La llegenda del sant bevedor, Joseph Roth

Sinopsi (contracoberta de l’editorial)

Andreas Kartak dorm sota un pont del Sena, embolicat amb papers de diari. Un bon dia la seva sort canvia quan un desconegut li dóna dos-cents francs, amb la condició que, quan pugui, els torni, però no pas a ell, sinó a santa Tereseta de Lisieux, a l’església de Santa Maria de Batignoles. El que el desconegut no sap és que Andreas és un home de paraula, i que amb aquest donatiu ha transformat la vida del vagabund: a partir d’ara la missió d’Andreas serà arribar al diumenge següent amb dos-cents francs a la butxaca per tal de poder tornar els diners a la petita santa. Però París és ple de bistrots i de noies boniques que el desvien del seu camí. I una copeta d’absenta, com ell sap prou bé, pot ajudar a veure-ho tot més clar… Miraculosament, la butxaca d’aquest sant bevedor mai no es buida del tot.

Viena edicions.- 96 pàgines.- Traducció: Judith Vilar

Apunts de lectura

“La llegenda del sant bevedor”, és un relat curt, gairebé un conte, que narra la historia d’un pobre pidolaire ansiós per complir una promesa. Hi ha diversos elements que convergeixen en la lectura que fan d’aquest relat quelcom màgic d’uns efectes sorprenents. Entre d’altres, hi ha el fet que fos la darrera creació de l’autor abans de morir alcoholitzat en el Paris on transcorre el relat.

Joseph Roth narra la història amb una gran simplicitat i linealitat per centrar-se exclusivament en el desig vehement del protagonista per complir la seva promesa. Avatars diversos constitueixen entrebancs per assolir-ho: L’atzar, les necessitats pròpies del bevedor compulsiu, l’amistat, les relacions personals, la solidaritat, etc.

Tot plegat, però, fa que Andreas esdevingui un personatge entranyable, bondadós, tendre, que causa un gran afecte. La conjugació entre el condicionament de ser un borratxo i el compromís de complir una promesa, configura durant tot el relat l’esperança que alleugi una situació de desolació. Una desolació pròpia dels refugiats estrangers que havien acudit a Paris per poder treballar i que la frustració els havia condemnat a la marginació. Malgrat la certesa que la beguda torna la vida més suportable, en cap moment hi ha un discurs moralitzant. La beguda és una presència quotidiana, un factor de vida, un factor també de lucidesa que aporta desinhibició i empatia. També, en despertar i desaparèixer els efectes de l’alcohol, s’imposa la cruesa de la trista realitat.

“En el cuento de Roth se trata del milagro que el vino, en este caso el verde ajenjo, obra por su cuenta, con independencia del borracho; se trata de cómo el vino transforma el mundo, cambia sus leyes, todas, incluso la virtud de los santos, para hacerlo habitable y grato a los que creen en él. Se trata de cómo el vino santifica, en cierto modo diviniza, cambiando el ser del mundo por su haber debido ser…”
(Retall del pròleg de Carlos Barral en l’edició d’Anagrama).

Cal destacar el fet puntual de l’anada d’Andreas al cinema per trobar uns moments d’evasió. L’atrau l’anunci que es tractava d’una pel·lícula d’exòtiques aventures. Va seguint amb entusiasme les aventures del protagonista perdut en el desert, però, en el moment que apareix una caravana i el rescata per tornar-lo a la civilització, Andreas s’aixeca i se’n va del cinema. Ja no l’interessa.

La mort de repent d’Andreas a les portes de l’església precedeix  les paraules de l’autor: “Doneu-nos Déu a tots nosaltres, bevedors, tan lleugera i bella mort.” És una premonició d’un desig, d’un somni, d’un pressentiment final d’un Joseph Roth exiliat a Paris?.

 

 

 

Guillem Tell, Friedrich Schiller

Sinopsi (Viquipèdia)

Guillem Tell fou un heroi mític de la independència suïssa (segle XIV). La seva existència apareix envoltada per una sèrie de llegendes procedents dels segles XV i XVI, en les quals resulta difícil destriar el que és històric del que és literari.

