Lèxic familiar, Natalia Ginzburg

Sinopsi (contracoberta de l’editorial)

La novel·la autobiogràfica més íntima de l’autora de Les petites virtuts.
Lèxic familiar és el retrat dels Levi, família jueva i antifeixista que va viure a Torí, de 1930 fins a 1950. La Natalia, una de les filles del professor Levi, va escriure un llibre fascinant, una narració autobiogràfica que reflecteix la història de la Itàlia antifeixista, on les anècdotes quotidianes es barregen amb reflexions profundes sobre la llibertat i la consciència de si mateixa. Amb aquest llibre, el talent de Natalia Ginzburg arriba a la seva expressió més lliure. El lector hi trobarà una novel·la precursora de la narrativa del jo, on la matèria literària es conjuga a partir de la pròpia vida i la realitat de l’autora.

Editorial Àtic dels llibres.- 264 pàg..- Traductora: Elena Rodríguez

Apunts de lectura

Tots tenim un lèxic familiar, fet de paraules, de moments, d’anècdotes, d’olors, d’emocions, de plors i frustracions, de persones que ens envoltaven… En definitiva, de tot allò que la memòria de cadascú guarda. Natalia Ginzburg, a través de l’exercici de l’escriptura va desenrotllant el fil dels seus petits rodets particulars guardats a la seva memòria. Cada rodet de fil és una expressió del seu lèxic familiar i en desenrotllar-se fa brollar històries diverses. La paraula, la frase, és el catalitzador que evoca el passat de cada anècdota.

“Nosaltres som cinc germans (…) Quan ens trobem, podem sentir-nos, l’un amb l’altre, indiferents o distants. Però n’hi ha prou, entre nosaltres, amb una paraula (…) per retrobar immediatament les nostres velles relacions, i la nostra infantesa i joventut, unides indissolublement a aquelles frases, a aquelles paraules”. Pàg. 36.

Cal dir que, segons explica ella mateixa, la seva mare era una gran entusiasta de Proust del qual llegia trossos de la “recherche” als seus fills.

D’aquesta manera, l’autora va teixint una trama, una singular autobiografia, que esdevé una crònica de la seva família i d’un temps i d’un país.

Com diu la pròpia autora en la nota d’ADVERTIMENT inicial, cal llegir aquest llibre com si fos una novel.la, ja que si es llegeix com una crònica, es pot objectar que presenta llacunes infinites. I efectivament, excepte en els moments finals, poc , per no dir gens, hi trobem notes biogràfiques de l’autora.

“No tenia gaires ganes de parlar de mi. Aquesta de fet, no és la meva història, és més aviat, (…) la història de la meva família”.

El procés creatiu de la novel.la basat en el lèxic familiar, incita contínuament al lector a cercar dins la seva pròpia història de vida quins són aquelles frases, aquelles paraules que podrien suscitar i fer aflorar el testimoni d’un nucli vital que ha deixat de d’existir, però que sobreviu en els textos, salvats de la fúria de les aigües, de la corrosió del temps.

Hem dit que la figura de la Natalia Ginzburg apareix sempre discreta i amagada durant els avatars familiars que s’hi narren. Només el final, després de casada, s’hi narra una crònica al voltant del grup d’escriptors i intel·lectuals que varen fundar i dur endavant l’editorial Einaudi de Torí. Es va caracteritzar per la seva actitud antifeixista. Va publicar llibres de Gramsci i va tenir com a col·laboradors a Cesare Pavese, Elio Vittorini, Italo Calvino, Leone Ginzburg i la seva dona Natalia Ginzburg.

Cal esmentar d’una manera especial les referències que fa sobre la vida d’en Pavese, un testimoni personal d’excepció:

“En Pavese es va suïcidar un estiu, quan cap de nosaltres era a Torí. Havia preparat i calculat les circumstàncies de la seva mort com algú que prepara i disposa el transcurs d’un passeig o d’una vetlada. No li agradava que hi hagués res d’imprevist o de causal en els seus passejos i en les seves vetllades”. Pàg. 243.

D’una manera puntual, Natalia Ginzburg, reflexiona també sobre l’ofici d’escriure, quan per exemple fa referència a la situació de la poesia italiana després de la guerra i de l’època feixista:

“Calia tornar a triar les paraules, tornar a escrutar-les per sentir si eren falses o autèntiques, si tenien arrels de debò en nosaltres i si només tenien les arrels efímeres de la il·lusió general.” Pàg. 205.

