Los hermanos, Brigitte Reimann

Resum (contraportada de l’editorial)

Brigitte Reimann fue un prodigio en la literatura de la República Democrática Alemana y uno de los mayores talentos narrativos de la posguerra en lengua germana. Sus novelas causaban furor entre una juventud que no reconocía sus problemas en la línea oficial del realismo socialista. Los hermanos, aparecida poco después de la construcción del Muro de Berlín, es la respuesta de Reimann a su propio drama familiar, la huida de uno de sus hermanos a la Alemania Occidental. La obra le valió el premio Heinrich Mann (la más alta consideración literaria de la RDA) y el reconocimiento de toda una generación de lectores. Su publicación ahora en España viene a ampliar el espacio que en otras artes se ha abierto al conocimiento de la realidad cotidiana de la antigua Alemania del Este: Los hermanos complementa y enriquece, desde la literatura, la aportación de películas de indudable calidad y repercusión pública, como Goodbye Lenin o La vida de los otros, a ese alumbramiento. El talento de Brigitte Reimann para aunar la peripecia individual con el destino colectivo hace de esta novela un monumento intemporal.

Bartleby Editores.- Traducció Ibon Zubiaur.- 177 pàgines

 

Apunts de lectura

Amb una narració en primera persona, la protagonista, ens fa viure la seva experiència  en un moment històric de la RDA en el qual, tot just finalitzada la segona guerra mundial, de les cendres de la desfeta sorgia un nou projecte de societat: la construcció del socialisme en una Alemanya dividida. La novel.la, a través dels avatars diversos dels personatges ens explica com va incidir tot plegat en la vida de la població de l’Alemanya de l’Est. Encara la guerra freda no havia fet acte de presència amb el flagrant símbol del mur de Berlin.

La jove Elisabeth encarna les il·lusions pel nou projecte de societat, en contraposició als valors de l’altre Alemanya, la RFA. També és un exponent de la lluita davant les dificultats per a la construcció de la nova societat. La lluita comença en la pròpia família i es va fent extensible en tot allò que ocupa la seva vida quotidiana: el treball d’artista, les relacions amb el poder local, etc.

La trama és centrada en la intenció del germà Uli de fugir a la RFA i dels esforços de la germana per evitar-ho, primer a través de la discussió ideològica entre ells i després apel·lant a la intervenció del seu company sentimental. L’amenaça de la fugida del germà implica per un costat la pèrdua d’un germà, d’amic i d’un referent personal (és més gran que ella) i per l’altre l’abandonament de l’ideari socialista a favor dels valors occidentals.

Uli defineix el compromís de la seva germana amb la revolució i a la vegada el seu romanticisme.

“Betsy piensa con el alma. Para ella el socialismo significa suficiente pan para todos los seres humanos aquí abajo y desde luego rosas y mirtos”. Pàg. 172

Altrament , hi ha ha realitat del germà gran que ja ha fugit a l’Alemanya Occidental amb la seva dona. Per a la família és un acte de traïció, com el seu pare que considera que ha realitzat un frau amb la societat que la format i que ha pres més que no pas donat:

“Es un sinvergüenza” dijo papá, entre otras cosas por esto, y nos mostró la diferencia de su cálculo, esa brecha flagrante entre el dar y el tomar” Pàg. 45.

Aquest germà gran, el traïdor, encarna tot un paradigma d’una actitud de força i confiança en sí mateix:

Tomar es más dichoso que dar”

“Una derrota no entraba en sus planes, habría infringido su credo, que rezaba: Creo que el mundo es para los capaces. Creo que cada persona tiene las mismas oportunidades para abrirse camino. Creo que yo, Konrad Arendt, obtendré mi lugar bajo el sol.”  Pàg. 46.

La divisió d’Alemanya va suposar un trauma que encara avui, després de la reconciliació perdura:

“Hablaban alemán y yo escuchaba estas palabras alemanas y a pesar de todo me sentía como una viajera incógnita en algún país extraño. Pensé: cuando estuve el año pasado en Praga me sentí como en casa, y allá donde fuera, con los sonidos checos en el oído, no llegué a ser extranjera un solo instante”. Pàg. 53.

