Tota una vida, Robert Seethaler

Resum (contracoberta de l’editorial)

Quan l’Andreas arriba a la vall on passarà tota la vida té uns quatre anys, tot i que ningú no en sap l’edat exacta. De jove, convertit ja en un mosso molt complidor, entra a formar part de la colla de treballadors que construeix un dels primers telefèrics a la vall i que hi porta l’electricitat i la llum, però també el soroll. Llavors arriba el dia en què l’Andreas veu per primera vegada la Marie, l’amor de la seva vida, que tanmateix acabarà perdent. No la tornarà a veure fins molts anys després, quan enfili l’últim tram del camí i contempli amb admiració els anys que ha deixat enrere, el temps que s’ha anat escolant.

Tota una vida és una història simple i dolça. Un llibre serè i commovedor que demostra que una vida plena no depèn ni dels diners ni de l’estatus, sinó de les experiències i les persones que ens van enriquint al llarg de la nostra trajectòria vital.

Editorial La Campana.- 160 pàg.- Traducció de Mariona Gratacòs

Apunts de lectura

“Tota una vida”, la de Andreas Egger, que com totes les vides és una vida singular plena d’esdeveniments entre el naixement i la mort . Però, quan aquesta vida es narrada de manera que ens transmet millor que mai l’aventura de viure, cal celebrar-ho i assaborir-ho, com és el cas d’aquesta novel.la.

La vida del nostre protagonista és situada a principis del segle XX en una vall dels Alps. Un dels eixos vertebradors de la novel.la és la conjugació permanent entre l’home i la natura, una interrelació que configura el perfil del personatge. Una natura mai domesticada, malgrat la tecnologia la va transformant,  fins a convertir-la en un recurs turístic i una font de riquesa. Andreas, participa en aquest procés de transformació venent la seva força de treball, mai millor dir, la seva habilitat  manual i força física malgrat la seva discapacitat física.  Això sí, amb un cert escepticisme davant els dissenyadors tècnics:

“A Egger li semblava una idea ridícula, però en el fons admirava els enginyers, capaços d’extreure del seu cap fantasies  (construir telefèrics) i no deixar  que les tempestes de neu ni el calor de l’estiu espatllessin el seu optimisme ni la brillantor de les seves sabates sempre encerades” .

D’una manera gradual i sigil·losament anem assistint amb el pas del temps als canvis produïts pel progrés a la vall i en la vida de les persones: l’electricitat, el telèfon, els cotxes, la tele, l’acumulació capitalista…

També les alegries, l’amor, construir una llar, la felicitat i la desgràcia de perdre-ho tot per un cop de natura. Desgràcies personals i la desgràcia amb majúscula, la segona Guerra Mundial, que li va suposar estar empresonat durant 8 anys en un camp de concentració soviètic.  Egger sobreviu a tot, amb dignitat, segueix endavant, adaptant-se als diferents avatars. “Mai s’havia vist en la necessitat de creure en Déu, i la mort no li feia por”. Sempre va esperar en va  que la vida li compensés els seus mèrits. Els anys passen  i el deteriorament s’anava fent més avinent, perdent la memòria, d’on venia i sovint sense saber cap a on anava. “Però, podia mirar enrere en el temps, la seva vida, sense lamentacions, amb un mig somriure i una gran sorpresa”. Aquesta és la seva gran qualitat, un esperit noble i  digne.

L’estil narratiu és ple de figures, metàfores conjugant natura i acció humana. Tot un reguitzell d’escenes gairebé cinematogràfiques:

“El rus mirava a Egger i Egger mirava el rus, i entre ells no hi havia res més que silenci d’un matí d’hivern caucàsic”.

En tornar de l’exili després de la guerra:

“ L’alcalde ja no era nazi, en lloc de creus gamades, a les finestres hi tornava haver geranis penjats….”

