Tres homes en una barca, Jerome K. Jerome

Sinopsi (contracoberta de l’editorial)

«Érem quatre: en George, en William Samuel Harris, jo mateix i en Montmorency. Asseguts a la meva habitació, fumàvem i parlàvem de com ens trobàvem de malament (malament, vull dir, des d’un punt de vista mèdic, és clar). Ens sentíem dèbils, i això ens posava nerviosos. En Harris va dir que de vegades tenia uns marejos tan extraordinaris que amb prou feines sabia què estava fent, i aleshores en George va dir que ell també en tenia, de marejos, i que amb prou feines sabia què estava fent, també. A mi, era el fetge allò que se m’havia espatllat.»

En conseqüència, els tres homes (l’opinió del gos Montmorency no compta) decideixen embarcar-se en un creuer pel Tàmesi, a la recerca de la pau espiritual i la vida sana. El que ignoren aquests màrtirs de la hipocondria és que de vegades passen coses que poden transformar el més modest dels viatges en una aventura com a mínim pintoresca.

«La meva intenció no era escriure una obra còmica», va declarar Jerome K. Jerome sobre Tres homes en una barca. Sembla, doncs, que ho va fer sense voler.

Una de les 100 millors novel·les de tots els temps, segons The Guardian. Una de les 3 novel·les més divertides de tots els temps, segons Esquire.

Més de 50 milions d’exemplars venuts des que es va publicar.

Quadern Crema (2000).- BLACKIE BOOKS (2015).- 265 pàg.- Traductor: Josep Marco.

Apunts de lectura

1880, un narrador en primera persona ens narra els esdeveniments dels personatges en una barca pel riu Tàmesi, des de Kingston fins a Pangbourne. Tres homes i un gos, tres bons amics que es coneixen molt bé de manera que la tolerància i la bonhomia entre ells és una característica de la seva relació. Els esdeveniments quotidians durant la travessia fluvial permeten desplegar una comicitat amable i lleugera, sense que en cap moment hi hagi una sàtira corrosiva. Podríem dir que tot plegat respon al consell popular: l’humor és la millor medicina.

Però no només es narren les aventures i desventures d’aquests quatre personatges també s’intercalen a cada capítol històries passades que els propis avatars de la travessia evoquen.

De la mateixa manera es van succeint descripcions dels llocs i poblacions del recorregut, però ben lluny del que podria ser una guia de viatge. Així, també es van narrant diversos apunts de personatges històrics i emblemàtics de la Gran Bretanya circumscrits als llocs visitats. Segurament per a un britànic, en conèixer la història, pot resultar un recurs eficaç per a la comicitat.

Un fet a destacar és la reflexió que fa, en el moment de preparar l’equipatge, sobre l’ofici de viure. Tota una declaració de principis, que a més té especial significació en fer-se fa més de 200 anys. Tot un precursor de l’home unidimensional (cultura del consumisme) analitzat per Marcuse els anys 70 del segle passat:

“Llança, doncs, ben lluny tot aquest no res! Fes lleugera la barca de la vida i abasteix-la només de coses escaients: l’interior senzill com els gaudis; un o dos amics, dignes d’aquest nom; algú que t’estimi i que estimis tu (un gat, un gos, una pipa o dues); pren a bastament les provisions per a nodrir-te i per a vestir-te, i una mica més del necessari per a satisfer-te quan la set sigui cosa terrible.
Aleshores trobaràs la teva barca més obedient al rem, i menys fàcil de naufragar. Si bamboleja, tindràs menys pèrdues: la bona mercaderia resisteix l’aigua. Et serà permès de pensar, de treballar. Veuràs la claredat radiant del sol de la vida; escoltaràs la música eòlica que el vent del Senyor fa eixir de les cordes del cor humà; podràs…”.

Els mecanismes de comicitat són diversos i no tots igualment eficaços. Alguns són basats en tòpics de la vida quotidiana: l’hipocondríac, la vanitat dels pescadors de riu amb canya, les caravanes amb barca, etc. I és clar des de l’any 1880 ha plogut molt i molts dels tòpics han quedat desfasats. Per exemple, sobre la poca fiabilitat de les previsions meteorològiques o la reflexió sobre la conversió dels objectes d’ús quotidià en antiguitats artístiques.

