Estupor i tremolors, Amélie Nothomb

Resum (contraportada de l’editorial)

Aquesta novel·la d’inspiració autobiogràfica, i que en el seu dia va obtenir un gran èxit entre els lectors i la crítica francesa, explica la història d’una jove belga que comença a treballar a Tòquio en una gran companyia japonesa. Però al Japó actual, fortament jerarquitzat, la noia porta el llast d’un doble handicap: ser una dona i ser occidental. Aquesta doble condició la convertirà en el blanc d’una allau d’humiliacions i d’una progressiva degradació laboral que la portarà del món de la comptabilitat a servir cafès, encarregar-se de la fotocopiadora I, per acabar-ho d’arrodonir, ocupar-se de la neteja dels lavabos d’homes.

Editorial Columna.- Edició 2000.- Traducció Antoni Dalmau.- 108 pàgines

Apunts de lectura

En la seva llarga producció novel·lística, Amélie Nothomb, va intercalant novel·les de clara inspiració autobiogràfica, com la que ara comentem. Filla d’una família belga, Nothomb va néixer al Japó i per tant coneix en la pròpia carn la cultura i idiosincràsia de la gent d’aquell país.

A “Estupors i tremolors”, protagonitzada per la jove Amélie, aleshores de 23 anys, que comença a treballar en una multinacional de Tòquio amb un contracte d’un any. Aquesta experiència laboral li serveix per fer una crítica brutal del món laboral. Si bé és cert que la novel.la està circumscrita a una empresa japonesa, en molts aspectes, amb més o menys virulència, es pot aplicar a molts altres models i països. En aquest sentit, la novel.la és tot un manual de maneres d’exercir l’assetjament laboral, el “mobbing”. El terme no surt en cap moment però és clar que es produeix una situació d’assetjament per part dels superiors jeràrquics: menyspreu, humiliació, violència psicològica. Allò que pretén l’assetjador és que la víctima abandoni el treball, que dimiteixi voluntàriament. Aquí, les raons de l’assetjador per exercir el mobbing no són les d’una amenaça del seu lloc de treball, o les de posar en perill el seu status, ascens o poder, sinó d’una altra complexitat, entre elles en tractar-se d’una dona i a més estrangera.

Per un costat hi ha la dependència jeràrquica d’Amélie amb la jove i guapa Mori Fubuki, amb la qual es produeix una relació que transcorre per diverses etapes. Des d’una primera aproximació bondadosa per part d’Amélie fins a esdevenir en una relació d’odi i de xoc frontal. Les raons són diverses i complexes i tenen molt a veure amb la manera de ser i actuar dels japonesos. Condionaments culturals i socials.

Hi ha tot un seguit d’indicadors del caràcter i la cultura japonesos que es deixen entreveure en mig de les vivències quotidianes d’Amélie en les seves relacions laborals:

  • “..la regla principal: no queixar-me” 95
  • Sempre cal exercir la simulació, mai optar per la veritat.
  • Acceptar la jerarquització com a una veritat absoluta i indiscutible.
  • La confrontació amb el superior jeràrquic és un pecat mortal de necessitat.
  • Dedicació total a l’empresa. Qualsevol pèrdua de temps és considerada un sabotatge a l’empresa. Un altre pecat mortal.
  • Acatar les convencions socials és una regla primordial.

No és una anàlisi de sociologia del treball. De fet, en aquest sentit, només hi ha un parell d’apunts: “El Japó és el país on la taxa de suïcidis és més elevada, com tothom ja sap” Pàg. 94.  “I hi vaig comprendre una cosa important: i és que, al Japó, la vida és l’empresa”. Pàg. 93. “Estupors i tremolors” és la història dels avatars diversos d’una jove belga en una important empresa japonesa. Però sí que reflexiona en veu alta i d’una manera crítica sobre la vida del japonesos:

“I fora de l’empresa, què és el que esperava a tots aquells comptables que tenien el cervell esbandit de tants nombres? La cervesa obligatòria amb uns col·legues tan trepanats com ells mateixos, unes hores de metro abarrotat, una esposa ja adormida, uns infants ja cansats, el son que et xucla com un lavabo que desguassa, les rares vacances en que ningú no sap què fer: no res que mereixi el nom de vida”. Pàg. 94.

