Les germanes Grimes, Richard Yates

Resum (contraportada de l’editorial)

La Sarah i l’Emily Grimes són dues germanes ben diferents, però comparteixen una educació sentimental. Richard Yates descriu amb una precisió de cirurgià les desventures amoroses de l’Emily, soltera, intel·lectual i cosmopolita, que va passant d’un home a un altre sense acabar de trobar la plenitud. I també la infelicitat de la Sarah, la germana gran, més guapa però també més convencional, que en casar-se es condemna a una vida plena d’ingratituds. Yates també explora de manera magistral les relacions entre mares i filles. La Sarah i l’Emily no acaben d’alliberar-se mai de la Pookie, la seva mare, una dona patètica i dependent, un llast que les marcarà per sempre. Les germanes Grimes és un catàleg interessantíssim de fracassos sentimentals, una autèntica revelació per a tots aquells que vulguin entendre el desamor entre homes i dones. Com ha observat Julian Barnes, «si Cheever va saber captar la poesia i el surrealisme dels suburbis americans, Yates en va extreure tota la desesperació».

Edicions Proa.- 296 pàgines.- Traducció Jordi Martin.

Apunts de lectura

En el primer paràgraf ja s’esmenta el que serà l’eix central de la novel.la: “Cap de les dues germanes Grimes viuria una vida feliç, i quan miraven enrere sempre semblava que el problema havia començat arran del divorci dels seus pares”. La biografia de Richard Yates indica que també va néixer en una família inestable i va passar una infància traumàtica.

La historia de les dues germanes s’inicia el 1930, quan la Sarah tenia 9 anys i l’Emily cinc i abasta fins els anys 70. A través d’un narrador en tercera persona anem seguint els diversos avatars de les dues germanes, des de la infància fins a l’edat madura. Podríem dir que el fil argumental segueix aquell tòpic que diu que quan som petits  els problemes són petits i quan som grans els problemes són grans. I així, seguint el rellotge biològic hi quadra perfectament la frase de Philip Roth (Elegia), contemporani de Yates: la vellesa no és un drama, és una massacre.

La trama es desenvolupa a través de la narració subjectiva d’una de les germanes, l’Emily, de manera que el narrador en narrar el seu procés de vida també va fent el seguiment de l’altra germana així com el d’altres personatges com la mare.

Les dues germanes encarnen dos models totalment oposats. La Sarah és la d’un matrimoni convencional amb tres fills i el de l’Emily d’una dona amb estudis universitaris, alliberada, independent i amb una professió ascendent, creativa en una empresa de publicitat. Cada una amb les seves compensacions i complicacions, ambdues cerquen la felicitat. Mentre la germana gran és manté estricte i  fidel al matrimoni, malgrat l’infern que viu, l’Emily va  encadenant tot un seguit de relacions diverses, tot un procés d’amors i desamors. A mesura que l’edat avança els models s’apropen pel que fa als resultats finals de les diferents opcions a la felicitat i no solament les de les dues germanes sinó també la de la mare.

Sense ser molt explícit, la novel.la està emmarcada en la història dels anys 30-70 als Estats Units: crisi econòmica del 29, la segona guerra mundial, Vietnam… Així com en dos ambients ben diferenciats: L’Emily a Nova York i la Sarah en el món rural.

El drama de les Germanes Grimes, és el drama d’unes històries de vida singulars i concretes, de dues persones anodines. El fet que l’autor tracti el drama d’una manera despietada i sense contemplacions no ens pot portar a una valoració pessimista de la vida. La casuística de les històries de vida és molt diversa i cadascú té la seva. Però, sí que ens suscita moltes reflexions al respecte. I és aquest procés de reflexions allò que més ens colpeix i commociona de la novel.la. És impossible quedar impassible durant la lectura de la novel.la perquè allò que hi trobem és la vida mateixa: les incerteses i les pors de la infància, les il·lusions i esperances de la joventut, la lluita per la supervivència econòmica i fer-se un lloc en el món del treball durant l’època adulta, les xacres del pas del temps en la maduresa, la soledat…

És una novel.la feminista en la mesura que els personatges principals són dones que lluiten per realitzar-se com a persones en una realitat hostil. L’escenografia del matrimoni de la Sarah és d’una crítica ferotge. I la realització personal de l’Emily, aconseguir la seva independència no és un camí de roses en els Estats Units dels anys 50. En tot cas no és la història de dues heroïnes sinó de dues dones de la classe mitja americana que cerquen el seu lloc en el món.

