Bella del Señor, Albert Cohen

Sinopsi (contracoberta de l’editorial)

Bella del Señor es una de las cumbres novelísticas de nuestro siglo, obra de Albert Cohen, un autor inclasificable y desconcertante que ha sido comparado con Shakespeare, Proust, Musil, Céline y Charlie Chaplin. Situada en Ginebra y en Francia, en 1936, en una época en que el antisemitismo alcanza en Alemania su paroxismo, Bella del Señor relata, con un lirismo romántico unido a una ironía feroz, la relación exasperada entre Solal, judío, alto funcionario de la Sociedad de las Naciones, y Ariane, la aristócrata aria casada con un subordinado de Solal, desde su encuentro hasta la agonía final, pasando por la conquista, la pasión y la implacable degradación de los sentimientos. Para combatir la saciedad, los amantes recurren a todos los medios: celos retrospectivos, humillaciones morales y todas las recetas eróticas: este libro de amor es también un retrato de los horrores de la carne.

Editorial Anagrama.- 624 pàg.- Traducció Javier Albiñana

Apunts de lectura

Dins de la tipologia de les novel·les d’amor, “Bella del Señor”, ocuparia un model específic. Una relació en la qual és fonamental una teoria i pràctica sobre l’atracció física com a font primordial de desig. Tot un manual amb un requeriment ineludible: mantenir sempre una estètica impecable. Es tracta de crear un món de passió en el qual la relació amorosa és exempta de tota imperfecció física dels personatges els quals han de tenir un comportament sense cap màcula.

La relació amorosa entre Solal, un alt funcionari de la Societat de Nacions amb seu a Ginebra, i Ariane, aristòcrata suïssa i esposa d’un altre buròcrata de menor nivell, és narrada en tres etapes ben definides: la de l’adulteri mentre el marit és enviat per Solal de viatge en missió oficial durant mesos; la relació estable i gairebé matrimonial entre els amants; la irrupció de la gelosia i el consegüent deteriorament.

Des d’un primer moment, la relació amorosa és circumscrita només en la relació sexual. Si bé, aquesta, segueix el catàleg eròtic usual, allò diferencial és que els personatges segueixen un protocol basat en l’extrema elegància i una pulcritud obsessiva. Cadascú disposa del propi taller per estar sempre perfecte i a punt. Vestuari, neteja corporal, cosmètica, etc. són feines imprescindibles. Allò escatològic ni s’hi apunta, tampoc imperfeccions com els sorolls involuntaris que a vegades fa la budellada o el simple badall, o els ulls ullerosos, es tracta d’eliminar qualsevol detall que pugui espatllar el desig.

Albert Cohen ho narra amb sentit de l’humor, una ironia que va resseguint en paral·lel la relació amorosa i que constitueix un dels elements narratius a destacar. Aquesta ironia crítica abasta també a altres elements de la novel.la. Per exemple tota la fauna de personatges que integren la burocràcia dels organismes internacionals. Per boca del marit de l’Ariane, un personatge que encarna la vanitat i l’ambició malaltissa, assistim a una burla sense pietat d’aquest món de la diplomàcia, sens dubte una crítica de plena actualitat.

L’eix central de la novel.la és Solal, un Don Juan transformat per l’amor i l’adoració d’Ariane, d’àguila voraç i d’alta volada ha passat a ser una au de corral. És però el personatge que gestiona i exposa tot el discurs amorós que s’hi narra, gairebé un tractat. Ell és el mascle actiu, ella és la “Bella del Señor”, tota una relació de vassallatge.

La targeta de presentació davant Ariane, Capítol III, és ben eloqüent de com les gasta el Don Juan Solal:

