“Radicales libres”, “Las lunas de Júpiter”, Alice Munro

“Radicales libres” i “Las lunas de Júpiter”, dos contes d’Alice Munro. El primer recopilat en el llibre que porta com a Títol “Demasiada felicidad” i l’altre recopilat en un llibre que porta el mateix títol: “Las lunas de Júpiter”.

Contracoberta de “Demasiada Felicidad”

Una joven madre recibe consuelo inesperado por la muerte de sus tres hijos, otra mujer reacciona de forma insólita ante la humillación a la que la somete un hombre; otros cuentos describen la crueldad de los niños y los huecos de soledad que se crean en el día a día de la vida de pareja. Como broche de oro, en el último cuento acompañamos a Sofia Kovalevski, una matemática rusa que realmente vivió a mediados del siglo XIX, en su largo peregrinaje a través de Europa en busca de una universidad que admitiera a mujeres como profesoras, y viviremos con ella su historia de amor con un hombre que hizo lo que supo por decepcionarla. Anécdotas en apariencia banales se transforman en las manos de Munro en pura emoción, y su estilo muestra estas emociones sin dificultad, gracias a un talento excepcional que arrastra al lector dentro de las historias casi sin preámbulos.

Contracoberta de “Las lunas de Júpiter”

Los relatos de este volumen son conmovedores y sorprendentes, y en ellos suceden muchas cosas: traiciones y reconciliaciones, amores consumados y lamentados. Pero los hechos que realmente subyacen en Las lunas de Júpiter son las transformaciones que sufren sus personajes con el paso del tiempo hasta observar su pasado con la ira, el resentimiento y la compasión infinita que nadie sabe comunicarnos como Alice Munro.

Apunts de lectura

En la majoria de contes de l’Alice Munro, els personatges principals són dones, com és ara és el cas dels dos contes que hem tractat en el nostre club de lectura.

El tema de “radicales libres” és la d’una viuda afectada per una malaltia greu que afronta com pot el seu drama personal. Un fet puntual i imprevisible truca a la seva porta la qual cosa desperta en la vella una sorprenent imaginació per dur endavant una estratègia per afrontar la delicada i perillosa situació. L’instint de vida, malgrat la sentència irreversible de la seva malaltia, fa que es revel.li amb astúcia i intel·ligència. La seva estratègia basada en construir un relat esdevé una fantàstica sorpresa. Al final, el conte encara rebla més el clau en aquest sentit.

El tema de “Las lunas de Júpiter” és una anodina crònica familiar, d’una dona que acompanya el seu pare a una revisió mèdica. A partir d’aquest insignificant fet, esclata una espiral d’efectes multiplicadors, de pensaments, de drames, de problemes, etc. que sobrepassen la rutina quotidiana i ens transporten molt més enllà d’allò inicialment previsible. La presència de la malaltia del pare a l’hospital és un factor desencadenant d’una revisió de la vida de la filla tant de la viscuda en el passat com de la present de dona casada amb dues filles.

 

 

Quatre contes. “Allà dalt, a Michigan”, Ernest Hemingway.- “Venjat”, Thomas Mann.- “Te deix, amor, la mar com a penyora”, Carme Riera.- “L’última nit”, James Salter.

Per tal de complementar el nombre de pàgines estipulat en el nostre Club de Lectura, a manera de torna, hi afegim algun conte. Aquesta vegada n’hi hem afegit quatre ja que el llibre que debatíem era “La mort d’Ivan Ilitx”, una novel.la curta.
Quatre contes, quatre històries en les quals l’eix central és la relació amorosa dins de les infinites variables de la complexitat de l’ànima humana. Així les variacions de la relació amorosa són diverses: L’amor és aventura, però alhora és inseguretat i risc. L’amor és il·lusió de l’esperit, però també sexualitat. Neix amb la voluntat de ser etern, però esdevé fràgil, amb caducitat i, a voltes efímer. Es transforma amb el temps i la capacitat de sorpresa mai s’esgota.
El naixement de la novel.la així com el posterior desenvolupament va lligat al tema de l’amor. Sovint, les novel·les han estat un autèntic manual de l’amor.
Així veiem en aquestes quatre narracions,; l’amor impossible pels condicionaments de la moral social; la lluita entre l’ amor físic/amor espiritual; la idealització de l’enamorat i l’ensorrament i la frustració; les expectatives de resolució satisfactòria d’un triangle amorós i la sorpresa inesperada.

“Allà dalt, a Michigan”, Ernest Hemingway, dins Els primers quaranta nou contes. Edicions 62.
“Venjat”, Thomas Mann, dins Tonio Kroger i altres narracions.- Edicions 62
“Te deix, amor, la mar com a penyora”, Carme Riera, dins Te deix, amor, la mar com a penyora.- Editorial Labutxaca.
“L’última nit”, James Salter, dins L’última nit, L’altra editorial.

