Mi prima Rachel, Daphne du Maurier

Resum (contraportada de l’editorial)

Philip Ashley, el narrador de esta novela, es un joven huérfano que ha sido criado por su primo Ambrose, un terrateniente de Cornualles veinte años mayor que él, en una gran casa aislada, de rutinas amables e incontestadas, sin conflictos y sin mujeres. Cuando el primo debe viajar a Italia por razones de salud, conoce a una mujer, Rachel, una pariente lejana educada en Florencia, viuda de un conde que murió en un duelo y la dejó cubierta de deudas. Se casa con ella y poco después muere súbitamente. «Juré que todo lo que Ambrose hubiera pagado en dolor y sufrimiento se lo devolvería a la mujer que los había causado», se dice Philip al conocer la noticia. Pero apenas han pasado unas semanas y Rachel se presenta en Cornualles y esa animosidad irracional que el joven sentía por ella se va convirtiendo poco a poco en una fascinación incontrolable que no disminuye a medida que las circunstancias de la muerte de su primo se revelan cada vez más sospechosas. Mi prima Rachel (1951) es una gran novela psicológica, llena de suspense, en la que Daphne du Maurier exploró, como en Rebeca, la influencia fantasmal en una casa de una figura ausente. Es también un sutil estudio de lo que un hombre cree que es una mujer y del accidentado viaje que dan los prejuicios cuando se enfrentan a una realidad inesperada.

Alba editorial.- 456 pàgines.- Traducció: Concha Cardeñoso Sáenz de Miera

Apunts de lectura

Pel que fa a la història que s’hi explica, aquesta novel.la segueix l’esquema narratiu tradicional, és a dir exposició, nus i desenllaç  amb un argument cronològic linial i simple. Una altra cosa, però, és la trama que pel fet de passar exclusivament per la veu d’un narrador ho condiciona tot. Segurament aquest disseny de trama és allò que fa més interessant la novel.la, entre d’altres raons, perquè d’una manera recurrent va incidint en el nostre procés de lectura.

El narrador és en Philip, un jove de 24 anys, orfe i que ha estat educat pel seu cosí Ambrose, al qual admira,  en una gran finca del camp amb una total absència de dones. Ambrose mort en estranyes circumstàncies a Florència sense fer testament i la seva vídua Raquel, de 35 anys, es presenta davant Philip a la seva mansió de Cornualles, Gran Bretanya. L’eix central de la novel.la és la relació entre Philip i Rachel. El lector va seguint tots aquests avatars de la història des del pensament d’en Philip. Així assistim a la repulsió inicial per part d’en Philip a causa dels seus perjudicis abans de conèixer Rachel. És admirable les diferents Rachels que s’imagina en Philip afectat per la mort del seu cosí Ambrose. En el moment que apareix Rachel, de mica en mica, la relació va canviant i es va fent més complexa. És en aquesta complexitat, condicionada per equívocs permanents que la trama planteja, incerteses, dubtes, on el lector va navegant portat pel timó d’en Philip. I és precisament per aquesta raó que el lector es veu sotmès a interpretar, suposar, completar, tot allò que va succeint. D’una manera recurrent naveguem en una mena d’equilibri sense que mai s’arribi a concretar, a vegades ho veiem com un joc de seducció, un estira i arronsa de la relació amorosa, unes reaccions infantils, a vegades estem en la certesa d’unes suposades males intencions. Però, una i altra vegada, hem d’aturar la nostra imaginació per fer l’exercici de pensar que allò que se’ns explica és la paraula subjectiva d’en Philip, les seves emocions, el seu pensament. Creiem que aquesta trama és potser és un dels encerts de la novel.la. La novel.la finalitza i el lector encara va donant voltes i interpretant allò que acaba de llegir. S’ha dit que aquesta novel.la és un clar exemple de novel.la psicològica i creiem que certament la seva lectura permet molt recorregut en aquest sentit. També pot ser vista com a una novel.la d’iniciació per part d’en Philip cap a l’edat adulta, especialment pel fet de desconèixer totalment la condició femenina així com les seves reaccions infantils. També cal esmentar la relació d’en Philip amb el seu cosí Ambrose, pare i referent personal. Els aspectes psicoanalítics hi són ben presents a tota la novel.la: complex d’Edip, el paper dels somnis, el significat de les coses com el collar de perles familiar, etc. La contraposició del món masculí i del femení és un altre element. El procés de seducció per part de Rachel és tot un manual digne de destacar.