La primera vegada que apareix el mite de Guillem Tell a la literatura és en les cròniques d’Aegiidius Tschudi, gairebé 200 anys després de l’època que se suposa que van ocórrer els fets anteriorment relatats. Però no hi ha cap prova contemporània que Tell existís. És més, hi ha nombroses llegendes que, amb altres personatges i en altres paratges, relaten una proesa semblant a la de Tell.

No obstant això, el mite representa bé la resistència que va sorgir entre els camperols d’Uri des de 1278, que va dur aquest cantó a confederar-se amb els de Schwyz i Unterwalden en una Lliga Perpètua per impedir que els Habsburg violessin les seves llibertats tradicionals (1291). El conflicte va degenerar en una rebel·lió oberta, que es va saldar amb la victòria dels suïssos sobre el duc Leopold d’Habsburg en la batalla de Morgarten (1315). Els tres cantons rurals dels Alps centrals van formar així la Confederació Helvètica, a la qual posteriorment es van anar afegint altres cantons fins a formar la Suïssa actual.

Edicions 62 (Les millors obres de la literatura universal.- Friedrich Teatre, recull de tres obres).- 140 pàg.- Traducció Jaume Creus.

Apunts de lectura

Escrit entre 1802 i 1804, cal situar l’obra de Guillem Tell de Schiller en un context en el qual el protagonista era considerat com a una figura mitològica d’un heroi defensor de la llibertat.

Davant un rerefons històric marcat per l’ocupació de Suïssa per l’Imperi Austríac, l’obra presenta el cas d’una revolta justificada i amb èxit, que defuig en un principi l’ús de la violència. En aquest sentit, uneix l’ideal de la llibertat amb uns valors tradicionals. La revolta que narra l’obra de teatre es basa en la defensa d’uns valors antics, que tracten de recuperar; reivindiquen una autonomia comunitària “dels temps dels nostres avis”. També s’hi narra la lluita per la dignitat personal davant la tirania de l’invasor. Tell personifica l’alliberament nacional però essencialment l’alliberament personal en defensa de l’honor de la llar. La seva acció solitària en defensa de la dignitat humana desencadena la revolta contra l’opressió exercida pels representants de l’emperador estranger.

El barret del tirà Gressler penjat d’un pal era més sagrat com a símbol pur que no pas cobrint el seu cap. La rebel·lió de Tell en refusar la salutació al barret és la causa de la seva condemna a la pena d’enfrontar-se a la mort del seu fill. Els Alps és l’escenari del sentit romàntic, allò sublim es barreja amb l’horror. Davant la tirania de Gressler, la reacció del fill de Tell:

               “Walter
…m’estimo més quedar-me amb les allaus
                Tell
Si, fill, és molt millor tenir a l’esquena geleres que no pas homes malvats” .

A l’obra de Shiller, l’ideal de llibertat abasta tant la llibertat com a consciència individual que com a consciència social. La lluita contra el despotisme polític i social però també contra la tirania que menysprea l’individu que atempta contra la seva dignitat i la seva vida serena i en pau.
I tot això ho fa tot atorgant l’obra un caràcter universal més enllà de les anècdotes concretes com les de la poma i la ballesta.

L’alliberament social només s’aconseguirà, proclama Shiller, a través de la unitat. És l’element indispensable per lluitar amb èxit contra la tirania. El dèspota només podrà ser vençut si el poble té consciència de la necessitat del seu alliberament, no n’hi ha prou amb la voluntat d’uns individus aïllats. Unitat i llibertat són dos ideals en que es basa la història suïssa. Unitat per sobre des interessos personals i dels diferents territoris. Com diu un dels protagonistes, si el suís ha creat la seva terra amb el treball de les seves mans, ¿qui anirà a encadenar-lo?. Aquesta lluita en defensa de la terra és una tasca col·lectiva, i mai s’haurà d’entendre com una venjança pels mals soferts, sinó com un medi per evitar mals futurs. És una lluita que aglutina tothom, tant pels líders que pacten l’estratègia a seguir com pels representants dels sectors més pacífics: Berta que fa servir els seus encants per comprometre un representant de la noblesa; el pròpia dona de Tell i el seu fill, els pastors i pagesos, etc.

