Niño quemado, Stig Dagerman

Sinopsi (contracoberta de l’editorial)

Después del éxito internacional de su colección de artículos de la Segunda Guerra Mundial, Stig Dagerman fue enviado a Francia con la misión de continuar esta tarea periodística. En cambio, se refugió en un pequeño pueblo francés y en el verano de 1948 creó la que sería su novela más personal, conmovedora e impactante: Niño quemado. Ambientada en un barrio de clase trabajadora en Estocolmo, la historia gira en torno a un joven llamado Bengt que cae en una profunda tristeza por la muerte inesperada de su madre. Mientras lucha por hacer frente a su pérdida, su desesperación se transforma lentamente en rabia cuando descubre que su padre tenía una amante. Pero cuando Bengt jura venganza en nombre de la memoria de su madre, también se ve arrastrado a una relación febril y conflictiva. Otro gran escritor sueco, Per Olov Enquist, señala en el prefacio de esta edición: «Había leído, y leo, una historia singularmente realista, pura y conmovedora sobre un joven con un cautivador parecido a mí. Sigo sin entenderlo. Se trata, desde luego, de La Sencilla Obra Maestra».

«Dagerman escribió con hermosa objetividad. En lugar de frases emotivas, usa una selección de hechos, como ladrillos, para construir una emoción».

          Graham Greene

Nordica Libros.- 324 pàgines.- Traducció: Neila García.

Apunts de lectura

La història principal gira al voltant de la complexa i turmentada relació entre un jove i el seu pare després de la mort de la seva mare.

El dispositiu narratiu alterna la primera i tercera persona de manera que narra els avatars diversos dels personatges i les emocions i reflexions internes del protagonista. El relat intercal.la cartes, algunes del propi protagonista adreçades a ell mateix com una eina terapèutica de cura i coneixement psicològic.

La novel·la comença amb el funeral de la mare del jove protagonista, Bengt, i finalitza en complir-se l’any de dol. 

El motor de la història s’inicia amb la mort de la mare del jove Bengt la qual cosa li desplega un odi sever vers el seu pare i la seva amant Gun. Creu que la seva obligació moral és ser fidel a la seva mare, cosa que el seu pare no ha fet en ser-li infidel mentre vivia. Com un volcà, surten moltes emocions a la superfície i el relat va recorrent el procés de Bengt durant un any. Un procés d’iniciació que passa per diferents estadis: Odi, passió, amor, incerteses, etc., envoltat sempre d’una ràbia i una tristor intenses. Bengt és un personatge immadur obsessionat per diverses coses. Per exemple la puresa, una exigència immadura de comportament i que sovint esdevé una contradicció flagrant davant els seus propis actes. Una vida arrelada en un permanent dilema emocional i psicològic que li crea un gran desassossec. Bengt és un personatge que d’una manera obsessiva analitza la seva consciència davant la realització dels seus actes.

“Y por eso yo me dedico también, con ardor casi científico, al análisis de nuestras acciones conjuntas. Engañar a otros es bonito, pero engañarse a uno mismo es peligroso”. Pàg. 217.

L’obsessió per la puresa és recurrent i esdevé un auto-requeriment per aconseguir una vida autèntica.

”Llevo toda mi vida buscando, de manera más o menos consciente, un plan de vida que no se parezca al suyo, más puro, más arriesgado y más apasionado, que exija más, que queme con mayor peligro,…” Pàg. 219.

També en les seves reflexions existencialistes realitza requeriments sobre l’amor autèntic, la qual cosa configura un rosari d’aforismes al respecte.

“Querer es sentir curiosidad. Solo es bello aquello que no nos hemos saciado de ver. Solo podemos amar, en todo caso lo nuevo. Para poder amar a alguien a quien conocemos bien es necesario olvidar primero a esa persona, no del todo, pero sí en gran medida” Pàg. 226   

L’amant del pare actua com a element narratiu central en fer aflorar les emocions i conflictes psicològics del protagonista així com un factor decisiu per la seva catarsi personal. Gun, esdevé el punt de referència ambivalent per a Bengt. Per un costat li desperta inicialment odi en tant que amant del seu pare i causa de la seva infidelitat matrimonial i per l’altre li desperta una atracció física fatal.

