En nom del fill, Donna Leon

Sinopsi (contracoberta de l’editorial)

El pare de Paola li demana a Brunetti un favor personal: que investigui amb discreció un amic seu octogenari. Solter, homosexual, relacionat amb el món de l’art i amb una fortuna sense hereus, aquest amic vol adoptar com a fill un jove de quaranta i pocs anys. Tots els seus amics l’han intentat convèncer que no ho faci. Si el que vol és afalagar l’home amb regals, endavant, però adoptar és molt seriós i un cop obert el procés no es pot fer marxa enrere.

Brunetti ha d’investigar qui és aquest jove: un habitual del món de l’art, encantador i educat, ben relacionat amb homes madurs amb diners i poder; endinsar-se en el seu passat. ¿De veritat es tracta d’amor? La mort sobtada de l’ancià, però, i una visita inesperada amb motiu del funeral precipita les coses.

Edicions 62.- 320 pàg.- Traducció de Núria Parés Sellarés

Apunts de lectura

Amb aquesta novel.la ja en són 28 les que Donna Leon ha dedicat a la sèrie del comissari Brunetti. El temps passa, també pel matrimoni Paola i Guido Brunetti i els seus dos fills, Raffi i Chiara. Però, amb tot, el comissari segueix mantenint la seva essència.

Com no podia ser d’una altra manera, el punt fort de la novel.la segueix essent el tarannà propi del comissari Brunetti: un home normal, honest, afable, simpàtic i culte. A la novel.la “En nom del fill” el seguim en el moment de triar un nou llibre de lectura i la seva predilecció pels clàssics dels quals sempre en treu alguna reflexió.

La novel.la s’inicia amb l’entrevista de Brunetti amb el seu sogre, el comte Falier, el qual li demana que utilitzi la seva posició per esbrinar un tema personal que li preocupa. Allò que ara en diríem tràfic d’influències. Però quan en Brunetti arriba a la Questura, és el seu cap immediat, el ‘vicequestore’ Patta, el que li planteja també una operació semblant en relació a un problema familiar que pateix. D’aquesta manera, tornen els personatges de la sèrie, la secretària Elettra i la “commisario” Claudia Griffoni, eficients en la gestió de contactes per aconseguir les informacions impossibles. També la resta de col·laboradors. I també, és clar, la decadent Venècia farcida de turistes. I també, no podia faltar, l’afició gastronòmica de Brunetti, especialment gaudint dels plats de casa seva.

En aquest escenari abastament conegut, aquesta vegada la trama es decanta per un cas l’eix central del qual és la cobdícia humana.

En el prefaci, Donna Leon, dóna a conèixer el pla essencial de la seva novel.la, “En nom del fill”:

Les coses bones que desitgem, sovint esdevenen la nostra ruïna.                                                     Jo anhelava descendència, i un fill vaig tenir.
I quin fill, que tothom em felicitava.
Però qui voldria ser pare en el meu lloc?
La benedicció duia un verí imperceptible.
Händel, Samsó, acte I, escena 3

Tal com manifesta l’autora a les entrevistes, la novel.la negra ha de tenir un crim i en aquesta la víctima és el d’una persona propera a la família del comissari.

Un altre element de la trama és la reflexió moral sobre l’homofòbia, l’aversió contra persones homosexuals. En aquest cas per part d’una classe social privilegiada que desaprova la conducta d’un membre homosexual de la seva saga. D’una manera més genèrica també planeja el prejudici i l’hostilitat a nivell social.

Aquesta reflexió es conjuga amb la de la necessitat de l’amor que proclama el personatge homosexual que catalitza la història que s’hi narra.

“Desitjo tenir algú a qui estimar –va dir en Gonzalo, i després va afegir -: I l’he trobat a ell”. Pàg. 161.

La bonhomia del comissari Guido Brunetti esdevé fonamental per resoldre satisfactòriament el cas. És aquest tarannà allò que dilueix la normal desconfiança vers la policia tot aconseguint la col·laboració decisiva de terceres persones. I com sempre, sense fer servir la violència, ni tant sols verbal.

