La música del azar, Paul Auster

Resum (contracoberta de l’editorial)

Cuando Jim Nashe es abandonado por su mujer, se lanza a la vida errante. Antes ha recibido una inesperada herencia de un padre al que nunca conoció que le permitirá vagabundear por América en un Saab rojo, el mejor coche que nunca tuvo. Nashe va de motel en motel, goza de la velocidad, vive en una soledad casi completa y, como otros personajes caros a Auster, experimenta la gozosa y desgarradora seducción del desarraigo absoluto. Tras un año de esta vida, y cuando apenas le quedan diez mil dólares de los doscientos mil que heredara, conoce a Jack Pozzi, un jovencísimo jugador profesional de póquer. Los dos hombres entablan una peculiar relación y Jim Nashe se constituye en el socio capitalista de Pozzi. Una sola sesión de póquer podría hacerles ricos. Sus contrincantes serán Flower y Stone, dos curiosos millonarios que han ganado una fabulosa fortuna jugando a la lotería y viven juntos como dos modernos Bouvard y Pécuchet. A partir de ahí, de la mano de los dos excéntricos, amables en un principio y progresivamente ominosos después, la novela abandona en un sutil giro el territorio de la «novela de la carretera» americana, del pastiche chandleriano, y se interna en el dominio de la literatura gótica europea. Un gótico moderno, entre Kafka y Beckett.

Editorial Anagrama.- 256 pàg. Traducció Maribel De Juan

Apunts de lectura

El títol podria voler dir que els humans ballem al ritme de la música de l’atzar?. És a dir que l’atzar regeix la vida dels humans ?.  Jo no diria tant, però en tot cas sí que la vida és plena d’imponderables, de factors imprevisibles que condicionen les nostres vides. És el cas del protagonista Jim Nashe. En un moment traumàtic de la seva vida rep una inesperada herència del seu pare la qual cosa li permet realitzar una catarsi personal i en solitari,  en forma d’un viatge iniciàtic a cavall d’un cotxe, un SAAB vermell. Trencar amb el passat i renovar-se. Mentre  hi ha diners hi ha vida nòmada, sense projectes, sense expectatives. La seva vida és un deambular pel món, caminar d’ací d’allà sense objecte determinat.

“La verdadera ventaja del dinero no era poder comprar cosas: era el hecho de que le había permitido dejar de pensar en el dinero”.

És a mesura que l’herència es va consumint quan es planteja què fer, les diferents opcions de supervivència. No hi ha plantejaments de realització personal a través del treball, ja no diguem d’una vocació, tampoc d’allò que m’agrada i/o d’allò que tinc capacitats. Simplement es tracta d’aconseguir diners per viure i mantenir la seva petita filla que cuida la seva germana. El seu paradís era deambular, exercir de passavolant, sense estada, sense obligacions, sinó passar.

És en aquesta disjuntiva de vida quan l’atzar de les circumstàncies apareix de nou en el camí de Jim Nashe i és forma d’un personatge, en Jack Pozzi el qual és un professional del joc, un professional del pòquer. Immediatament es produeix una expectativa mútua de simbiosi a través de la qual es planteja una relació pot inclou avantatges recíprocs entre els seus dos components. Per a Jim Nashe una manera fàcil d’aconseguir diners per continuar amb la seva vida de passavolant i per en Jack Pozzi aconseguir un soci capitalista que el catapulti cap a l’èxit professional.

En aquest nou camí, Auster ens presenta un altre tipus d’atzar, el de Flower i Stone, dos milionaris a resulta de la loteria i entregats a satisfer els seus excèntrics capritxos.

La música de l’atzar entona de nou la seva melodia i els dos personatges, en Jim i en Jack, es veuen immersos en una nova realitat del tot imprevista en les seves pitjors prediccions. Una nova realitat que caldrà afrontar, cadascú amb les seves capacitats i tarannà.

