El cervell de l’Andrew, E.L. Doctorow

Sinopsi (contracoberta de l’editorial)

Aquesta novel·la brillant, escrita per un mestre de les lletres nord-americanes, l’autor de Ragtime, Històries de la dolça terra, Tot el temps del món, Homer i Langley, Billy Bathgate o La gran marxa, ens porta a fer un viatge agosarat per la ment d’un home que més d’un cop a la vida ha sigut l’agent involuntari de la desgràcia.

Des d’un lloc desconegut, l’Andrew, el protagonista, parla amb un interlocutor també desconegut. Pensa, raona, li explica la història de la seva vida, els seus amors i les tragèdies que l’han dut fins allà. I, mentre som testimonis de les seves confessions, mentre frase rere frase ell desgrana la seva estranya història, ens veiem empesos a qüestionar-nos el que sabem sobre la veritat i la memòria, sobre el cervell i la ment, sobre els altres i sobre nosaltres mateixos.

Divertida, aguda, escèptica, entremaliada, profunda, El cervell de l’Andrew, singularment reeixida, significa un gir sorprenent en el cànon d’un escriptor la prosa del qual crea el seu propi paisatge i que, en paraules de Don DeLillo, té com a tema principal «permetre que la vida de la gent del carrer marqui el ritme de la Història».

Edicions de 1984.- 208 pàgines.- Traducció: Maria Iniesta i Agulló

Apunts de lectura

“Li parlaré del meu amic Andrew, el científic cognitiu”. El que parla és el mateix Andrew i ho explica a un altre interlocutor. És una novel.la oral en la qual el personatge Andrew explica la història de la seva vida a través del que podríem anomenar una teràpia conversacional. De tant en tant, el personatge anònim que escolta Andrew, l’interpel·la, li demana aclariments puntuals, concrecions, l’anima a reprendre el fil de la conversació. Són aquests apunts puntuals allò que atorga al relat de l’Andrew un testimoni de sessió terapèutica. Però això no significa que el relat de l’Andrew sigui real. Realitat o ficció? És el joc del cervell de l’Andrew o és la seva consciència ?.

“És com una presó, la ment en el cervell. Tenim aquest misteriós quilo i mig de cervell i ens empresona.” Pàg. 123.

En tot cas, a través del relat d’una història de vida s’hi trenen diversos discursos. El discurs sobre els misteris del cervell, la memòria, la consciència, el subconscient, els somnis, etc. Un discurs intimista, un drama personal que s’insereix en un marc històric real: Nova York en el moment de l’atemptat de l’11-S contra les torres bessones del World Trade Center i el poder polític als Estats Units. Una història personal inserida en una dimensió global. Un discurs sobre la intel·ligència artificial. Algun dia segurament es podrà reproduir el cervell en un ordinador, és una massa de carn limitada, però, la consciència, els sentiments, també els podrà generar la màquina?. Són reptes de la neurociència.

“Determinar com el cervell es converteix en ment. Com aquella massa de teixits d’un quilo i mig escàs de pes et fa sentir com un ésser humà”.   

Sense ser una novel.la amb continguts científics, s’hi planteja el tema de la consciència humana. El cervell de l’Andrew ens narra una diversitat d’esdeveniments durant una vida. No sabem si són esdeveniments realment viscuts o bé només existeixen en el cervell de l’Andrew. D’una manera recurrent el relat interpel.la el lector i li planteja reflexions sobre el propi cervell: la consciència, els pensaments, els sentiments, els desitjos,…són funció del cervell? Som un jo dividit? I la vida subjectiva, què és?.

Andrew manifesta el seu dolor de viure.

“En les profunditats del meu ésser, passi el que passi, tot em deixa fred, soc impermeable al remordiment , a la pena, a la felicitat”.

L’Andrew , tal com el narra ell  mateix és un personatge que porta mala sort, un ocell de mal averany. Sovint és víctima d’allò que Freud qualificaria d’actes fallits. Traïcions, entremaliadures del cervell?.

“El cervell pren decisions uns segons abans que nosaltres siguem conscients”

I els instints, qui els regula?

