El olor del heno, Giorgio Bassani

Sinopsi (contracoberta de l’editorial)

El olor del heno (L’odore del fieno, 1972) es el último libro de Giorgio Bassani. El narrador de El jardín de los Finzi-contini nos devuelve en él sus mejores cualidades: la precisión y la punzante sutiliza del estilo que aúnan a un don particular de captación del matiz y a una extrema sensibilidad para la sugerencia y la elipsis. La melancolía de un mundo ido perdura, quemante y arrasada, en una serie de narraciones tan justas en el plano psicológico y social como densas de sentido lírico.

Editorial Seix Barral (edició 1974).- 160 pàgines.- Traducció: Carlos Manzano

Apunts de lectura

Un recull de narracions curtes, una de les quals dóna nom al llibre, una joia de només deu pàgines.

Relats senzills i breus, referits a Ferrara durant els anys del període feixista. Petits grans retrats de persones, llocs, atmosferes que configuren l’escenari de vida i costums de l’època.

El olor del heno conclou La novel·la de Ferrara, el llarg cicle d’històries circumscrit a la seva ciutat Ferrara, un microcosmos narratiu que caracteritza la seva obra conjuntament amb la seva condició existencial de membre de la comunitat jueva i de la classe burgesa.

El moments narratius es mouen al voltants dels anys 1938, el de la promulgació de lleis racials, i el 1943, l’any de la deportació del jueus als camps de concentració i extermini nazis. Un escenari que marca els eixos en els quals es mouen els personatges. L’estil narratiu, però, s’allunya del realisme descriptiu i objectiu. El narrador ja sigui en primera o tercera persona destil·la el nucli central de la història a través de les reflexions i de la consciència dels personatges. La realitat és narrada a través de les inquietuds, emocions, necessitats, il·lusions dels personatges sempre envoltats per un clima d’incertesa, de por, d’inseguretat a conseqüència de la situació política. La narració evoca la nostàlgia d’uns moments de la vida que malgrat el marc tràgic són plens d’una profunda emoció existencial i fascinant intensitat, tant si es tracta de l’alegria de viure, de la soledat o de simples avatars quotidians.

La prosa de Bassani és farcida de sensibilitat i d’un cert lirisme, talment com si es tractés de prosa poètica, narracions curtes plenes de metàfores i simbolisme. De fet una de les narracions, Otras noticias sobre Bruno Lattes, és configurada com un poema.

L’el·lipsi és una recurs narratiu que hi sovinteja. En cap moment la narració deriva cap a la descripció de situacions dramàtiques a causa de l’holocaust nazi, més aviat aquesta tragèdia és una premonició que sobrevola arreu. Una premonició evocada en petits detalls amb un gran sentit simbòlic. El diàleg entre un personatge adult i un nen amb la seva bicicleta és ben il·lustratiu:

“Había alargado una mano para tocar. Se trataba de una banderita de tela basta, en forma de triángulo: una especie de lengua colorada, de un par de palmos de larga, color sangre. La había desplegado despacio con los dedos, hasta que en el centro, de repente, había visto aparecer un pequeño, inequívoco signo negro: una esvàstica.

  • ¿Y ésta?- había preguntado, alzando los ojos e indicando con la cabeza-, ¿Por qué la llevas aquí? .
  • Oh, por nada- había sido la respuesta de Cesarino.

Le había mostrado, con una sonrisa, los dientes fuertes y blanquísimos, de cachorro. Después de lo cual, alzando los puntiagudos hombros, había añadido:

  • Por llevarla, porque hace bonito”. Pàg 61

Ferrara esdevé un microcosmos imaginat i relatat per Bassani, però la manera d’evocar-lo fa que a la vegada ens evoqui records i nostàlgies a cadascun de nosaltres.

Qui no ha associat una olor a un determinat moment, a un lloc, a una escena?. A Marcel Proust també li va passar.

“Apenas hubo atravesado el carro fúnebre el umbral de la gran verja de entrada –y al atravesarlo dió un lento brinco-, un olor penetrante, de heno cortado, llegó de improviso hasta el cortejo oprimido por el calor y lo reaninó. Qué alivio. Y qué paz. Se produjo de repente un brusco, casi alegre, agitarse simultáneo” Pàg. 33.

Una petita mostra de la bellesa i expressivitat de les paraules. Les sensacions, els petits detalls, ho expliquen tot.

