Armaris buits, Maria Judite de Carvalho

Sinopsi (contracoberta de l’editorial)

Durant deu anys, Dora Rosário ha plorat la mort del seu marit. Un marit que per principis havia rebutjat tenir qualsevol mena d’ambició personal. Dora i la seva filla, doncs, van quedar soles i sense res, forçades a demanar l’ajuda d’amics i coneguts. Quan una nit la seva sogra li revela un secret esfereïdor sobre el seu matrimoni, Dora s’adona que totes les certeses que tenia sobre la seva vida han desaparegut.

Com reprendre la vida després d’una pèrdua? Com superar un desengany? Com apedaçar una identitat esquerdada, perdudes ja les esperances, esborrats per sempre els anhels?.

Angle Editorial.- 128 pàgines.-  Traducció: Melcion Mateu.

Apunts de lectura

L’estructura narrativa és un dels aspectes més destacats de la novel.la. Un narrador atípic en tercera persona desplega el relat de manera que sembla que ens ho estigui explicant oralment. A vegades fa esment que ho diu perquè així li han explicat o també que suposa perquè no hi era. De manera que genera dubtes sobre la versemblança d’allò que explica. És una narradora, el nom de la qual no es desvetlla fins molt avançada la novel.la. És una narradora que poc a poc esdevé també un altre personatge.

“Però no insisteixo en el tema perquè, com ja he dit, jo no formo part de la història”. Pàg. 53

El títol del llibre és una metàfora suggeridora del fons de la història que enllaça amb les paraules de Éluard en el prefaci.

A través dels personatges es retrata tres generacions de dones que van teixint entre elles les seves vides. El tema de la dona és l’eix central de la novel.la de manera que desenvolupa un clar discurs feminista.

La Dora és la protagonista de la qual seguim el seu procés de vida: en casar-se renúncia a l’autonomia personal; mort del marit; trista i desemparada; dependència de la sogra; conseqüències d’aconseguir una feina; superació dels problemes econòmics i emocionals; pulsió vital i autoestima… No cal dir que planteja el veritable problema de la dona mestressa de casa i sense la necessària independència econòmica. Cal dir que la novel.la presenta a través dels fets de la vida quotidiana un complex anàlisi psicològic de la conducta humana. D’una manera principal dibuixa perfectament les conseqüències psicològiques que es deriven de la situació de la protagonista Dora i la manera com s’opera una transformació gradual vers l’autoestima i l’alliberació. També ho fa, d’una manera més simple de la resta de personatges.

El perfil de la Dora es contrasta amb el de la filla i amb el de la sogre. La filla encarna el retrat sociològic d’una altra generació. A Lisa no li interessa el convencionalisme del matrimoni, vol ser lliure, viatjar i veure món, gaudir d’una vida farcida de comoditats i consumisme. No està disposada a fer grans sacrificis, estudiar a la universitat, aconseguir una bona feina.

“Això no em va. Vostè no entén les noies d’avui dia, és com ma mare. En el seu temps s’estaven a l’espera, però nosaltres sabem que les hipòtesis d’amor i diners són molt difuses: una cosa o l’altra”. Pàg. 102.

L’altre perfil és el de la sogre, l’Ana, una dona forta de caràcter, amb recursos personals i econòmics per sortir-se’n de tots els embats. És la contraposició de la seva jove, la Dora.

Un altre perfil de dona que s’hi esmenta amb una lleugera pinzellada és la tia Júlia, la germana de l’Ana. Mare soltera que havia tingut un amant i que la desgràcia la va desbaratar. Cal dir que una mare soltera durant els any 60 a Portugal comportava una vida difícil.

A mesura que la narradora es va descobrint com un personatge amiga de la Dora, sorgeix també una comparativa entre la situació vital d’ambdues i que al final, en frustrar-se les respectives relacions sentimentals, descobreixen la crua realitat d’haver viscut una vida d’il·lusió i d’aferrament a tresors falsos. D’haver esdevingut armaris buits.

Al final, la narradora Manuela ocupa totalment l’escenari narratiu i s’expressa en primera persona.

“Era un dia igual als altres, ara que jo vivia tota sola. Un número més a restar del meu compte corrent”

Cal dir que els personatges masculins en surten molt mal parats, un model del patriarcat, cadascun amb el seu perfil: inutilitat i vagància;  seducció, prepotència i dominació;….      

