Frankissstein. Una història d’amor, Jeanette Winterson

Sinopsi (Coberta de l’editorial)

El 1816 Mary Shelley escriu un relat sobre la creació d’una forma de vida no biològica, sobre els límits de la raó i sobre allò que considerem humà. Anys després, a la Gran Bretanya post-Brexit, Ry Shelley, un jove transgènere, s’endinsa al món de la intel·ligència artificial i s’enamora d’en Victor Stein, un professor que lidera el debat públic al voltant de noves formes d’existència.

Frankissstein ens parla dels cossos que habitem i dels que desitgem. Ens suggereix que el futur no és només a les mans de científics arrogants, sinó que també és terreny adobat per a retrògrads oportunistes. Aquesta novel·la, que qüestiona el gènere, el llenguatge, la sexualitat i els límits de la llibertat individual, és audaç, divertida, furiosa i, sobretot, clarivident.

Edicions del Periscopi.- 368 pàgines.- Traducció de: Dolors Udina

Apunts de lectura

Frankissstein narra dues històries que s’interrelacionen. Una comença l’any 1816, a la vora del llac de Ginebra, quan la jove Mary Shelley va tenir la inspiració d’escriure la seva famosa novel.la Frankenstein, envoltada del seu marit, el poeta Percy Bysshe Shelley, de Lord Byron, de John Polidori i la seva germanastra, amant de Byron, Claire Clairmont.

L’altra història, ambientada en l’actual moment del Brexit, tracta sobre Ry Shelley, una metgessa transsexual  (Ry és l’abreviació de Mary), que s’enamora d’un professor anomenat Victor Stein. Victor és un expert en intel·ligència artificial que està realitzant alguns experiments clandestins. Ry de vegades li proporciona parts humanes per a fer experiments (mans humanes que circulen con taràntules, etc).

Un altre personatge de la novel.la és Ron Lord, que fabrica nines sexuals per a homes solitaris. És un comercial sense escrúpols que s’aprofita de les noves tecnologies per conquerir el mercat. Dissenya la seva estratègia en base al coneixement de les necessitats humanes.

A l’altre costat de l’Atlàntic, a Phoenix, Arizona, una instal·lació de criogènia (tècniques de congelació) emmagatzema cossos humans morts que esperen que se’ls retorni la vida.

La trama de Frankissstein va conjugant mitjançant capítols intercalats els diversos moments narratius així com les diferents situacions seqüencials. La part narrativa que fa referència a Mary Shelley i la seva estada al llac de Ginebra, l’estiu del 1816, té el caràcter, el to, la força d’inspiració poètica.

“El que vèiem, les roques, la riba, els arbres, les barques al llac, havia perdut la seva definició habitual i es difuminava en la llarga grisor d’una setmana de pluja.” Inici, primer paràgraf.

“A la nit sèiem tots al voltant del foc que fumejava i parlàvem de tot el que era sobrenatural. Pàg. 14.

Frankissstein és una meditació sobre diversos temes. Sobre la creació literària, sobre les possibilitats de la intel·ligència artificial, sobre la transsexualitat, sobre la biologia i la naturalesa humana, sobre la mort, la sexualitat, les relacions amoroses, sobre les noves tecnologies, la seva ètica i la seva utilització comercial, sobre l’apocalipsi, etc.

“Aquest matí podria ser qualsevol matí, dic. Podria ser la crisi climàtica. Podria ser la nuclear. Podria ser Trump o Bolsonaro. Podria ser El conte de la serventa”. Pàg. 105.

Winterson a través de la literatura aconsegueix que una reflexió d’aquesta magnitud sigui amena, a voltes divertida i en toc cas plena d’idees tractades amb seriositat. En cap cas hi ha discursos moralistes ni intencions pedagògiques.

“El món està al començament d’una cosa nova”, escriu, “el que passarà … ha començat”.  La tecnologia ja és aquí i no sembla tenir aturador. Qualsevol cosa és possible.

Ho assenyala en l’epígraf de “Frankissstein”:

“Podem perdre i podem guanyar però no tornarem a ser mai més aquí”, és de “Take It Easy” cançó dels Eagles.

Les preocupants derivacions de l’avenç tecnològic s’estan traduint en una proliferació contemporània de novel·les de ficció. Frankissstein, n’és una nova mostra, original i intel·ligent.

