El jardiner, Rudyard Kipling

Sinopsi

La història tracta sobre Helen que no està casada i s’ocupa del fill bastard del seu germà que ha mort d’un accident a l’Índia. Li procura una bona educació. Michael creix i quan és a punt d’entrar a la universitat és enviat a la Primera Guerra Mundial. Passen els temps i aviat Helen rep una carta comunicant que en Michael ha desaparegut i finalment es constata la seva mort. Helen s’informa d’on es troba la tomba de Michael i viatja per visitar-la. Tanmateix, l’adreça que se li va donar era incorrecta i confusa de manera que pregunta a un jardiner que treballa en el cementiri que l’ajudi a trobar-la.

Editorial Males Herbes.- El jardiner forma part del recull de contes titulat: La millor història del món.– Traducció: David Gàlvez.

Apunts de lectura

“El Jardiner”, un relat breu, 7 pàgines,  ha cobrat fama gràcies al comentari que Jorge Luis Borges va fer en el pròleg de la seva antologia de contes de Kipling (Biblioteca de Babel.- Editorial Siruela.- Kipling, la casa de los deseos):

“De los cuentos que elegí para este volumen, quizá el que más me conmueve es The Gardener. Una de sus peculiaridades es que en él ocurre un milagro; la protagonista lo ignora pero el lector lo sabe. Todas las circunstancias son realistas, pero la historia referida no lo es” .

Aquest comentari ha causat un allau de tinta arreu tot cercant el miracle esmentat per Borges. Ha propiciat que el lector llegeixi i rellegeixi diverses vegades el conte a la recerca de l’enigma. Un allau d’interpretacions que encara es despleguen a bastament i duren i duren…

El fet que allò que permet reinterpretar tot el conte estigui a les últimes línies, fa que es compleixi un dels requeriments essencials del bons contes: la sorpresa final. 

El personatge del jardiner té un paper molt curt en el conte però d’uns efectes excepcionals: expressa un sentiment de compassió en el sofriment que pateix la protagonista Helen.

“No oyes ladrar a los perros”, Juan Rulfo

Sinopsi

Dos personatges travessen una fosca i solitària vall. Es tracta d’un home que transporta el seu fill malferit a les espatlles. El pare pretén arribar a Tonaya, un poble amb metge. En el diàleg que tots dos mantenen (que es va transformant a poc a poc en un monòleg del pare) es desvetlla el comportament violent i criminal d’Ignacio, el fill, així com la vida desgraciada que ha fet passar als seus progenitors. Tot i això, el pare, exhaust i sense senyals del poble a la vista, persevera en el seu afany de salvar-lo.

Editorial Seix Barral (Edició 1983).-

Apunts de lectura

Aquest relat forma part del llibre “Pedro Páramo, El llano en llamas y otros textos”, recopilació de la narrativa de Juan Rulfo.

Un narrador omniscient relata el difícil camí del pare portant el seu fill ferit a coll.

S’inicia la narració amb el diàleg entre el pare i el fill, un diàleg que es va transformant a poc a poc en monòleg del pare a través del qual va engrunant les reprovacions vers la conducta del seu fill. Una condemna a la conducta del fill.

L’estructura interna està marcada per la tensió creixent entre els dos personatges. El pare està cada cop més esgotat, el camí és difícil i no s’entreveu el destí final. El fill és una càrrega molt pesada i els retrets del pare van en augment. L’esforç físic immens del pare es conjuga amb reviure les malifetes del seu fill, les quals li han produït un estat d’humiliació irreconciliable. No obstant això, amb l’acció de salvar el fill realitza una catarsi de deure moral com a pare per netejar-ne la consciència davant la família i la societat.

El paisatge apareix com un lloc hostil, fosc, erm, un camí plegat de pedres.

“ Siguió caminando, a tropezones. Encogía el cuerpo y luego se enderezaba para volver a tropezar de nuevo”.

La lluna emergeix com un símbol d’esperança que il·lumina la foscor del camí desgraciat dels personatges.

“Una luna grande y colorada que les llenaba de luz los ojos y que estiraba y oscurecía más su sombra sobre la tierra”.

Rulfo utilitza una prosa seca, directa, contundent, amb una eficiència narrativa magistral per a un format de conte breu. Descriu amb una commovedora força la vida quotidiana d’un món a la vegada violent i líric.

“Allí estaba ya el pueblo. Vio brillar los tejados bajo la luz de la luna. (…)  …oyó cómo por todas partes ladraban los perros.”

