Sinopsi (contracoberta de l’editorial)
Para Pier Paolo Pasolini, Gaetano Carlo Chelli era, «después de Giovanni Verga y antes de Italo Svevo, el más grande narrador italiano del siglo XIX». Redescubierto por Italo Calvino, considerado por algunos el Zola italiano, es hoy recordado sobre todo por esta novela, La herencia de los Ferramonti (1883), doblemente famosa por la adaptación cinematográfica de Mauro Bolognini en 1976. En ella se describe el proceso de descomposición de una familia de la pequeña burguesía romana, cuyo cabeza de familia, un panadero que ha acumulado una fortuna, se rebela contra sus hijos tanto como ellos se rebelan contra él. Harto de sus veleidades y disipaciones, desengañado al ver que ninguno quiere seguir con el negocio del «arte blanco», el viejo Gregorio Ferramonti los aparta de su lado y disfruta del insano placer de verlos torturarse bajo la amenaza de ser desheredados. Los hijos, por su parte, también están enemistados entre sí… hasta que la mujer de uno de ellos, Irene Carelli, «una flor delicada de modestia angelical», decide poner orden en el caos: no solo consigue reconciliar a los hermanos, sino que poco a poco se va ganando la confianza y el favor del padre. Ahora bien, ¿es Irene el ángel que aparenta o más bien una sirena, una «astuta cazadora»? En el escabroso entramado que tiende entre los miembros de la familia, ¿rige el desinterés o el cálculo? Y las pasiones que desata ¿son auténticas o premeditadas? Chelli narra con maestría, sirviéndose de un nutrido coro de voces, una historia que aúna a la perfección acción y psicología y de la cual puede decirse, sin temor al tópico porque aquí es verdad, que tiene un ritmo trepidante.
Alba Editorial.- 251 pàgines.- Traducció: Pepa Linares.
Apunts de lectura
La història de la família Ferramonti s’entrellaça amb esdeveniments socials i polítics de la Itàlia a finals del segle XIX de manera que és també una novel.la-document d’un temps i d’un país.
Si bé el tema de la novel.la és la cobdícia humana, la cobejança de riquesa, l’eix central és el personatge de Irene. Irene és la personificació de l’astúcia, la voracitat i l’enginy per tal d’aconseguir qualsevol fi, enganyosa i artificiosament. Irene és un personatge fascinant però també un personatge ambigu. No és només una seductora “femme fatale” sinó que és hàbil en el treball i els negocis. Cal dir que en una societat dominada pels homes, Irene esdevé un exemple de lluita per a la igualtat. En aquella societat de moral estreta i hipòcrita, l’actuació d’Irene esdevé transgressora, condemnable socialment. Irene desenvolupa una intel·ligent estratègia per fer-se amb el poder de la família Ferramonti. Per aconseguir el seu objectiu, Irene es casa amb Pippo, aconsegueix reconciliar els tres germans, es converteix en l’amant de Mario, i finalment ataca el seu sogre, el forner Gregorio, guanyant-lo amb la seva gràcia seductora.
La novel.la relata diferents models d’ascens social. El del cap de la família Ferramonte basat en el treball artesanal en un forn de pa, de manera que aconsegueix fer-se a ell mateix i entrar a formar part de la petita burgesia comercial. Un altre model d’ascens social a qualsevol preu és el personificat pel fill gran Mario consistent en l’especulació pura i dura la qual en fa partícip a tota la família.
“ Ganas les dieron de llevarlo a hombros. Los volvía locos, les encendía en la sangre la fiebre de la ganancia inmediata, la pasión de la caza rabiosa del dinero que se hace sin riesgo y sin esfuerzo, en la emboscada segura del astuto que trabaja con la codicia y la credulidad humana.” Pàg.55.
L’altre model d’ascens social seria el del buròcrata Paolo, marit de la Teta, una ascensió lenta i pacient per l’escala de l’administració pública, des de l’escaló més baix fins aspirar a un càrrec polític.
També planteja tres categories de dona. La més rellevant encarnada per Irene, la de Flaviana Barbati, una actuació al servei dels interessos econòmics del marit, i la de Teta que acaba prodigant una adoració idolàtrica vers el marit.
Amb renovada intriga, el lector va seguint els avatars de la Irene amb el convenciment que aconseguirà el seu ambiciós objectiu. Però l’autor hàbilment introdueix progressivament noves variables que ens mantenen a l’aguait fins el final. La més poderosa és la del control social l’expressió màxima de la qual en són els poders de l’estat. La intervenció decisiva de la judicatura és de rabiosa actualitat en el nostre país en ple segle XX.
La moral de la burgesia ascendent basada en la cobdícia de diners, l’acumulació de capital sense escrúpols, l’especulació, l’explotació del treball, … era acceptable, però no la conducta socialment transgressora de la dona.
El narrador, un psicòleg omniscient que utilitza la tècnica del discurs indirecte lliure traslladant el seu punt de vista d’una manera objectiva i impersonal però amb incursions i sentiments propis d’un personatge.
“Gregorio Ferramonti era el jefe reconocido y acatado por la pandilla. Gozaba de la superioridad derivada de su dinero, la más legítima y menos discutida de todas. Lo ensalzaban de un modo rastrero, y él podia ilusionarse con la agradable idea de ser algo especial gracias a las toscas adulaciones que lo rodeaban. En realidad eran sinceras; eran el homenaje instintivo de los cerebros limitados y las almas codiciosas, seducidas por las riquezas del antiguo panadero Ferramonti….” Pàg. 90.
Una novel.la amb un gran desplegament d’anàlisi psicològic dels personatges. Un esplèndid mosaic de les emocions.
quadern vermell 