 

La Madrina, Hannelore Cayre

Sinopsi (contracoberta de l’editorial)

¿Cómo, cuando eres una mujer de cincuenta y tres años que has luchado toda tu vida para mantenerte a flote mientras crías a tus dos hijas y visitas a tu anciana madre internada en una residencia, que tienes un perro, un novio policía y un empleo precario como traductora del árabe para el ministerio de Justicia transcribiendo horas y horas de conversaciones telefónicas entre los móviles intervenidos de traficantes de poca monta, terminas cruzando la línea roja que separa lo legal de lo que no lo es? Nada más sencillo: casi por azar, empiezas a mover toneladas de cánnabis, y lo haces tranquilamente, sin sentir culpa ni temor, sino más bien, digamos, con un alegre desapego… Y así es como, de la noche a la mañana, acabas convertida en la Madrina.

Hannelore Cayre ha conseguido en La Madrina —auténtico fenómeno de público y crítica dentro del panorama reciente del “noir galo”— hacer de su poliédrica protagonista, Paciencia Portafuegos, un irreverente, carismático e inolvidable personaje que Isabelle Huppert encarna magistralmente en la reciente adaptación cinematográfica de la novela.

Gran premio de literatura policiaca

Premio Le Point de novela negra europea

Premio de los lectores del festival de novela negra de Villeneuve-lès-avignon

 

Editorial Siruela.- 248 pàgines.- Traducció: Susana Prieto

Apunts de lectura

Paciencia Cortafuegos, La Madrina, no és una d’aquestes heroïnes que triomfa en tot. Dona solitària, treballa com a intèrpret als jutjats amb un contracte precari.

Paciencia Cortafuegos, la narradora en primera persona, és una bona dona en tots els sentits. Després de quedar vídua, s’ha vist forçada a treballar de valent per dur endavant la família i viu d’una manera austera. Parla àrab i ha aconseguit un reconeixement professional a la policia i als jutjats exercint de traductora de les escoltes telefòniques dels narcotraficants. S´ha de fer càrrec de les despeses de la seva mare ingressada en una residència d’avis, les seves filles són independents i viu sola en un edifici d’un barri d’emigrants de Paris rodejada de la comunitat xinesa.

Davant l’oportunitat d’aprofitar-se del tràfic de drogues s’hi llança sense gaires prejudicis. És una oportunitat única per aconseguir acumular un patrimoni que permeti fer front a les seves necessitats familiars així com contribuir a assegurar el seu futur i el de les seves filles. Aquest és el començament d’una doble vida: continuar treballant com a intèrpret i convertir-se en La Madrina.

La seva veïna xinesa, Madame Fo, que sap molt be com blanquejar diner negre per tal de fer front a les seves necessitats i les de la seva família. Té molt clar el proverbi xinès: “Hablar no hace que cueza el arroz” .

La Madrina és una dona d’una personalitat forta, feta a ella mateixa, i alhora una persona discreta. Una rebel en un sistema jurídic i policial aberrant de les escletxes del qual en treu profit .

“No hay buena policía sin baja policía, se suele decir. Pues bien, que sufran la ley de sus iguales, esos camellos funcionarizados”

No es deixa portar per la cobdícia ni la vanitat. L’austeritat i la discreció és la seva manera de viure. És una dona que amb l’experiència amarga que la vida li ha atorgat, viduïtat, precarietat laboral, ha optat per assegurar el seu futur, quan ja no pugui estar activa professionalment. Una dona intel·ligent que cerca una vida serena, exempta de tot torbament.

Gràcies a l’acumulació de diner se li presenta una vellesa plena d’oportunitats i d’opcions diverses.

“¿Y mañana?

Bueno, es vertiginoso, todas esas vidas que se me ofrecen; un futuro completamente abierto. Puedo volver a Francia (…) o bien (…) O simplemente vivir para mí misma y por el disfrute de verme vivir.

Ya veremos; digamos que por el momento estoy en barbecho…” .

Viure per viure, una opció no exempta de dificultats…

 

Tantos días felices, Laurie Colwin

Sinopsi (contracoberta de l’editorial)

Guido y Vincent son amigos desde niños, estudian en Cambridge (Massachusetts) y comparten sueños: Guido quiere escribir poesía y a Vincent le gustaría ganar el Premio Nobel de Física. Cuando Guido se encuentra con la extravagante Holly a la salida de un museo se enamora perdidamente de ella, pero presiente que no tendrán una relación fácil. Vincent, más abierto y alegre, conoce a Misty en el trabajo y, aunque ella es una misántropa terrible, estaría dispuesto a darlo todo por salir con ella.

