La casa del canal, Georges Simenon

Sinopsi (contracoberta de l’editorial)

Edmée, una chica de dieciséis años que ha quedado huérfana, es acogida por sus tíos en una casa de campo. A su llegada, su tío acaba de fallecer, y ella quedará al cuidado de su tía y sus tres primos, todos ellos extraños, de rasgos asimétricos y cubiertos de eccemas. En pocos días, se descubre que las deudas del padre eran numerosas y que la situación de la familia peligra. Edmée, a su vez, va descubriendo el imparable poder que su feminidad ejerce sobre sus dos primos varones, y arriesga un juego de seducción de terribles consecuencias.

Editorial Acantilado.- 160 pàgines.- Traductor: Javier Albiñana

Apunts de lectura

L’escenari del relat, com s’esmenta en el títol, és el d’una casa situada en una zona travessada per canals a Bèlgica.

“Todavía no había amanecido y una fría niebla empañaba la atmósfera cuando sonaron tres pitidos desgarradores. Estaban desayunando. Edmée, que tenía los dedos helados, trataba de calentárselos delante del fuego. En medio de aquella blancura opaca, al otro lado de los cristales, entrevió el remolcador, que se deslizaba a lo largo del dique arrastrando la gabarra accidentada, y era como si los dos barcos no tocaran ni el canal ni la tierra, sino que navegaran sobre la misma niebla.”

L’eix central del relat és la noia Edmée (16 anys a l’inici del relat) la qual esdevindrà la protagonista del triangle amorós amb els seus dos cosins, Fred (21 anys) i Jef (19 anys). La nou vinguda Edmée esdevindrà la catalitzadora en precipitar la decadència d’una família i d’un món rural tancat.

La novel·la es desenvolupa des de dos punts de vista diferents. A la primera part la història recorre els esdeveniments en la seva successió cronològica des de l’arribada d’Edmée a la casa familiar. Descripció de la casa i el lloc, el procés d’adaptació de la protagonista, les relacions amb els membres de la família i en especial la relació amb els dos cosins que dibuixa el triangle amorós. La segona part recorre els últims capítols centrats en una investigació policial.

Dels personatges masculins cal esmentar la força física i la brutalitat en el cas del germà gran dotat d’una gran pulsió seductora. Altrament, l’altre cosí, en Jef, encarna un paper més misteriós i d’un acusat instint d’animalitat. Tot plegat desplega en ell una potencial i enigmàtica força amenaçadora que contrasta amb una aparença de bonhomia.

La protagonista Edmée va descobrint gradualment la seva capacitat seductora, d’atracció i encant. Desplega en el si del triangle amorós una actitud ambigua. El fet de no entendre la llengua flamenca que parla la família d’acollida, ella només parla francès, la situa com un personatge aliè, estrany, que no té relació amb els esdeveniments de la casa, que no en forma part.  

Simenon realitza una perfecta simbiosi entre els personatges i el paisatge, una pintura d’una atmosfera grisa de la zona travessada per canals i boscos amb un temps de pluja i boira. Tot plegat d’un ambient opressiu i inquietant amb una intriga que gradualment va insinuant quin podrà ser el final del relat. Dibuixa un perfecte joc psicològic dels personatges conjugat amb la descripció de l’escenari.

Simenon, sempre m’aporta una pausa serena en el meu procés de lectures.    

La transformació (La metamorfosi), Franz Kafka

Sinopsi (contracoberta de l’editorial)

Franz Kafka (Praga 1883 – Viena 1924) és un dels escriptors fonamentals i més representatius del nostre segle. Autor de tres novel·les -El procés, El castell i Amèrica-, Kafka fou, abans que res, un escriptor de textos breus. Entre les narracions breus, l’única cosa que va publicar en vida, destaca La transformació, escrita l’any 1912.

Aquesta és l’horrible història d’un viatjant de comerç, Gregor Samsa, que un matí es troba ajagut al llit, a la casa paterna, transformat en un estrany i fastigós insecte.