“—Sí, Solal y de pésimo gusto —sonrió él exhibiendo su hermosa dentadura—. ¡Botas! —mostró, y de alegría fustigó su bota derecha—. ¡Y afuera hay un caballo aguardándome! ¡Hasta dos caballos había! El segundo era para ti, estúpida, y juntos hubiéramos cabalgado para siempre, jóvenes y con abundantes dientes, treinta y dos tengo, e impecables, puedes comprobarlo y contarlos, o hasta te hubiera llevado en la grupa, gloriosamente hacia la felicidad que no tienes. Pero ahora ya no lo deseo, y tu nariz de repente es demasiado grande, y además reluce como un faro, y mejor que mejor, ¡y me marcho! Pero escucha antes, hembra. Hembra, como hembra te trataré, y despreciablemente te seduciré, como mereces y deseas. Cuando volvamos a vernos, lo que no tardará en ocurrir, en dos horas te seduciré empleando los métodos que les gustan a todas, los sucios, sucios métodos, y caerás en grande y estúpido amor, y así vengaré a los viejos y a los feos, y a todos los ingenuos que no saben seduciros, ¡y te marcharás conmigo, extasiada y con ojos de camero degollado! ¡Entretanto, quédate con tu Deume hasta que me digne silbarte como a una perra!”.

D’una manera recurrent durant tota la novel.la, Solal, va deixant anar reflexions sobre el seu discurs amorós. Per un costat la importància decisiva de l’aparença física en la seducció que ha de ser sempre estèticament impecable i per l’altre el seu paper de motor essencial per mantenir sempre encesa la flama de la passió. La funció d’un masclisme exquisit i militant. És ell en exclusiva qui ha de catalitzar i encendre el foc de la passió davant les graduals crisis que comporta una relació tancada. La relació esdevé un autèntic gueto, una presó d’amor, i Solal ja està cansat d’haver de ser sempre ell qui a través de la relació sexual estimula la relació. “Conque sólo le quedaba ser un héroe pasional”.

“¿Qué nuevos placeres podía inventar para camuflar la soledad? No había ninguno nuevo. Siempre los mismos sustitutos de lo social, los mismos tristes goces al alcance de los desterrados, los teatros, los cines, las ruletas de los casinos, las carreras de caballos, los tiros al pichón, los tés baile, las compras de vestidos, los regalos.” Cap.LXXXVII

Ella, Ariane, la Bella del Señor, és la perjudicada. Ella és la seduïda, la gestionada, la supeditada als capricis del vassall que és qui imposa el ritme i els avatars de la relació i que en el fons menysprea Ariane.

Ariane és el personatge passiu capaç de sacrificar-ho tot per tal de sortir de l’infern matrimonial i ser feliç. Ella sempre ferma en la seva voluntat d’amor. L’opció de seguir el seu amant la deixa sotmesa i sense recursos per revoltar-se.

Només al final, Ariane, és protagonista i causa directa de la reacció malaltissa de gelosia de Solal en posar la relació en greu crisi. Ariane, però segueix reconeixent l’hegemonia del seu Señor.

L’atac de gelosia de Solal, ilustra el deteriorament de la relació i posa en crisi tot el plantejament del seu discurs sobre la relació amorosa així com el requeriment sobre la pulcritud estètica.

“Tosió ella, y él la vio. Tan lamentable, la antigua perra jadeante, la gozante de Dietsch, blanca y enflaquecida de pie ante él, mortalmente cansada y cerrados los puños, pobres puños menudos y animosos, tan lamentable con su impermeable, su combinación, sus medias caídas, su nariz abultada, sus párpados hinchados de lágrimas, sus hermosos ojos surcados de azul enfermizo. Su amada, su pobre amada. Oh maldito amor de los cuerpos, maldita pasión.” Cap. CII .

L’autor ironitza, gairebé fins el ridícul, la reacció de gelosia del masclista Solal davant el comentari d’Ariane sobre una relació amorosa anterior al seu idili. El Don Juan perd els papers i és presoner de la voluntat permanent d’amor de la seva estimada.

L’antisemitisme és present a la novel.la en relació al personatge de Solal, jueu, en el marc dels anys 30. Especialment cal remarcar el capítol de Solal fent de “flaneur” per Paris a la recerca de recobrar la nacionalitat francesa perduda a causa de la seva condició de jueu.

Cent sis capítols i 624 pàgines. Només el mestratge literari de l’autor permet llegir la novel.la amb autèntica delectació i plaer.

 

Anuncis

Quatre contes. “Allà dalt, a Michigan”, Ernest Hemingway.- “Venjat”, Thomas Mann.- “Te deix, amor, la mar com a penyora”, Carme Riera.- “L’última nit”, James Salter.