El relat desplega tot un seguit de  reflexions sobre diferents temes:  La soledat ja sigui sobrevinguda o no; sobre l’ambigüitat de l’envelliment amb independència de l’edat, ser vell, sentir-se vell; sobre l’amor no natural per la diferència d’edat entre la parella;   sobre la tristesa, que ho amara tot…

És un relat sobre la situació de la dona, sobre el procés d’emancipació i els condicionaments diversos. Malgrat la novel.la és situada al Portugal dels anys 60 desplega un discurs universal i actual. 

Revolutionary Road, Richard Yates

Sinopsi (contracoberta de l’editorial)

Una novel·la sobre la fragilitat del somni de vida americà. Richard Yates és un dels pocs grans autors nord-americans contemporanis que encara avui poden descobrir els lectors europeus. L’adaptació cinematogràfica de Revolutionary Road, que Sam Mendes ha fet amb la complicitat de Leonardo DiCaprio i Kate Winslet, ha donat a conèixer al gran públic una novel·la que des de fa mig segle és una obra de culte als Estats Units. Saludada pels crítics com una obra mestra quan es va publicar l’any 1961, Revolutionary Road explica la història de Frank i April Wheeler, una parella jove plena de vida i de futur que viu amb els seus dos fills en una caseta idíl·lica en un suburbi de Connecticut, a Nova Anglaterra. Ambientada en l’aparentment feliç però opressiva dècada dels cinquanta, Revolutionary Road és un retrat commovedor d’un matrimoni que s’esforça en va per donar un sentit extraordinari a la seva vida. Richard Yates descriu amb una claredat enlluernadora les interioritats de l’ànima. De la seva mà, descendim fins al fons de nosaltres mateixos i ens encarem amb la nostra humanitat.

“Regalo exemplars de Revolutionary Road a tort i a dret… és un dels retrats més exactes i punyents de la vida als suburbis americans”. David Hare, Observer

“Ara que el nostre món es torna cada dia més suburbial, vet aquí una novel·la que val la pena de llegir”. Julian Barnes, Guardian Books of the Year

“Una obra mestra”. Tennessee Williams

Editorial: Edicions Proa.- 328 pàgines.- Traducció: Josefina Caball Guerrero

Apunts de lectura

L’escenari és situat en una de les urbanitzacions típiques destinades a la classe mitjana americana acomodada que durant els anys 50 les constructores oferien com una manera idíl·lica de viure: un paradís natural fora de la contaminació de les grans ciutats, veure créixer els fills entre jardins i envoltats de totes les comoditats de la vida moderna. Això sí, els marits havien d’aconseguir un treball ben remunerat a la gran ciutat i sacrificar-se diàriament per viatjar amunt i avall. Un autèntic boom immobiliari amb tots els ingredients del somni americà dels anys 50.

Altrament, durant els anys 50, el model educatiu dominant, difós després de la Segona Guerra Mundial, es dirigia al fet que les dones decidissin triar l’opció de tornar a la llar, després d’haver conquistat el dret al vot i a l’educació i d’haver accedit a una ocupació.

Sense independència econòmica, la manera de vida de la mestressa de casa en aquesta nova llar tecnificada, produeix solitud, depressió i altres quadres mèdics qualificats com “típicament femenins”. Tot plegat va suposar una regressió important en el procés d’emancipació de la dona en condemnar-la a dedicar-se exclusivament a ser mestressa de casa, esposa i tenir cura dels fills.

Una ullada als anàlisis sociològics del moment presenten, entre altres indicadors, un increment de la natalitat, un decrement d’assistència de les dones a la universitat així com un decrement en la professionalització després de la carrera. També es destaca una desvinculació dels temes socials i una acceptació de les regles burgeses que la moral del somni americà comportava.

L’April, la protagonista se sent presonera en una presó de cristall i ho percep com una condemna a quedar-se per sempre atrapada en un present sense futur. És una dona que se’n vol sortir d’aquests condicionaments socials i fa propòsits per trencar la situació de confinament i aconseguir la seva realització com a dona.

“-De vegades em sento plena de vitalitat- deia l’April- i tinc ganes de sortir i fer alguna cosa ben esbojarrada i meravellosa”. Pàg. 13.

