Un adéu a les armes, Ernest Hemingway

Sinopsi (contracoberta de l’editorial)

Un adéu a les armes data de 1929. En aquesta obra, amb la qual podríem dir que comença la “crònica de la vida del novel·lista”, trobem moltes de les constants que caracteritzen els llibres posteriors: desesperació, evasió, derrota de l’home. Aquí també apareix el problema del temps així com el del desplaçament, la confusió que experimenta el protagonista en  un país estranger. Un adéu a les armes és una història de guerra i amor. Contra la guerra i a favor de l’amor salvador. Una melangia íntima, secreta entela la narració. Per a Hemingway la tasca de l’escriptor és aquesta: “presentar les coses segons la pròpia veritat, dir la veritat, expressar la successió del moviment i del fet que produeix l’emoció. Tot això és vàlid durant un any o deu, si teniu sort, i ho heu expressat amb prou puresa, sempre”. Un adéu a les armes no ha estat pas marcida pel temps i resta una de les obres mestres de la narrativa contemporània. Un cop més l’art ens revela la vida i l’home en molts dels seus aspectes perdurables.

Edicions Proa (1976).- Pàgines 328.- Traducció: Ramon Folch i Camarasa

Apunts de lectura

Un tinent nord-americà, voluntari en el front italià durant la Primera Guerra Mundial, és ferit en un bombardeig i ingressat en un hospital. Allí viu una apassionada relació amb una infermera anglesa, que també servirà perquè el tinent busqui una fugida de la realitat violenta i absurda de la guerra.

El llibre està escrit en primera persona, i és molt autobiogràfic. Hemingway va participar en la Primera Guerra conduint ambulàncies, va ser ferit i també va tenir una relació amorosa amb una infermera.

La novel.la s’inicia amb la descripció del lloc que serà l’escenari de la història que narrarà. I ho fa d’una manera gairebé bucòlica com si ja d’entrada se sentís molt poc implicat i compromès en la guerra. Com un observador del món.

“A les darreries de l’estiu d’aquell any ens vam allotjar en una casa d’un poble des d’on es veien les muntanyes a l’altra banda del riu, al fons de la plana. En el llit del riu hi havia palets i roques, seques i blanquejades pel sol, i l’aigua era clara i blava, en els corrents, i baixava molt de pressa. Passaven tropes per davant la casa, carretera avall, i la pols que aixecaven empolsava les fulles dels arbres. També els troncs dels arbres eren empolsegats i les fulles van caure molt aviat, aquell any, i nosaltres vèiem com les tropes caminaven per la carretera, i com s’aixecava la pols, i com queien les fulles, mogudes per la brisa, i com passaven els soldats, i, més tard, la carretera nua i blanca, només amb les fulles caigudes.”

Aquest tipus de descripció és un dels aspectes que caracteritzen l’estil d’una gran concreció narrativa. Descripció dels llocs i de l’ambient més que no pas de les idees i de la psicologia dels personatges.

Com diu el crític literari Edmund Wilson respecte a Hemingway, la clau de la història no està en les personalitats, sinó en l’emoció que es deriva d’una situació.

La pluja (el fang, la tempesta…) impregna metafòricament la vida de les persones, una simbologia de l’adversitat que es present especialment en els moments dramàtics, ja sigui durant els desastres de la guerra, ja sigui en les desventures personals.

Tempestejà tot el dia. El vent portà la pluja, i tot era aigua i fang. El guix de les cases destruïdes era gris i xop”. Pàg 192.

Frases curtes i d’una gran puresa del llenguatge. Els diàlegs també són breus i directes, sense adjectius i sense gaire complexitat, com si la senzillesa reflectís millor els fets reals.

“- I m’estimaràs sempre, oi ?

– Si.

– Encara que plogui?

– Si.

– Gràcies. És que la pluja em fa por.

– Per què?

Jo tenia son. A fora, la pluja queia, seguida, seguida.

– No ho sé, amor. La pluja sempre m’ha fet por.   

– A mi m’agrada.

– A mi m’agrada caminar sota la pluja. Però és mala cosa per a l’amor.