Una escena tràgica d’un personatge tot escoltant la ràdio: “Quan el locutor va anunciar un concert amb instruments de vent, va cridar, es va donar diversos cops al pit i al final es va desplomar de la cadira, rígid i mort, acompanyat pel ritme metàl·lic de la música”.

O bé una escena en càmera lenta: “Va deixar la botella i va observar una gota que baixava poc a poc pel vidre i s’expandia per la taula fins a formar una taca rodona i obscura”.

Per narrar “Tota una vida” el pas del temps és un element narratiu fonamental i la manera de tractar-lo va correlatiu amb el binomi que ja hem esmentat: natura i acció humana. Una de les feines d’Egger era la de treballar penjat dels cables del telefèric per netejar-los:

“..es va penjar en l’aire entre les muntanyes i va veure passar els anys per sota com fotografies en color que no li deien res i amb les que no tenia cal relació”.

Els records, la memòria ens fa relativitzar les coses, tot emfatitzant alguns fets i minimitzant-ne d’altres. Així, mentre els avatars en el món del treball semblaven de poca duració, la violència domèstica soferta a la infantesa li era traumàtica:

“..li semblava haver passat mitja vida enganxat a un jou de fusta, amb la vista clavada a terra i el petit cul blanc apuntant cal el cel del vespre” .

Egger, un personatge també enginyós que sap treure partit de les seves habilitats quan tota la vall viu del turisme. Posa un anunci per oferir els seus serveis de guia muntanyenc.

“Li agradava aquesta gent (turistes), encara que alguns intentaven explicar-li com funcionava el món….Sabia que, a molt tardar, al cap de dues hores d’ascens la seva arrogància s’ofegaria amb la suor sobre el cos ardent..” .

Molta tristesa però també brins d’humor. Per exemple quan Egger, malgrat és coix, fa de guia per la muntanya i una senyora gorda cau:

“- Crec que no m’he trencat res. – va dir- Només em fa una mica de mal la cuixa. Podem baixar junts coixejant cap a la vall.

-No,- va objectar Egger-. Cadascú que coixegi sol”.

En moments de soledat profunda, Egger, perdut en una cabana al mig del bosc sent la necessitat de parlar amb les coses i com a teràpia fa servir l’escriptura, ell que a penes sap escriure adreça una petita carta a la seva dona morta. També hi ha un esment a la funció important de la lectura en boca de la seva dona que li llegeix en veu alta.

En definitiva, una petita novel.la que sap traslladar els batecs de la vida, els sofriments dels sers humans, els seus èxits i alegries. Tota una vida continguda en 160 pàgines perquè aconsegueix narrar les pulsions bàsiques de l’ ésser humà.

“Com tots els éssers humans, al llarg de la vida havia abrigat en el seu interior  il·lusions i somnis. Alguns els havia complert per si mateix, altres li havien estat regalats. Molts havien restat inassolibles, o els hi havien pres tot just els havia aconseguit. Però ell seguia allà……tenia la sensació que no li havia anat tan malament.”

Egger és un paradigma de l’home reconciliat amb la natura, allò que el romanticisme aspirava. L’estil narratiu ho fa possible tot tractant la natura com a un personatge en permanent interrelació amb el protagonista:

“- Encara no ha arribat el moment- va dir en veu baixa”. (adreçant-se a la mort, La vella dama) .

   I l’hivern es va precipitar sobre la vall.

 

Anuncis

Mendel el de los libros, Stefan Zweig

Resum (contracoberta de l’editorial)

“Escrito en 1929, Mendel el de los libros narra la trágica historia de un excéntrico librero de viejo que pasa sus días sentado siempre a la misma mesa en uno de los muchos cafés de la ciudad de Viena. Con su memoria enciclopédica, el inmigrante judío ruso no sólo es tolerado, sino querido y admirado por el dueño del café Gluck y por la culta clientela que requiere sus servicios. Sin embargo, en 1915 Jakob Mendel es enviado a un campo de concentración, acusado injustamente de colaborar con los enemigos del Imperio austrohúngaro. Un breve y brillante relato sobre la exclusión en la Europa de la primera mitad del siglo xx.”

