Cos, Olga Tokarczuk

Sinopsi (contracoberta de l’editorial)

PREMI NOBEL DE LITERATURA. Un sorprenent viatge arreu del món, retrobant personatges històrics i fets insòlits, que ens fan veure d’una altra manera el cos humà. Una novel·la construïda com una constel·lació d’històries narrades per una dona viatgera, optimista, generosa i fascinada per històries inquietants. A Cos trobem a les germanes de Chopin, creuant Europa amb el cor del compositor en un pot; coneixem l’anatomista holandès Philip Verheyen, descobrint el tendó d’Aquil·les fent-se una dissecció a la pròpia cama; o trobem una secta religiosa, els bieguni, que obliga els seus adeptes a moure’s constantment. Tot plegat és una monumental reflexió sobre el cos humà. Els arguments s’acumulen, nous personatges apareixen contínuament i, pàgina rere pàgina, l’enginyosa prosa de Tokarczuk aconsegueix sorprendre’ns i emocionar-nos.

Premi Nobel de Literatura 2018 Man Booker International Award 2018 «Tokarczuk sap mantenir-te atent, pàgina rere pàgina, encara que no estiguis gaire segur d’on et vol dur, o com pot acabar encaixant tot plegat.» The Washington Post «Una magnífica escriptora.» Svetlana Aleksiévitx, guanyadora del premi Nobel.

Editorial Rata.- 384 Pàg.- Traductor: Xavier Farré Vidal.

Apunts de lectura

Una novel.la que no és una novel.la. Una manera diferent d’explicar històries. Es tracta d’un conjunt de petites narracions sense que existeixi un fil argumental, en tot cas s’hi endevina una relació temàtica en el sentit que podrien ser notes d’un quadern de viatge. Per tant, la font del material narratiu provoca una gran dispersió fruit de l’observació que pot causar la curiositat, l’atzar, la sorpresa, la imaginació…

“En tornar a casa posem el quadern al damunt dels altres (tenim una capça darrere de l’armari amb els quaderns, el calaix de baix de l’escriptori, una lleixa a la tauleta de nit).Allà, hi hem relacionat els nostres viatges, els nostres preparatius, i els nostres retorns feliços. Els nostres embadaliments davant la posta de sol en alguna platja bruta…..” Pàg. 370.

Una novel.la singular. Començant pel mateix títol, “Los errantes” en castellà, “Flights” en anglès i, per exemple, en alemany “Unrast”, que vol dir intranquil·litat. D’alguna manera això ja indica que la flexibilitat i la diversitat és un element que defineix el text.

El viatge com a una al·legoria, d’una forma de ser, d’estar en el món. Notes de viatges, de molts viatges, de moltes ciutats i llocs diversos.

Una altra força al·legòrica és el cos, la conservació del cos, la manipulació després de la mort i també el seu enterrament. Històries de taxidermistes, tècniques de conservació (el cor de Chopin conservat en un pot amb alcohol), cossos dissecats i requeriments pel seu degut enterrament, etc. En el text es fa esment a l’afició de col·leccionar rareses de la natura, des d’animals deformes fins a persones. Potser una al·legoria de la mateixa estructura narrativa pel fet de mostrar diferents vitrines de la realitat observada.

Pel que fa a l’estructura narrativa, Cos, és un text que combina diversos gèneres literaris: llibre de viatges sense ser una guia, autobiografia, reflexions filosòfiques, contes,…Un narrador indiferenciat, excepte algunes referències personals, narra des d’una posició central les diferents observacions, talment com si fos una estructura panòptica (des d’un punt central es pot contemplar les diferents realitats).

“El conte té la seva pròpia inèrcia que un mai pot arribar a dominar. Exigeix persones com jo: insegures de si mateixes, indecises, fàcils d’enganyar. Ingènues”. Pàg. 200.

I la que ho diu és una persona que ha estudiat psicologia en una universitat de Polònia.

Potser a través d’aquesta estructura narrativa dispersa i fragmentada hi ha tota una declaració de principis en el sentit d’anunciar que la representació de la realitat no és única, sinó d’una gran complexitat. El fragment, la nota, l’apunt, el suggeriment,…també aporten elements per al coneixement de la complexitat del món i de la vida.