Per tal de complementar el nombre de pàgines estipulat en el nostre Club de Lectura, a manera de torna, hi afegim algun conte. Aquesta vegada n’hi hem afegit quatre ja que el llibre que debatíem era “La mort d’Ivan Ilitx”, una novel.la curta.
Quatre contes, quatre històries en les quals l’eix central és la relació amorosa dins de les infinites variables de la complexitat de l’ànima humana. Així les variacions de la relació amorosa són diverses: L’amor és aventura, però alhora és inseguretat i risc. L’amor és il·lusió de l’esperit, però també sexualitat. Neix amb la voluntat de ser etern, però esdevé fràgil, amb caducitat i, a voltes efímer. Es transforma amb el temps i la capacitat de sorpresa mai s’esgota.
El naixement de la novel.la així com el posterior desenvolupament va lligat al tema de l’amor. Sovint, les novel·les han estat un autèntic manual de l’amor.
Així veiem en aquestes quatre narracions,; l’amor impossible pels condicionaments de la moral social; la lluita entre l’ amor físic/amor espiritual; la idealització de l’enamorat i l’ensorrament i la frustració; les expectatives de resolució satisfactòria d’un triangle amorós i la sorpresa inesperada.

“Allà dalt, a Michigan”, Ernest Hemingway, dins Els primers quaranta nou contes. Edicions 62.
“Venjat”, Thomas Mann, dins Tonio Kroger i altres narracions.- Edicions 62
“Te deix, amor, la mar com a penyora”, Carme Riera, dins Te deix, amor, la mar com a penyora.- Editorial Labutxaca.
“L’última nit”, James Salter, dins L’última nit, L’altra editorial.

Apunts de lectura

“Allà dalt, a Michigan”, Ernest Hemingway

Set pàgines. Concís i breu, de manera que no abunden les escenes ni les descripcions, ni els adjectius. Només allò necessari. Narració en tercera persona. Executa fil per randa la famosa teoria de l’iceberg de l’autor: el conte només ha de mostrar una cinquena part, la resta està submergida. Això fa que en escriure el procés de depuració i poda resulti imprescindible.
Hi ha idealització de l’amor i de l’enamorat. Hi ha agressivitat sexual per part de l’home. Hi ha desil·lusió i desconsol per part de la noia. Un final ple de tendresa amb el focus centrat en la noia, està enamorada.

“Venjat”, Thomas Mann

És possible l’amistat entre home i dona sense sexe? És possible una relació humana estrictament intel·lectual i espiritual sense que la pulsió de l’instint sexual hi aparegui?.
Com afecta la relació? Quina és la resposta de la dona davant l’assetjament?
Ara, com diria la campanya: “No és No”.

“Te deix, amor, la mar com a penyora”, Carme Riera

Una narració de l’any 1975 que va realitzar aleshores un gran impacte, entre altres raons pels temes que s’hi tracten. La moral social considerava inacceptables determinades conductes amoroses. Encara, encara, hi ha caliu al respecte.

La narració és l’experiència d’un primer amor per part d’una adolescent, una obra d’iniciació. Escrit amb un to poètic tal com ja es veu en el títol del conte.

A través d’aquesta història d’amor i entrebancs diversos, la protagonista ens va descobrint a sí mateixa, la seva transformació cap a l’edat adulta. La narració conjuga les emocions de l’amor amb la natura, el mar, la llum del Mediterrani. La sorpresa final és pròpia dels grans contes.

“L’última nit”, James Salter

Un triangle amorós. Una mort assistida. Un final que ens deixarà garratibats. Sense caure en la tragèdia, ratllant la normalitat, Salter fa una dissecció de l’ànima humana. L’amor i la mort. El final de la vida de l’esposa i l’esperança certa del marit d’iniciar-ne una altra, ser feliç, tornar a viure, tornar a ser jove.

A través dels exquisits diàlegs, tot sembla normal, gairebé quotidià, amb bon rotllo…
Quan salta la sorpresa, el lector comença a reflexionar i el debat en el nostre Club esdevé intens i vehement. Salter ha fet diana i ens interroga sobre tot plegat, sobre la naturalesa humana. Sota una aparença narrativa simple hi ha un feix d’elements que a mesura que anem rumiant anem descobrint.