“Home, tots els nostres tresors artístics d’avui dia no són altra cosa que els objectes quotidians de fa tres o quatre-cents anys, però excavats. Em pregunto si hi deu haver algun tipus de bellesa intrínseca en els plats de sopa, gerres de cervesa i esmocadores antics que tant ens estimem ara, si només es tracta de l’aurèola del temps que brilla al voltant seu i que dóna l’encant que tenen als nostres ulls.” Pàg. 78

O sobre el tòpic de l’actitud de fer-se pregar a l’hora de pagar:

“Un dels meus amics, que viu a Kingston, entrà un dia a la botiga per comprar un barret. Figureu-vos que, en un moment de distracció, es ficà la mà a la butxaca i pagà de seguida i al comptat rabiós.
El comerciant, que coneixia el meu amic, s’esparverà, de primer antuvi; però ràpidament va calmar-se, i comprenent la necessitat d’estimular aquesta bona habitud…”

Un altre dels mecanismes de comicitat consisteix en remarcar la paradoxa.

“Els homes casats tenen mullers i sembla que no les volen, mentre que els nois joves i solters diuen a crits que no en troben. La gent pobra que amb prou feines pot mantenir-se a si mateixa té vuit fills que mengen amb bona gana, mentre que hi ha parelles riques i grans que moren sense fills i no poden deixar els diners a ningú”. Pàg. 75.

La comicitat producte d’un accident domèstic sempre ha funcionat, Buster Keaton i Charlot en són exemples, a la novel.la hi trobem el cas d’en Harris que tenia set i va pujar al seient i es va inclinar per agafar l’ampolla.

“Era al fons mateix del cistell i semblava difícil de trobar, de manera que s’hi va haver d’abocar més i més i, com que intentava governar la barca, al mateix temps, una mica desequilibrat………..i allà es va quedar de cap per avall…” Pàg. 98

Excepcionalment es va servir la sàtira, atacar algú amb ironia, com és el cas d’una abadia de monjos:

“Els cèlebres monjos de Medmenham, o El Club del Foc de l’Infern (com se’n deia comunment), del qual era membre el massa famós Wilkes, formaven una confraria que tenia per divisa: «Feu tot allò que us plagui». Aquesta temptadora invitació es llegeix encara sobre l’entrada de l’abadia en runes. Molts anys abans d’existir aquesta falsa abadia i la seva confraria d’irreverents burletes, s’aixecava sobre el mateix lloc un monestir de més seriós gènere i els monjos que hi vivien eren de caràcter un xic diferent d’aquells amants de la gresca que els van seguir cinc-cents anys després”.

En general el mecanisme de comicitat és basa en la incongruència respecte a la convenció i els sentiments morals.

Cal dir que ha defraudat les expectatives anunciades a bastament sobre que es tractava d’una gran novel.la d´humor. En el nostre club de lectura, gairebé d’una manera unànime, la lectura de la novel.la no ha despertat massa comicitat, és a dir, no ha despertat massa diversió.

Segurament hi ha contribuït el pas del temps i també el diferent tarannà entre la nostra societat l l’anglesa.

 

 

El ángel del Olvido, Maja Haderlap

Sinopsi (contracoberta de l’editorial)

Austria, casi en la frontera con Yugoslavia. Arroyos, valles, prados… Un mundo rural, campesino, que se expresa en esloveno y apenas se defiende en alemán. La voz de una niña, una joven, una mujer (el tiempo pasa por estas fascinantes páginas) nos habla de un modo estremecedor pero también poético y familiar. Un padre y un abuelo partisanos que luchan contra los nazis, una abuela que es arrestada y sobrevive (aunque la marcará para siempre) al campo de concentración de Ravensbrück, una madre solitaria que huye de la realidad en su pequeño ciclomotor… Bosques, vacas, gallinas. Héroes anónimos, delatores, fronteras. Pocas veces se ha contado la vida y la muerte como aquí: con tanta capacidad de evocación y tanta lucidez. Con tanto humor y tanto respeto. ¿Qué hace la Historia en mayúsculas con la vida de la gente minúscula? Malgastada la palabra ética en otros ámbitos, aquí esa palabra confiere al texto un poder admirable: literatura llamada a perdurar.

Editorial Periférica.- 288 pàg.- Traducció: José Aníbal

Apunts de lectura

La narració està situada a Carintia, un dels nou estats (Bundesländer) d’Austria, situat al sud, tocant amb Eslovènia. Històricament formava part de l’Imperi Austrohongarès i ha estat disputat d’una manera recurrent per la Iugoslàvia de Tito i per Àustria. Finalment, pertany a Àustria i l’habiten dues comunitats, enfrontades històricament, una de parla eslovena i l’altra de parla alemanya. L’autora pertany a la comunitat eslovena, una comunitat de camperols amb una cultura, llengua i costums pròpies.