“Teniu la meva mà!
Senyor, l’estreta de mans d’un pagès
és paraula d’honor! Sense nosaltres
que és el cavaller? Nostre estament
és més antic que el vostre.”

També la tirania del dèspota s’explica en una doble vessant. Per un costat la resistència política del poble a deixar-se dominar i per l’altre la brutal actuació del representant de les forces d’ocupació motivada per l’enveja d’una societat pròspera i benestant. Tot plegat genera l’odi més irracional i salvatge per part d’un autoritarisme arbitrari que actua amb total impunitat.

Si bé, el discurs propugna la no violència, també es legitima la violència quan l’oprimit no troba enlloc la justícia.

“No, el poder dels tirans té els seus límits;
quan l’oprimit no troba enlloc justícia,
quan se li fa la càrrega feixuga
implora al cel valor amb confiança
i aquí baix cerca els seus drets eternals
que allà dalt foren fixats immutables
com els estels i igualment infrangibles.
El primitiu estat de la natura
en què l’home lluitava contra l’home
retorna. En últim cas, si no serveix
cap més recurs, queda sempre l’espasa.”

Guillem Tell, un cant a la llibertat i als valors humans en un context de revolta social i política. Un tema universal i de rabiosa actualitat. La llibertat i la democràcia sempre estan en perill.

 

Olas, Eduard von Keyserling

Sinopsi (contracoberta de l’editorial)

A comienzos del verano, la generala von Palikow llega a la casa que ha alquilado en la costa báltica para reunir a su numerosa familia. En la misma localidad balnearia se instalan Doralice y Hans, un joven pintor. Ella acaba de abandonar a su marido. Su historia de amor provoca el rechazo de los veraneantes, pero también despierta en ellos el deseo de una vida más intensa y verdadera. Poco a poco la luz y el mar se apoderan de las páginas de este libro, que Keyserling dictó tras quedarse ciego. Publicada por primera vez en 1911, es ésta una novela crepuscular en la que con trazo impresionista se recrea el mundo de la aristocracia alemana en el Báltico, a punto de ser barrido por los vientos de la historia.

Editorial Minúscula.- 221 Pàg.- Traductor: Eugenio Bou

Apunts de lectura

Keyserling descriu un microcosmos situat en un petit poblet de la costa bàltica en el quan conviuen durant l’estiu unes famílies aristocràtiques amb les famílies dels pescadors. Dos mons i un únic paisatge. Per un costat la vida dels treballadors del mar, arriscada i econòmicament pobre, que durant l’estiu aconsegueixen ingressos extres al servei de les famílies estiuejants. I per l’altre costat, la vida aristocràtica: les relacions familiars d’avis, pares i fills, les relacions amoroses, les infidelitats, les il.lusions, frustracions i fins i tot el malestar i el suïcidi…

Tot plegat, un microcosmos de personatges, que actua en un escenari molt concret i limitat per la immensitat del mar. Una platja, unes quantes cases, unes dunes, un bosc i el mar. Tal com indica el títol, les onades són el motor recurrent a totes les seqüències, de dia i de nit: el moviment, el soroll, l’olor, la superfície, etc. El paisatge, tot un personatge molt actiu i sempre present que interpel.la i condiciona la vida de la resta de personatges que hi deambulen. Tot i tothom es relaciona amb el mar, és l’autèntic punt de trobada entre les diferents famílies, les diferents classes socials. El mar calma i exhalta, és un símbol de l’estat d’ànim dels personatges.