També, és clar, és un cant al viatge, a traspassar fronteres i contra el sedentarisme, un cant a ser ciutadans del món, sense banderes, sense identitats. Viatjar, també és una manera de conèixer el món i a sí mateix.

Tres homes en una barca, Jerome K. Jerome

Sinopsi (contracoberta de l’editorial)

«Érem quatre: en George, en William Samuel Harris, jo mateix i en Montmorency. Asseguts a la meva habitació, fumàvem i parlàvem de com ens trobàvem de malament (malament, vull dir, des d’un punt de vista mèdic, és clar). Ens sentíem dèbils, i això ens posava nerviosos. En Harris va dir que de vegades tenia uns marejos tan extraordinaris que amb prou feines sabia què estava fent, i aleshores en George va dir que ell també en tenia, de marejos, i que amb prou feines sabia què estava fent, també. A mi, era el fetge allò que se m’havia espatllat.»

En conseqüència, els tres homes (l’opinió del gos Montmorency no compta) decideixen embarcar-se en un creuer pel Tàmesi, a la recerca de la pau espiritual i la vida sana. El que ignoren aquests màrtirs de la hipocondria és que de vegades passen coses que poden transformar el més modest dels viatges en una aventura com a mínim pintoresca.

«La meva intenció no era escriure una obra còmica», va declarar Jerome K. Jerome sobre Tres homes en una barca. Sembla, doncs, que ho va fer sense voler.

Una de les 100 millors novel·les de tots els temps, segons The Guardian. Una de les 3 novel·les més divertides de tots els temps, segons Esquire.

Més de 50 milions d’exemplars venuts des que es va publicar.

Quadern Crema (2000).- BLACKIE BOOKS (2015).- 265 pàg.- Traductor: Josep Marco.

Apunts de lectura

1880, un narrador en primera persona ens narra els esdeveniments dels personatges en una barca pel riu Tàmesi, des de Kingston fins a Pangbourne. Tres homes i un gos, tres bons amics que es coneixen molt bé de manera que la tolerància i la bonhomia entre ells és una característica de la seva relació. Els esdeveniments quotidians durant la travessia fluvial permeten desplegar una comicitat amable i lleugera, sense que en cap moment hi hagi una sàtira corrosiva. Podríem dir que tot plegat respon al consell popular: l’humor és la millor medicina.

Però no només es narren les aventures i desventures d’aquests quatre personatges també s’intercalen a cada capítol històries passades que els propis avatars de la travessia evoquen.

De la mateixa manera es van succeint descripcions dels llocs i poblacions del recorregut, però ben lluny del que podria ser una guia de viatge. Així, també es van narrant diversos apunts de personatges històrics i emblemàtics de la Gran Bretanya circumscrits als llocs visitats. Segurament per a un britànic, en conèixer la història, pot resultar un recurs eficaç per a la comicitat.

Un fet a destacar és la reflexió que fa, en el moment de preparar l’equipatge, sobre l’ofici de viure. Tota una declaració de principis, que a més té especial significació en fer-se fa més de 200 anys. Tot un precursor de l’home unidimensional (cultura del consumisme) analitzat per Marcuse els anys 70 del segle passat:

“Llança, doncs, ben lluny tot aquest no res! Fes lleugera la barca de la vida i abasteix-la només de coses escaients: l’interior senzill com els gaudis; un o dos amics, dignes d’aquest nom; algú que t’estimi i que estimis tu (un gat, un gos, una pipa o dues); pren a bastament les provisions per a nodrir-te i per a vestir-te, i una mica més del necessari per a satisfer-te quan la set sigui cosa terrible.
Aleshores trobaràs la teva barca més obedient al rem, i menys fàcil de naufragar. Si bamboleja, tindràs menys pèrdues: la bona mercaderia resisteix l’aigua. Et serà permès de pensar, de treballar. Veuràs la claredat radiant del sol de la vida; escoltaràs la música eòlica que el vent del Senyor fa eixir de les cordes del cor humà; podràs…”.