Lèxic familiar, en part una crònica familiar, però només en part, perquè la memòria és làbil, i perquè els llibres escrits a partir de la realitat sovint són dèbils centellejos i estelles de tot el que hem vist i sentit.

 

Anuncis

Marx y la muñeca¸ Maryam Madjidi

Sinopsi (contracoberta de l’editorial)

La pequeña Maryam asiste desde el vientre materno al comienzo de la revolución iraní. Seis años después, ella y su madre se reúnen con su padre en el exilio en París. Con la ayuda de los primeros recuerdos, Maryam relata el abandono del país, la separación de su familia, la pérdida de sus juguetes -entregados a los niños de Teherán a instancias de sus padres, comunistas- y el borrado gradual del persa en favor del francés, al que al principio rechaza y luego adopta, hasta el punto de dejar enterrada su lengua materna durante mucho tiempo. Maryam Madjidi desmonta con humor y ternura la siempre espinosa pregunta por las «raíces» en este libro sorprendente, que puede leerse tanto como una autobiografía, un diario o una fábula.

Editorial minúscula.- 216 Pàg.- Traducció: Palmira Feixas

Apunts de lectura

Una reflexió sobre l’exili i sobre la qüestió de qui perd els orígens perd la identitat. El plantejament és més radical encara en tractar-se de fugir d’un país oriental de religió islàmica integrista, Iran, per anar a parar a un paradigma de la cultura occidental, París. En ser la protagonista una nena de 5 anys, temes com el procés de socialització en el nou país de destí tenen a la novel·la una importància decisiva. I en aquest sentit tot allò referit a l’escola i a l’aprenentatge de la nova llengua d’acolliment formen part de la trama.

És significatiu de la sensibilitat social del moment que un tema tant recurrent com és el dels refugiats tingui ara tanta requesta editorial. “Marx y la muñeca” ha estat guardonat a França amb el Premi Goncourt a la Primera Novel·la.

El sentit d’universalitat de la novel·la és la trama sobre la qual es plantegen diversos problemes que genera el fenomen migratori. En aquest cas la trama es desenvolupa a través d’un plantejament sociolingüístic:  La pèrdua de la llengua materna, l’iraní, i l’adopció de la llengua d’acolliment , el francès, suposa perdre la identitat ? Un debat en el pensament de la protagonista que se’ns trasllada als lectors i que esdevé una qüestió primordial de debat de la sociolingüística no exempta de polèmica.

De fet, el bagatge lingüístic de cadascú, explica la particular història de vida. El cas de la protagonista de la novel.la és ben eloqüent.

Un fet destacable de la novel·la i que d’alguna manera la fa diferent, és que la causa de l’exili és per repressió política a militants de l’esquerra comunista. La dedicatòria de la novel·la ,“Para Abbas”, és un homenatge a un militant comunista afusellat pel règim de l’ Aiatol·là Khomeini  i a la vegada un reconeixement de totes les persones que lluiten per la llibertat.

La novel.la és plena de reflexions sobre l’escriptura, les paraules, la poesia, …

«Escribiendo, desentierro los muertos. ¿En eso radica mi escritura, pues? ¿En el trabajo de un sepulturero al revés? A veces yo también tengo náuseas, que me atenazan la garganta y el vientre. Me paseo por una llanura vasta y silenciosa que se parece al cementerio de los malditos y desentierro recuerdos, anécdotas, historias dolorosas o desgarradoras. A veces apesta. El olor de la muerte y del pasado es persistente. Me vuelvo a encontrar con todos los muertos que me clavan la mirada y me imploran que cuente su vida. Van a atormentarme como a mi padre, que cada noche, durante años, se despertaba bañado en sudor. Invisibles siguen mis pasos. A veces, me doy la vuelta bruscamente por la calle y veo bocas borradas.» Pàg. 40.

També fa un reconeixement explícit  a la poesia, especialment a la de Nazim Hikmet, com a una bona companyia que ajuda a viure i que ensenya el difícil ofici de viure.

“El vivir no admite bromas.

Has de tomar en serio el vivir….”

 

Maryam Madjidi, a través d’una biografia ficcionada, amb elements de la memòria familiar i col·lectiva, narra una història de vida i una crònica personal d’un temps i d’un país que la veure néixer i que ara li nega el retorn. Sovintegen els elements narratius que li donen el caràcter d’autobiografia: dates, llocs, persones, la combinació de les veus narradores, primera i tercera persona, etc.

