Los girasoles ciegos, Alberto Méndez

Sinopsi (contracoberta de l’editorial)

Este libro es el regreso a las historias reales de la posguerra que contaron en voz baja narradores que no querían contar cuentos sino hablar de sus amigos, de sus familiares desaparecidos, de ausencias irreparables. Son historias de los tiempos del silencio, cuando daba miedo que alguien supiera que sabías. Cuatro historias, sutilmente engarzadas entre sí, contadas desde el mismo lenguaje pero con los estilos propios de narradores distintos que van perfilando la verdadera protagonista de esta narración: la derrota.

Un capitán del ejército de Franco que, el mismo día de la Victoria, renuncia a ganar la guerra; un niño poeta que huye asustado con su compañera niña embarazada y vive una historia vertiginosa de madurez y muerte en el breve plazo de unos meses; un preso en la cárcel de Porlier que se niega a vivir en la impostura para que el verdugo pueda ser calificado de verdugo; por último, un diácono rijoso que enmascara su lascivia tras el fascismo apostólico que reclama la sangre purificadora del vencido.

Todo lo que se narra en este libro es verdad, pero nada de lo que se cuenta es cierto, porque la certidumbre necesita aquiescencia y la aquiescencia necesita la estadística. Fueron tantos los horrores que, al final, todos los miedos, todos los sufrimientos, todos los dramas, sólo tienen en común una cosa: los muertos. Pero los muertos de nuestra posguerra ya están resueltos en cifras oficiales, aunque ya es hora de que empecemos a recordar que sabemos.

Éste es el primer ajuste de cuentas de Alberto Méndez con su memoria y lo hace emboscado en un flagrante intento de hacerlo desde la literatura.

Premio Nacional de Literatura 2005, Premio de la Crítica 2005, Premio Setenil 2004.

Anagrama.- 160 pàg.-

Apunts de lectura

Per atzar m’ha caigut aquest llibre a les mans. L’havia deixat enterrat a la pila de llibres per llegir, quan dues notícies m’han esperonat a llegir-lo. Una fa referència a l’estadística de vendes de l’editorial Anagrama que ha fet pública en motiu de la celebració del seu 50è aniversari. M’ha cridat l’atenció que “Los girasoles ciegos” ocupa el cinquè lloc, i el primer d’un autor en llengua castellana. És un dels fenòmens del boca-orella. L’altra, molt més important, és la notícia que a Andalusia, on governa el Partido Popular i Ciudadanos amb el suport de Vox, s’havia retirat el llibre d’ Alberto Méndez de la llista de lectures recomanades a batxillerat.

Quatre relats sobre la Guerra Civil espanyola titulats: Primera derrota 1939, Segunda derrota 1940, Tercera derrota 1941 i Cuarta derrota 1942. Si bé la Guerra Civil va ser un trauma per la societat civil, la postguerra va ser l’execució d’una massacre irreparable per part dels colpistes. D’això parla “Los girasoles ciegos” en situar els relats més enllà de la data oficial de la guerra (1936-1939).

Si una paraula pot sintetitzar el sentit de la novel.la seria la d’una al·legoria a l’absència. L’autor, en la nota que encapçala el llibre, citant a Carlos Piera, esmenta que “El duelo no es ni siquiera cuestión de recuerdo: no corresponde al momento en que uno recuerda a un muerto, un recuerdo que puede ser doloroso o consolador, sinó a aquel en que se patentiza su ausencia definitiva. Es hacer nuestra la existencia de un vacío”.

Els quatre relats narren històries tràgiques amb el denominador comú: persones que varen ser víctimes de la barbàrie de la repressió franquista de la immediata postguerra.

Cada relat és una història autònoma, però els protagonistes s’interrelacionen. Cada relat toca una situació a través d’una seqüència temporal. El primer fa referència a un fet de guerra com és la deserció d’un militar franquista; el segon narra la fugida cap a l’exili d’una jove parella amb un fill recent nascut ; la tercera és situada a la presó, un clima de judicis sumaríssims i afusellaments; el quart, que porta el títol de “los girasoles ciegos, fa referència a la vida quotidiana del Madrid de la postguerra.

Tal com assenyalava el propi autor: “Son historias verdaderas, aunque los nombres y los sitios hayan sido cambiados y la imaginación haya enriquecido los detalles. Las he escrito con el olor y el ruido de la memoria de otros”.  Unes històries que ja per elles mateixes resulten colpidores i commovedores.