Els mecanismes de comicitat són diversos i no tots igualment eficaços. Alguns són basats en tòpics de la vida quotidiana: l’hipocondríac, la vanitat dels pescadors de riu amb canya, les caravanes amb barca, etc. I és clar des de l’any 1880 ha plogut molt i molts dels tòpics han quedat desfasats. Per exemple, sobre la poca fiabilitat de les previsions meteorològiques o la reflexió sobre la conversió dels objectes d’ús quotidià en antiguitats artístiques.

“Home, tots els nostres tresors artístics d’avui dia no són altra cosa que els objectes quotidians de fa tres o quatre-cents anys, però excavats. Em pregunto si hi deu haver algun tipus de bellesa intrínseca en els plats de sopa, gerres de cervesa i esmocadores antics que tant ens estimem ara, si només es tracta de l’aurèola del temps que brilla al voltant seu i que dóna l’encant que tenen als nostres ulls.” Pàg. 78

O sobre el tòpic de l’actitud de fer-se pregar a l’hora de pagar:

“Un dels meus amics, que viu a Kingston, entrà un dia a la botiga per comprar un barret. Figureu-vos que, en un moment de distracció, es ficà la mà a la butxaca i pagà de seguida i al comptat rabiós.
El comerciant, que coneixia el meu amic, s’esparverà, de primer antuvi; però ràpidament va calmar-se, i comprenent la necessitat d’estimular aquesta bona habitud…”

Un altre dels mecanismes de comicitat consisteix en remarcar la paradoxa.

“Els homes casats tenen mullers i sembla que no les volen, mentre que els nois joves i solters diuen a crits que no en troben. La gent pobra que amb prou feines pot mantenir-se a si mateixa té vuit fills que mengen amb bona gana, mentre que hi ha parelles riques i grans que moren sense fills i no poden deixar els diners a ningú”. Pàg. 75.

La comicitat producte d’un accident domèstic sempre ha funcionat, Buster Keaton i Charlot en són exemples, a la novel.la hi trobem el cas d’en Harris que tenia set i va pujar al seient i es va inclinar per agafar l’ampolla.

“Era al fons mateix del cistell i semblava difícil de trobar, de manera que s’hi va haver d’abocar més i més i, com que intentava governar la barca, al mateix temps, una mica desequilibrat………..i allà es va quedar de cap per avall…” Pàg. 98

Excepcionalment es va servir la sàtira, atacar algú amb ironia, com és el cas d’una abadia de monjos:

“Els cèlebres monjos de Medmenham, o El Club del Foc de l’Infern (com se’n deia comunment), del qual era membre el massa famós Wilkes, formaven una confraria que tenia per divisa: «Feu tot allò que us plagui». Aquesta temptadora invitació es llegeix encara sobre l’entrada de l’abadia en runes. Molts anys abans d’existir aquesta falsa abadia i la seva confraria d’irreverents burletes, s’aixecava sobre el mateix lloc un monestir de més seriós gènere i els monjos que hi vivien eren de caràcter un xic diferent d’aquells amants de la gresca que els van seguir cinc-cents anys després”.

En general el mecanisme de comicitat és basa en la incongruència respecte a la convenció i els sentiments morals.

Cal dir que ha defraudat les expectatives anunciades a bastament sobre que es tractava d’una gran novel.la d´humor. En el nostre club de lectura, gairebé d’una manera unànime, la lectura de la novel.la no ha despertat massa comicitat, és a dir, no ha despertat massa diversió.

Segurament hi ha contribuït el pas del temps i també el diferent tarannà entre la nostra societat l l’anglesa.

 

 

La jaula de oro, Shirin Ebadi

Sinopsi (contracoberta de l’editorial)

«Hoy estamos aquí para recordar. Sabemos muy bien que la sangre no se lava con sangre. Somos mujeres, no guerrilleros. Esposas, madres, hijas y hermanas que han visto ya demasiada violencia…”
Esta novela narra la historia de una familia dividida por la Revolución y unida en un destino trágico, el de su país, Irán.