– Jo, t’estimaré sempre.” Pàg. 136.

 

Un adéu a les armes és una novel.la d’amor en un context de guerra. Guerra i amor, dos cares oposades. La guerra sorgeix dels interessos dels poderosos, l’amor sorgeix del no res. També de la necessitat, de fet el protagonista quan està convalescent a l’hospital és quan transforma allò que era un joc amorós en un veritable enamorament.

De fet, l’autor una vegada va qualificar aquesta novel.la com un Romeu i Julieta.

Henry no és ferit en acció de guerra sinó mentre menja espagueti i formatge. Una imatge més de l’absurditat de la guerra. Henry refusa la condició d’heroi davant dels qui el volen condecorar. Manté sempre una visió de distanciament sobre el que està passant. De fet és un voluntari nord-americà enrolat en el servei d’ambulàncies, amb un cert component d’aventura altruista. Un personatge romàntic. Lluny de tot sentiment de pàtria, estrany al sentiment militar…

“Les paraules “sagrat”, “gloriós” i “sacrifici” i l’expressió “en va” sempre em torbaven. Les havia sentides, de vegades, bo i dret sota la pluja, de lluny, de manera que només m’arribaven les paraules que eren dites a crits, i les havia llegides en proclames enganxades a les posts d’anuncis damunt altres proclames, una i altra vegada, però no havia vist  mai res de sagrat, i les coses glorioses no tenien gens de glòria, i els sacrificis eren com els escorxadors de Xicago si la carn només servia per a ser enterrada.” Pàg. 191.

L’alter ego de Hemingway és marcat per la incertesa i pel fatalisme del destí. Fracassa en el seu paper d’altruista voluntari en una guerra lluny de casa seva i també fracassa en l’aventura d’amor amb la infermera Catherine. Una vegada desenganyat de la guerra s’arranca les estrelles d’oficial i dona per acabat el seu paper a la guerra. Ja només resta l’amor.

El llibre cinquè narra la fugida de la parella cap a Suïssa, tot fugint dels desastres de la guerra. En un paisatge bucòlic viuen la seva relació amorosa a l’espera que neixi el seu fill. Una vegada més, com a l’inici de la novel.la, les descripcions del paisatge reforcen el caràcter totalment idíl·lic.

“Aquella tardor la neu arribà molt tard. Vivíem en una casa de fusta, de color fosc, en el vessant de la muntanya, i a les nits glaçava, de manera que cada matí, en els gerros d’aigua de damunt el tocador hi havia una fina capa de glaç. (…) Fora, una carretera escalava la muntanya davant el xalet (…) sempre amunt , i feia el tomb a la muntanya, cap on s’estenien els prats , a tocar dels boscos, de cara a la vall, i on es dreçaven graners i cabanyes” Pàg. 293

Finalment la tragèdia, el fatalisme que una vegada més frustra els desitjos de l’home, en aquest cas els de l’Henry i la Catherine.

“…després de tancar la porta, vaig apagar el llum, vaig comprendre que era inútil. Era com  dir adéu a una estàtua. Al cap d’un moment vaig sortir, i me’n vaig anar de l’hospital, i vaig tornar a peu cap a l’hotel, sota la pluja.” FI.

Un adéu a les armes, una interrelació directa de la vida amb la literatura. Un allau de romanticisme vital, d’incerteses i de tragèdia.

 

El Casalot, Charles Dickens

Sinopsi (contracoberta de l’editorial)

“Jarndyce i Jarndyce s’eternitza. Aquest procés estrafolari s’ha complicat tant amb el pas del temps que cap persona viva sap de què va. (…) Al llarg de la causa ha nascut un bé de Déu de criatures; un bé de Déu de gent jove s’hi ha casat; un bé de Déu de vells s’hi ha mort. Una pila de gent s’ha vist abocada d’una manera delirant a ser part en el procés de Jarndyce i Jarndyce sense saber com ni per què; famílies senceres n’han heretat odis llegendaris».

