Todo en vano, Walter Kempowski

Sinopsi (contracoberta de l’editorial)

Prusia Oriental, enero de 1945. Ha comenzado el éxodo de los alemanes que huyen hacia el oeste ante el avance del Ejército Rojo. En su camino, varios de ellos encontrarán refugio en Georgenhof, la privilegiada hacienda donde Katharina von Globig vive, en ausencia de su marido, con su hijo Peter y una tía lejana que ejerce de ama de llaves metomentodo. Por la casa desfilarán personas de origen muy variopinto: una violinista nazi, un economista, un aristócrata báltico o incluso un prófugo judío; cada uno de los testimonios de estos visitantes revela un punto de vista distinto sobre la guerra, el nazismo, el enemigo o el porvenir. En la hacienda resuenan así las opiniones de los alemanes comunes sobre su propia historia mientras la tragedia se va cerniendo sobre la familia.

Inédito en español hasta la fecha, Walter Kempowski es uno de los grandes escritores alemanes de la segunda mitad del siglo XX. Esta ambiciosa novela, publicada en 2006, se considera un hito literario por su exploración de un periodo de la historia alemana largamente silenciado en la literatura de este país. La rica panorámica de Kempowski retrata magistralmente, sin juicios y con rigor documental, el sufrimiento, las complicidades y las negaciones del pueblo alemán ante la caída del Tercer Reich.

Libros del Asteroide.- 354 pàgines.- Traductor: Carlos Fortea.

Apunts de lectura

La història es situa en l’últim any de la Segona Guerra Mundial en una gran casa senyorial a la vora d’una petita ciutat alemanya quan és imminent l’entrada de les tropes soviètiques. 

La novel.la retrata l’enderrocament d’Alemanya vist des de la vida quotidiana d’una província en la qual els habitants viuen el moment històric des de la llunyania, la inconsciència voluntària del qui no vol veure allò que l’hi caurà al damunt. Malgrat el canons russos sonen cada vegada més a prop, la població sembla no preocupar-li massa.  

L’escenari principal de la novel.la és la finca Georgenhof, on viu la família Goblig pertanyents a la noblesa provinciana. El pare de família és destinat a Itàlia i la senyora Von Goblig, Katharina,  regenta la casa acompanyada del seu fill Peter i de la “tiita” una espècie d’encarregada de les feines de casa.

“No lejos de Mitkau, una pequeña ciudad de la Prusia Oriental, se encontraba la finca de Georgenhof, que ahora, en invierno, rodeada de sus viejos robles, parecía una isla negra en mitad de un mar blanco.”

En aquest escenari hi van desfilant diverses persones. Algunes d’una manera habitual exercint-hi funcions específiques com el doctor Wagner, un professor particular del nen de la casa. També el sinistre i perillós representant nazi Drygalski. Altrament, davant l’ensorrament del front rus i la desbandada general van passant per la mansió diferents personatges refugiats de manera que es va configurant, pas a pas, un retrat i una crònica d’aquell temps i aquell país. Un economista, una violinista, un pintor artístic, un aristòcrata i també un jueu fugitiu.

Són diferents pinzellades que a partir de les diverses històries de vida van dibuixant un quadre que cada vegada esdevé més dramàtic a mesura que la força de la realitat es va imposant. Allò que semblava indestructible, impulsat pel discurs del nacionalisme populista, se’n va en orris la qual cosa esdevé una frustració dramàtica, inesperada i increïble.

L’eix central recau en el personatge de Katharina a través del qual l’autor retrata la falsa consciència de la població sobre la realitat que els envoltava. Talment com si la mansió de Georgenhof fos una illa fora del món, un oasi en el que la vida de províncies transcorre tranquil·lament i sense massa transcendència. Katharina no és conscient dels perills personals, socials i polítics que la seva conducta li pot comportar. Ja sigui per  la relació sentimental amb l’alcalde del poble,  ja sigui pel fet de refugiar a casa seva un jueu durant un dia. Katharina viu el seu dia a dia emparada per la seva condició de noble en la gran mansió, rodejada de servents i sense patir penúries econòmiques ni d’alimentació. El seu marit és lluny i reviu sovint l’aventura amorosa que un dia molt llunyà va tenir amb l’alcalde Lothar Sarkander.

