Personas decentes, Leonardo Padura

Sinopsi (contracoberta de l’editorial)

La Habana, 2016. Un acontecimiento histórico sacude Cuba: la visita de Barack Obama en lo que se ha llamado el «Deshielo cubano» —la primera visita oficial de un presidente estadounidense desde 1928—, acompañada de eventos como un concierto de los Rolling Stones y un desfile de Chanel, ponen patas arriba el ritmo de la isla. Por eso, cuando un exdirigente del Gobierno cubano aparece asesinado en su apartamento, la policía, desbordada por la visita presidencial, recurre a Mario Conde para que eche una mano en la investigación. Conde descubrirá que el muerto tenía muchos enemigos, pues en el pasado había ejercido de censor para que los artistas no se desviaran de las consignas de la Revolución, y que había sido un hombre déspota y cruel que había acabado con la carrera de muchos artistas que no habían querido plegarse a sus extorsiones. Cuando unos días después se encuentra un segundo cadáver asesinado con el mismo método, Conde deberá descubrir si las dos muertes están relacionadas y qué hay detrás de estos asesinatos.

A esa trama, se suma una historia que escribe el protagonista, situada un siglo antes, cuando La Habana era la Niza del Caribe y se vivía pensando en el cambio inminente que produciría el cometa Halley. Un caso de asesinato de dos mujeres en La Habana Vieja destapa la lucha abierta entre un hombre poderoso, Alberto Yarini, refinado y de buena familia, capo de los negocios de juego y de prostitución, y su rival Lotot, francés, que le disputa la preeminencia. El desarrollo de esos hechos históricos tendrá conexión con la historia del presente de un modo que ni el propio Mario Conde sospecha.

Tusquets editores.- 448 pàgines.

Apunts de lectura

Personas decentes”,  torna el protagonisme de l’ex policia Mario Conde, ara ja jubilat amb 62 anys,  fidel habitant de La Habana, amb el seu gos “Basura II”, amb les visites continuades a casa de la seva amant i companya, amb les trobades dels seus incondicionals amics i amb la seva vida precària tot gaudint de les petites coses.

La trama s’articula a través de dos eixos cronològics que es van alternant, dues narracions: per un costat, el present (2016) en el qual es desenvolupa la història i, per l’altre, a principis del segle XX quan l’Habana es volia convertir en la Niça del Carib. A la primera història el protagonista és Mario Conde i a la segona el protagonista és un policia anomenat Arturo Saborit, una mena d’alter ego de Conde.

Les dues trames paral·leles tenen en comú l’empremta de Padura de barrejar la ficció criminal amb la real per  tal de realitzar una crònica d’un temps i d’un país, una, a l’Havana de 1910 i, una altra, a la de 2016. Ambdues generen l’esperança que les coses estaven canviant, la gent tenia la recurrent esperança de millorar la seva vida quotidiana. En especial, el 2016 es va viure una autèntica efervescència. Corren els diners, arriben turistes americans, la gent viatja a Miami pel cap de setmana, es munten negocis. Aquest temps va durar un període molt curt i després es va esfumar.

Ara, al 2016, Mario Conde subsisteix gràcies a la feina que li ha proporcionat un amic consistent a fer de vigilant nocturn a la sala d’un local de luxe: “La Dulce Vida”. Des de el seu lloc d’observació en el saló reflexiona sobre els canvis socials emergents.

“Sí, La Dulce Vida. Era indispensable verlo para creerlo, y, luego de creerlo, se imponía pensarlo mucho para intentar entenderlo. ¿Aquel lugar estaba en La Habana, en la misma Habana en que vivían otros dos millones de personas sumidas en distintos grados de agobio sin saber que ocho, diez mil, como mucho veinte mil habitantes de la ciudad invertían sus noches en sitios glamurosos, caros, divertidos, sin asomo de consignas ideológicas? O con una sola consigna: disfrutar de la dulce vida o, dicho en el mejor habanero, gozar la papeleta.”.

Per tal de donar un cop de mà a l’atrafegada policia davant els grans esdeveniments programats, Mario Conde accepta investigar l’assassinat de Reynaldo Quevedo, un llegendari comissari cultural de la Revolució Cubana que durant els anys 70 va exercir d’impecable censor tot esclafant la vida de molts artistes i escriptors.

“Reynaldo Quevedo, o Quevedo a secas, como se le conoció, había sido en los oscuros años de la década de 1970 la encarnación del Maligno para los medios artísticos del país. Poeta mediocre, con algún grado militar menor, pertenecía al sector de los intransigentes políticos y a la horda de los enfermos de ese odio voraz que engendran la envidia y los fundamentalismos y cuyos efectos se multiplican desde el pedestal del poder. (…) Entre sus víctimas los hubo de todos los colores y tamaños, incluidas gentes como los luego otra vez celebrados José Lezama Lima y Virgilio Piñera,…”.

El relat per l’Havana convulsionada i vibrant del 2016, s’alterna amb el relat de l’Habana de principis del 1910 centrat en la història d’un famós proxeneta, Alberto Yarini, i el policia, Antonio Saborit. En capítols entrellaçats amb la investigació de Conde, la veu en primera persona del policia Arturo Saborit ens porta pels carrers del barri de San Isidro, la zona d’exclusió dedicada a la prostitució.

A través d’una trama de novel.la negra, els respectius investigadors a més d’investigar un crim, el que fan és retratar un context social. Una crònica social de La Habana i de Cuba, d’una realitat en la qual una gran part de la població ha d’enginyar-se-les cada dia per sobreviure. Una realitat que compta amb que moltes famílies tenen membres emigrats a Miami i que col·laboren enviant dòlars per fer possible la seva subsistència. L’esperança recurrent de canvi social i polític que comporti una millora substancial de les vides dels habitants d’una illa sotmesa al bloqueig econòmic permanent per part dels Estats Units.

En Mario Conde busca cada dia la manera de guanyar-se la vida, ja sigui comprant i venent llibres o oferint la seva experiència com a detectiu. Cada dia que passa és un ser més marginal, que no participa, per exemple, de les avantatges de les noves tecnologies, el mòbil, l’ordinador i internet, etc.

Mario Conde reflexiona sobre la vellesa, el pas del temps, tot allò que potser hauria volgut ser o tenir però que ja no hi és a temps. Encara, però, té esperances de ser escriptor, una manera d’ordenar el propi caos vital i també potser d’esdevenir un recurs terapèutic.

Reflexiona sobre la presència d’una classe emergent cobdiciosa que aprofita les oportunitats que ofereix el sistema polític per enriquir-se i així poder consumir allò que tothom anhela, ja sigui un cotxe, un bon cafè, un bon ron, o els últims electrodomèstics i aparells electrònics.

“En La Dulce Vida la fiesta y el delirio continuaban. La procesión de sentimientos mal avenidos que corría por dentro de Conde, también. (…)  Mario Conde tuvo una sólida certeza, más que una premonición, de que aquella fiesta pronto sería cancelada. No sabía cómo, solo que ocurriría. Era una cuestión justamente teleológica, un destino manifiesto e inapelable: como toda epifanía, aquella tendría vida limitada. Porque aunque la Historia a veces se revuelve y da saltos inesperados a un lado o a otro, lo más jodido, como decía José José, es que la Historia no se acaba nunca, pero mientras transcurre va dejando lecciones que deben ser leídas. ¿Fatalismo, pesimismo, desconfianza? Solo un poco de cada ingrediente y mucho de mala experiencia… histórica.”

Deixa un comentari