A través de las relaciones de estos personajes, de sus cortejos, celos, rupturas y reconciliaciones en el Nueva York de finales de los setenta, Tantos días felices retrata a cuatro personas inteligentes y bienintencionadas que no pueden dejar de creer en el amor. Una maestra en la narración de sentimientos y relaciones afectivas, Laurie Colwin es uno de los secretos mejor guardados de la literatura norteamericana. Su prematura muerte en 1992 le privó del éxito que sin duda merecía; aun así, el número de devotos de sus peculiares comedias de costumbres no ha dejado de crecer desde entonces.

Libros del Asteroide.- 264 pàgines.-Traducció: Marta Alcaraz

Apunts de lectura

En un principi podria semblar que Tantos días felices és una comèdia romàntica i ensucrada sobre gent maca i privilegiada de New York. Però després de la lectura constatem que en realitat  és una novel·la que desenvolupa un discurs sobre el matrimoni i les complicacions de les relacions home-dona. Allò cert, és que en la historia que s’hi narra no hi ha drames melodramàtics la qual cosa ens podria portar a pensar que no és prou representativa de la vida. En tot cas cal pensar que a la vida hi ha també moments de felicitat, de més o menys durada: Tantos días felices.

La novel.la presenta una desfilada de caràcters singulars de dones: les dues protagonistes, la secretària Betty Helen, la Gem (cosina de la Holly), la Maria Teresa,…

No passa el mateix amb els personatges masculins els  qual no són tractats amb la mateixa intensitat.

La trama presenta una simultaneïtat narrativa entre les dues parelles de manera que  anem seguint en paral·lel els corresponents avatars del procés de la relació amorosa: Flirteig, primers estímuls amorosos, inseguretats, coneixement mutu, desavinences…

La manera com s’exposen les vides dels personatges, la manera com es comuniquen les dues parelles, com s’estressen o simplement com gaudeixen de la companyia de l’altre, és d’allò més natural i real.

Els diàlegs resulten ser un punt fort de l’estil narratiu. A través dels diàlegs anem composant les característiques de cada personatge, la seva complexitat, els seus dilemes, inseguretats, les reflexions existencials, …

Els tocs d’humor són recurrents a tota la novel.la la qual cosa ens fa somriure a bastament.

-“Vincent la puso de espaldas a la pared y la besó.

– Estas aplastando los marrons glacés –le dijo ella.” Pàg. 153.

“Y así, el domingo por la mañana, día de su primer desayuno juntos, Guido acabó andando bajo la lluvia para ir a comprar los periódicos” Pàg. 21.

Dues parelles, dos models de seducció, sempre a iniciativa de les dones. Per als homes, la relació amorosa esdevé una carrera d’obstacles i proves.

Passa el temps i les relacions avancen, es consoliden malgrat els entrebancs, la gelosia, “las conjeturas emocionales”,… Els homes viuen un procés d’adaptació, s’hi avenen, s’hi resignen i són feliços. Tots dos homes conclouen que les seves dones continuen sent misterioses i insondables És que l’amor ho cura tot.

“- Tú crees en los finales felices. Yo no. Tú crees que todo va a salir bien. Yo no. Tú crees que todo es fabuloso. Yo no.

(…)

-A veces tengo la impresión de que no entiendes lo distintos que somos.

-Me doy cuenta de ello todos los días –dijo Vincent, pero creo que el amor lo cura todo”.

Todos los días felices, un plantejament enginyós del discurs que la felicitat no és fàcil ni passiva, però, com l’amor o la vida, és una forma d’art que requereix coneixement, gosadia i esforç.

 

Calipso, David Sedaris

Sinopsi (contracoberta de l’editorial)

Si mai us heu trencat de riure llegint els relats còmics i misantròpics de David Sedaris i potser pensàveu que sabíeu on us ficàveu amb la lectura de Calipso, us equivocaríeu.

Quan compra una casa de platja a la costa de Carolina, Sedaris s’imagina que hi passarà llargues vacances relaxants, jugant a jocs de taula i prenent el sol amb la gent que estima. I la vida a la seva segona residència és exactament tan idíl·lica com s’havia afigurat, tret d’una evidència minúscula i irritant: és impossible fer vacances d’un mateix.

Amb Calipso, Sedaris dirigeix les seves fenomenals dots d’observació cap a la mitjana edat i la mortalitat. Però no us equivoqueu: aquests relats són divertidíssims. És un llibre que us pot fer arribar a roncar de tant de riure, com només ho pot fer la família. L’escriptura de Sedaris no havia estat mai tan afinada, i la seva capacitat d’escandalitzar el lector i provocar-li una riallada no té paral·lelisme. Però gran part de la comicitat en aquest volum parteix del moment vertiginós en què el propi cos et traeix i t’adones que la història de la teva vida està més formada de passat que de futur.