“Pot ser que comencis a fer l’amor amb una actitud devocional, però el cervell es torna fosc (…) i s’activa un protocervell antediluvià que l’única cosa que sap fer és moure els malucs. Segurament és una ordre integrada des de l’era paleozoica, i deu ser la base de tot el tamborineig. (…) Com si el que et quedava de pensament humà, (…) s’hagués amagat en algun racó profund de la teva essència testicular”. Pàg. 93.

Es planteja també el tema del poder del cervell col·lectiu, com un fenomen que prové ancestralment de l’espècie humana, talment com passa amb les formigues o les abelles.

Un dels eixos principals de la novel.la és la història d’amor que s’hi narra.

“Per ser una persona congènitament incapaç de ser feliç, amb la Briony ho era. La felicitat consisteix a viure la quotidianitat de la vida sense saber fins a quin punt ets feliç. La veritable felicitat ve de no saber que ets feliç, és una serenitat animal, alguna cosa a mig camí entre la satisfacció i la joia, l’estabilitat del jo que encaixa en el món. (…) Una feina modesta amb la teva rutina diària, estar content de la teva parcel.la, gaudir del sexe, del menjar, del bon temps. No tan sols estimes la persona que t’estimes, t’estimes el món que t’envolta.” Pàg. 116.

Altrament, també destaca la paròdia crítica contra el poder de la Casablanca americana. D’una manera sarcàstica i amb un humor corrosiu narra allò que s’està cuinant en el despatx oval de la Casablanca. No oblidem que d’allà en va sortir la decisió de la guerra contra l’Irak de dramàtiques conseqüències. Andrew qualifica amb contundència els personatges que assessoren el President dels Estats Units:

“Vosaltres només sou el pitjor fins ara, però n’hi ha molts és per venir. Potser no serà demà. Potser no serà l’any que ve, però heu ensenyat el camí de la Selva Obscura.” Pàg. 196

El cervell de l’Andrew, en narrar la història de vida d’aquest personatge ho fa d’una manera amena i sovint divertida malgrat els esdeveniments siguin dramàtics. Sovintegen les notes d’humor i resulten fresques en ser espontànies, per exemple les que es produeixen durant les conversacions amb l’interlocutor anònim.

Des de l’inici fins al final de la novel.la hi ha un discurs tangencial, esporàdic i crític contra l’obra de l’escriptor Mark Twain (MT). A vegades Andrew realitza una crítica literària, però al final és una manifestació d’impotència, frustració, amargura i tristor respecte a MT.

“MT es va inventar aquesta ximpleria a l’hora de ficar les seves filles a dormir. Així es converteix en el seu protector i fa que a l’hora d’anar-se’n al llit el món sigui un lloc segur i acollidor. Quan siguin grans, elles recordaran aquesta història i riuran plenes d’amor pel seu pare. Això és el que el redimeix” Pàg.202.

El lector, des de la primera línia es veu sotmès als dubtes que suscita el joc equívoc que planteja Doctorow a través de la veu de l’Andrew: el seu relat és real o inventat?. En no haver-hi un narrador omnipresent tota la veritat és en la paraula de l’Andrew. De tant en tant s’intercal.la un parèntesi amb l’expressió: “pensant”. Com si fos un testimoni present en la conversació.  Però,  en tot cas, una vegada el lector ha acceptat el pacte narratiu, què hi fa que sigui real o inventat? Tot plegat forma part de l’art de la ficció.

“Vostè no ho sap tot de mi, doctor, només sap el que jo decideixo explicar-li i prou. Jo sempre he respost als moments històrics del meu temps. Sempre he estat atent al context de la meva vida” Pàg. 80.

Tota una declaració d’intencions.

Las alas de la paloma, Henry James

Sinopsi (contracoberta de l’editorial)

Kate Croy, una joven londinense, cree que «a los veinticinco años» es «ya tarde para recapacitar». Huérfana de madre, con una hermana viuda, pobre y cargada de hijos, y un padre proscrito y siniestro, queda bajo la tutela de una tía rica, que espera casarla con un buen partido… aunque sabe que ella está enamorada de Merton Densher, un periodista apuesto y encantador −«esa sabandija miserable», según el padre− pero sin la menor perspectiva de futuro. La hermosa Kate, en esta encrucijada, apenas cuenta, como dice su enamorado, con su «talento para la vida» y no dudará en aprovechar cualquier oportunidad. La aparición de una riquísima «paloma» norteamericana, Milly Theale, que en tres semanas se convierte en la figura más solicitada de la buena sociedad, inspirará no solo la curiosidad y la adulación de todo Londres sino también los planes e intereses más diversos… incluido, quizá, alguno de Kate.