Editorial Acantilado.- 64 pàg. Traducció: Berta Vias Mahou.

Apunts de lectura

“Mendel el de los libros”, és possiblement una de les narracions més conegudes i celebrades de Stefan Zweig, entre molts valors, el de ser un clàssic de l’amor als llibres:

“..poder tenir un llibre valuós a les mans significava per a Mendel el mateix que per a d’altres trobar-se amb una dona. Aquells moments eren les seves nits d’amor platònic. Només els llibres, mai els diners, tenien poder sobre ell.”

Zweig narra la història d’un vell jueu que dedica la seva vida als llibres assegut en una taula d’un cafè de Viena des d’on despatxava i gestionava el seu negoci. Era tot un símbol i una autoritat del coneixement bibliogràfic, glòria i honor del Cafè Gluck.

“En Jakob Mendel, en aquest  modest llibreter de vell vaig trobar per primera vegada, quan jo era jove, el gran secret de la concentració completa, origen de l’artista i de l’erudit, de l’autèntic savi i del foll absolut, la tràgica sort i desgràcia de l’obsessió absoluta”.

Però, arriba la Primera Guerra Mundial i Mendel és víctima de viure al marge de la realitat i és empresonat. Passats dos anys, quan retorna al seu racó del Cafè, “Mendel ja no era Mendel, com el món ja no era el món”. És rebutjat pel nou propietari, l’antic món deixa pas a una nova realitat en la qual el llibreter de llibres vells és considerat com un “paràsit incòmode i inútil”.

“En aquell moment , m’omplí la boca un gust amarg, un gust de caducitat : ¿Per què vivim, si el vent esborra fins l’última petjada que van deixant els nostres peus?”.

Una reflexió que ens tramet el narrador tot recordant que feia molts anys havia conegut el llibreter Mendel. Ara, del tot oblidat excepte per la dona de fer feines del cafè la memòria de la qual resta fidel al record del vell llibreter. També el mateix narrador l’havia oblidat:

“..si els homes escriuen llibres, només és per poder unir-se als altres éssers humans més enllà del propi alè i, d’aquesta manera, defensar-se davant l’impecable antagonista de la vida: la caducitat i l’oblit”.

Mendel, un personatge víctima en majúscula del seu temps.

(traducció català Marc Jimenez en Petita crònica, edicions de la ela geminada)

Dràcula, Bram Stoker

Resum (contracoberta de l’editorial)

Des de 1867, en què coneix l’actor Henry Irving i es converteix en el seu secretari, fins que publicà Drácula (1897), transcorren trenta anys dels quals ben poca cosa sabem de la vida de Bram Stoker. Se sap que pertanyia a la societat “Golden Dawn”, de la qual eren membres també altres destacats escriptors de terror: Arthur Machen, Algernon Balckwood, Sax Rohmer…; se sap que de la lectura de la novel·la de Sheridan Le Fanu, Carmilla, va influir-lo fins al punt de voler escriure una novel·la sobre vampirisme, i sabem, igualment, que el fal·laç escèptic que era Sir Henry Irving va apostar-li que no l’acabaria. Resultat d’aquesta juguesca, Drácula és una novel·la que mereix des del judici més elogiós -Oscar wilde la qualificà com una de les millors novel·les de tots els temps fins a la valoració més moderada -Montague Summer deia que “està admirablement elaborada i, si tota l’obra hagués mantingut el mateix nivell que la primera part, estaríem davant d’una autèntica obra mestra”-, que ha estat traduïda a les llengües més importants del món i sobre la qual s’han fet nombroses versions cinematogràfiques i diverses representacions teatrals.

Editorial Laertes (edició 1984).- 465 pàg. Traducció de Sílvia Aymerich.