Durant la Segona Guerra Mundial, un grup d’uns 3.000 eslovens de Caríntia varen lluitar al costat del partisans contra les tropes nazis. Va ser una reacció col·lectiva davant l’intent d’exterminació per part dels nazis.

La història de la novel.la és situada en un petit poble de la minoria eslovena de Carintia i, la narradora, en primera persona, va recorrent la vida de la seva família camperola, des de la infància, passant per l’adolescència fins que finalitza els seus estudis universitaris a Viena. El temps de la història abasta des del final de la Segona Guerra Mundial amb totes les conseqüències que ha deixat la guerra i en especial les derivades de la posició contra els nazis de la població eslovena. Carintia va ser víctima d’una ferotge represàlia nazi en el context de la societat d’Austria que des del principi va mostrar les seves simpaties i suport a l’exercit alemany tot assumint de bon grat l’annexió per part de Hitler. A més, una vegada finalitzada la guerra, els partisans eslovens varen ser assetjats per la majoria de parla alemanya i acusats de comunistes per la seva ascendència eslovena pel fet que Eslovènia es va integrar en la Iugoslàvia comunista de Tito.

La crònica familiar que explica la narradora (sembla en gran part autobiogràfica) està farcida d’històries i anècdotes que expliquen molts dels elements que configuren una cultura tradicional agrària plena de costums ancestrals. Per exemple la superstició religiosa de l’àvia, un personatge central a la novel.la i un punt de referència primordial per a la narradora.

“Con sus oraciones, la abuela puede hacer desaparecer el orzuelo que me sale cada año en el párpado. (…)Ella pronuncia su conjuro y, pasando la mano por mi ojo enfermo, imita los movimientos de una segadora.” Pàg. 32 .

L’eix central de la novel.la són els horrors durant la guerra i les nefastes conseqüències de la guerra en la vida quotidiana de les persones. Com diu l’editor en la contracoberta: “¿Qué hace la Historia en mayúsculas con la vida de la gente minúscula?” . La minoria eslovena de Carintia, fins gairebé al nostres dies, pateix l’assetjament social, cultural i idiomàtic per part de la població de parla alemanya.

«En nuestros valles, la guerra se retiró al bosque, convirtió en escenario de combates prados y cultivos, colinas y pendientes, laderas y arroyuelos».

L’àvia, va aconseguir sobreviure del camp de concentració nazi de Ravensbrück. A través de les històries que explica a la seva neta i de les conegudes d’altres personatges, es configura un relat d’horror que es va conjugant amb el present narratiu. De la mateixa manera funciona amb el personatge del pare, colèric amb la seva dona i amb el món, comprensiu, però, amb la filla narradora, desgraciat per diverses causes i alcoholitzat.

“La guerra es una pérfida cazadora de hombres. Un mínimo descuido, un breve instante en que se baja la guardia y la barca recoge sus redes, y mi padre se queda de pronto enganchado a un clavo de la memoria, se ve corriendo por su vida, intentando escapar al infinito poder de la parca”.

La mare és una víctima més de tot plegat i en espacial per haver tingut un matrimoni desgraciat la qual cosa la porta a donar suport a la seva filla per tal que estudïi, cosa que ella no va poder fer. Vol que sigui independent i l’enveja. La mare ha estat apartada del govern de la casa per l’àvia, la seva sogra, però no es resigna i amb la seva moto aconsegueix una autonomia per fugir de la llar.

A partir que la narradora ja és una jove que ha finalitzat la universitat, estudis de dramatúrgia com l’autora, la novel.la va canviant cap a un terreny més reflexiu. Reflexions sobre els horrors i conseqüències de la guerra, sobre les motivacions de la posició política de la minoria eslovena, sobre el territori i la vida dels seus habitants,…Tot això ho fa conjugant l’auto ficció amb la realitat històrica.