Allò que voldríem destacar per damunt de tot és la gran saviesa de l’autora per gestionar la rica complexitat de les relacions conjuntament amb el procés d’intriga que està dosificat d’una manera gradual i oportuna. I tot això ho fa, repetim-ho, a través d’un narrador subjectiu les emocions i els sentiments del qual ho condicionen tot també al lector que anem suposant, pensant  i imaginant a través de les incerteses, dubtes i avatars del protagonista.

Raquel, una vídua per segona vegada, exerceix sobre Philip una relació maternal i seductora, però sempre tenim la incertesa de qui és realment Rachel, allò que la mou a quedar-se al costat de Philip, quins són els seus objectius. Al respecte, la novel.la aconsegueix un perfil de novel.la negra, amb una estructura d’intriga gestionada magistralment. En aquest sentit, el personatge d’Ambrose, malgrat la seva mort, és present d’una manera recurrent a tota la novel.la.

La novel.la finalitza retornant-nos a l’inici per la qual cosa sotmet al lector a una interpretació afegida sobre el perquè de tot plegat i ens estimula a haver de llegir una altra vegada el primer capítol i així carregar-nos de nous arguments en tancar el llibre.

En el nostre Club de lectura cadascú de nosaltres s’ha quedat amb la seva Rachel. Innocent, culpable? El mateix podem dir d’en Philip, de la seva innocència i culpabilitat.

Si llegir significa aprendre, imaginar i pensar, aquesta és una gran novel.la.

 

Mil grullas, Yasunari Kawabata

Resum (contraportada de l’editorial)

En la bella ciudad de Kamakura, una mujer que oculta una mancha en uno de los pechos manipulará los preciosos objetos de un rito que trasvasarán, como fantasmas, el peso del erotismo de una generación a otra. Y así, un joven hereda las obsesiones amorosas de su padre, experto en la ceremonia del té. Mil grullas en vuelo aparecen a lo largo del relato como misterioso auspicio. Yasunari Kawabata, uno de los mayores escritores japoneses del siglo XX, explora en esta novela la fuerza del deseo y del remordimiento, y la sensualidad de la nostalgia, en una bellísima historia en donde cada gesto tiene un significado, e incluso hasta el más leve roce o suspiro tiene el poder de iluminar vidas enteras, a veces en el preciso instante en que son destruidas.

Editorial Emecé.- 141 pàg.

Apunts de lectura

La trama es desenvolupa en el marc de la cerimònia del té la qual pels japonesos té una connotació especial més enllà del fet de tastar i prendre una infusió. El poeta i filòsof Okakura Kakuzo va escriure “El llibre del te” (1906) en el qual ens descobreix el ric món d’idees i de creences que envolta la cerimònia del te, un món de refinada bellesa que expressa el més profund de l’ànima japonesa.

La novel.la fa referència concreta a la cambra del te, una caseta construïda expressament en el jardí de la casa del protagonista Kikuji. Una espècie de santuari on es practica i s’ensenya l’adoració de la bellesa. La simplicitat de l’arquitectura, la decoració, els objectes, tot té una funció i una representació simbòlica que per als occidentals se’ns escapa.

La trama és molt simple, un drama psicològic en la qual es narren les relacions interpersonals entre el jove Kikuji i quatre dones. Una de les dones és la senyora Ota, amant del pare de Kikuji ja mort. L’altra és Fumiko,la filla de la senyora Ota.  La tercera és la intrigant senyora Chikako, la instructora en la cerimònia del te, també antiga amant del pare de Kikuji i és la que manipula maliciosament els fils de la trama. La senyora Chikako té un defecte físic conegut, però, que pocs han vist entre els quals hi ha el jove Kikuji: una taca fosca al pit. El possible simbolisme d’aquesta taca, l’inexorable destí,  contrasta amb el fascinant mocador amb mil grues pintades (au mitològica de cultures orientals)  i un perfum evocador de la jove Inamura que Chikako vol casar amb Kikuji el qual la veu com en una aparició a l’inici de la novel.la i la troba bella. Per Kikuji la figura d’Inamura és com una visió intangible, com una fantasia irrealitzable malgrat la proposta de casament insistent de la intrigant Chikako. Altrament, el que si que li resulta tangible i realitzable és la relació sexual amb la senyora Ota i quan aquesta mort és quan li retorna la imatge de la jove de les mil grues.

