Una sortida honorable, Éric Vuillard

Sinopsi (contracoberta de l’editorial)

Si la literatura té una vocació universal, calia explicar com, en un tomb prodigiós de la història, un país tan petit com el Vietnam va poder vèncer dues de les primeres potències mundials.

La guerra d’Indoxina (1946-1954) és una de les guerres modernes més llargues i terribles, amb tres milions de morts. I gairebé no se’n parla. Una sortida honorable ens submergeix de ple en l’envitricoll d’interessos que va conduir a la desfeta i ens descriu una inquietant comèdia humana.

De què discutien els polítics durant la guerra? Voleu saber com un secretari d’Estat nord-americà va proposar seriosament al ministre d’afers estrangers francès donar-li dues bombes atòmiques per resoldre el conflicte, o com el Banc d’Indoxina va determinar en secret el curs de la guerra?

Edicions 62.- Traductor: Jordi Martín Lloret.- Nombre de pàgines: 184.

Apunts de lectura

«A un home amb la intel·ligència d’un treballador mitjà se’l pot ensinistrar per a la feina més delicada i més difícil si la repeteix prou, i la seva mentalitat inferior el fa més apte que l’obrer especialitzat per suportar la monotonia de la repetició». (Els principis de l’administració científica: Frederick W. Taylor).

Aquest era un dels principis que la indústria Michelin va instaurar al Vietnam ( la Cotxinxina francesa) en la seva plantació de cautxú.

Tal com ja va fer en el seu llibre “L’ordre del dia” (inclòs en aquest blog), Vuillard escenifica d’una manera singular els fets històrics de manera que a través d’un registre literari planteja reflexions morals i crítiques sobre els seus poderosos protagonistes. Un recurs narratiu ètic i estètic.

A “Una sortida honorable” , Vuillard s’endinsa en el conflicte colonial indoxinès i la derrota de Diên Biên Phu a la primavera de 1954. Relata una de les majors derrotes militars franceses, les tropes atrapades a la conca de Diên Biên Phu. David contra Goliat. Els comandaments militars francesos menyspreaven la força dels soldats vietnamites: “una colla de pagesos”.

El llibre, però, no és de caràcter documental, allò que interessa és mostrar l’actitud personificada dels diferents poders de l’estat francès davant la política colonialista. Escenificar amb trets biogràfics els diferents interlocutors que d’alguna manera intervingueren en la estratègia colonialista. Des de les diferents posicions dels líders dels partits polítics en els debats en el parlament, la dels representants institucionals, així com el posicionament de l’alt estament militar. Trena diferents variables per aconseguir un retrat personificat dels protagonistes.

“La nostra vaixella, la qualitat dels nostres coberts, les nostres argolles i les nostres glaçoneres diuen tant de nosaltres com les nostres opinions. Som les coses que posseïm.” Pàg. 56

El relat conjuga els esdeveniments a Indoxina  amb el debat polític i militar dels protagonistes, amb noms i cognoms. Entre la ficció i la no ficció, Vuillard desplega un discurs que desvetlla la responsabilitat dels autèntics poders a l’hora de decidir una guerra que va provocar la morts de tres milions sis-cents mil vietnamites, deu vegades més que les morts en el bàndol de França i dels Estats Units.

“Un comandant en cap és una barreja d’honor mal entès, petites penes i grans orgulls, com tots nosaltres en el fons, però tot això embotit en un uniforme, i repastat, dissimulat, fet d’uns valors antiquats…” (Pàg. 80).

A la segona part, en els capítols “Un consell d’administració” i “L’ull del cicló”, Vuillard posa el focus sobre els autèntics responsables de tot plegat: el poder econòmic.

“Perquè, en última instància, no paren de dir-nos-ho, el que dicta la llei és la vida econòmica. Així doncs, n’hi haurà prou amb una sola reunió a l’any, ben tranqui.la, al 96 de Haussmann, seu de la banca, per esmentar a cor obert els problemes i repartir-se uns quants dividends, Un consell d’administració per dirigir França !” Pàg. 154

La Guerra d’Indoxina va ser des del 1946 al 1954, rebatejada posteriorment com a “Guerra del Vietnam” del 1955 al 1975, un conflicte molt llarg en què dues grans potències França i Estats Units varen provocar i perdre.