 

La mort d’Ivan Ilitx, Lev Tolstoi

Sinopsi (contracoberta de l’editorial)

La mort d’Ivan Ilitx narra la història d’un home corrent que aspira al benestar i a la tranquil·litat d’una vida quotidiana amable. Una malaltia sobtada, però, és el punt de partida d’un examen immisericorde de consciència en què el dolor físic s’entrecreua amb el dolor moral, de manera encara més aguda i persistent, deixant al descobert el miratge de la pròpia existència. Un entramat incisiu i penetrant embolcalla, amb el mestratge incomparable de Tolstoi, aquesta clarivident reflexió sobre la naturalesa humana davant del fet inexcusable de la mort.

Quaderns Crema.- 112 pàg.- Traducció d’Anna Estopà

Apunts de lectura

S’inicia la narració amb la mort d’Ivan Ilitx. A partir d’aquest moment s’enceten els diversos discursos que aquest ineludible fet desencadenen.

Per un costat la incidència en l’àmbit laboral i professional d’Ivan Ilitx, un jutge ben situat en l’escala de la magistratura. La seva mort obre l’oportunitat d’ascens a l’escala burocràtica, per tant és un moment narratiu que permet visualitzar la cobdícia humana per part dels col.legues.

Per un altre costat és fa evident la realitat de la situació en l’àmbit familiar. Les relacions en el matrimoni no passaven pel millor moment i la mort de l’Ivan és un maldecap per la dona ja que pateix per la seva situació econòmica i fa tots els possibles per treure’n profit. Per a la filla, la malaltia del seu pare és un entrebanc per a la seva relació amb el seu promès.

Allò, però, que constitueix l’eix central de la narració és l’espiral gradual de la malaltia en el personatge d’Ivan Ilitx i en paral.lel les reflexions que li provoca sobre la seva vida. Talment un examen de consciència sobre el temps passat. Sorgeixen les preguntes sobre el perquè de tot plegat. Els dubtes sobre els sacrificis realitzats per dur endavant la família i dotar-la d’una posició econòmica acomodada. Havia valgut realment la pena dedicar tants esforços per aconseguir una posició social?

“La història passada de la vida d’Ivan Ilitx era d’allò més corrent i simple, com també d’allò més horrible” Pàg. 20.

Resulta significatiu que l’accident d’Ivan Ilitx que provoca la malaltia es produeix precisament en el moment que aconsegueix el nivell màxim d’estatus social. Tota una al.legoria.

La crisi matrimonial va conduir a Ivan Ilitx a refugiar-se en la feina la qual cosa constituïa un veritable antídot a les seves misèries quotidianes.

“..gràcies a la feina i a les obligacions que se’n seguien, va començar a lluitar contra la dona per defensar el seu món independent” Pàg. 29

I optar pel recurs del joc com a única alegria.

“Confessava que, després de tot, després de qualsevol mena d’esdeveniment trist de la seva vida, l’alegria que, com una espelma brillava per sobre de totes les altres, era la de seure a jugar al vint amb bons jugadors i companys....” Pàg. 43.

Ivan Ilitx, postergat al llit, el corseca el drama personal del que ha estat la seva vida, drama que ara esdevé irreversible la qual cosa encara ho fa més tràgic.

“Aleshores va posar-se a repassar amb la imaginació els millors moments de la seva vida agradable. Però, cosa curiosa, tots aquells millors moments ara li semblaven totalment diferents de com li havien semblat aleshores. Tots, llevat dels primers records de la infantesa.” Pàg. 90

La proximitat de la mort fa que Ivan Ílitx se senti sol i separat de tots, també de la seva família. L’única persona amb qui es troba bé és amb el seu criat Guerassim, un jove camperol, servicial i alegre. Un jove net de cobdícia, net de convencionalismes falsos, comprensiu i atent.

“Gueràssim era l’únic que no mentia, i tit feia pensar que era l’únic que comprenia què passava i que no trobava que calgués amagar-.ho, sinó que senzillament planyia el seu emmalaltit i feble senyor” Pàg. 75.