És en aquest nou i imprevist escenari que la novel.la desplega un altre discurs de trama: la relació entre els dos protagonistes que ho comparteixen tot durant les 24 hores. El treball és l’element per afrontar la nova realitat. Un treball estrictament manual, la força de treball realitzada amb les mans, sense gairebé valor afegit, serà el factor que els permetrà tirar endavant.  Com si es tractés d’un escarn de l’atzar, o si es vol com un càstig, els dos protagonistes que sempre havien refusat el treball, ara és la seva raó per sobreviure. Cadascú, però ho afronta d’una manera ben diferent. En el cas de Jim per exemple, és una manera de no haver de pensar en el que hauria de fer, com si les circumstàncies li haguessin facilitat les coses momentàniament.

“No parecía natural que pudiera abandonarlo todo tan rápidamente. Pero descubrió que le gustaba trabajar al aire libre, y después de un tiempo la quietud del prado pareció tener un efecto tranquilizante sobre él, como si la hierba y los árboles hubiesen producido un cambio en su metabolismo.”

Per en Jack, en canvi era una gran maledicció, una condemna a treballs forçats, de la qual se’n sentia culpable.

Malgrat tot neix una relació d’amistat que va creixent dia a dia.

“Por lo menos ya no tendrás que sufrir solo. Eso es un consuelo, ¿no? Estoy contigo en cada paso del camino, Jack. En cada jodido paso, hasta el mismísimo final del camino.”

És en aquest nou marc, dels dos personatges construint un mur pedra a pedra, quan la intriga es dispara i d’una manera gradual ens acompanya fins el sorprenent final.

La música del azar, una història plena d’entrebancs i d’imponderables que explora diversos temes humans, com les incerteses i la soledat, el condicionament econòmic per satisfer les necessitats bàsiques així com la capacitat humana d’obrir-se camí a través del seu esforç i capacitat de treball.

 

Anuncis

La presa, Kenzaburô Ôe

Resum (contracoberta de l’editorial)

En un poblet aïllat del món, la guerra només s’ensuma quan algun avió enemic sobrevola les muntanyes que l’envolten. Un matí d’estiu, però, quan un d’aquells avions se’ls estavella a prop, la vida pausada d’aquell indret i d’aquella gent de cop es veu trasbalsada per l’arribada d’un presoner, que, convertit en una presa, els pren tota la innocència.

Edicions 1984.- Traducció Albert Nolla.- 96 Pàg.

Apunts de lectura

“La presa” el podríem qualificar de narrativa breu. Com diu la presentació de la col.lecció “Incís” d’Edicions de 1984, es tracta de “Llibres curts de recorregut llarg, petites obres mestres dels millors autors, grans petits obsequis, petites portes per accedir a la gran literatura.”

El narrador és un dels nens que varen vigilar “la presa” i que en primera persona relata l’accident d’avió que durà al poblet el pilot nord-americà de raça negra.

L’arribada del presoner trasbalsa la vida del poble i inaugura especialment pels nens un nou temps d’estiu, que mai més podran oblidar.

En un poble en el qual una de les activitats importants és la caça, el nou vingut és una peça de caça major i com a tal es tractat, lligat i engabiat.

“Per a nosaltres, el soldat negre era un animal domèstic únic i meravellós, una bèstia prodigiosa.”

Però la curiositat dels nens poc a poc, dia a dia, a través del contacte quotidià amb “la presa “ els porta a descobrir l’altre, el que és diferent.

La desconfiança i por inicial s’aniran transformant gracies a l’esperit de la curiositat infantil. Les característiques anatòmiques del pilot negre així com de les seves habilitats són factors d’admiració. Rep el reconeixement general en arreglar la cama artificial mecànica del funcionari coix provinent de la ciutat. De negre salvatge passa a der a un gegant fascinant, aquesta és l’evolució en la ment dels nens.

L’escena del bany i els consegüents jocs és el moment culminant d’aquesta fascinació vers l’home-salvatge-gegant.