Al final, el llibre conclou amb la continuïtat temporal del conflicte amb la fugida de l’exercit dels Estats Units. Es produeix un gran tropell de multituds corrent desesperadament.

“El 29 d’abril de 1975, els americans foten el camp, pleguen veles. Els ventiladors s’aturen. Les neveres s’aturen. (…) Tot és mort.” Pàg. 169.  

“Una sortida honorable” té un gran efecte multiplicador sobre l’actualitat que ens obliga a plantejar-nos quina hauria de ser la sortida per aconseguir la pau a la Guerra d’Ucraïna i quins són els interessos que ho impedeixen.   

 

El progreso del peregrino, John Bunyan

Sinopsi (contracoberta de l’editorial)

John Bunyan (1628-1688) es uno de los principales representantes del puritanismo literario inglés. El servicio militar le puso en contacto con el ala radical del ejército de Cromwell, donde conocería las virtudes piadosas y combativas del Ejército del Nuevo Modelo. Su confianza absoluta en la palabra de Dios le llevaría a enfrentarse a cuáqueros y baptistas, y a ser encarcelado por mantener un servicio que no estaba en conformidad con el culto nacional de la Iglesia de Inglaterra. Los años de prisión fueron años de meditación y producción literaria, durante los que escribió, además de su autobiografía, «El progreso del peregrino».

«El progreso del peregrino» junto con «El Paraíso perdido» constituyen las obras maestras del puritanismo inglés. Si la obra de Bunyan ha sido el libro popular por excelencia de la literatura inglesa se ha debido al interés humano de las enseñanzas que depara y que se adelantaron, en eficacia, a la extensión de la educación. El propósito didáctico o ejemplar de «El progreso del peregrino» tiene además un excedente imaginativo que ha garantizado la descendencia de Cristiano, su protagonista, en el mundo de los lectores. Cristiano, el peregrino, emprende su viaje a instancias de la lectura de un libro. El viaje se convierte en progreso, o éxodo, según Cristiano avanza y deja atrás la moralidad y la legalidad establecidas, que no pueden librarle de su carga.

Editorial Catedra.- 336 pàgines.- Traductor: Javier Alcoriza.- Pròleg: Antonio Lastra.

Apunts de lectura

“Mientras caminaba por el desierto de este mundo, llegué a cierto lugar donde había una guarida; me detuve allí a dormir y, mientras dormía, tuve un sueño. Soñé y vi a un hombre, vestido con harapos y en cierto lugar, de espaldas a su casa, con un libro en la mano un gran peso a la espalda. Miré y vi  que abría el libro y lo leía; mientras leía lloraba y temblaba y, sin poder contenerse, prorrumpía en un grito lamentable diciendo:

—¿Qué haré?”

Així s’inicia el pelegrinatge del protagonista anomenat Cristiano, un viatge per la seva vida, buscant la salvació. Des de la seva sortida de la Ciutat de la Destrucció (aquest món) fins a la seva entrada a la ciutat celeste, el paradís.  

El relat es presenta com la conseqüència d’un somni d’un narrador omniscient i porta com a títol: “El progreso del peregrino de este mundo al que ha de venir contado bajo la apariencia de un sueño, donde se expone el modo de partir, su peligroso viaje y la llegada a salvo a la deseada región”.

La majoria dels personatges són anomenats per la seva característica més evident: Evangelista, Buena voluntad, Fiel, Esperanzado, Charlatán, Ignorancia, Envidia, Belzebú, Adulador, etc. Alguns l’ajuden a caure i altres el redrecen.