En aquesta novel.la,  de l’autora que ha estat mereixedora del Premi Pepe Calvalho 2016, tornem a trobar les essències de la sèrie en una nova aventura en la qual es conjuguen els conflictes morals amb l’amor, la cobdícia i la intriga.

 

Anuncis

El concierto de los peces, Halldor Kiljan Laxness

Sinopsi (contraportada de l’editorial)

Delicioso divertimento literario que reúne todo un catálogo de personajes y de anécdotas cuyo denominador común es su relación con el protagonista: Alfgrimur es un muchacho que, abandonado por su madre al nacer, crece con su abuelo, Bjórn, un pescador que se niega a variar el precio del pescado ignorando la ley de la oferta y la demanda. En su casa, a las afueras de Reikiavik, conocerá a una asombrosa colección de excéntricos, desde capitanes de guardacostas hasta especialistas en fosas sépticas. Laxness, haciendo recordar a Dickens, comienza su divertido collage de temperamentos, con este párrafo inolvidable: “Un sabio afirmó que, aparte de perder a su madre, para un niño no hay nada más sano que perder a su padre. Aunque lejos de mi suscribir en su integridad estas palabras, lo cierto es que también sería el último en rechazarlas de plano.”

Editorial Turner.- 291 pàg.- Traductor: Enrique Bernardez

Apunts de lectura

El protagonista es Álfgrímur, un nen orfe abandonat per la seva mare en mans d’una parella de vells que el crien com si fossin els seus avis.

El narrador, en primera persona, és el propi Álfgrímur que a mesura que va creixent va explicant la seva vida a casa dels avis els quals gestionen un hostal rural a prop de la que serà la capital d’Islàndia, Reikiavik.

“Aquella casucha de tierra hacía las veces de albergue gratuito para cualquiera que lo desease. En la época en que mi vida estaba empezando, había gran afluencia de esa clase de gente que denominábamos «exiliados», pues huyen de su país; con lágrimas en los ojos, se alejan de su terruño y de sus hogares porque las cosas van tan mal que sus hijos no alcanzan jamás la edad adulta, sino que mueren de pequeños”.

La novel.la és una desfilada d’històries i personatges que van passant per l’hostal de manera que va creant una crònica d’un temps i d’un país. Així, es van explicant les tradicions, la cultura i la manera de viure de la realitat rural islandesa. El denominador comú és la bonhomia dels personatges davant la lluita per la supervivència, amb una visió del món senzilla, amable, resignada i d’una vida plena de serenitat i dignitat.

El nen Álfgrímur admira les persones que l’han acollit, de manera que sense cap més punt de referència aspira a seguir els mateixos passos que el seu avi i reconeix la tasca formativa que li ha atorga l’àvia, una gran sabia de la vida. L’extrema generositat dels avis els porta a decidir el millor futur pel noi i encarrilar-lo vers els estudis superiors malgrat comporti el seu allunyament.

Entre els diferents personatges, destaca el fill de la seva tia avia, Kristin, un cantant d’òpera de fama mundial, un orgull popular de la Islàndia rural. De tant en tant s’anuncia la seva visita al seu poble natal tot creant tot tipus de despropòsits i misteris. Seria com un contrapunt del noi Álfgrímur, que no coneix res més que el seu poble. També el seu “alter ego” en seguir uns passos semblants als que varen portar a Garðar Hólm a estudiar per cantant. Aquest, que ja està de tornada de tot, l’aconsella sobre la misèria de l’èxit i la vanitat.

Un altre factor que fa molt interessant el llibre és la narració d’un món rural primitiu i essencial en el qual ja es comencen a endevinar les primeres tensions amb el món de la ciutat el qual s’anirà imposant progressivament fins a soterrar-lo.

Un torn marca l’entrada i la sortida de la granja. Un torn que s’obre a la immensitat de la natura: rierols, boscos, pluja, animals, plantes,…. Tota una metàfora que també obre la porta a la immensitat d’altres mons, a la immensitat de la vida…

“Era estupendo volver a escuchar las notas de aquel reloj en cuyo interior habitaba un bicho raro; y haber podido vivir allí, en Brekkukot, en aquella casita de barro que era la razón de ser de todas las casas de la tierra; en aquella casa que daba acceso a las otras casas”.