 

Tan espès com la boira que envolta amb persistència el morós Tribunal de la Cancelleria, el cas Jarndyce i Jarndyce condiciona la vida dels orfes Ada Clare, Richard Carstone i Esther Summerson, i també la de l’honrat John Jarndyce, el seu tutor, propietari de l’edifici conegut com El Casalot. Al voltant d’ells es mouen tot de personatges característics del Londres de mitjan segle XIX, entre els quals es compta el senyor Bucket, el primer detectiu de la literatura.

Barreja de sàtira, tragèdia i intriga policial, El Casalot és un dels cims indiscutibles de l’edat d’or de la novel·la europea. Ara, per fi, podem llegir-lo en català en una esplèndida traducció de Xavier Pàmies.

“El cosmos de Dickens, el seu Londres fantasmagòric i la seva Anglaterra visionària apareixen a El Casalot amb una claredat i una mordacitat que superen qualsevol altra obra seva (…) No hi ha cap més novel.la en llengua anglesa que inventi tant.”

Harold Bloom, El cànon Occidental

 

Edicions Destino.-  Pàgines: 1120.- Traductor: Xavier Pàmies Giménez.

 

Apunts de lectura

Ara que estem confinats a causa del coronavirus, és un bon moment per llegir una novel.la llarga que, com les series televisives que s’han posat de moda, ens permet anar seguint capítol rere capítol els avatars de cada personatge durant un quant temps.

El casalot comença envoltada de la boira de Londres i tota la novel.la està impregnada de boira, pluja, neu, fang… Talment una metàfora del món que descriu.

“Boira a tot arreu. Boira riu amunt, on sura enmig de verdes deveses i mitjanes; boira riu avall, on llisca, espessa, entre els embarcadors i la brutícia riberenca d’una gran (i sòrdida) ciutat. Boira als aiguamolls d’Essex, boira als serrats de Kent. Boira esmunyint-se a les cuines de les naus carboneres; boira planant per les drassanes i arrapant-se al cordam dels grans vaixells; boira caient damunt la borda de les gavarres i les barques.” Pàg.16

La Boira, una metàfora que envolta la Cancelleria, el tribunal suprem d’Anglaterra, la institució de l’alta judicatura, anquilosada, inoperant, corrupta, etc.

“Però la boira no arribarà mai a ser prou espessa, ni el fanguissar prou fondo, per estar a l’altura de la situació d’empantanegament que aquest Tribunal Superior de la Cancelleria, el més mesquí de tots els vells pecadors, exhibeix ara com ara a la faç del món”.

Han passat molts anys, però hi ha institucions que preserven encara les seves rovellades, nefastes i inoperants costums.

“Aquell cerimonial es desenvolupava amb tota parsimònia un dia rere l’altre i un any rere l’altre, sempre en la deguda forma; de veure com l’il·lustríssim canceller i tora la trepa de lletrats de sots seu es miraven entre ells i miraven el públic com si cap d’ells sabés que la institució era una amarga burla, era vista amb horror, menyspreu i indignació generals i era tinguda per una cosa tan escandalosa i nefasta…” Pàg. 448.

Tots els personatges de la història tenen les seves vides condicionades d’alguna manera per les terres pantanoses i podrides de la judicatura. El Casalot és ple de simbologia del món decrèpit de la judicatura. Així la botiga del vell Krook, situada al costat de Cancelleria, és plena de ferralla i trastos vells. També els ocells engabiats a la casa de la senyoreta Flite, habitual seguidora de les sessions a la Cancelleria i que l’han fet embogir.

Una, de les moltes qualitats del Casalot és la galeria de personatges que Charles Dickens hi presenta. Personatges diversos de totes les condicions socials que retraten una societat, des dels representants de la llei, de les bones costums de les famílies més acomodades, de l’aristocràcia, de la vida dels servents i dels estrats més miserables, l’exèrcit, la medicina, els menestrals, la burgesia, etc.. La representació d’una societat de grans contrastos, els més rics i els més pobres, una diversitat que viu interrelacionada.

