Montevideo, Enrique Vila-Matas

Sinopsi (contracoberta de l’editorial)

En pleno periodo de transformación personal y literaria, el narrador de esta novela comienza a observar señales en puertas y en cuartos contiguos, símbolos que comunican París con Cascais, Montevideo, Reikiavik, San Gallen y Bogotá, y que le van devolviendo sigilosamente a la escritura, al deseo de transformar en láminas de vida ciertas experiencias que, como mínimo, piden a gritos ser narradas.

«Te has convertido en los últimos tiempos en un escritor al que las cosas le pasan de verdad. Ojalá comprendas que tu destino es el de un hombre que debería estar deseando elevarse, renacer, volver a ser. Te lo repito: elevarse. En tus manos está tu destino, la llave de la puerta nueva.»

Montevideo es una ficción verdadera, un gran tratado sobre la ambigüedad del mundo como rasgo característico de nuestro tiempo, una novela en la que el mejor Vila-Matas encuentra la forma de nombrar nuevamente las cosas cuando todo parece ya dicho; hazaña tanto más admirable porque el núcleo central de su obra no es otro que la modernidad de la novela.

Editorial: Seix Barral.- 304 pàgines.-

Apunts de lectura

El llibre és un viatge narratiu per sis ciutats a través del qual l’autor reflexiona sobre l’escriptura i l’escriptor. Enumera les cinc tendències que caracteritzen els escriptors.

Tot comença a Paris, el 1974, talment el bateig com a escriptor.

En febrero del 74 viajé a París con la anacrónica intención de convertirme en un escritor de los años veinte, estilo «generación perdida» Pàg. 9.

Experiència de vida i escriptura, el relat es va construint a través d’una interrelació constant entre biografia i imaginació. El narrador és la veu del jo literari del propi autor. Una interrelació recurrent entre auto ficció i ficció.

Tal com esmenta el propi autor en el seu web:

“Escribo ficción desde un espacio que suelen ocupar los ensayistas: un yo literario visible. De hecho, lo que se escenifica en cualquiera de mis libros no es exactamente una trama, o una serie de ideas, sino a mí mismo tramando, pensando o escribiendo bajo el avatar de un narrador. Aunque, eso sí, el avatar, la personalidad de cada uno de mis narradores, es distinta en cada novela y posiblemente lo único que las una a todas sea la voz o ese “yo literario visible” que reaparece en cada nuevo libro y da continuidad a la obra.”  

En la novel.la “Montevideo”, durant la deriva auto referent, la literatura ocupa un lloc primordial amb cites d’obres i autors.

“Pero, ya se sabe, el mundo está lleno de perseguidores de la totalidad, algunos de una valia y valor incalculables, como Herman Melville, que es en quien pienso cuando me paseo por el mundo de los rastreadores del Todo. Siempre he pensado que en Moby Dick trazó una inmensa metáfora de la inmensidad, de la inmensidad de nuestra oscuridad.” Pàg 19.

L’eix central del llibre és el conte  “La puerta condenada”, de Julio Cortazar, situada en un hotel de Montevideo. Una metàfora sobre la necessitat de traspassar les portes que l’atzar presenta quan el narrador està en un cul de sac existencial, en una sequera literària, i està cercant el final del túnel. En aquest llibre van sorgint històries relacionades amb portes, un clar simbolisme sobre els diversos avatars en l’ofici d’escriptor. La mateixa portada del llibre hi fa referència amb la imatge de les portes de “Les quatre habitacions” d’Hammershøi.

Aquesta és una novel·la sobre la recerca de la pròpia identitat com a escriptor, d’una regeneració, de sortir del bloqueig creador i de tornar  a configurar un estil. Però també una generalització sobre el perquè escriure, de la mateixa manera que s’ho preguntaven els grans escriptors com Kafka. Cercar la raó per la qual escriure. Per a tal fi, utilitza la metàfora del llibre “L’habitació pròpia” de Virginia Woolf.