La novel.la s’inicia amb el fracàs de l’obra de teatre en la qual l’April n’és la protagonista principal. D’aquesta manera s’inicia el procés de les il·lusions trencades, d’esperances falses i d’alienació personal. En el marc del matrimoni amb dos fills i de dues altres parelles veïnes, anirem seguint els avatars de l’April com a eix central del relat.

El focus de la novel.la és l’embat permanent entre April i el seu marit Frank. En l’escenari de la casa idíl·lica rodejada de jardí seguirem el desenvolupament estratègic que cada  cònjuge planteja per aconseguir els respectius objectius.

Un narrador omniscient va exposant els complexos factors psicològics que mouen els personatges.   

Per un costat, per part del personatge d’en Frank, assistim a l’estratègia pròpia del patriarcat, un embat que va replicant una a una les diferents respostes que presenta l’altra part, l’April. S’inicia una espiral d’embat cada vegada amb més agressivitat.

L’April és una inconformista que vol sortir-se’n com sigui d’aquell confinament que l’assetja, presó, però no sap la manera d’aconseguir-ho. Els condicionaments per aconseguir-ho són diversos, des de l’absència d’autonomia econòmica, els del control social en considerar-la una transgressora de la moral establerta. També i especialment els condicionaments de la pròpia relació afectiva i matrimonial.  El calvari d’il·lusions  frustrades s’inicia amb el fracàs de l’experiència teatral en un grup d’aficionats. Després vindrà la proposta de vendre la casa i deixar-ho tot per anar a Paris, una fugida endavant amb el propòsit afegit d’invertir els papers en el matrimoni: ella treballaria a Paris mentre en Frank cercaria allò que el motivés i realitzés. Després vindrà l’entrebanc de l’embaràs no desitjat. Després… En definitiva una carrera farcida de bons propòsits i sempre amb el contraatac de l’altra part, el patriarcat, que va frustrant-ho tot. Sovint els silencis de l’April esdevenen una resposta tàctica efectiva contra els embats del patriarcat.   

L’estructura narrativa presenta algunes singularitats com per exemple la que el personatge d’en Frank expressa a través del seu flux de consciència allò que suposadament pensaria l’April al respecte. També la descripció de petits gestos i detalls que il·luminen el comportament dels personatges. En determinats moments, com en el embat dialèctic de la tercera part, la narració segueix un registre teatral.

“Així doncs, el Frank es va tranquil·litzar i es va concentrar a refinar el seu paper.” Pàg. 211.

La bastida de la intriga és present fins el final, per un costat la que es desprèn en haver de prendre una decisió amb data límit i, per l’altre, la intriga que es va mastegant  gradualment fins el final.

Cal destacar la funció narrativa del personatge d’en John, un malalt mental ingressat en un psiquiàtric que quan visita la família a la urbanització emet uns comentaris crítics sobre la situació del matrimoni April/Frank. Potser des de la distància s’entén millor la situació de confinament que provoca la vida a la urbanització.    

Cal dir que la novel.la presenta a través dels fets de la vida quotidiana un complex anàlisi psicològic de la conducta humana.  

 

Res és veritat, Veronica Raimo

Sinopsi (contracoberta de l’editorial)

Una mare amb ansietat que truca als fills tothora per tranquil·litzar-se, un pare obsessionat amb la higiene que sempre està a punt per desinfectar-ho tot i a tots, un germà gran que és el centre de totes les atencions. La família de la Veronica, la protagonista, és d’allò més peculiar, fins i tot per educar els fills, la sobreprotecció és tal que tenen prohibit anar amb bicicleta, nedar o jugar al pati amb els amics. Així doncs, no és estrany que la Veronica, nascuda en aquest quadre familiar on regna l’avorriment, fracassi en l’intent de fer-se adulta i acabi convertint-se en escriptora, i mentidera, inventant-se històries per no perdre el seny, fins al punt d’acabar-se-les creient.

Càustica i irreverent, Raimo saboteja la novel·la de formació des de dins i ens ofereix la millor medicina per a les ferides de la infantesa: l’humor.

