Viatge de l’elefant, José Saramago

Resum (contraportada de l’editorial)

“Se’m va dir que es tractava del viatge d’un elefant que, al segle XVI, sota el regnat del rei Joan III, va ser portat de Lisboa a Viena. Vaig pressentir que allà hi havia una història…”. Basant-se en aquest fet real, que forma part de la petita història, més que no pas de la Història, José Saramago recrea el viatge èpic, prosaic i jovial d’un elefant asiàtic i de la seva luxosa i sorprenent comitiva. Ja fa dies que el rei Joan III de Portugal té al cap oferir un bon regal de casament a l’arxiduc Maximilià d’Àustria que, com a regent d’Espanya, s’ha instal·lat un temps a Valladolid abans de tornar a Viena. “Què millor que l’elefant Salomó?”, se li acut a la reina. La missiva oferint el regal rep la immediata aprovació i comencen els preparatius. En ple agost, l’exòtica caravana emprèn el camí, enmig de la por i l’admiració dels habitants dels pobles. De Lisboa a Valladolid i després fins a Roses per embarcar cap a Gènova, des d’on iniciaran la dura ruta cap al nord, travessant els temibles Alps. Una novel·la coral plena de tendresa, compassió, sarcasme i humor, molt d’humor, un humor que José Saramago aprofita per mostrar-nos un laberint d’humanitats en conflicte, de personatges que entren i surten i comparteixen esforços, perplexitats i grans alegries.

Edicions 62.- 208 pàgines.- Traducció de Núria Prats.

Apunts de lectura

A través d’una simple història, gairebé un conte, Saramago dissenya una trama per reflexionar sobre la naturalesa humana. Ho fa a través dels protagonistes de la novel.la i també a través del narrador el qual fa referències contínues sobre temes d’actualitat.

Els protagonistes són l’elefant i cornac, el seu cuidador hindú de nom Subhro , un autèntic filòsof que va reflexionant sobre tot allò que veu i viu. L’elefant també resulta un personatge humanitzat pel seu comportament i per algunes gestes que s’hi descriuen. Però, sense deixar de ser mai un simple animal, dòcil, complidor i que es mou per satisfer les seves necessitats biològiques.

Seguint el costum de l’autor, les frases són llargues, els punts en la novel·la són escassos, i també l’ús de majúscules. Al principi costa una mica però quan t’hi acostumes la lectura es fa més fluida.

La ironia i el sarcasme són dues constants a tota la novel.la. Els col·lectius que en surten més mal parats són l’exèrcit, l’església i l’aristocràcia (el poder).

L’exèrcit considera que és un menyspreu a la seva autoestima professional haver d’acompanyar un animal i el seu cuidador. Els grans estrategues per a les guerres es veuen humiliats i desqualificats professionalment. Especialment la brigada portuguesa que en comparació amb l’austríaca semblen una colla de pelacanyes. Però l’autor també fa gestos que honoren puntualment i personal els seus comandaments.

L’església surt malparada pels seus enganys, per les seves manipulacions com la que intenta captar els fidels a través de falsos miracles.

I  ja no diguem de l’aristocràcia que només cerca la seva pròpia vanitat i ostentació. Tot un contrast amb la naturalesa senzilla de l’elefant Salomó (el nom ja és una bona ironia) i del seu cuidador. També, però, l’autor dedica un gest humà a l’arxiduc com quan la missió del viatge s’ha complert i aquest vol donar la ma al cuidador, aleshores batejat com a Fritz, tot agraint-li els serveis:

“..fritz no va tenir altre remei que allargar la seva, tocar la mà de l’arxiduc, la pell gruixuda i callosa d’un cornac i la pell fina i delicada de qui ni tan sols es vesteix amb les seves pròpies mans” Pàg. 200. Un exemple d’ironia i humor.

