El mal del ímpetu, Iván Goncharov

Sinopsi (contracoberta de l’editorial)

Escrito en 1838, en El mal del ímpetu afloran algunos de los motivos que caracterizan la singular obra de Goncharov, como el eterno dilema entre actividad y apatía en el que se debaten sus personajes. Tal es el caso de los distinguidos Zúrov, que disfrutan en sus salones de las veladas invernales junto a sus invitados pero que se transforman inquietantemente con la llegada de la primavera. Una fuerza irresistible los expulsa de la ciudad, los empuja a saltar, correr y nadar, a abrirse paso entre matorrales, a trepar los árboles más altos. Todos, desde la abuela ya octogenaria hasta el benjamín de la casa, se ven arrastrados a una actividad frenética en plena naturaleza. Una extravagante dolencia se ha adueñado de ellos y sentenciará su destino. De las tensiones entre la familia enferma y los amigos que intentan protegerla, surge un sutil relato humorístico que ahonda en una de las obsesiones más peculiares de nuestro tiempo.

Editorial minúscula.- 110 pàg.- Traducció de Selma Ancira.

Apunts de lectura

Un narrador en primera persona constata amb gran sorpresa com la família Zúrov de Petersburgo, quan arriba la primavera, es llança d’una manera hiperactiva, compulsiva i frenètica a passejar pel camp.

“ – Feliz primavera”. ¡ Hoy hace un día verdaderamente cálido!
No había acabado de pronunciar estas palabras, cuando –¡ todavía tiemblo!- en la familia entera se produjo repentinamente una agitación extraordinaria…”

Talment com si una força irresistible els expulsés de la ciutat.

“…un espíritu maligno se apodera de ellos, y entonces….
(…) Entonces se ponen a saltar, a correr, a nadar…
(…) – Se lanzan a vadear los ríos, se sumergen en los pantanos, se abren paso por entre tupidos matorrales cubiertos de espinas, trepan a los árboles más altos; ¡cuántas veces se han caído, se han precipitado en abismos, se han hundido en el lodo, han tiritado de frío e incluso, qué horror, han padecido hambre y sed!”. Pàg 31-32.

El narrador, que només coneixia la família Zúrov en les calmoses activitats d’hivern, està disposat a comprovar el perquè de tot plegat i accepta la invitació a acompanyar-los a passar un dia de primavera al camp. D’aquesta manera relatarà la crònica de la seva experiència amb la família Zúroz tot desgranant les diverses aventures dels seus membres.

“A partir de ese momento me convertí en un triste espectador de la evolución del mal del ímpetu”. Pàg.52 .

A l’altra costat de la balança hi ha Nikon Ustínovich, un personatge gandul que passa la major part del temps en posició horitzontal, gaudint dels millors menjars en qualitat i quantitat. Avisa el narrador dels greus perills que corre si vol seguir l’extenuant aventura hiperactiva dels Zúrov. Dels sacrilegis que cometen en considerar per exemple que els mercats i els restaurants són asfixiants en no estar a plena natura.

“¡Imagínate! ¡Qué injustícia! ¡Qué pèsima ingratitud! ¡Asfixiarse en los mercados y en los restaurantes, donde la salud halla refugio y se puede disfrutar de una plácida dicha! ¡Huir del lugar donde se dan cita las obras maestras de los dos reinos más ricos de la naturaleza: el animal y el vegetal ¡”. Pàg. 35

Goncharov fa una sàtira i una caricatura d’un tipus d’individus que opten per un malaltís frenesí d’activitat, legitimada sota un vitalisme salvatge, d’extreure el màxim del suc a la vida.

És també una metàfora plena d’ironia d’un tema de gran actualitat, per exemple entre la gent que s’acaba de jubilar i disposa de temps lliure. La pregunta obligada és: I tu, que fas?. Pobre de tu que no exhibeixis una agenda farcida d’activitats del matí al vespre i entre les quals no hi poden faltar unes quantes hores diàries al gimnàs amb extenuants exercicis.