Las alas de la paloma (1902) −que aquí presentamos en una nueva traducción de Miguel Temprano García− es una de las grandes novelas de la etapa final de Henry James y en ella, con gran maestría, los acontecimientos se desvelan poco a poco y no sin que uno deba luchar contra sus propias aprensiones sobre lo que va intuyendo. Con un suspense que es reflejo de la tensión de alguno de sus personajes, James consigue, de una forma que seguramente no ha alcanzado otra novela, que en el lector se reproduzcan literalmente los dilemas y estremecimientos que va planteando la trama. Nunca se ha visto un ejemplo tan perfecto de fusión entre conciencia de un personaje y conciencia del lector.

Editorial Alba.- 488 pàgines.- Traducció: Miguel Temprano García.

Apunts de lectura

La història de la novel.la és simple, talment un escenari en el qual actuen pocs personatges en dos ambients ben diferents: una mansió a Londres i un Palau a Venècia. L’argument, com a moltes de les novel·les de James, està focalitzat en la vida de l’alta burgesia, classe que coneixia a bastament.

En aquesta novel·la els protagonistes principals són per una part els anglesos: la jove Kate Croy, afillada de la tia Maud molt rica que la vol casar per conveniència amb un bon partit, la qual cosa no compleix en Morton Denscher, un periodista sense diners,  del qual Kate n’està enamorada. Els altres protagonistes són una jove americana, Milly Theale, una multimilionària greument malalta que viatja per Europa desitjosa de viure plenament, i la seva senyora de companyia, la Sra. Stringham. Aquesta senyora és amiga de la tia Maud i Kate hi veu una oportunitat per complir els seus interessos.

Situades les cinc peces al tauler d’escacs, Henry James desplega una trama molt elaborada per tal de radiografiar, gairebé fer ressonàncies magnètiques, les relacions entre els personatges al mateix temps que va descrivint les seves característiques psicològiques, els seus interessos, els seus moviments de consciència, etc. fins a retratar-los en tota la seva complexitat.

És una novel.la de lectura lenta, talment com un gran riu que baixa silenciosament però que avança d’una manera imperceptible. No hi ha gairebé acció i moviments exteriors. El focus està posat en les relacions amoroses entre el triangle format per Kate, Morton i Milly i els corresponents elements catalitzadors: la tia Maud i la Sra. Stringham. Relacions amoroses i estratègies d’interessos roïns i avariciosos.

A mesura que avança la novel.la anem veient la transformació dels personatges a través d’un narrador omniscient, en tercera persona i l’estil indirecte lliure. Així, en cada moment  sabem allò que està passant física i psicològicament en la consciència dels personatges, acompanyat dels comentaris que l’autor va intercalant.

La intriga es va desplegant d’una manera subtil en base als pensaments, les estratègies, les emocions, els interessos del personatges però en base al recurs narratiu recurrent de l’ambigüitat i les matisacions. La narració detallada dels sentiments és gairebé un compendi filosòfic la qual cosa comporta una escriptura complexa: oracions subordinades dins un mateix paràgraf que van recorrent i teixint el perfil de cada personatge.

Cada personatge juga la seva funció narrativa sense ser un prototip. Potser el que més destaca és el de la jove Milly Theale, malgrat és el que té menys minuts a escena, el menys descrit i determinat. Potser precisament és el contrast entre la seva manca d’un protagonisme explícit i el seu poder transformador allò que fa que sigui narrativament significatiu. Des de la seva posició d’inacció i passivitat, la Milly sembra llavors que donaran uns fruits morals sorprenents.    

Malgrat hem dit que el relat és d’una parsimònia d’un riu cabalós i uniforme, hi ha diverses situacions que sobresurten amb esplendor. Per exemple, la visita de la jove Milly a un museu per veure un retrat d’una dama que li havien dit que s’hi assemblava. Milly, estava greument malalta però tenia una immensa energia de viure fins l’últim moment.