El recull incorpora al final un capítol en el qual Bassani revela el procés d’escriptura i gestació del cicle sobre les Històries de Ferrara, tota una vida evocant la nostàlgia de la infantesa i d’una joventut que la història va destruir amb persecució i guerra.

“Todavía hoy, al escribir, tropiezo con cualquier palabra, a mitad de cualquier frase corro el riesgo de perder la brújula. Escribo, tacho, vuelvo a escribir, tacho de nuevo: hasta el infinito.”

El olor del heno, un recull de relats sobre un petit món d’una ciutat italiana en un moment determinat, però que desplega una visió dramàtica de l’existència de la naturalesa humana, condicionada sempre per incerteses que atempten la nostra fragilitat.

Norte y Sur, Elizabeth Gaskell

Sinopsi (contracoberta de l’editorial)

A través de la historia de Margaret Hale, una joven del Sur de Inglaterra que por circunstancias familiares se ve obligada a trasladarse al Norte, a la ciudad industrial de Milton -un trasunto apenas disfrazado de Manchester-, Elizabeth Gaskell plasma de forma magistral los conflictos sociales y políticos derivados de la Revolución Industrial en la Inglaterra de mediados del siglo XIX. Para la heroína, el Sur donde ha nacido simboliza el idilio rural, el triunfo de la armonía social y el decoro; frente a él, el Norte es sucio, rudo y violento. Sin embargo, a medida que va penetrando en ese nuevo mundo y sus distintos estratos —desde Bessy, la joven obrera enferma y su padre, líder sindical, hasta John Thornton, dueño de una fábrica textil, por quien siente una creciente atracción—, tendrá que ir corrigiendo sus prejuicios; y, del mismo modo, su condición de mujer subordinada evolucionará hacia una madura aceptación de sí misma y de sus sentimientos.

Norte y Sur (1855) es ante todo una novela de personajes que crecen, actúan, piensan y sienten. Las contradicciones de la Inglaterra industrial se entrelazan con una historia de amor apasionada y curiosamente moderna, entre dos seres capaces de tratarse como iguales a pesar de todas las diferencias que los separan.

Editorial Alba.- 544 pàgines.- Traducció: Ángela Pérez.

Apunts de lectura

“Norte y Sur”. Dues paraules que tenim assumides com l’expressió del contrast de dos mons, dues realitats socials, culturals, geogràfiques i econòmiques. A la novel.la, el sud d’Anglaterra, bucòlic, agrari, tranquil…i el nord, industrial, sorollós, contaminat, comercial… Tot plegat una conclusió fonamental:  la vida en un lloc o en un altre, condiciona  i configura el perfil de les persones. La historia que s’hi explica és justament el canvi del sud al nord. La família d’un vicari d’un poblet del sud és veu obligada a deixar la vida afable en una rectoria i emigrar cap al nord per tal de refer la vida.

Aquest contrast és un dels eixos de la trama, més enllà dels aspectes ecològics. El nord dibuixa un món marcat no només per la pol·lució i el soroll d’una ciutat en plena revolució industrial, sinó per la configuració del capitalisme en totes les seves variables econòmiques, socials, polítiques, culturals i personals.

“Pero si la mente se concentra durante demasiado tiempo en un único objetivo, acabará sin duda entumecida y rígida, sin capacidad para tener una diversidad de intereses –dijo Margaret Hale.

Respon la Sra. Thorton: (…) – no entiendo lo que quiere decir con lo de mente entumecida y rígida. (…) No creo que a un fabricante de Milton le convenga tener muchos intereses. Le basta con un gran objetivo y concentrar todos sus esfuerzos en realizarlo.

-¿Y cual es?- preguntó el señor Hale.

– Alcanzar y conservar un lugar elevado y honorable entre los comerciantes de su país, los hombres de esta ciudad.” . Pàg. 148.  

El record de Helstone, el petit poble del  sud, és present d’una manera recurrent.

“Tiempo y espacio no existían, aunque todo lo demás parecía real. Los sucesos se medían por las emociones de la mente, no por su existencia real, pues no la tenían. Pero los árboles lucían esplendorosos su follaje otoñal, la cálida fragancia de las flores….”  Pàg. 473.

A través de la vida del personatges,  l’autora narra fonamentalment  les relacions socials d’una realitat en plena revolució industrial:  les desigualtats socials, les misèries de la classe treballadora, el conflicte laboral, la lluita sindical, etc..