Els elements narratius simbòlics i fetitxistes són nombrosos. Gun porta el vestit vermell i els talons alts que la mare va refusar portar perquè no li eren adients.

Tot plegat deriva en una apassionada relació amorosa de manera que Gun acabarà essent el referent duna nova mare per a Bengt. En un moment determinat, ell l’anomena mare mentre s’abracen amorosament.

Les emocions i sentiments d’odi inicials de Bengt es capgiren i la novel.la entra en una nova dimensió en la qual prenen força les reflexions psicològiques envoltades d’un clima d’amor i dolor.

Així les coses, les relacions entre els quatre personatges es transformen profundament. Els personatges de la mare morta i de la novia són dues observadores que censuren el comportament de Bengt.

Un altre element simbòlic important és l’espelma que crema a la taula durant el dinar al final de la novel.la. Bengt, recorda l’absència de la mare quan encara no ha passat l’any de dol i el transporta al moment, dia i hora, de la seva mort.

Al final, després d’una aferrissada lluita en si mateix, aconseguirà veure-hi més clar. El procés de transformació vers una maduresa personal es va assentant. Un aprenentatge gradual vers el sentit de realitat.   

«Saber de verdad es caro, cuesta sangre y lágrimas, pero merece la pena. No somos felices, pero contamos con una paz provisional. (…) El precio es que el volcán entre en erupción. (…)Por eso hemos de bendecir los volcanes, agradecerles su fuerte luz y su ardiente fuego. Agradecerles que nos hayan cegado, pues solo ciegos logramos una visión plena, agradecerles también que nos hayan quemado….”

Niño Quemado, és una novel.la d’iniciació cap a la maduresa. Un excel·lent retrat del xoc entre la raó d’un jove i el seus sentiments. Un allau d’emocions, de reflexions i de pensaments sovint en contradicció amb la realitat i que poc a poc va configurant el seu ofici de viure.

Mentre agonitzo, William Faulkner

Sinopsi (contracoberta de l’editorial Edicions 1984)

Mentre l’Addie Bundren es mor, a tota hora sent la remor del martell i el xerrac amb què el seu fill gran, en Cash, li va construint el taüt ben bé sota la finestra de l’habitació on ella agonitza. Quan la mort arriba, els seus cinc fills i el seu marit, l’Anse, un granger del comtat de Yoknapatawpha, carreguen el cos de la mare al carro i, amb un parell de mules i en plena calorada de juliol, emprenen un viatge llarg i accidentat cap a Jefferson, on ella volia ser enterrada.

La família va fent camí sota el setge implacable de l’estol de voltors que no els deixen ni de nit ni de dia. Durant l’odissea, es queden sense mules, en dues ocasions de poc que no perden el taüt i la morta, convenen que un dels fills s’ha begut l’enteniment i, mentrestant, el pare no fa més que pensar a fer-se les dents noves. Els Bundren, fins i tot la mare morta que ens parla des de l’altra banda, expliquen directament al lector les seves desventures, on ressonen les obsessions més fecundes de la literatura faulkneriana: el setge de la culpa, la transgressió i el seu càstig, el pes asfixiant del passat i la definició de la identitat personal. Una novel·la tràgica, cínica i en certa manera còmica i tot, que ofereix un nou retrat descarnat de la cruesa del Sud, de l’Amèrica rural, pobra i mísera, dels anys de la Gran Depressió.

Faulkner va escriure Mentre em moria, una de les seves obres mestres i una de les novel·les de què ell estava més satisfet, en només sis setmanes i de matinada, quan feia de bomber i de vigilant de nit a la central elèctrica de la Universitat de Mississipí.

