Bona sort, Nickolas Butler

Sinopsi (coberta de l’editorial)

El dia a dia del Cole, el Bart i el Teddy, amics de la infantesa i propietaris de la constructora True Triangle a Wyoming, fa un gir inesperat quan reben la proposta d’una advocada rica i enigmàtica que els demana acabar contra rellotge la construcció d’una casa a la muntanya. Si ho aconsegueixen, rebran una recompensa astronòmica amb què guanyaran més diners dels que mai hagin pogut imaginar. Tot i la perspectiva d’un hivern dur i gèlid, els protagonistes estaran disposats a fer qualsevol cosa per obtenir l’èxit, posant en perill, fins i tot, l’amistat i la família. Però, què s’amaga al darrere d’aquest encàrrec misteriós? Quins motius té la dona per exigir aquest termini gairebé impossible?

Nickolas Butler indaga en l’ànima dels personatges amb una prosa potent, austera i de ritme endimoniat, i ens mostra com l’ambició i la cobdícia poden fer trontollar l’equilibri aconseguit al llarg de tota una vida.

Edicions del Periscopi.- 440 pagines.- Traducció: Marc Rubió.

Apunts de lectura

La novel.la segueix l’estructura narrativa d’un ‘thriller’ de manera que enganxa aferrissadament a la lectura.

La trama es mou entre diverses variables. Per un costat el repte de construir una luxosa casa en mig d’un paratge d’alta muntanya amb l’amenaça que les inclemències del temps seran un factor determinant. Per tal de cobrar les primes milionàries, els tres socis constructors hauran d’enllestir la casa abans de dia de Nadal. Les històries personals de cadascun durant la construcció incideixen decididament en aixecar la pulsió enigmàtica.  

Un altre variable és la problemàtica que comporta trobar treballadors subcontractats que vulguin treballar en unes condicions extremes. Així com altres entrebancs derivats del singular procés de construcció.

Un altra variable que emergeix sobtadament és el perquè la propietària de la casa té tanta pressa en la seva construcció tot imposant una data significativa: el dia de Nadal.

Conjugant totes les variables, a mesura que la narració avança el lector endevina que els protagonistes passaran per un autèntic calvari. És un esquer que enganxa d’allò més fins el final.

La novel.la planteja de ple diversos temes filosòfics. Especialment cal fer èmfasi en les incidències del sistema neoliberal en la qual cosa els Estats Units en són el model paradigmàtic. I, concretament en el binomi llibertat i esclavitud. Els tres amics constructors seduïts pel diner accepten voluntàriament i lliurement construir la casa en base a unes condicions draconianes. La societat neoliberal propugna que tothom té l’obligació de ser feliç i això només depèn de cadascú. Cadascú és el propi causant de la felicitat o de la desgràcia. Aquest és el repte que s’autoimposen els tres protagonistes. El nosaltres, sí que podem, els sotmet a una autoexigència infinita, gairebé fins a la inanició. Els estímuls per aconseguir l’objectiu de la prima milionària i així aconseguir la felicitat no té fre, esdevé una obsessió.

Altrament la supermilionària propietària de la luxosa mansió, expressa l’altra cara de la moneda: la servitud voluntària al treball, la seducció pel poder que atorga el treball ben remunerat esdevé més que una passió, esdevé una autèntica obsessió. Encarna el fenomen de la autoexigència, de la hiperactivitat, una coacció personal i intrínseca. Una explotació salvatge d’un mateix, sense disposar de temps lliure per gaudir de tot allò que pot oferir totes les riqueses acumulades.

Tot plegat, la pregunta de sempre, el tenir i el ser.

Davant aquest panorama, l’ús de la farmacologia i del consum de drogues i estimulants esdevé un fenomen també present en la classe obrera. Tal com manifesta l’autor, Nickolas Butler: “El consum de metamfetamines és com una epidèmia a la Nord-Amèrica rural“.

“Bona sort”, un thriller trepidant amb una crítica implícita al capitalisme salvatge i els efectes desastrosos en les persones.  

El tartuf o l’impostor, Molière

Sinopsi (Viquipèdia i Grec 2022-Teatre Goya)

Tartuf, o l’impostor (francès: Tartuffe ou l’Imposteur) és una comèdia en cinc actes de Molière que va ser representada per primera vegada al Palau de Versalles el 12 de maig de 1664. El tema és una reacció a l’augment de la popularitat de la Compagnie du Saint-Sacrement, un orde religiós secret que va ser fundat l’any 1627 i del qual Anna d’Espanya també era membre.