Apunts de lectura

Dràcula de Bam Stoker, publicada l’any 1897, és la novel.la gòtica (castell tenebrós, fantasmes, supersticions populars..) més famosa sobre vampirs.

El vampir és una figura mitològica universal que ha produït l’imaginari humà i que ha estat i és causa de moltes teories sobre els seus orígens i sobre els molts diversos significats. Per exemple, un dels principals elements del vampirisme és l’efecte revitalitzador de la sang la qual cosa és una constant a totes les cultures. El vampir és una criatura que s’alimenta de l’essència vital d’altres éssers vius per tal de mantenir-se actiu.

En la cultura europea i occidental el prototip de vampir més popular es el d’origen eslau, és a dir el d’un ésser humà convertit, després de morir, en un depredador xuclador de sang. El vampir necessita sang per viure de la mateixa manera que, les víctimes de Dràcula a la novel.la, necessiten que el metge practiqui transfusions de sang per revitalitzar-les.

El vampir, com s’assenyala constantment a la novel.la és un no-mort, un mort incorrupte que les forces demoníaques aconsegueixen aturar el procés de la degradació de la carn (immortalitat) . Una ànima que després de la mort segueix viva amb un cos incorrupte capaç de travessar totes les barreres arquitectòniques i que com a ànima no es reflexa en els miralls. A la nostra cultura, el vampir s’associa a un ésser demoníac. En sentit contrari i paradoxalment la religió por qualificar el mateix fenomen del cos incorrupte com un signe de santedat.

És evident que la religió és l’element fonamental de la lluita contra el vampir. L’etern conflicte entre el be i el mal. A la novel.la, el professor Van Helsing, autèntic líder en la batalla per vèncer a Dràcula, s’encomana sovint a Déu:

“¿En quina altra cosa podem confiar, si no és en la pietat de Déu?

De manera que es produeix una simbiosi entre la ciència (raó) i la religió. Sense descuidar però, elements de la ciència tradicional, potser més propis de la superstició, que esdevenen efectius per dissuadir el vampir. Així entre les diverses maneres de combatre aquest tipus de figura demoníaca hi ha els recursos religiosos, la sagrada forma de l’eucaristia, el crucifix;  recursos naturals, com els alls i la rosa silvestre; així com pràctiques populars escatològiques per aconseguir que el no-mort tingui una mort real: clavar l’estaca de fusta al cor, decapitació, etc.  A la novel.la tot es mixtifica i tot val, ciència-religió-tradició, per tal de combatre el mal.

Cal recordar el marc contemporani de la novel.la respecte a les teories de Sigmund Freud sobre la teoria de la ment i la conducta humana. Així, a la novel.la hi ha moltes referències a tot el món dels somnis, dels malats mentals, de les tècniques d’hipnotització, etc.

El vampir es transmet a través d’un acte molt primari com és la mossegada. Una mossegada que contamina de la mateixa manera que els gossos transmeten la ràbia. Una mossegada que té un clar simbolisme sexual. Dràcula és un personatge elegant que sedueix les víctimes i crea dependència i submissió d’una manera gradual. Aquest procés de vampirització porta les víctimes a desitjar ser posseïdes fins a convertir-se en depredadores sexuals. Altrament els vampirs són polígams, una figura que va contra la moral religiosa i les bones costums.

És clar que un dels simbolismes continguts a la novel.la és la lluita entre l’antic règim feudal i la modernitat emergent. Dràcula és un senyor feudal que té atemorida tota la població a la qual  explota i “xupa la sang”. Els seus antagonistes formen un grup dominat pel món urbà, professionals del negoci immobiliari, un científic i un professor. La raó il.lustrada acabarà per derrotar l’antic ordre feudal i terratinent que el comte vampir representa. La ciutat contra el camp. Dràcula prové del món rural i intenta fer fortuna a la ciutat, fins i tot trasllada el seu propi hàbitat, una caixa de la seva terra natal.