El narrador clarament simpatitza amb els desgraciats que es veuen obligats a fer feines degradants per al divertiment i capricis dels poderosos. Però també Saramago mostra el costat humà de tothom, independentment de la seva condició social. Així el capità de l’exèrcit s’emociona en el moment d’acomiadar-se de l’elefant; l’arxiduc reconeix la seva ignorància davant el cuidador de l’elefant; el mateix cuidador és víctima de la seva cobdícia; la reina de Portugal plora per l’elefant, etc.

El narrador no s’entreté amb descripcions tècniques de com es desenvolupa el viatge des d’un punt de vista logístic. Amb poques frases situa l’expedició des de Roses a Gènova.

Allò que interessa és descriure el paisatge humà que envolta el transport de l’elefant.  També les diferents reaccions de la societat davant l’impressionant animal que mai havien vist. Així, afloren les supersticions del poble i les mitologies religioses. L’elefant també és una curiositat circense en una societat necessitada de novetats i sorpreses.

Una novel.la amb dues parts ben diferenciades i que encarnen dos mons, un l’ibèric i l’altre el germànic. Cadascun amb la seva idiosincràsia. El canvi de nom de l’elefant i el seu cuidador en fer el relleu és ben simptomàtic, Fritz en austríac.

El narrador, de tant en tant introdueix reflexions sobre temes diversos. Fins i tot reflexions sobre la història i l’ofici d’escriure:

En el fons, s’ha de reconèixer que la història no és tan sols selectiva, sinó també discriminatòria, només recull de la vida el que interessa com a material socialment tingut per històric i rebutja tota la resta, que és precisament on podria trobar la veritable explicació dels fets, de les coses, de la puta realitat. En veritat us diré, en veritat us dic que més val ser novel·lista, ficcionista, mentider.” Pàg. 178.

També sobre els usos narratius dels personatges com en el cas de cornac, el cuidador de l’elefant, sobre el qual el narrador professa una gran solidaritat:

“Aquestes observacions potser seran considerades innecessàries pels lectors més interessats en la dinàmica del text que en manifestacions pretesament solidàries, i d’alguna manera ecumèniques, però Fritz, com s’ha vist, força desanimat a causa dels últims desastrosos esdeveniments, necessitava que algú li posés una ma amiga a l’espatlla, i això és l’únic que hem fet…” Pàg. 178.

També uns apunts didàctics sobre les bones maneres d’actuar:

“Cautelosament, Fritz va fer entendre al solimà que ja era hora de fer un petit esforç per aixecar-se. No li va manar, no va recórrer al seu variat repertori de tocs de bastó….sinó que es va limitar a fer-li entendre, la qual cosa demostra, una vegada més, que el respecte envers els sentiments dels altres és la millor condició per a una pròspera i feliç vida de relacions i afectes.”. Pàg. 181

Sense ser una de les millors novel·les de Saramago, sota les aventures de l’elefant Salomó i dels seu cuidador Subhro hi trobem un discurs sobre la naturalesa humana amb l’estil narratiu que li és propi.

 

Anuncis

La mujer de Gilles, Madeleine Bourdouxhe

Resum (contraportada de l’editorial)

El amor de Élisa hacia Gilles, su marido, es absoluto y emocionalmente completo. Gilles es feliz al lado de su maravillosa mujer y de su familia. Nadie hubiera podido intuir la fragilidad de esa felicidad doméstica. Pero Gilles y la hermana menor de su esposa, Victorine, caen en una pasión ciega. Perdido el eje de su existencia, Élisa se adentra en un mundo de angustia, en una profunda desesperación que la llevará al suicidio. La mujer de Gilles, originalmente publicada en París en 1937, no solo narra la historia de un amor apasionado que transcure en una familia obrera en Bélgica durante los años treinta, sino que presenta un agudo análisis sobre el erotismo de una sorprendente modernidad. Los libros de Madeleine Bourdouxhe, elogiados por Simone de Beauvoir, habían permanecido olvidados durante décadas. Sin embargo, hoy son apreciados en todo el mundo y La mujer de Gilles en particular, después de una serie de avatares, se ha convertido en una joya literaria que por fin el lector español tiene entre sus manos.