Encara que al rei li va agradar, Tartuf va ser prohibida sota la pressió dels devots de la Compagnie du Saint-Sacrement, acusant Molière d’impietat i de donar una imatge dolenta de la devoció i dels creients. Només l’any 1669, després de tres demandes al rei i quan l’obra va ser completament refeta, va ser autoritzada i va tenir molt d’èxit.

El bon burgès Orgon ha caigut sota la influència de Tartuf, un fals devot, que busca quedar-se amb tots els seus béns. L’impostor exagera la devoció i arriba a convertir-se en el director espiritual d’Orgon. A més, pretén casar-se amb la filla del seu benefactor, alhora que tracta de seduir-ne la segona esposa, Elmira, molt més jove que el marit. Una vegada desemmascarat, tractarà d’aprofitar-se d’unes donacions signades que Orgon li ha transmès per intentar fer fora l’amo de la seva pròpia casa. Recorre, fins i tot, davant el rei, però aquest, fa que Tartuf sigui detingut en descobrir que el devot no és més que un estafador.

Editorial Proa.- Des de la pàgina 96 a la 212, dins de : “Molière. Set comèdies i un ballet.”  Traducció Miquel Desclot.

Apunts de lectura

Segons apunta Molière en el prefaci, el fi de la comèdia és el de corregir els vicis dels homes.

“Els trets més bells d’una moral seriosa són sovint menys poderosos que els de la sàtira; i res no redreça millor la majoria dels homes que la pintura dels seus defectes. És un gran cop als vicis el fet d’exposar-los a la riota de tothom. Les amonestacions se suporten fàcilment, però no pas la befa. A la majoria ja els està bé passar per malvats, però no sentir-se ridículs

A través del personatge de Tartuf, Molière vol denunciar les mentides dels falsos devots , és a dir, mostrar el veritable rostre d’aquestes persones que abusen del seu lloc dedicat a Déu. Molière vol sobretot diferenciar el veritable devot del fals devot deshonest.

És clar que el Tartuf és un personatge ben actual. Només cal veure arreu les estratagemes que es posen en marxa en diversos àmbits per aconseguir els seus objectius. L’obra de Molière parla de la hipocresia emparada pel discurs religiós, però, ¿què dir de les pràctiques de molts polítics actuals o dels mitjans de comunicació, dels relats que no s’ajusten a la veritat?.

La denúncia de falsos devots va ser la causa de diverses censures a l’obra. Després de la primera representació, l’Església es va sentir ofesa i va lluitar aferrissadament contra la representació del Tartuf.

La idea central és la crítica a l’hipòcrita oportunista. Denuncia la hipocresia, la bretxa que hi ha entre les paraules i les accions.

Tartuf encarna els falsos devots, és a dir els qui s’amaguen darrere d’un excés de zel per aconseguir satisfer els seus interessos personals. Parodia la retòrica que pretén impressionar per justificar la deshonestedat. Instrumentalització del llenguatge amb finalitats malvades.  

Cada personatge encarna un tipus caracterològic. Per exemple, la figura del burgés Orgon encarnaria l’excés de les passions en contra de la mesura.

Cleant, cunyat d’Orgon esdevindria el seu contrapunt, encarnaria la honestedat guiat per la recerca de la moderació la negociació i la veritat.

Mariana, filla d’Orgon, és molt tímida i bastant passiva davant l’assetjament moral del seu pare.

La criada, Dorina, ple de sentit comú i parla franca, i que porta la iniciativa contra Tartuf el qual evidenciarà la seva hipocresia en un diàleg ben il·lustratiu:

“Tartuf.- Cobriu-vos el pit, que és massa torbador.

            Amb tals armes les ànimes són sovint malferides,

            i això és causa que els vinguin idees maleïdes.

Dorina.- ¿Sou tan sensible, doncs, a aquesta temptació,

              i la carn als sentits us fa tanta impressió?

              És ben cert que no sé quina calor us inflama,

              però el desig, a mi, tan rebent no em reclama,

              i us veuria tot nu dels peus fins a les dents

              i tot el vostre cos no em temptaria gens. “ (Acte III, escena 2)

Elmira, dona d’Orgon, actitud activa davant les pretensions de Tartuf amb discreció i eficàcia.

L’obra està trufada d’escenes de comèdia dins la comèdia.