 

Anuncis

Clases de baile para mayores, Bohumil Hrabal

Sinopsi (contracoberta de l’editorial)

El anciano libertino protagonista de esta novela cuenta la historia de su vida a una bella señorita. Así nos enteramos de sus conquistas amorosas, escándalos, tanto privados como públicos, aventuras militares y de cómo era la vida en los días del Imperio austrohúngaro.

Hrabal, uno de los grandes escritores checos del siglo xx, señala en su prólogo: «Mi tío Pepin fue un héroe, tanto en la vida como en Clases de baile para mayores; él fue mi musa, provisto de una botella y un embudo».

Esta sorprendente novela, alarde de ebriedad, desgarradora confesión del alma, es un relato metafísico de la naturaleza del amor y el tiempo, y demuestra por qué Hrabal se ha ganado la admiración de escritores como Milan Kundera, John Banville o Philip Roth.

Nordica Libros.- 120 pàg.- Traducció: Jitka Mlejnková i Alberto Ortiz

Apunts de lectura

La novel.la és un monòleg amb connotacions de narració oral a través del qual va narrant tot un mosaic d’històries sense ordre ni concert. Així comença:

“Igual que ahora vengo a verla a usted, señorita, antes me gustaba frecuentar a aquellas bellezas de allí, junto a la iglesia; no es que yo estuviera tan entregado a la sacristía, es que al lado de la casa del cura había una tienda, donde un tal Altmann vendía máquinas de coser de segunda mano, …..

Com un allau d’incontinència verbal, fins el final, el vell narrador va desgranant tot un seguit d’anècdotes que va pouant de la memòria sense necessitat de cap fil conductor, només les ganes d’impressionar i seduir la jove que l’escolta. Com si es tractés d’anar inserint penjolls en un fil de collaret. Potser l’element comú de tot pegat és la joia de viure i en especial els fantàstics moments de la vida eròtica. També hi desfilen històries esperpèntiques, de guerra, de personatges institucionals, etc. Sempre amb un to d’humor, d’ironia i tendresa que poc a poc es va traspassant al lector de manera que el narrador se’ns fa entranyable i vitalista.

Segurament, emparats pels mecanismes de la memòria, tots acabaríem explicant aquest tipus d’històries, les més sorprenents, les més divertides i esperpèntiques, les més irreverents, etc.

“…es que, en los tiempos del Imperio, la gente era tremendamente inculta: un lugareño, cavando el campo con un azadón, se cortó el dedo gordo del pie, creyendo que era una lombriz, o los había como el maestro Látal, que pegaba a los alumnos y les estampaba la cabeza contra la pizarra, encolerizado porque los chicos no dominaban el sistema métrico; el cura Zbořil, en cambio, acostumbraba a agarrarlos por el cuello y los sacudía como si fueran conejos, porque no llegaban a entender que la gracia está en la naturaleza divina y al mismo tiempo es un privilegio sobrenatural, por ello también nuestro cura tenía que rezar sin parar para contrarrestar su maldad; una vez dejó el cáliz y se lio a bofetones con los monaguillos, y luego continuó con la misa como si tal cosa…”

“…o el caso ocurrido en Olomouc de un soldado que estaba de guardia y vio que había fuego en el cementerio, se acercó, abrió la morgue y, ¡Virgen santa!, se encontró al encargado del cementerio junto a un caldero ardiendo, y del caldero salían pies y manos humanas: era la grasa que se había prendido; de manera que los guardias se lo llevaron detenido por sacar a los muertos de las tumbas y hervir los cadáveres como bazofia para los cerdos…”