Assistim a l’orgull de pertànyer a una nació diferent de l’Alemanya Occidental i que estava forjant un nou futur. Davant l’afirmació de Konrad  “..parece que la Revolución cultural ya ha triunfado en la Zona”. La rèplica de la germana és immediata: “No se llama Zona. Se llama RDA. Yo no hablo de la Zona Occicental. Al menos pido ese respeto por nuestro país……no insultes el país que te ha pagado los estudios” Pàg. 61.

Un debat, una confrontació ideol.lògica i de consciència. Els arguments i les justificacions del germà que ha fugit impliquen d’alguna manera una visió crítica del funcionament de la RDA: la burocràcia, la baixa productivitat econòmica, la poca eficiència en el treball,…

“Tu también, Elisabeth, tú también tienes tu precio: un contrato individual y la garantía de que se te comprarán tus cuadros optimistas para colgarlos en una cantina o en la oficina de vuestro secretario del partido”. Pàg. 62

Crítica i enfrontament amb el partit, problemes per la no adhesió al mateix; discussions sobre quins han de ser els criteris de l’art; la disparitat de criteris entre els vells i els joves, la falta de llibertat, etc.. Ja es comencen a plantejar els problemes que després esdevindran el fracàs de la viabilitat del sistema socialista: la manca de participació política de la població i l’absència de control sobre els qui gestionen el poder.

La novel.la també és un testimoni d’algunes noves experiències que resultaven engrescadores, fruit de la política cultural de la nova república socialista  i que s’han perdut per sempre:

-“El combinado” fer compatible el treball amb  l’art i la cultura en el mateix centre laboral.

– La fàcil accessibilitat a la cultura, a l’art i als llibres.

La relació entre els dos germans petits, Elisabeth i Uli, és una relació entranyable i fins i tot a vegades sembla que va més enllà:

“Observaba a mi hermano con una suerte de emoción y con ese orgullo que siento al ver algo perfecto, ya sea en la naturaleza o en el arte”

….En un momento dado Uli apoyó la mano en mi cadera, dijo: Podría rodearte la cintura con dos manos. Me puse roja. Añadió, sin sonreir: si Joachim de teja, lo mato”. Pàg. 69.

La narració és en primera persona, és l’Elisabeth qui narra la història. No és una narració linial en el temps, sinó que tot partint d’una escena inicial, que recorre tota la novel.la, es van produint salts en el temps que expliquen tota una vida familiar, des de la infantesa fins el moment decisiu que Uli comunica que vol marxar.

Brigitte Reimann aconsegueix retratar un moment històric del procés de la RDA cap al socialisme a través de la vida d’una jove compromesa amb el procés i de les seves relacions amb el món juvenil, familiar, i del treball. Il·lusió i crítica del procés cap a la construcció del socialisme. Encara no havia arribat la degradació social i política amb el trist final de tot plegat que ara coneixem.

Risa en la oscuridad, Vladimir Nabokov

Resum (contraportada de l’editorial)

Albinus, un respetable crítico de arte, conoce a Margot, una mujer mucho más joven que él, que trabaja como acomodadora en un cine y sueña con ser actriz. Albinus queda prendado de sus encantos y abandona a su esposa y a su hija para fugarse con ella. Pero entonces irrumpe Axel Rex, un joven artista rebosante de talento y de cinismo, que ha sido amante de Margot. Se completa así el último vértice de un triángulo amoroso de fatídicas consecuencias.

Editorial Anagrama.- 248 pàg.

Apunts de lectura

L’inici de la novel.la és tota una declaració d’intencions i que amb dos paràgrafs sintetitza la trama de la novel.la:

“Érase una vez un hombre que se llamaba Albinus y vivía en Berlín, Alemania. Era rico, respetable, feliz. Pero un día abandonó a su esposa por causa de una amante joven; amó, no fue amado, y su vida acabó en el desastre.