Tolstoi fa de Gueràssim un personatge portador dels valors de la pagesia, els autèntics valors humans en contrast amb els de la classe social privilegiada, vida artificiosa, pervertida i basada en la hipocresia i la cobdícia. El camperol viu del seu treball en contacte directe amb la naturalesa la qual cosa li atorga senzillesa i un sentit moral honest i solidari.

La malaltia avança i les reflexions esdevenen cada vegada més de caire existencialista.

”La vida, un seguit de patiments creixents, rodola cada cop més i més de pressa cap a la fi….Rodolo…” Pàg, 95.

I en l’espiral del sofriment galopant, la mort esdevé una alliberació.

“En comptes de mort hi havia llum.
-O sigui que és això! –va deixar anar tot d’una en veu alta-. Quina alegria!” Pàg.105

La crítica social, a més de l’estament professional de la magistratura, també es fa extensible a l’actuació dels professionals de la medicina. L’ètica professional dels metges es mostra molt allunyada del principi primordial: No hi ha malalties sinó persones malaltes.

La mort d’Ivan Ilitx, també pren el caràcter d’un cant a la vida. D’una opció de vida basada en els valors adients de manera que mai puguin despertar mala consciència. Altrament, un “carpe diem” (aprofita el dia), una exhortació a no deixar passar el temps que se’ns ha brindat i a gaudir d’allò primordial. És a dir, que mai esdevingui allò que a Ivan sovint li passava pel cap: “no haver viscut com hauria calgut”.

 

Ethan Frome, Edith Wharton

Sinopsi (contracoberta de l’editorial)

Ethan Frome és la història d’un home i dues dones: Ethan Frome, la seva esposa, Zeena, i Mattie, la radiant cosina d’aquesta. Tots tres enmig d’una natura nua i directa coberta pel fred i la neu. Ethan és un home marcat per la desgràcia. Primer la malaltia de la mare, després la de la muller. I quan li arriba el moment de la felicitat en forma d’un amor espontani, juvenil, ple d’insinuacions i de puresa amb la Mattie, no sap aprofitar-la. Amaga el cap sota l’ala i la seva vida esdevé el més fosc dels inferns.

Pagès Editors.- 141 pàg.- Traducció: Xavier Pàmies

Apunts de lectura

Com diu el títol, la novel.la és centrada en la història del personatge d’Ethan Frome i és narrada en dos temps narratius per un narrador que intervé com a personatge. En la nota introductòria, el narrador explica en primera persona com va conèixer Ethan Frome i tot seguit a manera de flashback ens explica en tercera persona i amb caràcter omniscient la història d’aquest personatge des d’uns quants anys endarrere fins a la situació actual. En el darrer capítol, torna el personatge del narrador per tancar el cercle en el moment present.

En realitat la novel.la és un gran parèntesi entre la introducció que fa el narrador a l’inici en entrar a casa d’en Ethan

“—Passi —va dir; i, així que ho va haver dit, aquella veu gemegosa va callar…”

i el capítol final quan el narrador tanca el parèntesi i coneix a qui pertany aquella veu:

“La veu monòtona i gemegosa va callar així que vaig entrar a la cuina de la casa de l’Ethan Frome, i no vaig saber endevinar a quina de les dues dones que hi havia assegudes pertanyia.”

El fet que el narrador representi un personatge aliè al poble de Starkfield fa que el relat guanyi en objectivitat i versemblança.

Ethan encarna un personatge totalment condicionat per unes circumstàncies familiars, ambientals i econòmiques que el porten a un situació d’ofegament i d’infelicitat. Es va veure obligat a deixar els estudis per circumstàncies familiars així com casar-se per conveniència amb una dona que el subjuga i mortifica constantment. La granja, la serradora i el molí a penes aporten rendiment econòmic i viu en la pobresa. Tot plegat li porta a viure en una ratonera difícil de trencar. A més, la natura que l’envolta és hostil a oferir possibilitats de canvi, a l’hivern sovint es queda incomunicat per la neu. En aquest marc de desgràcies apareix el personatge de la cosina de la seva dona i li obre una espurna d’esperança d’alliberament i canvi.

Edith Wharton, desplega tota una bateria de recursos per tal que el lector faci un seguiment gradual dels diversos avatars que pateix el protagonista. Així com de la intriga que sap despertar per saber si realment Ethan Frome serà capaç de sortir-se’n.