“…en la Casa Católica estuve bailando con una bella señorita y quise hacer la figura del molinete y me salió una hernia… bueno, a un hombre todo le queda bien, pero imagínense a una mujer con un braguero frío con flejes niquelados, y que un hombre, henchido de deseo, palpando se lo encuentre, eso haría temblar todos los ideales y dejaría anulados los deseos… una vez le invitaron a una boda a Jesucristo, nuestro Señor, y bebieron en exceso, y él transformó el vino en agua, ése es el milagro de Caná de Galilea… por aquel tiempo solía tener un sueño que trataba sobre algo parecido, y es que soñar con los huesos de un cadáver significa una gran alegría inminente… no deja de ser interesante ver cómo los poetas jóvenes suelen pensar en la muerte y los viejos bardos en jovencitas… en una ocasión me comentó un cazador lo curioso que es ver cómo los ciervos viejos se entusiasman rondando a una cervatilla añera…”

La novel.la finalitza amb un epíleg que vindria a ser un generós regal de la noia jove al vell orador:

“El sol se iba acercando a la línea del horizonte y la señorita Kamila estaba subida en una escalera de mano, comía unas cerezas y sonreía al anciano de abajo, que todos los días le trae un ramo de rosas, sustraídas en jardines ajenos, y le promete que volarán juntos de Viena a Budapest, para enseñarle todos esos lugares en los que había estado en los tiempos del Imperio Austriaco.

(…) y empezó a descender de la escalera, apoyando el pie en un travesaño tras otro, hasta llegar con sus pantalones cortos abajo, a las seis cestas de cerezas recogidas esa misma tarde, continuó caminando hasta la casita de madera, cogió un balde y, apartando la tapa del pozo, lo sacó lleno de agua fresca; luego levantó las manos, se soltó la blusita manchada con el jugo de las cerezas, se desabrochó el botón del pantalón corto y, sacudiéndose la ropa, se subió la blusita para arriba, mientras el pantalón caía para abajo, y desnuda se fue a un claro, rodeado de árboles frutales, y empezó a lavarse, y el anciano, que se había pasado toda la tarde contándole historias, en ese instante quedó como fulminado, su rodilla doblada, presa de unas manos anudadas, mirando más allá de ella, hierático, arrebatado, tierno, mientras ella le hacía ese regalo que solamente una mujer puede hacer a un hombre, lavándose, a la caída del día, para unos ojos emocionados…”

Clases de baile para mayores, una obra breu i divertida que convida al lector a rememorar les pròpies històries dels temps passats, irrepetibles i que formen part de la nostra vida.

 

Las amistades peligrosas, Pierre Choderlos de Laclos

Sinopsi (contracoberta de l’editorial)

En sus páginas encontramos la deliciosa y libertina atmósfera del Siglo de las Luces, con su sofisticación verbal, su hipocresía social, sus secretos de alcoba y sus despiadadas ambiciones. La marquesa de Merteuil y el vizconde de Valmont, que en otro tiempo fueron amantes, se aprovechan del mejor modo que pueden de la sociedad privilegiada en la que viven. La novela adquiere forma a lo largo de las cartas que estos dos personajes amorales se van enviando. El resultado es uno de los libros más divertidos, descarados y seductores de la literatura universal.

Editorial Random House.- 464 pàg.

Apunts de lectura

És una novel.la del gènere epistolar, formada per 175 cartes intercanviades entre uns 10 personatges durant un període de 5 mesos. D’aquesta manera es crea una polifonia a través de la qual s’il·lustra una crònica de la societat aristocràtica de Paris a finals del segle XVIII des de diferents punts de vista. Una crítica social a la decadència moral de l’aristocràcia, una classe social ociosa i llibertina que utilitza els reus recursos per pervertir la moral i els bons costums.

Els dos protagonistes principals son la Marquesa de Merteuil i el Vizconde de Valmont. Havien estat amants i ara, a manera d’una competició, protagonitzen una guerra per aconseguir el domini, el poder sobre les persones. A través de les cartes expliciten les respectives estratègies per aconseguir els seus objectius en base a una conspiració conjunta i planificada. Les prioritats són a partir de les passions aconseguir el poder. Malgrat comparteixen estratègies i escullen conjuntament les seves víctimes, entre ells la guerra és diabòlica.