La conjugació de les relacions entre aquests cinc personatges i les successives combinacions, composen la trama. Caldria també afegir-hi com a punt de referència el personatge del pare de Kikubi que malgrat estar mort ocupa un lloc important.

Ja hem esmentat la cerimònia del te com a escenari dramàtic i en aquest marc tenen una significació especial la relació dels personatges amb els objectes utilitzats: la gerra  Shino d’esmalt blanc amb l’empremta inesborrable d’un llapis de llavis; el parell de tasses Raku, negre i vermell, possible simbologia del yin, principi femení i el yang, principi masculí ;  el Karatsu verd amb tocs e safrà i vermell. Alguns d’aquests objectes són molt antics i a més d’un valor artístic evoquen un record de vides passades amb una potent càrrega d’emotivitat i sensualitat. També tenen una càrrega de sensualitat en ser objectes utilitzats en diferents circumstàncies pels personatges de la novel.la.

Evocar, insinuar, més que nos pas explicar i descriure. Com per exemple la presència de la jove bellesa del mocador de les mil grues que malgrat ser una presència recurrent a tota la novel.la mai ho és d’una manera presencial, només apareix en la ment, en el record, en el desig, en els diàlegs del personatges.

Kawabata és un mestre en la utilització d’una combinació d’imatges evocadores, d’el·lipsi, de frases curtes, de diàlegs breus i concisos, que deixa a la imaginació del lector que vagi treballant l’atmosfera de misteri, de sensualitat, de sexualitat i de dramatisme fins el final.

Els silencis formen part important i significativa de l’estructura narrativa en mig d’una malla d’emocions, sobreentesos, interpretacions que van alimentant una intriga subliminal sobre quin serà el resultat de tot plegat.

 

Los hermanos, Brigitte Reimann

Resum (contraportada de l’editorial)

Brigitte Reimann fue un prodigio en la literatura de la República Democrática Alemana y uno de los mayores talentos narrativos de la posguerra en lengua germana. Sus novelas causaban furor entre una juventud que no reconocía sus problemas en la línea oficial del realismo socialista. Los hermanos, aparecida poco después de la construcción del Muro de Berlín, es la respuesta de Reimann a su propio drama familiar, la huida de uno de sus hermanos a la Alemania Occidental. La obra le valió el premio Heinrich Mann (la más alta consideración literaria de la RDA) y el reconocimiento de toda una generación de lectores. Su publicación ahora en España viene a ampliar el espacio que en otras artes se ha abierto al conocimiento de la realidad cotidiana de la antigua Alemania del Este: Los hermanos complementa y enriquece, desde la literatura, la aportación de películas de indudable calidad y repercusión pública, como Goodbye Lenin o La vida de los otros, a ese alumbramiento. El talento de Brigitte Reimann para aunar la peripecia individual con el destino colectivo hace de esta novela un monumento intemporal.

Bartleby Editores.- Traducció Ibon Zubiaur.- 177 pàgines

 

Apunts de lectura

Amb una narració en primera persona, la protagonista, ens fa viure la seva experiència  en un moment històric de la RDA en el qual, tot just finalitzada la segona guerra mundial, de les cendres de la desfeta sorgia un nou projecte de societat: la construcció del socialisme en una Alemanya dividida. La novel.la, a través dels avatars diversos dels personatges ens explica com va incidir tot plegat en la vida de la població de l’Alemanya de l’Est. Encara la guerra freda no havia fet acte de presència amb el flagrant símbol del mur de Berlin.