Apunts de lectura

“Allà dalt, a Michigan”, Ernest Hemingway

Set pàgines. Concís i breu, de manera que no abunden les escenes ni les descripcions, ni els adjectius. Només allò necessari. Narració en tercera persona. Executa fil per randa la famosa teoria de l’iceberg de l’autor: el conte només ha de mostrar una cinquena part, la resta està submergida. Això fa que en escriure el procés de depuració i poda resulti imprescindible.
Hi ha idealització de l’amor i de l’enamorat. Hi ha agressivitat sexual per part de l’home. Hi ha desil·lusió i desconsol per part de la noia. Un final ple de tendresa amb el focus centrat en la noia, està enamorada.

“Venjat”, Thomas Mann

És possible l’amistat entre home i dona sense sexe? És possible una relació humana estrictament intel·lectual i espiritual sense que la pulsió de l’instint sexual hi aparegui?.
Com afecta la relació? Quina és la resposta de la dona davant l’assetjament?
Ara, com diria la campanya: “No és No”.

“Te deix, amor, la mar com a penyora”, Carme Riera

Una narració de l’any 1975 que va realitzar aleshores un gran impacte, entre altres raons pels temes que s’hi tracten. La moral social considerava inacceptables determinades conductes amoroses. Encara, encara, hi ha caliu al respecte.

La narració és l’experiència d’un primer amor per part d’una adolescent, una obra d’iniciació. Escrit amb un to poètic tal com ja es veu en el títol del conte.

A través d’aquesta història d’amor i entrebancs diversos, la protagonista ens va descobrint a sí mateixa, la seva transformació cap a l’edat adulta. La narració conjuga les emocions de l’amor amb la natura, el mar, la llum del Mediterrani. La sorpresa final és pròpia dels grans contes.

“L’última nit”, James Salter

Un triangle amorós. Una mort assistida. Un final que ens deixarà garratibats. Sense caure en la tragèdia, ratllant la normalitat, Salter fa una dissecció de l’ànima humana. L’amor i la mort. El final de la vida de l’esposa i l’esperança certa del marit d’iniciar-ne una altra, ser feliç, tornar a viure, tornar a ser jove.

A través dels exquisits diàlegs, tot sembla normal, gairebé quotidià, amb bon rotllo…
Quan salta la sorpresa, el lector comença a reflexionar i el debat en el nostre Club esdevé intens i vehement. Salter ha fet diana i ens interroga sobre tot plegat, sobre la naturalesa humana. Sota una aparença narrativa simple hi ha un feix d’elements que a mesura que anem rumiant anem descobrint.

 

On el foc no s’apaga, May Sinclair

Sinopsi (contracoberta de l’editorial)

Els protagonistes d’aquests contes experimenten un infern més aterridor que els dels retaules del judici final, perquè no hi cremen a foc viu, ni s’hi ofeguen, ni hi són torturats, sinó que, simplement, reviuen una vegada i una altra els seus malsons: enfrontar-se a una culpa que mai no podran expiar o, encara pitjor, a una vida tan sumament grisa i anodina que, repetida tota l’eternitat, es converteix en la més terrible de les condemnes.

Viena Edicions.- Recull de cinc relats.

Apunts de lectura

El conte narra la vida de Harriet Leigh, els seus amors, el sentiment de culpabilitat, rancúnies, pors, i càstigs que van més enllà fins i tot de la seva pròpia existència.

«Em demanen quin és el conte més memorable que he llegit. Escullo –pel seu valor indubtable– el relat al·lucinatori On el foc no s’apaga, de May Sinclair. Penseu en la pobresa dels Inferns que han elaborat els teòlegs, i que han repetit els poetes, i llegiu després aquest conte.»
         Jorge Luis Borges

La protagonista Harriet Leigh mort cristianament acompanyada del capellà però sense haver confessat un pecat mortal : mantenir relacions sexuals amb un home casat. Va a parar a l’infern, però no a un infern com el que ens el pinten sovint, ple de dimonis, foc i calderes…

El sofriment de Harriet a l’infern és el trobar-se amb el seu amant, Oscar Wade. Per més que intenta desfer-se’n li resulta impossible. Ella creu que si aconsegueix fugir més lluny en el temps, abans d’haver-lo conegut, podrà salvar-se del fantasma que el persegueix. Aquest li diu que no hi ha escapatòria possible. Però ella insisteix retrocedint en la memòria més lluny del dia que va conèixer el seu amant amb l’esperança de no retrobar-lo. Però li resulta impossible. D’una manera recurrent es troben a l’hotel on havien comès el pecat d’adulteri.

Ell li diu: “Creus que el passat afecta el futur; ¿no has pensat mai que futur afecta el passat?

