Salambó, Gustave Flaubert

Sinopsi (Viquipèdia)

En el segle III aC, Cartago contracta mercenaris per enfrontar-se a l’Imperi Romà. Després de la Primera Guerra Púnica, Cartago no és capaç de complir les promeses fetes a l’exèrcit de mercenaris, que ataca la ciutat. Salambó, un personatge fictici, és una sacerdotessa i filla d’Amílcar Barca, un general aristòcrata cartaginès. Passarà a ser objecte de la luxúria obsessiva de Matho, un libi líder dels mercenaris. Amb l’ajuda d’un esclau llibert, Spendi, Matho roba el vel sagrat de Cartago, el Zaïmph, provocant Salambó d’entrar al campament dels mercenaris en un intent de recuperar-lo. El Zaïmph és un vel adornat amb joies embolicat al voltant de la dea púnica Tanit en el sanctum sanctorum del temple: el vel és el guardià de la ciutat i tocar-lo suposa la mort del perpetrador.

Editorial Montesinos (1984).- 278 pàgines.- Traducció: Mauricio Wacquez

Apunts de lectura

Salambó és una novel.la fruit d’un intens treball previ que va comportar que Flaubert consultés més de cent obres, antigues i modernes.

Els mercenaris, els bàrbars, que assetgen Cartago són de diferents procedències, de diferents pobles i races. Un gresol on es barregen diferents cultures, rituals, creences, etc.

Allò que dóna valor literari a la novel.la és l’estil narratiu. Més que no pas la història que s’hi narra, amb Salambó com a protagonista, allò que destaca és l’abundància de les  descripcions i la precisió dels detalls la qual cosa li atorga un inqüestionable sentit realista. L’estil està en les paraules, en la força de les paraules que evoquen la veritat, malgrat sigui a través d’una història inventada, de les més pura ficció.

Salambo és un quadre plàstic, un immens tapís, farcit de colors, de sensacions extremes, de contrastos, en un marc d’extrema violència. Violència del paisatge, del clima, de les batalles, de la gran proliferació d’escenes d’una immensa brutalitat, sacrificis humans, rituals, mort, tortura, dolor… Abarrotada de detalls de tota mena, un artifici sobre els vestits, les armes, els utensilis, els animals, els arbres, les joies, etc… Les paraules narren la veritat sobre la naturalesa humana, veritable trama de la novel.la.

També és una novel.la psicològica en la mesura que les passions humanes, la venjança, l’odi, la cobdícia són els motors de les conductes dels diversos personatges ja siguin singulars o bé com a massa, ja sigui la dels bàrbars mercenaris o dels diferents estaments socials de Cartago. També la passió de l’amor i la pulsió sexual ocupen un eix narratiu primordial.

L’estratègia militar desenvolupada a bastament pels contrincants és un element narratiu a destacar. L’anar i venir d’èxits i fracassos d’uns i altres configura una part de la intriga. L’enginy, l’astúcia, l’experiència, el saber, el conèixer el territori, l’art d’enganyar i sorprendre, són aptituds necessàries per a una encertada viabilitat estratègica.  

Una lectura d’avui de Salambo podria tenir el sentit d’il·lustrar la lluita entre la desenvolupada  civilització occidental i l’assetjament dels pobles bàrbars que la volen abastar per aconseguir el seu benestar. Cada dia veiem com un allau d’immigrants intenten arribar a les fronteres inabastables de les societats benestants. La guerra dels mercenaris és una lluita per aconseguir allò que no tenen i que creuen fermament que els hi pertoca.

Salambo, literàriament sobresurt fonamentalment per la força interna del seu estil, d’una gran potència lírica i plàstica. Una descripció de luxe sobre la capacitat de l’home per la violència la qual cosa mostra un immens menyspreu pels valors de la humanitat. Una metàfora de plena vigència sobre el setge permanent que manté la “civilització” per part dels “pobles invasors”.

Història somiada, Arthur Schnitzler

Sinopsi (contracoberta de l’editorial)

«—No te m’escaparàs. M’hi has de dur.