“Un partisano ha de ser un aliado del paisaje en el que combate. Ha de saber adoptar las formas y colores del territorio, hacerse invisible, ser monte y arroyo, abeto, una casa, una colina, un bosque, un buho o una serpiente. (…) El temor es su hermano y la duda su hermana, su nombre, ya que el temor a la muerte le permite suportar todo: el hambre, el asco, la soledad. (…) Su honra surgirá de la certeza de haber combatido la humiliación, de haber dicho no, de haber trazado una frontera entre su persona y la injustícia. Su frágil esperanza le conferirá un rostro, erigirá un monumento a su anhelo de vida.” Pàg. 224-225.

Les reflexions sobre el paisatge despleguen una simbologia entre la relació de la terra i els seus habitants, una comunitat bàsicament rural.

“Qué extraño es todo, en definitiva, cuando la guerra sojuzga un paisaje”. Pàg.230

Les reflexions sobre l’escriptura van ocupant progressivament la part final de la novel.la. L’escriptura com una eina vital per configurar la pròpia personalitat, per fer emergir totes les vivències, sentiments, tot allò escoltat, vist, imaginat i sentit. Una catarsi, una transformació.. Haja Haderlap, a través de la literatura posa el focus en la denúncia d’un poble assetjat. ”El ángel del Olvido” no podrà amagar el passat, el dolor col·lectiu d’un poble ja que gràcies a l’escriptura es manifestarà a partir de les històries de vida d’éssers anònims.

“decido entonces llevar a la escritura todos estos fragmentos, lo dinamitado, lo recordado, lo narrado,…….hacer un nuevo boceto de mí misma a través de la memoria…”. Pàg. 275.

La novel.la també és un missatge ètic sobre la necessitat del respecte a la interculturalitat dels pobles i a la tolerància política i social.

El títol de la novel.la “El ángel del Olvido” és una clara referència al quadre de Paul Klee que es titula Ángelus Novus sobre el qual el seu propietari, Walter Benjamin (1892–1940), va establir l’al·legoria de l’«Àngel de la història»:

“Hay un cuadro de Klee que se llama Angelus Novus. En él se muestra a un ángel que parece a punto de alejarse de algo que le tiene paralizado. Sus ojos miran fijamente, tiene la boca abierta y las alas extendidas; así es como uno se imagina al Ángel de la Historia. Su rostro está vuelto hacia el pasado. Donde nosotros percibimos una cadena de acontecimientos, él ve una catástrofe única que amontona ruina sobre ruina y la arroja a sus pies. Bien quisiera él detenerse, despertar a los muertos y recomponer lo despedazado, pero desde el Paraíso sopla un huracán que se enreda en sus alas, y que es tan fuerte que el ángel ya no puede cerrarlas. Este huracán le empuja irreteniblemente hacia el futuro, al cual da la espalda, mientras los escombros se elevan ante él hasta el cielo. Ese huracán es lo que nosotros llamamos progreso.”

 

Angelus Novus (Paul Klee)

Con rabia, Lorenza Mazzetti

Sinopsi (contracoberta de l’editorial)

Con rabia se publicó por primera vez en Italia en 1963. Muy pronto se convirtió en una obra de culto. Penny, su protagonista, trasunto de la propia autora, crece en una época (la posguerra) donde están en crisis tanto la vida como la moral. Junto a su hermana gemela Baby, en el apogeo de su insurrección interior y rebelión juvenil, con la rabia y la exageración propias de su edad, descubre y se enfrenta a un mundo que no comprende. Ambas viven en la inmensa casa familiar que han heredado, a orillas del Arno, en Florencia, con Elsa, la cocinera de la familia. Su sed de amor y pureza es absoluta, como su rechazo total a la hipocresía de las convenciones sociales. Penny y Baby, además, vienen de un pasado que sienten todavía demasiado cerca: son las únicas supervivientes del exterminio por parte de los nazis de sus tíos y primas, su familia adoptiva.

Con rabia no es sólo una novela autobiográfica, es una radiografía del dolor, de su asimilación, un manifiesto sobre la adolescencia, las dudas, el miedo y la revolución «íntima»; sobre el proceso necesario de olvidar para poder seguir viviendo. Es la reivindicación de una verdad en la que sostener la vida cuando la barbarie la ha privado de sentido. Pero no es sólo todo esto, también es un discurso sobre el amor o la verdad en boca de un personaje que pone en cuestión temas fundamentales de la vida como la educación, la religión, el papel de la mujer o el descubrimiento del sexo.

Una obra maestra con la contundència de El guardián entre el centeno y la perspectiva de las narraciones de Natalia Ginzburg.