Però ella desesperada insisteix en retrocedir fins a la seva infància, el seu record més llunyà. Es passeja pel lloc i s’estranya que en lloc de la porta de ferro de casa seva hi hagi una porta gris. Quan l’obre, es troba una altra vegada en el corredor de l’hotel.

El sentiment de culpabilitat esdevé un càstig que mai s’apaga. La memòria tampoc resulta ser un antídot alliberador de la culpa i el pecat. A més, la memòria és limitada no pot anar més enllà del naixement. Vet aquí el foc que mai s’apaga, el seu foc és el que provoca el seu etern sofriment, reviure una vegada i una altra el pitjor malson. I així durant tota la eternitat sense que mai pugui expiar la culpa.

Com diu Sartre, l’infern som nosaltres mateixos.

El diablo de la botella, R.L. Stevenson

Sinopsi

Un día Keawe, nativo de Hawái, decide conocer otras tierras y se embarca en un buque que se dirige a San Francisco, donde se queda fascinado al ver una casa preciosa, cuyo dueño, en cambio, parece triste y solo. Keawe se pregunta cómo el dueño de una casa tan hermosa puede ser tan infeliz. Tras enseñarle su mansión, el anciano le muestra una botella de vidrio blanco en cuyo interior se pueden ver los colores cambiantes del arco iris, además de un diablillo. Este diablillo le concedería cualquier deseo, excepto alargarle la vida. Pero poseer la botella tiene sus consecuencias: si el dueño de la botella muere sin haberla vendido antes se abrasará en las llamas del infierno. Además para vender la botella hay que cumplir también unos requisitos: venderla a un precio menor del que se había comprado, cobrar el dinero en efectivo y con el libre consentimiento del comprador.

Alianza Editorial (El diablo de la botella y otros cuentos).- Pàg. de la 158 a la 212

Apunts de lectura

En aquest conte, el recurs narratiu de fer servir el diable com a una força sobrenatural i màgica s’ha reduït al mínim. El desencadenant de clima d’intriga el causa la pròpia angoixa dels protagonistes en voler aconseguir els seus propòsits dins dels límits establerts pel contracte diabòlic. La cobdícia, l’avarícia i la insolidaritat serien els temes morals que s’hi narren. També una història d’amor en mig dels valors unidimensionals del tenir i ostentar.
El personatge del diable queda marginat a una simple ampolla de vidre en la qual gairebé només se’n percep una forma blanquinosa.
El diablo de la botella, malgrat ser una obra del segle XIX pronostica el fenomen de la globalització en descriure les transaccions monetàries internacionals a la recerca de la moneda adient per tal de complir el contracte.

 

 

Cita en Samarcanda, conte d’origen persa

Hi ha diverses versions sobre aquest conte d’origen persa. Nosaltres hem agafat la versió titulada «Cita en Samarcanda», que Julio Cortázar va reescriure per als alumnes de la Universitat de Berkeley a l’any 1980.

“Érase una vez en Bagdad, un Califa y su Visir… Un día el Visir se presentó pálido y tembloroso ante el Califa:

–Perdona mi espanto, Luz de los Creyentes, pero delante del palacio he tropezado en medio de la multitud con una mujer. Me he dado la vuelta y he visto que esa mujer de tez pálida y cabellos oscuros, envuelta su garganta con una bufanda de color rojo, era la Muerte. Al verme ha hecho un gesto hacia mí. […] Puesto que la Muerte me ha venido a buscar aquí, Señor, permitidme que huya a esconderme en Samarcanda. Si me doy prisa, estaré allí esta misma noche.

Dicho lo cual, el Visir se alejó del lugar al galope de su caballo y desapareció en medio de una nube de polvo en dirección a Samarcanda. El Califa salió entonces de su palacio y también él se encontró con la Muerte:

–¿Por qué asustas a mi Visir que es un hombre joven y de buena salud? –le preguntó.

Y la Muerte le respondió:

–No he querido asustarlo. Sucede que al verlo en Bagdad, hice un gesto de sorpresa porque esperaba encontrarlo esta noche en Samarcanda.”

Apunts de lectura

Una de les característiques dels contes és aconseguir l’eficàcia narrativa. És a dir amb poques paraules aconseguir els majors efectes extraordinaris i sorprenents. “Cita en Samarcanda” n’és un exemple ben clar. La creació d’una atmosfera de tensió és present des de la primera línia: la imminència de la mort.

La fatalitat com a tema del conte fantàstic. Estem davant un conte filosòfic que reflexiona sobre el tràngol de la mort inexorable. En base a elements fantàstics, com és l’aparició del personatge de la mort, ens parla d’allò indefugible, la nostra condició biològica certa. Però també de l’actitud de rebel·lia davant la mort i de la il·lusió de pensar que es pot esquivar la fatalitat.

Com a tot bon conte, la sorpresa final és contundent.