Si bé el narrador és el personatge Álfgrímur, l’autor va deixant senyals per indicar que en realitat és ell, l’escriptor, qui recorda i explica la seva història unes desenes d’anys després.

“Pero ahora, cuando todos los participantes de estos sucesos han pasado ya a mejor vida y aquel mundo ha terminado para siempre, y lo único que queda de él soy yo mismo, los espíritus escapan del pozo del olvido. Personas e imágenes de un mundo pretérito se reencarnan otra vez y adquieren el significado que en aquellos momentos quedaba oculto”.

El temps, les vides van passant, Álfgrímur ja és un adult i arriba el moment de canviar d’aires. El rellotge de la casa obre i tanca la novel.la i simbòlicament tota una vida.

“Durante un tiempo, no se había oído nuestro reloj, prácticamente como si no existiese. Pero en aquellos últimos días en la sala reinaba el silencio, y pude comprobar que seguía haciendo tictac. No se dejaba distraer de su tarea. Poco a poco iban pasando los segundos en el reloj de mi abuelo, diciendo, como en tiempos pasados, etér-nidád, etér-nidád.”

El canvi és vida i la vida és canvi. Una imatge final resumeix amb gran potència el moment de la partida de Álfgrímur tot tancant el parèntesi d’un temps, d’un món i d’unes persones que l’han fet possible.

“Cuando estaba ya con mi bolsa en la cubierta del vapor correo Norðstjarna, los vi dirigiéndose lentamente hacia casa; hacia nuestro torno; hacia Brekkukot, nuestra granja, que pronto sería arrasada hasta confundirse con la tierra. Iban cogidos de la mano como dos niños.”

 

Un amor d’en Swann, Marcel Proust

Sinopsi (contracoberta de l’editorial)

Charles Swann, un home faldiller i ben relacionat amb l’alta societat parisenca, coneix un dia al teatre la bella Odette de Crécy, amb la qual coincideix després regularment al saló de la senyora Verdurin. Al principi, en Swann no se sent particularment atret per ella; tanmateix, a casa dels Verdurin, el so de la sonata de Vinteuil li desvetlla un sentiment amorós que fins aquell moment no havia conegut mai. Després d’una nit en què ell la busca per tots els restaurants i bars de París, en Swann i l’Odette esdevenen, finalment, amants. Tanmateix, a partir de llavors la gelosia es convertirà en el motor de la seva relació, especialment quan en Swann descobreix que l’Odette duu una vida que ell ignora.

Viena Editorial.- 304 pàg.- Traductor Josep Maria Pinto

Apunts de lectura

Un amor d’en Swann, forma part de la gran novel.la de Proust “La recherche del temps perdu”. És una novel.la dins la novel.la. Malgrat és un text independent, (el narrador canvia a la tercera persona en relació al llibre primer de la Recherche) manté molts vincles amb el conjunt. Per exemple també hi trobem el mecanisme associatiu que tant famós ha fet a Proust en universalitzar el temps personal. En explicar la seva història personal a través de la memòria elabora la llei per la qual evoquem els records a partir d’una espurna que ens porta a associar el moment passat amb el present. Una associació que fa decaure la contingència del temps.

Així, Swann quan per primera vegada assisteix a les vetllades de la senyora Verdurin és sorprès per una tonada de la sonata de Vinteuil la qual cosa li desperta els escenaris del record. Múltiples sensacions del record flueixen i es conjuguen amb les del present.

“El pianista tocava per a ells dos la petita frase de Vinteuil que era com l’himne nacional del seu amor. Començava per la insistència en uns trèmuls de violí, que durant algunes mesures es senten sols, ocupant tot el primer pla, després tot d’una semblen separar-se i, com en els quadres de Pieter de Hooch, als quals, el marc estret d’una porta entreoberta dóna profunditat, llunyana, d’un color diferent, en el vellutat d’una claror interposada, apareixia la petita frase, dansaire, pastoral, intercalada, episòdica, pertanyent a un altre món….”.