Edith Wharton fa servir tot un seguit de simbolismes que atorguen una lectura visual d’allò que està passant. Per exemple quan Ethan i la jove Mattie estan sols sorgeix la figura del gat que va ocupant els llocs propis de la dona Zeena, una presència simbòlica recurrent. O per exemple l’acte fallit (Freud) en trencar-se un plat de la vaixella de casament. I ja no diguem tota la simbologia d’una natura d’hivern cru i nevat que atorga un clima d’ofec i de tragèdia. Les tombes de la família davant la casa, una presència muda però molt simbòlica.

“La boira de primera hora s’havia esvaït, i els camps s’estenien sota el sol com un escut de plata. Feia un d’aquells dies en què l’esclat de l’hivern lluu a través d’una tènue calitja de primavera. Cada revolt del camí era ple de la presència de la Mattie, i no hi havia pràcticament cap branca que es retallés contra el cel o cap esbarzer de sobre els bancs de neu on no hi hagués enredat algun alegre parrac del seu record. Un cop, enmig del silenci, el xiscle d’un ocell en una moixera li va recordar tant la seva rialla que el cor se li va arronsar i se li va dilatar tot seguit.”

Però allà on Edith Wharton exerceix amb excel·lent mestratge narratiu és en el penúltim capítol en l’escena del trineu, amb els dos amants. S’hi conjuguen diversos elements: personals, la velocitat del trineu, el camí, la fugida, la natura, els records, el temps, la intriga gradual,…Tot plegat una seqüència cinematogràfica amb un narrador omniscient de tot el que està passant, també a dins l’ànima dels personatges.

La intriga hi juga un gran paper des del primer moment quan el lector coneix que Ethan va patir un accident greu la qual cosa no s’explica fins el final. També, és clar la resolució de la història d’amor, del triangle amorós que s’hi narra.

A través d’una història d’amor, Wharton ens descriu uns personatges víctimes del seu medi i que són incapaços d’alliberar-se dels condicionaments que els empresonen. Volen optar a la felicitat però no poden, no saben sortir-se’n. Al final, la realitat, que també ells han contribuït a crear, s’imposa.

 

La casa del mirador ciego, Herbjørg Wassmo

Sinopsi (contracoberta de l’editorial)

La casa del mirador ciego, publicada en 1981, es la primera novela de Herbjørg Wassmo, reconocida como una de las mejores narradoras de los países nórdicos. El libro recibió el Premio de la Crítica y es el comienzo de la trilogía de Tora, que ha recibido, además, el Premio de Literatura del Consejo Nórdico.

Esta novela narra, con la sencillez característica de la mejor literatura nórdica, la vida de Tora, una niña nacida de la relación de una noruega y un soldado alemán durante la ocupación. Su infancia transcurre en un pequeño pueblo de Noruega, en la casa que da título al libro, donde sufrirá, por una parte, la ausencia de una madre con demasiadas ocupaciones y, por otra, los abusos de su padrastro. A pesar de toda esta hostilidad, Tora tiene las ilusiones propias de una niña de su edad, y gracias al cariño y la fuerza de su tía Rakel irá creciendo.

Más allá de narrar la infancia y la adolescencia de Tora, Wassmo nos plantea, desde la mirada de una mujer, una cuestión universal: el miedo, la vergüenza y el sentimiento de culpa que siente la víctima de una situación de abuso. Es una historia que irremediablemente nos llega al corazón, hace que nos sintamos cómplices de esta niña y quedemos expectantes de saber cómo será su vida.

Wassmo le ha sacado a los detalles toda la poesía de que disponen y ha encontrado una expresión lingüística para una poesía de lo cotidiano que se sostiene a lo largo de toda la novela.
Janneken Øverland, Ny Tid

Editorial Nordica.- 288 pàg.- Traducció: Cristina Gómez Baggethun

Apunts de lectura

Acabo de tornar d’un viatge a Noruega durant el qual he llegit La casa del mirador ciego. Malgrat són moments molt diferents, el llibre és ambientat durant els anys 50-60 del segle passat, a la societat noruega actual encara hi suren elements del passat més immediat com són els efectes de la Segona Guerra Mundial que va produir una gran convulsió social.