Personatges com la família Smallweed que només els mou la cobdícia i la usura. La posta en escena de les actuacions dels membres d’aquesta família és una magnífica  i il·lustrativa actuació teatral. També destaca la falsa filantropia de la senyora  Jellyby, la qual de cara a fora és la personificació de l’amor al gènere humà, però a casa seva descuida i abandona els seus propis fills que viuen en la misèria. Un altre personatge emblemàtic és el tot poderós procurador de l’aristocràtica família de sir Leicester Dedlock. Un personatge solitari, amargat i misteriós que és el rei del clavegueram de la judicatura, manipulador i coneixedor dels més grans secrets. Les relacions entre els amos i els servents són encara les d’una societat preindustrial, per exemple quan la senyora de sir Leicester es nega a que la seva jove assistenta l’abandoni per casar-se.

A l’altre costat de la balança hi ha la gent plena de magnanimitat, humil, amigable i honrada. Uns personatges però, que viuen en la incertesa, en la frustració, supeditades al poder, en l’esperança d’un futur millor…Alguns aconsegueixen a través de la seva feina el reconeixement social, altres es queden pel camí enterrats en cementiris abandonats, altres com la protagonista Esther, una nena òrfena, que aconsegueix realitzar-se gràcies al seu tutor que li permet desenvolupar els seus recursos personals.

Tot plegat, El Casalot, mostra una gran complexitat en la trama en base a una multiplicitat de personatges.

L’estructura narrativa d’El Casalot està desenvolupada a través de 67 capítols que corresponen a les vint entregues mensuals de la novel.la. Tota una sèrie de l’època. Alguns capítols, els que corresponen als relats que fa l’Esther, són en primera persona, la resta a través d’un narrador omnipresent.

Cal fer especial esment en les expressions verbals dels personatges les quals els retraten significativament. Per exemple, la gran riquesa de fórmules de cortesia en el tracte de la gent benestant i dels lletrats del poder judicial. O, en contraposició, la simplicitat d’esperit del jove Jo, que no sap “mai re” ,(…) que “no pertany a cap ordre ni a cap lloc; no pertany ni als animals ni a la humanitat.

A partir d’un moment determinat, la història agafa un gir inesperat a causa d’un assassinat, la qual cosa implica un fort estímul a la intriga ja de per sí existent. L’estructura de novel.la policíaca va agafant cos de la ma del policia Bucket, tot un model de detectiu, directe, eficient, resolutiu, empàtic. Gran coneixedor de les interioritats de la societat de Londres i especialment de la naturalesa humana, un element fonamental en les seves estratègies detectivesques.

Tota la novel.la destil.la una ironia punyent, sarcàstica, especialment dedicada als personatges poderosos. Així en parlar d’una familiar de Sir Leicester que visita la casa de camp:

“Fora d’aquí, però, és més aviat temuda, a causa de l’abús que fa del coloret i de la persistència que té a exhibir-se amb un antiquat collaret de perles que sembla un rosari d’ous de pardal”. Pàg. 505

Per exemple, respecte al sistema democràtic, exposa satíricament la consideració que l’aristocràcia en té, celebren una festa en la casa de camp de sir Leicester tot exaltant els seus representants polítics.

“Aquests són els gran actors a qui està reservada l’escena. Hi ha altra gent, sens dubte- un gran nombre de figurants a qui convé adreçar-se de tant en tant i amb els quals s’ha de comptar per fer crits o cors, com a l’escena teatral.” Pàg. 219.

Les emocions estan reservades al personatges humils i plens de bonhomia, que n’hi ha un quants i Dickens s’hi dedica amb una especial predilecció.

Hi ha el contrast entre la vida del camp i la de la ciutat. Així com un apunt de la incidència de la revolució industrial en forma d’una immersió que fa un personatge vers la regió siderúrgica del nord, d’una fàbrica de ferro i acer.

“A mesura que s’acosta a la regió siderúrgica del nord, les verses i delitoses deveses com les de Chesney Wold queden enrere, i el paisatge es comença a omplir de carboneres i muntanyes de cendra, altes xemeneies i edificis de maó vermell.“ Pàg.1074.

Charles Dickens, crea una gran narració polièdrica, una sèrie que en diríem ara, amb elements narratius diversos, des del drama intens fins a la novel.la negra. I sempre a tall d’una faula social. Sempre amb un missatge social.