Un amor d’en Swann, és una fenomenologia sobre l’amor que descriu el procés en les diferents fases. No de la relació amorosa entre Swann i Odette, sinó que se centra amb Swann tal com indica el títol. Proust realitza gairebé un laboratori en el qual s’analitza el procés interior que segueix Swann: Indiferència, enamorament, gelosia, sofriment, desamor. La novel.la no és explícita en fets ni en altres personatges que no sigui la vida quotidiana de Swann.

En un principi, Odette no despertava Swann cap sentiment d’amor, més aviat d’indiferència. Després, Odette inicia el procés de seducció en el qual la dialèctica presència/absència d’aquesta és un factor decisiu. Swann comença a crear el sentiment d’enamorament que per a Proust és un sentiment subjectiu en el quan la imaginació és fonamental.

Swann és una persona amant de l’art i d’una gran sensibilitat, malgrat no ho exterioritza. Aquesta sensibilitat el porta a sublimar la imatge d’Odette amb els personatges dels quadres de Botticelli. Ara quan veu a Odette veu una pintura, una obra d’art, una persona diferent a la real. Es produeix un procés de cristal·lització a partir d’elements subjectius i interiors. La necessitat de posseir l’obra d’art forma part del procés d’enamorament.

En el procés d’enamorament per part de Swann s’hi descriu el mecanisme de l’amor vanitat. És a dir, el mecanisme que actua de catalitzador de la passió amorosa per la qual cosa desitgem allò que volen els altres.

“..però des que es va fixar que Odette era per a molts homes una dona encantadora i cobdiciós el seu atractiu que per a ells oferia el seu cos, va despertar en Swann un desig dolorós de dominar-la totalment, fins a les més recòndites parts del seu cor”.

L’aparició d’altres pretendents, l’angoixa per l’absència, provoca un procés de gelosia. S’inicia un sofriment inevitable si s’estima realment.

Un amor d’en Swann, és un estudi sobre el procés de la gelosia, dels diferents avatars i casuística que pateix el protagonista amb la seva relació amorosa amb Odette. Swann emportat per la gelosia busca obsessivament situacions objectives per confirmar-ho, encara que sigui una insinuació, un detall. El camí de la sospita esdevé un calvari per Swann. A vegades l’estat de gelosia el porta a cometre errors, de veure coses que no existeixen i és que són els sentiments malaltissos els que manen. També el porta a cercar la conducta d’Odette en el passat com si fos un factor consubstancial en ella.

De mica en mica, davant l’absència permanent de l’amada i la constatació i les proves de l’existència d’altres amants, s’imposa el desamor i la indiferència. I d’aquesta manera acaba el patiment.

I ja al final de la novel.la quan torna a sentir la sonata de Vinteuil en una festa de l’aristocràcia a Paris, se li tornen a evocar tota una cascada de sensacions però ja queda lluny aquell himne de l’amor amb Odette que havia estat durant les vetllades a casa de la senyora Verdurin.

“Vinteuil era un d’aquells músics. En la seva petita frase, amb i que aquesta presentava a la raó una superfície obscura, hom hi endevinava un contingut tan consistent, tan explícit, al qual donava ella una força tan nova, tan original que els que l’havien oïda la conservaven en ells en el mateix peu que les idees de la intel·ligència. (…)Fins quan ell no pensava en la petita frase, aquesta existia latent dins el seu esperit amb igual títol que certes altres nocions…” .

Swann, ja alliberat dels sentiments malaltissos que tenia per Odette, li torna la raó de la intel·ligència:

“li hagués agradat mirar aquell amor, del qual acabava de sortir com es mira un paisatge que va desapareixent; però és tan difícil desdoblar-se d’aquesta manera i donar-se un espectacle d’un sentiment que ja no és dins del cor.”

El personatge de Swann tornarà a aparèixer el d’altres moments de la “Recherche” però ara en aquesta novel.la ens deixa amb una afirmació contundent:

“I veure que he malbaratat anys de la meva vida, que he volgut morir, que he tingut el meu més gran amor, per una persona que no m’agradava, que no era el meu estil de dona !” .