Cristiano intenta inútilment persuadir la seva família d’abandonar la Ciutat de la Destrucció per salvar les seves vides, però ells, no es creuen l’apocalipsi que profetitza un fatal destí i el titllen de boig. Davant d’aquesta situació, desesperat, empren el viatge en solitari aconsellat per diversos personatges cap a la recerca de la salvació. Un viatge ple de proves i aventures. Cristiano es troba perdut entre diverses ocasions, trampes, encanteris, enganys, però sempre aconsegueix seguir endavant.

Després de travessar molts perills de llocs simbòlics i al·legòrics, valls, el riu de la mort, portes de diferents dimensions, el perillós Terra Encantat, aconsegueix arribar a la muntanya Sió i a la Ciutat Celestial. Un conjunt de llocs, d’objectes materials, persones i accions per tal d’expressar idees abstractes i configurar una al·legoria literària.

El text consta de dues parts totalment independents, dos llibres . El primer relata el pelegrinatge de Cristiano i el segon el de la seva família, la seva dona Cristiana i els quatre fills. L’estructura narrativa del segon llibre és igual que la del primer, es presenta com un relat la conseqüència del qual és també un somni d’un narrador omniscient.

El progresso del peregrino, és el llibre religiós més influent en llengua anglesa. Tal com apunta l’Encyclopaedia Britannica,  “el llibre és escrit en una prosa bíblica casolana però digna, té algunes de les qualitats d’un conte popular, i en el seu humor i representacions realistes de personatges secundaris, anticipa la novel·la del segle XVIII.. El llibre va ser immediatament popular i va passar per diverses edicions als pocs anys de la publicació inicial. Va ser traduït a unes 200 llengües i es va mantenir com un dels preferits durant els dos segles següents.”

Jo, que no he conegut els homes, Jacqueline Harpman

Sinopsi (contracoberta de l’editorial)

Quaranta dones estan engabiades i privades d’intimitat en un soterrani, sota la vigilància externa d’un grup d’homes armats. Entre elles hi ha una jove sense nom que no recorda el passat i s’alimenta dels records que li transmeten les altres dones, nostàlgiques de la seva vida anterior.

Un dia, després del so d’una sirena misteriosa, les dones aconsegueixen sortir a l’exterior, a un món despoblat i desconegut on hauran de reinventar-se i d’enfrontar-se a un nou repte, desafiant i ple d’incògnites: la llibertat.

Edicions del Periscopi.- 232 pàgines.- Traducció de: Anna Casassas Figueras.

Apunts de lectura

La narradora és la protagonista que en primera persona relata la història que viu juntament amb trenta-nou dones més, tancades  en un soterrani sense saber el perquè ni el quan ni el com. Quan comença la història, la protagonista és molt jove i està envoltada de dones adultes que han viscut una vida anterior com a dones i mares. Però ella no ha passat per un procés de socialització, ni familiar, ni escolar, ni d’amics. Tot el que ella sap del món anterior li expliquen les seves companyes de confinament.

La protagonista, de la qual no en sabem el nom, inicia un procés per esbrinar què significa tenir una vida pròpia. Durant la captivitat descobreix que a través del pensament pot crear un món propi a partir dels limitats estímuls que li arriben. La relació amb la resta de dones és realment el seu procés de socialització i aprenentatge. Un descobriment important és la consciència del temps i aprèn a comptar-lo a través dels batecs del seu cor.

Quan s’obren les portes del captiveri  i les presoneres s’escapen, la protagonista inicia un nou procés vital, reneix, sense disposar de cap bagatge útil d’una vida en llibertat anterior. El nou escenari és un desert, de manera que cal aprendre a subsistir i cada pas és una descoberta vital. La llibertat no és suficient per sobreviure.

Les quaranta dones han d’aprendre a conviure en un nou món que constaten que estan soles, sense ciutats, sense homes, sense recursos aliens, només dipòsits de provisions que les permeten sobreviure.

Només hi ha present. Ni passat ni futur. Una lliçó de filosofia d’una vida essencial, despullada de tot allò que no sigui sobreviure. L’esperança de trobar alguna cosa més que indiqui societat és va fonent gradualment. Saben que estan soles en un món despoblat i desconegut. Res ni ningú les hi pot donar cap resposta a les seves preguntes de manera que hi van desistint gradualment.