“Estaba, además animado porque en París había encontrado , en una puerta, la salida a mi bloqueo, y todo en parte, gracias a haber seguido el consejo de mi padre que recomendaba buscar el agujero que, por mínimo que fuera, nos permitiera escapar de lo que pudiera tenernos atrapados.” Pàg. 296.

Potser el motor que anima al narrador a escriure no és altre que una eina necessària per trobar el forat que li permetrà sortir del forat existencial. I per això qualsevol referència a la realitat, els fets que la vida ens presenta, li serveix al narrador per desenvolupar el seu ofici d’escriptor.

Te lo repito: elevarse. En tus manos està tu destino, la llave de la puerta nueva”. Pàg. 289.

“…al final, me sentí un superviviente que intentava ponerse en movimiento y que estaba intentando levantarse, literalment elevarse, para volver a ser” Pàg. 295.

En el fons, aquesta novel.la parla de la llibertat de l’escriptor per buscar els mitjans més òptims i expressius per elaborar nous canals per al seu discurs. I en resulta una experiència ben llunyana de tot formalisme.

La promesa, Damon Galgut

Sinopsi (contracoberta de l’editorial)

Els Swart són una família sud-africana blanca propietària d’una granja als afores de Pretòria. La família es va retrobant al llarg dels anys en diferents vetlles.

La generació més jove, l’Anton i l’Amor, detesten tot el que representa la seva família, sobretot la promesa incomplerta a la dona negra que va treballar per a ells tota la vida. Després d’anys de servei, a la Salomé se li va prometre una casa pròpia, una terra pròpia… però d’alguna manera, a mesura que passen les dècades i que el país evoluciona de les antigues divisions a la nova societat anomenada més justa, aquesta promesa continua sense complir-se.

La novel·la ens permet entendre la crisi real d’un país on la segregació legalitzada potser s’ha acabat, però en què la tràgica divisió entre dos grups de persones encara es manté molt vigent.

Editorial: Editorial Les Hores.- Pàgines: 320.- Traducció: Àfrica Rubiés Mirabe

Apunts de lectura

La novel·la comença a mitjans dels anys vuitanta i finalitza el 2018. S’inicia quan l’apartheid ( ‘separació’ en afrikáans), el sistema de segregació racial, encara era vigent a Sud-àfrica i ressegueix l’evolució política i social després del procés de conciliació amb en Mandela al poder, les profundes transformacions, la corrupció, la decepció, fins el nostres dies.

El títol, “La promesa”, si bé és el motor de la història que s’hi narra, també té un sentit metafòric en consonància amb allò que està passant al país. De la mateixa manera que les diferents generacions de la família van ajornant el compliment de la promesa feta per la mare a la servent negre, també van passant els anys i els polítics del país va ajornant les reformes esperades per la població.

En paral·lel es descriu la decadència d’una família blanca durant la transició de Sud-àfrica per sortir de l’apartheid i la degeneració social i política del país.

La qüestió de la propietat de la terra en mans dels blancs esdevé un tema primordial que ha obert moltes esperances en la població negra i encara resta pendent.

L’únic membre de la família que d’una manera recurrent va denunciant l’incompliment familiar és la filla petita l’Amor i, com diu el narrador, “encara no l’ha trepitjat la història”.  Un personatge simbòlic tocada pel llamp a dalt d’un turó i que l`ha mutilat per sempre.

“ Deu et va assenyalar amb el dit i vares caure. (…) Ara estan tots morts, només restes tu.”

Podem interpretar que el fet de convertir-se en infermera és una manera metafòrica de reparar el mal que el poder blanc ha causat. Talment una manera de reparar la mala consciència. Allò que mou Amor és el compliment obstinat de la promesa, una restitució justa i necessària.

La promesa, abasta quatre dècades de la família i a cadascuna de les quals la mort i l’enterrament d’un membre de la família és l’eix central.