“No pudo evitarlo, pues se le saltaron las lágrimas nada más ver el misterioso retrato. Tal vez fuesen las lágrimas las que lo hicieron tan bello, extraño y maravilloso como le había dicho: el rostro de una joven dibujada de manera espléndida hasta el último detalle de las manos y vestida de forma no menos espléndida; un rostro de tez casi lívida, pero hermoso en su tristeza, y coronado por una mata de pelo recogido que, antes de que el tiempo lo desvaneciera, debió de tener un aire de familia con el suyo. La dama en cuestión, con sus rasgos marcados al estilo de Miguel Ángel, sus ojos de otro tiempo, sus labios carnosos, su cuello largo, las joyas renombradas y los brocados rojizos y descoloridos era un importante personaje, aunque sin rastro de alegría. Y estaba muerta, muerta, muerta. Milly la saludó con unas palabras que no tenían nada que ver con ella:

–Nunca estaré mejor.” Pàg. 156.

Al final del relat ens espera un gran premi a tall d’una sentència breu que expressa un pensament colpidor, obert i complex:

¡ Nunca volveremos a ser tal como éramos!

Pedra de tartera, Maria Barbal

Sinopsi (contracoberta de l’editorial)

Pedra de tartera” és un dels grans best-sellers de la literatura catalana. Publicada per primer cop el 1985, no ha deixat mai de reeditar-se. Conxa, la protagonista, és la representant d’una generació de dones de poble dotades d’aquell secret orgull que les ha mantingut fermes en la tempestat del drama de la guerra civil espanyola. Originària de la comarca del Pallars, ella és pedra entre les pedres, el seu destí és desviat violentament fins a descarrilar rodolant en una Barcelona que li resulta desproporcionada.

“Digna i delicada, la novel·la convoca alhora allò local i allò universal i perfora el silenci de les dones anònimes en la Història. Una economia de mots i una tensió continguda sostenen un fil vermell de sang, aquell de la memòria popular catalana del darrer segle. La Conxa carreteja la maleta dels oblidats.”  (Llibert Tarragó)

Editorial La Magrana (Edició commemorativa dels 20 anys de la publicació de Pedra de tartera (1985-2005).-126 pàgines.-

Apunts de lectura

Pedra de tartera, la història de vida de la Conxa, des de l’inici fins el final. És la pròpia protagonista qui explica els fets. La novel.la retrata un temps i un país des de l’òptica d’una realitat rural amb la seva pròpia llengua, amb el seu propi lèxic. La manera de narrar és una conjugació de la vida de les persones amb tot el món que les envolta: natura, paisatge, animals, cultura, tradicions, condicions de vida…

Una novel.la curta però que apunta els fets més rellevants d’una vida de la ma de la  Conxa: els orígens familiars humils en una masia del Pirineu; l’adopció a casa dels oncles; el matrimoni i els fills; la guerra civil i les seves dramàtiques conseqüències; la fugida cap a Barcelona.

La protagonista des del seu jo íntim relata els seus sentiments, les pors, les emocions,… La Conxa, en rememorar el seu passat individual (infantesa, joventut, matrimoni, vellesa) rememora també les condicions de vida de moltes dones arrelades en una realitat rural de l’alta muntanya.

La novel.la a través de petits capítols va desgranant el pas del temps tot conjugant els fets històrics i socials amb els fets pròpiament biogràfics de la Conxa, des la infantesa fins a la vellesa. Durant tot el periple vital de la Conxa hi trobem desarrelament i soledat.  

La infància és marcada pel trauma d’haver de fugir de casa per anar a viure a casa dels oncles.

“Es veia prou que a casa érem molts. I devia de sobrar algú”

Una adaptació dolorosa, lluny dels seus, malgrat les condicions de vida eren millors, tot i que havia de treballar feixugament. La ma d’obra, la que sigui, també la infantil, esdevé fonamental per aconseguir la viabilitat econòmica de la família.

La seva mare és un referent d’utilitat i de puntal bàsic de la família.

I és que de feina n’hi havia molta: bèsties, terra i de set a vuit persones a taula pel cap baix. Tots ajudaven, però ella era qui més hi posava el coll per tirar endavant. La dona fa la casa, deia.” Pàg, 17.  

