El testament de Maria, Colm Toibin

Sinopsi (contracoberta de l’editorial)

La faceta més maternal i humana, més moral i més polèmica de la Verge Maria dóna veu a l’obra més punyent de l’autor de la inoblidable Brooklyn.

Les paraules de Maria, mare de Jesús, són les d’una mare que rememora amb melangia, i ombrívola incomprensió, el seu fill i aquells que l’acompanyaven. Records que conformen un retrat inoblidable de la dona i els temps convulsos que va viure, amb episodis embromats de misteri, miracles per a alguns, que van culminar en una tragèdia que ha marcat la història de la humanitat: la mort de Jesús, la mort del fill.

Una obra breu i poderosa on es tornen a evidenciar els extraordinaris dots d’un un referent literari imprescindible.

«I em vaig espantar encara més quan vaig sentir les paraules sobre el fill de Déu: vaig entendre que no era que hagués perdut l’oportunitat d’endur-me el meu fill lluny d’aquí, sinó que, de fet, no l’havia tinguda mai, aquesta oportunitat, i que estàvem tots perduts.”

Editorial Amsterdam.- 120 pàg.-

Apunts de lectura

El testament de Maria és una monòleg de Maria, mare de Jesús de Natzaret,  basat en el relat bíblic de la vida i mort de Jesús i en el qual ens explica allò que ella va viure i va sentir.

El relat és un riu que baixa ple d’emocions d’una mare que contempla les activitats, mai enteses, del seu fill liderant un grup d’incondicionals seguidors. Viu turmentada per la por que pateix com a mare perquè es palpa en l’ambient que és imminent una acció repressora de l’autoritat contra Jesús i els seus seguidors, i també, possiblement, contra la seva família i amics. Maria creu viure  un mal somni i no vol acceptar el dramàtic final anunciat.  Detenció de Jesús, judici, escarnis, tortures, calvari, crucifixió i mort.

Maria viu en la nostàlgia de la placidesa de la vida familiar quan Jesús era un infant. Es refugia en aquells moments de felicitat davant el desconcert que li provoca el canvi d’actitud del seu fill: líder d’un grup de seguidors, predicador públic amb discursos interpel·lant el poder instituït, realitzador de miracles, etc. Maria no entén res de tot plegat. I menys de la transcendència que els amics del seu fill atribueixen als seus actes.

“Volen que allò que ha passat perduri per sempre, segons m’han dit. Allò que escriuen, diuen, canviarà el món.—¿El món? —vaig preguntar—. ¿Tot el món?

—Sí —va dir l’home que havia sigut el meu guia—. Tot el món.

Deuria de semblar perplexa.

—No ho entén —li va dir al seu company, i era cert. No ho entenia—. Ell era el Fill de Déu —va afegir.

(…..) Va morir per redimir el món- deia l’altre home—. La seva mort ha alliberat la humanitat de la foscor i el pecat. El seu pare el va enviar al món per tal que sofrís a la creu.

—¿El seu pare? —vaig preguntar—. ¿El seu pare…?”

Aquesta incomprensió de la transcendència de l’actuació del seu fill la porta a no justificar res, a no acceptar cap sacrifici com a una necessitat ineludible. Assisteix com una mare a tot el procés d’escarni i sacrifici del seu fill en mans de cruels botxins. Així per boca de Maria assistirem a tot el ritual salvatge, esperonat per les masses manipulades desitjoses de sang i mort. Viurem l’horror que va sentir Maria al peu de la creu davant el seu fill agonitzant i la seva deserció en fugir del lloc per no poder resistir més aquella brutalitat.

D’aquesta manera, Toibin introdueix una versió diferent dels fets tal com després explicaran els evangelis.  María explica que no va acollir a la seva falda el cos del seu fill crucificat, ni el va embolicar en llençols, ni va ajudar a enterrar-lo, sinó que va fugir horroritzada abans que Jesús morís. És una reacció humana davant tant sofriment, però que Maria se’n sent culpable, especialment de no haver acollit el seu fill just abans de la seva mort. Aquesta és la tragèdia de Maria, del seu paper de mare. I per això viu en un permanent malestar i desesperació. Vol que tot sigui un somni i que el temps torni enrere per tal de reparar la seva deserció:

“¡ Si l’aigua es por convertir en vi i els morts poden tornar a la vida, aleshores jo vull que el temps retrocedeixi! “.