El perfil de la família emigrant del sud la situa en una posició de pont entre les classes socials en conflicte. Per un costat, el pare (el señor Hale), ex vicari, va estudiar a la universitat d’Oxford i es guanya la vida fent classes a la classe dominant. Per l’altre, l’ascendent religiós de la filla de l’ex vicari , la Margaret, la porta a realitzar tasques de voluntariat al costat de la gent obrera desvalguda.

La jove Margaret passa d’una vida idíl·lica al camp a plena natura, a un medi urbà, carregat de fum i conflictes humans. El seu tarannà la porta a haver de gestionar diversos conflictes, el més proper el de casa seva entre el seu pare i la seva mare la qual no ha assumit el trasllat a una ciutat industrial.  La seva tasca de voluntariat a la família d’Higgins, un obrer sindicalista, i de la seva filla Bessy, la portarà a prendre consciencia de la injustícia i de la desigualtat social en l’incipient món capitalista. Altrament, la seva posició familiar la portarà a conèixer l’altra cara de la moneda, la societat benestant.  Margaret anirà canviant la seva forma de pensar a mesura que va aprenent l’ofici de viure. Malgrat la nostàlgia del poble del sud sempre és present, poc a poc s’endinsa en les variables del món real. Així Margaret li diu al seu pare:

” Cada forma de vida produce padecimientos propios y tentaciones propias. Los que viven en las ciudades deben de considerar tan difícil ser pacientes y tranquilos como los del campo ser activos y estar a la altura en emergencias desacostumbradas. A unos y a otros tiene que costarles mucho concebir un futuro de cualquier género; a los unos porque el presente es tan vivo, tan apresurado y tan inmediato; y a los otros, porque su vida los tienta a deleitarse en la mera sensación de la existencia animal, sin conocer y, por lo tanto, sin preocuparse por ningún otro deseo de placer para cuya consecución pueda hacer planes y sacrificarse e ilusionarse”.

El personatge de John Thorton, si bé representa la patronal, el seu origen és de família humil. però, que amb esforç i tenacitat ha aconseguit  l’èxit econòmic i social. El seu tarannà és obert als canvis que portin el progrés social.

En un moment de discussió intel·lectual amb el seu professor de classes particularsd, el pare de la Margaret, l’industrial John Thorton realitza una exaltació sobiranista (escocès):

“Odiamos que nos impongan leyes elaboradas a distancia. Deseamos que nos dejen regirnos a nosotros mismos en lugar de entrometerse continuamente con su legislación imperfecta. Defendemos el gobierno autónomo y nos oponemos al centralismo” .Pàg. 415

El sindicalista Higgins encarna el perfil del sindicalista lluitador, pragmàtic, negociador i solidari. Enfrontat al capital i també als treballadors que amb les seves reaccions violentes, gratuïtes i inútils perjudiquen el moviment obrer organitzat.

“En aquellos días de gran opresión se creó el sindicato; era necesario. Y sigue siéndolo. A mi modo de ver. Es una oposición a la injusticia pasada, presente y futura. Como en la guerra en cierta forma. Va acompañada de crímenes. Pero creo que mayor crimen sería no hacer nada. Nuestra única posibilidad es unir a la gente en un interés común.”. Pàg. 293.

El retrat social de l’època incorpora d’altres personatges a la galeria. Lluny del contrast i del conflicte Nord- Sud, destaca la classe social benestant instal·lada a Londres.  A la novel·la una família emparentada amb la Margaret que viu còmodament de les rendes de la carrera militar i de l’advocacia.

El senyor Bell és un personatge singular, professor d’Oxford i rendista de propietats immobiliàries, apunta un contrast vitalista i hedonista en la galeria de personatges.  Estudiós dels clàssics és molt crític amb els canvis socials que comporta la revolució industrial així com de les noves professions emergents.

“¿No encuentra ningún engreimiento entre los abogados, por ejemplo? –le preguntó el señor Bell- Y supongo que rara vez algún caso de conciencia morbosa.”. Pàg. 472

La novel·la té 52 capítols corresponents a la publicació setmanal en una revista. Cada capítol porta un titular indicatiu del seu contingut així com una cita literària, aforisme, etc.

“Confia en la mano velada que a nadie lleva

por el camino que seguía;

y procura estar siempre preparado para el cambio,

pues el mundo se rige por flujos y reflujos.