Richard Yates fa una dissecció amb un bisturí impecable, directe al gra, sense floritures, ni concessions, ni justificacions, ni reflexions, coneixedor impecable de les desolacions de la vida. Es precisament  aquest to cru i despullat que ens manté atents i intrigats fins el final.

“ Si, estic cansada –va dir ella- I saps una cosa curiosa? Tinc gairebé cinquanta anys i mai no he entès res en tota la meva vida”.

 

Tu no ets una mare com les altres, Angelika Schrobsdorff

Resum (contraportada de l’editorial)

Angelika Schrobsdorff reconstrueix la vida real i inconformista de la seva mare, l’Else, una dona nascuda en una família de la burgesia jueva de Berlín que viurà de ple els «bojos anys vint» i que tindrà tres fills de tres pares diferents, fidel a les dues promeses que es va fer de jove: viure la vida amb la màxima intensitat i tenir un fill amb cada home que estimés.

Amb passió però sense compassió, amb empatia i admiració, però alhora amb una mirada crítica, Angelika Schrobsdorff ho explica amb dues veus diferents: la de la dona adulta, que coneix fins al fons l’ànima humana i, per tant, no jutja, i la de la nena i l’adolescent que reviuen els records d’aquella mare tan poderosa.

Tu no ets una mare com les altres és una potent història real d’una mare fascinant i forta però al mateix temps plena de debilitats i contradiccions.

Editorial La Campana.- 608 pàg.- Traducció d’Albert Vitó i Godina

Apunts de lectura

La novel.la està plantejada com unes memòries d’una filla vers la seva mare. Arranca durant els feliços anys 20 quan la mare ho té tot en la seva torre d’ivori plena de privilegis: joventut, diners, bona vida, amors i seducció, envoltada de gent guapa i culte, un paradís situat al Berlin abans de l’ascensió del nazisme. Poc a poc es va dibuixant el marc sociopolític que acabarà amb aquesta vida fantàstica sense que en siguin conscients. Viuen intensament el seu present personal tot oblidant el present social i polític que els destruirà sense adonar-se’n. Han passat els anys, han patit els desastres de la guerra, han sobreviscut a la guerra i encara es plantejaran el perquè de tot plegat. Alguns, no tots, se’n sentiran responsables per activa o per passiva.

A través d’aquesta biografia seguim el procés vital de la protagonista, tot un motor de vitalitat, des de la transgressió de les regles i convencions matrimonials tot convivint en una mateixa casa amb els tres homes que ha estimat i l’exercici de l’amor lliure fins, fins a convertir-se en una mare cuidadora dels seus tres fills desterrada a Sofia tot patint penúries. Des de la inconsciència i ignorància del món que l’envoltava fins a la clarividència social i política com a conseqüència de patir les misèries de la guerra. El drama de descobrir que abans que alemanys eren jueus i que amb l’esclat del nazisme serien tractats com a tals. Amb la qual cosa el tel que els amagava la realitat va desaparèixer i amb ell la seva dignitat com a ciutadans d’Alemanya en ser tractats com a raça a eliminar.

Si bé el llibre té l’estructura d’una biografia que vol ser verídica, amb documents i proves, és escrita com una novel.la de ficció per la qual cosa la lectura és impregnada d’intriga, d’històries i personatges diversos.     

El  pare de l’Angelika, darrer marit de la mare, un home bo, fill de la gran burgesia amb inquietuds culturals i humanístiques.

“Com m’agradaria ajudar-te, estimada Angeli, i familiaritzar-te a poc a poc amb aquell món veritable l’únic que és essencial, el dels valors absoluts, el de la bellesa, la bondat i la veritat…”. Pàg, 146.