Ésta es toda la historia, y en eso podríamos haberla dejado de no reportarnos provecho y placer el relatarla; y aunque hay suficiente espacio en una lápida para verter, sintetizada y encuadernada en musgo, la glosa de la vida de un hombre, a todo el mundo le gusta conocer pormenores”.

Què passa quan ja d’entrada s’enderroca la intriga a que estem acostumats? Per què seguir llegint?. Tal com diu en els paràgrafs citats, seguim endavant pel plaer de conèixer els detalls del que va passar. I són aquests detalls de la vida dels protagonistes allò que relata la novel.la.

S’ha dit que aquesta novel.la (1938) és un precedent de la famosa Lolita (1955) però les dues protagonistes femenines poc tenen a veure. En tot cas hi ha alguna pinzellada que ho pot recordar com per exemple, a Risa en la oscuridad els dos amants estant jugant a la platja i una senyora que els observa fa un comentari:

“Una inglesa que, recostada en una tumbona, bajo una sombrilla malva, leía el Punch, se volvió a su marido, un hombre rubicundo con sombrero blanco que estaba sentado en la arena y le dijo:

—Mira al alemán retozando con su hija.”

També hi ha un cert paral.lelisme en el fet que Albinus s’enamora bojament de la jove Margot, no tant jove, però, com Lolita.

Però la diferència fonamental entre les dues protagonistes és que la Margot encarna la persona que provinent de la classe pobre dirigeix tota la seva estratègia vital per assolir els seus interessos materials com és el fet de perseguir l’èxit convencional que en aquell moment passava per ser una famosa estrella de cinema. Aquest no és el cas de Lolita que té 12 anys.

Efectivament en el triangle amorós que narra la novel.la, el punt principal l’ocupa la jove Margot la qual utilitza tots els recursos femenins per seduir Albinus, un home casat i molt més gran que ella. L’actuació de la Margot és tot un assetjament sexual per tal d’assolir els seus objectius materials. D’una manera gradual veiem el detalls de l’operació: la seducció inicial, la destrucció de la família de l’Albinus, el finançament de la carrera d’actriu, el casament, el traspàs dels poders econòmics, etc..

I tot això amb la connivència del jove Axel Rex que ha aconseguit seduir a la Margot en benefici propi. I a duo, sense que Albinus se n’enteri, li fan el llit d’una manera barroera i escandalosa. Albinus encarna la figura d’allò que popularment se’n diu cornut i pagar el beure. D’aquesta manera l’amor i les bones intencions de l’Albinus per la Margot són vençudes per la cobdícia i la malícia. I a més, amb males arts i amb els agreujants de premeditació, nocturnitat i traïdoria.

I tal com ens anuncia el narrador en el primer paràgraf de la novel.la, la vida d’Albinus acabó en el desastre. Deixo els detalls a la lectura de la novel.la.

Cal destacar l’estil narratiu de Nabokov al servei d’explicar-nos una història anunciada que tal com diu en el famós paràgraf inicial: podríamos haberla dejado de no reportarnos provecho y placer el relatarla. I realment és tot un plaer. Un estil àgil i planer farcit de sentit de l’humor:

Sé razonable —dijo Albinus zalameramente—. Hago todo lo que me pides. Sabes mi bien, cielo…, gatito…

Gradualmente, había reunido un zoológico de apelativos cariñosos.

En un diàleg amb una actriu famosa:

– Dígame, ¿ha leído usted a Tolstoy?

—¿«Alto estoy»? —preguntó Dorianna Karenina con los ojos muy abiertos—. No, me temo que no he leído ese libro. ¿Por qué me lo pregunta?.

Cal destacar la bona manera de relatar una història anunciada i que ens entusiasmarà  llegir-la,  enganxats fins el final per saber-ne els detalls.