—Però amic meu…

—Deixa’m fer. Ja sé que és “perillós”… Potser és això precisament el que m’atreu.»

Qui parla d’aquesta manera és Fridolin, un metge vienès jove, feliç i ben acomodat, amb èxit, casat i pare d’una nena, que durant uns carnavals se sent arrossegat cap a un món ignot a mig camí entre el son i la vigília, en el qual, empès pel desig, viurà unes experiències de rara i fascinadora intensitat. Amb una subtilesa fora del comú i unes capacitats descriptives i psicològiques extraordinàriament modernes, Arthur Schnitzler ens porta cap a un terreny ambigu i ambivalent, de màgica ensonyació.

Quaderns Crema.- 147 pàgines.- Traducció d’Anna Soler

Apunts de lectura

La situació matrimonial de Fridolin i Albertine, aparentment estable i ben assentada rep inesperadament un sotragada que afecta els mateixos fonaments de la institució matrimonial. Allò que podria semblar un  joc de la veritat a través de converses estimulades per la curiositat mútua sobre les respectives experiències eròtiques, no consumades, amb altres persones, provoca en Fridolin un estat de desassossec l’eix central del qual seria la gelosia provocada pels desitjos amagats de la seva esposa malgrat no han estat realitzats.  Afectat per aquest estat de desassossec a causa de sospites d’una potencial traïció i infidelitat, inicia una deriva nocturna eròtica que el portarà per diverses situacions i personatges. L’element catalitzador és la venjança, més o menys conscient, vers els desitjos manifestats per la seva esposa. Fridolin és víctima de la seva vanitat i orgull. Li agradaria emprendre una espècie de doble vida, per un costat ser un metge competent, un pare respectable i per l’altre seguir la pulsió sexual d’un cínic llibertí i seductor.  

La història que més ha transcendit de la deriva nocturna del doctor Fridolin és l’assistència a una misteriosa i secreta orgia sexual en una mansió que un amic seu li ha facilitat la contrasenya. En ser descobert és expulsat brutalment de manera que es frustra el seu deliri de viure una experiència sexual única i intensa. En arribar de matinada a casa seva, la seva dona en l’entreson li explica un somni que encara l’enfonsa més en la humiliació.  Stanley Kubrick en va fer la que seria la seva obra pòstuma Eyes Wide Shut.   

El subconscient i el món dels somnis, especialment el moment de l’entreson, són elements narratius substancials. L’obra va ser escrita els anys 20 a Viena, moment en el qual les teories freudianes estaven en el centre del debat de la psicologia i la psiquiatria.  

Historia somiada, explora certes zones soterrades de la vida matrimonial, allà on solen amagar-se els desitjos més inconfessables, aquests que en un moment poden emergir sobtadament, ja sigui a través d’històries oníriques o mitjançant desitjos frustrats. Quan això passa, com a la novel.la, les aigües tranquil·les de la parella poden desencadenar en una autèntica tempesta. I és que un somni, és només un somni?.

Historia somiada, és una seqüència de retrobades conciliatòries entre els dos protagonistes, marit i muller. Un procés de retrobament a través del diàleg que els permet relativitzar el conflicte, allò que ha passat, especialment durant la darrera nit.

“- Donar gràcies al Destí, crec, per haver sortit tan ben parats de totes les aventures…de les reals i de les somiades.

  • Estàs segura?- li va preguntar ell.
  • Tan segura que sospito que la realitat d’una nit, fins i tot la de tota una vida humana, no significa també la seva veritat més profunda.
  • I que cap somni- va sospirar ell suaument- és totalment un somni.”

Però, ells coneixen la naturalesa humana i que en qualsevol moment poden tornar a emergir les ombres i incerteses en la seva relació. Com diu Albertine:

“No es pot endevinar el futur”. 