L’estructura narrativa és diversa: la d’un narrador en tercera persona (primer relat); el recurs narratiu d’un manuscrit trobat en el bosc (segon relat); en el tercer relat, un narrador en tercera persona, farcit de diàlegs, i del recurs del text d’una carta recurrent; el quart relat presenta una barreja i conjugació de recursos narratius en base a tres narradors, dos protagonistes i un tercer en tercera persona.

Malgrat sabem el final tràgic de les històries per les circumstàncies dramàtiques del moment, la intriga és un element important que conjuntament amb els elements de la tragèdia provoca una lectura d’un alt grau d’emotivitat.

Los girasoles ciegos, quatre relats d’històries existencials substancials i plenament humanes.

Així va respondre el propi Alberto Méndez: “Hay momentos en los que no tienes que elegir entre la vida y la muerte, sino entre la dignidad y otra cosa. Yo he querido hacer un canto a la dignidad”.

 

Anuncis

Dublinesos, James Joyce

Sinopsi (contracoberta de l’editorial)

A Dublinesos, James Joyce reuneix quinze relats que recreen episodis de la seva ciutat. Les diverses històries s’encreuen i els personatges van i vénen, desapareixen i reapareixen, de manera que s’ha vist en aquest llibre una novel·la amb un únic personatge: Dublín. Joyce proposa un recorregut per la ciutat, que va de l’infant dels primers contes fins a la narració final, titulada Els morts, una obra mestra de la literatura, duta al cinema per John Huston.

Editorial: labutxaca.- 276 pàg.- Traductor: Joaquim Mallafrè Gavaldà
Editorial Proa butxaca.- 272 pàg.

Apunts de lectura

El llibre consta de 14 relats curts i un darrer que es podria considerar gairebé una novel.la curta.
Un mosaic d’històries i de personatges. Un noiet colpit per la mort d’un capellà amic; dos estudiants que fan campana de l’escola; el primer amor; una noia abandona els seus plans de marxar d’Irlanda amb un mariner; una mare que conspira per tal que la seva filla faci un bon casament; la que fa gestions per tal que la seva filla faci una carrera musical; l’estudiant que somia fer fortuna com algun dels seus amics; l’alcohòlic que es revenja de la seva mala fortuna amb el seu fill; un amor frustrat d’adulteri que porta a la soledat i a la mort; el camí de la salvació a través de la fe catòlica per a un alcohòlic accidentat; etc.

És un conjunt de retrats de la vida irlandesa a Dublín durant els primers anys del segle XX quan l’ímpetu independentista estava en el seu zenit.

El narrador dels relats va variant, les primeres històries són en primera persona i a partir de l’adolescència l’autor fa servir el narrador en tercera persona. També hi ha un recorregut temporal, des de la primavera del primer relat fins a l’hivern en el darrer.

Els morts, el darrer relat i el més llarg del recull és considerat com a un dels millors de la història de la literatura. En l’escenari d’un ball anual en una casa privada desfilen els grans temes de la societat: el nacionalisme, la política, la cultura, la moral i les bones costums, així com els convencionalismes socials. De cop i volta, la història se centra en un dels protagonistes de la festa i amb gran sorpresa narrativa emana la presència de la mort així com de l’amor. Els darrers tres paràgrafs contenen una revelació que ho fa trontollar tot. L’estructura narrativa fa encaixar magistralment els dos nivells, el col·lectiu i l’individual, primer la celebració i l’alegria i després la mort.

Com ja hem esmentat, Dublín és el protagonista del recull. En una carta al seu germà Stanislaus comenta que l’estructura del llibre seguirà les etapes de la vida: històries d’infància, d’adolescència, de maduresa i, finalment històries de la vida pública o col·lectiva. Històries narrades en un decorat realista de carrers, cases, pubs, parcs, oficines, etc. Un món més aviat sòrdid i mesquí en el qual la misèria i l’alcoholisme són un denominador comú i on l’església exerceix un paper coercitiu i repressor de primer ordre.

Però, pel damunt de tot destaquen les històries de vida d’uns personatges entranyables per la seva humanitat i dignitat. No hi ha valoracions morals ni ètiques. Simplement, es narra amb naturalisme un retaule de vida d’una societat, d’una ciutat, d’uns personatges. Lluny, molt lluny d’una crònica sociològica. Dublinesos, un paisatge farcit de colors, sabors, drames, somnis, frustracions, alegries i penes.