La gran marcha, E.L. Doctorow

Resum (contraportada de l’editorial)

“La historia de un líder carismático y su camino hacia las arcas de la Historia. En 1861 estalló en Estados Unidos la Guerra de Secesión, que enfrentó a los estados del Sur, confederados, con los del Norte, unionistas. Tres años después, en 1864, tras quemar Atlanta, el general unionista Sherman inició la marcha hacia el mar. Un ejército de 60.000 soldados, seguidos por una multitud de esclavos negros liberados, atravesaron el estado de Georgia hasta las Carolinas. Junto a ellos, las damas sureñas que escapaban de las plantacions con sus objetos valiosos, sus sirvientes y sus labores de punto, los prisioneros, los advenedizos: todo un mundo flotante que se deslizaba arrasando con  todo a su paso.”

Roca editorial.- 379 pàg. Traducció d’Isabel Ferrer i Carlos Milla

Apunts de lectura

Durant la marxa que protagonitza l’exèrcit unionista podem anar seguint tot un seguit de variables que il·lustren molt bé el fet històric d’aquesta guerra. Per un costat l’estratègia de terra cremada del general Sherman, en destruir  a mesura que anava avançant cap el sud les comunicacions, els subministraments, les industries, les ciutats, les plantacions, etc. El pillatge i els saquejos eren estimulats i formaven part del premi que s’atorgava a la tropa. Un gran repertori dels horrors que es generen en una guerra en la qual sovintejava la confrontació cos a cos. Va ser una guerra on encara la infanteria i la cavalleria tenien tot el protagonisme, conjuntament amb l’artilleria que ocasionava grans estralls.

Paral·lelament a les atrocitats militars de la guerra, la novel.la va narrant les conseqüències en la vida de les persones. El tema central de la novel.la no són els fets de guerra sinó els seus efectes en la vida dels diferents protagonistes. D’aquesta manera podem dir que és una novel.la coral, amb múltiples personatges i casuístiques.

Per un costat les vides del personal que realitza tasques mèdiques. A més de permetre visualitzar amb detall els horrors de la guerra, també, a través dels personatges constatem com es transformen les vides de les persones. Hi ha un abans i un després.  Per exemple la transformació d’Emily, la filla d’un jutge secessionista, que veu com el seu món s’enfonsa i s’adapta a un altre. O el procés d’humanització del mateix metge sanguinari Wrede Sartorius que resumeix amb dramatisme els seus recursos mèdics amb poques paraules:

“No tengo ninguna panacea: ninguna. Tengo unes cuantas hierbas, y pociones, y una sierra para cortar miembros”. Pàg. 350.

Una vegada més es va evident allò que els qui pateixen no són els cossos, són les persones.

A través de l’estructura narrativa es van conjugant els fets de guerra amb els avatars dels personatges i així es va construint la bastida de la intriga.

“Es que ustedes llevan un mundo a cuestas, dijo Emily.

Sí, tenemos todo lo que define a una civilización, dijo Wrede. Tenemos ingenieros, intendente, asentador de real, cocineros, músicos, médicos, carpinteros, criados y armas. ¿Está impresionada? .” Pàgina 71.

Des de l’inici, moment que es presenten els principals protagonistes, anem fem un seguiment, d’una manera fraccionada, de les diferents històries de vida. Així, trobem les aventures picaresques dels dos desertors Arly Wilcox i el seu amic Will; el contrapunt neutral d’un periodista britànic; el fotògraf amb vocació testimonial i artística del paisatge de guerra; Emily, la filla del jutge del sud Thompson que passa de viure en l’opulència a ser ajudant del metge Wrede Sartorius en mig de la sang i la misèria amputant extremitats i curant els ferits. Tots ells són protagonistes de les seves històries de vida però no agents de la guerra sinó víctimes. Entre els agents directes de la guerra hi ha personatges històrics reals com el general Sherman, líder de La Gran marcha que encarna els valors, la capacitat i la personalitat d’una manera d’entendre la guerra. Un autèntic senyor de la guerra que menysprea els polítics que es dediquen a presenciar les desfilades des de Washington.