“—Lo sé, lo sé, y también sé lo que debemos hacer en este momento para acabar de una vez con esta hora lastimosa. Tenemos que salir y acercarnos al mar. Está oscuro y llueve pero no importa, el mar nos curará, el mar siempre puede ser un acontecimiento, y entonces nos haremos mutua compañía, y ya verás, allí nos sentiremos amigos de nuevo, y luego tú también podrás volver a soportar la lámpara.
Cogió el abrigo de Doralice, la cubrió con él, la tomó consigo y salieron juntos de la casa.
Fuera tuvieron que enfrentarse a un fuerte viento; el fragor del mar era intenso: una confusión de potentes voces que se desgañitaban y se interrumpían las unas a las otras. A la luz del crepúsculo las olas se alzaban como enormes figuras blancas que se erguían, se doblaban, se desplomaban. De vez en cuando Hans y Doralice se encontraban de pronto caminando sobre un lienzo blanco y frío: era una ola que al romper los había alcanzado. Los dos se reían, se apretujaban y Hans preguntaba, gritando en medio de aquel fragor:

—¿No lo sientes, no sientes cómo vamos haciéndonos otra vez amigos?” Capitol 10.

Un mar amic i un escenari de les més grans crueltats i dramatismes.

Un paisatge romàntic que acompanya les tempestes de sentiments i els moments d’alegria, de ball i de festa. Les diferents emocions i sentiments es conjuguen amb la representació d’escenes de la natura, més enllà d’un simple recurs decoratiu.

“Y así fue cómo, cuando el viento otoñal empujó hacia el mar las hojas de abedul desde las alturas de Zibbe y sobre las olas se extendió el oro pálido del sol de octubre, la extravagante pareja siguió paseando un día tras otro a lo largo de la playa; la hermosa y pálida mujer con el velo de luto flotando al viento y el hombrecillo encorvado con su largo gabán gris y seguido por su perro perdiguero, que bostezaba cara al mar, melancólico y aburrido. Los tres esperaban a que el mar les concediese la libertad.”

L’estil narratiu de Keyserling, destaca per la subtil conjugació de moments i relacions amb l’entorn la qual cosa evoca els sentiments i emocions de l’ànima humana.

Eduard von Keyserling (1855-1918) es va quedar cec a causa de la sífilis i va haver de dictar la novel.la a les seves germanes la qual cosa aporta a la lectura una especial rellevància.

 

Ordesa, Manuel Vilas

Sinopsi (contracoberta de l’editorial)

Una novela sobre cómo volver a unir nuestras piezas rotas para entender quiénes somos.
Una lectura íntima de la reciente historia de España.

Realidad y ficción se mezclan en esta novela escrita con una voz valiente y transgresora que nos cuenta una historia verídica, difícil, en la que todos podemos reconocernos.

Desde el desgarro a veces, y siempre desde la emoción, Vilas nos habla de todo aquello que nos hace seres vulnerables, de la necesidad de levantarnos y seguir adelante cuando no parece posible, cuando casi todo lo que nos unía a los demás ha desaparecido o lo hemos roto. Es entonces cuando el amor y cierto distanciamiento -también el que nos permite la ironía- puede salvarnos.

Editorial Alfaguara.- 392 pàg.

Apunts de lectura

El llibre comença amb un epígraf de la lletra de la cançó de Violeta Parra, “Gracias a la vida que me ha dado tanto….” . Després de llegir la novel.la, recordar aquesta nota introductòria li atorga un gran sentit.
Ja només iniciar la novel.la veiem per on anirà la cosa:

“Ojalá pudiera medirse el dolor humano con números claros y no con palabras inciertas. Ojalá hubiera una forma de saber cuánto hemos sufrido, y que el dolor tuviera materia y medición. Todo hombre acaba un día u otro enfrentándose a la ingravidez de su paso por el mundo. Hay seres humanos que pueden soportarlo, yo nunca lo soportaré.”

Ordesa és una auto ficció, en base a dades biogràfiques de l’autor i com passa en moltes novel.les, el protagonista en un moment de crisi personal fa una revisió retrospectiva de la seva vida.