Pel que fa a l’estructura narrativa, els narradors són els mateixos protagonistes els quals van construint la història a través dels escrits que fan en els diaris respectius o bé a través de les cartes que s’intercanvien. D’aquesta manera anem seguint la història sota el prisma dels diferents perfils dels personatges, metge, professor, marit, víctima, amic,..cadascú amb la seva singularitat. El diari, l’escriptura, és també una manera de fer teràpia:

 “Com que havia de fer alguna cosa per no tornar-me boig, m’he posat a escriure el diari”.

Mina és el personatge femení més important a la novel.la. Intel.ligent, activa, emprenedora i decisiva en dissenyar l’estratègia contra Dràcula.  Això no obstant, la novel.la reflecteix la moral i la consideració de l’època en relació a les dones:

“-Oh! Aquesta meravellosa senyora Mina! Té el cervell d’un home –un cervell d’un home molt ben dotat- i el cos d’una dona. El bon Déu ha fet aquesta excel.lent combinació amb un propòsit concretNosaltres, els homes, estem decidits, tal com vàrem prometre, a destruir aquest monstre, però no hi ha lloc per a una dona”.

Dràcula, encarna la figura del diable, aquest ésser misteriós, nocturn, relacionat amb la pulsió dels instints, del desig en totes les formes passionals, les arts màgiques, la perversió. A la novel.la de Bram Stoker vol colonitzar occident a través de la gran ciutat, Londres.  Al davant per barrar-li el pas hi ha un grup de persones amb potencial econòmic que utilitzen com a antídot diferents recursos científics i naturals, emparats pel poder de la religió, de Déu, de la llum del dia, del sol, …

Els efectes multiplicadors de la novel.la de Bram Stoker en el cinema i en les arts en general és recurrent. Potser el mite ha anat derivant cap a una simbologia més d’un depredador sexual. D’uns vampirs i vampiresses, elegants, seductors i encantadors depredadors sexuals a la mida de les fantasies eròtiques del públic.

 

El mapa del tesoro escondido, Mo Yan

Resum (contracoberta de l’editorial)

La narrativa vertiginosa y original de Mo Yan, resulta deliciosa para el lector, que queda irremediablemente atrapado en la trama.

El monólogo de un triste y solitario personaje, habitual del bulevar, marca el punto de partida de esta historia llena de un virtuosismo deslumbrante.

Arrastrado a un restaurante especializado en raviolis, a nuestro héroe no le quedará más alternativa que someterse a la charla voluble y a la verborrea hilarante de un amigo de la infancia. Saltando de un tema a otro sin control, en la conversación se entremezclan tanto opiniones sin fundamento como reflexiones metafísicas.

El lector, maravillado por esta extraña situación, lo estará aún más cuando se entere de que un bigote de tigre encontrado en un ravioli conduce casi de manera natural a un hablar de un libro de fórmulas mágicas.

Editorial Kailas.- 128 pàgines.- Traducció Blas Piñero

Apunts de lectura

L’inici d’aquesta novel.la curta és ben revelador:

En esta historia todo lo que se cuenta —de principio a fin— es verdad; y en esta historia —de principio a fin— no hay nada que se cuente que sea verdad.”

És a dir, un reconeixement previ que la realitat es nodreix de la ficció i la ficció s’alimenta de la realitat. A partir d’aquest anunciat, el narrador, en primera persona, es presenta passejant per una ciutat caòtica com el Beijing (Pekin) modern. Sobtadament i per atzar es troba amb un amic de la infància, en Make,  i l’estructura narrativa es decanta per un diàleg a dues veus amb un protagonisme creixent cap a l’amic retrobat. Aquest retrobament obre una trama a partir de la qual un dels elements importants és la confrontació de dues realitats: ciutat/camp, pobresa/riquesa, funcionari/camperol.. De dues maneres de pensar i concebre el món. Sobre els canvis que ha comportat la modernitat i la revolució. L’abans i el després de la revolució de Mao.