En la deriva de la protagonista en anar esbrinant el procés d’una vida pròpia a partir només del seu present, descobreix la seva identitat com a persona.

 “Havia vist com les dones tremolaven, ploraven, cridaven, però jo em mantenia aliena al seu drama, testimoni d’emocions que trobava inintel·ligibles, silenciosa fins i tot quan feia el que em demanaven que fes per ajudar-les. És clar que totes estàvem ficades en la mateixa tragèdia, tan forta i tan total que jo era insensible a tot el que no en provingués, però havia acabat pensant-me que jo era diferent. I de cop, sacsejada pels sanglots, em vaig trobar forçada, massa tard, molt massa tard, a admetre que jo també havia estimat, que podia patir i que, al cap i a la fi, era humana.” Pàg.23.

A mesura que les companyes van morint, la protagonista pren consciència que la mort és l’única perspectiva. Constata el seu envelliment, per primera vegada es veu reflectida en un mirall, el pas inexorable del temps i la vulnerabilitat humana. Es planteja la situació d’una solitud final ja que és la més jove la qual cosa la porta a establir estratègies per fer-hi front. Entre d’altres cal destacar el compliment de l’instint de coneixement, primerament a través de les companyes i després dels llibre i en especial el poder de l’escriptura. Sorgeix un sentiment humà de perdurar després de la mort a través de l’escriptura.

Jo, que no he conegut els homes, és en realitat un llibre d’idees sobre l’ofici de viure.

El fet que la narració sigui en primera persona li atorga un valor afegit de versemblança i també que la tensió de la intriga sigui més potent. Segurament amb un narrador omniscient els efectes no serien els mateixos.

És una novel.la sobre la distopia, però sense moralismes, ni excés de crueltat, ni catastrofismes apocalíptics, ni caure en el desesper i depressió dels personatges. Ans el contrari, condensa una pulsió de vida i d’esperit de resiliència.  

La anciana señora Webster, Caroline Blackwood

Sinopsi (contracoberta de l’editorial)

Cuatro mujeres, cuatro generaciones. La bisabuela Webster, guardiana de la «corrección» de la familia, recluida en una casa fría y silenciosa cerca del mar, que nunca ve: siempre ha estado orgullosa del «mero hecho de existir sin que nada le gustase». Su hija, la abuela Dunmartin, recluida también, aunque sin orgullo, en una colosal casa solariega en el norte de Irlanda, castigada por la lluvia y un demencial gobierno doméstico: entre sus  proezas se cuenta haber intentado matar a uno de sus nietos el día de su bautizo. Su hija, la tía Lavinia, una belleza londinense, vive en el polo opuesto, entre grandes fiestas, perros de lanas, inopinados amantes e intentos de suicidio: hablando de unas galletas, dice: «O son deliciosas o son repugnantes. Como tantas cosas en la vida, es muy difícil saber qué son». Y, por último, en la rama más joven de esta excéntrica genealogía, una joven huérfana de padre, aún en «la fase de escuchar torpemente», que visita y recuerda, y cuenta.

Como ha dicho un crítico, La anciana señora Webster (1977), es «tan divertida, mordaz y espeluznante que bien podría ser una nouvelle perdida de Evelyn Waugh»; como ha dicho otro, es «una caja de bombones rellenos de anfetamina». Su autora, Caroline Blackwood, fue con ella finalista del premio Booker, y se consagró como maestra de una perturbadora y venenosa renovación del género gótico.

Alba editorial.- 152 pàgines.- Traducció: Celia Montolío.

Apunts de lectura

La narradora, sense nom, és la besnéta de la senyora Webster que relata el recorregut per la saga familiar talment cercant els orígens familiars de la seva identitat personal.