La novel.la és un bon exemple de com la situació traumàtica de la guerra va incidir i encara ho fa a la vida de les persones. Concretament en la vida d’una nena d’onze anys, en la seva evolució cap a la maduresa.

La narració és en tercera persona i entra decididament d’una manera introspectiva dins el cor de l’adolescent Tora per narrar els seus sentiments i pensaments davant els fets traumàtics que li toca viure. Així, el narrador, d’una manera gradual ens fa viure els descobriments de l’adolescent sobre qui és el seu pare. Va unint fils i indicadors de la gent que la tracten despectivament i descobreix que és filla d’una relació esporàdica entre la seva mare i un soldat alemany, la qual cosa suposa un gran menyspreu i odi social. Tenir fills amb l’invasor alemany era considerat com una traïció a la pàtria.

Durant molts anys aquest estigma ha dominat la vida dels noruecs, especialment en les petites comunitats en les quals el control social domina la vida de les persones. La reconciliació no ha estat fàcil i encara pesa.

Tora pateix un altre trauma, l’assetjament sexual per part del seu padrastre. Ambdós traumes sotmeten la nena a un procés de vergonya i culpabilitat que la va corsecant en la mesura que ho interioritza i en fa un secret en la seva solitud. Tora es una víctima de les vergonyes socials.

La incomunicació amb la mare és un fet rellevant ja que no actua com a element socialitzador i de formació per a Tora. La mare li amaga el seu passat que el considera de vergonya i que la gent l’assenyala com a una puta alemanya. Gràcies a l’estimació i a la força de la seva tia Rakel, Tora anirà adaptant-se i superant una situació hostil.

D’alguna manera la novel.la de Wassmo va contribuir a la conciliació social respecte al fenomen de les dones que varen tenir una relació sexual amb soldats alemanys i que va esdevenir una font de desgràcia i dolor per a elles i els seus fills.
Cal dir que la reacció social va ser de un rebuig total vers aquestes dones fins el punt que moltes foren expulsades del país i d’altres rapades en públic, repudiades i marginades social i laboralment.
En visitar Noruega, xoca la crònica històrica de la novel.la amb la realitat actual d’un país que es considerat el més avançat en qualitat democràtica i justícia social així com en el tema de la igualtat de la dona.
L’adolescent Tora s’ha d’enfrontar a un altre trauma: l’assetjament sexual del seu padrastre. Una situació de pederàstia que Tora la pateix en silenci, amb ràbia i impotència.

“Entonces él volvió. Con una cuerda.Tora no se lo podía creer cuando fue atada a la cama. ¡No se lo creía! El mundo no era así de repelente. ¡Esas cosas no ocurrían!
A continuación la penetró. Ciego. Como si tuviera algo que vengar. Penetraba y penetraba. Le había puesto la almohada sobre la cara y dejaba que tuviera lugar su ilimitada voluntad. Le había llevado mucho tiempo alcanzar la meta. Ahora ya estaba allí. Finalmente todo funcionó como debía.Fuera en la cocina, el reloj de pared avanzaba por otro mundo. Allí dentro nadie medía el tiempo.
El sol de medianoche estaba hermoso, amarillo y amable. Se extendía suavemente sobre el varón en la cama. Con infinita suavidad. El sol es piadoso… y calienta a cualquiera.” Cap. 29

Wassmo ens planteja, des del punt de vista d’una dona, l’actitud que forma part de la naturalesa humana: la por, la vergonya, el sentiment de culpa que sent la víctima davant una situació d’assetjament.

Han passat gairebé quaranta anys des de la publicació de La casa del mirador ciego, i la novel.la encara es llegeix a les escoles per tal que els joves tinguin informació sobre allò que significa l’incest.

La novel.la té una estructura d’intriga que discorre paral·lelament als avatars diversos de la protagonista i que contribueix, a més d’atrapar el lector, a un cert distanciament de les seves angoixes i pensaments.

La casa del mirador ciego, m’ha acompanyat durant el breu viatge a Noruega i m’ha despertat una gran emoció en viure els sentiments i pensaments de l’adolescent Tora.