Pero es también la historia de una amistad entre niñas surgida de un puñado de dulces de almendra que sobrevivió indemne a los impetuosos años de la infancia y a la inquietud de la adolescencia a través de unas cartas que viajaban con la regularidad de un diario íntimo, lleno de confidencias, recetas y memorias.Y es, sobre todo, la historia de cómo dos mujeres, en nombre de esa antigua amistad, lucharán por la vida y la memoria de un Irán hermoso, atormentado y cruel.

En su primera novela, la Premio Nobel de la Paz Shirin Ebadi nos transporta al pasado reciente de Irán a través de un relato inolvidable en el que, más allá de las guerras fratricidas, quiere transmitir un mensaje de esperanza.

Editorial La esfera de los libros.- 256 pàg.-Traducció Helena Aguilà Ruzola

Apunts de lectura

La novel.la narra la crònica de la història de l’Iran des dels anys 20 del segle passat fins el 2009. I ho fa a través de les històries de vida d’una família iraniana, dels pares i dels 4 germans. Els tres fills encarnen les diferents opcions polítiques i el relat dels seus diferents avatars permet visualitzar allò que només la literatura aconsegueix fer: mostrar la vida de les persones minúscules en mig del procés de la història en majúscula.

La narradora és la pròpia autora que va ser guardonada amb el Premi Nobel de la Pau l’any 2003 i que a la novel.la és l’amiga íntima de la germana de la família protagonista. Hi ha contínues referències de versemblança per tal de pensar que en gran part és una novel.la autobiogràfica.
El títol “La jaula de oro” és una metàfora que fa referència a la intolerància que provoquen les diferents opcions polítiques i ideològiques.

“Cada uno se mantiene firme en su postura, y no pueden estar cinco minutos en la misma habitación sin pelearse. Es, ¿cómo te diría yo…?, como si cada uno de ellos se hubiera encerrado en una jaula de oro, tan bella, fuerte y segura como todas las ideologías, pero, a fin de cuentas, una jaula que impide mirar hacia fuera y comunicarse con los demás.” Pàg.93

És un leitmotiv recurrent durant tota la novel.la.

Les costums familiars, especialment els menjars durant les cerimònies amb amics i coneguts formen un important element narratiu que il·lustra un fet cultural i una manera de ser d’ara i sempre.

“Lo primero que recuerdo es el aroma del té, desde lo alto de la estufa que yo no llegaba a alcanzar. El agua hirviendo en la panzuda tetera de metal, luego las manos rápidas de Simin sacando del mueble la jarra pequeña, por encima de mi cabeza.”

Com hem dit, la novel.la relata una crònica històrica però fa un especial èmfasi a partir del moment de la instauració de la república islàmica amb la fugida del SAH el 1979 i l’arribada de l’exili de l’Ayatolà Jomeini.

Amb la república islàmica es va iniciar un procés de repressió brutal. Afusellaments sistemàtics de milers de presoners polítics, tant de dissidents islàmics com de militants del partit comunista (Tudeh).
Les violacions dels drets humans són sistemàtiques i se centren especialment en l’absència de la llibertat d’expressió, de manifestació, d’informació, religió, etc.

Amb la república islàmica es va implementar un estricte codi en la manera de vestir i s’empresona les dones i els homes que no el compleixen.

Tal com explica l’autora Shirin Ebadi, ella mateixa és víctima de constants assetjaments per part de les autoritats, malgrat l’atorgament del Premi Nobel de la Pau.

La intriga és un dels elements narratius de la novel.la. I el fet de tenir un component biogràfic encara incrementa més la intriga. La versemblança de les històries de vida que s’hi narren ens apropa a la tragèdia i ens colpeix fins el final sense parar.

Sens dubte una de les raons de l’autora en escriure “La jaula de oro” és donar a conèixer i denunciar la situació política de l’Iran. I cal dir que en fer-ho a través de la literatura ho aconsegueix a bastament.

“Recordé una célebre frase del sociólogo Alí Shariati, uno de los principales teóricos del islam, muerto en extrañas circunstancias un año antes de la Revolución islámica. Mucho tiempo atrás, Shariati había dicho: «Si no podéis acabar con la injusticia, dedicaos a airearla por todo el mundo». Pàg. 253.