Japó, una cultura mil·lenària que encara ho impregna tot: “En l’antic protocol imperial nipó, està estipulat que cal adreçar-se a l’Emperador amb “estupor i tremolors”. Pàg. 99.

En els diferents tipus d’assetjament el que resulta esperpèntic és el del personatge del vicepresident de la multinacional, el senyor Omochi. Un monstre de 150 quilos capaç d’estripar públicament a una treballadora. Així ens tradueix Amélie una actuació estel·lar del monstre:

 “El meu greix em fa nosa a l’hora de moure’m, em costaria de fer-t’ho passar bé, però gràcies a la meva massa puc tirar-te a terra, esclafar-te, i això ho adoro, sobretot amb aquesta colla de cretins  que ens contemplen. Adoro que pateixis en el teu orgull, adoro que no et puguis defensar, adoro aquest tipus de violació!”. Pàg. 70. Ras i curt!

Allà on l’autora excel·leix és en els diàlegs. Directes, transparents, concrets, d’una agudesa extraordinària. D’aquesta manera va construint els personatges, especialment el de la seva superiora jeràrquica, en la seva complexitat. També, a través de la fina ironia, a vegades no tan fina, i amb sarcasme va furgant en la naturalesa humana subratllant allò pitjor fins a fer-ho desembocar en l’absurd.

Altrament, també destaca algunes excepcions de comportaments bondadosos.

Cap al final, hi ha una imatge molt poètica que explica la seva immunitat per suportar aquell calvari laboral. Tot mirant per la finestra del lavabo on estava destinada :

“La finestra era la frontera entre la llum horrible i l’admirable foscor, entre els vàters i l’infinit i l’impossible de rentar, entre el dipòsit de l’aigua i el cel. Mentre hi hagués finestres, el més petit humà de la terra tindria la seva part de llibertat”. Pàg. 107.

Aquesta era la seva escala de l’evasió, la mateixa que utilitza el protagonista de l’Estrany de Camus des de la presó.

Intramuros (La novela de Ferrara. Libro primero), Giorgio Bassani

Resum (contraportada de l’editorial)

En este primer libro de La novela de Ferrara, obra magna de Bassani en seis volúmenes, el escritor italiano traza el vívido fresco de un mundo que se desvanece ante la mirada perpleja de sus personajes: Lida Mantovani, joven madre soltera que se casa con un hombre al que jamás consigue amar; Elia Corcos, médico judío enamorado de una campesina católica; Geo Josz, único superviviente de la comunidad israelita de Ferrara tras las deportaciones de 1943; Clelia Trotti, anciana militante socialista muerta en la cárcel durante la ocupación nazi; y Pino Barilari, testigo de la represalia de las Brigadas Negras contra los antifascistas. A través de los distintos microcosmos maravillosamente recreados, Bassani evoca de un modo sutil y conmovedor uno de los episodios más terribles de la historia reciente de Italia.

Editorial Acantilado.- 224 Pàgines.- Traductor:Juan Antonio Méndez

Apunts de lectura

Intramuros, la descripció d’un microcosmos el de Ferrara, en base a una conjugació d’històries de vida, carrers i places, dins el marc històric dels anys 30 fins a la postguerra en una societat marcada per la dictadura feixista. Si bé aquest és el marc, les cinc històries que s’hi narren no analitzen la situació des d’un punt de vista polític ni realista sinó que expliquen la vida quotidiana de les persones i el clima que s’hi respirava. Una manera de voler universalitzar els valors humans a través d’allò local i singular.