“Aunque esta marcha ha acabado, y airosamente, ahora, y que Dios me perdone, siento nostalgia: no por la sangre y la muerte, sino porque ha dado sentido al suelo mismo que pisó, por cómo ha otorgado trascendencia moral a los campos…” Pàg. 374.

Un dels temes que també recorren la gran marxa és el l’esclavitud. A mesura que l’exèrcit avança per les terres del sud es van alliberant els negres esclaus de les plantacions de cotó i de les seves servituds en les grans mansions dels terratinents. La guerra atorga la llibertat però també fa sorgir la por a la llibertat i les incertituds que planteja l’immediat futur que ara s’enceta. És destacable la simbologia del personatge de la noia de pell blanca però de raça negra, la Pearl, fruit d’una violació entre un amo blanc i una esclava negra. Alliberada per la gran marxa és un fidel testimoni del debat interior que se li planteja: com serà la seva vida lliure entre la seva ànima negra i la seva pell blanca.

“ Y si Stephen pretende casarse conmigo, tendrá que entender que, aunque blanca, por sus molestias Pearl podría llegar a darle algún día un niño de alquitrán”. Pàg. 280.

Amb tanta guerra, un altre tema és el dels diferents perfils dels comandaments, l’estratègia, la fermesa, les decisions, la valentia, els errors, la gestió de les tropes, etc.

I al final, els pactes:

“Y así fue como la guerra se redujo a palabras. Ahora se labraba con terminología en una mesa….Trincheras y asaltos, redobles de tambor y toques de Clarín, marchas , emboscadas, incendios y batallas campales se metamorfosearon en sustantivos y verbos” Pàg. 363.

I una trista premonició:

“..y porque nuestra guerra civil, la fábrica devastadora de los huesos de nuestros hijos, no es más que una guerra posterior a otra guerra, una guerra anterior a otra guerra” Pàg. 375.

La gran marcha no és una novel.la històrica, és cert que tracta d’una guerra concreta i d’uns personatges històrics, aquest és el marc, un gran riu humà que ho invadeix tot, però realment allò que li dóna entitat són les conseqüències de la guerra sobre les vides de les persones, les noves situacions que es creen a partir d’una situació límit, la força i l’instint de sobreviure.  Perquè si bé la guerra és el major exponent del desastre humà també crea noves sinergies, és una destrucció que crea una nova situació a la qual cal adaptar-s’hi, cal seguir endavant. Tot un cant a la condició humana.

 

la-gran-marcha

Volver, Toni Morrison

Resum (contraportada de l’editorial)

El cuerpo de un amigo destrozado por la metralla, la voz de un hombre que pide clemencia, la mano de una niña que asoma escarbando entre la basura para encontrar algo de comer…Hay imágenes que vuelven una y otra vez a la mente de Frank Money, un veterano de la guerra de Corea que ahora vuelve a Estados Unidos en busca de olvido y afecto.Corren los años cincuenta del siglo pasado y las heridas de Frank no son solo físicas: su patria es racista, su familia ha acumulado mucho odio, y el regreso parece más un camino hacia el infierno que una vuelta al hogar. Su destino es Georgia porque Frank quiere rescatar y devolver a casa a su hermana Cee, casada con un chulo que la abandonó a los pocos días de la boda, y empleada en casa de un médico sin escrúpulos.Es la determinación por salvar a esa mujer frágil lo que llevará a Frank a asumir sus culpas y saldar cuentas con lo que fue su vida. Ahí, en ese ir y venir de emociones hondas , brilla el talento de Toni Morrison, una mujer que lleva el dolor en la punta de los dedos y lo gobierna con pocas y buenas palabras.”A mis ochenta y un años, me siento atenta, vital, yo diría que espléndida…cuando escribo.”Toni Morrison.

Editorial Lumen.- 160 pàg.