Edicions de 1984.- 224 pàgines.- Traducció: Mercè Ubach

Apunts de lectura

L’autora proposa un joc basat en una doble paradoxa narrativa. Per un costat, amb lletres ben grans en el títol ens diu “Res és veritat” (Niente di Vero referit a l’autora Vero Raimo, joc de paraules en italià), però resulta que la història que s’hi relata pivota sobre una estructura típica d’una autobiografia. És un joc de versemblança ?. De fet la narradora explica que durant la seva vida, a través de l’escriptura, ha fet servir sovint la invenció i la mentida. Per exemple, a través del diari personal per enganyar la seva mare. L’altra paradoxa fa referència a la manera de tractar els traumes diversos, fins i tot els més dramàtics. Des de la distància que atorga el temps, relata els diversos avatars de la vida amb ironia i humor, ja siguin els més dramàtics o els més banals. Ja sigui l’avortament, els desamors, l’imparable rellotge biològic, el “me too”, la mort del pare,….o el restrenyiment durant la infància. En tot cas fuig del victimisme i del dramatisme.

L’eix central del relat és la vida personal i familiar de la narradora, des de la infància fins a l’edat adulta passant per l’adolescència. També podríem dir que es tracta d’una novel.la d’iniciació amb la quotidianitat com a material literari.

Un dels temes a destacar són les reflexions sobre l’ofici d’escriure. La manera de tractar la ficció biogràfica s’allunya de les posicions dels escriptors que sovint qualifiquen l’acte d’escriure com una catarsi personal. En tot moment desmitifica la figura de l’escriptor i denuncia la precarietat econòmica que sovint es troba condemnat.

L’estructura narrativa és la d’un narrador en primera persona que a través del flux de consciència va narrant els seus sentiments, emocions, etc. Talment un monòleg amb un discurs dispers i fragmentari.

Qualifica la memòria com un material literari aleatori i trucat en la mesura que som nosaltres qui reelaborem els records. Un element narratiu més que posa en entredit la versemblança del relat.

“La major part dels records ens abandona sense que ni ens n’adonem; pel que fa a la resta, som nosaltres que els reelaborem d’amagat, que els posem en circulació, que els promovem amb zel (…) a la recerca d’algú a qui enganyar que ens compri la nostra història.” Pag 218.

Els personatges centrals del pare i la mare són exemples paradigmàtics d’una tipologia psicològica radical. El pare, hipocondríac i colèric; la mare, maníaca sobre protectora i depressiva. En contraposició, l’avi surt associat a una gran tendresa.

En el nostre club de lectura hem llegit altres llibres d’auto ficció en els quals la història narrada és paral·lela a la real, però “Res és veritat” la narradora retrata la seva vida i família amb una barreja d’humor i tendresa que et sorprèn i t’enganxa. Altrament, desplega un discurs sobre la meta ficció entesa com una forma de narrativa autorreferencial, que tracta sobre els mecanismes de la ficció en sí mateixos.

“Per a mi escriure és essencialment això. Escrit coses ambigües i frustrants. Els pocs contes que vaig escriure de petita també eren així. Hi havia una espiga que havia crescut en un bosc.

-¿I com va passar? –em preguntava l’avi.

– No en tinc ni idea.

La història s’acabava aquí. A l’avi ja li estava bé. A mi també”. Punt final.

“Res a dir”, una història de vida amb un sorprenent discurs sobre la manera d’escriure tot plantejant paradoxes que conviden a la reflexió i al debat.  

La herencia de los Ferramonti, Gaetano Carlo Chelli

Sinopsi (contracoberta de l’editorial)