La jove Elisabeth encarna les il·lusions pel nou projecte de societat, en contraposició als valors de l’altre Alemanya, la RFA. També és un exponent de la lluita davant les dificultats per a la construcció de la nova societat. La lluita comença en la pròpia família i es va fent extensible en tot allò que ocupa la seva vida quotidiana: el treball d’artista, les relacions amb el poder local, etc.

La trama és centrada en la intenció del germà Uli de fugir a la RFA i dels esforços de la germana per evitar-ho, primer a través de la discussió ideològica entre ells i després apel·lant a la intervenció del seu company sentimental. L’amenaça de la fugida del germà implica per un costat la pèrdua d’un germà, d’amic i d’un referent personal (és més gran que ella) i per l’altre l’abandonament de l’ideari socialista a favor dels valors occidentals.

Uli defineix el compromís de la seva germana amb la revolució i a la vegada el seu romanticisme.

“Betsy piensa con el alma. Para ella el socialismo significa suficiente pan para todos los seres humanos aquí abajo y desde luego rosas y mirtos”. Pàg. 172

Altrament , hi ha ha realitat del germà gran que ja ha fugit a l’Alemanya Occidental amb la seva dona. Per a la família és un acte de traïció, com el seu pare que considera que ha realitzat un frau amb la societat que la format i que ha pres més que no pas donat:

“Es un sinvergüenza” dijo papá, entre otras cosas por esto, y nos mostró la diferencia de su cálculo, esa brecha flagrante entre el dar y el tomar” Pàg. 45.

Aquest germà gran, el traïdor, encarna tot un paradigma d’una actitud de força i confiança en sí mateix:

Tomar es más dichoso que dar”

“Una derrota no entraba en sus planes, habría infringido su credo, que rezaba: Creo que el mundo es para los capaces. Creo que cada persona tiene las mismas oportunidades para abrirse camino. Creo que yo, Konrad Arendt, obtendré mi lugar bajo el sol.”  Pàg. 46.

La divisió d’Alemanya va suposar un trauma que encara avui, després de la reconciliació perdura:

“Hablaban alemán y yo escuchaba estas palabras alemanas y a pesar de todo me sentía como una viajera incógnita en algún país extraño. Pensé: cuando estuve el año pasado en Praga me sentí como en casa, y allá donde fuera, con los sonidos checos en el oído, no llegué a ser extranjera un solo instante”. Pàg. 53.

Assistim a l’orgull de pertànyer a una nació diferent de l’Alemanya Occidental i que estava forjant un nou futur. Davant l’afirmació de Konrad  “..parece que la Revolución cultural ya ha triunfado en la Zona”. La rèplica de la germana és immediata: “No se llama Zona. Se llama RDA. Yo no hablo de la Zona Occicental. Al menos pido ese respeto por nuestro país……no insultes el país que te ha pagado los estudios” Pàg. 61.

Un debat, una confrontació ideol.lògica i de consciència. Els arguments i les justificacions del germà que ha fugit impliquen d’alguna manera una visió crítica del funcionament de la RDA: la burocràcia, la baixa productivitat econòmica, la poca eficiència en el treball,…

“Tu también, Elisabeth, tú también tienes tu precio: un contrato individual y la garantía de que se te comprarán tus cuadros optimistas para colgarlos en una cantina o en la oficina de vuestro secretario del partido”. Pàg. 62

Crítica i enfrontament amb el partit, problemes per la no adhesió al mateix; discussions sobre quins han de ser els criteris de l’art; la disparitat de criteris entre els vells i els joves, la falta de llibertat, etc.. Ja es comencen a plantejar els problemes que després esdevindran el fracàs de la viabilitat del sistema socialista: la manca de participació política de la població i l’absència de control sobre els qui gestionen el poder.

La novel.la també és un testimoni d’algunes noves experiències que resultaven engrescadores, fruit de la política cultural de la nova república socialista  i que s’han perdut per sempre:

-“El combinado” fer compatible el treball amb  l’art i la cultura en el mateix centre laboral.

– La fàcil accessibilitat a la cultura, a l’art i als llibres.

