Sinopsi (contracoberta de l’editorial)
Una joven se muda de Nueva York a La Haya para empezar a trabajar como intérprete en el Tribunal Penal Internacional. La plenitud que le procura su nueva vida –una estimulante red de conocidos y amigos, un buen empleo, una incipiente historia de amor– le hace sentir que tal vez ha encontrado, como anhelaba, un lugar al que llamar hogar. Sin embargo, ese bienestar pronto comienza a resquebrajarse. Adriaan, su amante, abandona unos días la ciudad para reunirse con su esposa y concluir los trámites del divorcio, y repentinamente deja de contestar sus llamadas. A la vez, la protagonista recibe el encargo de traducir durante un juicio a un exjefe de Estado de un país africano acusado de crímenes de guerra, lo que la obliga a hacer suya la voz del criminal y a establecer con él una suerte de complicidad que nunca hubiera deseado. Mujer introvertida y observadora, se esfuerza por descifrar lo que está ocurriendo a su alrededor, pero no encuentra más que incertidumbres. Lo que parecía ser un camino recto se ha convertido de pronto en un laberinto.
Hipnótica y de una rara intensidad emocional, Intimidades, cuarta novela de Katie Kitamura, muestra el indiscutible talento de la escritora estadounidense para desnudar lo familiar y revelar sus aspectos más desconcertantes. Una lectura adictiva que se cuestiona hasta qué punto llegamos a conocer y comprender verdaderamente las motivaciones de aquellos que nos rodean y que reflexiona sobre el modo en que las intimidades, escogidas o impuestas, condicionan el curso de nuestras vidas.
«Intimidades es tan elegante y bella –¡esas frases!– como psicológicamente desconcertante. Una escritora absolutamente brillante».
Julie Otsuka, The New York Times
«Una novela que con gran suspense explora las innumerables repercusiones que provoca la proximidad al poder y a la violencia».
Time
Editorial Sexto Piso.- 180 pàgines.- Traducció: Aurora Echevarría
Apunts de lectura
Una crònica de vida sobre la recerca d’un lloc en el món d’una dona amb recursos personals per aconseguir ser autònoma. La necessitat d’arrelament, d’establir-se, fixar-se en un lloc, especialment des del punt de vista de cercar una llar d’acolliment i afecte. La narradora i protagonista, de la qual no en sabem el nom ni l’edat, podríem qualificar-la com a ciutadana del món en el sentit que per condicionaments familiars ha residit en diversos països i ciutats sense cap arrelament. Després de la mort del seu pare i del trasllat de residència de la seva mare decideix fugir de Nova York, “donde ya no sabia como sentirme en casa”.
La narradora no pertany a cap lloc i quan arriba al seu nou destí, L’Haia, se li planteja un doble repte, per un costat adaptar-se a la nova ubicació territorialment i professionalment i per l’altre cerca trobar una llar, algun tipus de recer, d’acollida afectiva.
La nova ubicació i el nou destí professional esdevenen un repte plegat d’incerteses i pors. El període d’adaptació a una nova realitat no és fàcil per una persona que no hi disposa de punts de referència. La manca de pertinença crea una sensació de desassossec que no s’esvaeix només amb les amistats provisionals i professionals. Els sentiments que va destil·lant de la narradora són de trobar-se en una situació de desubicació, no solament de l’entorn físic sinó sobretot de desubicació personal.
“En esos primeros días en los que la ciudad todavía era un misterio para mí, daba vueltas en tranvía y caminaba durante horas sin rumbo…(…) En los momentos en que la sensación de familiaridad daba paso a la confusión, me preguntaba si podría llegar a ser más que una visitante allí.