Editorial Siruela.- 136 págs..- Traducció de María Teresa Gallego

Apunts de lectura

La història de la novel.la és un trio amorós entre un home, la seva dona i la germana menor d’aquesta. La trama és centra en la manera com Élisa, la muller, viu el drama familiar.

Els tres personatges de la novel.la són tres prototips molt ben definits: el marit un obrer en una ciutat industrial, de caràcter primari, instintiu i a la vegada dèbil; l’esposa, una mare de família dedicada a les feines de casa i totalment entregada al seu marit, l’home de la seva vida; l’amant, la germana petita d’Élisa, una noia jove, atractiva i frívola.

Malgrat no és un tema nou, la manera com desenvolupa la trama des de l’interior d’Élisa obre una nova dimensió narrativa, tot un procés des de la pròpia consciència del personatge. Des del moment que la novel.la dóna el tret de sortida amb l’enamorament de Guilles per Victorine, el lector comença a viure en la consciència d’Élisa: les pors i les angoixes davant l’amenaça de perdre l’home de la seva vida. I és que per Élisa, el seu home ho és tot. Així la novel.la magistralment i d’una manera gradual ens va conduint pels escalons de la tragèdia: des de les primeres intuïcions del possible desastre, fins a les evidències, passant per la incredulitat i també per les esperances. L’amor per Guilles és tant absorbent que fins i tot comparteix el seu dolor  pels desamors de la frívola Victorine i el consola. Élisa no pot viure lluny del seu marit, n’és totalment depenent, en cap cas es planteja un alliberament i la única raó de la seva vida és saber que l’estima. Aquesta és l’única pulsió de vida i quan es trenca desapareix també el sentit de seguir vivint.

L’absència de Guilles, l’absència del seu amor és insuportable:

Élisa se ciñó con los brazos, inclinó la cabeza sobre el pecho. Noche solitaria, día siguiente sin esperanza. Día único, sin día siguiente…”

Més que la història d’un trio amorós allò que cal destacar és el procés com es desenvolupa la tragèdia en la consciència d’Élisa. Una novel.la breu i una inoblidable  joia literària.

 

La uruguaya, Pedro Mairal

Resum (contraportada de l’editorial)

Lucas Pereyra, un escritor recién entrado en la cuarentena, viaja de Buenos Aires a Montevideo para recoger un dinero que le han mandado desde el extranjero y que no puede recibir en su país debido a las restricciones cambiarias. Casado y con un hijo, no atraviesa su mejor momento, pero la perspectiva de pasar un día en otro país en compañía de una joven amiga es suficiente para animarle un poco. Una vez en Uruguay, las cosas no terminan de salir tal como las había planeado, así que a Lucas no le quedará más remedio que afrontar la realidad. Narrada con una brillante voz en primera persona,”La uruguaya” es una divertida novela sobre una crisis conyugal que nos habla también de cómo, en algún punto de nuestras vidas, debemos enfrentarnos a las promesas que nos hacemos y que no cumplimos, a las diferencias entre aquello que somos y aquello que nos gustaría ser. Publicada con gran éxito en Argentina en 2016,”La uruguaya”ha confirmado a Mairal como uno de los más destacados narradores de la literatura argentina contemporánea.

Editorial Libros del Asteroide.- 144 pàg.

Apunts de lectura

Les històries d’amor i desamor, com tots els temes que afecten les vides de les persones, són els arguments recurrents a les novel·les. No hi ha novetat temàtica a la literatura, en tot cas, les històries de vida que s’hi narren poden tenir matisos diferents, segons les circumstàncies i les persones. Però allò que realment fa que una novel.la sigui interessant és la diferent manera d’explicar els temes i les històries recurrents. La manera de construir la trama, l’estil literari, la forma, esdevenen els veritables factors  de valoració d’una obra.