Inicia el relat quan tenia 14 anys i va a passar tres mesos a casa de la seva besàvia a prop del mar per recuperar-se d’una malaltia. La noia ha de viure amb la seva besàvia en una rutina rígida, atesa per una minyona també molt gran. La descripció d’una casa immensa plegada d’antiguitats poc funcionals, la narradora és obligada a viure una quotidianitat plena de privacions al costat de la seva besàvia, una rica i avara dona sempre vestida de negre que es passava els dies asseguda impassible en una cadira amb respatller recte.

Cada dia acompanyava la senyora Webster a passejar a la vora del mar en un Rolls Royce de lloguer i amb xofer, amb el vidre abaixat perquè li donés l’aire del mar que li havien recomanat els metges.

Un altre personatge és la tia Lavinia de la narradora, una amant de la diversió sense límits. Tot un contrast amb la vida monàstica i d’extrema austeritat de la besàvia.

“Por aquel entonces la tía Lavinia tenía treinta y dos años y siempre la describían como una jolie laide. Toda una play-girl al estilo de los años veinte, era famosa por sus hermosas piernas y por haber estado brevemente casada con tres millonarios mientras se procuraba un amplio surtido de amantes, que además de ser amigos de sus maridos estaban casi igual de bien dotados financieramente. Su actitud ante la vida era tan resueltamente frívola que desde un punto de vista perverso podía parecer seria, como la de quien se halla impulsado por un íntimo objetivo. Creía en «pasarlo bien» como si eso fuera un estado de gracia.”

El  tercer capítol està situat a la mansió  Dunmartin Hall que la família de l’avia tenen a l’Ulster. És la residència de la filla de la senyora Webster a partir del moment que es va casar. El relat d’aquest capítol és el d’una degeneració gradual de la família dels avis de la narradora descrita en paral.lel a la decadència de la vasta casa aristocràtica i de les terres que l’envolten. El procés degeneratiu de l’àvia il.lustra i complementa la decrepitud de tot plegat. Una dona…” que se refugia en delirios que oscilan entre lo fantástico y lo criminal, perdida en un laberinto de terror y rabia.” (introducció)

Els lacais i el majordom porten botes de goma per servir els àpats com a mesura contra les condicions extremes d’humitat.

Aquesta és també la casa del pare de la narradora, però, allò que li crida l’atenció i que vol esbrinar és perquè quan tenia permís militar anava més sovint a visitar la seva besàvia, la senyora Webster, que no pas la casa dels seus pares. El pare de la narradora va morir a la guerra lluitant a la campanya de Birmània quan ella tenia nou anys.

A través dels records de Tommy Redcliffe, un amic del pare de la narradora, aquesta va completant la informació sobre la saga familiar i especialment sobre el seu pare Ivor així com dels avatars que va viure durant les estades a la casa  Dunmartin Hall a l’Ulster. Una casa que s’estava podrint amb el seu sostre ple de goteres amb un avi impotent per tapar tots els forats en una vida quotidiana decadent i tràgica.

“…donde hacía tanto frío que muchas veces le había resultado más fácil dormir completamente vestido encima de las tablas del suelo y debajo de un par de alfombras polvorientas que en su cama sin ventilar».

El final la narradora i la serventa van al enterrament de la senyora Webster, el pal de paller de la saga familiar, un cementiri solitari en un dia gèlid.  Es produeix una escena sorprenent amb un final ple d’ironia.  

“La anciana señora Webster” és una novel.la que relata el procés de decadència de l’aristocràcia anglesa de la ma d’una narradora que sent com el passat familiar la condiciona a bastament. Com s’indica a la introducció, la novel.la va ser finalista al premi Booker i va perdre perquè el que va emetre el vot decisiu va considerar que un relat tan autobiogràfic no podia presentar-se com ficció. Era massa verídica.   

Primera nieve en el monte Fuji, Yasunari Kawabata

Sinopsi (contracoberta de l’editorial)

Traducidos por primera vez al castellano, los relatos de Primera nieve en el monte Fuji, fueron seleccionados por el propio Kawabata y publicados en 1958. Dos de ellos, Yumira y El cristantemo en la roca, fueron incluidos posteriormente en una antología de sus cuentos favoritos que se publicó poco después de que recibiera el Premio Nobel de Literatura en 1968.