La narració intercal.la sovint l’expressió «Heil Hitler» com si fos un símbol de cohesió social, una entesa col·lectiva, una confiança en que la majoria d’alemanys tenien respecte al seu Führer i en la victòria final.        

A mesura que la narració avança va creixent gradualment el drama i la consciència que tot se’n va en orris. Els confiats, queden cardats.

La narració de la desbandada general de la població per fugir de l’exercit soviètic que avança amb un gran poder destructor, configura un gran quadre d’horror, massacre, desesperació i mort. Una població que avança amb mitjans precaris fent grans caravanes per camins coberts de neu i glaç. Malgrat estar desatesos i abandonats, encara confien en el relat del totpoderós Hitler, com si tot plegat es tractés d’una estratègia de defensa contra els russos.      

La tragèdia es va consumant i a tall de metàfora només resta en peu de l’honorable família Von Goblig el nen Peter que ho ha perdut tot, coses i persones, excepte el seu microscopi i la seva pistola de balins.

“Peter se abrió paso entre la gente, con el microscopio aferrado bajo el brazo, el catalejo y la pistola, y poco a poco logró ir avanzando.

—No tiene sentido, mi niño —dijo una mujer que llevaba un niño de cada mano—, no vas a pasar por aquí.

Pero Peter no cejó, y finalmente se puso delante, junto al agua.”

“Todo en vano”,  el relat d’un microcosmos coral d’un temps històric realitzat amb una gran capacitat narrativa.

Eldorado, Laurent Gaudé

Sinopsi (contracoberta de l’editorial)

Tercera obra de Laurent Gaudé publicada en castellano tras El legado del rey Tsongor y El sol de los Scorta -esta última ganadora del premio Goncourt 2004-, esta nueva novela del laureado escritor francés aborda el dramático fenómeno de la inmigración desde una óptica especular, la de dos expatriados que se mueven en direcciones opuestas.

Al mando de una fragata que patrulla las aguas sicilianas que delimitan la codiciada fortaleza europea, Salvatore Piracci cumple abnegadamente con su penosa misión, hasta que el sorpresivo reencuentro con una mujer que él ayudó a rescatar de un barco a la deriva lo lleva a emprender un viaje de enorme trascendencia. Paralelamente, en Sudán, el joven Soleimán ha conseguido reunir el dinero necesario para abandonar el país en busca de una vida mejor, pero los planes no tardarán en complicarse, y el ansiado periplo hacia el Norte se convertirá en una durísima prueba, cuyas etapas estarán sembradas de peligros y amenzas, pero también de incontables muestras de fraternidad y esperanza.

Los viajes de Salvatore y Soleimán componen así una conmovedora odisea de destinos entrecruzados en ambas orillas del Mediterráneo, sobre un paisaje a la vez auténtico y mítico, contemporáneo e intemporal. Al igual que en sus novelas anteriores, Laurent Gaudé hace gala una vez más de un lenguaje vibrante para sumergirnos en un universo de dimensiones épicas, descubriendo las raíces del ser humano en toda su grandeza y miseria moral.

Salamandra.- 240 pàgines.- traducció: Jordi Martín Lloret

Apunts de lectura

Cada any milers d’immigrants africans moren intentant arribar a Europa cercant una nova oportunitat de vida, cercant el seu Eldorado.

Eldorado és aquest lloc imaginari i simbòlic, ple de totes les riqueses i la promesa d’una existència digna i feliç. Eldorado esdevé un somni movilitzador per sortir de la misèria.

Els immigrants clandestins inicien el camí iniciàtic cap a una nova vida més digna, malauradament, també comporta per a molts la violència, la humiliació i el rebuig. També la mort, com el cementiri de Lampedusa que el protagonista  Salvatore Piracci travessa.

“Entonces una voz lo sacó de sus pensamientos.

  • Es el cementerio de Eldorado-oyó decir.
  • (…) La hierba serà carnosa -dijo-, y los árboles estaran cargados de frutas. En el fondo de los arroyos correrá el oro y el sol se reflejará en las minas de diamantes a cielo abierto. Los bosques vibraran rebosantes de caza y en los lagos abundaran los peces. (…)Y la vida pasará como una carícia. Eldorado, comandante. Lo tenían en el fondo de los ojos.Lo desearon hasta que volcó su embarcación. En eso fueron más ricos que usted y que yo. Nosotros tenemos el fondo de los ojos seco. Y nuestras vides son lentes”. Pàg. 120.