Allò que uneix totes les cinc narracions independents és Ferrara, l’autèntic protagonista d’ “Intramuros”. Hi ha però molts altres protagonistes. A cada narració n’hi ha diversos. Alguns poden semblar secundaris però omplen els espais per anar configurant un ric microcosmos. Per exemple el del sabater Rovigatti en “Los últimos años de Clalia Trotti”, tot un cant al treball manual amb efectes multiplicadors de creació artística i d’imaginació: “En sus manos, un zapato viejo se convertía siempre en algo vivo. Por el modo en que un cliente había rozado una puntera, gastado un tacón, deformado un empeine, Rovigatti sabia remontarse con intuición infalible a su carácter” Pàg. 152.

Són 5 narracions diverses en les quals, una darrera l’altra, hi van passant moltes coses però sempre en un mateix escenari, Ferrara.

La primera narració “Lida Mantovani”, una història de mare soltera i pobre, una història d’amor i desamor i que les circumstàncies de la vida l’obliguen a seguir endavant malgrat ha perdut la confiança de ser feliç. “Que la protegiera: era la única petición que expresaban sus ojos” . Pàg. 45. Quan el marit ja és mort, Lida, malgrat no l’estima,  li sap greu no haver-li pogut anunciar allò que ell tan esperava: la notícia que estava embarassada.

La segona narració, “Paseo antes de cenar” , el matrimoni del metge jueu que es casa amb una camperola arrastrat per la fatalitat i que l’amor serà un sentiment amagat davant la presència permanent de la cunyada.

“Una lápida en Via Mazzini”, la inoportuna arribada d’un jueu a Ferrara,  supervivent d’un camp de concentració nazi. Una Ferrara que intenta recuperar la normalitat i oblidar el passat però que hi ha encara moltes ferides obertes  i moltes venjances pendents. La bufetada a un fatxa disfressat de normalitat democràtica és antològica.

La presència de la persecució del poble jueu i de l’holocaust és recurrent, cal dir que Bassani és fill d’una coneguda família jueva de Bolonia.

“Los últimos años de Cladia Trotti” , la incomunicació entre dues persones de diferent generació que malgrat compartir inquietuds polítiques i culturals fracassen. L’enterrament de Cladia Trotti és també l’enterrament de tot un passat de figures rellevants i que encara ofereixen resistències. D’una manera irònica narra un quadre plàstic molt suggeridor, una desfilada de personalitats polítiques: “Pues bien, encogidos y algo desastrados como iban, reducidos a una especie de pequeño equipo de nulidades, el diputado Bottecchiari tenia garantizada frente a ellos la más cómoda de las victorias”. Pàg. 135

Una noche de 1943”  un relat d’horror sobre l’assassinat d’onze ciutadans antifeixistes en mans dels “camises negres” mussolinianes. Relat que recorda “La ventana indiscreta” (Rear Window) d’Alfred Hitchcock amb James Stewart mirant per la finestra.

Sovint, Bassani, parteix d’un fet present per evocar tot un seguit de records i de nostàlgia d’un temps que es va diluint a la memòria dels qui ho varen viure. Així, en la narració “Paseo antes de cenar” és una vella postal trobada en una botiga de Ferrara la que evoca el carrer Giovecca, el Teatre Municipal, el Gran cafè Zampori i tot comença a animar-se i tenir vida. En el cas de “Una làpida en Via Mazzini” és precisament la que es troba el protagonista en arribar a Ferrara després de sobreviure als camps de concentració nazis. Una làpida en recordatori dels deportats jueus:

Ciento ochenta y tres de cuatrocientos”.

En el cas de “Los últimos años de Clelia Trotti”, és el cementiri de Ferrari el dia de l’enterrament de la Clelia.

“Acabó el otoño. Llegó el invierno. Nuestro largo y frío invierno. Volvió la primavera. Y lentamente, con el córrer de las estaciones, también, volvió el pasado” Pàg. 109.