Amb el primer amor de joventut, el festeig amb en Jaume, inaugura una etapa plena de noves emocions i de felicitat.

 “No em sentia d’aquest món. Semblava que somiava”.

El matrimoni, amb en Jaume i els fills, esdevé una etapa joiosa i plena de preocupacions alhora.  En Jaume treballa la major part del temps lluny de casa i la Conxa ha de vetllar per la família i tirat endavant les terres i el bestiar.

La Guerra Civil traumatitza la vida de la Conxa i la deixa desemparada i sola amb les dues filles deportada en un camp de presoners d’Aragó. Per segona vegada pateix un allunyament forçós de la seva casa i de la seva terra.   

“Em sento com una pedra amuntegada en una tartera. Si algú o alguna cosa encerta a moure-la, cauré amb les altres rodolant cap avall; si res no s’atansa, m’estaré quieta aquí dies i dies…” Pàg. 91.

El retorn a casa, és el retorn a la alegria de viure, tornar a emprendre amb coratge el camí estroncat per les adversitats.

“Vaig arrencar un brot florit de sabonera i la seva olor dolcíssima em va fer una alegria que va acabar amb llàgrimes, i al mig del camí totes tres abraçades no paràvem de plorar…” Pàg.102.

El retorn a casa, també és el retorn al lloc on hi ha la mala gent, la que va fer possible que en Jaume fos afusellat.

“(La Delina) M’era dolça la seva companyia. (…)Sabia tant com els altres, però mai va deixar anar cap acusació a una persona en concret. Solament, parlant en general, deia: hi ha gent dolenta, Conxa, que no perdona.” Pàg.107.

Ja a la vellesa, el seu fill i la jove decideixen anar a viure a Barcelona on han aconseguit el treball en una porteria amb dret a habitatge. L’èxode rural ha estat i encara és la realitat de moltes famílies per la dificultat de fer viables les seves economies amb una mínima qualitat de vida.  

Per la vella Conxa l’anada a Barcelona és un trauma, és el tercer allunyament forçós dels seus orígens.  Així ho sent i així ho narra. En una nova situació i en una ciutat que li és hostil, la Conxa lluita per no perdre els orígens i es rebel.la contra l’oblit i la mort a través de la memòria i els records.

“Un núvol de records omplia cada trosset de cada cambra. A pleret, quedaria la blanquinosa capa, sense rostres ni paraules. Quan la meva memòria veiés desfer-se el núvol en pluja lenta, hauria mort una part de la vida de la família”. Pàg.120.

L´últim capítol és dedicat a allò que la Conxa sent sobre Barcelona. Cada paràgraf l’encapçala el nom propi de Barcelona. Els enyors dels seu Pallarés es conjuguen amb els sorolls, la vida, les costums, la gent, el cel de la gran ciutat….

“Barcelona és el cel lluny i els estels espantats.

(…) Barcelona és un soroll sense paraules i un silenci pastós ple de records concrets.

(…) Barcelona, per a mi, és una cosa molt bona. És l´últim graó abans del cementiri”.

Pedra de tartera, un retall del testimoni del nostre passat col·lectiu a través de la veu d’una dona.  

Padres e hijos, Iván Turguénev

Sinopsi (contracoberta de l’editorial)

De una novela titulada Padres e hijos puede esperarse, por supuesto, un conflicto generacional, entre lo viejo y lo nuevo, entre lo que está a punto de desaparecer y lo que está a punto de venir… y más en la Rusia que ve acercarse inevitablemente −con la liberación de los siervos− el fin de una época. Lo que quizá no sea tan esperable es que, en este conflicto, quienes tengan el poder, quienes impongan, a veces tiránicamente, sus condiciones, sean los hijos… frente a unos padres cansados pero amantísimos, deseosos de pasar el relevo con una entrega que roza el servilismo. Turguénev coloca justo en el centro de este mundo frágil a uno de los héroes clave de la literatura rusa y universal, el estudiante de medicina Bazárov –un «hipster nihilista», según el joven novelista norteamericano Gary Shteyngart−, que, no siendo todavía médico, ya descree de la medicina: es más, si no cree en sus padres, aún cree menos en su propia generación. Dotado de una energía prodigiosa para el sarcasmo, la negación y la paradoja, y de un carisma que seduce a la vez que aleja a todo el mundo, este personaje descomunal pone a prueba de una patada el sistema estamental, el orden caballeresco, el ideario filosófico y la red de afectos en que se sustenta la sociedad de su tiempo… e incluso desafía, en sí mismo, cómo no, al amor…

Padres e hijos (1862) fue la obra más polémica de su autor. Le ganó enemigos en el bando de sus amigos y amigos en el de sus enemigos. Por su complejidad no es difícil adivinar por qué.