“La jaula de oro” no és una guia de viatges, però, sens dubte és de lectura obligada per tots els qui vulguin viatjar a Iran. Una bona manera i molt amena de tenir informació sobre el país islàmic.

 

 

 

Los náufragos del «Batavia», Simon Leys

Sinopsi (contracoberta de l’editor)

Los náufragos del «Batavia» (anatomia de una massacre).

La noche del 3 al 4 de junio de 1629, el Batavia, orgullo de la Compañía Holandesa de las Indias Orientales, naufragó a poca distancia del continente australiano, tras chocar contra un archipiélago de coral. El naufragio fue atroz. Mientras Pelsaert, representante del armador, y el capitán intentaban llegar a Java en una chalupa para buscar ayuda, los más de doscientos supervivientes vieron cómo Cornelisz, ex boticario perseguido por la justicia, los lanzaba a un pozo de terror y violencia.

Acantilado.- 88 pàgines.- traductor: José Ramón Monreal

Apunts de lectura

Sota la història real del naufragi del vaixell Batavia, Leys narra una crònica d’horror pròpia del caràcter universal de la misèria humana. Significa un exemple més d’un model d’extermini dels dèbils en mans dels forts.

L’enfonsament del Batavia, si bé va suposar el desastre marítim més gran fins l’enfonsament del Titànic tres-cents anys després, la seva incidència en el museu dels horrors és d’un altra dimensió. El Batavia va xocar contra una barrera de coral al costat de la costa australiana. La majoria de la tripulació, gairebé uns tres-cents, es varen salvar tot refugiant-se en diverses petites illes. A partir d’aquest moment s’origina un règim de terror en mans d’un personatge, Cornelisz, que se’l descriu com a un psicòpata. Cornelisz s’erigeix en un autèntic tirà, i envoltat d’una banda de fidels i incondicionals col·laboradors, instaura un règim d’extermini sistemàtic dels més febles, malalts, rebels, imprescindibles i de poca utilitat,…

L’arbitrarietat en la manera de decidir les víctimes és un dels pilars fonamentals del poder per tal de crear un clima de terror que paralitza qualsevol resposta.

Leys, d’una manera breu entra a descriure el caràcter del monstre Cornelisz, més enllà de l’etiqueta de psicòpata. Era un autèntic líder que exercia un atractiu sobre la tripulació amb unes innegables capacitats per a l’organització i la logística. En la relació personal el pinta com a un personatge insegur, dubitatiu, tímid especialment amb la seva relació amb les dones.

“De la misma manera que podía ordenar a sangre fría el asesinato de un niño y mostrarse, al mismo tiempo, reluctante a ejecutar la acción, organizó la violación colectiva de las mujeres que habían quedado con vida (dos tercios de ellas fueron liquidadas, y las otras puestas a disposición de los amotinados), pero él mismo se quedó paralizado por una extraña timidez a la hora de satisfacer sus propios deseos.”

En unes circumstàncies excepcionals on la supervivència és la gran batalla a guanyar, una gran part de la població no solament el segueix sinó que desplega un potencial de crueltat que fins tot supera el líder.

“Aunque Cornelisz parece haber sido un personaje curiosamente desdibujado y falto de presencia de ánimo, incluso incapaz, en determinados momentos, de mostrarse a la altura de los acontecimientos o de hacer frente a un peligro apremiante, poseía sin embargo un poder de persuasión extraordinario

“Su autoridad descansaba en una base ideológica. Pues, por otra parte, el ex boticario no era un tipo que poseyera prestancia: no reunía ninguna de esas maneras atrevidas que permiten a los aventureros y a los conquistadores imponerse de manera natural a unos hombres simples y brutales; muy al contrario, en varias circunstancias, se mostró asombrosamente timorato.”

A partir d’aquesta breu història, narrada amb una gran simplicitat, es desplega tot un seguit de reflexions sobre les grans tiranies i holocausts de la història. La novel.la, esdevé un microcosmos en el qual emergeixen les més horroroses misèries humanes. Una història real i singular que esdevé un fenomen universal que desgraciadament és recurrent.

Reflexions sobre la bellesa del mal i la seducció que arrossega a molts individus. Per què hi ha individus que senten una seducció, una fascinació, un plaer, per exemple per la violació sexual?. I què dir de la violència masclista? . Lamentablement són fets que formen part de la nostra vida quotidiana.