En aquest sentit, “La uruguaya” de Pedro Mairal és realment destacable. La novel.la és la crònica d’un viatge d’anada i tornada d’un dia de Buenos Aires a Montevideo. Crònica d’un viatge i crònica d’un  moment de profunda crisi personal del protagonista. Un viatge iniciàtic, del matí al vespre.

Són dues històries d’amor i allò que la fa interessant és la manera de conjugar diferents plants narratius. Per un costat allò que realment passa i per l’altra allò que el protagonista en primera persona pensa. Ja sigui la fantasia que imagina que viurà quan arribi a Montevideo i es trobi amb la “uruguaya”, ja sigui allò que realment passa durant les hores que comparteixen. Ja sigui els conflictes reals amb la seva dona i allò que introspectivament pensa i reflexiona al respecte.

També la conjugació de les dues relacions, cadascuna a un costat del Rio de la Plata. Una, la perspectiva d’una trobada feliç per la satisfacció d’una pulsió sexual  i l’altra una crisi que s’apunta i es va dibuixant com un mar de fons amb una tempesta que gradualment es va imposant, crisi sentimental i també econòmica. Dues històries d’amor separades físicament pel Rio de la Plata, una en el costat uruguaià i l’altre en l’argentí, però unides en l’ànima del protagonista. Dues històries clarament diferenciades, una d’anada cap a l’aventura i l’altra de tornada cap a casa. Ambdues a través d’una realitat objectiva i presencial i a través d’una realitat introspectiva en l’ànima del protagonista, un monòleg mental.

La mateixa intriga de la novel.la és construïda en base a la manera de conjugar les dues històries, plantejant les il·lusions, les frustracions, les incidències, els conflictes i desgranant poc a poc les pistes del possible desenllaç.

A més de les reflexions sobre el conflicte intern del protagonista n’hi ha altres de laterals: la crisi del matrimoni com a institució monogàmica heterosexual així com el paper de la paternitat.

És la història d’un viatge iniciàtic explicada en primera persona, pel mateix Lucas Pereyra que va a la recerca d’una sortida a una situació de crisi personal. Una narració breu però intensa i que per la seva qualitat d’estil narratiu i trama la converteix en una eficaç peça literària.

 

Madame Bovary, Gustave Flaubert

Resum (contraportada de l’editorial)

Quan es va publicar Madame Bovary, el 1857, la societat francesa va rebre l’obra de Gustave Flaubert (1821-1880) enmig descàndol i consternació.

La conducta de la protagonista, Emma Bovary -retrat duna dona de províncies insatisfeta, educada dins l’esquema burgès de l’època que la porta a viure en un món irrealment romàntic-, va ser considerada immoral, i es va promoure un judici contra la novel·la i contra l’autor. La posterior absolució de Flaubert va donar a l’obra el reconeixement del públic i una gran difusió.

Avui, Madame Bovary és considerada una de les obres mestres de la literatura universal.

Edicions Proa.- 424 pàg.- Traducció Ramon Xuriguera

Apunts de lectura

El títol original de la novel.la publicada per entregues és “Madame Bovary. Costums de província”, la qual cosa ja ens indica que hi ha altres trames laterals a part de la història dels adulteris d’una dona de províncies. Efectivament allò que més ha transcendit de la novel.la és el retrat d’Emma com a una dona passional que davant el desencís del seu matrimoni cerca la satisfacció amorosa en altres homes. L’origen de tot plegat és un casament insatisfactori, una frustració eròtica i sexual. Lluny de resignar-se i reprimir el seus instints, cerca la seva satisfacció fora del matrimoni la qual cosa implica una activitat de dona adúltera, una transgressió de la moral, la religió i l’ordre social. Emma destaca per la seva vitalitat sensual per damunt de tot.