Aun así, recorrí las calles y los barrios con una renovada certeza de que todo era posible. Llevaba tanto tiempo viviendo con el dolor que había dejado de notarlo o de reconocer que me embotaba los sentidos. Pero poco a poco empezaba a remitir. Se abría un espacio. “
La relació amorosa que l’atzar li procura amb l’Adriaan, si bé obre esperances de trobar un recer, resulta ser una relació insegura i complicada pel fet que està en un procés de divorciar-se de la seva dona i amb fills adolescents. El viatge a Lisboa d’Adriaan per gestionar el divorci podia semblar un procés ràpid però s’allarga desmesuradament la qual cosa provoca incertesa en l’esperança de fer una vida junts. La narradora no sap si Adriaan ha anat a revifar el seu matrimoni o a resoldre el divorci. Ella es queda a l’apartament d’Adriaan sola durant setmanes, la seva relació es redueix a una sèrie de missatges a través del mòbil ni tant sols una trucada telefònica. Les seves inseguretats creixen, l’angoixen…
“Adriaan era la razón por la que quería quedarme en La Haya, o al menos una de las razones, aunque no me atrevía a admitirlo ni ante mí misma; no quería verme como la clase de mujer que tomaba las decisiones en función de un hombre. Sobre todo cuando la relación era tan reciente y la situación tan complicada. “
El treball com a intèrpret a la Cort Penal Internacional esdevé exigent, delicat i d’una gran responsabilitat. La narradora se sent horroritzada per les atrocitats del dictador que s’està jutjant per genocidi i que ella li fa d’intèrpret. L’actitud carismàtica del polític genocida vers la narradora és una font d’assetjament moral. La novel.la desplega reflexions sobre l’ofici d’intèrpret i els seus requeriments així com sobre la utilitat del Tribunal Penal Internacional de l’Haia per impartir realment justícia.
La relació amb els advocats defensors li resulta angoixant per d’interpel·lació constant del coordinador, Kees, amic personal de la dona de l’Adriaan.
Un altre personatge, l’Anton, resulta ser d’una conducta enigmàtica que també incideix en la vida de la narradora. Les seqüències narratives d’aquest personatge permet el lector imaginar un relat no explicitat sobre la seva deriva personal.
Una guspira d’humor crític la podem trobar en la cobdícia del matrimoni Lars i Lotte. Una mansió nova fantàstica i la flamant biblioteca que ha estat dissenyada amb estanteries de llibres comprada a metres i amb els lloms de colors adients.
Tot plegat, les circumstancies que envolten la narradora esdevenen una font de pors, inseguretats, angoixes…
Cal remarcar l’absència d’informació biogràfica de la narradora, ni records, ni flashbacks. És a través del seu pensament, “intimitats” en present, que anem configurant perfectament el seu perfil.
La casa que habita la narradora temporalment mentre Adriaan és a Lisboa és un element narratiu important ja que estableix tot allò que configura una llar pròpia. Les coses, els objectes esdevenen arxius de records. La narradora, que habita en precari aquell pis, el sent com una llar aliena, que encara respira la vida del matrimoni en crisi. La foto exposada de la parella esdevé una petjada ineludible.
Poc a poc, la narradora ens comunica les seves intimitats durant el conflictiu procés d’assentament a la nova realitat, especialment pel que fa al seu arrelament personal. I ho fa d’una manera discreta, regalimant sentiments, flux de consciència, sense un discurs clarament explicatiu i descriptiu. De manera que seguim el costat de la narradora veient tot allò que ella veu sentint allò que ella sent, ensurts, neguits, pors, esperances, reflexions sobre l’ofici de viure.
La imatge final del retrobament d’un paisatge oblidat de dunes obertes al mar, obre un marc d’esperança, de noves possibilitats de futur.
“Guardé silencio. Quizá no era tan fácil de explicar, la posibilidad que se había abierto por un momento, la idea de que el mundo podía estar aún por formar o redescubrir. No era más que una simple franja de arena, la misma agua que lamía la orilla en otro lugar. Sin embargo, por un breve instante había sentido cómo el paisaje que me rodeaba vibraba de posibilidades.”
Un final obert o tancat? El lector decideix.
quadern vermell 