Per exemple a la carta 81, la Marquesa, fa ostentació de la seva superioritat respecte al Vizconde, una superioritat que es pot extrapolar com a una qüestió de gènere:

¡Qué lástima me da con sus quejas! ¡Cómo me prueban estas mi superioridad sobre usted! ¿Y quiere ser mi maestro, y dirigirme? ¡Ah! mi pobre Valmont. ¡Qué distancia hay todavía de usted a mi! No, todo el orgullo de su sexo no bastaría para llenar el intervalo que nos separa. ¡Porque no podría usted ejecutar mis proyectos los cree imposibles! Ente orgulloso y débil, ¿le sienta bien, querer calcular mis medios y juzgar mis recursos? Realmente, vizconde mío, los consejos que me da me han enfadado y no se lo puedo ocultar.

En aquesta guerra de gèneres, la Marquesa reivindica la seva fortalesa i independència com a dona i explica com ho ha aconseguit per ella mateixa en base a esforç i dedicació:

¿Cuándo me ha visto usted separarme de las reglas que me he prescrito, y faltar a mis principios? Digo mis principios, y lo digo con intención; porque no son como los de las otras mujeres, dados por la casualidad, recibidos sin examen, y seguidos por costumbre: son el fruto de mis profundas reflexiones; yo los he creado, y puedo decir que yo misma me he formado.

(…) Mi cabeza sola fermentaba; no deseaba yo gozar sino saber, y el deseo de instruirme me sugirió los medios.

(…) Profundizando mi corazón y estudiando el de otros, he visto que no hay nadie que no tenga un secreto que le importe que ninguno sepa; verdad que me parece que la antigüedad ha conocido mejor que nosotros, y de la cual la historia de Sansón podría ser tal vez un ingenioso emblema. Yo, nueva Dalila, he procurado, como ella, emplear todo mi conato en sorprender este secreto importante. Y ¿de cuántos Sansones modernos no he tenido yo los cabellos en la punta de mis tijeras? Por cierto que son los que ya no temo, y los únicos que me he permitido humillar algunas veces. Mas dócil y flexible con los otros, he obtenido su discreción con el arte de volverlos infieles para que no me crean inconstante, con una amistad fingida, una confianza aparente, algunos procederes generosos, y la idea lisonjera, que conserva cada uno, de haber sido mi único amante. En fin, cuando me han faltado estos medios, he sabido, conociendo que iba a romper, sofocar de antemano la confianza que estos hombres peligrosos hubieran podido obtener, ya poniéndolos en ridículo, ya calumniándolos.

Cal dir que la relació entre els dos personatges mai és de cara a cara, sempre epistolar, en tot cas s’esmenta d’una manera recurrent durant la novel·la que tenen pendent una trobada per celebrar els triomfs conjunts.

En una novel·la moralista com aquesta, i tenint en compte la censura de l’època, s’imposa una conclusió de faula moral, de manera que els personatges positius, les víctimes, triomfaran en detriment dels personatges negatius, els manipuladors. Mentre, els lector hem gaudit abastament d’una trama d’estratègies de seducció i manipulació en mig de reflexions filosòfiques, polítiques i socials.
Las amistades peligrosas, després de la Revolució Francesa, va ser condemnada per ultratge a la moral. L’editor a manera de prefaci ja ens adverteix que no pot garantir l’autenticitat del conjunt de cartes publicades i que més aviat es tracta d’una ficció. És a dir, davant qualsevol eventual perill es cura en salut.