Han passat gairebé quatre-cents anys i el Tartuf de Molière és ben actual, tant per la sàtira religiosa com per la hipocresia aplicable als diversos referents socials i polítics. Imposar el propi relat per tots els mitjans, malgrat sigui fals, és el que més importa per tal d’aconseguir els interessos més perversos. Ara més que mai és necessari desemmascarar les diverses impostures i hipocresies a ulls de tothom.

Sobre los huesos de los muertos, Olga Tokarczuk

Sinopsi (contracoberta de l’editorial)

Olga Tokarczuk, una de las voces más vigorosas de la narrativa polaca contemporánea, Premio Nobel de Literatura 2018, despliega en este arrebatador thriller metafísico todas las contradicciones del alma humana.

Janina Duszejko es una ingeniera de caminos retirada que enseña inglés en la escuela rural de Kotlina Kłodzka, una región montañosa del suroeste de Polonia. Cuando la rutina del pueblo se ve sacudida por una serie de asesinatos que tienen como víctimas a varios cazadores furtivos, Janina, apasionada de la astrología, defensora a ultranza de los animales y obsesionada por la obra del poeta William Blake, intentará resolver por su cuenta los misteriosos crímenes.

Bajo la forma de una novela policiaca y con un original subtexto ecologista, Tokarczuk retrata soberbiamente la sociedad local, cuestionando sin ambages tanto la falta de respeto por la naturaleza como el radicalismo ambientalista, en una de las obras más poderosas y originales de la literatura europea actual.

Editorial Siruela.- 240 pàgines.- Traducció: Abel Murcia

Apunts de lectura

El títol del llibre així com els epígrafs que encapçalen els diversos capítols són paraules extretes dels escrits de William Blake. Curtes indicacions a cada capítol per expressar-ne el contingut.

“No mates mariposas ni polillas, pues el Juicio Final ya se aproxima” Capítol X.

Un petirrojo en una jaula pone furioso a todo el Cielo”. Capítol XI

El personatge principal de la novel·la és una enginyera de construcció de ponts jubilada Janina Duszejko. Després d’anys d’una vida professional intensa, es va traslladar a un petit poble on vivia de realitzar petites ocupacions: ensenyar anglès en una escola i a vigilar diverses cases d’habitants esporàdics, segones residències. En el seu temps lliure recopila dades per fer horòscops i vaga pels boscos amb les seves estimades gosses fins que van desaparèixer misteriosament.

Aquesta dona narra, en primera persona, els diferents avatars i reptes que s’haurà d’enfrontar. Tot va començar quan el veí Pie Grande, caçador furtiu, es va ofegar mortalment durant el menjar amb l’os d’un cérvol capturat. Tot seguit, altres personatges notables locals, relacionats per interessos mafiosos i per l’afició a la caça furtiva, van trobar misteriosament la seva mort.

En cada cas d’aquestes morts violentes, els animals van tenir un paper important.

L’enigma ja està servit i tot apunta a una qüestió de venjança. Malgrat, però, la història es planteja com un  thriller, la trama descriu un microcosmos social rural així com una pila de reflexions sobre la visió del món.

La protagonista s’acompanya de diversos personatges singulars: la dependenta d’una botiga de roba de segona mà, l’informàtic que es dedica a traduir l’obra de William Blake, un entomòleg especialitzat en insectes necròfags i un veí endreçat i meticulós.

Duszejko, sempre s’ha mostrat molt activa en denunciar a les autoritats les pràctiques delictives de caçadors furtius coneguts per tothom. Les seves denúncies, inclosa la desaparició sobtada de les seves dues gosses, són sempre ignorades. Era socialment considerada com una dona boja si a més es consideraven els seus arguments basats en prediccions astrològiques.

La protagonista creu fermament en l’astrologia, en les influències dels astres sobre els esdeveniments globals i personals, sobre el destí dels éssers humans. El coneixement de les posicions dels astres és usat per comprendre, interpretar i organitzar el coneixement sobre la realitat i l’existència humana sobre la terra. La interrelació cosmològica la porta a creure que la mare natura quan és maltractada actua dràsticament per reclamar els seus drets i a venjar-se dels seus opressors.

 “Hay que tener los ojos y los oídos abiertos, aprender a relacionar los hechos. Ver semejanzas allí donde otros ven diferencias, recordar que ciertos sucesos tienen lugar en niveles distintos o, por decirlo con otras palabras, que acontecimientos diferentes son diversos aspectos de un mismo fenómeno. Y que el mundo es una gran trama, un todo en el que no hay hecho aislado”.