Més enllà d’aquesta espantosa transformació, el text de Kafka ha esdevingut un dels títols fonamentals per entendre la soledat i l’aïllament que l’autor sempre va necessitar per escriure. En darrer terme, el laberint misteriós per on es perdia Kafka potser és el mateix laberint de l’home modern; això explicaria la vigència de la seva obra.

Edicions Proa (edició gener 1978).- 140 pàgines.- Traducció Jordi Llovet.

Apunts de lectura

D’entrada el relat és una escena de la vida quotidiana a la casa familiar del protagonista, Gregor Samsa, en despertar-se per anar a treballar com cada dia.

“Quan, un matí, Gregor Samsa va despertar-se d’uns somnis neguitosos, es va trobar al llit transformat en un insecte monstruós. (…)«Què m’ha passat?», va pensar. Allò no era un somni. La seva habitació, una habitació normal per un home, per bé que una mica petita, es veia endreçada entre les parets tan ben conegudes”.  

Tot el relat es desenvolupa en un escenari de la casa familiar, el menjador, la cuina, les habitacions, amb uns personatges familiars, pares, germana i Gregor, fent vida quotidiana.  La transformació del fill en un insecte pertorba radicalment la calma familiar. Gregor amb la seva transformació s’allunya de la família, es tanca a la seva habitació i també s’allibera de la feina feixuga de viatjant. Com a conseqüència deixa de recaure sobre les seves espatlles el pes de mantenir econòmicament la seva família.  

En cap moment es nomena la classe d’insecte. De fet per a Kafka esdevé un símbol, una metàfora. Segons s’esmenta en una carta del propi Kafka, l’insecte no havia de ser dibuixat a l’edició, ni a la portada ni enlloc. Ho deixa sota la personal visió del lector.

Una interpretació podria ser la que escriu Jordi Llovet (Brins de literatura universal): “Gregor Samsa no és cap esser alienat o massacrat pels altres, sinó aquell individu que s’ha buscat les condicions de vida necessàries perquè ningú no l’atabali i perquè la societat el deixi viure tranquil·lament i en pau.”

També es podria entendre com una manera de simbolitzar una rebel·lió contra el poder i la necessitat d’evadir-lo, una manera d’aconseguir la llibertat, la independència. És clar que en el relat, el pare simbolitza el paper del patriarcat i per a Kafka va resultar ser el catalitzador de la seva producció literària.

La solitud buscada, també pot ser un eix vertebrador de La transformació. La solitud aconseguida en la doble direcció, l’ocasionada per part del personatge Gregor a través de la transformació i l’ocasionada pel refús, en primer lloc per part de la societat i de la feina, i després, també per la família que l’estranya i l’aïlla.  Així, pels uns i pels altres, es produeix l’aïllament i la incomunicació de Gregor. Aquest, però, desterrat en la seva cambra, construeix el seu propi món, el seu univers imaginari. De la mateixa manera que Kafka construeix una bastida simbòlica que es desplega més enllà de fronteres, límits i classificacions: una obra universal.

La pianista, Elfriede Jelinek

Sinopsi (contracoberta de l’editorial)

Erika Kohut té uns quaranta anys i és una solitària professora de piano al Conservatori de Viena. Viu amb una mare sufocant i possessiva, de la qual s’escapa regularment per assistir a cinemes porno per satisfer la seva forta repressió sexual. Un dia, un dels seus alumnes, Walter Klemmer s’enamora d’ella, però Erika, impassible als sentiments i amb forts impulsos masoquistes i d’automutilació, exigeix al seu jove amant que la tracti amb violència i humiliació. A partir d’aquest moment comença una tortuosa relació que els portarà a tots dos fins als límit.