 

El gran rellotge, Kenneth Fearing

Sinopsi (contracoberta de l’editorial)

El títol d’El gran rellotge fa referència a la maquinària del destí. Com a peces d’una màquina complexa s’enllacen diferents relats, sota les perspectives de personatges diversos, al voltant dels fets que acompanyen l’assassinat d’una dona. Una estructura emblemàtica, un alè crític i satíric, i un notable vigor poètic conflueixen a El gran rellotge i la situen com una de les novel·les més importants que ha donat el gènere negre.

Edicions 62 (seleccions de la cua de palla 74).- 144 pàg. Traducció de Manuel se Seabra.

Apunts de lectura

“El gran rellotge” té una significació especial dins del gènere de la novel.la negra. Allò que centra la història no és la investigació d’un crim ja sigui per la policia o per un detectiu, sinó que l’eix central de la trama és el procés d’angoixa de l’ànima humana davant un fet inesperat i traumàtic. En aquest cas el crim és un catalitzador de l’acció. Aquests tipus de novel.la s’han catalogat sovint com de suspens. Aquesta, és sens dubte una espectacular novel.la negra de suspens.

En “El gran rellotge” no hi ha un detectiu que investigui un cas criminal sinó que el protagonista és un periodista. No hi ha el misteri de qui va assassinar la víctima, ja que el lector ho viu directament. Tampoc hi ha l’afany de la justícia per atrapar l’assassí.

El protagonista, George Stroud, és un periodista executiu d’una gran empresa editorial, casat i amb dos fills. La seva afició a les dones i la seva vida libidinosa li causarà un inesperat i greu problema durant un cap de setmana aprofitant que la seva família està de viatge. Sobtadament es troba sotmès dins el mecanisme impecable de l’enorme màquina que no pot ser desafiada: el gran rellotge.

 “ I quan sona l’hora, en el gran rellotge, és de fet la nostra hora, el nostre dia, el moment precís.”

George Stroud, per la seva gran capacitat professional, serà l’encarregat per la màxima jerarquia del grup editorial on treballa de dur endavant una investigació per tal de trobar el testimoni presencial que els pot comprometre en un crim. Un testimoni que només el propi Stroud coneix, ja que és ell mateix quan va acompanyar la seva amant a casa seva.

Stroud, està sotmès a diverses pressions. Respecte a la seva família per tal que no descobreixi la seva infidelitat durant el fatídic cap de setmana. Respecte a la investigació que ell lidera i pels riscos que suposaria que arribés a bon port, especialment per la seva integritat física. Respecte a la mateixa policia que investiga l’assassinat,….

“Les dues línies d’investigació, la de l’organització i l’oficial, s’apropaven com tenalles invisibles. Jo podia sentir com s’apropaven.

Vaig pensar que era només un instrument, una enorme màquina, i la màquina era cega. Però encara no m’havia imaginat el seu pes i el seu poder cruixidor. Era demencial. La màquina no pot ser desafiada. Cria i anihila alhora, fent cadascuna d’aquestes coses amb una imparcialitat glacial. Mesura la gent de la mateixa manera que mesura diners, i el creixement d’arbres, el temps de vida dels mosquits i la moral, l’avançament del temps. I quan sona l’hora, en el gran rellotge, és de fet la nostra hora, el nostre dia, el moment precís. Quan diu que un home té raó, és que en té, i quan el troba equivocat, està fotut, sense apel·lació. És tan sord com cec.” Pàg. 117

El gran rellotge es posa en marxa, i el seu tic tac marca en la vida del perseguidor i perseguit un trepidant ritme d’angoixa que ens enganxa a la lectura fins el final. Més que no pas la investigació d’un crim, l’eix central de la trama és el procés d’incertesa que pateix Stroud a mesura que avança el treball d’investigació que ell dirigeix.

Malgrat ser una novel.la publicada el 1946 resulta ser de rabiosa actualitat. Tant per l’escenari d’una gran corporació de medis de comunicació com per la universalitat dels propis fets de la condició humana.