Abunden les reflexions sobre l’ofici de viure de la mare, primerament respecte a la seva opció a la felicitat, el seu carpe diem que la movia a prendre les grans decisions:

“ Sempre havia optat per l’amor, l’alegria i el que era absolutament diferent; ¿havia de triar la seguretat i renunciar a tots aquells tresors? ¡No, de cap manera! Només existia aquella vida, res més, La joventut era breu i la felicitat, més que mesurada. El futur era un concepte hipotètic i fer plans equivalia a no tocar de peus a terra. “ Pàg. 157 .

Després, a manera de consells a la seva filla Angelika:

 ”Vols ser independent i lliure, d’acord, però per ser independent i lliure cal saber fer alguna cosa: cal que et guanyis la vida” Pàg 599.

“Cal alegrar-se’n cada dia. La vida passa volant, i a mesura que ens acostem al final,  ens preguntem: ¿Per què l’he desaprofitada tant?” Pàg. 605.

Reflexions davant els desastres de la guerra:

“Déu meu són records d’una època  feliç que no érem conscients del que teníem. ¡Érem feliços! Tot ha quedat reduït a runa i cendres, dins meu i al meu voltant.” Pàg.568.

La venjança impotent contra els que han causat el desastre de la guerra:

“Els aliats han descarregat tota la seva ira sobre Berlin, l’han destruïda, s’han venjat del que van fer als meus pares i a la resta de víctimes que van patir turments, humiliacions i assassinats. I mentre hi donava voltes   he sentit una satisfacció immensa i m’he dit: ¡Que pateixin el que nosaltres vam patir per culpa seva, que gemeguin i plorin,   que passin fred i gana, que esperin els marits desapareguts, que busquin els fills perduts! ¿Que potser nosaltres, milions d’innocents, no vam perdre tot el que teníem?” Pàg. 569.

La nostàlgia del temps passat i que mai més res serà com abans:

“Hem sobreviscut, però només per morir de seguida. L’un darrere l’altre.” Pàg, 578.

L’estratègia, l’antídot per afrontar els desastres: El consol de les petites coses:

Encara em queden moltes alegries, sobretot procedents de la divina naturalesa. Si fa  sol i el cel d’un blau intens destaca sobre la neu blanca, si l’aigua del riu Loisach és tan cristal·lina que permet veure’n els còdols del fons, em poso contenta i sento un gran consol. A més a més, encara em queda la música i, de tant en tant, conec gent amable. Si fa poc et  vaig escriure que la vida era absolutament horrible, me’n desdic. En realitat és ben bonica, malgrat els turments.”  Pàg. 581.

No és un tema nou, però el tractament novel·lat d’un testimoni personal amb caràcter de versemblança li dóna una empremta d’història de vida colpidor. Un viatge des del paradís de la felicitat a un infern sobrevingut i, com aquell que diu, sense veure’l venir. Podríem aplicar allò de Neruda en les seves memòries “Confieso que he vivido”, un recorregut per la trajectòria vital d’Else, la mare d’Angelika.

 

Tu, meu.- Erri de Luca

Resum (contraportada de l’editorial)

Un estiu dels anys cinquanta, en una illa italiana de la mar Tirrena, un adolescent coneix el Nicola, un jove pescador que li parla de la guerra que encara recorda amb sofriment, i la Caia, una noia jueva que acaba d’arribar a l’illa per passar les vacances. Tots dos li fan descobrir el món a marxes forçades. A Tu, meu, una història plena de tendresa, l’autor descriu l’anhel adolescent de buscar respostes, i l’abandó, amb patiments i desenganys, de la infantesa.

Editorial Empúries.- 120 pàgines

Apunts de lectura

Tu, meu és una novel.la d’iniciació a l’edat adulta d’un jove adolescent que passa l’estiu en una illa. L’estiu és un període de temps que pot ser molt propici pels canvis a la vida. De fet és un recurs que s’utilitza a moltes novel·les d’iniciació. El Bell estiu de Pavese podria ser un bon exemple.