Cal d’estacar l’estil narratiu, especialment l’estructura del diàleg entre els dos amics. Aquest flueix d’una manera continuada i poc diferenciada entre les dues veus. En un principi, cal parar-hi atenció, però la dinàmica  d’aquest singular diàleg s’imposa tot seguit i fàcilment. Perquè en definitiva allò que importa és allò que s’hi conta ja sigui en boca d’un o de l’altre.

Els dos amics decideixen anar a menjar a una taberna especialitzada en cuinar raviolis i regentada per una parella de vells centenaris. En aquest marc, asseguts a la taula, Make va desencadenant una autèntica cascada de petites històries fabuloses. Totes elles relacionades amb temes més profunds sobre la naturalesa humana. Històries divertides, algunes d’elles brutes físicament, com les referides a excrements d’origen digestiu de l’home i dels corresponents gasos evacuats.

“Cuando uno come carne de zorro, los pedos son luego muy olorosos. Un día comí muchos jiaozi (ravioli) rellenos con carne de zorro y luego tomé el autobús para ir a la ciudad. El que vendía los billetes quería discutir conmigo y me dijo que no le había dado la suma correcta de dinero. Yo me puse tenso y me tiré un pedo. El autobús se llenó con el olor apestoso de mi pedo y todos los que iban en él lo olieron. El conductor, que olía a diario a gasolina, no se dio cuenta al principio del pedo, pero luego frenó de golpe, paró el autobús y salió corriendo.”

Altres històries són fantàstiques, màgiques i fascinants. Mo Yan s’ha declarat un gran admirador de la literatura de García Márquez. Totes les històries tenen un punt de reflexió, de pensament sobre la naturalesa humana i sovint farcides de filosofia oriental. Com és el cas de la història que s’esmenta en el títol del llibre, tota una al·legoria de la transmissió de la saviesa.

Mo Yan fa servir la sàtira i l’escarni per posar al descobert les misèries i els comportaments  humans, sovint amb un gran sentit de l’humor. L’objectiu de les crítiques és principalment contra la burocràcia xina, la corrupció, el tipus de progrés que porta a la degeneració de les persones.

Es important esmentar la utilitat de les notes contingudes al final de la novel.la tot informant i aclarint sobre diversos temes, personatges, tradicions, mitologia de la cultura xinesa.

Una petita novel.la, una desfilada desbocada d’històries, divertides, màgiques que segur que arrancaran més d’un somriure i moltes reflexions al lector.

 

El temps de les cireres, Montserrat Roig

Resum (contracoberta de l’editorial)

Després d’haver viscut durant dotze anys a França i Anglaterra, la Natàlia torna a la Barcelona dels anys setanta, on retroba el passat i el present de la seva família: uns personatges que enmig de la grisor de l’època busquen desesperadament el sentit de les seves vides. El temps de les cireres és una crònica que reflecteix la crisi de valors provocada pel resultat de la guerra, el franquisme, la repressió i la desintegració del pensament polític i ideològic que tot plegat provocà. És també el retrat de tres generacions d’una família a partir de la qual Montserrat Roig fa una mirada crítica a la burgesia catalana així com un magnífic retrat social de tota una època.

Edicions 62 (edició 1981). Edició actual: LaButxaca.- 288 Pàg.

Apunts de lectura

La novel.la utilitza la figura del retorn a casa com una manera d’analitzar la situació en el nostre país així com la del propi entorn familiar. Un retorn que per la protagonista Natàlia té molt de recerca. Recerca d’un temps passat, recerca també d’una identitat personal. Natàlia torna a Barcelona des d’una Anglaterra que li ha servit de refugi durant els anys de la seva joventut i del principi de l’edat adulta. En tornar a casa aflora el passat familiar, fins a tres generacions, i el seu marc històric. El viatge d’anada i tornada de la Natàlia comprèn 12 anys, des de l’afusellament de Julián Grimau (1963), dirigent comunista, fins a l’execució de Puig Antich (1974). Aquesta darrere mort és tota una conclusió negativa per a la Natàlia que no ha canviat res a nivell polític. Dues dècades, la dels 60 i la dels 70, plenes d’expectatives de canvi i també de desencants i frustracions.