Editorial Alba.- 288 pàgines.- Traductor: Joaquín Fernández-Valdés.

Apunts de lectura

Un conflicte generacional en el marc històric de la Rússia Zarista al final del segle XIX, moment en el qual es produïen importants canvis socials.

El concepte de nihilisme de la manera que s’utilitza a la novel.la resulta equívoc. En tot cas, quan és utilitzat per les classes conservadores té un significat despectiu i desqualificador. De fet, els joves protagonistes de la novel.la, no són nihilistes en el sentit de no creure en res, en cap valor ni principi. En realitat són progressistes radicals que preconitzen un canvi en el món dels seus pares. Creuen en el progrés, en la ciència,  en la justícia, en les reformes socials i polítiques. Critiquen les supersticions, la situació dels serfs i l’endarreriment social. Manifesten una actitud crítica respecte a l’intel·lectualisme de la noblesa. La seva vehemència  juvenil els porta a simplificacions teòriques i a poses doctrinals arrogants. Si bé, encara no tenien una ideologia ben definida, van ser els precursors dels moviments revolucionaris davant la decadència de l’estat zarista.

En contraposició, el món agrari del pares, lluny de simplificacions ideològiques és pragmàtic i està més arrelat a la realitat pràctica si bé és globalment endarrerit i decadent.

El conflicte generacional que manifesta Bazárov es veu magnificat per la seva sobreactuació de prepotència irrespectuosa la qual cosa el fa formalment més ofensiu i trencador. La forma menys vehement i agressiva d’Arcadi el fa més moderat, li resta radicalitat, i per consegüent és més acceptat en els cercles socials.  

La novel.la planteja diversos temes a través del recurs narratiu de la conversació. Així, el discurs de la confrontació entre l’antic i el nou món es personifica en els debats que tenen Bazárov i Pavel. Un enfrontament entre la rebel·lia del jove i els costums aristocràtiques del vell. El valor simbòlic del retret que li fa Bazárov a Pavel, és ben il·lustratiu: “vostè em parla francès, jo li parlo en llatí”.

A vegades la confrontació no és directe per la qual cosa s’utilitza el recurs narratiu d’expressar el discurs del conflicte generacional a través de la conversació entre dos personatges, ja sigui entre els dos joves amics o bé entre els dos vells germans, pare i tiet de l’Arkadi.

La novel.la també planteja el conflicte generacional familiar entre els joves Bazárov i Arkadi i els seus respectius pares. Cal fer esment de les diferències socials entre Bazárov i Arkadi així com també en les diferències entre els seus progenitors. El pare d’Arkadi és un terratinent que té com a amant a una humil camperola. També hi ha diferències de classe entre els pares de Bazárov, la mare procedeix de l’aristocràcia.

A través d’un altre bloc de conversacions desenvolupa el discurs amorós entre  Bazárov i Anna Odintsova. Així, a través de les tres conversacions que mantenen, s’expressa un compendi de despropòsits que condicionen i encarrilen la relació amorosa vers el fracàs final.

“Odintsova miró a Bazárov, que tenia una sonrisa amarga dibujada en el rostro. ¡Éste me quiso!, pensó, sintió llàstima por él y le tendió la mano con compasión.

Pero también él la comprendió a ella.

¡No! – dijo, y dió un paso atrás. Aunque soy un hombre pobre, hasta ahora nunca he aceptado limosnas. Adiós, señora, y que tenga usted salud.” Pàg. 255.

