint menys poderosos que els de la sàtira; i res no redreça millor la majoria dels homes que la pintura dels seus defectes. És un gran cop als vicis el fet d’exposar-los a la riota de tothom. Les amonestacions se suporten fàcilment, però no pas la befa. A la majoria ja els està bé passar per malvats, però no sentir-se ridículs”
A través del personatge de Tartuf, Molière vol denunciar les mentides dels falsos devots , és a dir, mostrar el veritable rostre d’aquestes persones que abusen del seu lloc dedicat a Déu. Molière vol sobretot diferenciar el veritable devot del fals devot deshonest.
És clar que el Tartuf és un personatge ben actual. Només cal veure arreu les estratagemes que es posen en marxa en diversos àmbits per aconseguir els seus objectius. L’obra de Molière parla de la hipocresia emparada pel discurs religiós, però, ¿què dir de les pràctiques de molts polítics actuals o dels mitjans de comunicació, dels relats que no s’ajusten a la veritat?.
La denúncia de falsos devots va ser la causa de diverses censures a l’obra. Després de la primera representació, l’Església es va sentir ofesa i va lluitar aferrissadament contra la representació del Tartuf.
La idea central és la crítica a l’hipòcrita oportunista. Denuncia la hipocresia, la bretxa que hi ha entre les paraules i les accions.
Tartuf encarna els falsos devots, és a dir els qui s’amaguen darrere d’un excés de zel per aconseguir satisfer els seus interessos personals. Parodia la retòrica que pretén impressionar per justificar la deshonestedat. Instrumentalització del llenguatge amb finalitats malvades.
Cada personatge encarna un tipus caracterològic. Per exemple, la figura del burgés Orgon encarnaria l’excés de les passions en contra de la mesura.
Cleant, cunyat d’Orgon esdevindria el seu contrapunt, encarnaria la honestedat guiat per la recerca de la moderació la negociació i la veritat.
Mariana, filla d’Orgon, és molt tímida i bastant passiva davant l’assetjament moral del seu pare.
La criada, Dorina, ple de sentit comú i parla franca, i que porta la iniciativa contra Tartuf el qual evidenciarà la seva hipocresia en un diàleg ben il·lustratiu:
“Tartuf.- Cobriu-vos el pit, que és massa torbador.
Amb tals armes les ànimes són sovint malferides,
i això és causa que els vinguin idees maleïdes.
Dorina.- ¿Sou tan sensible, doncs, a aquesta temptació,
i la carn als sentits us fa tanta impressió?
És ben cert que no sé quina calor us inflama,
però el desig, a mi, tan rebent no em reclama,
i us veuria tot nu dels peus fins a les dents
i tot el vostre cos no em temptaria gens. “ (Acte III, escena 2)
Elmira, dona d’Orgon, actitud activa davant les pretensions de Tartuf amb discreció i eficàcia.
L’obra està trufada d’escenes de comèdia dins la comèdia.
Han passat gairebé quatre-cents anys i el Tartuf de Molière és ben actual, tant per la sàtira religiosa com per la hipocresia aplicable als diversos referents socials i polítics. Imposar el propi relat per tots els mitjans, malgrat sigui fals, és el que més importa per tal d’aconseguir els interessos més perversos. Ara més que mai és necessari desemmascarar les diverses impostures i hipocresies a ulls de tothom.
quadern vermell 