Ataduras, Domenico Starnone

Sinopsi (contracoberta de l’editorial)

El amor es un juego sublime y una gran estafa.

Uno de los mejores libros del año según The New York Times, Kirkus Reviews y The Sunday Times. Por el ganador del Premio Strega, el Premio Castiglioncello, el Premio Comisso y el Premio The Bridge a la mejor novela.

Como muchos matrimonios, el de Vanda y Aldo se ha visto sometido a la tensión, al desgaste de la rutina y aún más, a la infidelidad, pero ha sobrevivido intacto. O eso parece. Porque si se mira con detenimiento, las grietas son evidentes, como las de un jarrón resquebrajado que pudiera romperse al menor contacto. ¿Qué estamos dispuestos a sacrificar con tal de no sentirnos atrapados? ¿Y qué perdemos cuando decidimos volver sobre nuestros pasos? ¿Cuáles son las consecuencias ineludibles de nuestros actos, para nosotros y nuestros hijos? ¿En qué consisten nuestras ataduras? El ganador del Premio Strega, Domenico Starnone, nos ofrece una historia emocionante y profunda: el relato de una fuga y de un falso retorno.

Editorial Lumen.- 184 pàgines.- Traducció de Celia Filipetto.

Apunts de lectura

La novel.la s’inicia amb el lament d’una dona de trenta anys, casada amb dos fills, que es abandonada pel seu marit. Un lament que s’expressa a través de 9 cartes que tramet al seu marit.

En una segona part es narra el testimoni del marit quan ja té 70 anys i repassa la seva vida, especialment l’abandonament de la llar i el seu retorn. Finalment es narra el punt de vista dels dos fills.

Tot plegat, a través dels diferents narradors, és el lector qui composa realment la trama de la novel.la. Una trama, l’eix central de la qual és el retorn del marit i el que això comporta per a la família. El pecat original del trencament és sempre present malgrat les aparences de la falsa conciliació.

Possiblement el títol de “Ataduras” (Lacci en italià) fa menció a les lligadures de la relació amorosa i a la impossibilitat d’alliberar-se’n. Les lligadures que comporta el compromís matrimonial. Són per part del marit el motiu del trencament i segueixen existint en el seu retorn. També pot ser una referència simbòlica de la paternitat concretat en la manera com el pare ensenya al fill a cordar-se les sabates.

No és cap novetat la història que s’hi narra basada en el trencament d’una relació per part del marit que se’n va amb una dona més jove. Ni tampoc resulta una novetat la història d’un retorn per part del marit. Allò interessant és la trama que desenvolupa la novel.la en base a tres testimonis de la mateixa història. Tres punts de vista que composen el relat d’una relació traumàtica malgrat l’aparença d’una falsa conciliació. Aldo i Vanda tornen a estar junts i segueixin així durant dècades fins a la vellesa.

D’una manera recurrent, emergeix el trauma de la separació i la manera com afecta als membres de la família. Mecanismes personals, records, traumes, venjances, ràbia, molt dolor, rutina…

Un día, la parella, ja jubilada, tornen d’unes vacances i es troben el pis destrossat. Això provoca un trauma en la parella en la mesura que constaten que tota una vida representada en objectes ha estat destrossada. El passat i el present es conjuguen d’una manera dramàtica. Les coses destrossades evoquen el passat a través de la memòria. Cada objecte fa aflorar records i vivències. Aldo està astorat perquè ha desaparegut el cub on guardava els seus més íntims records personals. Desesperadament busca entre les runes de la destrossa fotos i documents que poden fer mal a la seva dona. També ha desaparegut el gat de la Vanda que significava el seu més íntim i fidel amic. Tot plegat una metàfora d’una vida familiar.

És possible fer foc nou i començar una nova relació? És possible oblidar i perdonar? Els qui tenen la paraula són l’Aldo, la Vanda i els seus dos fills.