Desig de convertir-se en indi, Franz Kafka

Text de la narració

Si hom fos un indi, sempre a punt, i sobre el cavall galopant, vinclant-se en l’aire, sempre vibrant damunt el terra retrunyent, fins que pogués deixar anar els esperons, car ja no n’hi hauria, d’esperons, fins que pogués llençar les regnes, car ja no n’hi hauria tampoc, de regnes, i amb prou feines veiés davant seu tot el camp com una pradera segada arran, ja sense cap ni coll de cavall.

Quaderns Crema.- Narracions completes I.- Traducció de Josep Murgades.

Apunts de lectura

Per a Kafka l’escriptura és una poderosa eina per defensar-se de tot allò que li faci pensar en l’ambient familiar. Kafka reivindica la solitud com una necessitat per ser productiu literàriament. Un apunt en el seu Diari: ”He d’estar sol sempre que pugui. Tot el que he fet fins ara, només ha estat un èxit de l’estar sol”.

D’alguna manera Kafka es volia escapar de la realitat que li era hostil a través de la creació literària. Volia sortir disparat com aquest indi que potser sempre va voler ser, als lloms d’un cavall que s’anava esvaint en la seva carrera deixant-lo en plena llibertat a la recerca de la imaginació creativa.  Com diu el propi Kafka a la Carta al pare: “Amb la meva activitat literària i tot el que això comporta, he fet petites temptatives d’independitzar-me, d’evadir-me, amb un èxit gairebé nul; moltes coses em confirmen les escasses possibilitats de tirar-les endavant. No obstant això, és el meu deure, o més ben dit, la raó de tota la meva vida, vetllar per aquestes temptatives...”.

També podem dir que la breu narració “Desig de convertir-se en indi” esdevé una faula. A través de la ficció al·legòrica en la qual intervé la simbologia de l’indi i la del cavall, planteja un excel·lent antídot contra l’abúlia, la manca de voluntat, l’apatia…

Per a qualsevol persona, la lectura d’aquesta narració breu, convida a realitzar un propòsit per a l’acció: el desig  a convertir-me en un indi i muntar a lloms del meu cavall i anar agafant velocitat fins a galopar a tot drap, refusant  poc a poc tot allò que ja no és necessari, superflu, esvanint la muntura i tots els seus estris, deixant que el meu esperit interior comenci a anar tot sol, a funcionar, a rutllar amb força i que l’alenada de llibertat ho encengui tot. La força de la fugida alliberadora. Sempre endavant ! .

“La condena” y “El fogonero”, Franz Kafka

Sinopsi (contracoberta de l’editorial)

Los dos relatos que hoy presentamos se gestaron a finales de 1912, uno de los períodos más productivos de la vida de Kafka, durante el cual compuso además La transformación. Su editor Kurt Wolff le propuso publicarlos en un volumen que debería haberse titulado «Los hijos», puesto que entre los tres relatos existía, según le había confesado Kafka, «un evidente nexo secreto». En La condena, Georg Bendemann, un joven comerciante, comunica a su anciano padre que acaba de prometerse, pero el encuentro se transforma en una pesadilla repleta de reproches. El fogonero—primer capítulo de la novela El desaparecido, publicada póstumamente—trata las peripecias de Karl Roßmann a bordo del transatlántico que lo conduce a Nueva York, adonde lo han enviado sus padres, tras un escándalo, en busca de fortuna.

Editorial Acantilado.- 112 pàgines.- Traductor: Luis Fernando Moreno Claros.

Apunts de lectura

Aquest llibre reuneix dues de les tres narracions que Kafka va voler salvar del foc, l’altre és “La transformació” (“La metamorfosi”). Les tres narracions tenen un fil comú,  la relació patern-filial.

Tot sembla indicar que el pare era una persona normal. Tal com escriu Jordi Llovet en el pròleg de “Padres e hijos” (editorial Anagrama): “Res no ens permet pensar que el pare de Kafka fos un tirà ominós, un dèspota inqualificable o un esbudellador de criatures”. El fet que la família esdevingués una fructífera mina per extreure’n relats és més aviat una conseqüència de l’actitud de Kafka de voler aconseguir allò que la Virginia Wollf en diu metafòricament “Una cambra pròpia”, posseir en solitari un territori propi. Com diu el propi Kafka a la Carta al pare: “Amb la meva activitat literària i tot el que això comporta, he fet petites temptatives d’independitzar-me, d’evadir-me, amb un èxit gairebé nul; moltes coses em confirmen les escasses possibilitats de tirar-les endavant. No obstant això, és el meu deure, o més ben dit, la raó de tota la meva vida, vetllar per aquestes temptatives…”  Per a Kafka l’escriptura és una poderosa eina per defensar-se de la família, de tot allò que li faci pensar en l’ambient familiar. Kafka reivindica la solitud com una necessitat per ser productiu literàriament. Un apunt en el seu Diari: ”He d’estar sol sempre que pugui. Tot el que he fet fins ara, només ha estat un èxit de l’estar sol”.