Edicions Proa (edició 1968).- 248 pàgines.- Traducció R. Folch i Camarasa

Edicions 1984 (Mentre em moria).- 288 pàgines.- Traducció Esther Tallada

Apunts de lectura

Tots estarem d’acord que allò que aporta més valor a la novel.la és la seva composició narrativa. Mentre agonitzo està composta de cinquanta-nou monòlegs que corresponen a 15 personatges que configuren la funció de narrador de la novel.la. Les 59 entrades, van donant versions en primera persona sobre allò que els personatges veuen, un cúmul d’observacions exteriors,  així com de sentiments.  El fet que el narrador estigui dissolt en la diversitat de personatges deixa el lector desemparat, sense el suport tradicional de l’ull del narrador, aquella càmera fotogràfica , sense una brúixola orientativa, la qual cosa li comporta haver de fer l’esforç de composar el puzle tot partint de la realitat fragmentada. El lector sovint ha d’interpretar. Altrament, la fragmentació atorga a la novel.la un sentit plenament de modernitat, com una forma de coneixement literari de la realitat, és a dir com la única manera que tenim de percebre-la.

Cada monòleg pot contenir diversos nivells de llenguatge,  col·loquial i familiar, ja sigui en forma de narració, ja sigui en forma de diàleg, ja sigui en forma de flux de consciència. Cal dir, però, que contrasta el llenguatge utilitzat amb el nivell cultural dels personatges, ja que més aviat  són ignorants, primitius i rústics. El llenguatge seria el del mateix  autor.  

El llibre es divideix en tres parts. A la primera assistim a l’agonia i mort de l’Addie Bundren, esposa d’Anse Bundren i mare de Cash, Darl, Jewel, Dewey Dell i Vardaman. La segona l’ocupa el viatge per enterrar a la mare en el seu lloc d’origen, Jefferson, en compliment de la promesa feta pel pare. La tercera part és l’arribada a Jefferson i l’enterrament final.

A mesura que es van produint les entrades dels diferents membres de la família es van perfilant els trets narratius que identifiquen cada personatge i que d’una manera recurrent i amb un sentit metafòric ens acompanyen fins el final. Així, en Cash per exemple, és present d’una manera recurrent a diverses entrades tot treballant de fuster construint la caixa de morts per a la seva mare. El soroll de la serra i l’aixa ens recorda la proximitat imminent de la mort. I així cada personatge té la seva pròpia identificació narrativa, el seu leitmotiv: en Jewel el cavall salvatge, en Vardaman el peix (La meva mare és un peix), la Dewey Dell el seu embaràs (“Em sento com una llavor humida perduda dins la terra calenta i cega”). El pare de la família, l’Anse, és el que està millor perfilat amb el seus leitmotiv particulars: enterrar la seva esposa, aconseguir una dentadura, així com el plany que d’una manera recurrent va manifestant sobre la seva vida desgraciada (“Mireu que en tinc de mala sort”). L’actuació final del pare esdevé una sorpresa i rebla el clau en informar d’allò que realment es proposava aconseguir amb el viatge aquest personatge miserable i mesquí.

El monòleg únic de la mare al mig de la novel.la, la mestra d’escola Addie, resulta molt significatiu en narrar els trets rellevants de la seva vida: els records familiars, la relació conjugal amb l’Anse, la maternitat, els seus sentiments religiosos i existencials, la seva infidelitat matrimonial, el pecat i la culpa…

“I per això vaig agafar l’Anse. El vaig veure passar per davant de l’escola tres o quatre vegades abans de saber que feia sis o set quilòmetres de marrada per passar per allà. Llavors vaig adonar-me que es començava a encorbar —un home alt i jove—, de manera que, en el pescant del carro, ja semblava un ocellot arrupit, de potes a l’aigua freda”. Pàg. 162.

“—Ximpleries —va dir l’Anse—; tu i jo no hem pas acabat de cadellar, encara, només amb dos.” Pàg. 163.