Duszejko, assumeix i opta per la seva vida solitària. Sovintegen reflexions sobre la seva filosofia de vida.

“Entendí que pertenecíamos a ese grupo de gente que el mundo considera inservibles. No hacemos nada trascendental, no producimos pensamientos importantes ni objetos necesarios ni alimentos; no cultivamos la tierra ni hacemos que prospere la economía. No nos hemos multiplicado significativamente, a excepción de Pandedios, que tiene un hijo, aunque se trate de Abrigo Negro. No hemos aportado ningún tipo de provecho a la humanidad. No se nos ha ocurrido ningún invento. No hemos tenido poder, no hemos poseído nada más que nuestras pequeñas propiedades. Hemos hecho nuestro trabajo, pero este no ha tenido ninguna importancia para los demás. De hecho, si faltáramos, no cambiaría nada. Nadie de daría cuenta.” Pag. 214-215.

La seva visió del món es contraposa totalment amb aquelles en les quals la memòria i el temps passat juga un paper decisiu, la recuperació dels temps viscut (Proust). La seva filosofia existencialista és l’ara i l’aquí, circumscrita a les circumstàncies personals.

“Para la gente de mi edad ya no quedan sitios que hayamos amado de verdad y a los cuales hayamos pertenecido. Han dejado de existir los lugares de la infancia y de la juventud, los pueblos a los que íbamos de vacaciones, … (…) Incluso cuando han conservado su aspecto exterior, visitarlas es aún más doloroso porque constituyen una cáscara que ya no alberga nada. Yo no tengo adónde volver. Los muros de mi celda coincident con  toodo lo que alcanzo a ver, hasta el Horizonte. Tras ellos hay un mundo que me es  ajeno y que no me pertenece.” Pàg. 147.

Aforismes per prendre apunts:

“Todo pasa. Es algo de lo que es consciente toda persona sabia desde el mismísimo principio, sin lamentar nada.” Pàg. 159.

El contrapunt ideològic està en la figura del capellà, també un caçador furtiu, que consagra la nova ermita al patró dels caçadors, un sant que li encanta caçar. És el paradigma de la hipocresia contra la qual s’hi rebel.la públicament la protagonista.

El discurs de la protagonista és clarament animalista, sobre el crim ecològic  i pacifista. Defensa d’un món desproveït del vessament de sang que sovint va acompanyat de patiment. La societat  priva els animals de tots els drets inherents a ells: han estat condemnats a una vida al servei dels interessos econòmics i a ser consumits per persones carnívores.

La novel·la també critica la indolència de les autoritats que ni tan sols contesten les cartes dels ciutadans, com les que periòdicament escriu la senyora Duszejko.  No és d’estranyar, doncs, que els ciutadans perdin la confiança en les autoritats.

La novel·la d’Olga Tokarczuk és alhora una història de crims ecològics, un thriller trepidant, un himne a la natura i una radical oposició a la caça d’animals amb impunitat. Però també és una metàfora multidireccional, per exemple sobre la hipnotització de la població davant el poder polític i econòmic. Més encara, sobre la manera d’entendre la vida.  

   

El vol de l’estel, Laetitia Colombani

Sinopsi (contracoberta de l’editorial)

Després del drama que ha dinamitat la seva existència, Léna decideix deixar-ho tot i emprèn un viatge al golf de Bengala. Perseguida pels fantasmes del passat, no troba una mica de pau fins que, a l’alba, s’acosta a nedar a les aigües de l’Índic, on una nena juga amb un estel tots els matins.

Un dia, a punt d’ofegar-se arrossegada pel corrent, Léna sobreviu miraculosament gràcies a l’avís de la petita i la intervenció de la Xarxa Brigade, un grup femení d’autodefensa que s’entrenava pels voltants. Agraïda, es posa en contacte amb la nena i descobreix que treballa sense descans en un restaurant. Mai ha anat a escola i s’ha tancat en un mutisme absolut.

Què amaga el seu silenci? Quina és la seva història?

Apunts de lectura

“Aquí els germans petits treballen tant com els grans, són font d’ingressos. Feinegen als molins d’arròs, enmig de la pols i el soroll eixordador de les trituradores, als tallers tèxtils, als forns d’obra, a les mines, a les granges, a les plantacions de gessamí, de te, de nous d’anacard, a les cristalleries, a les fàbriques de mistos, de cigarretes, als arrossars, als abocadors a l’aire lliure. Són venedors, enllustradors, pidolaires, drapaires, treballadors agrícoles, talladors de pedra, conductors de bicicletes taxi.”