En el naufragi del Batavia, davant dels horrors d’una banda d’assassins també es manifesta la resistència organitzada dels dèbils. L’instint de supervivència reacciona i fa front a l’horror. Com esmenta el propi Leys:

“Para que triunfe el mal solo hace falta
que la buena gente no reaccione.”
            EDMUND BURKE

 

 

 

Yo sé por qué canta el pájaro enjaulado, Maya Angelou

Sinopsi (contracoberta de l’editorial)

En la primera y más conocida de sus novelas autobiográficas, Maya Angelou nos habla de su dura infancia y de los trances por los que tuvo que pasar hasta convertirse en una mujer independiente. Criada en un pequeño pueblo de Arkansas por su abuela, Angelou aprendió mucho de esta mujer excepcional y de una comunidad extraordinariamente cohesionada; unas lecciones de vida que la ayudarían a sobrellevar las dramáticas circunstancias a las que tuvo que enfrentarse posteriormente en San Luis y California. Este emocionante relato retrata también la vida de la mayor parte de la población negra del Sur de los Estados Unidos durante la primera mitad del siglo xx.

Angelou, una de las poetas más famosas de EE. UU., tenía un don extraordinario para narrar; su libro, que es a la vez alegre y triste, misterioso y memorable, como la niñez, nos habla de los anhelos y miedos infantiles, del amor y del odio, de cómo las palabras pueden hacer del mundo un lugar mejor.
Publicado por primera vez en 1969, Yo sé por qué canta el pájaro enjaulado es un clásico de la literatura universal que ha conquistado a un millón de lectores en todo el mundo.

Editorial Libros del Asteroide.- 352 pàgines.- Traducció: Carlos Manzano

Apunts de lectura

Aquesta novel.la és la primera d’una sèrie de set llibres autobiogràfics. Abasta des de 1928 a 1944. És a dir la infància i l’adolescència de la protagonista Maya i del seu germà Bailey, un any més gran.
S’inicia la novel.la quan els dos germans són enviats pels seus pares a casa de l’avia en un petit poble del sud dels Estats Units (Stamps). Viatgen sols des de Califòrnia a Arkansas.

Quatre anys més tard, el pare els passa a buscar per portar-los a viure de nou a Califòrnia, San Luis, a casa de la mare que viu amb un altre home.

Retornaran a Stamp al cap de dos anys, per finalment anar a parar a San Francisco.

Malgrat l’escenari de fons és la segregació racial, les diferències entre Arkansas i califòrnia són remarcables així com entre la situació de viure en un poble o a la gran ciutat. A Sant Francisco la tolerància és molt més gran.

Maya, practica a bastament l’ofici de viure en els diferents marcs geogràfics i vitals que li toca viure. El seu bagatge vital es va omplint i va desenvolupant els seus recursos personals.

“Llegué a la conclusión de que San Luis era un país extranjero. Nunca me acostumbraría a los huidizos sonidos de las cisternas de los retretes, los alimentos envasados, los timbres de las puertas o el ruido de los coches, los trenes y los autobuses que atravesaba las paredes o se colaba por debajo de las puertas. Con la imaginación solo me quedé en San Luis unas semanas. Tan pronto como entendí que no había llegado a mi hogar, me escabullí al bosque de Robin Hood y a las cuevas del cavernícola Alley Oop, donde toda realidad era irreal y cambiaba incluso todos los días. Me llevé conmigo el mismo escudo que había usado en Stamps: «No he venido para quedarme».

“Yo sé por qué canta el pájaro enjaulado” és un llibre del gènere de l’autobiografia novel·lada. Les històries són narrades des d’un caràcter introspectiu la qual cosa va expressant les reaccions i els sentiments davant els diferents avatars, des del món d’una nena fins al món d’una adolescent.

La família de la Maya és una família desestructurada i l’absència del nucli bàsic de socialització i formació és cobert per la figura de l’àvia. La relació entre els dos germans és un punt de referència i un suport bàsic en el procés de creixement durant la infància i l’adolescència.