Editorial Periférica.- 288 pàg.- Traducció: Natalia Zarco.-

Apunts de lectura

Con rabia és una novel.la sobre l’adolescència en un marc concret i determinat molt traumàtic per l’autora. Malgrat els elements autobiogràfics, la iniciació a l’adolescència és sempre un procés d’aprenentatge que comporta una gran problemàtica.

A la novel.la, Penny, la narradora en primera persona, va desgranant perfectament els factors que intervenen en el procés de socialització de l’adolescència. Per exemple, la importància de les amistats en facilitar la informació sobre un tema encara ara tan tabú com la formació sexual.

“ Vamos a los lavabos, Allí, separadas de los chicos, la Zamparini, como siempre, nos da una de sus lecciones sobre el sexo”. (…) Todo son medias frases, alusiones, visiones distorsionadas, como si quisiera confundirme aún más las ideas”. Pàg. 79-80.

El sexe, una de les pors de l’adolescència, és un dels eixos centrals de la novel.la amb una gran proliferació de simbologia psicoanalítica.

En no tenir punts de referència familiars, la relació entre les dues germanes bessones és el punt de trobada per compartir i debatre els descobriments que van realitzant. En tot moment, Penny, és la que porta la iniciativa. Poc a poc, les dues germanes van descobrint els misteris de l’adolescència i construint la seva estructura de pensament. Així es plantegen tota una diversitat de temes. Per exemple, sobre la religió, l’autora fa servir el personatge de la cuinera, l’Elsa, per plantejar el tema de la religió. La visió tradicional de la religió que professa l’Elsa es contraposa amb la que té la Penny.

“Me invade cierta nostalgia del viejo Dios absoluto, del Dios Padre que está en los cielos, de Jesús que ama a los niños, del Espíritu Santo que desciende como una paloma,(…) de un Dios que ve exactamente la verdad y juzga con justícia y defiende a los oprimidos y a los perseguidos”. Pàg. 96.

Penny, es rebel.la contra aquesta religió ja que considera que únicament és l’home el responsable dels seus actes i això provoca incerteses i angoixa. Ja li agradaria tenir-ho més fàcil: “..tener un Dios, un principio, un sentido y un deber!, tal com té la seva cuinera.

L’assassinat dels tiets, tutors jueus, de les germanes bessones en mans dels nazis, provoca en Penny una set de venjança recurrent que es conjuga amb la problemàtica que comporta el seu procés de creixement.

“No podré ir a bailar como hacen mis compañeras, ni a estudiar latín, porque tengo un asunto entre manos, una acción tremendamente importante que debo llevar a cabo y que aún no sé cual es, però sé que es tremendamente importante, y que es sólo por esa razón por la que estoy viva.” Pag. 64.

Malgrat els dubtes, incerteses, pors, Penny sempre es planteja reptes, “el què fer”, la necessitat de l’acció, “el ser o no ser” de Hamlet. Però, es pregunta, “¿Cómo se hace para “ser” “no siendo”? . Penny, camina amb dues potes, una és la de la por davant la incertesa i desconeixement i l’altre és la de l’acció decidida per esbrinar la veritat. I així va avançant, amb inconformisme i força, qüestionant-ho tot, cercant la veritat.

Dos homes apareixen en la vida de Penny, el jove Fabrizio, i el doctor Seghers. Dos intel.lectuals que li aporten respostes a les seves preguntes i que a la vegada compleixen la funció de referents afectius. Les reflexions que va desgranant la Penny abasten gairebé tota la filosofia, des de l’antiguitat clàssica fins a l’existencialisme de Sartre. I és que la seva fam de coneixement no té límits.

També els referents literaris, especialment de Camus, el personatge de “l’estranger” i sobretot el protagonista (Gregor Samsa) de “La transformació” (Metamorfosi) de Kafka. La Penny també se sent estrangera en el món que l’envolta i també se sent transformar-se en un escarabat com el personatge de Kafka (“..me deshago de mis veinticuatro patas,…”)

Poc a poc, Penny va construint la seva bastida personal amb el convenciment ferm de la necessitat de tenir un pensament i una manera de fer autònoma i pròpia, al marge de les convencions socials que critica radicalment.

“Debería ser una gansa, porque las mujeres son todas unas gansas, ya que su obligación es ser gansas, de lo contrario no son mujeres; para ser mujer no hay que pensar nada. ¡No pienso, luego existo!” Pàg. 148.

Les males experiències de Penny en relació als homes, la porten a incubar gradualment una repulsió vers els homes.