Editorial Columna.- 270 pàgines.- Traducció: Antònia Sabater

Apunts de lectura

Sobre l’escenari d’una Viena atemporal es desenvolupa la frenètica història amorosa entre una professora de música d’uns 38 anys i un alumne molt més jove.

La primera part del relat l’ocupa la descripció de la relació de l’Erika amb la seva mare. Ambdues viuen a la mateixa casa i fins i tot comparteixen el mateix llit. La sobreprotecció de la mare és tant intensa i possessiva que l’ofega. De fet la mare ha criat la seva filla com a instrument de la seva ambició frustrada i li exigeix, per tal de protegir la seva carrera musical, que renunciï als homes, que gairebé esdevingui una monja.

“La mare s’estima més que la seva filla es cogui a foc lent sobre les cadenes maternes que no pas que provi la cassola sensual de la passió amorosa”

A la segona part del relat entra a l’escenari un alumne, Walter Klemmer, i neix la relació amorosa entre professora i alumne. La relació matern-filial queda en segon terme i el marc argumental es centra en la relació entre l’Erika i en Walter.

L’autora realitza una dissecció de la relació amorosa de cadascun dels dos personatges. Dels seus diferents interessos i de la seves particulars motivacions. Així desplega amb una certa dosi d’ironia la resposta afectiva i sexual de cadascun dels protagonistes. D’entrada sorprèn la desviació sexual de la professora amb requeriments masoquistes davant la prepotència i supèrbia de la joventut encarnada en l’alumne.

“Aquesta dona és tan gran, ja, i encara no sap el que vol. Jo sóc tan jove, i sempre sé el que vull aconseguir”.

S’exposa tot un discurs sobre la feminitat versus la masculinitat, en permanent embat.

“En Walter Klemmer guanya seguretat quan veu les arrugues de la cara i el cos de l’Erika. I la perd quan ella li aclareix alguna cosa al piano. Tot comptat i debatut, el que compta són les arrugues, els plecs, la cel·lulitis, els cabells blancs, les bosses dessota els ulls…” Pàg. 157.

Tot plegat s’expressa amb un llenguatge dur en consonància amb les situacions narrades a vegades d’una atmosfera sufocant . Destaca la passejada de la protagonista per la zona del Prater Vienès així com l’entrada en un local de pornografia.

A mesura que avança el relat es va deixant entreveure en la figura de la professora la tragèdia de la persona aïllada socialment per la sobreprotecció anul·ladora de la mare. Sota el domini de la inexperiència es barregen en la seva relació amorosa elements de domini i subordinació, plaer i patiment.  

Cal esmentar com conjuga em diversos moments i en paral·lel els moviments de la relació amorosa amb la música.

“L’Erika recorda les interpretacions de Schubert que acaba de fer el noi i s’irrita. Les seves aigües arrenquen el bull enfurismades. Aquestes indicacions van dels crits als mormoleigs i no de la conversa en veu alta a la conversa en veu baixa. L’anarquia no és el seu fort, Klemmer. L’esportista aquàtic està massa lligat a les convencions” Pàg 173.

Elfriede Jelinek no moralitza; descobreix allò patètic en la vida exemplar d’una dona frustrada. Desplega ironia però no se’n burla ni ridiculitza. Això sí, en la seva exposició desplega fredor i duresa de denúncia sobre la manca d’autonomia i independència de moltes vides de dona.

El regreso de Martin Guerre, Natalie Zemon Davis

Sinopsi (contracoberta de l’editorial)

La de Martin Guerre es la historia de una impostura. En el año 1540 un rico campesino del Languedoc abandonó a su mujer, su hijo y sus propiedades, y durante años no se supo más de él. Tiempo después volvió “o así lo creyó todo el mundo”, integrándose plenamente en su vida anterior. Sin embargo, tras varios años de apacible convivencia matrimonial, la mujer alegó que había sido engañada por un impostor y denunció a su supuesto marido ante los tribunales. Tras un azaroso juicio “del que nos quedan numerosos testimonios”, y cuando el hombre en cuestión casi había convencido a los jueces de que era Martin Guerre, el auténtico Martin Guerre apareció en escena.

