Sinopsi (contracoberta de l’editorial)
Historia del año y medio de la vida de un adolescente en diversos campos de concentración nazis (experiencia que el autor vivió en propia carne), Sin destino no es, sin embargo, ningún texto autobiográfico. Con la fría objetividad del entomólogo y desde una distancia irónica, Kertész nos muestra en su historia la hiriente realidad de los campos de exterminio en sus efectos más eficazmente perversos: aquellos que confunden justicia y humillación arbitraria, y la cotidianidad más inhumana con una forma aberrante de felicidad. Testigo desapasionado, Sin destino es, por encima de todo, gran literatura, y una de las mejores novelas del siglo XX, capaz de dejar una huella profunda e imperecedera en el lector.
Editorial El Acantilado.- 264 pàgines.-Traductora: Judith Xantus.
Apunts de lectura
György, un adolescent jueu de 15 anys narra en primera persona el viatge per diferents camps de concentració nazis començant per Auschwitz. Arrancat sobtadament de la seva família a Budapest, inicia un viatge d’un any per un paisatge nou, farcit d’esdeveniments que el marcaran per sempre més: fam, fred, malaltia, companyies, treballs forçats, una rutina quotidiana en la qual la mort era una presència constant. Malgrat tot, el narrador adolescent no emet un relat victimista ni descriu els horrors dels camps de concentració nazis. No emet cap judici ni valoració moral, simplement observa, sent, s’adapta a la nova realitat, intenta sobreviure a la nova rutina quotidiana.
En majoria dels 9 capítols, el relat és en temps present.
El viatge s’inicia en tren i després de tres dies arriba a Auschwitz. Quan György surt contempla un món nou, desconegut, no en sabia res dels camps de concentració nazis de manera que esdevé un procés farcit de sorpreses, desconcert, suposicions… Ell que havia decidit anar a treballar voluntàriament a Alemania sottadament es trobava presoner i molt a prop de la mort, l’ensuma, la sent.
D’entrada, l’atzar el dispensa d’anar directe als forns crematoris en fer cas del consell d’un presoner que li indica que declari que té 16 anys. György, escolta, observa, aprèn sorprès, es deixa portar, obeeix immers en el que accepta com a formant part del ramat dels presoners : dutxa, desinfecció, vestimenta, menjar, …
“Al principio, me sentía como si sólo estuviera allí de paso, de una manera lógica y comprensible, como corresponde a los engaños e ilusiones típicos de la naturaleza humana.” Pàg. 105
Poc a poc amb ulls d’una total curiositat s’assabenta del funcionament del camp, de les funcions de les diferents instal·lacions, dels diferents tipus de presos, dels diferents distintius, d’aquelles xemeneies que fan pudor de fàbriques de cuir, de les dutxes de gas mortals… Poc a poc es va obrint la cortina que esvaeix la curiositat inicial per deixar pas a la crua realitat.
Els esdeveniments de sorpresa del primer dia són els que més perduraran per sempre en el record, afirma el narrador.
El relat conjuga la mirada innocent d’un adolescent i la terrible realitat dels camps de concentració nazis. Malgrat aquestes circumstàncies extremes, el relat és objectiu, d’observador que va experimentant els esdeveniments de la nova i inexplicable realitat.
El viatge continua cap a un nou camp de concentració, Buchenwald. Per al narrador significa una nova experiència d’adaptació, encuriosit aprèn noves rutines i sent que significa una substancial millora. Malgrat la malaltia, l’ingrés a l’hospital, György rarament s’expressa negativament, fa un reconeixement de les persones que l’ajuden. En cap moment sentim expressions d’odi contra els nazis ni autocompassió.
Anem constatant que el relat obvia els horrors de l’holocaust, a bastament coneguts, i es fonamenta amb allò inexorable, la successió d’esdeveniments a la vida, en la força de la pulsió de vida que ens permet adaptar-nos i sobreviure a la pitjor massacre.
La imaginació és un gran antídot per a la supervivència del presoner.
“Lo había oído decir, y ahora también puedo dar fe de ello: es verdad que las paredes de la cárcel no pueden poner límites a nuestra imaginación. El único problema era si mi imaginación me llevaba tan lejos como para olvidarme de mis manos, porque entonces la realidad restablecía sus derechos de la manera más concreta y contundente.”. Pàg. 160.
El relat conjuga sovint moments de desgràcia amb moments de goig diversos, també en la contemplació de la natura.
“Puedo decir que con el tiempo uno se acostumbra hasta a los milagros. Empecé a bajar a la consulta —si el médico me lo ordenaba por la mañana— con mis propios pies, descalzos, echándome la manta por encima de los hombros. El aire fresco descubría, entre tantos olores conocidos, un goce nuevo: era la primavera que llegaba.” Pàg. 226.
Moments que malgrat ja és evident la propera alliberació del camp de concentració, el simple fet d’anunciar per l’altaveu una sopa de “gulasch” ho trastoca tot.
“Entonces me recosté, aliviado, sobre mi almohada, y algo se relajó poco a poco en mi interior. Al fin yo también pude pensar —por primera vez en serio— en la libertad.” Pàg. 236.
En el retorn a casa, György és exhortat pels seus veïns a que cal oblidar per reiniciar una nova vida. Ell es nega a oblidar i assumeix el seu bagatge de records.
Imre Kertész recorre a través del relat d’un adolescent a la paradoxa d’esmentar la bellesa del camp d’extermini, d’esmentar una singular felicitat guardada en el record.
“Incluso allá, al lado de las chimeneas había habido, entre las torturas, en los intervalos de las torturas algo que se parecía a la felicidad. Todos me preguntaban por las calamidades, por los «horrores», cuando para mí ésa había sido la experiencia que más recordaba.”Pàg. 262.
Potser és que desgràcia i la felicitat formen part indestriable del fet de viure, de la mateixa manera que la mort forma part indestriable de la vida.
quadern vermell 