 

La maleta, Serguei Dovlàtov

Sinopsi (contracoberta de l’editorial)

Quan Serguei Dovlàtov va aconseguir marxar a Occident, cada emigrant tenia dret a emportar-se només tres maletes de la Unió Soviètica. Ell en va tenir prou amb una. Gairebé deu anys després, ja instal·lat a Nova York, Dovlàtov es retroba amb aquesta maleta, intacta, oblidada al fons d’un armari. A dins hi ha vuit objectes, cadascun amb una història al darrere. Vuit històries que formen un autoretrat d’un dels escriptors russos més originals i estimats del segle XX.

Serguei Dovlàtov, amb una economia de mitjans sorprenent i un instint finíssim pel ritme i la paraula justa, ens ofereix a La maleta els records, sovint regats amb massa vodka, de la seva quotidianitat a la Unió Soviètica. Uns relats que serveixen per comprendre fins a quin punt la tragicomèdia i l’absurditat poden explicar les misèries i les grandeses de les nostres vides.

Serguei Dovlàtov va néixer el 1941 a la ciutat russa d’Ufà i va morir quasi cinquanta anys després a Brooklyn. Entremig el van expulsar de la universitat, va treballar de vigilant en un camp de treball (experiència que descriu a La zona, LaBreu, 2009), va estar a la presó, va fer de periodista, de traficant al mercat negre i de guia del Parc Puixkin. Vivències que traslladaria al paper en títols com Els nostres, El compromís o La maleta. A finals dels anys setanta les autoritats soviètiques el van “convidar” a abandonar el país, i va ser en el seu exili americà quan va rebre el reconeixement que es mereixia, amb la publicació dels seus relats a The New Yorker i amb exitoses edicions en rus de la seva obra.

Després de vuit anys als Estats Units, l’autor troba al fons d’un armari la maleta que el va acompanyar en aquest viatge sense retorn, i hi troba una sèrie d’objectes que actuen com a catalitzador per relatar alguns dels episodis més lluminosos de la seva antiga vida, que es resolen invariablement mitjançant un humor àcid revelador del teatre de l’absurd que era la Unió Soviètica. Tal com digué Brodski, “la tonalitat de la prosa de Dovlàtov és d’un burlesc contingut, malgrat el tarannà desesperat de l’existència que l’autor descriu”. Qui obri La maleta ho podrà comprovar.

LaBreu Edicions.- 144 pàg.- Traducció: Miquel Cabal Guarro

Apunts de lectura

El pròleg inicial i l’epíleg final emmarquen el propòsit de l’autor en escriure “La maleta”. Entre ells, flueixen les vuit històries que s’hi narren.

A partir del recurs narratiu de trobar els objectes guardats en una maleta, Serguéi Dovlátov, va narrant alguns episodis de la seva vida a la Unió Soviètica. Tot allò que la memòria li evoca. Tal com deia Proust “cada hora de la nostra vida s’encarna i s’amaga sota un objecte material…allà queda presonera fins que trobem l’objecte” . D’aquesta manera cada objecte trobat a la maleta evoca una història de vida.

Si bé hi ha una crítica implícita a la situació política que el va expulsar del seu país, allò que destacaria, però, de “La maleta” és el toc profund sobre la condició humana alhora de traslladar en forma de literatura la seva experiència biogràfica. Tal com esmenta en el pròleg, a la maleta hi ha “la seva riquesa”. : “Des de Marx a Brodski”, és a dir des de la Unió Soviètica a Nova York on hi viu el seu amic.

“ Vaig contemplar la maleta buida. Al fons hi havia Carles Marx. A la tapa, Brodski. I entre ells, una vida única, perduda”.

És clar que hi ha nostàlgia en el fet de narrar des de Manhattan les històries passades a la Unió Soviètica i a més evocades per objectes emblemàtics.

Cada objecte trobat a la maleta es transforma en una narració. Les històries són com contes que tenen plena autonomia i que allò que tenen en comú és la biografia del narrador. L’eix central de tots ells és la condició humana, tenyida a vegades d’ironia, de situacions esperpèntiques, de l’absurditat de la força de l’atzar. El propi autor ho resumeix amb un to vitalista: “La nostra vida és només un gra de sorra a l’oceà indiferent de la infinitud. Intentem almenys que aquest instant no s’enfosqueixi de tristor i d’avorriment. Intentem deixar una esgarrapada a l’escorça terrestre.”