Allò que sorprèn d’entrada el lector és l’estil narratiu. La veu del narrador utilitza sistemàticament les tres persones del verb, sovint dins un mateix paràgraf. És una veu omniscient que es va filtrant en la consciència dels personatges fent servir l’estil lliure indirecte i el flux de consciència. És una manera d’acostar-se al personatges, però mantenint una distància. Talment com si fos una pintura cubista que presenta la realitat des de diferents angles. Recorda l’estil i l’estructura narrativa de Mentre agonitzo de  William Faulkner.

A “La Promesa” s’hi narra una història dramàtica, també trista, però amb apunts d’humor i ironia, a vegades fins i tot d’humor negre. La vida és canvi, passa el temps i esdevenen les morts familiars, però tot plegat sota la consciència de desdramatitzar-ho, com un procés indefugible de la condició humana. 

 “Ets una branca que està perdent les fulles i algun dia et trencaràs. I aleshores què? Aleshores res. Unes altres branques ompliran l’espai. Altres històries s’escriuran sobre la teva, tatxant cada paraula. Fins i tot aquestes.”

La religió esdevé a la novel.la un recurs humà de primera necessitat arrelat a la cultura de cadascú, ja sigui la religió jueva o la protestant. També escorant-se de vegades cap al fantàstic com un recurs útil (poders sobrenaturals, misticisme, ioga).

La promesa, està fragmentada en quatre relats amb el títol dels respectius membres de la saga familiar, de manera que presenta una interessant visió calidoscòpica sobre la condició humana en un temps i un país: el racisme, la propietat, la mort, el pas del temps, etc.

Me casé por alegria,Natalia Ginzburg

Sinopsi (contracoberta de l’editorial)

Hace apenas una semana de la boda de Pietro y Giuliana, y poco más de un mes desde que se conocieron. Él es un abogado de clase acomodada, fatigado de una vida sosegada en la que reina el orden; ella, una excéntrica muchacha de origen más humilde que, tras huir de casa a los diecisiete años, ha debido valerse por sí misma. Pietro ha invitado a su familia a una comida en su apartamento para intentar tranquilizar a la madre, que no ve el repentino matrimonio con buenos ojos: esta reunión familiar se convertirá en la prueba de fuego de la joven pareja. Me casé por alegría es la pieza teatral más célebre de Ginzburg; la maestría en la construcción de los personajes y la viveza de los diálogos hacen de ella no sólo una comedia hilarante, sino también una aguda reflexión sobre los mecanismos de la felicidad, que transgreden las convenciones y los prejuicios más arraigados.

Editorial Acantilado.- 128 pàgines.- Traducció: Andrés Barba

Apunts de lectura

El diàlegs escènics de Natalia Ginzburg estan configurats en base a converses convencionals, ordinàries, però entre mig i d’una manera sorprenent es plantegen qüestions d’allò més transcendents: què és el matrimoni?; per què es casen els protagonistes?; què és l’amor?; és el matrimoni un contracte que regula interessos?….

A través de diàlegs sorprenents, de situacions divertides i personatges excèntrics, s’evoquen els prejudicis, les convencions de la vida, la moral, les costums socials, el casament per diner, les impertinències familiars, etc.

Ginzburg dibuixa el retrat d’un matrimoni entre personatges de diferents classes socials: l’advocat Pietro de classe burgesa i Giuliana, una jove de classe social baixa que va conèixer en una festa. L’atzar va provocar que el punt de trobada fos en un moment caòtic pels dos personatges, situacions gairebé surrealistes, però la màgia de la seducció va fer camí.  

Una subtil ironia impregna tota la comèdia tot conjugant els esdeveniments més problemàtics amb un to convencional i distès: realitats com l’avortament, la mort, la separació i la incomunicació en les relacions de parella, el divorci,  el matrimoni i la seva solemnitat, són exposats amb un to col·loquial i natural.

Com deia aquell: rient, rient i te les va fotent ! .La ironia i l’humor es destil·len arreu.

Sota una aparent senzillesa, a través d’uns personatges propers, s’hi amaga tot un discurs sobre la vida i la naturalesa humana.