L’alienista, Machado de Assis

Sinopsi (contracoberta de l’editorial)

El doctor Simão Bacamarte, «el més gran dels metges de Brasil, de Portugal i de les Espanyes» decideix fundar a Itaguaí una institució sense precedents locals: una casa de bojos. L’entusiasme inicial de la gent d’Itaguaí deixa pas ben aviat a la sorpresa, quan el metge comença a tancar-hi persones sanes, i s’aixequen les primeres suspicàcies. A mesura que n’hi va tancant més, augmenta la indignació, i finalment esclata una revolta popular. L’alienista, un relat delirant que és al mateix temps una metàfora sobre els límits de la raó humana i una mirada irònica a la societat del seu temps, té un desenllaç, com reconeix el propi autor, «de tanta envergadura i tan inesperat, que es mereixeria almenys deu capítols; però m’acontento amb un, que serà el coronament de la narració i un dels més bells exemples de convicció científica i abnegació humana.»

Quaderns crema.- 118 pàgines.- Traducció: Xavier Pàmies

Apunts de lectura

El doctor Simão Bacamarte en construir un gran asil per bojos, “La Casa Verda”, en el carrer més important de la petita ciutat de Itaguaí va esdevenir el seu fill predilecte. Va aconseguir el vist i plau de les autoritats per dedicar-se en cos i ànima a l’estudi de la ciència.

“-La ciència –va dir a Sa Majestat- és la meva única feina, i Itaguaí el meu univers”.

L’abnegació de l’ilustre metge li va donar un gran relleu. “Era un gran home auster, un Hipòcrates revestit de Cató.”

Quan el reconegut i prestigiat doctorcomença a tancar en desmesura els ciutadans de la ciutat en la casa de bojos, la població comença a sospitar dels seus motius. El lector va seguint els singulars criteris per diagnosticar la bogeria i com va desenvolupant un despotisme científic que li aporta un lucre personal i també una manera de treure’s del davant tots els entrebancs personals. Tanca a l’interior de la Casa Verda no només als pacients amb malalties mentals flagrants, sinó també als ciutadans sans que, d’acord amb els diagnòstics del metge, estan a punt per desenvolupar algun tipus de malaltia mental. Presenta una processó de personatges, una casuística de casos, de passions, valors i misèries. Un dels més sorprenents és el cas de la dona del doctor a qui també va tancar a l’hospici per la seva passió per les sedes, els velluts, les puntes i les pedres precioses…

“…el cas de la senyora Evarista era de mania sumptuària; no incurable però en tot cas digne d’estudi”. Pàg. 89.

La població desconfia dels mètodes de l’alienista i de la seva obsessió per curar trastorns patològics i es planteja una rebel·lió no solament contra ell sinó també contra  l’autoritat municipal que li dóna suport. El barber del poble encapçala la rebel·lió, al crit de guerra de:  cal  enderrocar el tirà i destruir la Casa Verda, “la Bastilla de la raó humana” !.  Es produeix una revolta i un canvi de consell municipal, i, com passa sovint, se succeeixen més revoltes i canvis d’aliances polítiques i socials.

El reconegut doctor va esquivant totes les crisis i obsessionat amb els trastorns mentals, decideix canviar el mètode de diagnòstic. Considera, així ho demostra l’estadística, que les persones equilibrades són en realitat una petita minoria i, per tant, és l’anomalia que s’hauria de curar. Allibera tots els internats que fins el moment eren les 4/5 parts de la població i inicia l’aplicació del nou mètode.  No cal dir que l’impacte social és menor la qual cosa permet que l’alienista segueixi endavant amb les seves investigacions.

“Simâo Bacamarte va trobar dintre seu les característiques pròpies del perfecte equilibri mental i moral; li va semblar que posseïa sagacitat, paciència, perseverança, tolerància, veracitat, autoritat moral, lleialtat; totes les qualitats, doncs, que podem conformar un eixelebrat acabat”.

Machado de Assis posa en entredit en aquesta història els límits entre allò que és normal i allò que és anormal a través d’un metge que s’esforça per entendre els trastorns psicològics de la població. A més, aborda una crítica dels interessos polítics i l’ambició pel poder. Es posa de manifest el comportament, les actituds, els interessos, les relacions socials i l’egoisme humà.

L’alienista és una obra satírica i divertida que en narrar la deriva de les inquietuds i obsessions científiques del  doctor Bacamarte,  realitza una crítica social i descriu amb ironia una radiografia de la naturalesa humana.