El matrimoni amb el Charles Bovary resulta ser un profund desencís:

“La conversació de Charles era llisa com una voravia de carrer i les idees de tothom hi desfilaven vestides amb la roba de cada dia, sense excitar l’atenció ni la rialla ni el somni……..Ell, però,  no era capaç d’ensenyar res, no sabia res, ni desitjava res. Es pensava que ella ja era feliç….” Pàg. 52.

Malgrat tot, Charles encarna el personatge de l’amor incondicional, aquell amor que fa tot el possible per tal que la persona estimada sigui feliç, un amor cec que passi el que passi sempre serà lleial i fidel a la seva estimada. Nega l’evidència, i cerca justificacions que indultin l’activitat adúltera d’Emma:

“..Charles no era d’aquells que davallaven fins els fons de les coses; en presència de les proves, recula`, i la seva gelosia es perdé en el corrent immens de la tristesa” Pàg. 336

Fins i tot és capaç de perdonar els que han seduït la seva dona:

  • No us vull cap mal- digué
  • La culpa és de la fatalitat! (Pàg. 341)

Allò que cal plantejar-se és si la resposta d’Emma de cercar la felicitat fora del matrimoni és fruit d’una actitud rebel o més aviat és un ideal somiat com a conseqüència de lectures romàntiques a les que era molt aficionada. Una mica allò que li passava a Don Quijote com a conseqüència de les seves lectures dels llibres de cavalleria.

“Abans de casar-se, Emma creia que estava enamorada; la felicitat, però, que havia de fer néixer aquell amor no s’havia manifestat; era de creure doncs, que havia comès un error. I cercava la manera de saber quin sentit exacte tenien a la seva vida les expressions felicitat, passió, embriaguesa, que tan belles li havien semblat als llibres” Pàg. 44.

“Aleshores es recordà de les heroïnes dels llibres que havia llegit, i la legió d’aquelles dones adúlteres es posà a cantar dins de la seva memòria com les veus d’unes germanes que l’emplenaven d’encís. Ella mateixa esdevenia com una part veritable d’aquelles imaginacions, i realitzava el llarg somni de la seva jovenesa prenent-se per aquest tipus d’enamorada que havia desitjant tant. Ara, doncs, es veia triomfant, i l’amor refrenat durant tant de temps brollava, a la fi, tot sencer amb un raig viu i joiós. I l’assaboria sense cap remordiment, sense inquietud ni trasbals”. Pàg. 164

Per tant, podríem dir que estaríem davant d’una conjugació d’un irrefrenable  principi del plaer per un costat i la pèrdua del sentit de realitat per l’altre. A més, l’adulteri d’Emma va unida a un consum desenfrenat, especialment de peces de vestir, però també d’objectes bells i encisadors. Léon queda seduït no solament per la bellesa d’Emma, sinó també pels seus encants afegits

”vindria amb els vestit de volants, amb les ulleres d’or, amb les botines primes, amb tot un seguit d’elegàncies que ell encara no havia tastat mai, i amb la inefable seducció de la virtut que sucumbeix”. Pàg. 237

Allò que és evident és que la vida passional d’Emma no és corresposta satisfactòriament i la seva actitud  serà la de seguir cercant allò que entén per felicitat,  però la bola de deutes financers es va fent cada vegada més gran i és incapaç de trobar-hi solucions. Allò que destrueix Emma no és només la manca d’amor sinó que és víctima de la usura dels financers la qual cosa provoca el daltabaix econòmic de la família Bovary, marit i filla.

“No era feliç, mai no ho havia estat. D’on venia aquella insuficiència de la vida…? Tot era una mentida! Cada somriure amagava un badall d’enuig, cada joia una maledicció, cada plaer un desencís, i les besades més completes no deixaven sinó unes ganes irrealitzables d’una voluptat més alta als llavis”. Pàg. 282.