El fill del xofer, Jordi Amat

Sinopsi (contracoberta de l’editorial)

Arran de la figura fosca i perversa d’Alfons Quintà (Figueres 1943-Barcelona 2016) —periodista, advocat, oficial de la Marina Mercant i jutge, que el 19 de desembre de 2016 va assassinar la seva dona i després es va suïcidar amb una escopeta de caça—, Jordi Amat, un dels observadors més lúcids i transversals del moment , fa una reflexió sobre el poder en forma de narració. Darrere d’una carrera periodística fulgurant (que transcorre per la direcció de TV3 o les tertúlies d’Intereconomía) s’oculta una trajectòria fosca plena de xantatges, persecucions sexuals, abusos d’autoritat i tripijocs diversos, que mostra com funcionen les clavegueres del poder a Catalunya: un relat magistral de periodisme testimonial.

Editorial: Edicions 62.- 264 pàgines.- Traductor: Ricard Vela.

Apunts de lectura

El fill del xofer, està ambientada inicialment en la Catalunya dels últims anys del franquisme i posteriorment en els anys que Jordi Pujol ha ostentat el poder polític gairebé d’una manera absoluta i sense oposició.

Jordi Amat s’endinsa en els territoris ocults del periodisme i el poder polític, cultural i econòmic a Catalunya a partir de la figura del periodista Alfons Quintà.

S’ha qualificat aquest llibre dins el calaix genèric de “No ficció”, però tal com esmenta el propi autor es tractaria més aviat d’un gènere en el qual s’enllacen la literatura narrativa, la investigació històrica i el periodisme. Partint de la biografia d’un personatge concret es tracta d’explorar la crònica d’un temps i d’un país.

El personatge protagonista, Alfons Quintà, és un periodista de llarga trajectòria, el professional més ben informat i més influent durant els anys de la transició democràtica i de la instal·lació de l’autogovern a Catalunya. Va ser el delegat a Barcelona del diari EL PAÍS des del 1976 fins al 1982, primer director de TV3, propulsor d’un un nou diari, “El Observador”, creat pel pujolisme i que va esdevenir un fracàs estrepitós.

Des de ben jove, Alfons Quintà, el fill del xofer de Josep Pla, aprèn ben aviat que la informació és poder. De la ma del seu pare assisteix a les reunions del grup “El Camelot” en el qual sota el teulat de la casa de Josep Pla a Llofriu es reuneix i conspira l’elit econòmica i cultural del país contra el franquisme.

El moment estel·lar d’Alfons Quintà s’inicia a partir del famós article publicat a El País sobre la crisi financera de Banca Catalana en mans de la família de Jordi Pujol. Era l’any 1980 i Pujol havia guanyat les seves primeres eleccions. L’article va ser un terrabastall que va sotragar el govern de Jordi Pujol, tot just a l’inici de consolidar el seu poder polític a Catalunya. Aquest fet va fer que Jordi Pujol cooptés Quintà per construir TV3 de la que en va ser el primer director. Aquest sorprenent fitxatge mediàtic, era el resultat d’un xantatge o més aviat el de comprar els favors d’un professional de primer ordre dotat de molta i important informació?.

La pregunta segueix a l’aire, com és que la bèstia negra del pujolisme acabi entronitzant-lo a través de TV3?

Allò cert és que TV3 va iniciar la seva trajectòria el 1983 de la ma d’Alfons Quintà i que va ser un instrument mediàtic decisiu, tant en la campanya de les eleccions celebrades el 1984 com en l’objectiu de desarticular la querella de la Fiscalia pel cas Banca Catalana. El resultat va ser clar: Pujol guanya les eleccions per segona vegada i la querella contra Banca Catalan és arxivada. Pujol va pronunciar des del balcó de la Generalitat el famós discurs que s’entronitzava com el propietari d’un valor ètic i moral inqüestionable:

“El Govern central ha fet una jugada indigna. A partir d’ara, d’ètica i moral en parlarem nosaltres, no ells”.

El president com a víctima de Madrid, aclamat pel poble, si atacaven Pujol, atacaven Catalunya. Pujol va esdevenir un mite, una esperança per gran part de Catalunya.