“El soldat negre era tan alt que, encara que es posés en el punt més profund de l’estany, l’aigua només li arribava a la cintura”

Una cerimònia iniciàtica amb un clar simbolisme sexual. Els nens admiren l’esplendor anatòmica de l’aviador negre, dels seu sexe. Un moment màgic d’un estiu diferent, uns fets extraordinaris dins de la rutina de la roda del temps de les estacions de l’any. Una festa d’aquells temps de quan la simple existència era ja un gran plaer.

“L’estiu , igual que un pou de petroli que ens impregna d’un pesat líquid negre, feia emanar un sobtat sortidor inesgotable d’alegria, seria un estiu que duraria eternament, que no s’acabaria mai” .

Però la instància màgica de la infància s’acaba i es va imposant el temps de les obligacions, de les reglamentacions, el temps dels grans, el temps dels homes de la ciutat, el temps de la guerra que semblava lluny…

Una metàfora del temps passat en aquell nucli agrari íntim, el poblet, els animals, els jocs…Un temps perdut i que a través de la literatura podem reviure aquells escenaris de la memòria que justament quan som conscients de la seva pèrdua, potser es quan millor els valorem.

D’aquell estiu, de l’avio caigut, i del negre, només en resta un tros d’ala que els nens fan servir de trineu.

 

Reflexos en un ull daurat, Carson McCullers

Resum (contracoberta de l’editorial)

En un sòrdid campament militar, l’introvertit soldat Williams, educat en la més estricta castedat, veu per primer cop a la seva vida el cos d’una dona nua: el de la senyora Penderton, esposa del capità, en un encesa discussió. Aquesta visió es convertirà en una obsessió per al jove soldat que generarà una espiral de tensió de tràgic desenllaç.

Adaptada al cinema per John Huston, Reflexos en un ull daurat és un apassionant mirall que amb insòlita precisió i brillantor reflecteix el procés d’uns personatges tancats en el seu món que només poden desfer-se dels seus fantasmes a través de la violència. Amb aquest relat, Carson McCullers va dotar la literatura nord-americana contemporània d’un dels seus títols més essencials.

Editorial Columna.- 134 Pàg. Traducció Vicenç Llorca

Apunts de lectura

“Una base militar en temps de pau és un lloc monòton. Les coses passen, passen una i una altra vegada. La disposició general d’un quarter contribueix a la monotonia —les immenses casernes de ciment, les endreçades fileres de cases per als oficials bastides exactament iguals, el gimnàs, la capella, el camp de golf i les piscines—: tot està dissenyat d’acord amb un cert model estricte. Però potser l’esmorteïment d’una base es degui més que res a l’estretor d’esperit i a un excés de lleure i seguretat, ja que, un cop que un home entra a l’exèrcit, l’únic que se li exigeix és seguir els talons de qui va al davant. Malgrat tot, en una base militar passen de vegades coses que no es repeteixen. Hi ha una base al Sud on fa pocs anys es va cometre un assassinat. Els personatges d’aquesta tragèdia van ser: dos oficials, un soldat, dues dones, un filipí i un cavall.”

En el primer paràgraf de la novel.la ja ens anuncia una tragèdia a la vegada que dibuixa el marc en el qual es desenvoluparà. I fins i tot l’enumeració dels personatges, com si es tractés d’una obra de teatre.

Una de les característiques narratives de la novel.la és que només es deixa entreveure el drama interior de cada personatge, allò que probablement sigui la causa del com són i de les seves respectives conductes.

Un dels personatges més intrigants és el del capità Penderton i no precisament per la situació familiar a causa de la infidelitat de la seva dona sinó per la seva subliminal condició d’homosexual  la qual cosa és aparentment implícita i suggerida. En aquest sentit una de les seqüències més emblemàtiques i simbòliques és quan el cavall del capità és desboca i el posa en perill:

“En donar per perduda la seva vida, el capità es va sentir renéixer sobtadament. Una alegria boja va sorgir del seu interior. Aquesta emoció, tan inesperada com el salt del cavall en sortir desbocat, era quelcom que mai no havia experimentat.”