“Per compensar-lo d’en Jewel, vaig donar a l’Anse la Dewey Dell. Després li vaig donar en Vardaman per substituir el fill que li havia robat. I ara té tres fills que són seus i no pas meus. I jo em podia disposar a morir.” Pàg. 169

“El meu pare deia que la raó de viure era preparar-se per ser mort. A l’últim vaig saber què volia dir, i vaig saber que ni ell mateix no podia saber què volia dir, perquè un home no pot saber res del que és fer neteja de la casa, després. Així doncs, jo he fet neteja de la meva casa.” Pàg. 168

A més dels monòlegs familiars hi ha algunes entrades de personatges exteriors, com les del Samson i l’Armstid, que narren la imatge que els produeix l’epopeia èpica i dramàtica dels Bundren així com informar sobre la seva idiosincràsia.   

El viatge que fan amb carro i mules i carregant el taüt dura vuit dies i comporta tota mena de dificultats: calor intensa que afecta el cadàver, pluges sobtades que desborden el riu i destrueixen el pont previst, el pas del riu desbocat per un gual fangós, les dues mules ofegades, un dels fills es trenca una cama, etc. El viatge esdevé una autèntica odissea èpica de la família Bundren que posa en valor el seu esforç col·lectiu i els omple de dignitat pel fet d’haver complert un deure. És el consol dels pobres miserables en sentir-se satisfets malgrat saber que la seva gesta es una cosa inútil i absurda. Així és la naturalesa humana.

L’agonia dramàtica del viatge familiar s’allarga encara més a través de l’escena de la cura sàdica de la cama del Cash i les seves conseqüències.   

Els personatges d’aquesta novel·la són d’un caràcter marcadament primitiu, propi d’una cultura agrària ancestral, sotmesos a la lluita per la supervivència en unes condicions precàries. Marginats dels avenços tecnològics ja siguin de locomoció motora, de comunicació (el telèfon, el gramòfon, etc.), d’assistència mèdica, etc.

Algunes situacions d’humor negre ressalten l’estat de cruesa dramàtica, de degradació i absurditat de la tasca empresa per la família Bundren en voler enterrar la mare en un altre poble.

El sentiment religiós també hi és present. Una religió de sentiments supersticiosos propis d’una realitat agrària pobre i desgraciada. També es mostren les contradiccions religioses concentrades en l’actuació cínica del reverend Whitfield.

Mentre agonitzo, una novel.la d’una gran complexitat, especialment per la composició narrativa. Tal com diu el crític literari José Maria Guelbenzu: “La novela se vuelve inagotable porque, si se me permite el tópico, es como la vida misma. La posición de narración por la que Faulkner ha optado obedece a esa intención, la de contar la vida desde dentro y desde su incompletud, es decir, tal y como somos capaces de percibir la realidad los seres humanos.” (Revista de Libros-2000).

El país dels altres, Leïla Slimani

Sinopsi (contracoberta de l’editorial)

El 1944 la Mathilde, una jove alsaciana, s’enamora de l’Amine Belhaj, un oficial marroquí que lluita a l’exèrcit francès. Acabada la Segona Guerra Mundial, la parella es trasllada a Meknès a l’interior del Marroc. Mentre l’Amine s’escarrassa perquè una finca de terra pedregós comenci a donar fruit, la Mathilde se sent més i més ofegada pels costums i el clima inclement del país: aïllada a la finca, amb dos fills petits, pateix la desconfiança que inspira per ser estrangera, per ser dona, per ser catòlica. Al llarg dels deu anys que abraça la novel·la, la tensió social i política anirà creixent subtilment, fins que al 1955 el Marroc està al caire de la independència.

Amb l’anterior novel·la, Una dolça cançó (Premi Goncourt 2016), Slimani va triomfar en més de cinquanta països. Ara, l’enorme ambició d’El país dels altres (primer volum d’una trilogia), la consolida entre els millors escriptors del planeta, amb una energia emotiva, una comprensió de l’ànima humana i una habilitat narrativa de primer ordre.