Amb aquesta novel·la, Laurent Gaudé ens convida a reflexionar sobre la tragèdia d’aquestes vides clandestines.

El Mediterrani s’ha convertit en un cementiri marí i és objecte de diverses tensions polítiques i econòmiques entre els estats, però mai la solució cau del costat dels desgraciats.

En aquesta crisi humanitària hi participen nombrosos actors: els salvadors de vides en el mar, ja siguin de l’exercit o bé d’ONG, passadors al servei de les màfies, els propis immigrants, les institucions acollidores, etc.

A través de la ficció, la novel.la ofereix la cara més humana d’aquest drama modern. La trama s’endinsa en les ànimes de les persones afectades, les seves inquietuds, la seva dignitat, la força de la il·lusió, la lluita per emprendre una nova vida i superar les dificultats.

Dues històries protagonitzades pel comandant Salvatore Piracci i Solieman, dos destins oposats en una mateixa tragèdia humanitària.  Salvatore Piracci ha estat comandant de la marina militar durant vint anys. Intercepta els vaixells d’immigrants il·legals a la costa d’Itàlia. Diversos avatars li provoquen una crisi existencial i decideix emprendre un llarg camí iniciàtic a la recerca d’una nova identitat que doni sentit a la seva vida. I aquest camí passa per fer la travessia contrària a la dels immigrants africans.

Altrament,  Soleiman,  narra en primera persona la seva odissea des del Sudan a la recerca d’Eldorado d’Europa.

Cercar un nou destí, esdevé un camí d’esperança, de misèria, de violència, de por, de  desesper, de frustració, d’alegria, i també mort. Soleiman i Salvatore cercant destins oposats comparteixen el mateix camí iniciàtic: Naixement i mort.

Dues personalitats, dues identitats, una europea l’altra africana. Soleiman creu en el Déu Massambalo que a través de múltiples formes protegeix el destí dels immigrants.

El fet que l’estructura narrativa alterni la primera i la tercera persona, segons es refereixi a Soleiman o a Salvatore, remarca la similitud de dos destins que s’oposen. Ambdós tenen en comú la seva ferma determinació per complir el seu destí.

Eldorado és una epopeia, una obra tràgica, plena de lirisme i de valors humans.

Un cant a la fraternitat humana, dels qui salven vides, de la solidaritat dels immigrants que s’ajuden entre ells durant la travessia.

També s’aborda el tema de les fronteres, aquestes línies divisòries sovint fetes de murs espinosos que delimiten el cel i l’infern de moltes vides.

“- Hemos cruzado el infierno.

Pienso en estos minutos que quedaran grabados en ni mente durante toda mi vida. Pienso en la aceleración brutal del tiempo en que las vidas de tantos de nosotros han dependido de tan poca cosa: de un reflejo aprovechado o no, de un brazo que ha logrado zafarse o no de la confusión, de un movimiento de la multitud que nos ha arrollado o empujado en el lugar adecuado. ¡De tan poca cosa!. Pàg 221.

L´estrany cas del Bellona Club, Dorothy L. Sayers

Sinopsi (contracoberta de l’editorial)

El general de l´exèrcit nonagenari mort a l´interior d´un selecte club de Londres. Una adorable anciana, germana del general, que mor just un dia abans. O tal volta no, aquesta és la clau de la qüestió. I mig milió de lliures esterlines en joc per als hereus en un complicat testament creuat que depèn de poder descobrir qui dels dos va ser el primer a morir, si el general Fentiman o lady Dormer. Aquest és el repte al qual s’enfronta lord Peter Wimsey, detectiu i noble en la societat anglesa d’entreguerres i un dels investigadors més singulars de la literatura criminal, apassionat del bon vi i amb un punt d’encantadora pedanteria. De la seva mà, Dorothy L. Sayers ens condueix per una trama espectacular i enrevessada, com pertoca a les grans novel·les del gènere.

Editorial La  Magrana.- 304 pàgines.- Traducció: Núria Parés Sellarés

A la versió castellana (editorial debolsillo) hi ha un pròleg de l’autora de novel.la negra, P.D. James.

Apunts de lectura

Dorothy Sayers ocupa un lloc destacat entre els novel·listes del anomenat gènere de la novel.la negra.