Es parla d’amor, però no hi ha amor. És que més que una novel.la d’amor és una novel.la en la qual la relació amorosa és una eina al servei de la manipulació de les emocions, una eina per a la seducció, per aconseguir poder a través del domini sexual. És que l’amor en aquest combat és més aviat una debilitat per a ser sotmès. No estem però, davant una novel.la pornogràfica, ni tant sols eròtica, malgrat que allò que cerquen els dos protagonistes principals és sotmetre les persones a través del sexe.
Potser el personatge que més concentra el tema de l’amor és la Presidenta Tourvel la qual protagonitza un combat febril entre la passió amorosa i la virtut.

En ser el narrador el contingut de les cartes que s’intercanvien els personatges, només el lector disposa de la visió global de la història que s’hi narra. També és el cas d’un dels personatges que per qüestions d’edat queda al marge de les batusses amoroses, la tia del Vizconde de Valmont, que per una o altra raó, al final disposa de totes les cartes, per tant de tota la història i la seva trama.

També s’ha dit que “Las amistades peligrosas” és un precedent de la novel·la psicològica ja que explora el pensament dels personatges, la motivació de les decisions , així com els mecanismes i estratègies per aconseguir els objectius ja sigui la destrucció, la venjança o el domini. No cal dir que per tot això es requereix un gran coneixement de la complexitat de l’ànima humana, la qual cosa és abastament acreditada en aquesta novel·la.

 

 

La vegetariana, Han Kang

Sinopsi (contracoberta de l’editorial)

La vegetariana relata la historia de una mujer corriente, Yeonghye, que por la simple decisión de no volver a comer carne convierte una vida normal en una perturbadora pesadilla. Narrada a tres voces, La vegetariana cuenta el desprendimiento progresivo de la condición humana de una mujer que ha decidido dejar de ser aquello que le obligan a ser. El lector, como un pariente más, asiste atónito a ese acto subversivo que fracturará la vida familiar de la protagonista y transformará todas sus relaciones cotidianas en un vórtice de violencia, vergüenza y deseo.

Editorial Rata.- 240 pàg.- Traducció: Sunme Yoon

Apunts de lectura

La Vegetariana, una novel.la que narra la transformació, una transmutació, un canvi substancial en la vida de la protagonista Yeonghye més enllà d’un simple canvi d’hàbits alimentaris. La història que s’hi narra no és extraordinària: d’una manera sobtada i radical, una dona casada deixa de menjar carn ni cap dels seus derivats. Ara i aquí podria ser ben bé una història quotidiana. La trama, però, resulta ser d’una gran complexitat, amb moltes interpretacions, molts simbolismes, tantes variables com el lector entengui i vulgui. Per tot això estem davant d’una novel.la que lluny de la indiferència suscita intriga, reflexions, suggeriments… La Vegetariana esdevé un símbol, una metàfora.

L’estructura narrativa s’articula en base a tres narradors i d’unes poques intervencions de la protagonista a manera de reflexions sobre els seus inquietants somnis. Els tres narradors són el marit, el cunyat i la germana de Yeonghye . Les experiències de tots tres configuren el perfil de la vegetariana. La narració puntual de la pròpia Yeonghye són els únics indicadors de les motivacions de la seva transformació radical.

“En la mañana del día anterior a que tuviera ese sueño, estaba cortando carne congelada. (…) Durante la madrugada del día siguiente fue cuando vi por primera vez mi cara reflejada en el charco de sangre del granero”. Pàg. 35.

Quines són les motivacions que porten a la protagonista a emprendre la seva odissea? O millor dit, què en pensem nosaltres com a lectors ?. Perquè, tal com hem dit, les explicacions per part de la protagonista són poques i a més són oníriques, emocionals i gens racionals. Per tant, ens movem en el terreny del simbòlic la qual cosa conjuntament amb els elements que aporten els altres tres narradors ens permet elaborar un discurs explicatiu de tot plegat.