XXII Premi llibreter 2021

Angle Editorial.- 370 pàgines.- Traducció: Valèria Gaillard

Apunts de lectura

«Aquí les coses van així».

Aquesta frase la sentia tot sovint. En aquell instant precís, va comprendre que era una estrangera, una dona, una esposa, un ésser a la mercè d’altres. L’Amine estava ara al seu territori, era ell qui explicava les regles, qui deia quins eren els passos a seguir, qui traçava les fronteres del seu pudor, de la vergonya i de la decència. A Alsàcia, durant la guerra, ell era un estranger, un home de pas que havia de ser discret”. Pàg 21

Mathilde és una jove europea d’Alsàcia, tant el seu aspecte físic, rossa, alta i d’ulls verds, com la manera de vestir xoca visiblement entre la població del Marroc. Un xoc cultural que s’agreuja perquè res era com s’havia imaginat, especialment a mesura que es va difuminant els encants inicials de seducció d’un home exòtic.

L’eix central del relat és la història de la Mathilde durant 10 anys. Els seus sentiments, en relació a diversos temes: d’entrada la decepció del lloc on s’instal·len, una finca agrària lluny de la ciutat de Meknès; la decepció de la seva vida matrimonial només suportada amb resignació per l’amor filial dels seus dos fills; el tracte dispensat a les dones, violència de gènere i opressió; sexualitat; el paper de la dona; el refús pel fet de ser europea en una societat cada vegada més nacionalista i amb ànsies d’aconseguir la independència del colonialisme francès.     

En el teló de fons de la novel.la hi ha la diferenciació i la segregació en tots els àmbits entre la població d’origen francès i la dels àrabs. Un contrast que es fa evident en tots els ordres de la vida: des del cultural, el socioeconòmic, la religió, la manera de vestir, etc.

La llibertat de la dona marroquí és inexistent. El matrimoni de conveniència és una pràctica culturalment arrelada pròpia d’una societat masclista. Mathilde viu la por a la llibertat, el fet que per obtenir-la a vegades s’han de sacrificar moltes coses.  La Selma, la germana del marit de la Mathilde en pateix dràstica i dramàticament les conseqüències.

“Amb els ulls abaixats, el vel apujat per damunt del nas, se sentia desaparèixer i no sabia realment què pensar. Si bé aquest anonimat la protegia i fins i tot la fascinava, era alhora com una gruta en la qual s’enfonsava sense voler-ho i tenia la sensació que a cada pas perdia una mica més el seu nom, la seva identitat, que amagant el seu rostre amagava una part essencial d’ella mateixa. Esdevenia una ombra, un personatge familiar però sense nom, sense sexe, sense edat”.

A mesura que avança el relat van aflorant les tensions socials i polítiques fins a la declaració de la independència el 1956.

El personatge de L’Aïcha encarna el procés de mestissatge per la qual cosa li suposa haver de suportar molts problemes d’integració i acceptació social. Es concreten en la seva persona els problemes de racisme, de classe social, d’intolerància de pertànyer a una realitat agrària enfront de la urbana, a més, esclar, pel fet de tenir una mare europea. El mestissatge li provoca problemes d’identitat que al final s’expressen d’una manera brutalment instintiva.

Slimani va exposant el procés de submissió de la Mathilde, la transformació d’una dona inicialment fantasiosa però valenta i apassionada. De mica en mica es va tornant més submisa sota l’amenaça de la pròpia supervivència i especialment de la violència conjugal. El patriarcat alimenta les seves devastadores arrels en el si de la mateixa llar. Els intents de ser lliure i autònoma tot partint d’exercir una professió a través de la pròpia llar esdevenen una batalla perduda.