“Al principi no podia creure el que veia. A dues iardes d’ell, recolzat en un pi, el jove soldat, el rostre del qual odiava, l’estava observant. Es trobava completament nu. El seu cos esvelt lluïa sota el darrer sol. Fitava el capità amb uns ulls vagues i impersonals, com si fos davant un insecte que mai no hagués vist abans.”

“Per primera vegada a la seva vida, el capità va veure una pinya de pi, el vol d’un ocell al cel blau i ventós, i un raig ardent de sol en la foscor verda. Va ser penetrat per l’aire pur, i va sentir la meravella de tenir un cos tens, un cor bategant, i de ser un miracle de sang, músculs, nervis i ossos. El capità desconeixia ara el terror; havia abastat aquell estrany estat de consciència en què el místic sent que la terra és ell i que ell és la terra. Enganxat com un cranc desbocat, a la seva boca sagnant es dibuixava un somriure d’èxtasi.”

Un altre personatge, el soldat Williams, viu condicionat per la repressió sexual que li fa infondre el seu pare des de la infància. Sobtadament descobreix un intens desig, una pulsió sexual, que tenia latent a dins seu la qual cosa el transforma en un malaltís voyeur enamorat de la dona del capità.

I d’aquesta manera tots els personatges tenen el seu propi infern personal la qual cosa dibuixa tot un entramat de tensions en les relacions així com una rica tipologia psicològica. Tot això en un escenari tancat, un microcosmos que explica tot un menú de conductes i un clima de desassossec.

No cal dir que la bastida de la intriga és construïda en base a quin serà el desenllaç de les diferents situacions en conflicte. Des de l’anunci de l’assassinat en el primer paràgraf fins al final.

Una bona novel.la curta d’una gran narradora i coneixedora de l’ànima humana que tal com va dir en una entrevista:  “Tot allò que passa en els meus relats, m’ha passat o em passarà.”   

Closca de nou, Ian McEwan

Resum (contracoberta de l’editorial)

La Trudy manté una relació adúltera amb en Claude, germà del seu marit John. Aquest, poeta i editor de poesia, és un somiador depressiu amb tendència a l’obesitat. En Claude és més pragmàtic i treballa en negocis immobiliaris. Els amants conceben un pla: enverinar en John. El motiu: una mansió d’estil georgià valorada en uns vuit milions de lliures que, si en John mor, heretarà la Trudy.

Però resulta que hi ha un testimoni d’aquesta maquinació criminal: el fetus que la Trudy du a les entranyes. I en un triple salt mortal que sembla impossible de sostenir però que li surt rodó, Ian McEwan converteix el fetus en el narrador de la novel·la. Un narrador que, a banda d’observar des de primera fila els preparatius de l’assassinat del seu pare, filosofa sobre el món i la vida, llança preguntes incòmodes i s’ho qüestiona tot, mentre que les copes de vi –i d’alguna beguda amb més graduació– que va bevent la seva mare el fan marejar una mica.

Editorial Anagrama.- 224 pàg..- Traducció:Jordi Martín Lloret

Apunts de lectura

El títol és agafat d’una frase de l’obra Hamlet de William Shakespeare: “Déu del cel, podria estar atrapat dins d’una closca de nou i creure’m el rei d’un espai infinit, si no fos perquè tinc malsons».

La novel.la s’inicia amb la presentació del singular narrador: un fetus en procés de gestació:

“I aquí em teniu, cap per avall dins d’una dona. Amb els braços pacientment plegats espero, espero i em pregunto a dintre de qui sóc, per què hi sóc. Els ulls se’m tanquen d’enyorança quan recordo el dia que vaig entrar lliscant dins la bossa translúcida i vaig començar a surar com en un somni dins la bombolla dels meus pensaments a través del meu oceà particular de tombarelles a càmera lenta, xocant suaument contra els límits transparents de la meva presó….”.