La clau, Junichiro Tanizaki

Sinopsi (contracoberta de l’editorial)

“Aquest any que encetem començaré a escriure sobre un tema que sempre m’havia guardat en aquest diari. Fins ara havia evitat de dir res sobre la relació que mantinc amb la meva dona i sobre la nostra vida sexual per por que ella ho pogués llegir d’amagat i s’ofengués.” Així és com comença aquesta elegant i misteriosa història de corrupció eròtica, escrita per un dels mestres de la literatura japonesa del segle XX. A La clau, un professor amb gairebé trenta anys de vida conjugal decideix estimular de diverses maneres les relacions amb Ikuko, la seva dona, més jove que ell, que ha rebut una educació tradicional molt estricta. Durant el dia, el professor i la seva dona escriuen als seus diaris respectius els desitjos sexuals que tenen. Però el professor no en té prou de mantenir en l’anonimat aquestes confessions, i àvid per sobrepassar els límits, deixarà a l’abast la clau del calaix on guarda el diari. La lectura paral·lela dels dos quaderns posa al descobert els desitjos ocults d’un matrimoni atrapat en la impossibilitat de comunicació i en plena confusió entre l’amor, la passió i la perversió.

Edicions 62.- 192 pàgines.- Traductor: Albert Nolla Cabellos
Edicions Viena.- 184 pàgines.- Traductor: Albert Nolla

Apunts de lectura

Un matrimoni japonès, després de trenta anys de casats, es troben enganxats jugant un joc que els permet sincerar-se sobre els seus respectius gustos eròtics sense haver de passar pel tràngol de parlar-ne obertament.

És el marit, professor d’universitat, qui dissenya l’estratègia del diari personal com una manera de revifar el seu desig i força sexual deteriorada per l’edat.

El sistema no és un acord mutu, sinó que a través dels respectius diaris personals juguen a l’equívoc que l’altre, portat per la curiositat, trobarà la clau per tal de poder llegir el diari del cònjuge tot trencant el dret a la intimitat. És a dir, cadascú de la parella suposa que l’altre llegirà el seu diari malgrat guarden les aparences de respectar la intimitat.

Si bé en un principi els diaris eren realment l’expressió d’uns sentiments íntims i personals, poc a poc esdevenen una manera de comunicar-se sobre tot allò que no es dirien mai. Més encara, els requeriments consubstancials d’un diari (sinceritat, intimitat i secretisme) permeten dissenyar una estratègia a favor dels propis interessos. Cadascú juga les seves cartes en aquest joc ambigu, de suposada veritat.

Així, s’obre un camí d’excitants revelacions, d’imaginacions, un joc no exempt de perversions i que la pròpia intriga va revelant progressivament. La gelosia, per exemple, actua en el professor com a un estímul sexual de primer ordre. La dóna, que ho ha llegit al diari del marit, irònicament el complau gustosament com a prova d’amor.

La trama desplega tot un seguit d’aspectes sobre la naturalesa humana, respecte a l’amor, els sentiments, la fidelitat i el sexe en el moment de la maduresa, ell té 55 anys i ella 45. També, és clar, sobre la salut i l’inevitable deteriorament, especialment per part del marit que és conscient de la pèrdua del seu potencial sexual en relació a la seva dona més jove que conserva una insaciable activitat sexual.

A través d’un triangle amorós desigual, els personatges despleguen les seves relacions en funció dels seus interessos, sentiments i plaers. La casuística és diversa: aventura, voyeurisme, exhibicionisme, fetitxisme, erotisme, sexe, estimació, gelosia, etc.

L’estructura narrativa és construïda en base a les anotacions dels respectius diaris. Talment una alternança de monòlegs. No hi ha un narrador extern als cònjuges de manera que, per exemple, tot allò que sabem dels altres personatges és a través dels respectius diaris. També és a través dels diaris que coneixem l’evolució dels protagonistes.

La clau, malgrat s’inscriu en el teló de fons d’un Japó clàssic, esdevé una novel·la universal que tracta la naturalesa humana tot partint d’un eix central: la pulsió sexual i la seva complexitat.

Allò que vaig estimar, Siri Hustvedt

Sinopsi (contracoberta de l’editorial)

La novel·la més coneguda de Siri Hustvedt (Premi de Llibreters del Quebec, Premi Femina Étranger), arrenca a Nova York el 1975, quan l’historiador de l’art Leo Hertzberg descobreix un quadre extraordinari d’un autor desconegut en una galeria del Soho. Fascinat, compra l’obra i vol conèixer l’artista, Bill Wechsler.

A partir d’aquest moment, els dos homes inicien una profunda amistat que els unirà tota la vida, a ells i a les seves famílies. Molts anys després en Leo recorda la seva vida: el seu matrimoni, el naixement del seu fill i el del seu amic, i ens revela els foscos secrets que han tensat les relacions i els lligams familiars.