L’islam és un altre tema que apareix al llibre, tant des d’un nivell polític, la independència del Marroc, com a nivell íntim i religiós. L’islam es planteja com una eina per consolidar el conservadorisme social. Qualsevol transgressió podria posar en perill l’ordre social i personal.

El títol de llibre recull la sensació de Mathilde de viure en el país dels altres, el sentiment de pertànyer a una minoria socialment refusada.

Aquesta novel.la també és la història d’un procés de resignació per part de la Mathilde i de com es van apagant les forces d’una possible rebel·lió. Resseguim els sentiments de la Mathilde des del primer moment d’arribar al Marroc i durant deu anys tot conjugant-ho amb la situació cultural, social i política.

Com el temps, Jenny Offill

Sinopsi (contracoberta de l’editorial)

Un retrat quotidià i poderós sobre el món d’avui, i un crit d’alerta carregat d’humor que ens fa adonar que la urgència del nostre planeta és també la nostra.

Lizzy Benson alterna la seva feina com a bibliotecària amb la de respondre les estranyes preguntes que arriben al podcast sobre el clima i la fi del món que ha fet popular la seva antiga professora. Illes que suren al mar, la des extinció dels mamuts, viure la fi del món a Nova Zelanda… Mentre mira de trobar el sentit de tot plegat, ajuda el seu germà a refer la seva vida, fa classes de meditació i s’escapoleix de les mares de l’escola del seu fill, sospira per trobar una mica de temps per a ella. Un encaix difícil però no impossible, que resulta tan còmic com conegut. Només quan el seu marit i el seu fill marxin de vacances, trobarà la lucidesa i la capacitat de seducció que solia tenir.

Com el temps és l’expressió que fem servir per descriure un estat d’ànim tan canviant com els núvols i incert com el futur, i també és el títol d’aquesta novel·la que uneix amb mestria les peces d’un món fragmentat. L’aclamada Jenny Offill recull les inquietuds d’un planeta en ebullició a través d’un personatge que s’ho mira amb el sarcasme de qui se sent fora de tot i fa equilibris per encaixar-hi.

«La feina va bé, però sembla que s’acosta la fi del món.»

Editorial Amsterdam.- 220 pàgines.- Traducció: Yannick Garcia

Apunts de lectura

El temps, el clima, un concepte polifacètic que pot testimoniar també una situació social determinada sota el prisma de diverses variables, també la política. Així, l’autora afirma que la novel.la havia també de contemplar la situació del temps, del clima, durant el mandat del president Trump als Estats Units. En aquest sentit té un caràcter de crònica d’un temps, d’un país.

“Mentre escrivia vaig pensar molt en que el clima és una cosa física, perquè hi ha mal temps o corrents; però també afecta a l’estat emocional, a allò que se sent estan viu en un determinat lloc i moment “

La manera narrativa de fer-ho és a través d’una estructura de flux de consciència de la protagonista, de lliure i atzarosa associació d’idees. Un flux de consciència que juxtaposa diversos inputs tot partint de la pròpia vida quotidiana, feina família, entorn, etc. Conversacions escoltades a l’atzar, reflexions,  idees, apunts, etc. Té un to d’auto ficció.

No hi ha un argument seqüencial. L’estructura narrativa està formada per paràgrafs curts separats cadascun amb una unitat temàtica, una unitat circumstancial,  temporal, etc. Talment com un allau de pensaments que es van exposant a manera que van sorgint fins a configurar un paisatge amb diferents elements i en diferents moments vivencials.  

Peça a peça, la narració va destil·lant un discurs sobre tot allò que pot ocupar i preocupar a una ment inquieta, curiosa i posicionada davant els avatars de la vida. Així s’esmenten diversos temes: el canvi climàtic, els desastres ecològics, la situació política, les xarxes socials, el feixisme, la por davant un futur diatòpic, el racisme, la xenofòbia, les drogues, la robòtica, incerteses diverses, (i això que quan el llibre es va escriure encara no havia arribat la pandèmia del Covid 19), etc… Tot plegat, però, ho manifesta sense acritud ni nihilisme. Més aviat amb por i esperança. Confiança que els temps canviaran a millor.

