Sinopsi (contracoberta de l’editorial)
El senyor de Sainte-Colombe, en morir la seva esposa, cerca refugi en la música, i més concretament en les peces —delicades, enigmàtiques, prodigioses— que compon i interpreta amb la viola de gamba, i que només comparteix amb les seves dues filles Madeleine i Toinette i un selecte grup d’amics. La casa de camp on viu aïllat del món és un reducte tancat i malenconiós, que perd el seu delicat equilibri intern quan la Cambra reial de Lluís XIV s’interessa pels serveis del genial i elusiu senyor de Sainte-Colombe i un jove ambiciós irromp a la família per aprendre els secrets del músic: Marin Marais té disset anys i està decidit a ser el seu deixeble… però també sembla interessar-se per les dues filles.
Novel·la breu i exquisida que ens transporta a la França del segle XVII amb extraordinària capacitat evocadora, relliga amb una emoció vibrant la pèrdua, l’obsessió i l’amor per la música. Publicada originalment el 1991, Tots els matins del món va ser portada al cinema per Alain Corneau amb música de Jordi Savall.
Editorial: Edicions Proa.- Nombre de pàgines: 120.- Traducció: Júlia Ferrer i Miquel-Lluís Muntané.
Apunts de lectura
Des de l’inici del relat, la mort esdevé una presència permanent i pel músic senyor de Sainte-Colombe un catalitzador creatiu, l’expressió d’un lament.
“La primavera de 1650, la senyora de Sainte Colombe va morir. Deixava dues filles de dos i sis anys. El senyor de Sainte Colombe no es va consolar de la mort de la seva esposa. L’estimava. Va ser en aquella ocasió que va compondre La tomba dels planys.”
Un altre eix del relat és l’inexorable pas del temps: les filles es fan grans; el protagonista Sainte-Colombe es fa vell; l’altre protagonista, Marin Marais, pateix el canvi de veu i és acomiadat de la prestigiosa escolania on residia.
“ Tots els matins del món són camins sense retorn” Pàg.101.
Tant pel senyor de Sainte-Colombe com pel seu alumne Marin Marais, la música esdevé un refugi vital. L’especialitat amb la música de viola de gamba comporta el repte d’imitar les inflexions de la veu humana. Aconseguir imitar tot allò de meravellós i agradable que pot provocar la veu humana, com la tendresa, com la delicadesa, com la tristesa, com el dolor i l’espant…
Per a Marin Marais que vivia la frustració que li havia produït el canvi de veu, la viola de gamba havia d’aconseguir els efectes de veus diferents de manera que causés la sorpresa en l’auditori el fet que una sola font sonora pogués parlar tantes llengües i crear tantes emocions.
Altrament, el senyor de Sainte-Colombe gairebé no parla, és taciturn, solitari, té dificultats per comunicar-se amb els altres. El seu únic mitjà d’expressió és la música. Per a ell la música és la veu humana.
Un dels temes del relat és el de la vanitat de l’artista. Dos casos contraposats. Per un costat el senyor de Sainte-Colombe refusa els honors del rei de França i es nega a integrar-se a la cort reial com a músic privilegiat. Per l’altre, Marin Marais, és ambiciós i veu la música com una manera d’ascendir socialment. Accepta ser músic a la cort reial i aconseguir notorietat.
El senyor de Saint-Colombe mai publicaria allò que havia compost. Tot es perdria per sempre quan morís. La vellesa, però, li fa aflorar un lleuger vent de perdurar després de la mort.
“Moriré d’aquí a poc temps i el meu art morirà amb mi. Només les meves gallines i les meves oques em trobaran a faltar. Us confiaré una o dues àries capaces de despertar els morts”. Pàg. 107.
Els dos protagonistes principals són els dos músics, dos personatges oposats.
El senyor de Sainte-Colombe només viu per a la seva música, i després de la mort de la seva estimada dona, la música esdevé gairebé exclusivament un diàleg intens i apassionat amb la mort personificada amb les aparicions de la seva dona. És construeix un escenari aïllat i específic per a la seves solitàries actuacions, una mena de santuari: una cabana sobre una gran morera al costat de la casa. Talment una caixa de ressonància per al seu deixeble que l’escolta d’amagat sota l’arbre recollint els fruits virtuosos del mestre. I, esperant el dia que el mestre el reconegui com a verdader músic.
“El senyor de Sainte-Colombe es va inclinar endavant i va dir a aquell rostre:
-Què hi busqueu, senyor en la música?
-Busco laments i plors.
(…).- Seieu! “.
quadern vermell 