Combinant la intimitat de les històries d’una saga familiar amb el suspens d’un thriller, Allò que vaig estimar és una novel.la commovedora sobre l’art, l’amor, la pèrdua i la traïció.

Edicions 62.- 468 pàgines.- Traducció de Jordi Martín Lloret.

Apunts de lectura

El narrador en primera persona rememora la seva història de vida des que va conèixer Bill Wechsler un pintor que va descobrir a Nova York i del qual va comprar una obra primerenca. El catalitzador que el porta a escriure aquest llibre són unes cartes trobades amagades en un llibre.

“Ara tinc la vista malament, i em va costar molt llegir-les, però al final vaig aconseguir desxifrar-ne cada paraula. Quan vaig desar les cartes, vaig saber que avui començaria a escriure aquest llibre”. Pàg.9.

Aquesta circumstància de l’atzar que impulsa la memòria a escriure és adient per tal que l’autora faci reflexions sobre la veracitat i credibilitat de la memòria com a motor narratiu.

“Els records d’un home gran són diferents dels d’un jove. Allò que als quaranta anys semblava vital pot perdre importància als setanta. Al capdavall, fabriquem histories a partir del fugaç material sensorial que ens bombardeja constantment, una sèrie fragmentada d’imatges, converses, olors i el tacte de les coses i de les persones. N’esborrem la majoria per poder viure amb un cert ordre, i la reorganització de la memòria es reprodueix fins que ens morim”. Pàg. 157

A partir d’aquesta historia d’amistat, l’autora desenvolupa una complexa trama centrada en tres eixos centrals. Per un costat un discurs sobre el món de l’art i la creació artística, per l’altre les relacions entre dues parelles amigues i els seus fills i en tercer lloc un “thriller” psicològic. Els tres eixos es van conjugant elaborant una complexa i inquietant trama. L’eix del “thriller” psicològic, tot just iniciat en el primer capítol, va guanyant protagonisme fins a imposar-se en l’estructura narrativa.

Resulta interessant el discurs narratiu sobre el món de l’art a Nova York, centre mundial de les manifestacions de l’art modern en els anys 80 del segle passat, moment històric de la novel.la.

“La peculiar insularitat del món artístic de Nova York sovint havia fet que una obra simple semblés subtil, una d’estúpida intel·ligent i una de sensacionalista subversiva. Tot depenia de com es “promocionava”. Pàg. 432.

Molt de tot això s’hi descriu a la novel.la.

Els protagonistes de la novel.la són adscrits al món intel·lectual i més específicament al món de l’art ja siguin com a autors artístics o bé com a crítics d’art, com és el cas del narrador. I és precisament a través d’en Mark, fill de l’amic del narrador, com es van conjugant els tres eixos narratius. A mesura que en Mark va creixent, des de la infància, adolescència fins arribar a l’edat adulta, el thriller psicològic va gradualment imposant-se en l’estructura narrativa. Com diu la dita: quan els nens són petits els problemes són petits i quan són grans els problemes són grans. Seguint aquest procés, el suspens i la intriga ocupen l’escenari fins el final, quan en Mark ja és un adult. L’art, les performances, la psiquiatria, l’horror i la violència, l’ambient del moment a Nova York, els sentiments, etc. , són, entre d’altres, elements que configuren el clima d’intriga.

No cal dir que l’eix narratiu sobre les relacions de les parelles amigues és farcit d’avatars diversos: d’amor, desamor, sentiment de paternitat, d’infidelitat, amistat, el sentit de la pèrdua, solidaritat, sexe, etc. La història pròpia del narrador està perimetrat per aquest món interpersonal integrat per uns pocs personatges. Sovint explica amb incursions vers el seu interior personal pensaments, sentiments, emocions, etc.

El pou de la memòria d’en Leo, el narrador, és configurat per un calaix en el qual hi va dipositant aquelles coses que li són vitalment significatives. “Allò que vaig estimar”.

“Talismans, icones, conjurs: aquests fragments són els meus fràgils escuts de significat”…. Els objectes es converteixen en muses de la memòria.” Pàg. 460.

És que “Allò que vaig estimar”, també conté reflexions sobre l’art d’escriure:

“Escriure és una manera de localitzar la meva fam, i la fam no és res més que un buit”.