Sens dubte va ser un moment fundacional d’un estil de fer política i d’exercir el poder basat en la impunitat.  El temps ens han desvetllat tot allò que ha vingut després, corrupció, tràfics d’influences, oportunisme descarat, intent d’instaurar una dinastia familiar, etc. Encara ara, 40 anys després, en cuegen les conseqüències.

Amat, sovint, no entra en detalls ni valoracions, però posa en mans del lector totes les pistes d’una lectura versemblant. Per exemple, quan Jordi Pujol fa el discurs sobre l’arxivament de la querella, el narrador simplement indica que el retrat del Rei d’Espanya presideix el marc. No calen gaires llums per saber el paper que va tenir-hi el monarca, una altra cosa és saber-ne les raons.

Amat realitza un marcat perfil psicològic del personatge, gairebé com el d’un malalt psiquiàtric, “d’un psicòpata que és incapaç d’empatitzar amb el sentiment dels altres”. No estalvia els qualificatius d’un autèntic depredador i assetjador sexual i laboral. I ho qualifica atenent la nombrosa casuística que ho testifica i que ha anat recollint de diverses fonts. També diagnostica que el motor que explica la deriva del personatge és l’instint permanent de venjança. El psicoanàlisi en situaria la causa en l’abandó patern de la família la qual cosa va comportar un ressentiment recurrent cap a tothom que no s’avingués als seus interessos.  

Malgrat tot, però, cal dir que a partir del personatge protagonista es construeix un relat que teixeix  la relació entre mitjans de comunicació i poder econòmic i polític. Encara que sigui pel seu propi deliri de venjança, allò cert és que en certs moments diu veritats i denúncia corrupcions. La deriva final és una altra història.  

És un llibre que exposa la realitat i la funció democràtica del quart poder a Catalunya i també a Espanya. El quart poder no és independent i obeeix a interessos.  És un tema de permanent actualitat, el de la caverna mediàtica aquí i arreu.

 “No és un territori per a la moral. És una batalla destructiva. Crema a qui hi juga i perd, encimbella a qui la guanya.”

Com diu l’autor en la seva nota final:

“He acabat per convence’m que explicar el que explico és moralment discutible, però al mateix temps socialment necessari. Es tractava de buscar la veritat fosca que el poder amaga per perpetuar-se. Intentar trobar-la equival a experimentar el risc traumàtic i redemptor de la llibertat.”

Stitch, Richard Stern

Sinopsi (contracoberta de l’editorial)

En busca de la gloria literaria, Edward Gunther deja su trabajo como redactor publicitario, vende todo lo que posee y se muda con su esposa y sus tres hijos de Chicago a Venecia. Pero el éxito no llega sin dolor ni tan rápido como esperaba. Durante su primer mes en Italia, Edward lucha por publicar sus ensayos, discute con su esposa sobre las finanzas familiares y se embarca en un inestable romance con la poeta Nina Callahan. Justo cuando parece que sus sueños nunca se harán realidad, descubre que Nina ha trabado amistad con el famoso Thaddeus Stitch, indiscutiblemente uno de los mejores escultores del siglo XX. Si alguien tiene la chispa de la genialidad ese es Stitch, y quizá algo de su energía creativa se contagie a Edward, para quien el aliento de semejante luminaria lo significaría todo. Pero también el maestro se encuentra en un impasse vital. Anciano e incapaz de aceptar que el mundo pueda seguir adelante sin él, el artista siente que su tiempo se agota y que su obra maestra —un conjunto escultórico levantado en una isla en la laguna— terminará también desapareciendo bajo las crecientes aguas del Adriático.

Publicada en 1965, poco después de conocer a Ezra Pound —inspiración directa de la figura de Stitch—, Richard Stern firmó, sobre el trasfondo de un invierno neblinoso en una de las más bellas ciudades del mundo, una de sus grandes novelas.