Para Pier Paolo Pasolini, Gaetano Carlo Chelli era, «después de Giovanni Verga y antes de Italo Svevo, el más grande narrador italiano del siglo XIX». Redescubierto por Italo Calvino, considerado por algunos el Zola italiano, es hoy recordado sobre todo por esta novela, La herencia de los Ferramonti (1883), doblemente famosa por la adaptación cinematográfica de Mauro Bolognini en 1976. En ella se describe el proceso de descomposición de una familia de la pequeña burguesía romana, cuyo cabeza de familia, un panadero que ha acumulado una fortuna, se rebela contra sus hijos tanto como ellos se rebelan contra él. Harto de sus veleidades y disipaciones, desengañado al ver que ninguno quiere seguir con el negocio del «arte blanco», el viejo Gregorio Ferramonti los aparta de su lado y disfruta del insano placer de verlos torturarse bajo la amenaza de ser desheredados. Los hijos, por su parte, también están enemistados entre sí… hasta que la mujer de uno de ellos, Irene Carelli, «una flor delicada de modestia angelical», decide poner orden en el caos: no solo consigue reconciliar a los hermanos, sino que poco a poco se va ganando la confianza y el favor del padre. Ahora bien, ¿es Irene el ángel que aparenta o más bien una sirena, una «astuta cazadora»? En el escabroso entramado que tiende entre los miembros de la familia, ¿rige el desinterés o el cálculo? Y las pasiones que desata ¿son auténticas o premeditadas? Chelli narra con maestría, sirviéndose de un nutrido coro de voces, una historia que aúna a la perfección acción y psicología y de la cual puede decirse, sin temor al tópico porque aquí es verdad, que tiene un ritmo trepidante.

Alba Editorial.- 251 pàgines.- Traducció: Pepa Linares.

Apunts de lectura

La història de la família Ferramonti s’entrellaça amb esdeveniments socials i polítics de la Itàlia a finals del segle XIX de manera que és també una novel.la-document d’un temps i d’un país.

Si bé el tema de la novel.la és la cobdícia humana, la cobejança de riquesa, l’eix central és el personatge de Irene. Irene és la personificació de l’astúcia, la voracitat i l’enginy per tal d’aconseguir qualsevol fi, enganyosa i artificiosament. Irene és un personatge fascinant però també un personatge ambigu. No és només una seductora “femme fatale” sinó que és hàbil en el treball i els negocis. Cal dir que en una societat dominada pels homes, Irene esdevé un exemple de lluita per a la igualtat. En aquella societat de moral estreta i hipòcrita, l’actuació d’Irene esdevé transgressora, condemnable socialment. Irene desenvolupa una intel·ligent estratègia per fer-se amb el poder de la família Ferramonti. Per aconseguir el seu objectiu, Irene es casa amb Pippo, aconsegueix reconciliar els tres germans, es converteix en l’amant de Mario, i finalment ataca el seu sogre, el forner Gregorio, guanyant-lo amb la seva gràcia seductora.

La novel.la relata diferents models d’ascens social. El del cap de la família Ferramonte basat en el treball artesanal en un forn de pa, de manera que aconsegueix fer-se a ell mateix i entrar a formar part de la petita burgesia comercial. Un altre model d’ascens social a qualsevol preu és el personificat pel fill gran Mario consistent en l’especulació pura i dura la qual en fa partícip a tota la família.

“ Ganas les dieron de llevarlo a hombros. Los volvía locos, les encendía en la sangre la fiebre de la ganancia inmediata, la pasión de la caza rabiosa del dinero que se hace sin riesgo y sin esfuerzo, en la emboscada segura del astuto que trabaja con la codicia y la credulidad humana.” Pàg.55.

L’altre model d’ascens social seria el del buròcrata Paolo, marit de la Teta, una ascensió lenta i pacient per l’escala de l’administració pública, des de l’escaló més baix fins aspirar a un càrrec polític.

També planteja tres categories de dona. La més rellevant encarnada per Irene, la de Flaviana Barbati,  una actuació al servei dels interessos econòmics del marit, i la de Teta que acaba prodigant una adoració idolàtrica vers el marit.     

Amb renovada intriga, el lector va seguint els avatars de la Irene amb el convenciment que aconseguirà el seu ambiciós objectiu. Però l’autor hàbilment introdueix progressivament noves variables que ens mantenen a l’aguait fins el final. La més poderosa és la del control social l’expressió màxima de la qual en són els poders de l’estat. La intervenció decisiva de la judicatura és de rabiosa actualitat en el nostre país en ple segle XX.

La moral de la burgesia ascendent basada en la cobdícia de diners, l’acumulació de capital sense escrúpols, l’especulació, l’explotació del treball, … era acceptable, però no la conducta socialment transgressora de la dona.

El narrador, un psicòleg omniscient que utilitza la tècnica del discurs indirecte lliure traslladant el seu punt de vista d’una manera objectiva i impersonal però amb incursions i sentiments propis d’un personatge.