La relació entre els dos germans petits, Elisabeth i Uli, és una relació entranyable i fins i tot a vegades sembla que va més enllà:

“Observaba a mi hermano con una suerte de emoción y con ese orgullo que siento al ver algo perfecto, ya sea en la naturaleza o en el arte”

….En un momento dado Uli apoyó la mano en mi cadera, dijo: Podría rodearte la cintura con dos manos. Me puse roja. Añadió, sin sonreir: si Joachim de teja, lo mato”. Pàg. 69.

La narració és en primera persona, és l’Elisabeth qui narra la història. No és una narració linial en el temps, sinó que tot partint d’una escena inicial, que recorre tota la novel.la, es van produint salts en el temps que expliquen tota una vida familiar, des de la infantesa fins el moment decisiu que Uli comunica que vol marxar.

Brigitte Reimann aconsegueix retratar un moment històric del procés de la RDA cap al socialisme a través de la vida d’una jove compromesa amb el procés i de les seves relacions amb el món juvenil, familiar, i del treball. Il·lusió i crítica del procés cap a la construcció del socialisme. Encara no havia arribat la degradació social i política amb el trist final de tot plegat que ara coneixem.

Risa en la oscuridad, Vladimir Nabokov

Resum (contraportada de l’editorial)

Albinus, un respetable crítico de arte, conoce a Margot, una mujer mucho más joven que él, que trabaja como acomodadora en un cine y sueña con ser actriz. Albinus queda prendado de sus encantos y abandona a su esposa y a su hija para fugarse con ella. Pero entonces irrumpe Axel Rex, un joven artista rebosante de talento y de cinismo, que ha sido amante de Margot. Se completa así el último vértice de un triángulo amoroso de fatídicas consecuencias.

Editorial Anagrama.- 248 pàg.

Apunts de lectura

L’inici de la novel.la és tota una declaració d’intencions i que amb dos paràgrafs sintetitza la trama de la novel.la:

“Érase una vez un hombre que se llamaba Albinus y vivía en Berlín, Alemania. Era rico, respetable, feliz. Pero un día abandonó a su esposa por causa de una amante joven; amó, no fue amado, y su vida acabó en el desastre.

Ésta es toda la historia, y en eso podríamos haberla dejado de no reportarnos provecho y placer el relatarla; y aunque hay suficiente espacio en una lápida para verter, sintetizada y encuadernada en musgo, la glosa de la vida de un hombre, a todo el mundo le gusta conocer pormenores”.

Què passa quan ja d’entrada s’enderroca la intriga a que estem acostumats? Per què seguir llegint?. Tal com diu en els paràgrafs citats, seguim endavant pel plaer de conèixer els detalls del que va passar. I són aquests detalls de la vida dels protagonistes allò que relata la novel.la.

S’ha dit que aquesta novel.la (1938) és un precedent de la famosa Lolita (1955) però les dues protagonistes femenines poc tenen a veure. En tot cas hi ha alguna pinzellada que ho pot recordar com per exemple, a Risa en la oscuridad els dos amants estant jugant a la platja i una senyora que els observa fa un comentari:

“Una inglesa que, recostada en una tumbona, bajo una sombrilla malva, leía el Punch, se volvió a su marido, un hombre rubicundo con sombrero blanco que estaba sentado en la arena y le dijo:

—Mira al alemán retozando con su hija.”

També hi ha un cert paral.lelisme en el fet que Albinus s’enamora bojament de la jove Margot, no tant jove, però, com Lolita.

Però la diferència fonamental entre les dues protagonistes és que la Margot encarna la persona que provinent de la classe pobre dirigeix tota la seva estratègia vital per assolir els seus interessos materials com és el fet de perseguir l’èxit convencional que en aquell moment passava per ser una famosa estrella de cinema. Aquest no és el cas de Lolita que té 12 anys.

Efectivament en el triangle amorós que narra la novel.la, el punt principal l’ocupa la jove Margot la qual utilitza tots els recursos femenins per seduir Albinus, un home casat i molt més gran que ella. L’actuació de la Margot és tot un assetjament sexual per tal d’assolir els seus objectius materials. D’una manera gradual veiem el detalls de l’operació: la seducció inicial, la destrucció de la família de l’Albinus, el finançament de la carrera d’actriu, el casament, el traspàs dels poders econòmics, etc..