                       Traducido del árabe

“Norte y Sur” és  una novel.la de 1855 i el romanticisme seguia essent un component bàsic de la narrativa  que atreia el públic. La història d’amor que s’hi narra juga una funció de recurs narratiu important però allò que domina la trama és clarament una intenció sociològica d’un temps i d’un país. L’autora Elizabeth Gaskell forma part del grup de narradores passionals i intel·lectuals que varen configurar un fenomen literari i cultural a l’Anglaterra del segle XIX: Les germanes Brontë (Charlotte, Emily i Anne) i George Eliot, pseudònim masculí de Mary Ann Evans.

Recuerdos de un jardinero inglés, Reginald Arkell

Sinopsi (contracoberta de l’editorial)

Si un libro es «como un jardín que se lleva en el bolsillo», éste hace realidad como ningún otro ese proverbio árabe, pues recrea la historia de uno fértil, armonioso y encantador, un verdadero vergel: narcisos, orquídeas, crisantemos, dalias y campanillas azules brotan de sus páginas, cultivadas con mano maestra por el inefable jardinero Herbert Pinnegar.

El protagonista de esta maravillosa novela fue un niño solitario que siempre mostró una pasión desmedida por las flores, especialmente por las silvestres, que crecían en las orillas del viejo canal que recorría con la profesora que le transmitió todo su saber botánico. La segunda mujer en apreciar su talento será la joven Charlotte Charteris, quien le otorga el primer premio en el Concurso Anual de Flores y cambia definitivamente su destino al ofrecerle, poco después, trabajar en el jardín de su mansión. Desde la vivienda anexa, que ha habitado a lo largo de sesenta años, Pinnegar repasa su vida consagrada a velar por ese cosmos en miniatura, un genuino jardín inglés: una de las contribuciones más originales de los británicos a la cultura universal. Con Pinnegar aprendemos que la paciencia, la tenacidad y la gratitud son virtudes necesarias para quien está expuesto al rigor de las estaciones y a los esplendores fugaces, ¿acaso no querríamos un mundo en el que todos lleváramos un jardinero dentro? De sus acciones y propósitos se desprende una ética singular: en un jardín no se puede estar enfadado mucho tiempo.

Publicado en 1950, sobre este clásico moderno de la literatura inglesa, rebosante de humor y ternura, se proyecta también, de forma sutil, la sombra de los pesares de una sociedad que acaba de superar una guerra y, en este sentido, la idea del jardín supondrá su contrapunto: un lugar de ensueño, una metáfora de la buena vida y una promesa de felicidad. Los desvelos y alegrías que colman la existencia sencilla de este entrañable personaje, al igual que la belleza de un paisaje, reportan beneficios inmediatos al lector: una novela que estimula los sentidos, atempera el espíritu y apacigua el corazón maltrecho.

Editorial Periférica.- 224 pàgines.- traducció: Angeles de los Santos.

Apunts de lectura

El “viejo Yerbas”, el jardiner protagonista de la novel.la, des del llit al costat de la finestra que dóna al jardí, contempla el seu pas per aquest món: naixement, infantesa, creixement, professió, vellesa….Una al·legoria sobre el pas del temps i el cicle de la vida.

“Él se iría pronto también, y entonces no quedaria nada salvo casas…y jardines”.

Una història de vida d’un home, orfe, pobre i coix, fet a sí mateix i que és mereixedor del reconeixement professional per la seva feina de jardiner. No coneixem gaires coses del perfil del personatge més enllà dels avatars propis de la seva professió com a jardiner d’una esplèndida mansió anglesa. En aquest sentit cal destacar les excel·lents aptituds professionals: feina ben feta,  vocacional, saviesa de l’experiència, satisfacció pel treball, dedicació, creativitat, capacitat d’iniciativa, etc. Dels pocs trets que s’hi narren sobre el perfil psicològic del protagonista, podríem dir que és un home solitari, conformista, d’una gran serenitat i bonhomia, reticent als canvis per exemple a la introducció de les màquines en la jardineria, i, d’una gran fidelitat vers la mestressa que li va donar l’oportunitat de ser el jardiner de la seva mansió.

“ Él era suyo, por siempre jamás” Pàg. 116.

Respecte a la política, el senyor Pinnegar, el nom van canviant segons l’etapa vital, era conservador, “si bien con un disimulado respeto por ese liberalismo que estaba desapareciendo….”.

