Sinopsi (contracoberta de l’editorial)
La Lucy Barton, mare de dues filles adultes i vídua des de fa poc, és una escriptora d’èxit que viu a Nova York. Malgrat la seva separació, encara manté l’amistat amb en William, el seu primer marit i confident durant molt de temps. Tot recordant els anys d’universitat, el naixement de les filles, la dolorosa dissolució del seu matrimoni i les vides que van construir amb altres persones, ens endinsem en una relació de dècades tendra i complexa. Ai, William! copsa l’alegria i la tristesa de veure com els fills creixen i fan la seva; de descobrir secrets familiars que alteren tot el que ens pensem que sabem sobre els qui ens envolten, i la manera en què les persones vivim i estimem, contra tot pronòstic. La indomable veu de la Lucy Barton ens ofereix una reflexió profunda sobre el misteri de l’existència.
Edicions 1984.- 256 pàgines.- Traducció: Núria Busquet Molist
Apunts de lectura
A través del suport narratiu d’emprendre un viatge, l’autora realitza a través del personatge de la Lucy Barton una reflexió biogràfica en el moment de la seva tardor vital. La Lucy acompanya el seu ex marit a investigar uns fets genealògics del seu passat familiar. El viatge, esdevé una metàfora a través de la qual els personatges dialoguen sobre les seves vides, tant sobre els records del seu matrimoni, com sobre el present.
L’autora realitza l’afirmació que la novel.la, la literatura, esdevé una eina de coneixement decisiva.
“Com que soc novel·lista, he d’escriure això com si fos una novel.la, però és ben cert. Tan cert com us ho explico. I voldria dir…Que difícil que és saber què dir!”
Aquest anunciat que fa a l’inici de la novel.la, esdevé el propòsit narratiu que la impregna fins el final. Lucy sent l’impuls d’entendre més de la vida i es planteja preguntes i reflexions a les quals no sempre pot trobar resposta. Els dubtes, les incerteses en els seus diagnòstics son un flux permanent. La conclusió la fa ben explícita:
“Tots som mitologies, som misteriosos. Tots som misteris, això és el que vull dir.
Aquesta deu ser l’única cosa del món que sé del cert”.
No és una narració lineal. Més aviat segueix el disseny d’un diagrama en el qual s’estableixen les relacions entre diferents elements per tal de representar una experiència de vida, una reflexió biogràfica. Els diferents elements memorialistes brollen d’una manera atzarosa, llampecs d’imatges d’una vida compartida que estimulen a fer reflexions, sovint amb confusió, contradiccions i errors de judici.
El to de conversa confessional de la narració li atorga una aparent ingenuïtat i espontaneïtat. Sembla divagar d’un tema a un altre; esmenta un personatge, anuncia que no vol “parlar” d’ell i després en torna a parlar; acaba les afirmacions amb “suposo”. Les descripcions són senzilles, reduïdes al mínim i semblen espontànies.
La novel.la acumula moltes capes de sentiment que s’han anat sedimentant durant molta experiència de vida. De fet és una reflexió biogràfica a la tardor de la vida.
L’eix central és la vida de Lucy Barton: aquesta dona “que va venir del no-res” i que, malgrat l’èxit real com a escriptora, es creu “invisible”, se sent encara condicionada pel seu origen social rural molt pobre en una família poc acollidora. Una dona que no ha deixat de replantejar-se contínuament el sentit d’una vida personal inestable, d’un caràcter espantadís i insegur, però, alhora, plena de passió.
“Abans de res, he de dir això: Encara m’espanto molt. Em sembla que deu ser pel que en va passar quan era joveneta, però m’espanto amb molta facilitat” Pàg 25.
La Lucy pren consciència del seu desarrelament familiar i també del seu desclassament. Ella ha aconseguit sortir-se’n dels límits de precarietat familiar, és una escriptora reconeguda que ha aconseguit amb molta tenacitat sortir endavant a la vida. Tal com ho deia categòricament a la primera novel.la de la serie “Em dic Lucy”:
“Aquesta sóc jo, i no aniré allà on no puc suportar anar- a Amgash, a Illinois, i, no aguantaré un matrimoni si no vull, i m’aferraré a mi mateixa i tiraré endavant en la vida, cega com un ratpenat, però endavant! Això és la implacabilitat, dic jo”.
En William segueix essent un misteri per a la Lucy. Què li passa, li pregunta la germana d’en William, recentment descoberta, que sempre les dones l’abandonen ?.
“-Em sembla-vaig respondre- que el que passa és que es casa amb les dones equivocades” Pàg. 197.
William, és una víctima de la seva incontrolable libido ?. El seu matrimoni amb la Lucy es va enfonsar per les repetides infidelitats. És un home d’un comportament erràtic i encara ara resulta estrany i incomprensible per la Lucy i les seves filles.
Aquesta també és una novel·la sobre les classes socials, l’origen de classe i els requeriments de les convencions socials. La Lucy recorda com es va espantar quan la mare de William va portar la família a un complex turístic de les Illes Caiman.
“No tenia ni idea, ni idea gens…què fer: com utilitzar la clau de l’hotel, què posar-se a la piscina, com seure al costat de la piscina.” .
Fins i tot la Lucy se sent molt agraïda a Nova York per haver-la acollit. Talment com si aquesta ciutat no fos per aquella jove provinent d’un petit poble rural.
“Quan vaig veure Nova York des de la finestreta vaig sentir el que sempre sento quan arribo a Nova York amb avió, un sentiment d’admiració i gratitud pel fet que aquest lloc tan enorme, tan vast, m’hagi acceptat…M’hagi deixat viure-hi.” (Pàg. 215).
El títol “Ai,William!”, sembla una expressió per a manifestar un sentiment de compassió davant la desgràcia, les xacres, el desconeixement, l’estranyesa, els defectes d’en William. Però la conclusió de la narradora és clara:
“Però quan penso “Ai, William”, ¿no vull dir “Ai, Lucy”, també?.
¿No vull dir: “Ai, tothom, ai, estimats tots els que vivim en aquest món tan gran, no coneixem a ningú, ni tan sols a nosaltres mateixos?”.
quadern vermell 