“Si me acerco a un chico y lo beso, enseguida me trata como a una puta. Todo es un burdel.
¿Dónde està mi tipo de hombre?……en esta marea de monstruos sin alma jamás encontraré un marido”. Pàg. 184-185.

Així les coses, quan Penny sorprèn la seva germana Baby sortint amb un noi, explota “con rabia”.

“Baby ha cambiado” Pàg.215.

La novel.la pren un altre camí, un altre discurs, explota la crisi personal de Penny i tota sola, sense el puntal afectiu de la seva germana, entra en una altre òrbita en la qual hi ha una desfilada de tots els fantasmes que encara la condicionen, també un decàleg de propòsits personals (“No contraeré matrimonio de intereses (…) No iré a los banquetes nupciales…(…) No, No etc…), i també un cant a l’acció (“No he caido todavía en el inmenso letargo que los perfectos llaman sensatez”).

“Huir, huir de aquella casa y sumergirme en el rugido de los coches en otra ciudad,…”.

Fugir dels fantasmes de la seva adolescència.

“Me arranco del pecho la última desilusión inútil, un enorme tronco de árbol, un baobab…”.

“Con rabia”, una novel.la d’una adolescent inconformista, amb rebel·lió i ràbia. Sempre mirant endavant amb decisió i optant per l’acció i la veritat. Un personatge valent que des de la seva vulnerable adolescència busca explorar-ho tot per ella mateixa. I aconsegueix realment la seva autonomia, en contra de l’has de pensar, de l’has de dir i de l’has de fer, Penny, pensa, diu i fa per ella mateixa.

Tota una declaració d’intencions per part de l’autora.

 

L’última trobada, Sándor Márai

Sinopsi (contracoberta de l’editorial)

Dos homes se citen, després de quaranta-un anys de no veure’s, en un castell al peu dels Carpats, que en temps passats havia acollit soirées elegants i que els anys han convertit en el simple refugi d’un noble. L’un ha passat molt de temps a l’Extrem Orient, i l’altre no s’ha mogut mai de la seva propietat. Però tots dos han viscut esperant aquest retrobament i comparteixen un secret singular.

Editorial Empúries.- 190 pàg.- Traducció d’Antoni García Santiago

Apunts de lectura

Henrik, un vell general, viu des de fa anys reclòs en el seu castell d’Hongria, rodejat dels retrats dels seus familiars i de la seva dida Nini de noranta-un anys. Ara és a punt de rebre la visita del que fou el seu millor amic, Konrád.

La primera part de la novel.la, el general narra retrospectivament la relació entre els dos amics des de la infantesa, quan tenien 10 anys, fins a l’edat adulta. Primer, en el marc de l’internat en una acadèmia militar i després compartint pis. Márai, dibuixa des de tots els angles la personalitat dels dos amics així com va evolucionant durant els anys d’adolescència fins a la maduresa. Dos caràcters, dues sensibilitats, i especialment dues classes socials: Henrik un aristòcrata i Konrád fill d’una família humil que ha de fer molts sacrificis per tal que el fill rebi una bona formació.

Una amistat peculiar.

“Però més enllà de les dones i el món, llampeguejava un sentiment més fort que tota la resta. Un sentiment que només coneixen els homes i que es diu amistat”. Pàg.57

La trobada dels dos amics es produeix en el mateix escenari i amb els mateixos elements de l’últim sopar que varen realitzar fa quaranta-un anys els tres personatges que integren el triangle amorós. Només hi falta ella, la Krisztina, l’esposa del general que ja és morta. La resta de l’escena roman intacta, fins i tot les mateixes espelmes de l’últim sopar. Cal dir que en hongarès, la novel.la es titula: “cremem les espelmes”.

“-Les espelmes! –va dir- ¿Te’n recordes…? Les espelmes blaves de la taula. ¿Què les tenim, encara? Que les encenguin per sopar, i que es quedin enceses.” Pàg. 66

Els dos amics, Henrik i Konrád, tenen 75 anys, la vellesa ha anat moderant els caràcters i les passions i allò que mou la trama és únicament el desig del general de saber la veritat sobre el triangle amorós que va descobrir aquell fatídic dia.

A la primera pàgina ja s’anuncia la història que dona títol a la novel.la: la trobada de dos amics molt allunyats en el temps i l’espai.