“No sabía cuántos años de vida podían quedarme, pero los quería vivir sin esa esclavitud. Pensaba que no me quedaban muchos años, y los pocos que me quedaban quería dedicarlos a la contemplación de mis muertos, a lo que fuese, incluida la mendicidad.

Ahora iba a vivir del viento. Vivir del viento, me gusta esa expresión, es muy española. Recuerdo que mis compañeros me contemplaban como a un perturbado suicida. Adiós a la nómina. Y la vida renació, y me di cuenta de que nunca había sido laboralmente libre. Me puse eufórico. Me sentí orgulloso de mí mismo.”

El temps de la memòria s’utilitza sovint com a element narratiu. Allò, però, que atorga un element diferent a Ordesa és que la majoria de personatges són fantasmes familiars que interpel·len al narrador.
El punt central de la novel.la és que el protagonista-narrador és assetjat per la seva mala consciència respecte al tracte i consideració vers els pares. Mala consciència que pretén rescabalar a través d’una catarsi profunda en la qual la memòria dels seus pares és el motor de la història.

“Lo que no podía imaginar es esta reconciliación conmigo mismo.”

El punt central de catarsi de l’autor és a través del temps de la memòria:

“Llevo dentro esa memoria como un latido de oscura alegría.”

En aquest procés de catarsi, les coses evoquen escenaris de la memòria que racionalitzats en un present continu aporta reflexió, penediment i conciliació. D’una manera recurrent emfatitza el que suposa la pèrdua material d’un objecte i d’una manera dramàtica quan és irreversible, com és el cas d’incinerar el cos dels pares.

“Por eso solo nos queda la materia, los objetos: casas, fotos, piedras, estatuas, calles, cosas así. Las ideas espirituales son melancolía venenosa, bolas de antimateria ardiendo. La materia, en cambio, aún conserva cierto conocimiento.
“Conectamos épocas, como si nuestros cuerpos fuesen el mensaje.Nuestro cuerpo es el mensaje, y es también el hilo conductor que pasa de una época a otra.
La materia aún conserva un espacio, mantiene el tiempo viejo metido en un espacio. De ahí, de nuevo, y por enésima vez, mi error a la hora de incinerar a mis padres. Las tumbas son un lugar donde rememorar lo que ya no tiene tiempo, pero sí espacio, aunque sea un espacio óseo.
Los huesos son importantes porque son materia que resiste.”

La mort, el diàleg i evocació de la mort configura la novel.la com a una novel.la de fantasmes els quals incideixen d’una manera decisiva en el present del narrador.

La novel.la no hi ha una estructura d’intriga pròpiament dita que estimuli el lector. En tot cas, la intriga cal trobar-la en la mateixa narració d’història de vida del protagonista, farcida d’accidents: divorci, alcoholisme, depressió, desafecció amb els fills, atur, pobresa…

En ser una novel.la vitalista hi ha moltes reflexions sobre tot plegat. Per exemple, la manera de transcendir dels pobres més enllà de la mort: a través de la roba que deixen en herència i utilitzada pels familiars fins que s’esfilagarsa.

Aforismes diversos. Sobre la jubilació:

“Algunos compañeros murieron nada más alcanzar la jubilación. Eso es un castigo del azar. El azar castiga a los calculadores, a quienes calcularon su jubilación.”

Hi ha un escenari sociològic de fons de l’Espanya del “desarrollismo”, del 600, de la tele i dels seus concursos:

“Sin embargo, papá, ahora voy a una cosa que se llama YouTube y busco esos programas de la televisión española de los años setenta y los veo con una nostalgia y un amor indecibles, porque eran tus programas. No es verdad que odiara esos programas, solo hubiera querido que me hubieras cogido de la mano y hubiéramos ido de paseo a la calle, que hubieras estado conmigo en vez de estar con ellos, con los presentadores de la televisión española, con quienes estoy yo ahora, en una pantalla de ordenador, adicto a la nostalgia, adicto a ti, adicto a YouTube. Adicto al pasado.”