Un element destacable en l’estructura narrativa és la menció recurrent a la necessitat de l’autora de narrar contes i ho fa en diversos capítols amb el títol simbòlic de “érase una vez”. És un recurs que ja de nena utilitza quan va a l’escola a França davant d’una realitat que li és hostil. Fa de la imaginació la seva pròpia escala de l’evasió.

Ensarta una historia tras otra y pasea por el patio, tras ella, la larga cola de la imaginación consoladora, un surco que ya trazo a esa edad en el suelo de la realidad para purificar o embellecer la vida. “ Pàg 114.

La narradora utilitza la primera i la tercera persona i divideix la novel·la en tres apartats o naixements tot coincidint en tres fases decisives de la seva autobiografia: el seu naixement a Teheran, l’exili a Paris i el tercer quan recupera la llengua materna per escriure un treball literari sobre el poeta iraní Omar Khayyâm i l’escriptor Sadegh Hedayat.  Cada naixement comprèn diversos petits capítols amb el corresponent anunciat sobre el tema que s’hi tracta.

Sovintegen les imatges i les metàfores, com la que relaciona el cos ple de nafres del seu amant amb la situació de d’Iran:

“Tus heridas,tus arañazos, tus cicatrices son el símbolo del Irán herido y malbaratado. El Irán malbaratado por los ayatolás.” Pàg 191.

Un altre recurs narratiu és el realisme màgic, per exemple quan invoca la seva àvia en  reconeixement a la saviesa de la vida.

Una novel·la on les paraules i el llenguatge tenen una especial significació i així ho sintetitza amb una magnífica figura:

“Soy una guirnalda de palabras colgada de un árbol que un niño señala con el dedo”.

 

La tormenta de nieve, Lev Tolstói

Sinopsi (contracoberta de l’editorial)

En un momento de notable crisis espiritual, Tolstói, basándose en la experiencia real de un viaje que emprendiera dos años antes, escribe La tormenta de nieve (1856). Con una muy fuerte carga metafísica, nos describe, al amparo de las condiciones externas, un sueño y la presencia de la muerte, el punto de inflexión entre el conformismo y el coraje. Memorable y entrañablemente poética, esta narración a medio camino entre la alegoría y el diario nos habla de la toma de conciencia de uno mismo y de sus retos.

Editorial Acantilado.- 88 pàg.- Traductora: Selma Ancira

Apunts de lectura

“—No iremos a extraviarnos, ¿verdad? —le pregunté al cochero. Pero, al ver que no me respondía, formulé la pregunta con más claridad—: ¿Qué, llegaremos a la estación, cochero? ¿No nos perderemos?
—Dios dirá —me respondió, sin volver la cabeza—, mira qué está haciendo el viento con la nieve: ya no se vislumbra ni el camino. ¡Dios Todopoderoso!”

“La tormenta de nieve” inclou els elements essencials de les històries literàries sobre la supervivència de l’home en condicions extremes davant la natura. La trama està muntada sobre un viatge nocturn en trineu per l’estepa russa i planteja algunes qüestions diferents respecte a la recurrent lluita desigual entre la natura i la impotència humana. Per exemple, fa referència a la destresa humana dels professionals, en aquests cas dels cotxers de trineus, en comparació amb la ignorància del passatger, un aristòcrata que no té més remei que confiar-hi.

Un altre element que s’hi esmenta és la força de l’instint animal, en aquest cas els cavalls. Quan les habilitats humanes arriben al límit la confiança es decanta vers l’instint animal que trobarà el camí i la manera de sortir-se’n.
La narració és en primera persona i el protagonista davant d’una situació de tanta incertesa per a la supervivència, recorre al seu propi mecanisme d’evasió en forma de somni. Somnis que el porten inicialment a moments plaents del passat però que la mort sobtada hi és present.

“Las imágenes y los recuerdos se intercambiaban en mi imaginación con una rapidez creciente. (…) Recuerdo cómo abrasaba el sol aquella tierra reseca que se desmoronaba bajo nuestros pies, cómo jugueteaba en el espejo del estanque, cómo se golpeaban contra la orilla unas grandes carpas y en el centro un que otro banco de peces agitaba la quietud del estanque; recuerdo cómo en lo alto del cielo revoloteaba un azor con la mirada puesta en unos patitos que, agitando las alas y chapoteando, se abrían paso a través de los juncos hacia el centro; cómo unas blancas y ensortijadas nubes de tormenta iban aborregándose en el horizonte,…”

En tot, allò que imprimeix intriga a la història són els avatars diversos del perillós viatge en trineu en mig d’una terrible i gradual tempesta de neu que esborra el camí i tot punt d’orientació. A mesura que passen les hores augmenta el perill de congelació.