Malgrat, el jardiner és un master en el seu ofici, en realitat era molt insegur.

“Como la mayoría de los Hombres con poca formación acadèmica, no confiaba en su propio criterio. Si uno aprende algo en un libro, tiene la certeza de saberlo a ciencia cierta, pues ahí está escrito”. Pàg. 135.

També s’hi apunta el conflicte generacional, la poca simpatia vers els joves aprenents, malgrat es tracti d’una manera molt simplista i estigmatitzada.

Cal dir que la relació del nostre  jardiner amb el món, excepte en comptades sortides, es limita a un univers unidimensional, el seu jardí, que a la vegada condiciona el seu pensament i comportament.

Un element a destacar és que la novel.la recrea les essències britàniques respecte al culte per la jardineria. Possiblement a causa del clima, els britànics celebren amb molta devoció els canvis de les estacions. Es un fet cultural que sovint estranya els mediterranis. Per exemple, és interessant viure l’experiència del fenomen de la litúrgia al voltant de les flors “Snowdrops” (Galanthus) durant els mesos de gener a març quan en el jardins traspunten les “gotes de neu”.

En el nostre club de lectura hem significat el protagonista “jardí” com a metàfora de la vida, el pas del temps, el cicle de la natura.

        “Y, si te paras a pensarlo, el mundo empezó en un  jardín…”

A la novel.la, a més, la metàfora del jardí es conjuga amb el marc històric concret, amb la política….

“En consecuencia, por lo general, aquellos primeros años noventa no fueron tan alegres como la gente quiere dar a entender, aunque la vida en el jardin de la mansión fluía como una corriente tranquila.” Pàg. 91.

Amb la guerra…

Si esto hubiera sido la Historia de Inglaterra en vez de la historia de un jardín, habría habido mucho que escribir sobre aquellos días; pero en el pueblo, el tranquilo arroyo seguia su curso”. Pàg. 134.

“Parecía que todo el mundo había envejecido en una noche. La mayoría de jóvenes se habían marchado; (…) los jardines quedaron abandonados a su suerte; los parques se sembraban, y las males hierbas crecían por todas partes. “ Pàg. 163.  

Proliferen els aforismes, les píndoles breus de pensament sobre el món i la naturalesa humana. En cap cas són moralitzants ni paternalistes.

¿Por qué las flores cultivadas son mucho más delicadas que las silvestres?”

Sobre l’art de callar:

“A diferencia del charlatán común, que siempre està dispuesto a hablar de lo que sea, él se limitaba a su tema y muy pronto descubrió que la mejor manera de aprender es enseñar a los que saben un poco menos que tú”.Pàg.117.

Sobre l’aprenentatge i la formació:

“Por lo tanto, el hombre que ha aprendido por su cuenta, cuando intenta convencer a los demás puede ser propenso a fanfarronear un poco, aunque sólo sea para convencerse a sí mismo”. Pàg. 136.

L’actitud contemplativa del personatge, lluny del mundanal soroll, la seva bonhomia, el marc del jardí, tot plegat esdevé un bon antídot contra els mals de la cuca feroç, la pandèmia que ens assetja i que ens té confinats a casa. Algú, en el debat del nostre club de lectura ho ha trobat una mica massa ensucrat, sense caure en un excessiu lirisme i cursileria.

De porc i de senyor se n’ha de venir de mena”. De porcs n’hi ha molts en aquest món i es reprodueixen com conills, però de senyors “bons” com els aristòcrates de la novel.la són una espècie en extinció. Si bé la novel.la no entra en la relació de les classes socials, s’entreveuen alguns canvis socials com és la irrupció dels joves tecnòcrates. 

A mesura que arriba la tardor de la vida, el jardí es va degradant, també la salut del Viejo Yerbas, “Su fama de viejo cascarrabias aumentó”,  i a poc a poc va entrant la tranquil.la nostàlgia dels temps passats.

Sempre ens quedarà un cistellet de maduixes primerenques…

Tonio Kröger, Thomas Mann

Sinopsi (contracoberta de l’editorial)

Escrit el 1903, dos anys després de Buddenbrooks, la gran obra juvenil que féu famós el seu autor, Tonio Kröger suposà un pas endavant per la major habilitat artística i pel gran sentit de modernitat literària. Novel.la de formació, “retrat de l’artista jove” en què els detalls autobiogràfics apareixen molt poc dissimulats, Mann hi desenrotlla de forma magistral el que és potser el seu gran tema: el conflicte entre l’art i la vida, entre la dignitat burgesa i l’alliberament dels instints, contradicció que només serà vençuda, al capdavall, per l’art mateix.