“El testament de Maria”, una visió personal i humana del drama de la mare de Jesús explicada des de la vellesa en el seu retir a Efes (avui Turquia). Un testament personal, que difereix dels testaments i dels relats religiosos, i que esdevé com una catarsi personal davant les ineludibles reflexions que la turmenten en el seu drama. Troba consol en la deessa grega Àrtemis i “Li dic en quina mesura desitjo dormir en la terra seca, transformar-me tranquil·lament  amb pols amb els ulls tancats en un lloc proper on hi hagi arbres. Mentre tant, quan em desperto per la nit, vull alguna cosa més. Vull que allò que ha passat no hagués passat ….Fins i tot el pensament d’aquesta possibilitat s’apodera ara del meu cos com una nova llibertat. Escampa les tenebres i allunya el dolor.”

I les paraules curen…

“I estic xiuxiuejant les paraules, sabent que importen, i somric mentre les dic a les ombres dels deus d’aquest lloc que persisteixen en l’aire per mirar-se i escoltar-me”.

 

Anuncis

El asesinato de mi tía, Richard Hull

Sinopsi (contracoberta de l’editorial)

Edward Powell es un solterón sin remedio, con un alto concepto de sí mismo, encantado de su sensibilidad, proclive a sentirse humillado y dudosamente perspicaz. Vive en Gales, que aborrece («nada más deprimente que este país bajo la lluvia»), en una población de nombre impronunciable, Llwll, en el caserón familiar, con la detestable tía Mildred, usufructuaria de su herencia —Edward recibe una parca asignación—y recelosa de sus sueños de independencia. Oprimido por la hostil convivencia con esa pariente caprichosa y autoritaria, y harto de la irritación que le producen tanto las chicas del servicio como los vecinos de la zona, se propone liberarse de tantos lastres maquinando accidentes para matar a su tía, cuidándose mucho de no dejar rastro. Consigna en un diario su empeño obsesivo en urdir el asesinato perfecto, sin advertir que su dudoso comportamiento no pasa desapercibido.

El asesinato de mi tía (1934) combina admirablemente estudio de carácter y comicidad. Edward, a pesar del ridículo, tiene el encanto del presuntuoso que no se abochorna de su falta de ética, y la tía Mildred no es muy distinta de su sobrino. Con un acreditado sentido británico de la intriga, Richard Hull tampoco desperdicia algún irónico giro argumental.

Una de las novelas elegidas por Borges y Bioy Casares para su colección canónica de novela policíaca El Séptimo Círculo.

Alba editorial.- 256 pàg.- Traducció: Ismael Attrache i Carmen Francí

 

Apunts de lectura

El narrador és el protagonista Edward en forma d’un diari en el qual va escrivint els diferents intents que va realitzant per matar la seva tia Mildred. Els pares d’Edward van morir en estranyes circumstàncies i la tia Mildred és la usufructuària de l’herència i la que cuida i manté el Nebot.

Els dos protagonistes són aquesta parella, tia i nebot, que viuen en una mansió aïllada en un poblet de Gales: Llwll.

“Mi tía vive en las afueras de la pequeña (y sin duda alguna, espantosa) ciudad de Llwll. Éste es, precisamente, el inconveniente, en ambos sentidos.

¿Cómo puede un ser racional habitar en un lugar cuyo nombre ningún cristiano es capaz de pronunciar?”

Tampoc a Edward li entusiasma el paisatge de Gales:

“Me resulta absolutamente asombroso ver la cantidad de personas que admiran el paisaje galés; y a buen seguro me han envidiado más de una vez por habitar en una región tan hermosa. No logro imaginar qué es lo que ven en ella. No hay más que pequeñas e imbéciles colinas, sumamente fatigosas de subir, que hay que descender nuevamente; bosques empapados de humedad, en los cuales, si trato de ejercitar a mi perro, me veo al instante perseguido por un guardabosques que me acusa de querer hacer daño a sus malditos faisanes y a sus estúpidos prados. ¡Puf! ¡Qué deprimente!”

 

Però allò que més fastigueja a Edward són les contínues humiliacions i la vida impossible que li fa la seva tia.

“Crea que ya he dicho lo suficiente para convencer a cualquier lector, si es que alguien llega algún día a leer estas notas (la razón de cuya existencia he de explicar más adelante), de que vivir cerca de Llwll es aterrador. Y vivir en casa de mi tía es peor aún.”