L´estrany cas del Bellona Club, protagonitzat pel detectiu Lord Peter Wimsey, un aristòcrata que disposa de temps i recursos econòmics il·limitats, erudit, entès en art, dandy, bibliòfil,  i un bon sibarita.  Així, consumeix Dry Martín, un Cockburn del 86, whisky Worthington, Liebfraumilch amb el peix, tot un sortit de vins negres com el Chambertin o el Romanée-Conti. Refusa efusivament vins com el Chianti.

Una de les màximes que aplica a l’hora de resoldre els casos és el pensament aristotèlic: “sempre s’ha de preferir allò impossible probable a allò possible improbable”. Reconeix que el seu treball d’investigador i col·laborador amb la policia és, a més d’una professió i un passatemps, una aportació a la societat,

Tal com també passa amb altres detectius clàssics (Sherlock Holmes i Whatson), al Lord Peter Wimsey l’acompanya el seu criat Bunter.

Una de les singularitats, a més del perfil del detectiu, de L´estrany cas del Bellona Club, és la manera com es desenvolupa la trama. No és el cas, com en altres novel·les, en que el lector ha de descobrir l’assassí tot partint de les pistes exposades en el text. Allò que prima en aquesta novel.la és el desenvolupament de la història mateixa a través de la qual el lector va seguint la investigació, sense que hi hagi un efecte sorpresa final. La bastida de la intriga es manté paral·lela a la història que s’hi narra.    

No és una història que pretengui fer cap denúncia social, malgrat hi ha un transfons de les conseqüències de la guerra. Està situada als anys trenta a Londres. Aparentment és un cas senzill però a mesura que avança el relat es converteix en un difícil enigma que es va clarificant poc a poc.

Tal com esmenta el crític literari J.M.Guelbenzu:  

Sayers va sacando las cartas una a una, como en el póker descubierto y juega su baza final con todas las cartas a la vista excepto la tapada. El resultado es que no viene obligada a darnos la clásica explicación final complejísima del brillantísimo detective al aturdido lector, sino que aquella va viniendo por sus pasos sin perder un ápice de interés, al limitarse a destapar la carta que completa la jugada.

Els personatges no tenen particularitats especials pròpies del gènere de la novel.la negra, podrien ben be ser els d’una novel.la convencional. El seu paper sobrepassa la d’un simple i funcional actor en un escenari d’investigació criminal. Les circumstàncies han canviat i també la nostra percepció del món, però no la naturalesa humana. Els personatges responen a un perfil normal amb els seus interessos, problemàtiques, les seves motivacions de conducta, etc. Això sí perfectament dissenyats per configurar una trama que enganxa i fa gaudir el lector fins al final.

El verano en que mi madre tuvo los ojos verdes, Tatiana Ţîbuleac

Sinopsi (contracoberta de l’editorial)

Plena de emoción y crudeza, Tatiana Ţîbuleac muestra una intensísima fuerza narrativa en este brutal testimonio que conjuga el resentimiento, la impotencia y la fragilidad de las relaciones maternofiliales. Una poderosa novela que entrelaza la vida y la muerte en una apelación al amor y al perdón. Uno de los grandes descubrimientos de la literatura europea actual.

Aleksy aún recuerda el último verano que pasó con su madre. Han transcurrido muchos años desde entonces, pero, cuando su psiquiatra le recomienda revivir esa época como posible remedio al bloqueo artístico que está sufriendo como pintor, Aleksy no tarda en sumergirse en su memoria y vuelve a verse sacudido por las emociones que lo asediaron cuando llegaron a aquel pueblecito vacacional francés: el rencor, la tristeza, la rabia. ¿Cómo superar la desaparición de su hermana? ¿Cómo perdonar a la madre que lo rechazó? ¿Cómo enfrentarse a la enfermedad que la está consumiendo? Este es el relato de un verano de reconciliación, de tres meses en los que madre e hijo por fin bajan las armas, espoleados por la llegada de lo inevitable y por la necesidad de hacer las paces entre sí y consigo mismos.

Editorial Impedimenta.- 256 pàgines.- Traducció: Marian Ochoa de Eribe

Apunts de lectura

“Aquella mañana en que la odiaba más que nunca, mi madre cumplió treinta y nueve años. Era bajita y gorda, tonta y fea. Era la madre más inútil que haya existido jamás. Yo la miraba desde la ventana mientras ella esperaba junto a la puerta de la escuela como una pordiosera. La habría matado con medio pensamiento.”