“Será posible que me esté congelando? —pensaba en mi entresueño—, dicen que cuando alguien se congela, lo primero que siente son muchas ganas de dormir.”

“La tormenta de nieve” una narració curta i autobiogràfica que reflexiona sobre la naturalesa humana en moments crítics per a la supervivència.

 

La passejada, Robert Walser

Sinopsi (contracoberta de l’editorial)

—Passejar —vaig respondre— m’és imprescindible per revifar-me i per mantenir el contacte amb el món, perquè si no el sentís, no podria escriure ni mitja lletra més ni produir cap poema, per petit que fos, en vers o en prosa. Sense passejar seria mort i ja fa temps que hauria d’haver renunciat a la meva professió, que estimo apassionadament. […] Sense passejar i sense la contemplació de la natura que hi va aparellada, sense aquesta cerca tan deliciosa com instructiva, em sento perdut, i, de fet, n’estic.

Editorial Flâneur.- 104 pàg.- Traducció: Teresa Vinardell Puig

Apunts de lectura

“Faig saber que, a mig matí d’un dia radiant, ja no sé exactament a quina hora, com que em van venir ganes de fer una passejada, em vaig plantar el barret al cap, vaig abandonar la cambra d’escriure o dels esperits, i vaig baixar de pressa les escales per tal de sortir al carrer.”
En primera persona, el narrador s’adreça al lector per mostrar-li el seu ritual de la passejada. Tota una invitació a sortir de casa a la recerca d’emocions i d’estímuls, d’aliment per al pensament, per a la creació, d’aliment per al cos:

“El món matinal que s’estenia davant meu em semblava tan bell com si el veiés per primera vegada. Tot el que esguardava em feia la impressió agradable de gentilesa, bondat i joventut. Aviat vaig oblidar que tot just un instant abans, a dalt, a l’habitació, encara covava, emboirat, un full de paper en blanc. Era com si tota la tristesa, tot el dolor i les idees feixugues s’haguessin fet fonedisses, malgrat que, davant i darrere meu, encara percebia el ressò d’una gravetat ben viva. Esperava intrigat i amb alegria tot el que es creués en el meu passeig o que m’hi pogués trobar.”

Certament, narra les reflexions més diverses que sorgeixen durant la passejada. Ja sigui sobre els encàrrec pendents, sobre persones:

“Tot de nens i nenes fan corredisses a la llum del sol, lliures i desbridats. «Ja està bé que no se’ls refreni —vaig pensar—, algun dia l’edat ja els espantarà i els tibarà les regnes. Massa aviat, per desgràcia”.

Ja sigui sobre un tren que passa xiulant, sobre botigues, observacions sobre arquitectura, …

“Ensumo el rastre d’una llibreria i d’un llibreter; així mateix, intueixo i m’adono que aviat s’imposarà, per tal de ser esmentat, un forn amb unes lletres daurades d’allò més pretensioses.”

Ja sigui passejant per un racó de la natura tot fent exclamacions sobre, per exemple, la bellesa d’un arbre tot recriminant a qui s’atreveixi tallar-lo “per calmar la seva set de diner, allò més baix i vil que hi ha a la terra”.

“Cases, horts i persones es transformaven en sons, tots els objectes semblaven haver-se transformat en un únic esperit i en una única tendresa”.

A la “La passejada” no hi un argument, sinó un estol de situacions seguint allà on els peus et portin , un allau desordenat d’emocions, de pensaments, de reflexions.

“Havia caigut la tarda, i vaig arribar per un bell i tranquil camí al llac (…) i aquí va finalitzar la passejada” .

Però les reflexions i les idees segueixen brollant en el pensament del narrador, sobre el per què de tot plegat, sobre la condició humana, sobre la finitud de la vida, «Així doncs tot, tot, tota aquesta rica vida, (…) aquest encant, aquesta alegria i aquest plaer de viure, les cases paternes i maternes i els dolços i suaus camins finiran un dia i moriran, l’alt sol, la lluna, els cors i els ulls dels homes” .

“La passejada” una petita joia literària i un fantàstic estímul per encetar amb els peus un exercici ritual sense límits. Passejar, deambular, una opció a la sorpresa.