En aquest marc i en aquestes circumstàncies assistirem als diferents dissenys d’accions “criminals” per aconseguir gaudir sense imposicions l’herència i el patrimoni que gestiona la tia. Diem “criminals” però el personatge és càndid i ingenu, també cobdiciós i gandul. Tot plegat una barreja que provoca humor i tendresa.

Edward és un baliga-balaga, poc seriós, però que és un gran lector especialment de literatura francesa que se la fa enviar expressament i que fa manifestacions d’aquest estil:

“Aún no he encontrado un libro considerado de moda que haya podido leer hasta el final. No es de sorprender. Ello significa que uno posee un gusto superior a lo normal”.

Després de seguir la intriga que va produint els diferents intents d’assassinat per part de  l’Edward, l’autor de la novel.la ens sorprèn amb un canvi sobtat de narrador i de punt de vista. Ara és l’hora de la tia: l’altra cara de la moneda. I d’aquesta manera veurem quina és la contraposició del perfil de l’Edward, la contraposició de la seva candidesa, de la ingenuïtat i de la ineficiència de la seva estratègia.

El asesinato de mi tia” és una singular novel.la negra, on no hi ha policies ni detectius. Però sí un divertiment d’intriga i humor.

Les vuit muntanyes, Paolo Cognetti

Sinopsi (contracoberta de l’editorial)

En Pietro és un noi de ciutat, solitari i una mica sorrut, que estiueja als Alps italians. En Bruno és fill d’un paleta de la zona, una persona que només coneix les muntanyes i que pastura les vaques del seu oncle. Estiu rere estiu, en Pietro i en Bruno forgen una profunda amistat, però amb els anys els seus camins agafen camins diferents. Qui dels dos haurà après més de la vida? El que ha recorregut les muntanyes de tot el món o el que només ha pujat al cim més alt? Una novel.la d’aparent senzillesa narrativa, que planteja una profunda reflexió sobre l’amistat, la solitud, les aspiracions, les expectatives vitals i les relacions paternofilials. Un viatge vital que ens parla de la necessitat d’escapar-se a la naturalesa, en constant recerca d’un camí que dugui a la pròpia identitat.

Editorial Navona.- 304 pàg.- Traducció Xavier Valls Guinovart

Apunts de lectura

Una experiència de vida al voltant d’una muntanya de primera divisió i no només dels dos personatges protagonistes, en Pietro i en Bruno, si no també d’altres, com els pares d’ambdós i la Lara.

L’ amistat entre en Pietro i en Bruno és allò que totes les critiques destaquen. Una amistat que s’inicia quan eren adolescents i que va derivant, amb els consegüents canvis, cap a l’edat adulta. Però també hi ha d’altres relacions, potser no tant explícites, però molt significatives. Per exemple les que manté en Bruno, l’autèntic muntanyenc, amb el pare i la mare d’en Pietro. Aquesta és una de les característiques de l’estil narratiu, la de dissenyar  amb breus i senzilles pinzellades idees significatives.

El fet que el personatge Bruno sigui un muntanyenc autèntic, que hi viu i treballa, estableix un contrapunt respecte a la cultura de la ciutat, encarnada per en Pietro (en Bruno el bateja irònicament “Berio” que vol dir pedreta) .

En paraules del Bruno:

“Sou els de ciutat els que en deien naturalesa. Al vostre cap és tan abstracta que el nom també és abstracte. Nosaltres aquí diem bosc, pastura, torrent, roca, coses que un pot indicar amb el dit. Coses que es poden fer servir. Si no es poden fer servir, no els posem nom perquè no serveix de res”.

I encara més, la diversitat de la vegetació és nomenada pel seu nom:  els verns, els bedolls, els làrixs, els rododendres… Un bon exemple a seguir pels que de tant en tant ens escapem a gaudir de la muntanya.

La història narrada té molts indicadors autobiogràfics la qual cosa li dóna un valor afegit i que actualment és una de les característiques de moda de la novel·lística actual.

No fa pas masses dies que analitzàvem en el nostre blog la novel.la Tota una vida de Robert Seethaler, també un gran èxit editorial, situada en una vall dels Alps a principis del segle XX. Algunes idees són comuns, com per exemple la soledat del muntanyenc en el seu refugi, la impotència humana davant els fenòmens naturals així com la incidència del progrés en tots els àmbits. En ambdues novel·les, la muntanya esdevé el gran protagonista que condiciona totalment la vida de les persones i també les allibera.