Retorna un passat que contrasta amb el present de modernitat, també d’oblit, de nova vida, de joventut. És admirable l’escena del cementiri en la qual es narra d’una forma simultània el moment del discurs solemne en la cerimònia de l’enterrament de Clelia Trotti amb la irrupció d’una parella de joves fent contaminació acústica tot accelerant la moto i fent barrila. En un moment de la novel.la un personatge es pregunta: ¿Es posible que en Italia, en toda Italia, los adolescentes fuesen así, como si surgieran, teenagers ignorantes de todo, de las páginas de una revista ilustrada..? .Pàg. 139.

Poc a poc es van tancant els escenaris de la història d’aquest petit món que és Ferrara i en bateguen de nous.

“Pero mientras tanto, a un paso de los miles y miles de ciudadanos muertos alineados en el cementerio……el pacífico e indiferente forcejeo de la vida, completamente decidida, por su parte, a no cejar, a no rendirse.¿Qué profecia, sino la que asegura la inevitable nada final, parece condenada a ser desoída y a perderse en el aire inquietante de la noche que se aproxima?.Pàg. 131.

D’aquesta manera Bassani va seguint una trama d’estil proustià en la qual el pas del temps és el motor principal. Una trama que conjuga diferents històries de vida emmarcades en un determinat temps i lloc “ mediante las cuales una sociedad vieja y culpable intentaba desesperadamente renovarse a sí misma”. Només a través de l’escriptura serà possible evocar-les ja que la memòria dels qui les varen viure s’ha anat diluint i desapareixent. Segurament ens tornem a trobar en un dels mèrits de la literatura: narrar allò que no forma part de l’objectiu de la història o que no sap explicar. Aquí no trobem cronologies, ni fets, ni diagnòstics polítics, ni socials, ni econòmics. Aquí trobem emocions, subjectivitats, lluites, voluntat de viure, sentiments, pors, pas del temps, renovació de vida…

Ho diu a l’inici tot citant Monzoni (Los novios): “Desde luego el corazón, para quien le hace caso, siempre tiene algo que decir acerca de lo que va a pasar. Pero ¿Qué sabe el corazón? Como mucho, un poco de lo que ya ha pasado.”

El lector, Bernhard Schlink

Resum (contraportada de l’editorial)

Michael Berg, un noi de quinze anys amb problemes de salut, un dia coneix a la Hanna, una dona madura de més de trenta anys, amb qui inicia una relació amorosa, una història que hauran de viure en secret.

Després d’anys de no veure’s, es retroben en un tribunal: en Michael ara és advocat, i ella està acusada d’un crim del passat. Per a en Michael aquest passat obscur és una sorpresa, però, amb tot, ell continuarà fent-li de lector, com feia quan tenia quinze anys i eren amants secrets. Ara les històries que li llegeix les ha d’enregistrar en cintes magnetofòniques que li envia a la presó.

Editorial Columna (segona edició octubre 1998).- Traducció Carme Gala.- 170 Pàgines

Apunts de lectura

La novel.la va ser publicada a Alemanya a l’any 1995 i va obtenir una favorable acollida i es va traduir a molts idiomes. Al 2008, el director Stephen Daldry va dirigir la versió cinematogràfica de la novel.la aconseguint la nominació a cinc premis de l’Acadèmia i va guanyar l’Òscar a la millor actriu per a Kate Winslet.

La novel.la està estructurada en tres parts, a través de les quals el protagonista Michael explica la seva relació amb Hanna. La primera part la podríem qualificar de novel.la d’iniciació en l’amor i la sexualitat entre un adolescent i una dona adulta. A la segona part l’atzar fa que es retrobin els protagonistes després d’una desaparició sobtada durant molts anys. Michael és un jove advocat i el retrobament és en el marc d’un judici sobre els crims en el camps d’extermini nazis i la conducta d’un grup de dones vigilants, entre les quals hi ha Hanna. A la tercera part, es renova la relació, durant l’estada de Hanna a la presó complint la sentència que el tribunal li ha imposat.