Walser va passejar tota la vida i va morir, justament, mentre passejava per la neu el dia de Nadal de 1956.

 

Creix un arbre a Brooklyn, Betty Smith

Sinopsi (contracoberta de l’editorial)

Som a principis del segle XX i trobem la petita Francie Nolan llegint a l’escala d’incendis de casa seva, a l’ombra d’un arbre salvatge que només creix als barris més pobres de les grans ciutats. Quan la càmera s’allunya, anem descobrint les peculiaritats i extravagàncies de la seva família, immigrants alemanys que han viatjat a la recerca d’un món millor, i també el barri que la veu créixer, Brooklyn. Així, seguirem la jove Francie mentre es va fent gran, acompanyada sempre de llibres, vencent els anys de la gana i la pobresa i exigint de la vida alguna cosa més que una existència mediocre. D’aquestes ganes meravelloses i tossudes per aprendre neix Un arbre creix a Brooklyn, una novel·la sublim i commovedora en la qual els personatges són tan propers que quasi els podries tocar amb els dits, i la seva petita lluita de cada dia per tirar endavant esdevé tan punyent com inspiradora. Un arbre creix a Brooklyn és un homenatge a la infantesa, als lligams familiars, a la llibertat per triar el propi camí i a les petites batalles de cada dia.

L’altra Editorial.- 576 pàg.- Traducció de Josep Alemany

Apunts de lectura

Creix un arbre a Brooklyn”, un títol metafòric que expressa la força de la pulsió de viure malgrat les condicions desfavorables, una lluita per la supervivència. Brooklyn als anys 20 era un barri receptor de la diversitat d’immigració que arribava a Nova York, un barri en permanent transformació urbanística davant per davant del potencial de Manhattan.

“L’únic arbre que hi havia al pati de la Francie no era ni un pi ni un avet. Les seves fulles punxegudes creixien al llarg de les varetes verdes que sorgien de les branques. L’arbre semblava un desplegament de paraigües oberts de color verd. Alguns en deien l’Arbre del Cel perquè allà on queia la seva llavor naixia un arbre que maldava per enlairar-se. Creixia tant en terrenys encerclats amb tanques com en piles d’escombraries abandonades. Era l’únic arbre que creixia enmig del ciment. Creixia esponerós, però només en barris amb pisos de lloguer.”

La protagonista de la novel.la és Francie a la que coneixem des del seu naixement fins a l’adolescència, 17 anys, conjuntament amb el seu germà Neeley, un any més petit. Els germans Nolan són els fills d’una família d’immigrants que viuen a Brooklyn en unes condicions de precarietat i pobresa.

Si bé l’eix de la novel.la és el procés de formació i creixement de Francie, les idees força estan contingudes en la figura de la mare. La mare, la Katie, és un exemple de força de voluntat i de lluita aferrissada per tirar endavant la família. Vol que els seus fills no tinguin que passar per les mateixes penúries que ella i per això té molt clar que per aconseguir-ho la única estratègia és l’educació.
“En el cervell de Katie va sorgir sobtadament la resposta, va ser tan senzilla com si un llampec de sorpresa creués el seu pensament. ¡ Educació!.

La capacitat de la Katie per gestionar la viabilitat econòmica familiar així com la formació dels fills és tot un model de l’ofici de mare. Gestiona el potencial dels fills en base a conèixer els punts forts i febles de cadascú. D’aquesta manera opta per potenciar la formació escolar del seu fill petit, en detriment de la Francie, tot confiant en les capacitats de la seva filla per no perdre el seu procés de formació.

La família Nolan encarna un dels principis fonamentals de la prosperitat humana com és el de satisfer les necessitats en base als propis recursos personals, primerament emprant els més primaris com el del treball manual i després lluitar per aconseguir a través de l’estudi el gran capital de la formació. Ni en els moments més crítics, la Katie, accepta l’oferiment de caritat, és un exemple de dignitat tot demostrant tenir una gran qualitat moral.

Cal fer èmfasi en la reacció de la mare en un moment especialment greu: l’intent d’agressió sexual per part d’un perillós violador i assassí. La Katie, sempre vigilant quan la Francie tornava sola a casa, sorprèn l’agressor i amb tota la intenció d’acabar amb el mal li engega un tret i el deixa malferit. Recorda una escena semblant a la novel.la “La nit del caçador” (David Grupp) quan la dona que tutela els nens en una granja, Raquel, apunta amb l’escopeta al malvat Predicador, l’encarnació del mal davant la innocència infantil.