Així s’inicia la novel.la, un record d’un fill vers la seva mare l’últim dia de classe abans de les vacances d’estiu. La novel.la és el relat en primera persona d’Alesky durant l’estiu que va passar amb la seva mare ja fa més de vint anys.

Amb el primer paràgraf ja veiem que estem davant una novel.la dura, d’una relació familiar mare-fill plena de rancor i odi. El relat és d’una gran tensió narrativa. Però, aquell estiu varen passar moltes coses que transformaren profundament el sentiment inicial d’Alesky. Aquell estiu varen brillar en aquella mare uns bells ulls verds com mai Alesky havia experimentat.

La novel.la està formada per 77 capítols, breus, alguns d’una sola línia.

“Los ojos de mi madre lloraban hacia dentro.” Capítol 18.

Capítol a capítol anem coneixent la causa de l’odi d’Alesky vers la seva mare.  A mesura que avança aquell estiu van aflorant els records, els traumes diversos, els problemes sorgits en l’àmbit familiar que des de la infància han fet niu en Alesky.

Família d’emigrants polonesos, amb un pare alcoholitzat i mal tractador i que els va abandonar per una altra dona, … I, el fet més traumàtic: la mort per accident de la germana petita per la qual cosa tothom va menysprear Alesky pel fet de ser un supervivent. 

“Ni amado, ni deseado, ni desechable, una especie de lámpara en forma de tulipán en casa de unos ciegos. Un frasco de perfume vacío. Un jarrón de cristal con palomas en la mesa de una muerta. Si hubieran existido mercadillos de personas, mi madre y mi padre me habrían cambiado por un pulverizador o, simplemente, me habrían abandonado debajo de un tenderete y habrían salido corriendo.” Capítol 42.

Alesky es veurà afectat per una greu malaltia mental i a ser ingressat en un centre psiquiàtric per a joves conflictius. 

La historia narra la tragèdia de la família d’Aleksy a partir dels records d’un estiu que va passar amb la seva mare en una casa llogada al sud de França. Per indicació del seu psiquiatre, Alesky escriu i rememora aquell estiu com un remei terapèutic. Ara, és un reconegut i exitós pintor però que es troba en un moment de total bloqueig.

La història d’un estiu transformador. Aquells dies que s’havien presentat com una frustració a les vacances que havia planejat amb els seus dos amics i per tant com un pas més en l’espiral destructora d’odi i rancor, esdevenen un viatge inesperat. Ja coneixem l’inici, les successives etapes estaran marcades per la sorpresa de nous coneixements, un procés de diàleg i conciliació amb la mare i la coronació amb la dolorosa cerimònia de l’adeu.

La malaltia irreversible de la mare actua com a catalitzador de la conciliació enmig de la tempesta de ràbia i còlera.

La novel.la és la crònica d’un viatge cap a la reconciliació amb la mare tot partint del radical sentiment del “no oblidaré ni perdonaré”.

El verd, el color dels ulls de la mare, és d’una gran significat metafòric.

“ Me acuerdo de mi madre todos los días, tal y como le prometí a orillas del Océano. Procuro no mentir.

Los ojos de mi madre eran los restos de una madre guapa.Los ojos de mi madre eran mis historias no contadas.

Los ojos de mi madre eran cicatrices en el rostro del verano.”

L’opció terapèutica a través de l’escriptura esdevé d’una gran utilitat per tal que Alesky pugui resoldre el bloqueig traumàtic de la seva vida i retorni a la seva activitat artística. Aquell estiu, però, sempre estarà present en la vida d’Alesky.

“El verano en que mi madre tuvo los ojos verdes no terminó jamás.”

Cap al tard, Tessa Hadley

Sinopsi (contracoberta de l’editorial)

L’Alexandr, la Christine, en Zachary i la Lydia han estat amics des que es van conèixer fa trenta anys. Tots dos matrimonis han tingut una vida còmoda i harmònica fins que, un vespre d’estiu, la mort inesperada d’en Zach ho trasbalsa tot: han perdut el més fort i generós dels quatre, la peça clau que mantenia el fràgil equilibri de la seva amistat. La Lydia es trasllada a casa de l’Alex i la Christine per mirar de refer-se, però aquesta gran pèrdua, en comptes d’unir-los més, reobre velles ferides i fa ressorgir pors i rancúnies oblidades. El passat projecta la seva ombra sobre tots ells. Cap al tard és una novel·la que mesura la distància entre el que mostrem al món i les veritats incòmodes que amaguem. Amb una prosa elegant i poderosa, Tessa Hadley reflexiona sobre la fragilitat de l’entramat de vincles que generem al llarg de la vida.