Editorial Bruguera (edició 1984).- 145 pàgines.- Traductor: Guillem Nadal (poeta mallorquí).

Apunts de lectura

La narració segueix el curs de la vida de Tonio Kröger, des de la seva infantesa fins a l’edat adulta. Fill de cònsol i home de negocis, Kröger, i de mare llatina. El pare de temperament nòrdic (burgès i espiritual) i la mare de sang llatina (sensual i artística). És a dir dos temperaments contraposats. Allò que en va sortir, Tonio, fou això: “un burgès que es perdé pels camins de l’art, un bohemi ple d’enyorança de la bona “nursery”, un artista amb mala consciència”.

La novel·la narra el conflicte entre el jo individual i la societat, la lluita entre l’ètica de la feina i les regles del matrimoni burgès per una banda i la vida apassionada de l’artista genial i els instints i desitjos de cor, d’altra banda. El conflicte es planteja al voltant de tres escenes viscudes en relació a la vida amorosa. La primera amb l’adolescent Hans Hansen, la segona amb la jove Inge i la tercera quan al cap dels anys es troba que els seus amors de joventut s’han casat entre ells.

Un discurs sobre la vida i l’art, sobre la disjuntiva entre la vida confortable i burgesa o l’amor passional i la bellesa anhelada per artista rebel contra els convencionalismes socials. El capítol quatre és dedicat a la conversació entre Tonio i la pintora Lisaveta sobre, una interpel·lació sobre l’art i la vida. La resposta de la pintora a les reflexions expressades per Tonio li provoquen un gran revulsiu:

 “(…) sou simplement un burgès”.

(…)Sou un burgès en fals camí,Tonio Kröger, un burgès esgarriat. Pag.75

Com a conseqüència d’aquesta crua sentència (“Estic despatxat”), Tonio, viatja cap a Dinamarca tot seguint la inclinació nòrdica del temperament del pare, ben lluny del temperament de la mare inclinat més per la “bellezza”.

El viatge per terres del nord produeixen en Tonio una profunda transformació del seu discurs que tant el turmentava i així ho comunica per carta a la seva amiga la pintora Lisaveta:

“Jo visc entre dos mons, i no en trobo a casa a cap dels dos, i per això tinc el viure un poc difícil. ¡Vosaltres artistes n’anomeneu burgès… (…) Vosaltres, adoradors de la bellesa, que em trobeu flemàtic i sense deler, hauríeu de pensar que hi ha un temperament artístic tan profund (…) que no troba frisança més dolça ni més digna de sentir-se que la que es sent cap a la delícia de la normalitat”. Pàg. 143.

Tonio resolt la seva preocupació, el de la relació dialèctica entre l’art i la vida, optant per la defensa de la vida en front de l’esperit, concebut com un esperit nihilista i moralitzant; en front a l’art de la literatura, en definitiva.  Tonio accepta tot allò que no sigui art o esperit i abraça la vida normal  i la dels seus protagonistes, els Hans Hansen i els Inge Holm, als quals es veu condemnat a estimar. Opta per la normalitat, per la seductora trivialitat, per les delícies de la vulgaritat.

“Jo estimo la vida.

(…)No, jo no parlo de la vida com allò que és la contraposició eterna a l’esperit i a l’art; no com una visió de sagnant bellesa salvatge, no com allò extraordinari que dona vida a allò extraordinari que hi ha en nosaltres, sinó que són precisament allò normal, allò decent i allò agradable les coses que constitueixen el regne dels nostres desitjos, la vida, en definitiva, en la seva encisadora banalitat.”

El seu propòsit és endegar una nova etapa ordenada i atenta a tot allò humà…

“Però el meu amor més profund i més amagat és pels rossos i d’ulls blaus, pels que viuen clarament feliços, amables i normals”.

En el discurs i reflexions sobre l’art d’escriure, Thomas Mann hi inclou alguns brots d’ironia, per exemple en relació a la paraula.