Apunts de lectura

La reinserció social d’un soldat de raça negra que torna a casa després d’una guerra en la qual ha perdut els seus dos amics. El retorn però no és a una casa acollidora que el preservi de la intempèrie. Més aviat és el retorn a un infern, l’infern personal de Frank, el protagonista, a causa de les empremtes traumàtiques de la guerra i a l’infern de la societat americana que el refusa per la seva condició social i racial. Així ens ho manifesta en un poema que obra la novel.la:

        Esta casa ¿de quién es?

¿De quién es la noche que impide que entre la luz?

Di, ¿a quién pertenece esta casa?

Mía no es.

Yo soñé otra, más acogedora, más luminosa,

con vistas a lagos que surcan barcos pintados,

a anchos campos abiertos ante mí como brazos.

Es extraña esta casa.

Sus sombras mienten.

Di, contesta, ¿por qué entra mi llave en la cerradura?

També narra el retorn a casa de la germana de Frank la qual és rescatada pel germà de les mans d’un metge que la maltracta i realitza experiments científics amb el seu cos.

L’estructura narrativa contempla dos narradors, un que és el propi protagonista que realitza una breu introducció a cada capítol i que ens narra alguns  fets biogràfics d’una profunda misèria vital i social, des de que la família és expulsada de les terres que treballen fins a l’actualitat. A vegades es dirigeix a la pròpia autora per tal d’exhortar-la a explicar la seva història:

Sobre les penúries familiars: “Escriba sobre eso, ¿por qué no lo hace? Recuerdo hacer cola en la iglesia del Redentor esperando un platillo de queso duro y reseco y ya enmohecido, pies de cerdo encurtidos unas galletitas rancias empapadas en vinagre.”

Sobre la vida de soldat :“No me describa como un héroe entusiasta. Tenía que ir, pero me daba pavor.”

L’altre, és un narrador en tercera persona que ens explica les diverses històries del protagonista en el seu viatge cap a Georgia per rescatar la seva germana.

D’aquesta manera la narració va avançant en base a diverses trames, la familiar, la de la guerra i la del viatge de retorn a Estats Units. En la memòria de la guerra destaca el fet dramàtic sobre una nena coreana que remenava les escombraries buscant menjar.

¿Ñam-ñam? En cuanto desvío la mirada de la mano y me fijo en su cara, veo que le faltan dos dientes, que el pelo, negro, cae sobre sus ojos ansiosos. El soldado le vuela la cabeza. Solo la mano se queda entre la basura, agarrando su tesoro, una naranja podrida y salpicada.”

A manera de paradoxa o d’ironia, el protagonista és diu Frank Money, i la realitat és que és considerat com a un marginat social amb una petita subvenció del govern com a excombatent de guerra.

Cuando les digo mi apodo, cómo me llaman mis amigos en el pueblo, Dinero Fácil, se parten de risa…”

Com un Ulisses en el seu viatge cap a Ítaca, Frank viu avatars diversos: una curta vida en parella, disputes i violència, refusos socials de diferents tipus, solidaritat de persones de raça negra que l’ajuden amb menjar, amb diner, amb sostre, etc.

A mesura que arribem al final, el narrador Frank es va sincerant tot realitzant una veritable confessió personal.

La seva trobada amb la germana Cee, l’únic membre viu de la seva família, culmina la necessitat de retrobar-se, un retrobament també amb el seu grup, la seva ètnia, la seva classe social, la que realment els acull i protegeix. És com tornar a casa de veritat:

“Estuve allí mucho rato, contemplando aquel árbol.

Parecía tan recio,

tan hermoso.

Herido justo en el centro

pero vivo y entero.

Cee tocó mi hombro

suavemente.

¿Frank?

¿Sí?

Venga, hermano. Volvamos a casa.”

volver

La filla de l’optimista, Eudora Welty

Resum (contraportada de l’editorial)

Els veïns de Mount Salus, Mississipí, sempre han tingut una bona imatge del jutge McKelva. Un home discret, responsable, i que transmet tranquil·litat a tothom. Reuneix totes aquelles qualitats que un bon jutge ha de tenir. Però deu anys després de la mort de la seva adorable primera esposa, el jutge es torna a casar, aquest cop amb Wanda Fay, una dona molt més jove que ell, frívola i poc apreciada entre els veïns. Ningú no entén perquè s’hi casa, ni tan sols la seva estimada filla Laurel, que té serioses dificultats per acceptar-la.