Una illa, l’estiu, un parèntesi que es tanca amb canvis substancials en la vida del protagonista. Els punts de referència que intervenen en la vida del noi adolescent són diversos: el pescador Nicola, un bon artesà de l’ofici i doctor en experiències i saber fer damunt la barca de l’oncle; els familiars, l’oncle i el cosí Daniele que l’introdueix a la colla dels grans; Caia, una misteriosa noia, més gran que el protagonista de la qual s’enamora:

”En aquesta illa havia après la llibertat enfront de la vida tancada de la ciutat, la pobra llibertat d’un cos per fi a l’aire lliure. M’heu plantat l’amor dins la carn, m’heu llançat al món com una bala perduda. Dins de l’amor també hi ha la ràbia, la fiblada que fa aixecar-te de la cadira, com tu m’has fet veure. M’has cridat des de fora de mi, Haia. I això només ho podies fer tu, només tu que t’anomenes vida”.

 La guerra és un transfons present, un tema de reflexió durant el parèntesi estiuenc. Eren els anys 50 i en Nicola havia estat a la Segona Guerra però ara mateix podria ser un tema d’actualitat a qualsevol illa del Mediterrani.

“Però, ¿quina guerra era aquella, Nicola, contra les dones, les criatures menudes, quina guerra va ser la teva? “¿Què vols saber tu, que vas venir al món quan ja no hi havia res, ni alemanys, ni jueus? Tu només has vist americans, contraban, mercat negre, tot el comerç dels dòlars. Encara que parlés fins demà per dir-te com va ser la guerra que vaig veure, tu no podries saber-ne res. S’ha de saber amb els ulls, amb la por, amb la panxa buida, no amb les orelles o els llibres. Teníem vint anys, ens van esclafar com les olives….”.

Un estiu intens de vivències i experiències que a través de la narració en primera persona anem seguint les moltes preguntes que es va plantejant el jove protagonista :

D’entrada em va dir que buscar respostes en els altres és com posar-se al peu la sabata d’un altre, que les respostes se les ha de donar un mateix, a mida. Les sabates dels altres són incòmodes”.

Un procés ple de vivències que el fan créixer com a persona:

“Sabem reconèixer els peixos del mar, els estels del cel, ¿i hem d’ignorar les persones de la terra?”.

Cal remarcar l’estil propi d’Erri de Luca,  sempre farcit d’un gran lirisme:

“El sol és una ma de superfície, un paper de vidre que, a l’estiu, desbasta la terra, l’anivella, la  poleix, àrida i eixuta a flor de pols. Amb els cossos fa el mateix. El meu, exposat fins el capvespre, es clivellava com una figa només en alguns punts de les espatlles i al nas. No em posava olis solars…..Untar-se era de forasters..”

Arriba la fi de l’estiu, es tanca un parèntesi i amb ell l’etapa de la infantesa (“..i al meu darrere explotava un foc que no podia esmenar el passat ”).

 

Nosaltres en la nit, Kent Haruf

Resum (contraportada de d’editorial)

La proposta que l’Addie Moore fa al seu veí Louis Waters –si li agradaria anar a casa seva a dormir amb ella- sacsejarà profundament les seves vides i les seves expectatives. Tots dos fa anys que són vidus i saben que és la soledat. De la distància i l’estranyesa dels primers moments, avancen cap a la intimitat i la complicitat, cap a un coneixement profund de l’altre. En la quietud de la nit parlen amb franquesa sobre la seva joventut, els matrimonis i els fills, els enganys, les esperances, la solitud i les pors. Qui sap si passaran junts la resta de les seves vides.

Angle Editorial.- 151 pàgines.- traducció d’Anna Turró Armengol.

Apunts de lectura

La vida ens pot causar molts traumes, alguns sobtats i imprevistos (la mort d’un ésser estimat, una  separació, un desamor…),  d’altres són fruit d’un procés natural com és el pas del temps (la vellesa, la jubilació, les xacres diverses…) que per molt traumàtics que puguin ser són fins a cert punts previsibles. Per afrontar uns i altres calen estratègies personals. I és precisament d’aquestes estratègies d’allò que parla la trama de “Nosaltres en la nit”, de dos personatges en la recta final de les seves vides.