Sota aquest argument, la novel.la replanteja un tema recurrent en la memòria col.lectiva que planeja sobre la generació d’alemanys que no varen viure directament la guerra. Un tema que encara perdura: el de la culpabilitat del poble alemany, una ferida oberta molt difícil de cicatritzar i impossible d’oblidar.

La novel.la és el relat de la història que explica Michael. Una història d’amor i de culpa: “Volia comprendre i alhora condemnar el crim de Hanna. Però era massa terrible….No m’ho vaig saber acabar. Volia acarar les dues coses: la comprensió i la condemna. I ambdues era impossible.” Pàg. 124.

Una història sobre la culpa col·lectiva de tot un poble. “No solament es tractava del que havia passat en el Tercer Reich…. Que tombes jueves fossin profanades amb creu gamades, que tant antics nazis haguessin fet carrera als tribunals, l’Administració i les universitats……tot això ens omplia de vergonya mal que poguéssim assenyalar els culpables amb el dit.” Pàg. 133.

També és la història d’amor que impregna la vida de Michael i que des de la distància que atorga el pas del temps desplega tot un seguit de reflexions i preguntes. “El que he fet i he deixat de fer i ella em va fer a mi…en això s’ha convertit justament la meva vida” Pàg. 169.

D’alguna manera el fet d’escriure la història de la seva relació amb Hanna és per a Michael una teràpia personal: “De primer tenia intenció d’escriure la nostra història per desempallegar-me’n, però els records no s’adaptaven al meu propòsit…se m’escapava de les mans, i a través d’escriure-la, volia fer-la tornar..”. Pàg. 170.

El tema que dona nom al títol, “el lector”, és un valor afegit d’una gran significació en el perfil de Hanna i que explica el seu comportament. El seu analfabetisme afecta la seva dignitat com a persona de manera que en voler amargar-ho condiciona la seva conducta i fins i tot la perjudica directament a través de la sentència condemnatòria. La novel.la, amb aquest recurs narratiu, trenca una llança a favor de la lectura, saber llegir i escriure, com a un valor fonamental de la persona. Quan Michael tramet a Hanna les cintes gravades a la presó és un acte d’amor i també un acte de caritat per tal de contribuir a saciar la set de curiositat d’una persona analfabeta. De fet, Hanna, deixava les cassets, un cop escoltades, al servei auxiliar dels presos cecs.

Bernhard Schlink va escriure una excel·lent novel.la sobre la vivència de l’amor, sobre les delícies del primer temps i el sofriment i amargura del darrer; sobre l’horror dels nazis en els camps d’extermini; sobre les ferides de la història encara obertes i que afecten la memòria col·lectiva del poble alemany.

 

Formentera Lady, Jordi Cussà

Resum (nota de l’editorial)

L’atzar, que tot ho pot, reuneix una tropa de cavalls salvatges durant un cap de setmana catàrtic, ple d’històries, secrets i epitafis, per celebrar el cinquantè aniversari del Daniel Alfals. Es troben a cal Pardal, la casona rural que s’ha arreglat per portar una vida tranquil·la. El Daniel, de fet, és l’eix sobre el qual pivoten les històries que els comensals han anat recordant, per formar aquesta novel·la d’experiències imprescindibles, narrades amb autenticitat i coratge. Tots els narradors ultrapassen la bombolla d’aquells anys setanta i vuitanta perduts dins l’embornal del temps: neix la veu de la consciència plural, tant dels difunts com dels supervivents. Dilueixen les últimes fronteres entre les realitats de la memòria i les ficcions de la imaginació, i a partir d’allà expulsen la criatura meravellada que és Formentera Lady, la memòria d’un somni prohibit que acaba en malson.