L’estructura de la novel.la està integrada per 19 capítols, 19 veus de personatges, tots en primera persona, talment com si fos una novel.la coral. El protagonista principal, George Stroud, n’encapçala 11.

“El gran rellotge corria arreu, no passava ningú per alt, no ometia ningú, no oblidava res, no recordava res, no sabia res. No era res, m’agradaria afegir, però sabia que no era així. Ho era gairebé tot. Tot el que hi ha. “

 

Junts i prou, Anna Gavalda

Sinopsi (contracoberta de l’editorial)

Camille Fauque treballa de nit i malviu en una petita cambra en unes golfes de París. Amb prou feines es relaciona amb ningú, gairebé no menja i cada vegada està més prima… Ben aviat Camille coneixerà un jove aprenent de xef, malparlat i seductor, que un cop per setmana viatja fins a Tours per visitar la seva àvia i que de mica en mica omplirà l’existència de Camille de tendresa i d’atencions no només gastronòmiques.

Junts i prou explica una història d’amor. La història d’amor entre quatre personatges ferits per la vida. Camille, Franck, Philibert i Paulette són éssers inútils, adolorits i amb un cor pur. Quatre llumins col·locats junts sobre una flama. I, aleshores, zas… Tot s’il·lumina.

Edicions 62.- 416 pàg.- Traductors: Xevi Solé Muñoz, Xavier Garcia Munie

Seix Barral.- Juntos, nada más.- 544 Pàg.

Apunts de lectura

Quatre són els personatges d’aquesta novel.la. Quatre històries de vida que l’autora posa dins d’una casa de Paris, una casa de 400 metres i pendent que els litigis legals dictaminen a qui pertany. Mentre, la gaudeix Philibert,  fill d’una família aristocràtica propietària de l’immoble, i que hi acull de gratis a dos personatges al límit de la marginació social. Per un costat, en Frank, cuiner d’un prestigiós restaurant, treballa tot el dia i no es pot permetre gaudir d’un habitatge propi. La Camille, una jove que treballa per les nits netejant oficines i que malviu a les golfes que li han cedit uns amics que viuen en el mateix edifici. El quart personatge és l’àvia d’en Frank, que a conseqüència d’un accident, el seu net l’ha tret de la seva casa i l’ha portat a viure en una residència.

La lectura d’aquesta novel.la, en els moments que ara vivim, li atorga una significació especial. La crisi del coronavirus ha evidenciat la vulnerabilitat dels éssers humans i ens obliga a reflexionar sobre quines són les opcions més importants de la nostra vida així com la necessitat de la solidaritat.

Els protagonistes de la novel.la, són quatre persones que porten a sobre un drama vital que els ha portat gairebé a la marginació social. Per qüestions diverses, però totes marcades per un passat infernal. Són quatre personatges, en un principi sense punts en comú, gairebé antagònics, però que la necessitat i l’atzar els ha col·locat en un mateix escenari.

Conviure sota un mateix sostre, els portarà a una altra dimensió de vida. A poc a poc. junts i prou, cadascú amb la seva infància traumàtica, aniran refent les seves vides, amb els seus recursos personals que s’aniran evidenciant gradualment fins a convertir-se en eines útils per seguir endavant. Sols estaven condemnats i gràcies a l’altre aconseguiran superar els traumes que els portaven a la marginació social.

“..per primera vegada, tots varen tenir la impressió de tenir una veritable família.

Millor que una de veritat, de fet, una escollida, una estimada, una per la qual havien lluitat i que no els demanava a canvi res més que ser feliços tots junts. No tant sols feliços, de fet ja no eren tant exigents. Estar junts, res més. I això, en sí mateix, ja era una cosa inesperada”.  

 

El resultat del relat resulta ple d’emocions, sense caure en la sensibleria. L’autora va dissenyant amb habilitat cada una de les històries de vida de manera que, en ser una novel.la llarga, permet anar-les seguint una a una, cadascuna amb la seva singularitat. Potser la més treballada és la de Camille, la que aporta més misteri i intriga i la que es converteix en l’eix central de la novel.la. Quan la coneixem està ensorrada en el seu pou personal, a poc a poc se’n va sortint, però durant tota la narració es va fent una reflexió recurrent: Ja he arribat a tocar fons per tal de començar a pujar de rebot?