La interpel.lació amb els pares ja desapareguts configura una espiral narrativa construïda en base a elements binaris: tristesa i eufòria, vida i mort, etc..tot plegat conjugat amb moments del record ja sigui de la infància, l’adolescència o durant l’edat adulta.

Ordesa, un paradís perdut però que forma part de la memòria positiva del narrador, la que poc a poc ha anat generant un sentiment d’amor, de reconeixement de la paternitat que va fer possible la seva vinguda al món, una vall de llàgrimes i també d’alegries.

Gracias a la vida, que me ha dado tanto.
Me ha dado la risa y me ha dado el llanto.
Así yo distingo dicha de quebranto,
los dos materiales que forman mi canto,
y el canto de ustedes, que es el mismo canto,
y el canto de todos, que es mi propio canto.

                                     VIOLETA PARRA

Millor llibre de l’any 2018 segons Babelia (El Pais).

 

 

“Radicales libres”, “Las lunas de Júpiter”, Alice Munro

“Radicales libres” i “Las lunas de Júpiter”, dos contes d’Alice Munro. El primer recopilat en el llibre que porta com a Títol “Demasiada felicidad” i l’altre recopilat en un llibre que porta el mateix títol: “Las lunas de Júpiter”.

Contracoberta de “Demasiada Felicidad”

Una joven madre recibe consuelo inesperado por la muerte de sus tres hijos, otra mujer reacciona de forma insólita ante la humillación a la que la somete un hombre; otros cuentos describen la crueldad de los niños y los huecos de soledad que se crean en el día a día de la vida de pareja. Como broche de oro, en el último cuento acompañamos a Sofia Kovalevski, una matemática rusa que realmente vivió a mediados del siglo XIX, en su largo peregrinaje a través de Europa en busca de una universidad que admitiera a mujeres como profesoras, y viviremos con ella su historia de amor con un hombre que hizo lo que supo por decepcionarla. Anécdotas en apariencia banales se transforman en las manos de Munro en pura emoción, y su estilo muestra estas emociones sin dificultad, gracias a un talento excepcional que arrastra al lector dentro de las historias casi sin preámbulos.

Contracoberta de “Las lunas de Júpiter”

Los relatos de este volumen son conmovedores y sorprendentes, y en ellos suceden muchas cosas: traiciones y reconciliaciones, amores consumados y lamentados. Pero los hechos que realmente subyacen en Las lunas de Júpiter son las transformaciones que sufren sus personajes con el paso del tiempo hasta observar su pasado con la ira, el resentimiento y la compasión infinita que nadie sabe comunicarnos como Alice Munro.

Apunts de lectura

En la majoria de contes de l’Alice Munro, els personatges principals són dones, com és ara és el cas dels dos contes que hem tractat en el nostre club de lectura.

El tema de “radicales libres” és la d’una viuda afectada per una malaltia greu que afronta com pot el seu drama personal. Un fet puntual i imprevisible truca a la seva porta la qual cosa desperta en la vella una sorprenent imaginació per dur endavant una estratègia per afrontar la delicada i perillosa situació. L’instint de vida, malgrat la sentència irreversible de la seva malaltia, fa que es revel.li amb astúcia i intel·ligència. La seva estratègia basada en construir un relat esdevé una fantàstica sorpresa. Al final, el conte encara rebla més el clau en aquest sentit.

El tema de “Las lunas de Júpiter” és una anodina crònica familiar, d’una dona que acompanya el seu pare a una revisió mèdica. A partir d’aquest insignificant fet, esclata una espiral d’efectes multiplicadors, de pensaments, de drames, de problemes, etc. que sobrepassen la rutina quotidiana i ens transporten molt més enllà d’allò inicialment previsible. La presència de la malaltia del pare a l’hospital és un factor desencadenant d’una revisió de la vida de la filla tant de la viscuda en el passat com de la present de dona casada amb dues filles.