Per en Vargas Llosa, «El drama de Emma es el abismo entre ilusión y realidad, la distancia entre deseo y cumplimiento». (Assaig sobre Madame Bovary: “La orgia perpetua”, Mario Vargas Llosa)

Han passat 161 anys des de la seva publicació i la figura d’Emma Bovary segueix vigent tot encarnant la força i la capacitat per la vida i l’amor, malgrat sovint no toca de peus a terra. Emma és un personatge universal.

Hi ha unanimitat entre els crítics literaris en destacar que l’estructura narrativa és el punt fort de la novel.la, una de les més perfectes de la novel·lística del segle XIX. La traducció per molt bona que sigui no recull el fruit de l’immens treball de Flaubert el qual no donava per bona cap frase fins aconseguir la musicalitat poètica adequada.

Un treball immens fet de paraules malgrat aquestes tenen limitacions:

“..atès que ningú no pot donar la imatge exacta de les pròpies concepcions, dolors i necessitats i que la paraula humana, amb la qual voldríem entendrir els estels, no és sinó un calder esquerdat que recull  com pot les nostres melodies tot just bones per a fer dansar els óssos”. Pàg. 191

D’entrada trobem un narrador en primera persona del plural que li dona un to de versemblança a la història que s’inicia.

“Preparàvem les lliçons quan es presentà el director…”

Dura poc ja que d’immediat s’imposa el narrador omnipresent en tercera persona el qual descriu l’acció d’una manera objectiva, tot esdevenint un narrador invisible, sense comentaris ni valoracions, talment com si fos una seqüència cinematogràfica, com si la mateixa narració fos autosuficient.

Un altre tipus de narrador són els mateixos personatges a través dels seus diàlegs sense que intervingui cap més veu narradora.

Dèiem a l’inici d’aquests apunts de lectura, que a la novel.la hi ha altres trames laterals a més de la història dels adulteris d’una dona de províncies. Per exemple una crítica clerical en boca d’un dels creadors d’opinió de la comarca, l’apotecari senyor Homais. Així, per exemple en la seva crònica periodística sobre la cerimònia d’un concurs de mèrits professionals de la comarca:

“Només ha estat remarcada l’absència del clergat. Segurament les sagristies entenen el progrés d’una altra manera. Sou ben lliures, senyors de Loyola”. Pàg. 156

Flaubert critica la utilització dels mitjans de comunicació de l’època per manipular l’opinió pública en benefici propi.

Una altra de les trames laterals és la crítica a la ximpleria humana, a la moral burgesa en especial, classe emergent en aquells moments. El personatge de l’Lhereux encarna la usura desenfrenada, el prestamista que deixa el diner a un interès desmesurat tot abusant de les necessitats de la gent.

Però, el personatge que rep totes les garrotades és l’apotecari senyor Homais que encarna l’estratègia de qui no té cap escrúpol per utilitzar els mitjans que siguin per tal d’aconseguir el seu objectiu, que no és altre que la cobejança de riqueses. Amb ironia crítica Flaubert li dedica el final del llibre:

“Acaba de ser-li conferida la Creu d’Honor”.


Les germanes Grimes, Richard Yates

Resum (contraportada de l’editorial)

La Sarah i l’Emily Grimes són dues germanes ben diferents, però comparteixen una educació sentimental. Richard Yates descriu amb una precisió de cirurgià les desventures amoroses de l’Emily, soltera, intel·lectual i cosmopolita, que va passant d’un home a un altre sense acabar de trobar la plenitud. I també la infelicitat de la Sarah, la germana gran, més guapa però també més convencional, que en casar-se es condemna a una vida plena d’ingratituds. Yates també explora de manera magistral les relacions entre mares i filles. La Sarah i l’Emily no acaben d’alliberar-se mai de la Pookie, la seva mare, una dona patètica i dependent, un llast que les marcarà per sempre. Les germanes Grimes és un catàleg interessantíssim de fracassos sentimentals, una autèntica revelació per a tots aquells que vulguin entendre el desamor entre homes i dones. Com ha observat Julian Barnes, «si Cheever va saber captar la poesia i el surrealisme dels suburbis americans, Yates en va extreure tota la desesperació».