És clar que estem davant d’un experiment narratiu molt agosarat i que en reeixir-hi demostra l’alt grau de mestria d’Ian McEwan. El fetus és un narrador excepcional que sent situat a la panxa de la seva mare els diferents avatars de la relació amorosa d’aquesta. I, no solament els viu sinó que té la virtut de pensar en veu alta. Però, “A vegades m’adormo i no ho sento tot”

Uns moments recurrents de la narració és quan la parella fa l’amor de manera que l’avançat procés de gestació del fetus fa que aquest senti el penis de Claude ben a prop del seu cap. Les diferents situacions generen gratificants dosis d’humor.

A través d’un soliloqui narratiu, el fetus va desenvolupant una deriva pròpia en funció d’allò que sent i viu i també dels seus interessos. Així veiem que va evolucionant des d’una deriva venjativa a favor del seu pare a la de procurar la seva pròpia viabilitat futura amb les millors condicions possibles, una vegada neixi.

La narració també està farcida de reflexions sobre els grans problemes del món.

“Crec en la vida després del naixement, tot i que sé que és difícil separar l’esperança de la realitat. Tampoc no vull l’eternitat, una edat curta ja m’estarà bé. Setanta? Emboliqueu-me’ls, me’ls emporto. Pel que fa a l’esperança…, he sentit a parlar de les últimes matances a la recerca de somnis de l’altra vida. Caos en aquest món, felicitat en el pròxim.”

També l’alegria de poder tastar allò que espera de la vida…

Estic a punt, ja vinc, el món m’acollirà, em cuidarà perquè no se’m pot resistir. El vi de la copa més que no pas a través de la placenta, els llibres directes sota un llum, la música de Bach, passejades per la costa, petons a la llum de la lluna. Tot el que he après fins ara em diu que tots aquests plaers m’esperen, que són barats i accessibles.”

A mesura que avança la investigació policial, el narrador es planteja intervenir com a un protagonista més en l’estratègia de l’acció per tal de defensar els seus propis interessos.

Es planteja lluitar “pel somni de tota la humanitat, la meva llibertat”.

Closca de nou, una simple història de novel.la negra, amb tots els ingredients d’intriga, narrada d’una manera sorprenent i gratament imaginativa.

Sempre hem viscut al castell, Shirley Jackson

Resum (contraportada de l’editorial)

La Merricat Blackwood és una nena solitària i amb molta fantasia que viu al casalot familiar amb la seva germana gran, la Constance, i el seu oncle Julian, un home vell i minusvàlid que es mou en cadira de rodes. La Merricat passa les hores vagant pel jardí, enterrant tresors, jugant amb el seu gat Jonàs i somiant amb viatjar a la lluna i començar una vida nova. I, des que fa sis anys va morir la resta de la seva família, una de les seves obsessions és protegir la seva germana, i la casa, de la xafarderia, l’hostilitat i el rebuig agressiu de la gent del poble. Els dies transcorren tranquil·lament enmig d’una alegria plàcida i solitària fins que una visita inesperada es planta al bell mig del jardí i s’instal·la al casalot. Aterrida, només la Merricat aconsegueix veure-hi el perill; aquesta visita, i la presència constant i abassegadora del passat que no se’n va mai, capgirarà les seves vides definitivament.

L’altra editorial.- 216 pàg.- Traducció de Martí Sales

Apunts de lectura

“Em dic Mary Katherine Blackwood. Tinc divuit anys i visc amb la meva germana Constance. Sovint he pensat que hauria pogut néixer home llop perquè tinc els dits del mig de les mans igual de llargs però m’he hagut de conformar amb el que em va tocar. No m’agrada rentar-me,ni els gossos ni el soroll. M’agrada la meva germana Constance, en Richard Plantagenet i l’amanita fal·loide, el bolet mortal. La resta de familiars meus són morts.”