Los relatos que presentamos son a la vez una ventana al muy específico mundo doméstico de la posguerra japonesa y una reflexión, destilada al máximo, sobre los sentimientos y las contradicciones humanas, sobre el ser y la memoria, sobre las incógnitas de la belleza y del silencio.

Esta antología es una fina muestra de la grandeza de Kawabata. En los pequeños mundos de trazos delicados que se abren con cada cuento, en medio de sus resonancias y su luminosidad, descubrimos siempre la inteligencia inquisitiva y el humor de uno de los grandes del siglo XX.

Editorial BELACQUA.- 189 pàgines.- Traductor: Jaime Barrera Parra.

Apunts de lectura

El llibre “Primera nieve en el monte Fuji” és un recull de 10 relats de diferents registres narratius.

Voldria destacar que en alguns del seus relats, Kawabata, conjuga la vida dels personatges amb els elements naturals del paisatge. Una interrelació present en el relat amb una clara intenció simbòlica.

Recorda la famosa estampa del pintor japonès Hokusai, que en “La gran ola de Kanagawa” conjuga el paisatge amb la vida dels pescadors damunt la barca.  Una estampa que podria ser ben bé un relat en el qual es conjuga la bellesa i el poder amenaçador de la natura amb la vida precària i fràgil dels humans. Una pintura d’un gran sentit simbòlic.

“Una hilera de ginkgo”, relata la commoció que en una família produeix la caiguda sobtada de les fulles al bosc proper a casa seva.

“La procesión de árboles desnudos de abajo había lucido espléndida cuando tenía de fondo la fila de árboles con follaje. Aun en los árboles desnudos de abajo quedaban algunas hojas dispersas, tan pocas que hubieran podido contarse. Soeda advirtió que las hojas amarillas temblaban como mariposas que se hubieran posado en las ramas.”.

El relat que dóna títol al recull, “Primera nieve en el monte Fuji, és l’eix central del recull. Tòquio després de la guerra, vides truncades, el retrobament de dos amants i l’acomiadament. I les neus de la muntanya Fuji sempre presents, ara és una referència puntual des d’un tren, però sempre presents, abans i després de qualsevol relat temporal. La muntanya Fuji impassible, abans i després de la cruel guerra que va destrossar les seves vides.

“Con naturalidad”,  un actor relata la seva vida i reflexiona sobre el sentit de la identitat personal. Per tal d’evitar anar a la guerra es va veure obligat a transformar-se en dona.

Reflexions davant un paisatge de mar canviant.

“Muy probablemente el esplendor de la vista dependía de la estación y del momento y, sobre todo, de la luz. Seguramente habría momentos en que el color mismo de la arena se vería hermosísimo aunque no hubiese ninguna flor abierta. Porque es natural que el color de las dunas refleje delicadamente el que tienen el cielo y el mar.”

El crisantemo en la roca”, també conjuga reflexions existencialistes sobre la mort amb un element natural com és una roca.

“Me refiero a una roca que había en mi lejano pueblo natal. La roca tenía una gran depresión en el costado delantero, que habían rellenado de tierra y en la que habían plantado un crisantemo. Todavía recuerdo haber visto abierta una flor blanca. Era un crisantemo repleto de pétalos como una pelota de lana.”

El temps present, el temps passat i la memòria són elements concurrents en els relats. També l’atzar, la importància de les casualitats en el nostres esdeveniments vitals.

En el relat “Un pueblo llamado Yumiura” es planteja la relació real del nostre passat amb els nostres records. Els records poden crear un passat inexistent?. Més encara és possible que a través d’altres persones es relati una història de la qual no en som conscients.

Diversitat de trames i temes. Conflictes conjugals, amor i desamor, reflexiones sobre el sentit de l’existència, el sentit de la paraula,…