També des de les primeres pàgines es comença a construir la bastida que ha d’aguantar tota la trama: saber la veritat sobre quelcom que va passar fa quaranta-un anys. D’una manera perfectament dosificada, Màrai va introduint elements que alimenten la intriga. La trobada no serà precisament un camí de flors i violes…

-“Què li vols, a aquell home? -Va preguntar la dida.
-la veritat- va dir el general en veu molt baixa.
-Ja la saps prou bé, la veritat.
-No la sé- va replicar ell alçant la veu…..
-Però coneixes els fets – va dir bruscament la dida, en to agressiu.
-Els fets no són la veritat – va respondre el general. (…) I ara la hi arrabassaré – va dir tranquil·lament.”. Pàg. 65.

A partir d’aquest moment s’inicia realment la trobada i la narració es converteix en un monòleg per part del general. I és a través d’aquest monòleg on Sándor Márai va exposant tota una filosofia de vida: el pas del temps, l’amistat, l’amor, la gelosia, la fidelitat, la soledat, la memòria, la vellesa, la mort, etc…I al mateix temps va reconstruint els “fets” en els escenaris de la memòria i en el marc del castell i paisatge que l’envolta. D’aquesta manera la intriga va fent la seva espiral al compàs del discurs del general.

Un monòleg que es planteja per al general com un duel dialèctic.

“L’home que ha lliurat la seva ànima i el seu destí a la solitud, no creu en res. Espera i prou. Espera el dia o l’hora que podrà tornar a discutir sobre tot allò que l’ha condemnat a la solitud amb aquell o aquells que l’han menat a aquella situació. Es prepara per a aquest moment al llarg de deu o quaranta anys; més ben dit, per ser exactes, quaranta-un anys, com si es preparés per a un duel.”93.

Mentre el general va desgranant la història, l’amic Konrad l’escolta impassible, sense dir gairebé res.

“Parla com si fos un narrador, en to afable, com si descrivís els detalls d’una vella història per entretenir agradablement l’amic que, finalment, ha tornat de viatge, de terres llunyanes, de l’abisme del temps”. Pàg. 146.

Una a una van sorgint les píndoles filosòfiques, un ampli recull de reflexions que el general ha anar covant en la seva soledat durant anys i anys.

“¿Què és la fidelitat? ¿La hi podem exigir a la persona que estimem, si l’únic que desitgem és la seva felicitat? He reflexionat molt sobre tot això. La fidelitat, ¿no és una mena de vanitat i d’egoisme terrible…? I si aquella persona no arriba a ser feliç en l’esclavitud de la fidelitat, però nosaltres no la deixem anar, ¿podem dir que l’estimem?. Pàg. 167.

Un llamp fa caure la llum elèctrica i els dos homes segueixen sopant a la llum de les espelmes. Talment com si no hagués passat el temps. Henrik arriba al moment clau del seu relat i recorda el fatídic dia quan va visitar l’apartament de Konrád i per la seva sorpresa –mai hi havia estat- va descobrir que era una casa d’un artista i no pas d’un soldat.

“Aquella casa, ho saps prou bé, era una obra mestra. (…) Aleshores em vaig adonar que eres un artista de debò” (…) Allà, entre els mobles estranys de la teva mansió abandonada, me`n vaig adonar del tot. I just en aquell moment va entrar la Krisztina” Pàg.105.

A Henrik li va caure la vena dels ulls. Tot el sentit de la trobada era saber la veritat de la boca de Konrád: ¿Què tramaven exactament ell i Krisztina?.

Ella és morta i Konrád calla. Són dos personatges que no intervenen a la novel.la, excepte per indicar la posició de dos angles del triangle. ¿La fugida de Konrád va ser una prova d’amistat?. El lector ho haurà de respondre.

On queda la set de venjança d’Henrik? Es que la vellesa el porta a la resignació?. És que malgrat tot el que ha passat encara resta el caliu de l’amistat?.

“Perquè l’única manera de suportar la vida és que ens resignem a ser allò que som davant dels nostres ulls i davant dels ulls del món. (…)Ens hem de suportar tal com som, aquest és l’únic secret” Pàg. 119.