A cada pàgina, van deixant estrips de l’ànima. La d’una joventut arriscada i ferotge, que amb la força redemptora de l’amor mirarà de renéixer, després d’arrossegar-se pels abismes de l’addicció: il·lusions mutilades i carreteres entrecreuades; tràfics xics o mitjans, robatoris i estafes; culleres blegades per dissoldre-hi l’heroïna i crims per tapar el passat; Barcelones desaparegudes i un Nàpols on apostar per una vita nuova… Música a dojo, venjances implacables, una bomba de rumba, monos enrabiats en una cala sota La Mola, els pisos de l’ultradreta de l’Eixample, el Madrid més canalla, fleques amb dues menes de coca, i l’anyada viscuda entre Eivissa i Formentera.

Jordi Cussà ens ofereix la crònica d’una generació desfeta, proposant un gènere bastard, sense límits, amb la barreja justa d’emoció, pietat i, sobretot, veritat. El vigor de les frases directes, els diàlegs esmolats, els jocs de mots, l’amor per l’oralitat, l’al·literació i la ironia es combinen per oferir episodis amb el traç d’una vinyeta narrativa per una banda i instants d’epifania poètica per l’altra. A Formentera lady, les dècades viscudes perillosament, el desgavell social i personal ressonen encara com la sang que s’amuntega rabiosa a la templa.
Labreuedicions.- 404 pàgines

Apunts de lectura

Formentera Lady, una crònica d’un estil de vida d’una generació de drogoaddictes catalans nascuts als anys 60, narrada des de dins per un supervivent i amb la perspectiva que dona el temps. Molts varen quedar pel camí, ja sigui per l’heroïna o per la sida. De fet la novel.la s’inicia amb un enterrament, tot una premonició.

La historia es situa en un territori fora de Barcelona, el delimitat per Manlleu-Vic-Torelló i les Illes, Formentera i Eivissa.

Formentera Lady és el títol d’una cançó, de King Crimson i també el nom, una al·legoria en forma d’un cavall blanc i indomable.

La música és un dels elements que impregnen tota la novel.la, a més d’encapçalar els capítols amb fragments de cançons. En aquest sentit és una novel.la sociològica que ens evoca músiques i ambients del qui vàrem viure aquells moments , Pink Floyd el mateix King Crimson, així com llocs ja desapareguts com la sala Zeleste.

La trama que ens evoca la vida d’aquest univers de ionquis hippies catalans es construeix a través d’un mosaic de personatges que van explicant les seves experiències amb la finalitat d’escriure una novel.la, de deixar un testimoni escrit. En aquest sentit hi ha una reflexió sobre l’escriptura.

Alguna de les petites narracions es poden considerar d’autèntica novel.la negra com la legitimació d’una venjança contra un maleït explotador de menors que obligava les seves víctimes a prostituir-se. L’arma que executa la mort de l’explotador és simplement la venda d’heroïna pura.

Les reflexions en cap moment cauen en el moralisme ni en un maniqueisme de bons i dolents. Més aviat és un mirall des de dins d’aquest col·lectiu de ionquis, els seus sentiments, les il·lusions, les emocions, un cant a l’amistat. És també un cant a la humanitat dels personatges, de la seva lluita per sortir de la degradació i també de la seva lluita per aconseguir més drogues, en definitiva de la capacitat de viure. La distància que atorga el temps i l’edat, passada la cinquantena, dibuixa una crònica en alguns punts crítica i en d’altres de certa culpabilitat, però sempre amb un reconeixement d’amistat i de voluntat de viure.

Un dels possibles tòpics que es desfan sobre aquest univers de la droga és que alguns dels personatges no venien d’ambients marginals de la societat. Més aviat sembla que la motivació sigui per la fascinació d’un món ideal, que sota la cultura hippy, seduïa com a una alternativa de forma de vida. També molts fills de la burgesia es varen sentir seduïts per aquest món de noves propostes: música, noves percepcions, amor lliure, llibertat, vida al camp, etc. El camí, però, estava marcat per una espiral indefugible de drogoaddicció, prostitució, tràfic, rehabilitacions frustrades, sobredosis, mort, sida..