Un esclavatge modern que esclafa les capes més pobres de la societat. La comunitat dels intocables n’és la principal afectada. Jutjats impurs, són esclavitzats des de la nit dels temps per les castes anomenades superiors.

A l’Índia, les nenes de les classes humils són les primeres víctimes del treball forçat. Obligades a quedar-se a casa, s’ocupen de germans, cuinen, van a buscar aigua, llenya, s’encarreguen de les tasques domèstiques, de rentar la roba i els plats durant tot el dia.

A més, sovint les nenes són víctimes de matrimonis concertats a partir dels 10 anys i es converteixen en esclaves dels seus marits i de les famílies dels seus sogres.

En aquest context social es desenvolupa la trama de la novel.la. Si bé la història que s’hi narra és protagonitzada per una dona francesa que per tal de superar un greu trauma personal es refugia a l’Índia, aquesta novel.la és la història d’una lluita, una lluita contra els costums ancestrals i la pobresa, contra la ignorància, la injustícia i la violència. És el relat d’una experiència personal. Léna, no es planteja canviar el món, sap de la seva impotència per transformar una realitat que la sobrepassa. La protagonista, moguda per una motivació personal intenta ajudar una nena traumatitzada per una desgràcia familiar la qual cosa provoca uns efectes col·laterals de voluntariat que beneficien a altres infants sotmesos a una situació semblant.

El vol de l’estel és un llibre que respira un gran optimisme i un formidable esperit de resiliència. Esdevé un reconeixement a les persones que amb bona voluntat intenten canviar les coses, com són les ONG.

L’eix central de la novel.la és la necessitat de l’educació. Aquesta eina que atorga recursos i capacitats per fer front als embats de la vida, especialment per a totes les persones que neixen sota l’estigma de la marginació víctimes de la desigualtat social. Accedir a l’educació és molt més que aprendre uns coneixements, és tenir accés a la llibertat i a la independència econòmica.

L’aforisme que encapçala l’epíleg pot resumir el perquè de tot plegat.

“No ets el teu país ni la teva raça ni la teva religió. Ets el teu propi jo, amb les teves esperances i amb la certesa de posseir la llibertat. Troba aquest jo, abraça-t’hi, i estaràs fora de perill i segur.” Gran Maharajá (Less is more).

Tòquio, estació de Ueno, Miri Yū

Sinopsi (contracoberta de l’editorial)

En Kazu és mort. Nascut a Fukushima el 1933, el mateix any que l’emperador, la seva vida sempre ha estat lligada a la de la família imperial japonesa per un seguit de casualitats, a la vegada que fortament influïda pel decurs de la història contemporània del país. El seu periple vital, però, també ha estat marcat per l’adversitat, i ara és incapaç de trobar la pau, condemnat a rondar pel parc proper a l’estació de Ueno, a Tòquio, amb el tragí de la ciutat, tan incessant com indiferent, com a teló de fons. El seu relat—a estones profundament descarnat, d’altres misteriós i poètic—ens farà partícips de les circumstàncies personals i socials que van contribuir a forjar aquest destí funest, en què moments d’extraordinària bellesa i goig estan sempre a tocar i tanmateix fora del seu abast. Guardonada amb el National Book Award 2020, Tòquio, estació de Ueno és una obra magistral sobre l’existència als marges que ens farà enfrontar-nos a les realitats menys amables de la nostra societat.

Quadern Crema.- 144 pàgines.- Traducció de Marina Bornas Montaña

Apunts de lectura

El narrador Kazu, en primera persona, fa un viatge introspectiu per la seva vida, des de la infantesa al poble, passant pel matrimoni i els fills, fins a la seva deriva final com a sensesostre pel Parc de Ueno.

“Em busco a mi mateix el primer dia que vaig baixar a l’estació de Ueno, perdut en les riuades de gent que esperaven el tren de la línia circular de Yamanote.” Pàg. 6.

Kazu,  nascut a Fukushima l’any 1933, el mateix any que l’emperador japonès, ha tingut una vida impregnada de tristor i mala sort.

“No he tingut mai sort”. Pag. 7. 