“La mare, de vint-i-nou anys, era preciosa amb els cabells negres, els ulls castanys i una bona figura. Tenia molta traça amb les mans. Treballava de portera i s’encarregava de netejar tres edificis. ¿Qui es podia creure que la mare fregava pisos per mantenir quatre persones? Era tan bonica i esvelta i sempre estava contenta i animada. Encara que tingués les mans vermelles i clivellades per l’aigua de la neteja, la forma era bonica, i acabaven en unes ungles ovals precioses. Tothom deia que era una llàstima que una dona tan maca com la Katie Nolan hagués de fregar pisos. Però ¿quina altra cosa podia fer amb el marit que tenia?, afegien. Admetien que sens dubte en Johnny Nolan era bona persona i simpàtic, molt millor que tots els altres homes del barri. Però era un borratxo. Tothom ho deia. I era veritat.”

Malgrat tot, el pare és molt estimat per la seva dona i per als seus fills és un punt de referència del qual se’n senten orgullosos.

“ El pare no dinava amb la família. Feia de cambrer i cantant suplent. Això volia dir que no treballava gaire sovint. Normalment, passava el dissabte al matí al local del sindicat, esperant que li sortís alguna feina.”

Des del primer moment, per allò que s’hi explica i com s’explica, fa pensar en un relat autobiogràfic de l’autora. Més encara ho fa pensar per les indicacions recurrents sobre l’afició de la Francie, des de la infància, per la literatura i l’escriptura.

Els avatars de la Francie en les diferents escoles durant la infància, posen en evidència la influència dels mestres en la formació i no solament en la transmissió de coneixements. Gràcies a la mare que cada dia llegia als seus fills, la lectura esdevé un factor decisiu per a la Francie.

“Són màgics els instants que un nen s’assabenta que pot llegir les paraules impreses. (…) A partir d’aleshores es va fer seu el món a través de la lectura. Mai més se sentiria sola,… (…)Els llibres varen esdevenir els seus únics aliats. N’hi havia un per a cada moment; els de poesia eren companys tranquils, els d’aventures…(…) La tarda que va descobrir que podia llegir, es va prometre que cada dia llegiria un llibre durant la resta de la seva vida”.

Poc a poc anem acompanyant la Francie en el seu aprenentatge de l’ofici de viure. És una novel.la extensa i cal llegir-la pausadament. No hi ha una especial estructura d’intriga. És un procés ple d’avatars, d’experiències i de coneixements.

“Francie va començar a sentir mal de cap. No sabia si la causa era l’emoció d’haver tingut als braços un recent nascut, al sotragueig del tramvia, al nou concepte sobre la mort del seu pare o al descobriment sobre el perfum de Sissy. Potser també podia ser a causa que matinava molt i treballava massa.
– Be- va concloure- , crec que allò que em fa mal de cap és la vida i res més que la vida”.

Francie, amb 17 anys reflexiona sobre la felicitat.

“La gent creu sempre que la felicitat és alguna cosa que es perd en la distància. Va pensar Francie-, una cosa complicada i difícil d’aconseguir. Això n’obstant, què petites són les coses que contribueixen a la felicitat ! Un lloc on refugiar-se quan plou, una tassa de cafè fort quan una està abatuda, una cigarreta….”
Malgrat la majoria d’històries que s’hi narren la protagonista és Francie, la novel.la també reflecteix la vida de la família Nolan així com també lateralment la de les germanes de la mare, especialment de la Sissy.

Francie, es fa gran tot aprenent del matriarcat que l’envolta, de la seva avia, de la seva mare i de les seves tres ties, les quals, en més o menys iniciativa, són les que porten les respectives cases i famílies. En aquest sentit és una novel.la feminista en atorgar una importància primordial a la independència de la dona.

La novel.la es divideix en cinc llibres i cadascun en capítols tot desenvolupant les diferents etapes de la vida de Francie, entretenint-se especialment en l’etapa de la infància.

Creix un arbre a Brooklyn, és a més, la crònica d’una realitat sociològica de la situació de la població immigrant multi-ètnica, de cultures i religions diferents en una ciutat cosmopolita com Nova York. L’assentament dels jueus a Brooklyn, per exemple o el conflicte amb els alemanys durant la Primera Guerra Mundial.

La Francie s’ha fet gran, moltes coses de Brooklyn han canviat, les persones també i la seva família….

” Però, aquell arbre del pati que els homes maltractaven…..aquell arbre encara vivia”.