 “Quant a la paraula, ¿no es tracta per ventura menys d’un alliberament que d’una freda composició, d’una col·locació sobre el gel del sentiment? Amb franquesa, és ben glaçat, irritant i presumptuós aquest ràpid i superficial alliberament del sentiment mitjançant la paraula literària.¿Tenia el cor massa ple, us trobeu massa negats dins una dolça o noble experiència? Res més senzill aneu al literat, i tot es compondrà en el termini més breu. Ell us analitzarà i formularà el vostre cas (…) tot us ho arreglarà  (…) i ni tant sols li haureu de donar les gràcies.” Pàg. 69.

Els temes plantejats en aquesta novel·la, més tard, Thomas Mann els tornarà a tocar a la de La mort a Venècia. Un discurs, tirant a abstracte, entre art i bellesa al voltant de la relació platònica entre el vell escriptor, Gustav von Aschenbach, i l’adolescent Tadzio.

El castell, Franz Kafka

Sinopsi (contracoberta de l’editorial)

“Quedi’s una estona. Aquí ens comencem a llevar cap a les cinc, llavors podrà complir millor la seva compareixença. Si us plau, deixi la maneta d’una vegada i segui on vulgui, és cert que no hi ha gaire lloc, més val que segui aquí a la vora del llit. ¿Es fa creus que no tingui cadira ni escriptori? Doncs miri, vaig haver de triar entre un mobiliari complet amb un llitet d’hotel o bé aquest llit tan gran amb rentamans i prou. Vaig triar el llit gran, en un dormitori el més important és el llit. Ah, qui pogués estirar-se i fer-hi una bona dormida! Aquest llit seria la glòria per a un bon dormidor. Però fins i tot em fa bé a mi, que em costa dormir per cansat que vagi tothora. M’hi passo bona part de la jornada, hi despatxo tota la correspondència, m’hi entrevisto amb el públic. Va la mar de bé. Els particulars no tenen lloc per seure, cert, però ja s’hi avenen. S’estimen més estar a peu dret i que el secretari d’acta es trobi còmode, que no pas seure ells i que els esbronquin. O sigui que només queda aquest lloc a la vora del llit, és clar que no és cap lloc oficial i només és bo per a converses nocturnes… Està molt callat, senyor agrimensor.”

En aquesta nova traducció d’El castell feta a partir del manuscrit original, la rialla de Kafka ressona per tots els caus on s’amaguen les seves criatures lascives. I prova que la literatura no mossega mai tant com quan pren forma de farsa.

Club Editor.- 416 pàgines.- Traducció: Joan Ferrarons

Apunts de lectura

K., el protagonista del Castell, arriba caminant a un poble desconegut al qual ha estat cridat per exercir-hi d’agrimensor, un que mesura els camps.

“Era tard al vespre quan K. va arribar. El poble estava cobert de neu. El turó del castell no es veia per enlloc, l’envoltaven la boira i la tenebra, ni la més tènue claror indicava el gran castell. K. es va quedar una bona estona al pont de fusta que duia de la carretera al poble amb la vista alçada a un buit aparent.”

Arriba a un lloc desconegut, sense referències on acudir, sense casa on dormir. Això sí, li han imposat dos ajudants per a la feina d’agrimensor.

K. inicia el seu pelegrinatge d’un lloc a l’altre, de casa en casa per tal de trobar l’autoritat que li indiqui com i a on iniciar la seva feina d’agrimensor. Quan li pagaran, qui li pagarà, etc…

K. als ulls dels estadants del poble és un estranger i estan perplexos de la seva presència. A les preguntes de K., cadascú li diu la seva. A mesura que el lector s’endinsa en la novel.la constata que K. està immers en un laberint i que mentre espera trobar l’autoritat que l’aculli, allò més urgent és la subsistència. Un laberint que esdevé una normalitat pels habitants del poble, res els sembla absurd.

La trama narrativa consisteix en la construcció d’aquest món laberíntic i absurd, del funcionament dels diferents estaments, dels mecanismes del control social, de les esperances frustrades, dels perjudicis que provoca l’assetjament social, de la invisibilitat del poder suprem, etc.. Situacions en aparença quotidianes però que acaben sent angoixants i reflecteixen l’opressió del sistema sobre l’individu.