Diu en Pietro, a cavall de la ciutat i la muntanya:

“Cada vegada que tornava allà dalt em semblava que tornava a mi mateix, al lloc on era jo i estava bé”. Pàg.240.

“Després, com sempre, vaig deixar enrere Grana i em va semblar que em quedava a l’esquena tot verí. Era com, a l’Annapurna, entrar a la vall sagrada: nomes que aquí no hi havia cap precepte religiós, era l’oblit el que mantenia tota cosa intacta” Pàg.239

La muntanya és una contraposició a la ciutat, com a cultura,  amb tot el que significa viure-hi. Una contraposició a les noves tecnologies, al consumisme,  a la utilització dels diversos serveis, a l’especialització… La vida a la muntanya dona la dimensió real de l’home, de les seves possibilitats, de les seves limitacions, les seves penúries, les seves debilitats i impotències.  Viure a la muntanya en condicions d’autosuficiència implica conèixer el medi, de saber fer coses manuals, de sotmetre’s al ritme del temps, de les estacions, de les contingències dels fenòmens naturals, de la soledat…

Pujar fins el cim de la muntanya, pas a pas, és una imatge de la condició humana totalment contraposada al 4×4 o els telefèrics.

Una de les idees precisament de la novel.la és que no importa fer el cim d’una manera competitiva, com fa el pare d’en Pietro. Aquesta és una obsessió occidental que contrasta amb la cultura del Nepal, per exemple, segons la qual no volen conquerir, si no abraçar la muntanya, el cim és sagrat i prohibit.

La mare del narrador, al contrari del seu pare :

“Ella, més tard, va començar a preferir seure als prats, o submergir els peus en un torrent, o reconèixer els noms de les herbes i de les flors, abans que no les curses.” Pàg.10

Una altra de les diverses idees suggerides és la del temps. El pare d’en Pietro sovint li planteja endevinalles:

“-Mira aquell torrent, el veus? – va dir-. Fem veure  que l’aigua és el temps que passa. Si aquí on som nosaltres és el present, cap a quina banda penses que és el futur?

Vaig pensar-hi. Aquesta semblava fàcil. Vaig donar la resposta més òbvia:

–           El futur és on va l’aigua, allà avall.

–           Incorrecte –va decretar el meu pare- Per sort.” Pàg 26.

La muntanya regenera. Quan en Pietro vivia a Katmandú ”…tan aviat com podíem m’escapava a les altures, a recuperar les forces que la ciutat se’ns emportava”.

Les vuit muntanyes, una novel.la d’estructura narrativa clàssica, també esdevé una crònica d’un temps, d’una manera de viure de la muntanya que ja ha desaparegut.

 

Amb la corda al coll, Joseph Conrad

Sinopsi (contracoberta de l’editorial)

Després de tota una vida al timó del seu vaixell pels mars del Sud. el capità Henry Whalley, arruïnat de sobte per causa de la fallida del seu banc, es veu obligat a vendre’s la nau i acceptar una feina que no li fa cap mena de gràcia: capitanejar durant tres anys el Sofala, un vapor de cabotatge propietat d’un patró infame, en Massy. En el moment de tancar el tracte, però, en Whalley, empès per la necessitat, li amaga una informació determinant que podria posar en perill el vaixell i la tripulació. I aquest engany, potser l’únic en la vida d’aquest home honest i respectat, l’acabarà pagant molt car.

Editorial Viena Edicions (El cercle de Viena).- 207 pàg.- Traducció Marta Pera

Apunts de lectura

Juntament amb Joventut i El cor de les tenebres, aquesta novel.la forma part d’una trilogia. El Cor de les tenebres, per diverses raons, és la que ha sobresortit i ha gaudit d’un major nombre d’edicions arreu del món.

Amb la corda al coll es desenvolupa en un microcosmos l’escenari del qual és un vell i atrotinat vaixell de vapor, el Sofala, que fa travesses pel mar i riu endins cap el cor de la selva. La superfície líquida en la qual es mouen els vaixells sempre és un marc de sorpreses i d’inestabilitat, circumstància que Conrad coneix molt bé i que utilitza com a un referent al·legòric.

Trobem el capità Whalley amb 65 anys que no pot gaudir d’una jubilació plaent tal com havia planificat perquè ha quedat sense estalvis i ha d’ajudar econòmicament la seva filla que no ha fet gens de sort en el seu matrimoni en terres australianes. Què fer?