Es tracta de literatura de platja per a gent que detesta la platja, lectura obligatòria per als qui avorreixen la xerrameca i aprecien un bon acudit sobre tumors. Calipso és el llibre de Sedaris més mordaç i tendre alhora; i podria molt ben ser el millor.

Editorial Navona.- 304 pàgines.- Traducció: Aurora Ballester

Apunts de lectura

Calipso és un recull de 21 relats, centrats en les pròpies experiències de l’autor. A vegades recorden els guions del gènere teatral anomenat monòleg en el qual el personatge s’adreça directament al públic, interpel·lant-lo i fent que aquest entri dins l’univers de la ficció representada.

De fet, David Sedaris s’ha fet popular, a part de les seves periòdiques publicacions,  per realitzar cada any diversos “tours” per ciutats de tot el món anglosaxó per fer lectures del seu material.

La crítica, més aviat la publicitat editorial, ha fet molt èmfasi en la comicitat del llibre. Ja sabem que la comicitat, el riure, no és un fet objectiu i que depèn de molts factors, tant individuals com culturals. De fet petar-me de riure llegint Calipso no ha estat el meu cas. En tot cas, somriures, bonhomia, honradesa, sinceritat i humanitat.

En la seva escriptura autobiogràfica hi juguen un paper fonamental com a personatges els membres de la seva família i especialment el seu company, en Hugh.

El marc de fons de Calipso és la casa de camp (Sea Section) a la vora del mar a Carolina del Nord. En aquest escenari es desenvolupen les escenes amb els seus germans i amb el seu pare. Escenes de tot tipus, enfrontaments diversos, també sobre la política actual sota el mandat del President Trump, un xoc permanent amb el seu pare republicà.

El procés inexorable d’envelliment planeja sovint en els relats i d’aquesta desgràcia en fa una font d’humor. Potser això provoca la seva obsessió per portar el rellotge Fitbit que controla l’activitat i l’estat físic.

L’humor escatològic també hi és present, sempre, però, amb un to humà i comprensiu.

El fet tràgic familiar es concentra en el suïcidi de la germana petita i en la crisi d’alcoholisme de la mare, ambdós són tractats com a fets de vida de l’entorn familiar.

“Una persona espera que els seus pares morin”, reflexiona. “Però una germana?”

Malgrat el seu enginyós humor, un allau d’acudits, i la immensa tendresa, algunes de les anècdotes que s’hi narren destil·len un to cru i trist.

També és un cant al sostre familiar, el millor refugi davant les situacions d’intempèrie que ens depara sovint la vida.

Resulta esfereïdor l’apunt que explica que el seu pare es trobava en un restaurant del sud dels Estats Units quan des de la cuina algú va anunciar l’assassinat de Martin Luther King i la reacció per part de tots els clients va ser d’aplaudir, menys els seus pares.

David Sedaris, amb els seus relats autobiogràfics demostra que s’enfronta a la vida amb humor tot reflexionant sobre els grans temes de la condició humana: l’envelliment, la mort, la política, l’homosexualitat, el racisme…

 

Desierto sonoro, Valeria Luiselli

Sinopsi (contracoberta de l’editorial)

Un matrimonio en crisis viaja en coche con sus dos hijos pequeños desde Nueva York hasta Arizona. Ambos son documentalistas y cada uno se concentra en un proyecto propio: él está tras los rastros de la última banda apache en rendirse al poder militar estadounidense; ella busca documentar la diáspora de niños que llegan a la frontera sur del país en busca de asilo.

Mientras el coche familiar atraviesa el vasto territorio norteamericano, los dos niños, sentados en el asiento trasero, escuchan las conversaciones e historias de sus padres y a su manera confunden las noticias de la crisis migratoria con el genocidio de los pueblos originarios de Norteamérica. En su imaginación, estas historias se entremezclan, dando lugar a una aventura que es la historia de una familia, un país y un continente.

Desierto sonoro, tercera novela de Valeria Luiselli, combina lo mejor de dos grandes tradiciones literarias, la del viaje y la del éxodo: trasiega por el asfalto y atraviesa horizontes desérticos, se detiene en moteles de carretera y penetra en los territorios íntimos de sus personajes, ofreciendo con precisión una serie de instantáneas que retratan las infinitas capas del paisaje geográfico, sonoro, político y espiritual que conforman la realidad contemporánea. Un relato conmovedor y necesario que muestra la fragilidad con que se definen los lazos familiares, indaga en la manera en que documentamos nuestras existencias y pasamos las historias de generación en generación, y se pregunta qué significa ser humano en un mundo cada vez más deshumanizado.