Niel, el protagonista de la novel.la, l’alter ego de l’autor, és la veu narradora. Però no l’única, hi ha una gran diversitat de veus i d’històries que en el seu conjunt lliguen una autèntica simfonia sobre aquest món d’addicció a les drogues. La reunió dels amics per construir la novel.la ens porta a un permanent exercici entre el present i el passat, un passeig per la memòria per narrar els avatars diversos. En definitiva, una reflexió sobre el temps, aquest gran tema de la literatura. Poques vegades, per no dir mai, es dibuixa el marc social i polític de l’època, com si fos un grup aïllat, un microcosmos immers en el seu propi i exclusiu món.

 Time’s grey hand won’t catch me while the sun shine down

 Untie and unlatch me while the stars shine.

             Fragment de la Cançó “Formentera Lady” de  King Crimson

(El temps gris no m’atraparà mentre el sol s’amaga,  

deslliga’m i allibera’m mentre els llums brillin…)

 

La solitud dels nombres primers, Paolo Giordano

Resum (contraportada de l’editorial)

En Mattia havia après que entre els nombres primers n’hi ha alguns que són especials. Els matemàtics els anomenen primers bessons: són parelles de nombres primers que estan de costat, més ben dit, quasi de costat, perquè entre ells sempre hi ha un nombre parell que els impedeix tocar-se realment.

En Mattia pensava que ell i l’Alice eren així, dos primers bessons, sols i perduts, propers però no pas prou per tocar-se realment. A ella, però, no l’hi havia dit mai.

Edicions 62.- 312 pàgines.- Traducció: Anna Casassas Figueras

Apunts de lectura

La veritat és que el títol sempre m’havia condicionat negativament a llegir la novel.la. No m’agraden les matemàtiques i si a més s’hi barreja un sentiment humà com la solitud la cosa encara era més desmotivadora. El final, però, he de reconèixer que precisament el títol és una de les coses a destacar d’aquesta novel.la i puc assegurar que per aquesta circumstància mai podré oblidar la trama.

El títol imposat, suggerit per l’editor (?),  és una perfecta metàfora de la trama de la novel.la: la biografia de dos personatges, en Mattia i l’Alice, que l’autor va seguint des de l’adolescència fins a l’edat adulta. Cadascun d’ells  arrossega un trauma inicial que els fa singulars i els porta a reaccions i conductes anormals: Mattia  a permanents autolesions i Alice a caure en l’anorèxia. Així,  com en els nombres primers, els dos joves tenen una singularitat que els pot condemnar a la incomunicació i a la solitud. Però a diferència del principi matemàtic que determina l’existència dels nombres primers bessons, els dos personatges de la novel.la aconseguiran tenir una relació afectiva que posi punt final al seu aïllament i solitud? Aquest és un dels elements d’intriga de la novel.la i que ens acompanyarà fins el final. La pulsió, l’atracció, les ganes d’establir contacte, de tocar-se, és latent i haurem d’esperar per esbrinar-ho. Un final que l’autor ens presenta amb una altra metàfora i que el lector haurà d’interpretar. En la biografia diversa dels dos personatges, malgrat viure avatars i històries diferents, sempre hi sobrevola l’esperança que es trobin i que es trenqui el determinisme que existeix entre els nombres primers “bessons” (11, 13, 17, 19, 41, 43…).

Hi ha moments colpidors com quan l’Alice no vol quedar prenyada perquè no vol tenir res a la panxa, ni aliments ni un ser viu. El seu trauma es projecta també a les relacions interpersonals.

La novel.la ens endinsa en el món de la joventut de les mans d’un autor que el coneix de prop ja que quan la va escriure tenia 24 anys. En aquest sentit es pot considerar una novel.la d’iniciació a l’edat adulta per part dels dos protagonistes i que ens aporta coneixements sociològics en relació al conflicte generacional. Planteja la problemàtica de la soledat i la desesperació.

Ara, un cop llegida, no m’estranya que aquesta novel.la hagi estat un èxit editorial a Itàlia i arreu.