 

La narradora Merricat, una noia de 18 anys, utilitza una estructura de dietari per explicar la seva pròpia visió personal. Ja a l’inici a més de descriure la seva persona ens fa avinent la importància de la casa familiar i dels seus valors bàsics, l’ordre, l’estabilitat i la rutina:

“ Els Blackwood mai havíem estat una família inquieta ni esvalotada. Ens agradaven els petits objectes corrents i fugaços com els llibres, les flors i les culleres, però els nostres fonaments eren sòlids i les nostres pertinences també. Sempre tornàvem les coses a on els pertocava. Trèiem la pols i fregàvem sota les taules, cadires, llits, quadres, catifes i làmpares, però les deixàvem on eren; el raspall de carei del tocador de la mare mai estava un mil·límetre fora de lloc.

Tot seguit l’acompanyem de visita al poble per fer algunes compres. Un inici molt revelador que a través d’una descripció magistral copsem l’ambient hostil que es respira al poble respecte a la família Blackwood. També sabem allò que inquieta la narradora així com les seves reaccions. Un estil narratiu que ja no ens deixarà fins el final de manera que coneixerem tota la història  a través del punt de vista de Merricat. També el lector d’una manera progressiva anirà fent la seva pròpia composició de tot plegat. Així, podem pensar que la família Blackwood es comportava ancestralment d’una manera despectiva i prepotent  respecte a la gent del poble a causa de la seva posició de classe social dominant. I la gent corresponia de la mateixa manera respecte a la resta de família que encara quedava després de ser enverinada suposadament per la germana gran, Constance. Excepte per anar a comprar al poble, les dues germanes i l’oncle vivien aïllats al seu castell sense deixar que ningú passés per les seves terres. Gairebé sobrevivien a base d’una economia autònoma i autàrquica:

«Ens traguem tot l’any. Ens mangem la primavera i l’estiu i la tardor. Estem esperant a que creixi alguna cosa per merjar-nos-ho.”

En aquest viatge iniciàtic de Merricat al poble, ja veiem que és una noia molt afectada psicològicament i també sabem de la seva reacció mental d’extrema violència. Aquesta conjugació entre els fets reals i el món imaginari de la narradora és un dels elements fonamentals de la novel.la. Qualsevol cosa que trastoqui la vida rutinària i tranquil.la de la casa familiar desencadena una reacció hostil imaginària automàtica.

Diem imaginària, però allò que tota l’estona sobrevola pel relat és saber allò que realment va passar el dia que van morir enverinats la resta de la família, pares i tieta. Aquest és un element d’intriga fonamental que apareix ja a l’inici quan Merricat viatge al poble i els nens li fan escarn tot repetint la cantarella:

Merricat, va dir la Connie, ¿una tassa de te voldràs?

Oh, no, va dir la Merricat, que m’enverinaràs.

Merricat, va dir la Connie, ¿vols anar a dormir?

Enterrada al cementiri per sempre, sí!

Un  altre element d’intriga és quan un dia arriba a la casa el cosí Charles, interessat per la fortuna de les germanes. Merricat ho viu com a una intolerable intromissió que pertorba la rutina de la llar. Aleshores, la novel.la augmenta de tensió fins explotar en un final apoteòsic.

Cal destacar el to irònic puntual, de broma entre les germanes, a manera de vàlvula d’escapament en mig de tanta tensió:

“- No sé si seria capaç de menjar-me un nen  si en tingués l’oscasió

  – No crec que fos capaç de ciar-lo – va dir la Constance

Aquesta novel.la ha suscitat moltes lectures. Una d’elles, potser la més significativa pel nostre Club de Lectura és que narra el patiment i les inquietuds de Merricat, una persona malalta, així com la seva necessitat de tenir aixopluc i de cercar la felicitat. I en aquest sentit és una persona capaç d’adaptar-se a la situació més hostil tot fent costat a la seva germana:

   “Oh, Constance –vaig dir -, som tan felices.”

Ja vàrem debatre en el nostre club de lectura el conte “La loteria”, el conte més famós de Shirley Jackson. També la sorpresa apareix a través de la realitat més quotidiana, de la rutina més recurrent i repetitiva en la vida de les persones d’un petit poble i que ho trasbalsa tot. Com també passa en la magistral novel.la “Sempre hem viscut al castell”.