I tot això amb la connivència del jove Axel Rex que ha aconseguit seduir a la Margot en benefici propi. I a duo, sense que Albinus se n’enteri, li fan el llit d’una manera barroera i escandalosa. Albinus encarna la figura d’allò que popularment se’n diu cornut i pagar el beure. D’aquesta manera l’amor i les bones intencions de l’Albinus per la Margot són vençudes per la cobdícia i la malícia. I a més, amb males arts i amb els agreujants de premeditació, nocturnitat i traïdoria.

I tal com ens anuncia el narrador en el primer paràgraf de la novel.la, la vida d’Albinus acabó en el desastre. Deixo els detalls a la lectura de la novel.la.

Cal destacar l’estil narratiu de Nabokov al servei d’explicar-nos una història anunciada que tal com diu en el famós paràgraf inicial: podríamos haberla dejado de no reportarnos provecho y placer el relatarla. I realment és tot un plaer. Un estil àgil i planer farcit de sentit de l’humor:

Sé razonable —dijo Albinus zalameramente—. Hago todo lo que me pides. Sabes mi bien, cielo…, gatito…

Gradualmente, había reunido un zoológico de apelativos cariñosos.

En un diàleg amb una actriu famosa:

– Dígame, ¿ha leído usted a Tolstoy?

—¿«Alto estoy»? —preguntó Dorianna Karenina con los ojos muy abiertos—. No, me temo que no he leído ese libro. ¿Por qué me lo pregunta?.

Cal destacar la bona manera de relatar una història anunciada i que ens entusiasmarà  llegir-la,  enganxats fins el final per saber-ne els detalls.

La gran marcha, E.L. Doctorow

Resum (contraportada de l’editorial)

“La historia de un líder carismático y su camino hacia las arcas de la Historia. En 1861 estalló en Estados Unidos la Guerra de Secesión, que enfrentó a los estados del Sur, confederados, con los del Norte, unionistas. Tres años después, en 1864, tras quemar Atlanta, el general unionista Sherman inició la marcha hacia el mar. Un ejército de 60.000 soldados, seguidos por una multitud de esclavos negros liberados, atravesaron el estado de Georgia hasta las Carolinas. Junto a ellos, las damas sureñas que escapaban de las plantacions con sus objetos valiosos, sus sirvientes y sus labores de punto, los prisioneros, los advenedizos: todo un mundo flotante que se deslizaba arrasando con  todo a su paso.”

Roca editorial.- 379 pàg. Traducció d’Isabel Ferrer i Carlos Milla

Apunts de lectura

Durant la marxa que protagonitza l’exèrcit unionista podem anar seguint tot un seguit de variables que il·lustren molt bé el fet històric d’aquesta guerra. Per un costat l’estratègia de terra cremada del general Sherman, en destruir  a mesura que anava avançant cap el sud les comunicacions, els subministraments, les industries, les ciutats, les plantacions, etc. El pillatge i els saquejos eren estimulats i formaven part del premi que s’atorgava a la tropa. Un gran repertori dels horrors que es generen en una guerra en la qual sovintejava la confrontació cos a cos. Va ser una guerra on encara la infanteria i la cavalleria tenien tot el protagonisme, conjuntament amb l’artilleria que ocasionava grans estralls.

Paral·lelament a les atrocitats militars de la guerra, la novel.la va narrant les conseqüències en la vida de les persones. El tema central de la novel.la no són els fets de guerra sinó els seus efectes en la vida dels diferents protagonistes. D’aquesta manera podem dir que és una novel.la coral, amb múltiples personatges i casuístiques.

Per un costat les vides del personal que realitza tasques mèdiques. A més de permetre visualitzar amb detall els horrors de la guerra, també, a través dels personatges constatem com es transformen les vides de les persones. Hi ha un abans i un després.  Per exemple la transformació d’Emily, la filla d’un jutge secessionista, que veu com el seu món s’enfonsa i s’adapta a un altre. O el procés d’humanització del mateix metge sanguinari Wrede Sartorius que resumeix amb dramatisme els seus recursos mèdics amb poques paraules:

“No tengo ninguna panacea: ninguna. Tengo unes cuantas hierbas, y pociones, y una sierra para cortar miembros”. Pàg. 350.