L’alcoholisme és un fet recurrent en cada història que s’hi narra, de la mateixa manera que ho és a tota la literatura russa. Les marques de vodka «Moskóvskaya» i Stolíchnaya» resulten gairebé familiars. Forma part de la manera de viure fins el punt que el fet de no emborratxar-se es considera que és un requeriment necessari per a ser considerat un bon marit.

També hi ha tristesa i melancolia, com per exemple en el capítol “Una camisa de popelin”, quan a partir de l’àlbum fotogràfic que la seva dona guarda en un calaix emergeixen reflexions sobre la crisi de la seva relació amorosa.

A l’epíleg, l’autor remarca el caràcter metafòric de la maleta, el bagatge d’experiències viscudes que tots portem al damunt. De tal manera que quatre coses a la maleta sense massa valor material poden evocar un tresor de riqueses de vida viscuda. Allò essencial no és a la vista, ho portem a dins.

“Hi ha una raó perquè cada llibre, fins i tot els que no són molt seriosos, tingui la forma d’una maleta”.

 

El roig i el negre, Stendhal

Sinopsi (contracoberta de l’editorial)

Julien Sorel s’alça, enmig de la grisor de la vida quotidiana, esforçat per remuntar –els seus orígens humils i provinciana, per esdevenir algú important en una societat que li és hostil. Home sensible intel·ligent, amb tota l’ambició, home d’esperit cínic i cor eixut, isolat en la seva aventura, la passió el durà a faltar en el moment de més fredor. La trama d’El roig i el negre es basa en la crònica judicial d’un cas real: un jove de vint anys és guillotinat per haver atemptat contra la vida de la seva amant.

Però Stendhal construeix un personatge que va més enllà del que el va inspirar: Julien Sorel esdevé un autèntic mite que ens ajuda com pocs a conèixer com som de debò els europeus, que ens va baixar sense adonar-nos-en cap a les profunditats de la seva ànima, que és la nostra ànima col·lectiva, on palpita aquell impuls irrefrenable que els gran romàntics va explicar millor que ningú. Contradictori, complex. Com el roig de la passió i el negre de la submissió.

Editorial Proa.- (primera edició 1930).- 500 pàg.- Traducció de Just Cabot

Apunts de lectura

La trama de la novel.la s’articula en base a les aspiracions del jove Julien Sorel per aconseguir l’ascens dins l’escala social francesa. En la França posterior a la revolució de 1789 – 1799, les eines per aconseguir un desclassament social per part de les classes modestes eres bàsicament: la carrera eclesiàstica, la carrera política dins l’administració i l’ascens a través de l’amor.

El protagonista inicia el seu pelegrinatge d’ascens social a partir de la carrera eclesiàstica tutelat pel padrinatge del rector del poble.

“Aneu en compte, fill meu, amb el que passa en el vostre cor, digué el capellà arrufant les celles.. (…) no us feu il·lusions sobre el que us espera en l’estat de capellà. Si penseu fer la cort a les persones que tenen influència, la vostra pèrdua és segura. Podreu fer fortuna, però caldrà perjudicar els pobres, adular els sots-prefectes, el batlle, l’home considerat , i i servir les seves passions: aquesta conducta, que en el món se’n diu saber viure… (…) en l’estat de capellà tremolaré per la vostra salvació”. Pàg 55.

És a través del seu paper de preceptor en una casa de la burgesia ascendent quan Julien inicia el seu ascens social per la via de l’amor tot seduint la mestressa, la senyora Rênal.

“Tinc certament el deure –continuà la petita vanitat de Julien- de tenir èxit amb aquesta dona, perquè si mai faig fortuna, i algú em retreu el baix ofici de preceptor, podrà deixar entendre que l’amor m’hi havia llançat”. Pàg. 89.

El narrador omnipresent, sovint fa aflorar els pensaments dels protagonistes i així donar a conèixer la consciència i explicació de les respectives conductes.