D’entrada l’opció vegetariana de Yeonghye provoca un terrabastall familiar, marit, germana, cunyat, pares, en significar una ruptura radical de les costums socials. També en l’àmbit dels altres: companys de feina del marit. Tot això provoca un aïllament creixent de la protagonista però que pel que sembla no l’amoïna massa, entre d’altres perquè aconsegueix alguns beneficis com és el de dormir millor. L’opció vegetariana és una opció volguda a la soledat, a defensar-se de la família?.

Altrament, com ha destacat la pròpia autora, la transformació de la protagonista és una resposta vital al refús a la violència, vingui d’on vingui. Des de la violència domèstica, de la dels pares i familiars, del personal sanitari, fins a la violència exercida per qüestions alimentàries, animals, plantes,… El refús a la violació en moltes i diverses variants, des de la sexual fins a la que atempta a la pròpia voluntat vital, el respecte a la dignitat personal a la pròpia existència.

L’opció de la vegetariana s’inicia amb el refús de no menjar carn ni cap dels seus derivats i va evolucionant cap una alternativa en la qual la relació amb la natura es configura com l’eix central. Li agrada treure’s la roba i fer una mena de fotosíntesi exposant-se al sol. La seva identificació amb l’arbre seria l’exponent radical de la seva alternativa de filosofia de vida. Es passa l’estona fent el pi, ja no cal menjar, només necessita aigua.

Una altre de les reflexions que s’hi poden trobar és la reacció social de refús d’un comportament que es qualificada de contra natura. És una conducta contra les convencions socials i un atemptat al propi sistema social de valors. Per tot això se la considera una pertorbada i se l’ha tanca en un hospital psiquiàtric.

La novel.la interpel.la al lector i li planteja disjuntives com per exemple la de ser partidaris o contraris a l’eutanàsia.

En la seva deriva de transformació, Yeonghye no té por a la mort, tot el contrari la seva voluntat i realització és diluir-se en la natura.

“ Yo ya no soy un animal (…) Ya no necesito comer. Puedo vivir sin alimentarme. Me basta con el sol” Pàg. 189.

Hi ha diverses escenes que causen impacte. Les que més potser són les que narren escenes de violència com per exemple la del dinar familiar. O les que Yeonghye desapareix i la troben en el bosc simulant ser un arbre.

“¿Le habrían brotado ramas infatigables de su cuerpo y raices blancas de sus manos aferradas al suelo negro? Se habrían extendido sus piernas hacia el cielo y sus manos hasta el núcleo de la tierra?” Pàg. 208.

Per un altre costat, els actes eròtics-artístics amb el cunyat sorprenen. Són dos motivacions ben diferents davant un mateix acte. Hi ha sexe però no seducció. Per a la protagonista el fet que el cunyat li pinti el cos amb elements florals li aporta serenitat.

“Ahora que tengo estas pinturas en el cuerpo, ya no sueño”. Pàg.124.

La vegetariana, es pot llegir també com a una metàfora d’algú que intenta portar les seves opcions de vida fins el final, malgrat el refús de tots els qui l’envolten.

Una cosa és clara, la manera com està plantejada la trama, La vegetariana, és una obra totalment oberta a moltes i diverses interpretacions. Si com diu Franz Kafka “Un llibre ha de ser la destral que trenqui el mar gelat que hi ha dins nostre”, aquest resulta ser un bon cop de puny.

 

La princesa de Clèves, Madame de la Fayette

Sinopsi (contracoberta de l’editorial)

Publicada en 1678, La princesa de Clèves tuvo un éxito inmediato y produjo una sonada controversia. Ambientada en los últimos tiempos del reinado de Enrique II de Francia, la novela, considerada la precursora de la narrativa psicológica, cuenta el secreto amor que la noble y galante Madame de Clèves, casada con un fiel y leal caballero, siente por el duque de Nemours, uno de los hombres más atractivos de la corte. Advertida por su madre de la fatalidad de esa pasión, Madame de Clèves oculta sus sentimientos a todo el mundo hasta que al final se confiesa ante su marido, un acto que desata trágicas consecuencias. Definida como la primera novela moderna de la literatura francesa, La princesa de Clèves constituye un profundo análisis de las pasiones humanas y una turbadora indagación en torno a la inseparabilidad del amor y la angustia.