Per construir narrativament aquest món surrealista, Kafka utilitza diversos recursos. L’ambigüitat és una peça clau. Qualsevol situació, permet diverses interpretacions sense elements de referència clars. També les intrigues com a element de conducta per sobreviure davant d’una situació absurda. Intrigues dels funcionaris, intrigues amoroses entre les cambreres i les criades, intrigues en la vida quotidiana per aconseguir una feina, un favor, una informació,…

Les mirades, els gestos, les aparences formen part del llenguatge de l’arbitrarietat. No hi ha veritats, no hi ha fets, només interpretacions que a vegades poden ser veritables condemnes com la que pateix la família de l’Olga i l’Amàlia la qual és marginada pels vilatans per un simple gest que s’interpreta com a refús a l’autoritat.   

El protagonista K. navega per aquest laberint en qualitat d’estranger, qui parla amb ell es fa malveure. Sempre té la vana esperança que algun dia trobarà qui l’ha contractat, qui li ha assignat uns ajudants, qui li assignarà la feina, qui li assignarà un sou,… Passen els dies i l’esperança segueix essent només una aparença, sense realitat, sense fonament.

“K. estava dret a la neu, no tenia gaires ganes de treure el peu de la neu per enfonsar-l’hi de nou un xic més endavant; el mestre adober i el seu company, satisfets d’haver-se desempallegat d’ell, van desaparèixer a poc a poc per la porta ajustada i K. es quedà sol amb la neu que l’envoltava. “N’hi hauria per desesperar-se una mica —se li va acudir—, si em trobés aquí de pura casualitat i no pas expressament.” Pàg.22.

“Caminaven, sí, però K. no sabia pas cap a on, no reconeixia res ni sabia si ja havien passat l’església o no. L’esforç de caminar el privava de dominar els seus pensaments, que, en lloc de centrar-se en la meta, s’esgarriaven. Una vegada i una altra l’assaltaven records de la seva vila natal.” Pàg, 40.

L’Ambigüitat i també la incertesa acompanyen l’existència de K. en aquest món, tota pregunta queda sense resposta.

Un dels secretaris, en Bürgel, en una nit d’insomni explica al desconcertat K. els seus coneixements sobre la naturalesa humana:

“Sembla que ja ha patit alguna decepció —va dir Bürgel aleshores— (…) no permeti que les decepcions el desanimin. Quan arriba un nouvingut, els obstacles li semblen del tot impenetrables. No pretenc esbrinar com és en el seu cas, pot ser que les aparences es corresponguin efectivament amb la realitat. En la meva posició em manca la distància necessària per apreciar-ho, però tingui present una cosa: de tant en tant es donen ocasions que no concorden en gairebé res amb la situació general, ocasions en què amb una paraula, una mirada, un gest de confiança es pot aconseguir més que amb els esforços extenuants de tota una vida. És així, certament. És clar que aquestes ocasions concorden amb la situació general en la mesura que mai no s’aprofiten. ¿I per què no s’aprofiten?, em pregunto sempre.” Pàg. 339.

I això ho diu un funcionari que pel que sembla la seva activitat està regulada perfectament per un reglament que altrament ningú coneix.

Davant tanta farsa i acció burlesca, Kafka hi contraposa algunes notes d’ironia les quals destaquen pel fet de donar-se en situacions de gravetat.

“K. assentí amb un somriure, ara creia entendre-ho tot a la perfecció, no pas que el preocupés, sinó que estava convençut que agafaria el son d’un moment a l’altre, sense somnis ni molèsties aquesta vegada; entre els secretaris competents, d’una banda, i els incompetents, de l’altra, i en vista de la munió de particulars ocupadíssims, cauria en un son profund i se’n faria escàpol. Ara que s’hi havia avesat, la veu baixa i satisfeta de Bürgel, que en va maldava per adormir-se, li feia venir més son que no pas el destorbava. “Crepita, crepita, molí —va pensar—, que ho fas només per a mi.” Pàg.345.

L’escena del repartiment dels dossiers als secretaris del castell a l’Hostal dels Senyors és un autèntic joc dels despropòsits i dels embolics.

Els personatges femenins, les cambreres de l’Hostal i les germanes Olga i Amàlia, resulten ser per a K. l’únic punt de suport en els seus avatars pel laberint.

Com esmenta Joan Ferrarons en l’epíleg del traductor, “El conjunt d’El castell és doncs ambigu i obscur i tal vegada és precisament per això que hom pot reconèixer en Kafka l’autor de paràboles universals.”

La novel.la s’inicia en un ambient nocturn, de neu i boira que ens submergeix en un clima d’incertesa, d’ambigüitat, d’aparences, de falses esperances… i, no hi ha final, però, és que potser això sigui la vida.