“Rendir-se! Mai! Quan un està completament exhaust, li passen pel cap tota mena de ximpleries…….¿No era prou bo, ell, per morir en plena activitat com qualsevol dels més joves que treballen en aquells vaixells ancorats? Pàg 41.

Arruïnat i vell, no li queda cap més opció de firmar un contracte de tres anys com a capità del Sofala, un atrotinat vaixell propietat del Senyor Massy, ex maquinista, mesquí i cobdiciós amb freqüents atacs d’ira. Gràcies a que li va tocar la loteria va poder comprar el vaixell.

Com diu la dita popular, les desgràcies no venen mai soles i el capità haurà de fer front a diversos reptes abans que aconsegueixi el seu objectiu de finalitzar feliçment el contracte de tres anys i poder aconseguir els diners necessaris per solucionar la seva situació.

Aquests reptes provenen de diverses fonts, els propis riscos d’una travessia amb incerteses naturals i amb un vaixell amb males condicions, les derivades del personal de la tripulació i els imponderables que sofreix el propi protagonista. En base a la conjugació de totes aquestes variables es va construint la bastida de la trama i que a mesura que arriba al final del temps estimat en el contracte es va aguditzant la intriga fins a la sorpresa final.

En tots aquests aspectes, el mestratge de Conrad és excel·lent. Pel que fa a la història relativa als avatars de la navegació amb vaixell, cal recordar que Conrad va ser un experimentat mariner professional.

“Un pilot hi veu més bé que un desconegut, perquè el seu bon coneixement del lloc, com una visió més aguda, completa la forma de les coses vistes de passada; penetra els vels de la boira estesa sobre la terra per les tempestes del mar; defineix amb precisió els contorns de la costa darrere la cortina de calitja, les formes dels punts de referència mig soterrats en una nit sense estrelles com en una tomba poc fonda…” Pàg. 106

Pel que fa a la navegació en terres selvàtiques, Conrad va navegar, com és en el cas de la novel.la, pel sud-est d’Àsia així com pel Congo belga. I pel que fa als personatges, Conrad és un especialista en narrar la naturalesa i la conducta humana, especialment en situacions límit com la que viu el protagonista Capità Whalley.

Els personatges d’aquesta novel.la simbolitzen prototips del caràcter humà. Així, l’amo del vaixell Sofala , el senyor Sterne, de perfil mesquí i de reaccions d’ira, encarna la cobdícia humana obsessionat pels diners i per aconseguir el poder i el reconeixement que l’exercici de la professió d’ex maquinista de vaixells no li ha dispensat.

La vanitat de la possessió, la vanaglòria del poder ja eren aigua passada, i només quedaven les dificultats econòmiques, la por de perdre aquella posició que havia resultat que no pagava pas la pena, i una ansietat anímica que ni el servilisme més abjecte dels seus homes no podia pagar.” Pàg. 70.

En Jack, el segon maquinista, viu en la desgràcia i frustració, abocat a emborratxar-se fins a delirar. Això sí, després de la jornada laboral.

El protagonista, el capità Whalley¸ encarna un personatge d’una profunda bonhomia, considerat i respectat per tothom:

“El capità Whalley creia que tothom tenia una predisposició per al bé, encara que el món no fos un lloc feliç en conjunt (……). Els homes poden ser ximples, tossuts, desgraciats; però naturalment dolents…., no”. Pàg.148.

“ ..traspuava un aire de saviesa profunda. (…). la seva figura poderosa, el seu aplom, la seva cara intel·ligent i agradable, els membres grossos, la cortesia benigna, l’indici d’aspra severitat en les celles espesses, confegien una personalitat seductora”.Pàg-150.

El capità Whalley és un personatge típicament conradià: de perfil noble i bondadós però que les circumstàncies l’han posicionat en una situació desesperada la qual cosa condicionarà la seva conducta ètica  fins el punt de trair- la. La seva bonhomia i rectitud contrasta amb una conducta puntual que pot posar en perill aquells que estan sota la seva responsabilitat i malbaratar la confiança dipositada a les seves mans. Malbaratar l’honor d’un home i la tranquil·litat de la seva consciència.  El sentit de culpabilitat no és derivat de cometre una il·legalitat si no més aviat d’un sentiment moral. Estem assistint a una actuació de grandesa de la naturalesa humana en una situació límit de força major?.