La relació Bazárov i Odintsova esdevé una relació passional sense que s’arribi a realitzar-se plenament. Per què? El pensament científic de Bazárov li impedeix acceptar les emocions de l’enamorament romàntic. La passió amorosa escandalitza la seva ànima materialista i o deixa que les emocions li trastoquin la raó.  La relació amorosa amb Anna esdevé molt complexa: seducció, passió, encís, aflicció, frustració…

¿És l’amor un sentiment fingit? Es planteja l’Anna davant la seva soledat.

“Está visto que  Barázov tenía razón – pensaba- ; lo mío es curiosidad, nada más que curiosidad, amor por la tranquilidad y egoísmo”. Pàg. 258,  

Un altre plantejament amorós és el que es planteja al voltant de la jove Fenichka, l’amant del pare d’Arkadi. La jove criada esdevé el centre d’un triangle amorós on cada personatge té diferents motivacions, la qual cosa derivarà en un conflicte dramàtic. El cerebral Bazárov és veu sotmès a la pulsió instintiva i espontània, sense gaires reflexions filosòfiques.  La que suscita més valor i més recorregut dramàtic és la posició de Pavel respecte a l’amant  del seu germà, la qual cosa no s’explicita però suscita intriga en la ment del lector. Pavel que se sent un seductor no es veu correspost per la Fenichka la qual cosa suscita una tempestuosa relació, assetjaments i gelosia. Per cert, l´Arkadi descobreix que té un germà petit, Mitia, poc després que ho sàpiga el lector.

Turguénev, introdueix els personatges amb singulars descripcions i en alguns casos els complementa narrant antecedents biogràfics del seu passat. És el cas de Pavel, de Fenichka i de la jove vídua Ana Odintsov.

Un recurs narratiu que s’utilitza en moments claus de la novel.la és el d’escoltar casualment una diàleg sense que els interlocutors ho sàpiguen. És per exemple quan el pare d’Arkadi escolta la valoració que de la seva persona en fa el seu fill.

“Anteayer le sorprendí leyendo a Pushkin – continuó entretanto Bazárov- Haz el favor de explicarle que eso no sirve para nada. Porque ya no es ningún muchacho; tiempo es que deje estas tonterías. ¡Pretender ser romántico en estos tiempos! Dale a leer algo práctico.”

El narrador, a vegades, intercal.la el pensament del personatge respecte a l’interlocutor, de manera que il·lumina la comprensió de la situació.

Un dels punts forts de Turguénev és la facultat de crear atmosferes a través de la descripció del paisatge.   

“Empezaba a anochecer; el sol se había ocultado tres el boscaje de álamos en los campos. Un campesino iba al trote sobre un caballito blanco por un camino estrecho y oscuro a través del boscaje… (…) Las golondrinas volaban en lo alto, el  viento había cesado por completo. Las abejas rezagadas zumbaban perezosas y soñolientas en las flores de las lilas,…. pag. 89.

Un altre tema que desplega la novel.la és el drama dels pares de Bazárov en veure que no poden retenir el seu únic fill després de tres anys d’absència. Tot el capítol en el qual es narra la trobada a casa dels pares és d’una gran sensibilitat i tendresa en conjugar l’alegria pel retorn del fill i l’aflicció per la seva fugida immediata.

“Un hijo es una rana desgajada. Es como un  halcón: cuando quiere viene y cuando quiere se va. Y tú y yo somos como setas que crecen en la hendidura de un árbol: los dos muy juntos, sin movernos de nuestro sitio. Yo seré la única que seguiré invariablemente a tu lado, por siempre jamás. Y tú lo serás para mí.” Pàg. 197.

Ja hem esmentat que un dels valors de la novel.la és el marc històric de la Rússia Zarista al final del segle XIX. En concret es planteja la qüestió de l’alliberament dels serfs i la problemàtica que es va originar en no representar la millora que s’esperava en les seves condicions de vida.

L’obra de Turguénev es caracteritza per la vinculació de personatges amb el seu temps i país en un moment d’importants canvis socials restringits per les normes i costums existents. Els seus personatges són fruit de les relacions socials de la Rússia del Zar Alexandre II on l’endarreriment i misèria dels recentment alliberats servents s’unia a la desídia dels petits terratinents, arruïnats per la seva mala administració.

Padres e hijos, té el valor d’un gran clàssic, és a dir, que sempre la seva lectura desperta nous descobriments així com noves i diverses interpretacions.  

