Sinopsi (contracoberta de l’editorial)
Amélie Nothomb narra la història del seu pare abans que ella nasqués. Una vida plena de peripècies que l’autora converteix en gran literatura.
A la primera pàgina d’aquest llibre hi trobem un home davant d’un escamot d’afusellament. Som al Congo, el 1964. Aquest home, segrestat pels rebels juntament amb mil cinc-cents occidentals més, és el jove cònsol belga a Stanleyville. Es diu Patrick Nothomb i és el futur pare de l’escriptora.
A partir d’aquesta situació extrema, Amélie Nothomb reconstrueix la vida del seu pare fins a aquest moment. I ho fa donant-li veu. De manera que és el mateix Patrick qui narra les seves peripècies. I així coneixerem el seu pare militar, mort en unes maniobres quan ell era molt petit; la mare distant que l’envia a viure amb els padrins; l’avi poeta i tirànic desconnectat del món; la família aristocràtica, decadent i arruïnada que tenia un castell; la fam i les penúries de la Segona Guerra Mundial.
Coneixerem també les seves lectures de Rimbaud i les cartes d’amor que escrivia per a un amic i que responia la germana de la destinatària; la història dels dos veritables artífexs de les cartes, que es van acabar casant…
A Primera sang, trentena novel·la de Nothomb, guanyadora del Premi Renaudot 2021, l’autora ret homenatge al pare i alhora reconstrueix els seus orígens, la història de la seva família fins al seu naixement. El resultat és un llibre vivaç i intens, de vegades dramàtic i de vegades divertit. Com la vida mateixa.
«El llibre que esperaven tots els lectors d’Amélie Nothomb. El seu llibre clau» (François Busnel, La Grande Librarie).
«Una narració amb la sensibilitat màgica i l’humor tan ple de tacte que la distingeixen» (Jean Birnbaum, Le Monde).
Editorial Anagrama.- 150 pàgines.- traducció Ferran Ràfols Gesa.
Apunts de lectura
El narrador és el pare de l’autora. De manera que el relat és una autobiografia del pare, Patrick Nothomb.
Així, des de la primera infància el narrador va relatant els fets, potser més rellevants, de la seva vida.
“El present va començar fa vint-i-vuit anys. En els primers balbucejos de la meva consciència, hi veig l’alegria insòlita d’existir. Insòlita perquè al meu voltant hi regnava l’aflicció”. Pàg.13.
Tot plegat amb un estil senzill i clar amb una gran eficiència narrativa. Un exercici recurrent d’anar suprimint tota superficialitat. Ras i curt però amb uns grans efectes multiplicadors.
Una mare vídua jove, desencantada de la vida i amb una extrema fredor.
“El seu entorn li va dir:
-Almenys tens el consol de tenir un fill.
Ella es girava cap el bressol i veia un nen bonic i content. La desanimava, tanta jovialitat. Pàg. 14.
Un relat breu però farcit d’imatges, simbolismes, metàfores i aforismes.
La significació del quadre que pinta un reconegut artista i la relació mare-fill.
“La mare ja no era aquella dona, era el quadre”.
Les estades del protagonista durant la seva infància al castell familiar del Pont d’Oye, esdevé un procés d’iniciació per a un nen solitari que viu entre gent gran. Un canvi radical de vida quotidiana, de la comoditat de casa dels avis, aristòcrates urbans, a la vida silvestre de la decadència de l’aristocràcia rural. Una desfilada de personatges entre els quals destaca la tendresa de la filla anormal La Donate i les consideracions de l’àvia que li regala un llibre de poemes.
“Vull donar-te aquest recull, que no m’ha abandonat mai….Arthur Rimbaud- Poemes”.
Una part significativa de la vida relatada són els amics de l’escola. El primer amor. La importància de la relació epistolar, quan encara no hi havia pantalles…..El compromís amb La Danielle i els entrebancs a causa de les diferents classes socials.
Durant l’època que el protagonista exerceix la seva professió diplomàtica i en concret durant els fets traumàtics del segrest polític, l’autora emfatitza el poder de la paraula com una eina eficaç per gestionar el conflicte.
“Tot i el meu caràcter més aviat taciturn, vaig haver d’esdevenir un molí de paraules. Era la nova Xahrazad: la vida dels meus compatriotes depenia de la meva capacitat de parlar.” Pàg. 126
Un rosari d’apunts sobre l’ofici de viure mentre està sotmès a la violència dels rebels al Congo Belga.
“No havia rebut mai una ensenyança filosòfica tan radical. A tots ens han parlat del carpe diem. I, per més que l’aprovem no el posem mai en pràctica.” Pàg. 136.
Moments dramàtics que fan trontollar l’esperit de supervivència.
“Estic viu, i ho continuaré estant. Quan de temps? Dos minuts, dues hores…És així com s’ha de viure”.
El 24 de novembre de 1964 els paracaigudistes belgues van alliberar els ostatges. El President de les tropes rebels s’adreça a Patrick Nothomb:
“-Té fills, senyor cònsol?
-Sí, senyor President.
-Quants? Com es diuen?
-Un nen de dos anys, l’André, i una nena de mesos, la Juliette.
-En vol tenir un tercer?
-Dependrà de vostè, senyor President.” Pàgina final.
Al cap de tres anys va néixer al Japó l’autora, Amélie Nothomb. L’atzar i la sort són variables determinants a la vida.
L’epígraf que l’autora cita en el llibre és prou il·lustratiu del reconeixement vers el seu pare:
“El meu pare és un nen gran que vaig tenir de ben petit”
SACHA GUITRY
quadern vermell 