La violació de la Maya als 8 anys per part del seu padrastre esdevé un fort epicentre tràgic de múltiples efectes en la vida de la víctima. La manera de narrar-ho com a una vivència íntima d’una nena de 8 anys, que no entén el que està passant, desperta en el lector una patacada immensa. Ni l’assassinat posterior de l’agressor compensa en el lector d’una manera suficient el malestar anímic.

Maya, és una excel·lent alumna i troba en la lectura una bona companyia i una eina que l’ajuda a fer front a les diverses adversitats que la vida li depara. Així, gràcies als bons consells d’una veïna, la senyora Flowers, aconsegueix superar el seu tancament absolut després de la brutal violació. No parla.

“No iba a echar de menos a la señora Flowers, porque me había transmitido su palabra secreta con la que convocar a un genio que había de servirme toda mi vida: libros.”

“Durante aquellos años pasados en Stamps, conocí a William Shakespeare y me enamoré de él. Fue mi primer amor blanco. Aunque disfrutaba con Kipling, Poe, Butler, Thackeray y Henley..”

“…fue Shakespeare quien dijo: «Cuando te ves abandonado de la fortuna y desacreditado ante los hombres». Esa era una situación con la que me sentía de lo más familiarizada. En cuanto a que fuera blanco, me tranquilizaba diciéndome que, al fin y al cabo, llevaba tanto tiempo muerto, que ya no podía importar a nadie.”

La segregació racial és la realitat que li ha tocat viure a Maya. Moments com el de la negativa d’un dentista blanc a atendre d’urgència a Maya, acompanyada per la seva àvia, et posen de molt mala llet. Diu el dentista blanc a l’àvia:

«Annie, mi norma es la de que prefiero meter la mano en la boca de un perro que en la de un negro».

Discriminació, assetjament social, i també l’orgull i la consciència de pertànyer a la raça negra la qual cosa atorga la força en la lluita necessària.

“Y entonces oí por primera vez, en realidad:

Hemos llegado por un camino
regado por las lágrimas,
hemos llegado abriéndonos paso
por entre la sangre de los degollados.

…Volvíamos a estar en pie: otra vez, como siempre. Sobrevivíamos. Las simas habían sido heladas y tenebrosas, pero ahora un sol esplendoroso hablaba a nuestras almas. Yo ya no era un simple miembro del orgulloso curso que se graduaba en 1940; era un miembro orgulloso de la espléndida y hermosa raza negra.”

L’orgull de la raça negra s’expressa en l’imaginari col·lectiu en situacions en les quals el poder negre és evident. Per exemple en la força física o en els esports,.. Així en l’escena del combat mundial de boxa entre un blanc i un negre, l’intercanvi de cops i la incertesa de qui serà el campió desperta l’imaginari col·lectiu.

“Mi raza gimió. Era la caída de nuestro pueblo. Era otro linchamiento, otro negro más colgado de un árbol, otra mujer víctima de una emboscada y violada, un niño negro azotado y mutilado. Eran sabuesos siguiendo la pista a un hombre que corría por ciénagas. Era una mujer blanca abofeteando a su criada por haber olvidado algo.

Los hombres de la Tienda se irguieron para prestar mejor atención. Las mujeres apretaron con fuerza a sus nenes en el regazo, mientras en el porche cesaban los taconeos y las sonrisas, los galanteos y los pellizcos de unos minutos antes. Podía ser el fin del mundo. Si Joe perdía, volveríamos a la esclavitud y al desamparo. Resultarían ser ciertas todas las acusaciones de que éramos tipos inferiores de seres humanos, solo un poco superiores a los monos, de que éramos estúpidos, feos, vagos y sucios y —lo peor de todo— el propio Dios nos odiaba y nos ordenaba ser cortadores de madera y acarreadores de agua por siempre jamás.”

Yo sé por qué canta el pájaro enjaulado”, un relat autobiogràfic sobre el procés de desenvolupament d’una nena negra al sud dels Estats Units, unes quantes lliçons sobre l’ofici de viure, sobre el procés d’aprenentatge d’una adolescent per assolir l’autonomia suficient que li ha de permetre sobreviure en un món hostil.