Edicions Proa.- 296 pàgines.- Traducció Jordi Martin.

Apunts de lectura

En el primer paràgraf ja s’esmenta el que serà l’eix central de la novel.la: “Cap de les dues germanes Grimes viuria una vida feliç, i quan miraven enrere sempre semblava que el problema havia començat arran del divorci dels seus pares”. La biografia de Richard Yates indica que també va néixer en una família inestable i va passar una infància traumàtica.

La historia de les dues germanes s’inicia el 1930, quan la Sarah tenia 9 anys i l’Emily cinc i abasta fins els anys 70. A través d’un narrador en tercera persona anem seguint els diversos avatars de les dues germanes, des de la infància fins a l’edat madura. Podríem dir que el fil argumental segueix aquell tòpic que diu que quan som petits  els problemes són petits i quan som grans els problemes són grans. I així, seguint el rellotge biològic hi quadra perfectament la frase de Philip Roth (Elegia), contemporani de Yates: la vellesa no és un drama, és una massacre.

La trama es desenvolupa a través de la narració subjectiva d’una de les germanes, l’Emily, de manera que el narrador en narrar el seu procés de vida també va fent el seguiment de l’altra germana així com el d’altres personatges com la mare.

Les dues germanes encarnen dos models totalment oposats. La Sarah és la d’un matrimoni convencional amb tres fills i el de l’Emily d’una dona amb estudis universitaris, alliberada, independent i amb una professió ascendent, creativa en una empresa de publicitat. Cada una amb les seves compensacions i complicacions, ambdues cerquen la felicitat. Mentre la germana gran és manté estricte i  fidel al matrimoni, malgrat l’infern que viu, l’Emily va  encadenant tot un seguit de relacions diverses, tot un procés d’amors i desamors. A mesura que l’edat avança els models s’apropen pel que fa als resultats finals de les diferents opcions a la felicitat i no solament les de les dues germanes sinó també la de la mare.

Sense ser molt explícit, la novel.la està emmarcada en la història dels anys 30-70 als Estats Units: crisi econòmica del 29, la segona guerra mundial, Vietnam… Així com en dos ambients ben diferenciats: L’Emily a Nova York i la Sarah en el món rural.

El drama de les Germanes Grimes, és el drama d’unes històries de vida singulars i concretes, de dues persones anodines. El fet que l’autor tracti el drama d’una manera despietada i sense contemplacions no ens pot portar a una valoració pessimista de la vida. La casuística de les històries de vida és molt diversa i cadascú té la seva. Però, sí que ens suscita moltes reflexions al respecte. I és aquest procés de reflexions allò que més ens colpeix i commociona de la novel.la. És impossible quedar impassible durant la lectura de la novel.la perquè allò que hi trobem és la vida mateixa: les incerteses i les pors de la infància, les il·lusions i esperances de la joventut, la lluita per la supervivència econòmica i fer-se un lloc en el món del treball durant l’època adulta, les xacres del pas del temps en la maduresa, la soledat…

És una novel.la feminista en la mesura que els personatges principals són dones que lluiten per realitzar-se com a persones en una realitat hostil. L’escenografia del matrimoni de la Sarah és d’una crítica ferotge. I la realització personal de l’Emily, aconseguir la seva independència no és un camí de roses en els Estats Units dels anys 50. En tot cas no és la història de dues heroïnes sinó de dues dones de la classe mitja americana que cerquen el seu lloc en el món.

Richard Yates fa una dissecció amb un bisturí impecable, directe al gra, sense floritures, ni concessions, ni justificacions, ni reflexions, coneixedor impecable de les desolacions de la vida. Es precisament  aquest to cru i despullat que ens manté atents i intrigats fins el final.

“ Si, estic cansada –va dir ella- I saps una cosa curiosa? Tinc gairebé cinquanta anys i mai no he entès res en tota la meva vida”.