Per tal de sanejar la seva economia, el capità Whalley opta per una vida austera tot suprimint tot allò superflu, com per exemple el plaer de fumar cigars. Però quan el senyor Van Wyk el convida a sopar i li ofereix un cigar, la bonhomia del Capità Whalley mostra el plaer de saber gaudir dels petits plaers a través:

“ El fum del cigar traspuava plàcidament pels pèls blancs que amagaven els seus llavis benignes” . Pàg. 149.

La historia narrada a “Amb la corda al coll” és inscrita en un moment determinat del colonialisme i encara que no sigui d’una manera explícita, com era en el “Cor de les tenebres”, n’és una crònica. Per exemple en els personatges indígenes de la tripulació que signifiquen un apunt de racisme per part del poder blanc així que com un contrapunt del xoc entre cultures:

“A fora l’indonesi solitari que feia la guàrdia de nit al port, potser un noiet acabat d’arribar d’un poblat de la selva, s’estava immòbil en la foscor de la coberta escoltant la xerrameca interminable del borratxo. El cor li devia bategar amb una barreja de por i de respecte intensos envers l’home blanc: aquells homes arbitraris i tossuts que perseguien inflexiblement els seus propòsits incomprensibles –persones que parlaven d’una manera estranya, que s’emocionaven amb sentiments absurds i actuaven per motius inescrutables.” Pàg. 76 .

El personatge de l’holandès senyor Van Wyk¸ encarna un model de colonialisme, el de plantador de tabac que al contrari del Capità Whalley ha fet fortuna. Preveient que els bons temps del colonialisme no duraran pas sempre, es disposa a tornar al seu país per crear una companyia que s’ocupi de les seves propietats.

Joseph Conrad, a través del personatge del Capità Whalley interpel.la el lector: I tu, que hauries fet en una situació límit com la que viu el Capità, amb la corda al coll?. Una magistral novel.la que relata les passions i les contradiccions humanes a través d’una trama basada en un microcosmos situat en un vaixell navegant pel sud-est asiàtic en un moment de plena voracitat colonialista.

Conrad, prenent el que podria ser una estructura de novel.la d’aventures, fa aflorar un mosaic de personatges que encarnen les tensions i les contradiccions de la naturalesa humana.

 

Que nadie se mueva, Denise Johnson

Sinopsi (contracoberta de l’editorial)

Un jugador compulsivo que debe dinero a las personas equivocadas, un matón encargado de cobrar la pasta y darle una lección, una preciosidad en apuros que ahoga sus penas en tequila sunrise, dos millones de dólares y una persecución frenética por las llanuras del valle central de California. Con ecos de Raymond Chandler y Dashiell Hammett, Que nadie se mueva es un homenaje y una variación de un clásico dentro de uno de los géneros literarios más duraderos y populares: la novela negra americana.

Editorial Literatura Random House.-  192 Pàg.

Apunts de lectura

Un novel.la negra en estat pur, sense detectius ni policies. No hi ha cas a investigar. A través d’una història de persecució entre el gat i la rata és desenvolupa una trama en la qual la intriga és un motor que no para fins el final. Que nadie se mueva, és una novel.la que t’atrapa des de l’inici amb un ritme trepidant de persecucions i aventura.

No hi ha retrat psicològic de cap personatge. No hi ha culpables ni innocents, en tot cas el lector es pot decantar per alguna simpatia pels perseguits en front dels perseguidors. I en especial al perseguit Jimmy al que l’atzar i la necessitat el dota d’una dona espectacular, Anita, una índia escapada de la reserva i divorciada.

L’el·lipsi és un recurs que sovinteja en la narració. Allò no explícit deixa a la imaginació del lector completar l’acció, en tot cas, només suggerida.

Els diàlegs són l’autèntica bastida de la trama i que fan pràcticament innecessària la veu del narrador.

Tota l’acció, la trepidant acció, es desenvolupa en un escenari territorial reduït en el qual el cotxe és una eina narrativa primordial.

En l’estira i arronsa de la persecució, un element decisiu és l’error. Més que no pas l’habilitat del pistoler, o l’estratègia. L’error es paga molt car i sovint d’una manera irreversible.

El fluir del riu Feather, és un contrapunt als ambients arquitectònics interiors, desangelats, bruts i foscos:  «se parecía al vientre nervioso de una criatura viva que uno podía pisar y cruzar».

Una novel.la curta amb una gran dosi d’intriga, trepidant i àgil.