Edicions de 1984.- 320 pàgines.- Traducció: Mercè Ubach

Apunts de lectura

Tot comença amb la mort sobtada de Zachary a partir de la qual es desencadena una nova situació en la vida dels dos matrimonis que protagonitzen la novel.la. Una relació entre quatre amics de classe mitjana alta de Londres que es coneixen des de l’escola.

Zachary és l’autèntic pal de paller del grup. Gaudeix d’una posició econòmica benestant la qual cosa l’ha portat a dedicar-se a comercialitzar amb l’art. Restaura una antiga església per convertir-la en la seva casa-galeria d’art. Un autèntic palau que esdevé l’escenari principal de la novel.la. Tot plegat,  Zachary, ostenta una capacitat de seducció poderosa. Les dues amigues, Lydia i Christine, ho han pogut constatar a bastament.  La Lydia és la femme fatale, sofisticada i consumista que viu a l’empara de la privilegiada situació econòmica del seu marit. La mort del marit fa evident la seva vulnerabilitat. Christine, que és més reflexiva i intel·lectual ha rebut de Zachary el  reconeixement de la seva capacitat artística la qual cosa li ha donat un impuls definitiu   que li ha permès aixecar el vol com a pintora.

Ambdues dones, d’una manera o altra, han rebut l’impuls d’un home per trobar el seu rumb.

En Zach i l’Alex, amics íntims com les dues dones, són dos models de conducta contraposats. L’Alex, el marit de Christine, ha fracassat com a poeta i ha optat per fer de mestre d’escola.

Cap al tard , va desgranant l’evolució dels personatges a partir de la mort d’en Zach. A vegades el narrador omniscient intercal.la mirades cap el passat per tal de capbussar-se a l’interior dels pensaments i sentiments del personatge. És una prerrogativa que té la novel.la per entrar en la intimitat humana.

La novel.la és plena de simbolismes, com per exemple la construcció de la galeria d’art amb un habitatge annex que neix de la transformació d’una vella església. La relació entre el vell i el nou amb l’empremta sempre permanent d’en Zach i que finalment la seva vídua haurà de trencar com un requeriment de renovació vital. També el viatge del grup a Venècia evoca la relació entre el passat i el present, una evocació sempre present en la vida dels personatges. A Venècia, Christine explica a Zachary:

“A vegades, en aquests dies gairebé crec que puc prescindir del present. El passat és suficient per a mi, és suficient per a la meva vida.”

El personatge de Christine és el que realitza més reflexions filosòfiques: la defensa de la seva dignitat davant la infidelitat del marit, cercar el seu lloc en el món, lluitar per la seva autonomia, i, tornar a emprendre de nou la seva activitat artística…

Tessa Hadley reflexiona sobre les relacions en la vida quotidiana del matrimoni, la paternitat, l’envelliment, l’amistat, l’erotisme, etc. A través d’una prosa mesurada recull subtilment les contradiccions diverses de l’existència humana. Una complexa xarxa de complicitats que manté les relacions d’amistat dels quatre personatges la història sexual dels quals sempre hi és present sense una concreció de causes i efectes. Allò cert, és que un fet puntual i inesperat desestabilitza l’harmonia d’ambdós matrimonis, però tal vegada no és més que un catalitzador d’un incendi que tenia molta massa combustible. En una trucada de telèfon des d’un hospital, a l’inici de la novel.la, es desfan tres dècades d’amistat i amor.  

Cap al tard és la imatge d’un moment transcendent de la vida adulta. Una metàfora d’aquell temps del capvespre de la vida que ens porta a reflexionar sobre el passat, el present i el futur, sobre tot allò que encara podem fer.  

Cap al tard és l’hora en què, en consciència, ja se sap que estem a la recta final i s’imposa el saber estar. La vida és canvi i el canvi és vida, i, sempre hi ha un moment per recomençar.