“Gregorio Ferramonti era el jefe reconocido y acatado por la pandilla. Gozaba de la superioridad derivada de su dinero, la más legítima y menos discutida de todas.  Lo ensalzaban de un modo rastrero, y él podia ilusionarse con la agradable idea de ser algo especial gracias a las toscas adulaciones que lo rodeaban. En realidad eran sinceras; eran el homenaje instintivo de los cerebros limitados y las almas codiciosas, seducidas por las riquezas del antiguo panadero Ferramonti….” Pàg. 90.

Una novel.la amb un gran desplegament d’anàlisi psicològic dels personatges. Un esplèndid  mosaic de les emocions.

 

Intimidades, Katie Kitamura

Sinopsi (contracoberta de l’editorial)

Una joven se muda de Nueva York a La Haya para empezar a trabajar como intérprete en el Tribunal Penal Internacional. La plenitud que le procura su nueva vida –una estimulante red de conocidos y amigos, un buen empleo, una incipiente historia de amor– le hace sentir que tal vez ha encontrado, como anhelaba, un lugar al que llamar hogar. Sin embargo, ese bienestar pronto comienza a resquebrajarse. Adriaan, su amante, abandona unos días la ciudad para reunirse con su esposa y concluir los trámites del divorcio, y repentinamente deja de contestar sus llamadas. A la vez, la protagonista recibe el encargo de traducir durante un juicio a un exjefe de Estado de un país africano acusado de crímenes de guerra, lo que la obliga a hacer suya la voz del criminal y a establecer con él una suerte de complicidad que nunca hubiera deseado. Mujer introvertida y observadora, se esfuerza por descifrar lo que está ocurriendo a su alrededor, pero no encuentra más que incertidumbres. Lo que parecía ser un camino recto se ha convertido de pronto en un laberinto.

Hipnótica y de una rara intensidad emocional, Intimidades, cuarta novela de Katie Kitamura, muestra el indiscutible talento de la escritora estadounidense para desnudar lo familiar y revelar sus aspectos más desconcertantes. Una lectura adictiva que se cuestiona hasta qué punto llegamos a conocer y comprender verdaderamente las motivaciones de aquellos que nos rodean y que reflexiona sobre el modo en que las intimidades, escogidas o impuestas, condicionan el curso de nuestras vidas.

«Intimidades es tan elegante y bella –¡esas frases!– como psicológicamente desconcertante. Una escritora absolutamente brillante».

Julie Otsuka, The New York Times

«Una novela que con gran suspense explora las innumerables repercusiones que provoca la proximidad al poder y a la violencia».

Time

Editorial Sexto Piso.- 180 pàgines.- Traducció: Aurora Echevarría

Apunts de lectura

Una crònica de vida sobre la recerca d’un lloc en el món d’una dona amb recursos personals per aconseguir ser autònoma. La necessitat d’arrelament, d’establir-se, fixar-se en un lloc, especialment des del punt de vista de cercar una llar d’acolliment i afecte. La narradora i protagonista, de la qual no en sabem el nom ni l’edat, podríem qualificar-la com a ciutadana del món en el sentit que per condicionaments familiars ha residit en diversos països i ciutats sense cap arrelament. Després de la mort del seu pare i del trasllat de residència de la seva mare decideix fugir de Nova York, “donde ya no sabia como sentirme en casa”.

La narradora no pertany a cap lloc i quan arriba al seu nou destí, L’Haia, se li planteja un doble repte, per un costat adaptar-se a la nova ubicació territorialment i professionalment i per l’altre cerca trobar una llar, algun tipus de recer, d’acollida afectiva.

La nova ubicació i el nou destí professional esdevenen un repte plegat d’incerteses i pors. El període d’adaptació a una nova realitat no és fàcil per una persona que no hi disposa de punts de referència. La manca de pertinença crea una sensació de desassossec que no s’esvaeix només amb les amistats provisionals i professionals. Els sentiments que va destil·lant de la narradora són de trobar-se en una situació de desubicació, no solament de l’entorn físic sinó sobretot de desubicació personal.

“En esos primeros días en los que la ciudad todavía era un misterio para mí, daba vueltas en tranvía y caminaba durante horas sin rumbo…(…) En los momentos en que la sensación de familiaridad daba paso a la confusión, me preguntaba si podría llegar a ser más que una visitante allí.