“Així són les coses dels homes!”.

Billy Budd, el mariner, Herman Melville

Sinopsi (contracoberta de l’editorial)

A l’època de les grans batalles navals del segle XVIII, Billy Budd, gabier de la marina mercant, és enrolat per força en l’armada britànica, i no tarda a veure’s sotmès a les maquinacions d’un diabòlic militar, al qual s’haurà d’enfrontar. Billy Budd, el mariner, és un dels títols més representatius de les obres tràgiques de Melville, un viatge psicològic i d’introspecció pels corredors foscos de la ment humana.

Editorial Bromera.- 208 pàgines.- Traducció: Jesús Cortés.

Editorial Destino (El mariner Billy Budd i més històries).- 336 pàgines. Traducció: Pep Julià.

Apunts de lectura

Billy Budd, és un personatge sorgit de família desconeguda i dotat d’una bellesa física excepcional. A més, dotat d’una innocència, d’un caràcter afable que desprèn empatia i bondat natural no contaminada ni per l’experiència, ni doctrines, ni coneixements. Tot plegat és mereixedor d’un carisma que el fan popular entre la tripulació del vaixell de guerra que l’atzar l’ha destinat (Bellipotent). Billy Budd, però, té el defecte de tartamudejar que es fa més notable quan es troba sota una intensa emoció. Aquest és el cas quan el mestre d’armes del vaixell, Claggart, mogut per l’enveja, es planta davant el capità del vaixell per acusar falsament Billy Budd de preparar un motí a bord. Billy Budd davant la gravetat de l’acusació queda bloquejat i no pot emetre cap paraula malgrat els requeriments del capità al seu favor. La reacció de Billy Budd és un atac espontani contra Claggart i el mata a l’instant.   

El capità del vaixell, un home assenyat i culte, malgrat sap que Billy Budd és innocent, es deixa portar pel rigor dels seus principis militars i després de debatre el cas conjuntament amb un tribunal sumari decideix fer-lo penjar.

A partir d’aquest moment la trama de la novel.la s’endinsa en el debat moral que mantenen els components del jurat militar. Perquè condemnen Billy Budd si saben que és innocent de les acusacions de conspiració per amotinar-se?. El personatge del capità concentra les contradiccions de la resolució del cas. Per un costat el convenciment moral de la veritat i per l’altre l’aplicació del codi militar en un moment en el qual hi havia hagut un cas famós d’amotinament. El capità és un home bo, però,  presoner d’una llei malvada?.

“Que Déu us beneeixi, capità Vere ! ”

Malgrat la llei marcial imposa l’obediència estricta, malgrat el mecanisme de la disciplina militar, el silenci de la tripulació esdevé un recurs literari que parla a bastament.

“Tota la multitud de mariners va escoltar dempeus l’explicació del seu capità amb una mudesa com la d’una congregació de creients en l’existència de l’infern asseguts escoltant…(…) Al final, però, es va aixecar una remor confusa, Va començar a créixer.”

Potser els silencis, els murmuris, els remors i clamors de la tripulació són d’allò més expressius en el moment de l’execució, un cim literari magistral.

“…un silenci només subratllat pel clapoteig regular de la mar contra el buc i per l’esvoletec d’una vela provocat pels ulls del timoner, temptats d’extraviar-se, aquest silenci punyent de mica en mica el va anar pertorbant un soroll no gens fàcil d’expressar verbalment.”

La novel·la es tanca amb dos relats externs sobre la història que s’hi narra.

Per un costat, es dona compte d’un relat publicat a manera d’un informe sobre l’assumpte de la conspiració en el qual es deforma i es falsegen els fets i especialment dona fe de quina mena d’homes van ser els dos protagonistes, el delator Claggart i la víctima Billy Budd que qualifica de caràcter subversiu. És sens dubte una constatació més de la importància de col·locar el relat davant l’opinió pública, respongui o no a la veritat. Es una pràctica que els interessos polítics practiquen a bastament sense cap mena d’escrúpols.