¿Quién fue en realidad el falso Martin Guerre? La esposa, Bertrande de Rols, ¿había sido engañada realmente? ¿Qué papel desempeñó el pueblo, Artigat, en todo el asunto? A medio camino entre el relato novelesco y la exposición científica, Natalie Zemon Davis recrea en este magno fresco, excepcional y absorbente, los hábitos y las relaciones sociales, las intenciones ocultas y las sensibilidades de unos aldeanos del siglo XVI.

Editorial Akal.- 208 pàgines.- Traducció: Helena Rotés.

Apunts de lectura

L’autora parteix d’un fet històric esdevingut el segle XVI per analitzar-ho amb elements propis d’una historiadora. D’aquesta manera s’esmenten les eines metodològiques emprades com són els testimonis documentals (arxius judicials), diverses fonts, les cròniques de Jean de Coras (1561) etc. El resultat és un anàlisi de la societat agrària del sud de França durant el segle XVI. A través d’un relat propi de la ficció literària s’analitza la realitat cultural, sociològica i antropològica d’un temps i d’un país. Cal dir que aquest anàlisi propicia una major comprensió de l’actuació dels personatges que protagonitzen la història d’El retorn de Martin Guerre.

A l’escenari de la història hi intervenen personatges concrets amb noms i cognoms i altres com la població. Tots plegats configuren l’eix central del relat: que un impostor ocupés durant molts anys el lloc de Martin Guerre amb el reconeixement més o menys explícit de la família, l’esposa i la població.

L’autora, a partir d’aquest relat d’un impostor analitza els fenòmens sociològics, les migratoris del sud de França, la problemàtica de la propietat privada, l’administració de la justícia, les relacions socials i parentals. També els fenòmens propis de la psicologia social i del comportament humà, com la cobdícia, l’avarícia, l’enveja, etc…

En paral·lel es va desenvolupant la història protagonitzada per uns personatges i el lector va realitzant les possibles interpretacions sobre els esdeveniments del relat. Per exemple sobre la motivació de l’esposa en relació a l’acceptació de l’impostor en considerar-lo com a l’autèntic cònjuge.    

La bastida de la intriga s’inicia en l’aparició de l’impostor i segueix una espiral creixent durant tota la fase judicial fins el moment estel·lar de l’aparició de l’autèntic Martin Guerre.   

Tot plegat,  El retorn de Martin Guerre és una construcció que fa l’autora utilitzant elements d’investigació historiogràfics per explicar i fer entendre un esdeveniment personal i social del passat. No és un llibre d’història, més aviat podríem dir que és un un relat basat en documents, tal com es detalla a les notes que ho acrediten. Aquest llibre formaria part d’allò que classificaríem com a novel.la històrica, la recreació d’un episodi històric.

La història de Martin Guerre ha estat contada innombrables vegades. Cal dir que aquest llibre va ser realitzat després de la pel.lícula que porta el mateix nom. Potser és un cas únic ja que normalment és al revés.

Conclou l’autora en l’epíleg: “La historia de Martin Guerre se cuenta una y otra vez porque nos recuerda que los hechos sorprendentes son posibles. E incluso para el historiador que se ha empeñado en descifrarla, la historia conserva toda su fuerza. Creo que he revelado la faz verdadera del pasado, pero podría ser que Pansette se hubiera salido con la suya una vez más…”    

Incendios, Richard Ford

Sinopsi (contracoberta de l’editorial)

En 1960, cuando Joe tenía dieciséis años, su madre se enamoró. Hacía muy poco tiempo que se habían mudado a Great Falls, en Montana. Era la época del boom del petróleo y el padre de Joe, un golfista profesional que se ganaba escasamente la vida como instructor en clubs privados, había pensado que el gran dinero estaría allí, y que él recibiría una parte de la lluvia de oro que caería sobre la región. Pero nada resultó de acuerdo con lo esperado, y lo que comenzó a caer sobre las cabezas de los pobladores de Great Falls fue la lluvia de cenizas de los incontrolables incendios de los bosques cercanos, que llevaban ardiendo todo el verano sin que fuera posible extinguirlos.Los fuegos alteraron también la quieta superficie de la vida, liberando latentes complejidades en las relaciones entre los padres de Joe.