Els diàlegs és un dels punts fort de l’estructura narrativa. Un recurs narratiu molt útil que dibuixa, per exemple,  perfecte i eficaçment el perfil d’en Frank. Les seves sortides masclistes, el seu sentit de l’humor, un personatge ordinari i primitiu. Un contrast respecte els altres personatges, especialment respecte a la Camille.

Un recurs narratiu ben diferent és el que fa servir per descriure a Philibert, elegant i distingit. Un aristòcrata que és fora del món i precisament per això resulta atractiu ja que desentona en un món basat en el tenir i no en l’ésser. És un savi llicenciat, gran coneixedor de la història de França i n’obstant això treballa venent postals en un museu.

L’àvia és un personatge entranyable i vital, tot un homenatge a la gent gran que és víctima a vegades de l’abandonament pels mateixos familiars.

El sentit de l’humor és present a tota la novel.la, un recurs narratiu que reforça el seu sentit clarament vitalista.

El fet que la Camille sigui pintora i culte, permet a l’autora un discurs sobre la necessitat del coneixement i de l’art, enfront d’una vida immersa en la ignorància (Frank). Però, sempre allunyant-se d’una manera expressa de tot elitisme intel·lectual.

La casa on conviuen els quatre, esdevé un personatge més, un palau, farcit d’història i records de la família aristocràtica, un museu antic al mig de Paris.

Junts i prou, malgrat tenir un final previsible, és una novel.la que explica una bona història amb uns personatges potents i amb uns recursos narratius que fan que la seva lectura sigui agradable i que enganxi.

 

La tumba de las luciérnagas. Las algas americanas. Akiyuki Nosaka

Sinopsi (contracoberta de l’editorial)

Estas dos novelas, La tumba de las luciérnagas (octubre de 1967) y Las algas americanas (septiembre de 1967), provocaron gran expectación al publicarse, y ambas ganaron el premio Naoki en 1968. Con un talento fuera de lo común, complejo y desasosegado, Nosaka esconde en su estilo una mirada que no rehuye los aspectos más sórdidos y crudos de la existencia. La tumba de las luciérnagas es la historia de la muerte por inanición de Seita, un niño, en 1945. Seita ha visto morir de hambre a su hermana menor, a la que cuidaba tras la muerte de su madre en un bombardeo.

En Las algas americanas Nosaka describe con sentido del humor el desconcierto de los que vieron transfigurarse su mundo con la llegada de la «Democracia» o la «Constitución». Con la visita de un matrimonio de pensionistas de Estados Unidos a Japón durante el período de «reeducación», nos muestra que en la conciencia de los vencidos subyace una sumisión de profundos significados. Durísimo, despiadado, Nosaka nos deja la huella de la fibra auténtica y sin concesiones.

Editorial Acantilado.- 144 pàgines.- Traductors: Lourdes PortaJunichi Matsuura

Apunts de lectura

En relació a la primera narració, La tumba de las luciérnagas.

Seita, un nen d’una família benestant, perd la seva mare i la seva casa a conseqüència del bombardeig americà a la ciutat de Kobe, l’any 1945. Queda sol amb la seva germana de 4 anys a la que ha de cuidar . El seu pare, un oficial de marina, segurament ha mort a la guerra. Seita, refugiat en una cova, lluita aferrissadament per tal de sobreviure. La germana mort d’inanició i Seita acaba també morint tirat en una estació de tren.

“La tarde del 22 de septiembre del año 20 de Shôwa (1945), Seita, que había muerto como un perro en la estación de Sannomiya, fue incinerado junto a los cadáveres de otros veinte o treinta niños vagabundos en un templo de Nunobiki y sus huesos fueron depositados en el columbario, los restos de un muerto desconocido”.

A partir de la mort del protagonista, un narrador omnipresent, a través d’un flashback, narra els avatars de Seita que com altres nens, després de la guerra, deambulaven sols i desemparats a la recerca d’aliments per sobreviure. Tot això, mentre altres nens i joves anaven a l’escola guarnits amb els seus uniformes. La societat japonesa s’estava recuperant del trauma de la guerra en el camí cap a la normalitat.