La novel.la, però, es decanta més en narrar la història de tres generacions de la família Miralpeix que no pas la crisi personal de la Natàlia. D’aquesta manera és una crònica d’una part de la burgesia catalana. Una crònica, la dels pares, encarnada pel matrimoni Joan Miralpeix i la seva dona Judith, d’una decadència personal portada al límit.  Els fills de la generació que ha viscut la guerra civil, el germà de la Natàlia com a paradigma, opten per fer diners i el consumisme. Tancats en una campana de cristall que van construint i reproduint desconnectats de la realitat política i social. La visió de tot plegat de la recent arribada Natàlia és d’una certa posició crítica.

Intercalada a les diverses històries de la saga familiar hi ha la de la protagonista. El fracàs del viatge, de la fugida. El seu retorn ens porta els records d’unes experiències revolucionàries no assumides. “Tenia por, ja t’ho he dit. La maleïda por, pensà la Natàlia, la por d’aquell temps tan gelat i ombrívol, la por semblava un vent immòbil…”

La Natàlia recorda quan de la ma d’un activista universitari anava pels barris obrers per veure obres de teatre d’un amic: “L’olor dels pobres, sempre la mateixa olor de misèria, pensava la Natàlia, no m’hi acostumaré mai…”

Una crisi personal, respecte a la seva actitud davant la vida, distant, talment com si mirés un espectacle: “Sempre havia tingut la sensació que havia fet tard a tot…. I ella, el que volia, era caçar al vol la imatge precisa, fer aturar el temps que lliscava sense remei. Potser per això  vull fer fotografies, es deia, perquè és una manera de violar el temps i no permetre que ell et violi a tu.”

El contacte de Natàlia amb el seu nebot Màrius és també un cert retorn al temps perdut, de quan va emprendre el viatge a l’estranger. Màrius és un jove que se sent atrapat pels seus conflictes, per la ciutat, pels ambients en què es mou. També per Natàlia, Marius és la possibilitat de superar una situació d’ofec com en el seu temps ho va ser per a ella mateixa. Marius també fuig, però amb menys rebel·lia, la seva fugida és cap a un ideal poètic i cap al consumisme. Poesia i moto. Un binomi difícil i que el porta al desencant.

“En Màrius callà una estona. Aviat fotré el camp, tornà, faré com tu, me n’aniré ben lluny, no m’agrada aquesta ciutat. És con si s’enfonsés a poc a poc.. La Natàlia va dir: jo també creia que aquesta ciutat s’enfonsava però a fora he comprès que la ciutat, la portem a dintre”.

I ara què, quin és el futur d’en Màrius i el de la Natàlia? . Haurà la Natàlia de recuperar el temps perdut i retrobar els seus?

“Aquest país em fa fàstic, va fer en Màrius. A mi també me’n feia, digué la Natàlia, i he tornat…..és que vaig descobrir, un bon dia, que no en feia fàstic el país, sinó que em feia fàstic  els qui em voltaven i també tenia fàstic de mi mateixa. I saps perquè? Perquè al capdavall, tenia por que arribés el temps de les cireres. I per voler el temps de les cireres cal tenir fe que un dia arribarà.”

És clar que la solució la portem a dins, en allò que decidim fer.

Pel que fa a l’estil narratiu, diria que es nota el pas del temps. Potser és massa detallista en algunes descripcions i s’utilitza poc l’el·lipsi. Pels qui hem viscut els escenaris de la Barcelona que descriu la novel.la, la seva lectura ens retorna allò que vàrem viure i que mai oblidarem.