El padre perdió su trabajo y, sumido en un profundo extrañamiento, se alistó en las brigadas que marchaban a los bosques a combatir el fuego. Sólo estuvo ausente tres días, pero duraron una eternidad y cambiaron para siempre la vida de Joe.

Su madre conoció a otro hombre, y el adolescente arrojó entonces su primera y desconcertada mirada sobre el opaco mundo del deseo, sobre el enigmático mundo de la madurez. Incendios es una novela de iniciación, «de entrada a la vida», y es también la historia de una pasión contada por quien menos puede saber de ella, el hijo de la enamorada, por quien menos puede creer y comprender la naturaleza de tales sentimientos.

Editorial Anagrama.- 192 pàgines.- Traducció: Jesús Zulaika Goicoechea

Apunts de lectura

“En el otoño de 1960, cuando yo tenía dieciséis años y mi padre llevaba sin trabajo algún tiempo, mi madre conoció a un hombre llamado Warren Miller y se enamoró de él.”

Així comença el narrador, en primera persona, el relat d’aquesta història. El relat d’un adolescent sobre la relació dels seus pares els quals viuen un moment d’incertesa de les seves vides després d’haver-se traslladat a viure en una nova població. La família espera trobar noves oportunitats amb ocasió del boom de petroli a Montana. La realitat, però, els depara noves i inesperades variables existencials.

Malgrat el títol original de la novel.la és un altre (Wildlife, Vida salvatge), Incendios podria ben bé ser una metàfora d’allò que el narrador viu durant els tres dies que el seu pare se’n va de brigadista a apagar el foc que des de fa temps crema descontrolat per les muntanyes de la vora. Per un costat la fugida del pare davant la frustració laboral sobre les expectatives esperades. Talment una fugida endavant, com si volgués lluitar contra una cosa que està descontrolada. Per l’altre costat, la mare d’en Joe, intenta refer la seva vida a través d’una nova relació amorosa. Potser víctima de la pròpia passió també permet que la seva vida es descontroli a través d’una nova relació amorosa ? El narrador repudia el nou amor de la seva mare, en Warren, el troba repel·lent, vell, lleig, coixeja, ostentosament seductor per la seva riquesa i influència social.

El narrador sent com Warren vol fer-se amic seu simplement per seduir la seva mare.

Aquest és l’escenari vivencial des del qual Joe contempla la crisi matrimonial dels seus pares, un autèntic incendi.

Una imatge ben eloqüent i simbòlica la que narra Joe en parlar amb el seu pare per telèfon

“—¿Vuelves a casa? —le pregunté.

—He visto cómo se abrasaba un oso, Joe —dijo mi padre, aún en voz muy alta—. Te habría parecido increíble. El fuego lo envolvió en cuestión de unos segundos. Un oso subido a una picea. Se tiró al suelo chillando. Como una bola de fuego.”

Més que els esdeveniments, allò que narra el protagonista són els sentiments que brollen en el seu esperit expressats a manera de flux de consciència. No sap realment allò que va passar, no sap el perquè de l’actuació del seu pare ni de la seva mare, no sap el perquè de tot plegat. Ho va viure a la seva manera, la d’un adolescent de setze anys. Després dels incendis familiars, la vida va seguir el seu curs.    

“Y la vida discurrió para nosotros en una dimensión distinta de la que antes habíamos conocido. Una dimensión humana menor. No hay duda de eso. Pero la vida seguía. Sobrevivimos.”.