La dida Nini de noranta-un anys tenia raó: “Ja la saps prou bé, la veritat.”. No calia tan muntatge i crear-se tantes expectatives. El personatge de Nini també és peculiar, amb una presència discreta va indicant puntualment al seu protegit general tota una estratègia per no perdre la serenitat.
L’última trobada és una lloança a l’amistat, especialment a l’amistat masculina:

“La llei de l’amistat és més forta que la passió amorosa , que empeny irresistiblement l’home i la dona a unir-se” Pàg. 125

Sándor Márai, es va suïcidar l’any 1989 a San Diego (EEUU) on vivia exiliat. Les dues últimes anotacions en el seu dietari abans del suïcidi (Dietaris 1984-1989.- Empúries-Salamandra):

27 d’agost de 1988
Aquests dies fa quaranta anys que vam marxar de Budapest. De tots els que ens van acomiadar a l’estació, potser encara és viva la jove llevadora; la resta tots són morts. En aquests quaranta anys hem viscut a Ginebra, Nàpols, Nova York, Salern i San Diego. Estic completament sol i, al meu vuitanta-novè aniversari, cada vegada se’m fa més feixuc caminar i veure-hi, només puc llegir un quart d’hora, després hi veig borrós, passejo com a màxim un cop al dia, carrer amunt i carrer avall davant de casa, amb el bastó a la mà. (…) No em faria mal una mica de tendresa, però no tinc confiança en ningú. A la nit, lectures: el diari, després Krudy. Cap llibre nou (…) Cap queixa contra la mort, però tampoc cap anhel de morir.
Avui trobo molt a faltar L. La noblesa i l’elegància del seu cos. El seu somriure. La seva veu.

15 de gener de 1989
Espero l’ordre d’incorporació a files; no estic impacient, però tampoc no ho vull ajornar. Ha arribat l’hora.

 

“Radicales libres”, “Las lunas de Júpiter”, Alice Munro

“Radicales libres” i “Las lunas de Júpiter”, dos contes d’Alice Munro. El primer recopilat en el llibre que porta com a Títol “Demasiada felicidad” i l’altre recopilat en un llibre que porta el mateix títol: “Las lunas de Júpiter”.

Contracoberta de “Demasiada Felicidad”

Una joven madre recibe consuelo inesperado por la muerte de sus tres hijos, otra mujer reacciona de forma insólita ante la humillación a la que la somete un hombre; otros cuentos describen la crueldad de los niños y los huecos de soledad que se crean en el día a día de la vida de pareja. Como broche de oro, en el último cuento acompañamos a Sofia Kovalevski, una matemática rusa que realmente vivió a mediados del siglo XIX, en su largo peregrinaje a través de Europa en busca de una universidad que admitiera a mujeres como profesoras, y viviremos con ella su historia de amor con un hombre que hizo lo que supo por decepcionarla. Anécdotas en apariencia banales se transforman en las manos de Munro en pura emoción, y su estilo muestra estas emociones sin dificultad, gracias a un talento excepcional que arrastra al lector dentro de las historias casi sin preámbulos.

Contracoberta de “Las lunas de Júpiter”

Los relatos de este volumen son conmovedores y sorprendentes, y en ellos suceden muchas cosas: traiciones y reconciliaciones, amores consumados y lamentados. Pero los hechos que realmente subyacen en Las lunas de Júpiter son las transformaciones que sufren sus personajes con el paso del tiempo hasta observar su pasado con la ira, el resentimiento y la compasión infinita que nadie sabe comunicarnos como Alice Munro.

Apunts de lectura

En la majoria de contes de l’Alice Munro, els personatges principals són dones, com és ara és el cas dels dos contes que hem tractat en el nostre club de lectura.

El tema de “radicales libres” és la d’una viuda afectada per una malaltia greu que afronta com pot el seu drama personal. Un fet puntual i imprevisible truca a la seva porta la qual cosa desperta en la vella una sorprenent imaginació per dur endavant una estratègia per afrontar la delicada i perillosa situació. L’instint de vida, malgrat la sentència irreversible de la seva malaltia, fa que es revel.li amb astúcia i intel·ligència. La seva estratègia basada en construir un relat esdevé una fantàstica sorpresa. Al final, el conte encara rebla més el clau en aquest sentit.

El tema de “Las lunas de Júpiter” és una anodina crònica familiar, d’una dona que acompanya el seu pare a una revisió mèdica. A partir d’aquest insignificant fet, esclata una espiral d’efectes multiplicadors, de pensaments, de drames, de problemes, etc. que sobrepassen la rutina quotidiana i ens transporten molt més enllà d’allò inicialment previsible. La presència de la malaltia del pare a l’hospital és un factor desencadenant d’una revisió de la vida de la filla tant de la viscuda en el passat com de la present de dona casada amb dues filles.