Kent Haruf va publicar aquesta novel.la quan tenia setanta un anys i estava afectat d’una greu malaltia que el va portar a la mort poc després.

No és un llibre d’autoajuda, de fet és una història d’amor, una particular i personal relació amorosa a través de la qual els personatges volen afrontar d’una manera satisfactòria la seva situació de soledat.

Un dels temes que tracta el llibre és la lluita contra els prejudicis i el control social. Pot semblar que en la vellesa hom ja passa de tot i que , més que mai, la llibertat és un estadi aconseguit i consolidat. Els convencionalismes continuen condicionant les nostres vides i són sovint un cavall de batalla.

Ara es parla sovint dels programes d’envelliment actiu, tot un seguit d’estratègies per afrontar la bellesa, una de les quals és indiscutiblement la necessitat de connectar i tenir amics. Els entrebancs però poden ser decisius especialment si provenen de l’àmbit familiar més proper.

La novel.la té una lectura molt àgil i lleugera gràcies en gran part a una estructura narrativa basada en diàlegs curts i d’una gran dimensió expressiva.

Un argument senzill que dona peu a moltes reflexions de vida. Un bon antídot contra la soledat en el qual  la necessitat de les paraules tenen més sentit que mai. Les paraules curen.

 

El país de los ciegos, H G Wells

Resum (contraportada de l’editorial)

“Y Núñez se encontró a sí mismo intentando explicar el ancho mundo del que había caído, el cielo y las montañas, la visión y otros prodigios como aquellos … Y ellos se negaron a creer o a entender nada de lo que les dijo … Ni siquiera comprendieron muchas de sus palabras. Durante catorce generaciones, aquella gente había estado ciega y aislada del mundo de los videntes. Los nombres de las cosas alusivas a la visión se habían olvidado y habían cambiado.”

Editorial Acantilado.- 72 pàg.- Traducció: Javier Calvo

Apunts de lectura

Tal com diu Borges (La biblioteca de Babel 11) “ El país de los ciegos es la tragedia de un individuo solo y no comprendido en un mundo hostil”.

El protagonista Núñez, membre d’una expedició pels Andes, es despenya  per un precipici i va a parar a una vall perduda i inaccessible des de fa molts anys pels homes. Un conjunt de circumstàncies geològiques va deixar aïllada la vall a una població que des d’aleshores va sofrint tot un seguit de mutacions biològiques la més notòria de les quals és la ceguera.

Quan Núñez arriba a la vall i s’adona de la incapacitat física dels pobladors i transforma la seva desgràcia en una sort. La vall és un paradís i la seva avantatge física li dibuixa una expectativa de domini i poder: “En el país de los Ciegos, el tuerto es el rey”.

Altrament, l’actitud dels habitants de la vall davant l’arribada d’un desconegut és de compassió. El senten com a un novell, com a un refugiat que necessita ajut.

A mesura que avança la narració les respectives actituds van canviant. La prepotència inicial de Núñez va  derivant cap a un sentiment d’un individu que se sent incomprès. No hi ha manera que els habitants de la vall entenguin l’avantatge de la vista. El verb veure no entra en el seu món conceptual. I de mica en mica, Núñez va essent víctima de la tragèdia d’un individu sol i aïllat en un món que li és hostil. Se sent discriminat i humiliat.

Per part de la població de la vall, l’actitud inicial de compassió vers el desconegut va derivant cap a la incomprensió i fins i tot cap a la percepció d’una amenaça. Cal actuar d’immediat i sufocar el perill.

Ambdós processos són una conseqüència de la por a la diferència. Ja sigui per qüestió de raça, del color de la pell, per la religió, per la ideologia…

El país de los ciegos, és un conte que tracta un tema significatiu narrat d’una manera intensiva i amb tensió, característiques bàsiques d’un bon conte.