La Lizzie és el personatge principal, però no és l’eix central de la novel.la, més aviat és l’instrument que relata allò que passa al seu voltant. Des d’un observatori de bibliotecària i des de la seva pròpia quotidianitat personal i familiar, dóna compte de tot allò que passa per la seva ment. I, esclar, hi ha de tot i fragmentat: reflexions filosòfiques, absurditats, aforismes, acudits, humor, etc…

“Se’ns va acostar la dependenta per saber si ens interessava la sanació energètica. “No hi crec gaire”, li va dir el meu germà. Ella va fer cara de sorpresa. “Per què no?”, va dir. “Bé deu creure en el vent, oi?”. Pàg. 100.

“Va sobre un robot que es diu Samantha. Està feta perquè sembli humana i té dues configuracions, diu l’inventor. En mode sexe, gemega si li toques els pits. En mode família, explica acudits o parla de filosofia”. Pàg. 143.

En cap moment té un to didàctic ni paternalista, ans el contrari empra la tècnica narrativa de l’efecte iceberg, és a dir, mostrar només una part del pensament de manera que el lector ha de cercar la peça sencera. Sovinteja l’el·lipsi.

No hi ha dubte de la clara intencionalitat política. A partir de fets circumstancials i quotidians exposa una crítica, a vegades només suggerida, de manera que a partir del jo personal ens interpel.la i ens acosta a compartir una diversitat de problemàtiques personals i socials. És un cant contra la indiferència i el tantsemenfotisme,  una exhortació al compromís.  

“Tu no ets un passavolant imparcial/Esforça-t’hi” (pàg.202).

En no ser un relat amb un fil seqüencial es pot llegir a l’atzar on el dit et porti.

L’estructura narrativa i el contingut de “Com el temps” és un bon punt de referència per que cadascú construeixi el seu diagnòstic sobre el propi temps. No cal mirar el radar del temps en el mòbil per diagnosticar el clima, tots tenim els recursos suficients per saber-ho, també els sentiments de por i confiança.   

“Volia que cada dia fos com aquell, que comencéssim amb vergonya i por i acabéssim amb un consol gloriós.” Pàg. 200.

El corazón verdadero, Sylvia Townsend Warner

Sinopsi (contracoberta de l’editorial)

En la Inglaterra victoriana, Sukey Bond, una muchacha recién salida del orfanato, es enviada como sirvienta a una granja de Essex. En la granja trabaja Eric, un muchacho apuesto y huidizo que, en sus escasos encuentros con Sukey, la mira «con una expresión de esplendoroso triunfo». Todos dicen que Eric es un idiota, pero Sukey lo ve con otros ojos, se deja cautivar por su bondad y es consciente de que ella y solo ella podrá hacerlo feliz. Sin embargo, cuando las cosas se tuercen y Eric le es arrebatado, Sukey abandonará la granja para ir en su busca. Numerosas serán las peripecias a las que deberá enfrentarse la protagonista, al final de las cuales, como un milagro, podrá encontrar la confianza en sí misma.

Inspirada en la historia de Eros y Psique, El corazón verdadero es una novela extraordinaria sobre el sentimiento amoroso, que Townsend, mediante una escritura alambicada y onírica, eleva a categoría de fábula.

“Después de Hardy, nadie ha entretejido con tanta precisión el paisaje interior del alma con la textura de la realidad exterior, de la luz que atraviesa el agua y el follaje.”

                               George Steiner

Gatopardo ediciones.- 240 pàgines.- Traductor: Benito Gómez Ibáñez

Apunts de lectura

Una historia d’amor singular: noia pobre i orfe s’enamora del fill d’una família benestant, però no és precisament el príncep meravellós sinó una persona afectada d’alguna patologia psicològica (idiota). Impulsada pels seus sentiments i somnis, Sukey Bond, va recorrent el territori a la recerca de l’Eric de manera que anant de porta a porta va coneixent una desfilada de personatges fins aconseguir una audiència amb la reina Victòria per tal de sol·licitar la seva ajuda.