La vida de Kazu a la ciutat de Tòquio va començar i va acabar en el parc de Ueno. Hi va arribar per treballar en els preparatius dels Jocs Olímpics de Tòquio de 1964 i va acabar els seus dies vivint a l’immens poblat dels sensesostre del parc, traumatitzat per la destrucció del tsunami de 2011. Fukushima va ser l’epicentre del desastre de la central nuclear.

El viatge interior de Kazu es conjuga al mateix temps amb la veu d’un narrador que contempla les escenes de la vida quotidiana a Tòquio. En Kazu observa com passa la gent i capta fragments de les diverses converses que escolta però en les quals no participa. Per la seva condició d’home mort esdevé un espectador invisible i que no s’implica amb allò que passa al seu voltant. Per un costat, esdevé un observador objectiu i per l’altre evidencia la invisibilitat dels sensesostre als ulls de la gent.

“Quan passen pel costat d’un sensesostre fan veure que no et veuen, però alhora  et sents vigilat per milers d’ulls” Pag. 107.

El parc Ueno, esdevé un altre personatge de la novel·la, un escenari en el qual s’hi representa la societat.  Relata, per exemple, les “batudes” governamentals contra el campament dels sensesostres ja sigui a causa de les visites de la família reial, ja sigui a causa dels Jocs Olímpics de Tòquio 2020. El parc de Ueno és un gran aparador de les desigualtats socials al Japó.

Kazu reflexiona sobre els avatars diversos de la seva vida personal i familiar. Els traumes econòmics que el porten a haver de fugir de casa per cercar feina, els traumes familiars, la condició de sensesostre, els drames per la mort dels familiars, viure a la intempèrie, etc. També, és clar, l’angoixa i tristesa per no haver pogut complaure els seus fills com hauria volgut.

“No els vaig portat mai al zoo ni al parc d’atraccions, ni a la platja, ni a la muntanya; ni tampoc no vaig anar mai als festivals de l’escola, …” .Pàg.12.

Sovintegen els  flashbacks per narrar les seqüències durant la vida de Kazu.   

El relat conjuga simultàniament el passat i el present i tot plegat, esdevé un puzle sociològic, cultural i religiós del Japó.

És una historia trista, farcida de reflexions personals que provoquen en el lector un gran sentiment de compassió.

“Jo m’esquerdava per dins, però el so no s’esvaïa.” Pàg. 7.

“Busco la sortida, vull veure la sortida, però la foscor no es dissipa i la llum no penetra. Tot s’ha acabat, però no s’acaba mai…L’angoixa, la tristesa, la solitud són constants…”.Pàg. 14.

“Simplement no havia aconseguit adaptar-me. M’havia adaptat a qualsevol feina, però no em podia adaptar a la vida. Al dolor, a la tristesa de viure…, ni tampoc a la felicitat”. Pàg. 120.

Sovint s’intercalen en el relat apunts poètics, així com els elements iconogràfics del Japó en relació a la natura: els cirerers florits, les exposicions de roses, l’arribada de les cigales a la primavera. La pluja és un element simbòlic important.

“De sobte, comencen a caure gotes. Mullen les lones que tapen les tendes. La pluja cau pel seu propi pes: regularment, com el pes de la vida, com el pes del temps.” Pàg.29.

El viatge existencial de Kazu, també és farcit de reflexions diverses. Sobre el pas del temps, la vida i la mort, la lluita per la subsistència, l’amor,….

“Avui sempre és avui, l’endemà no existeix. En l’avui s’hi amaga un passat més llarg que el present…Em sento com si estigués escoltant les ressonàncies del passat i, alhora, tapant-me les orelles per no sentir-les”. Pàg. 99.

L’estació de Ueno, seria l’inici i el final d’un viatge simbòlic, de la vida cap a la mort. Els moviments de trens a l’estació és una imatge amb so que Kazu va reproduint durant tot el relat.

“El tren amb destinació a Ikebukuuro-Shinjuku està a punt d’arribar a l’andana número 2. (…) Xuc-xuc, xuc-xuc, xuc-xuc…….nyic, nyiiiic…, xuc.xuc…, nyiic”

L’accident de la central nuclear de Fukushima tanca solemne i tràgicament l’escenari, el viatge existencial de Kazu. L’atzar esdevé un factor vital determinant.

“Persones vestides de colors diferents, homes i dones, van sortir de la foscor i l’andana va aparèixer amb una sacsejada, com si emergís de les profunditats del mar”.