La condena, és un fragment de vida familiar, una escena sobre l’escenari familiar protagonitzada directament pel pare i el seu fill. Altres elements narratius que també hi intervenen són l’amic del fill i la seva futura dona. El pare, en assabentar-se del propòsit del fill de casar-se , frustra aquesta possibilitat tot desplegant una xarxa de culpabilitats i retrets vers el seu fill (mort de la mare, inexistència de l’amic, fracàs del negoci, etc) que el fill assumeix la qual cosa el porta finalment a acceptar la sentència dramàtica.  

El fogonero, també tracta de les relacions entre pare i fill però no d’una manera tan contundent i directa com a La condena.  El protagonista és un jove de setze anys que és desterrat pels seus pares i enviat als Estats Units a causa d’un escàndol: una criada l’havia seduït i havia tingut un fill d’ell. Apareix novament la figura del pare castigador que expulsa el noi cap a l’experiència d’un nou món. Un altre element paternal apareix quan arriba a Nova York:  la figura de l’oncle el qual dona suport al jove en contra de l’opinió dels pares de manera que hi ha una permuta en l’autoritat familiar. El sentiment de culpa amb què l’havien carregat els seus propis pares va desapareixent.  

Ambdues narracions mostren perfectament els paral·lelismes entre la vida i l’obra de Franz Kafka. Constitueixen un embrió de l’eix central de l’obra kafkiana en el sentit que assenyala la temàtica literària de l’absurditat del món que es farà més visible en novel·les com El Castell i El Procés.  

Els morts, James Joyce

Sinopsi (contracoberta de l’editorial)

Els morts és un encantador i detallat retrat de Dublín burgès de finals de segle. I és també la suma de temes tractats en Dublinesos que s’entrellacen i repeteixen aquí a variacions cada vegada més subtils fins a aquesta lànguida apoteosi final en què el protagonista, Gabriel Conroy, torbat per la confessió de la seva dona sobre el seu primer i mort amor, marxa trepitjant una Irlanda aïllada per la neu, en la qual els flocs cauen per igual sobre els vius i els morts.

Editorial Navona.- 112 pàgines.- Elisabeth Ràfols Sagués.

Dublinesos.- Editorial: la butxaca.- 276 pàgines.- Traductor: Joaquim Mallafrè Gavaldà

Apunts de lectura

Els morts, és el relat final del recull de contes titulat Dublinesos, conformat per quinze relats.

L’atzar pot ser una espurna que obre records del passat, de la infantesa, de la joventut, dels qui s’han mort…  La memòria, una mirada retrospectiva, una manera d’analitzar el passat, ja sigui per conèixer-nos millor, per gaudir dels records, … L’ahir, però, també pot condicionar el present.

Una reflexió sobre el pas del temps, la vida, l’amor, la mort, la complexitat de les emocions, els desitjos.

El relat toca els grans temes que configuren la societat irlandesa: la religió, la política, l’alcoholisme, les celebracions, els convencionalismes, …

El relat Els morts, apunta allò que farà famós a Joyce: els diàlegs interiors i el flux de consciència desenvolupat a bastament a Ulisses.

L’estructura narrativa fa encaixar magistralment els dos nivells narratius, el col·lectiu i l’individual, primer la celebració i l’alegria col·lectiva de la festa, i després la frustració i desil·lusió individual.

Amb gran sorpresa narrativa emana sobtadament la presència de la mort així com de l’amor. Els darrers tres paràgrafs contenen una revelació que ho fa trontollar tot.

Un allau de reflexions emergeixen, entre llàgrimes, de l’ànima de Gabriel, en la solitud del llit al costat de la seva dona.

“Un a un, tots es convertien en ombres. Més valia passar a l’altre món decidits, en la plena glòria d’alguna passió, que apagar-se i pansir-se tristament amb l’edat. (…)  Era conscient, però no ho sabia explicar, de la seva existència variable i vacil·lant. La pròpia identitat es fonia en un món gris i impalpable…”

A la nit, com una gran metàfora, la neu fa acte de presència amb la seva força igualitària.

“ Uns tous copets al vidre el van fer girar cap a la finestra. “.