Si estem davant d’una història d’amor fins un cert punt bastant tòpica, què és allò que caracteritza i fa interessant aquesta novel.la?. D’entrada, la bellesa descriptiva i la gran potència expressiva del sentiment amorós.

Un narrador en tercera persona narra les aventures i desventures de la jove Sukey amb el focus posat en els seus sentiments la qual cosa actua com a fil conductor de la història. A través del recurs narratiu del narrador lliure indirecte, la narració va conjugant realitat i fantasia, és a dir, els esdeveniments de l’acció amb la imaginació de la protagonista. La interacció entre món interior i món exterior com a fórmula narrativa. Una magnífica al·legoria del poder de la imaginació i dels somnis.

L’ús de l’el·lipsi sovinteja sense que en cap moment suposi trencar el fil narratiu.

Cal fer esment a la proliferació creativa d’atmosferes diverses en les quals el recurs al paisatge és recurrent. L’autora esmenta en el prefaci del llibre que les descripcions del paisatge neixen de la seva pròpia experiència.

“Llegué a un riachuelo de aguas perezosas y, más allà, a una isla con una casa blanca y varias dependencias agrícolas. Esa fue la génesis de El corazón verdadero”. Prefaci.

L’autora es recolza sovint en la tècnica del correlat objectiu (un seguit d’imatges poètiques per il·lustrar una atmosfera). Per exemple quan desenvolupa la seqüència del viatge cap a Londres amb una carreta en mig del bosc.

”Arboles. Criaturas misteriosas que están fuera toda la noche.

Durante el día adquieren el caràcter que nosotros les demos, sometiéndose a nombres y usos. El carretero pasa entre los árboles y ve en las ramas vivas un eje o una lanza; el leñador marca uno para la tala, otro para la repoblación, y las viejas penetran sigilosamente en el bosquecillo en busca de un haz de leña; el campesino conduce los cerdos bajo el roble y allí encuentra a su paisano. Todos los árboles son conocidos por su especie….” Pàg. 188.

“El corazón verdadero” també és una faula sobre els valors de l’esforç i la tenacitat per tal d’assolir l’irresistible impuls amorós.

Des de l’inici de la història en un orfenat femení, passant pels diversos estaments i esdeveniments en els quals es desenvolupa la vida de la Sukey, la narració va destil·lant una constant crítica social a les institucions i a la moral victoriana. Especialment es mostra crítica amb la institució clerical.

La Bíblia és un referent recurrent per a la Sukey, especialment les escenes de la història sagrada, i també és utilitzada com a recurs literari i metafòric. Així, s’utilitza la Bíblia per crear una metàfora que il·lustra el tarannà de la dolenta sogra i esposa del rector.

“Fue entonces cuando Sukey recordó la Biblia, que había dejado en el suelo justo en el camino de la señora Seaborn. Se detuvo, bajó el parasol con elegante deliberación, se agachó con un amplio movimiento de una gracia extraordinària y cogió el libro. (…)Pero de pronto, la señora Seaborn lo arrojó al suelo como un niño suelta el sonajero, alzó el parasol una vez más y siguió adelante.” Pàg 223.

La novel·la és enganyosament senzilla i sota el registre literari de conte de fades, l’estructura narrativa s’adapta als requeriments sentimentals de la protagonista de manera hi ha la sensació que tot és possible i meravellós d’acord amb els impulsos del cor humà.  Tot i que Sukey és pobre, òrfena i serventa, té la força per estimar l’Eric, membre d’una classe social benestant i que la seva família refusa i se’n avergonyeix. La narració segueix fil per randa el camí del somni i del sentiment amorós que emprèn Sukey en el qual tot és possible.