Sinopsi (contracoberta de l’editorial)
Quan la jove Jeanette Winterson va confessar a la seva mare adoptiva que s’havia enamorat d’una noia, va rebre una resposta que la marcaria per sempre més: «Per què ser feliç quan podries ser normal?». Aquesta és la història d’una dona que no es rendeix. La història d’un esperit lliure que es va refugiar en els llibres i en la recerca de l’afecte per superar els obstacles imposats per un món que no acceptava la seva manera de viure.
Llibre de memòries, autobiografia, oda al poder guaridor de la literatura, aquest és un testimoni colpidor sobre una infantesa escanyada per una mare autoritària i cruel. Una obra impregnada d’un humor ferotge que ens permet acompanyar una autora que busca incansablement la felicitat. Reflexiva i generosa, Jeanette Winterson exposa les seves vivències i reivindica l’amor com la millor llar on viure.
«Una de les memòries més entretingudes i emocionants dels últims anys. Un tresor meravellós sobre el consol i la saviesa.» The Boston Globe.
Edicions del Periscopi.- 264 pàgines.- Traducció: Dolors Udina
Apunts de lectura
Per què ser feliç quan podries ser normal? Una disjuntiva que atorga títol al llibre i que explicita un nivell molt significatiu de les diverses lectures possibles de l’autobiografia de l’autora. És a dir l’opció vital a la felicitat en contraposició a allò normal que entenia la seva mare: volia dir relació heterosexual i dins dels canons de la moral social i religiosa.
Un altre nivell de lectura podria ser el relat autobiogràfic sobre les seves vivències i esdeveniments a la recerca de trobar el seu lloc en el món. Un relat molt més profund i íntim que el d’un un estil descriptiu. Des de la infància fins a l’actualitat. En aquest procés de recerca hi ha un fet circumstancial de primera magnitud i que esdevé l’eix central del relat: ser una nena adoptada. Qui perd els orígens, perd la identitat, i per l’autora és una feina recurrent i persistent.
“Els fills adoptats ens hem d’inventar a nosaltres mateixos per existir; hi ha una absència, un buit, un signe d’interrogació al començament de les nostres vides. Una part crucial de la nostra història ha desaparegut, i violentament, com una bomba a l’úter.
(…) La sensació que falta alguna cosa no t’abandona mai, mai, i no pot ni t’ha d’abandonar mai, perquè falta alguna cosa.”
Una crònica de vida sobre la recerca d’un lloc en el món d’una dona de la classe obrera que lluita per cercar la felicitat, la necessitat d’arrelament, d’establir-se, fixar-se en un lloc, especialment des del punt de vista de cercar una llar d’acolliment i afecte. En el seu relat d’història de vida és farcida de circumstancies que esdevenen una font de pors, inseguretats, angoixes i fins i tot de processos dramàtics depressius.
“Per què ser feliç quan pots ser normal?”, a més de ser una confessió personal es també un relat sociològic sobre un temps i un país. La descripció social d’un Manchester industrial . El moment polític de la Margaret Thatcher i el seu encant pel fet de ser dona. Després, amb les seves polítiques vindria el desencant.
“No sabia que el thatcherisme finançaria el seu miracle econòmic venent els nostres recursos i indústries nacionalitzats.
No m’havia adonat de les conseqüències de privatitzar la societat.”
Cal esmentar la referència a la seva voluntat i determinació d’una noia de la classe obrera per a ingressar a Oxford i allò que va significar a la seva vida.
Un altre aspecte del relat que conforma l’experiència vital de la narradora és la seva relació amb la literatura i en especial amb escriptors emblemàtics com Virginia Woolf, Gertrude Stein, Katherine Mansfield, les germanes Brontë, Defoe, Coleridge, Nabokov, TS Eliot…La lectura esdevé des de la infància i l’adolescència la millor bona companyia.
“Vaig començar a adonar-me que tenia companyia. Els escriptors tot sovint són exiliats, marginats, fugitius i nàufrags. Aquests escriptors eren amics meus. Cada llibre era un missatge en una ampolla. Obre’l.”
Les reflexions sobre literatura i poesia, per exemple, són per prendre-hi apunts. La poesia per la narradora és una corda de salvació pels moments més crítics talment un bagatge sempre disponible.
“Els dies dolents m’aferrava a una corda cada cop més fina. La corda era la poesia. Tota la poesia que em vaig aprendre de memòria quan havia de tenir la biblioteca dins meu m’oferia ara una corda de salvació.”
L’escriptura esdevé per la protagonista una autèntica eina de catarsi personal davant els avatars de la vida.
“Per això soc escriptora: no dic «he decidit» ser ni «m’he fet» escriptora. No va ser un acte de voluntat, ni tan sols una elecció conscient. Per evitar l’estreta malla de la història de la senyora Winterson, havia de ser capaç d’escriure la meva pròpia. Part realitat i part ficció, com és la vida. I sempre és una presentació. Escrivia per sortir-me’n.” .
També l’amor en les seves diverses formes. L’amor de mare, l’adoptiva i la biològica, l’amor d’amics, l’amor de parella…
“L’amor. Una paraula difícil. On comença tot, on tornem sempre. L’amor. La manca d’amor. La possibilitat de l’amor.”
quadern vermell 