Aun así, recorrí las calles y los barrios con una renovada certeza de que todo era posible. Llevaba tanto tiempo viviendo con el dolor que había dejado de notarlo o de reconocer que me embotaba los sentidos. Pero poco a poco empezaba a remitir. Se abría un espacio. “

La relació amorosa que l’atzar li procura amb l’Adriaan, si bé obre esperances de trobar un recer, resulta ser una relació insegura i complicada pel fet que està en un procés de divorciar-se de la seva dona i amb fills adolescents. El viatge a Lisboa d’Adriaan per gestionar el divorci podia semblar un procés ràpid però s’allarga desmesuradament la qual cosa provoca incertesa en l’esperança de fer una vida junts. La narradora no sap si Adriaan ha anat a revifar el seu matrimoni o a resoldre el divorci. Ella es queda a l’apartament d’Adriaan sola durant setmanes, la seva relació es redueix a una sèrie de missatges a través del mòbil ni tant sols una trucada telefònica. Les seves inseguretats creixen, l’angoixen…

“Adriaan era la razón por la que quería quedarme en La Haya, o al menos una de las razones, aunque no me atrevía a admitirlo ni ante mí misma; no quería verme como la clase de mujer que tomaba las decisiones en función de un hombre. Sobre todo cuando la relación era tan reciente y la situación tan complicada. “

El treball com a intèrpret a la Cort Penal Internacional esdevé exigent, delicat i d’una gran responsabilitat. La narradora se sent horroritzada per les atrocitats del dictador que s’està jutjant per genocidi i que ella li fa d’intèrpret. L’actitud carismàtica del polític genocida vers la narradora és una font d’assetjament moral. La novel.la desplega reflexions sobre l’ofici d’intèrpret i els seus requeriments així com sobre la utilitat del Tribunal Penal Internacional de l’Haia per impartir realment justícia.

La relació amb els advocats defensors li resulta angoixant per d’interpel·lació constant del coordinador, Kees, amic personal de la dona de l’Adriaan.

Un altre personatge, l’Anton, resulta ser d’una conducta enigmàtica que també incideix en la vida de la narradora. Les seqüències narratives d’aquest personatge permet el lector imaginar un relat no explicitat sobre la seva deriva personal.

Una guspira d’humor crític la podem trobar en la cobdícia del matrimoni Lars i Lotte. Una mansió nova fantàstica i la flamant biblioteca que ha estat dissenyada amb estanteries de llibres comprada a metres i amb els lloms de colors adients.

Tot plegat, les circumstancies que envolten la narradora esdevenen una font de pors, inseguretats, angoixes…

Cal remarcar l’absència d’informació biogràfica de la narradora, ni records, ni flashbacks. És a través del seu pensament, “intimitats” en present, que anem configurant perfectament el seu perfil.

La casa que habita la narradora temporalment mentre Adriaan és a Lisboa és un element narratiu important ja que estableix tot allò que configura una llar pròpia. Les coses, els objectes esdevenen arxius de records. La narradora, que habita en precari  aquell pis, el sent com una llar aliena, que encara respira la vida del matrimoni en crisi. La foto exposada de la parella esdevé una petjada ineludible.

Poc a poc, la narradora ens comunica les seves intimitats durant el conflictiu procés d’assentament a la nova realitat, especialment pel que fa al seu arrelament personal. I ho fa d’una manera discreta, regalimant sentiments, flux de consciència, sense un discurs clarament explicatiu i descriptiu. De manera que seguim el costat de la narradora veient tot allò que ella veu  sentint allò que ella sent, ensurts, neguits, pors, esperances, reflexions sobre l’ofici de viure.

La imatge final del retrobament d’un paisatge oblidat de dunes obertes al mar, obre un marc d’esperança, de noves possibilitats de futur.

“Guardé silencio. Quizá no era tan fácil de explicar, la posibilidad que se había abierto por un momento, la idea de que el mundo podía estar aún por formar o redescubrir. No era más que una simple franja de arena, la misma agua que lamía la orilla en otro lugar. Sin embargo, por un breve instante había sentido cómo el paisaje que me rodeaba vibraba de posibilidades.”

Un final obert o tancat? El lector decideix.