Una vegada més es va evident allò que els qui pateixen no són els cossos, són les persones.

A través de l’estructura narrativa es van conjugant els fets de guerra amb els avatars dels personatges i així es va construint la bastida de la intriga.

“Es que ustedes llevan un mundo a cuestas, dijo Emily.

Sí, tenemos todo lo que define a una civilización, dijo Wrede. Tenemos ingenieros, intendente, asentador de real, cocineros, músicos, médicos, carpinteros, criados y armas. ¿Está impresionada? .” Pàgina 71.

Des de l’inici, moment que es presenten els principals protagonistes, anem fem un seguiment, d’una manera fraccionada, de les diferents històries de vida. Així, trobem les aventures picaresques dels dos desertors Arly Wilcox i el seu amic Will; el contrapunt neutral d’un periodista britànic; el fotògraf amb vocació testimonial i artística del paisatge de guerra; Emily, la filla del jutge del sud Thompson que passa de viure en l’opulència a ser ajudant del metge Wrede Sartorius en mig de la sang i la misèria amputant extremitats i curant els ferits. Tots ells són protagonistes de les seves històries de vida però no agents de la guerra sinó víctimes. Entre els agents directes de la guerra hi ha personatges històrics reals com el general Sherman, líder de La Gran marcha que encarna els valors, la capacitat i la personalitat d’una manera d’entendre la guerra. Un autèntic senyor de la guerra que menysprea els polítics que es dediquen a presenciar les desfilades des de Washington.

“Aunque esta marcha ha acabado, y airosamente, ahora, y que Dios me perdone, siento nostalgia: no por la sangre y la muerte, sino porque ha dado sentido al suelo mismo que pisó, por cómo ha otorgado trascendencia moral a los campos…” Pàg. 374.

Un dels temes que també recorren la gran marxa és el l’esclavitud. A mesura que l’exèrcit avança per les terres del sud es van alliberant els negres esclaus de les plantacions de cotó i de les seves servituds en les grans mansions dels terratinents. La guerra atorga la llibertat però també fa sorgir la por a la llibertat i les incertituds que planteja l’immediat futur que ara s’enceta. És destacable la simbologia del personatge de la noia de pell blanca però de raça negra, la Pearl, fruit d’una violació entre un amo blanc i una esclava negra. Alliberada per la gran marxa és un fidel testimoni del debat interior que se li planteja: com serà la seva vida lliure entre la seva ànima negra i la seva pell blanca.

“ Y si Stephen pretende casarse conmigo, tendrá que entender que, aunque blanca, por sus molestias Pearl podría llegar a darle algún día un niño de alquitrán”. Pàg. 280.

Amb tanta guerra, un altre tema és el dels diferents perfils dels comandaments, l’estratègia, la fermesa, les decisions, la valentia, els errors, la gestió de les tropes, etc.

I al final, els pactes:

“Y así fue como la guerra se redujo a palabras. Ahora se labraba con terminología en una mesa….Trincheras y asaltos, redobles de tambor y toques de Clarín, marchas , emboscadas, incendios y batallas campales se metamorfosearon en sustantivos y verbos” Pàg. 363.

I una trista premonició:

“..y porque nuestra guerra civil, la fábrica devastadora de los huesos de nuestros hijos, no es más que una guerra posterior a otra guerra, una guerra anterior a otra guerra” Pàg. 375.

La gran marcha no és una novel.la històrica, és cert que tracta d’una guerra concreta i d’uns personatges històrics, aquest és el marc, un gran riu humà que ho invadeix tot, però realment allò que li dóna entitat són les conseqüències de la guerra sobre les vides de les persones, les noves situacions que es creen a partir d’una situació límit, la força i l’instint de sobreviure.  Perquè si bé la guerra és el major exponent del desastre humà també crea noves sinergies, és una destrucció que crea una nova situació a la qual cal adaptar-s’hi, cal seguir endavant. Tot un cant a la condició humana.

 

la-gran-marcha