El día abans de la mort de Seita s’havia aprovat al Japó la Llei General de Protecció dels Orfes de Guerra. Massa tard.

El relat d’Akiyuki Nosaka, es limita a exposar els fets per tal que sigui el lector que prengui consciència d’una situació. El seu estil és dur, contundent, ple de detalls, fins i tot de moments poètics, com el de les cuques de llum. No cal dir que la història és esfereïdora, però el narrador no en fa cap valoració, ni dramatisme, ho deixa anar tal qual. De fet no cal, ja que el simple coneixement de la situació ens en fa prendre consciència. Les paraules destil·len a bastament sentiments, no cal caure en sensibleries.

“Una terrible diarrea no lo abandonaba y se sucedían sus idas y venidas a las letrinas de la estación; una vez en cuclillas, al intentar ponerse en pie, sentía que sus piernas vacilaban, se incorporaba apretando su cuerpo contra una puerta cuyo tirador había sido arrancado, y avanzaba apoyándose con una mano en la pared; parecía, cada vez más, un balón deshinchado y, poco después, recostado en la columna, fue ya incapaz de ponerse en pie, pero la diarrea lo seguía atacando implacablemente y en un instante teñía de amarillo la superficie alrededor de su trasero”

En llegir aquesta història om pensa que no cal anar a la guerra japonesa del 1945 per tenir coneixement de fets similars. Cada dia, d’una manera objectiva a través de les imatges en els mitjans de comunicació, podem constatar situacions semblants no pas massa lluny de les nostres fronteres.

De “La tumba de las luciérnagas” se’n va fer una pel·lícula d’animació japonesa dirigida per Isao Takahata.

Sobre l’altre narració, Las algas americanas.

Las algas americanas, està ambientada en el Japó dels anys 60. Si bé, Japó ja ha abandonat la situació precària de la postguerra, encara no ha passat suficient temps perquè les empremtes s’hagin esborrat totalment de la vida social. A conseqüència de la guerra, Japó no solament era un país desbastat sinó que se sentia profundament humiliat pels Estats Units.

La visita d’un matrimoni de jubilats d’Estats Units desperta en la família japonesa amfitriona tot un seguit de sentiments conflictius. El convencionalisme rigorós del matrimoni japonès, i el seu zel per quedar bé, xoquen frontalment amb el tarannà i la manera de ser i fer del matrimoni americà. Els records inevitables de la guerra, els horribles bombardejos “made in USA” , una derrota humiliant amb la consegüent afectació de l’autoestima, afloren en allò que havia de ser una visita de cortesia.

Si en la narració de La tumba de las luciérnagas els efectes de la guerra eren descarnats, en Las algas americanas es converteix en una sàtira brutal sobre el procés d’acatament al poder i a la cultura americana. La parodia sobre l’aprenentatge de la llengua anglesa és un dels elements narratius que fa servir l’autor. També l’escabrosa i còmica escena de sexe en directe que el marit japonès Toshio ofereix a l’americà Higgins com una constatació orgullosa del mascle japonès.

 «¿Qué te pasa? ¿No eres el Number One? ¡Animo! ¡Muéstrale ese grandioso pene orgullo de la patria!», y, ya puestos, hasta cabía hablar de pito-nacionalismo: si no se enarbolaba, el deshonor caería sobre el pueblo, de haber sido posible, el mismo Toshio lo habría sustituido con gusto, porque él sí la tenía enhiesta desde hacía rato, lanzó una mirada a la entrepierna de Higgins, pero no advirtió alteración alguna.”

Els Estats Units passen de ser enemics a amics forçosos tot acceptant la “pax americana”. En aquesta dicotomia es debat l’eix central de la narració.

“Tarde o temprano los Higgins se irán, pero aunque se vayan, los americanos seguirán clavados dentro de mí y, de vez en cuando, mis americanos me atormentarán y me harán gritar lastimeramente: «Give me chewing-gum!», «kyū-kyū», quizá sea una alergia incurable a todo lo yanqui”.