Les gratituds, Delphine de Vigan

Sinopsi (contracoberta de l’editorial)

Els llaços invisibles que defineixen les nostres relacions més íntimes amb el món i les persones.

“T’has demanat mai quantes vegades a la vida havies dit gràcies de debò? Un gràcies de veritat. L’expressió de la teva gratitud, del teu reconeixement, del teu deute.”

En la seva nova novel·la, Delphine de Vigan escruta la intimitat i els llaços de lleialtat, fidelitat i afecte que devem a les persones que han format part de la nostra vida. Michka, una dona gran, va perdent la seva habilitat per parlar. Dues persones l’acompanyen: la Marie, una noia jove molt propera a ella, i en Jerôme, el seu logopeda.

Editorial Edicions 62.- 160 pàgines.- Traductor: Jordi Martin Lloret.

Apunts de lectura

Gil de Biedma, en el seu conegut i emblemàtic poema “No volveré a ser joven”, manifesta la dramàtica veritat de la vida:

Pero ha pasado el tiempo

y la verdad desagradable asoma:

envejecer, morir,

es el único argumento de la obra.

Malgrat és una veritat decisiva, no ens agrada parlar-ne. Aquesta novel.la agafa el toro per les banyes i ho fa d’una manera digna, humana i amb sensibilitat. També amb somriures.

Michka, és una dona vella que pateix una afàsia, un procés de degradació del llenguatge de manera que oblida les paraules o les tergiversa, la qual cosa afecta la seva capacitat d’expressió.

La Michka sap que les paraules i la vida se li’n van de les mans però no vol marxar fins que no hagi pogut pronunciar la seva gratitud a les persones que la van cuidar de petita salvant-li la vida.

Els dos personatges que li tenen cura a la residència on està internada es comprometen a trobar el matrimoni que durant els anys de l’ocupació nazi la va salvar de morir en un camp d’extermini acollint-la a casa seva i als que mai va donar les gràcies.

És a través d’aquests dos personatges que l’autora desenvolupa la trama de la novel.la. Dos narradors que en primera persona van intercalant les seves respectives intervencions.

En Jérôme, el logopeda que l’ajuda a recuperar les paraules.

La Marie, una nena a qui la Michka va cuidar i que ara és una dona embarassada que li fa companyia i li expressa la seva gratitud:  “Gràcies per tot. Sense tu no sé què hauria fet”.

A través del diàlegs dels dos personatges amb la Michka, es desplega un joc lingüístic carregat d’humor i de drama. La Michka, per fer-se entendre s’inventa les paraules que no li surten i en resulten expressions sorprenents i divertides. Només quan somia, la Michka desenvolupa un discurs fluid, sense absències ni entrebancs lingüístics. La lluita aferrissada per salvar les paraules esdevé una metàfora de la lluita per mantenir-se activa, un acte de rebel·lia contra la mort.

Una petita novel.la que resulta d’uns grans efectes multiplicadors pel que fa a les reflexions sobre l’envelliment. Aquest fet biològic inevitable que Philip Roth qualificava d’autèntica massacre. I l’autora d’aquesta novel.la, considera que:

“Envellir és aprendre a perdre. Assumir, totes o quasi totes les setmanes, un nou dèficit, una nova degradació, un nou deteriorament” (…) I ja no hi ha res en la columna del guanys.”

Estem rodejats de tecnologia i d’avanços mèdics, s’incrementa l’esperança de vida…però resten pendents les qüestions primordials:  Es pot envellir bé?. Amb dignitat?  De què depèn?. Perquè d’allò que es tracta no és de viure més anys sinó de viure amb qualitat de vida i de tenir una mort digna. Perquè allò important no és el quan sinó el com. En aquest sentit la regulació del dret a l’eutanàsia ha de resultar un factor primordial per treure l’angoixa i el desassossec als vells.

Ens costa de creure que allò que precisament dóna sentit a la vida és la mort. Malgrat sembli absurd.

Les gratituds, una novel.la curta sobre el final de la vida d’una dona vella, simpàtica  i tendra , narrada per dues veus alternativament. A mesura que a la protagonista li desapareixen o canvien les paraules, al lector li van brollant importants reflexions sobre la vida i la mort.