L’altre relat que tanca la novel.la és una balada escrita per un dels companys de vaixell de Billy Budd com a elegia.

La història del mariner Billy Budd, també anomenat el Molt Ben Plantat, ha esdevingut una llegenda que ha transcendit a altres àmbits com el jurídic i filosòfic.    

La línia d’ombra, Joseph Conrad

Sinopsi (contracoberta de l’editorial)

Escrita el 1915, La línia d’ombra és una novel·la breu, basada en fets i experiències de la vida com a mariner de l’autor, a la qual Conrad retornava obsessivament en la seva ficció. Aquí es conta la història d’un jove capità de vaixell en el seu primer comandament, amb l’embarcació aturada als mars tropicals, la tripulació presa de la febre, i la inquietud causada per un sentiment de culpabilitat, però també per la presència fantasmal de l’esperit maligne del capità anterior. La novel·la és narrada des de la perspectiva d’algú que travessa «la línia d’ombra», que fa el pas —com diu el mateix Conrad— de la joventut, amb la seva despreocupació i fervor, a una etapa més conscient i dolorosa de la vida.

Editorial l’Avenç.- 152 pàgines.- Traducció: Marta Bes Oliva

Alianza Editorial.- 168 pàgines.- Traducció: Javier Alfaya

Apunts de lectura

El protagonista, un jove mariner, narra en primera persona els avatars que l’han dut a creuar la línia d’ombra que separa la joventut de l’edat adulta. L’atzar, en un moment d’impàs vital, li procura l’oportunitat de comandar un vaixell en qualitat de capità. Es tot un reconeixement que no pot refusar. El que li fa l’oferiment i l’aconsella és el capità Giles, un mariner vell i expert que sap de les qualitats del jove mariner.

El protagonista vol demostrar que és capaç de comandar un vaixell i la seva tripulació. Malgrat els dubtes i dificultats decideix acceptar el desafiament.

L’autor descriu els pensaments del protagonista i ens ofereix una descripció del seu procés iniciàtic, especialment durant el turmentós viatge per l’oceà. A través de la simbologia d’un viatge per mar, Conrad, descriu el pas de la joventut, amb la seva despreocupació i entusiasme, a una etapa més conscient i dolorosa de la vida. El mar és el mirall del desafiament, de la prova i del combat. Com esmenta Claudio Magris: “El mar, per a Conrad, és com la vida: encís i horror, abandó i naufragi, inmortalitat i destrucció.”

La línia d’ombra porta el subtítol de “Una confessió”, la qual cosa indica el caràcter retrospectiu, una experiència passada sobre el procés de creixement professional, un camí que recorre en la soledat per tal d’aconseguir la saviesa, l’experiència i la maduresa.

Els entrebancs són diversos. El primer oficial Burns, lluny de ser un suport esdevé una nosa ja considera el nou capità com a un usurpador del lloc que confiava ocupar. A més, la seva superstició el porta a pensar que estan maleïts per l’anterior capità que va morir a bord del vaixell i que és la causa de totes les desgràcies durant la travessa.

Altrament, Ransome, el cuiner del vaixell, esdevé un suport primordial per al jove capità. És un home assenyat, serè, actiu, fidel, que manté la calma en els moments més difícils.

També els elements naturals incideixen a bastament en el procés de creuar la línia d’ombra: una epidèmia de febre tropical afecta la majoria de la tripulació;  el vaixell entra en calma i roman encallat a l’oceà durant dies; tempesta, vents huracanats, pluja… El jove capità, angoixat i esporuguit davant tantes incerteses i d’unes circumstàncies dramàtiques i imprevisibles, haurà de creuar sol la línia d’ombra, sense ajuda de ningú. Haurà de fer servir tota la seva habilitat davant les diverses amenaces que l’assetgen.

La història està ambientada cap a finals del segle XIX i inicialment té lloc a l’hotel on s’allotja el protagonista a Singapur, però la major part del relat és en el vaixell.

“…sí; caminem, i el temps també camina, fins que, de sobte, veiem davant nostre una línia d’ombra advertint-nos que també caldrà deixar enrere la regió de la nostra primera joventut.”.