Serà molts anys més tard, quan torni a Mount Salus per cuidar el seu pare malalt, que la Laurel estirarà el fil d’alguns antics records de la seva família i començarà a entendre les peculiaritats de la seva educació i tota la veritat sobre la relació entre els seus pares i ella mateixa.

La filla de l’optimista és una lúcida reflexió sobre la independència i l’amor. Una magnífica novel·la que aprofundeix en el món de les relacions personals i amb la qual Eudora Welty, una de les escriptores més destacades de la literatura del sud dels Estats Units, va guanyar el Premi Pulitzer l’any 1973.

Edicions 62.- 167 pàgines.

Apunts de lectura

Una vegada finalitzada la novel.la, una de les conclusions és que poques vegades una trama tant senzilla amaga tot un conjunt de reflexions tan complexes.

Laurel, la filla única del jutge McKelva, torna a Mount Salus per assistir a l’operació, aparentment senzilla, del seu pare. El pare no supera l’operació i mort. A partir d’aquest fet la novel.la entra en la segona part en la qual es narra l’escena del funeral, una polifonia de veus sobre la vida del difunt. La tercera i quarta part són les que la filla, una vegada finalitzats els convencionalismes del funeral es troba sola a la casa familiar. És en aquesta intimitat, en contacte amb els diferents objectes quan es desperten els records de tota una vida i afloren les reflexions diverses.

És clar que la situació és d’una gran intensitat emotiva, no solament per la mort del pare sinó pel tancament d’un parèntesi de vida, la mare ja feia deu anys que era morta. Aquest acte final es desenvolupa en la solitud de la casa familiar de la qual Laurel ja feia temps que n’estava absent i que ara haurà d’abandonar definitivament ja que l’hereva és la segona dona del jutge McKelva, la Fay. Aquest personatge juga un paper important a la novel.la com a contrapunt estrident que no encaixa en la manera de fer de la família ni dels amics.

El passeig per la casa, una vegada Laurel ha recuperat la intimitat, és d’una gran intensitat. La casa materialitza els records que com una vareta màgica va despertant els escenaris de la memòria. Tota l’acció va seguida pel vol erràtic d’una oreneta que ha entrat a la casa i que va recorrent les habitacions empaitada per la filla. Tot un simbolisme que acompanya les reflexions de vida de Laurel, des dels records de la seva infància, de la mare, del seu marit mort a la guerra, del seu pare…

“Sobreviure és un greuge que fem als difunts. Fantasiejar sobre la mort no hauria de ser més                     estrany que fantasiejar sobre la vida. Sobreviure, potser, és la fantasia més estranya de totes”                 Pàg. 152

Un allau de sentiments i emocions es desboca en el seu recorregut per la casa produint una catarsi desconeguda, les seves mans a mesura que palpen les petites coses van desvalant el passat.

“Ara tot allò que havia descobert la descobria a ella. La deu més profunda del seu cor s’havia destapat i tornava a brollar” Pàg. 146

Alguns objectes li evoquen records, com la fusta del pa, una peça d’artesania realitzada pel seu difunt marit i ara molt malmesa pel mal ús que n’ha fet la madrastra. En un primer moment, la nostàlgia la porta a emportar-se-la però…

            “Crec també puc prescindir-ne. –el record no vivia en allò que posseíem inicialment, sinó en les mans alliberades, indultades i alliberades, en el cor que es podia buidar per omplir-lo de nou, i en els models que els somnis ens retornaven”. Pag. 166.

Laurel tanca el parèntesi de vida, crema les cartes dels seus pares, crema quaderns i documents familiars, crema alguns llibres i abandona la casa i el poble per tornar a emprendre la vida de retorn a casa seva.

 

la-filla-optimista