Editorial Mondadori.- 184 pàg.- Traducció: Nicole d’Amonville

Apunts de lectura

L’autor de la primera edició era anònim i en una nota preliminar (“El librero al lector”) s’informava que “El autor ha temido que su nombre disminuyera el éxito del libro. (…) Permanece, pues, en la oscuridad en la que se halla para que los juicios sean más libres y equitativos…”. La primera edició en la que va constar el nom de Madame de Lafayette va ser la del 1780.

La novel.la explora les diverses reaccions i conseqüències de la passió amorosa d’una dona casada que s’enamora d’un altre home. Variacions diverses sobre com es conjuga la passió amorosa amb voler preservar la fidelitat, tot el repte que comporta ser víctima de l’enamorament sense que mai es pugui realitzar la possessió física i sexual en l’acte de l’amor. La novel.la és gairebé un tractat sobre les reaccions psicològiques del procés de la passió amorosa. En el marc d’una societat amb un gran control social i una moral de guardar les aparences, la passió amorosa que s’hi narra s’inicia com un joc d’equívocs, de suposicions, de malentesos, de platonisme. Dins la classe aristocràtica, preservar la moral pública esdevé un manament d’ineludible compliment i la fidelitat matrimonial és sagrada. A mesura que el procés avança i la passió amorosa esdevé una pulsió irrefrenable, afloren els problemes psicològics, diferents segons el personatge, ja sigui la Princesa de Clèves o el duc de Nemours. La radiografia es centra en la Princesa, en la lluita que manté cada dia amb els diversos elements d’una relació amorosa impossible que l’assetgen: la passió amorosa, la fidelitat, la virtut, la moral.. Tot un infern de preguntes i retrets:

“Consideró que era casi imposible que pudiera estar orgullosa de su pasión. Mas, aun si pudiera estarlo –se decía-, ¿De qué me serviría? ¿Quiero padecerla? ¿Quiero responder a ella? ¿Quiero tener una amistad licenciosa? ¿Quiero agraviar al señor Clèves? ¿Quiero agraviarme a mí misma? Y, ¿quiero, finalmente, exponerme a las crueles contriciones y a los mortales dolores que causa el amor?. Pàg. 109.

La novel.la desplega tot un manual d’estratègies de com evitar caure en els requeriments que la passió amorosa impulsa, és a dir, la resistència a pronunciar el SI amb la conseqüent entrega i realització de l’acte amorós. Una batalla entre la virtut i la passió en la qual hi intervenen diverses variables: les que emanen del control social i de la moral pública; les pròpies de la protagonista de respectar-se a si mateixa i de no caure en els perills davant la temptació de la passió amorosa; respectar la fidelitat amb el marit al qual no vol enganyar tenint relacions sexuals amb l’enamorat; la por a ser abandonada per l’enamorat una vegada satisfet el desig amorós.

La princesa amagarà els seus sentiments, però l’angoixa i el desassossec creixent així com el sentiment de culpabilitat la portaran a sincerar-se amb el marit el qual no creu que es tracti d’un amor platònic. Les conseqüències de conèixer la veritat, entre d’altres l’atac de gelosia per part del marit, seran tràgiques.

“¿Por qué no me dejasteis en la calmosa ceguera de la que gozan tantos maridos? Pàg 158

La Princesa de Clèves, és una obra paradigmàtica dins el gènere literari de la novel.la d’amor que narra les vicissituds de l’experiència amorosa, tot un perill davant el qual no val la indiferència. Un exemple de novel.la psicològica al voltant d’una emoció humana sempre actual i universal, l’emoció amorosa.