Editorial Siruela.- 248 pàgines.- Traducció: Laura Salas

Apunts de lectura

La història d’aquesta novel.la és la d’un tema recurrent: l’estada temporal al paradís cultural d’Europa de  personatges dels Estats Units (veure en aquest blog: Los embajadores de Henry James). En aquest cas el personatge central és el d’un escriptor que viatja a Venècia amb la família. Conjuntament amb un famós escultor i una jove poetessa, formen un triangle, amorós i artístic. Cada personatge està condicionat per diverses i particulars variables vitals: l’edat, la creació artística, la situació econòmica, la situació familiar i afectiva, reconeixement, etc.

Tres personatges que poden simbolitzar tres models d’artistes, així com tres moments de la vida d’un artista. Una mena de tríptic. La jove Nina, poetessa en formació, que viu precàriament i en una situació gairebé d’acollida. L’escultor Thaddeus Stich, al final de la seva vida, ocupat i preocupat per finalitzar i preservar la seva obra. Edward Gunther, de 35 anys que ho deixa tot als Estats Units per embarcar-se amb la seva família en un projecte artístic incert a Venècia.

A través de les relacions entre els tres personatges afloren les inquietuds de l’ofici de viure d’un creador artístic i que simbòlicament poden representar les diferents etapes: els inicis, el desenvolupament i el reconeixement final ja a la tardor de la vida.

L’escultor Stitch és per a Edward un punt de referència d’allò que voldria esdevenir com a artista. La relació amb Stitch suposa entrar en l’ambient artístic de Venècia la qual cosa aconsegueix gràcies a la relació amb la jove Nina a la que manipula per a aquest fi.

La relació de Nina amb Stitch és paternal. Aquest l’acull atorgant-li protecció i estímul pel seu ofici de poeta. A la vegada, la relació amb la jove també és una opció per a la perdurabilitat de l’obra de l’escultor, cosa que li preocupa per la seva edat avançada. Com a metàfora d’aquest desig de perdurar li regala una bonica estàtua de bronze la qual cosa emociona i desperta l’afecte de Nina vers la generositat de l’escultor.

“Mi obra ni siquiera dejará escapar burbujas cuando se hunda. Como si importase. Aunque en realidad sí importa. Si no hay supervivientes, tampoco hay recuerdos.

Stitch balanceó el brazo y lo acercó bruscamente a la mesa; luego cogió algo con la mano y se lo dio a ella.

—Toma, Nina, cógelo antes de que se hunda —ofreció con un resplandor verde de sonrisa bajo el follaje blanco. Su brazo esperó y se alzó, hasta que Nina se acercó y cogió de sus dos dedos un centauro de bronce, salvaje, desconcertado, una pieza hermosa y llena de tensión.

—Ay, señor Stitch.” . Capítol 5.

Tal com esmenta Guelbenzu en la seva crítica literària a Babelia: “Desde aquí comienza Stern a dibujar las diversas formas del egoísmo narcisista del intelectual en Gunther (y en els mismo Stitch, aunque éste está asomándose al vértigo del final y la duda de su propia perdurabilidad).”

La relació d’Edward amb Nina és una relació interessada i de fatals conseqüències per l’estabilitat del seu matrimoni, dona i tres fills.

Venècia esdevé un personatge que l’autor el dibuixa com un fantàstic escenari que condiciona i estimula la vida dels tres artistes. Un escenari que transcendirà la vida de tots ells.

Els últims capítols són dedicats al conflicte familiar de la família d’Edward que es veu obligat a retornar als Estats Units per problemes econòmics. La seva vida artística s’ha frustrat, Venècia queda molt lluny en el record.

“Edward apagó la televisión y salió. Hacía fresco, pero tras caminar unos minutos por la costa ya no lo sentía. (…) La marea estaba baja, la columna vertebral de rocas separaba la arena del agua. Caminó entre ellas, de roca en roca, con las manos metidas en los bolsillos del pantalón, temblando. No dejaba de negar con la cabeza, de murmurar para sí algo intermedio entre palabras y gruñidos”. Capítol final.

La novel.la és un tramat d’històries de vida de tres intel·lectuals amb les seves il·lusions, èxits, avatars i misèries.