Tal com manifesta Julien, el seu model d’amor és l’amor vanitat, un orgull inspirat en aconseguir allò desitjat també per altres. Com si fos una competència, i en el cas de Julien una competència en situació de desigualtat amb altres contrincants que disposen d’una major ascendent social. Julien ha de fer valer les seves pròpies qualitats personals en contra dels que les tenen per naixement de classe, per les mans de l’atzar. En definitiva, la via amorosa esdevé un repte per l’amor propi.

“(…) i jo he tingut el gust de fer humiliar pel meu favor un xicot que és tan noble i tan ric com jo pobre i plebeu. Aquest és el més bell dels meus triomfs.” Pàg. 318.

Julien Sorel és un ferm admirador de Napoleó pel que significa de model que s’ha fet a sí mateix tot aconseguint ascendir en l’escala social a partir d’un nivell baix. Napoleó és un home ambiciós que aconsegueix el poder a través de la seva voluntat i habilitats, sense tràfic d’influències de classe.

A diferència de Julien, l’amor de les seves amants de la burgesia i de l’aristocràcia és més autèntic ja que no estan contaminats per l’ambició i la vanitat. En ser un amor real, és un amor farcit de plaer i passió. En el cas de Julien, el seu amor propi desactiva i neutralitza la passió i el plaer.

L’aristòcrata Mathilde, troba en l’amor amb Julien noves sensacions. L’avorreixen els de la seva classe social. “Són perfectes, massa perfectes potser; en fi, m’avorreixen”. “Són amors que fan badallar”. El seu ideal d’amor sorgeix de les novel·les, un sentiment heroic de les grans passions.

“Repassà mentalment totes les descripcions de passió que havia llegit en Manon Lescaut, la Nova Heloïsa, les Cartes d’una religiosa portuguesa, etc. Etc. L’amor lleuger era indigne d’una noia de la seva edat i de la seva naixença”. Pàg. 307.

En el cas de la primera amant de Julen, la senyora de Rênal, la passió amorosa encara era més pura ja que no estava contaminada per la lectura de novel·les.

I és que les novel·les han estat des de sempre el gran manual de l’ideal d’amor.

Un dels temes de la novel.la és la crítica de la vida social de l’alta burgesia de Paris i de la vida en general a la gran ciutat en contraposició a províncies.

“Els parisencs tenen l’atenció d’amagar-se per riure, però sempre els sou un estrany.” Pàg.265.

“Els salons de l’aristocràcia són agradables quan en sortiu, però res més. La insignificança completa, i sobretot les frases comunes que s’anticipen a la hipocresia, acaben impacientant, de tanta dolçor nauseabunda” Pàg. 305.

Malgrat tot, Julien, triomfa a Paris en la seva estratègia de desclassament.

“Julien es trobava al capdamunt de la felicitat. Encisat sense adonar-se’n per la música, les flors, les dones boniques, l’elegància general i, més que res, per la seva imaginació, que somiava distincions per a ell….” Pàg. 293.

Tot obeint a la seva moral individualista: “…cadascú ha de mirar per ell en aquest desert d’egoisme que anomenem la vida”. Pàg. 319.

I orgullós de triomfar en la seva estratègia per anar trepant en l’escala social.

“Doncs bé, tinc més talent que ells; sé escollir l’uniforme del meu segle. –I sentí redoblar la seva ambició i el seu afecte al vestit eclesiàstic-. Quants cardenals, nascuts més baixos que jo, han arribat a governar!”. Pàg, 321.

Es considera tot un geni en comparació amb els pretendents poderosos que envolten la seva amada.

“ Una noia com una altra- es deia- hauria buscat l’home preferit entre aquests xicots que atreuen totes les mirades en un saló; però un dels caràcters del geni és de no arrossegar el seu pensament per la rodera traçada pel vulgar”. Pàg. 350.

La presó fa caure tot el castell de somnis de Julien. Significa el fracàs final de la seva estratègia i a la vegada un alliberament del seu sentit del deure, de l’obsessió pel desclassament social, del seu orgull, de la seva vanitat i de l’amor propi. Respira i és lliure.