Editorial Sexto Piso.- 464 pàgines.- Traducció: Daniel Saldaña París i Valeria Luiselli

Apunts de lectura

Acabes de llegir Desierto sonoro, et despertes del recolliment que imposa la lectura,  i el llibre encara està present talment com el dinosaure de Monterroso. Encara fa mal la patada a l’estómac que provoca la novel.la.

Potser l’eix central de la novel.la és el discurs sobre la utilitat de la literatura. En aquest cas, deixar constància del drama de la crisi migratòria dels nens sud-americans que viatgen cap els Estats Units. L’autora ho contraposa amb allò que va passar amb la deportació forçada dels indis americans de la qual cosa només en queden com a testimoni quatre pedres descuidades en un cementiri i alguna llegenda sobre el mite dels caps de les tribus.

A través del suport narratiu de la història d’una família que viatja des de Nova York a Arizona, al costat de la frontera amb Mèxic, l’autora exposa la realitat de la tragèdia dels nens que emigren dels seus països per tal de sobreviure. Nens perduts en el desert, nens perduts en mig de laberints burocràtics, nens empresonats o deportats. La majoria es queden pel camí víctimes dels perills del viatge, del desert, de la fam, de la set o del defalliment.

La novel.la contrasta els dos mons: el viatge del matrimoni científic amb la tràgica diàspora dels nens per sobreviure. La tragèdia migratòria s’exposa a través de diversos registres: l’avió clandestí de nens deportats, la mare Manuela que cerca les dues filles amb el suport de la dona del matrimoni i les elegies de los “niños perdidos”.

Amb el president, Trump la crisi migratòria ha saltat en el primer pla de l’actualitat però la tragèdia ve de molt lluny, fins i tot durant el mandat d’Obama.

El sentit de realitat de la novel.la el dona els documentals que el matrimoni volen gravar, ja sigui, com en el cas de la dona (documentalista), sobre la crisi migratòria actual, ja sigui, com en el cas del marit (documentòleg),  sobre la deportació històrica dels indis forçats a viure en reserves precàries.

La narració oral d’històries i llegendes és un dels recursos narratius centrals. Històries que el marit explica als seus fills sobre la llegenda dels indis apatxes i del seu heroi Jerónimo. Històries com la diàspora que viuen set nens, les elegies de “Los niños perdidos” per aconseguir arribar als Estats Units. Històries que sorgeixen de la imaginació infantil dels dos fills del matrimoni de científics.

Cal esmentar la utilització de la simbologia com a recurs narratiu. Concretament la relació entre identitat i el nom de la persona. D’una manera recurrent es juga entre el nom real i el simbòlic seguint una tradició dels indis apatxes segons la qual el nom era un reflex de la personalitat de cada individu que al final era qui decidia el seu nom. Els únics que no tenen nom a la novel.la són els dos components del matrimoni de científics. Ella, però és una de les narradores. L’altra narrador és el fill gran del matrimoni. Un tercer narrador, en tercera persona és el de les elegies de los “Niños perdidos”.

La crisi de la relació matrimonial del pares és un dels elements d’intriga que formen la bastida de la novel.la. També hi contribueix l’escapada dels dos fills, de 10 i cinc anys, recorrent perduts pel desert.

Des de la ficció, l’autora presenta a través de diversos recursos narratius un testimonia de memòria històrica d’una realitat susceptible de moltes manipulacions pels medis de comunicació que sovint amaguen la veritable causa del problema migratori: la xenofòbia.

Desierto sonoro és d’una gran complexitat de recursos narratius en el marc d’una novel.la tipus sobre el viatge. Es sobreposen diferents nivells de relats i incorpora elements aliens a la trama com les fotos polaroid, la descripció del contingut de les caixes dels diferents membres de la família, les relacions de bibliografia, així com la relació de frases utilitzades i extretes de llibres d’altres autors. Tot això per reforçar la idea central segons la qual tot s’hi val a fi i efecte que la literatura sigui una eina vàlida per explicar una realitat.

El títol de “Desierto sonoro”, potser és una metàfora del testimoni de les petjades que deixen les víctimes en la tràgica diàspora pel desert, petjades que són testimoni del drama que s’hi desenvolupa, ossos, objectes, etc.