La mort a Venècia, Thomas Mann

Resum (contraportada de l’editorial)

La decadent bellesa de Venècia, amb la seva aparença fantasmagòrica, les gòndoles negres i el clapoteig nocturn de l’aigua pot ser un símbol de la mort. Sense saber gaire per què, un cèlebre escriptor alemany, Gustav Von Aschenbach, hi arriba tot just passada la plenitud de la vida. Se sent cansat i sense inspiració. Aviat el seu esperit vigilant i equilibrat perdrà força i caurà en un abisme del qual no es recuperarà: s’enamorarà de la bellesa angelical d’un adolescent polonès, que l’arrossegarà, amb un terrible poder d’atracció, fins a ignorar la mort.

Tot i ser una novel·la aparentment senzilla, La mort a Venècia ha generat multitud d’interpretacions. Lucchino Visconti en va fer una pel·lícula que ha passat a la història del cinema.

                       Edició: Edicions Proa. Traducció Joan Fontcuberta. Edició 1976

Apunts de lectura

Tot i ser una novel·la curta i aparentment senzilla, ha generat multitud d’interpretacions.

Per a nosaltres, el viatge que narra la novel.la de l’escriptor Gustav Von Aschenbach cap a Venècia és un viatge cap a la mort durant el qual es plantegen diverses reflexions sobre la creació artística i sobre l’ofici de viure.

Gustav Von Aschenbach és un escriptor d’èxit de família burgesa, ordenat i racional. “Però, mentre la nació li’n retia homenatge, ell no n’estava content i li semblava com si la seva obra manqués d’aquelles mostres d’una fantasia ardent i enjogassada·” Pàg. 43.

En lloc d’anar com tots els estius a reposar a la seva cabana solitària a la muntanya prop de Munich opta per anar de viatge, necessitava improvisació, aventura, sang novella. Com si volgués endinsar-se, capbussar-se a la vida.

La novel.la és plena de simbologia de la mitologia clàssica. Per exemple sobre la mort. Des de l’inici de la novel.la fins el final trobem diversos indicadors de la mort. Així, la trobem en el passeig inicial d’Aschenbach quan es troba amb un marbrista (làpides) la qual cosa incentiva reflexions sobre el final de la vida. Tot seguit hi ha la trobada amb  un viatger estranger que porta els símbols que caracteritzen el déu Hermes, conductor d’ànimes cap al més enllà: la capa, el barret i el bastó.  (“les dents, descalçades fins a les genives, sobresortien blanques i llargues” Pàg. 37).

Ambdues trobades  li desperten un sobtat desig de viatjar, de cercar l’aventura.  La crida a una nova vida, a la recerca de motius d’inspiració ja que la manca de vitalitat el porta a la pobre creació i a una insatisfacció personal.

Altres elements simbòlics de la mort podrien ser:

• El mar com a símbol de l’infinit, de la mort…” relació íntima i assossegada amb el mar que tan sols una platja suau i sorrenca proporciona..” Aquest requeriment l’impulsa a canviar de destí, cap a Venècia “..el més incomparable, el més extravagant i fabulós..”

• En el vaixell un mariner geperut i brut li ven el bitllet d’anada, sense tornada:
  • “-A Venècia, primera classe! Servidor de Vostè!

I traçà uns quants gargots, espargí  per damunt del paper sorra blava d’una capseta, després l’abocà dins una tassa de terrissa….” Pàg. 63.

• un vell grotescament rejovenit (“I de cop i volta el dentat postís li caigué de la barra i li quedà penjant sobre el llavi inferior”. Pàg. 73

• Les gòndoles: “¿Qui no sentirà un calfred i una angúnia secreta en pujar en una gòndola veneciana…..d’un color tan peculiarment negre com només els taüts el tenen… recorda la mort, el fèretre, el tètric trànsit i l’últim viatge, el més callat de tots.” Pàg. 73.

• El Gondoler que el portarà al Lido amb la gòndola negra ( “..L’esforç li feu encongir els llavis i les dents blanques aparegueren descalçades..” Pàg. 76.  Caront en la mitologia grega era el barquer que traslladava les ànimes a l’altre costat del llac cap l’ Hades, la casa dels morts.  “El trajecte serà curt, pensava. Tant de bo durés sempre! Suaument bressolat, se sentí lliscar, tot fugint del tumult i les veus” Pàg. 74.

• Primera anada a Venècia: un preludi de mort. “Xafogor enutjosa,..sentors que s’escapen de les cases…excitació i defalliment….emanacions fètides dels canals…Els ulls se li entelaven, sentia una opressió al pit, tenia febre, la sang li bategava als polsos….i es convencé que havia d’abandonar la ciutat” Pàg-103.

• Músic de carrer a la serenata a l’hotel (“s’esmunyia entre les taules, tot fent petites genuflexions, i un somriure murriesc de submissió descalçava les seves dents fortes, mentre les dues arrugues….La gent resseguia amb curiositat i una mica de fàstic aquella estranya criatura…”.Pàg. 163

• Al final torna aparèixer Hermes “..el pàl.lid i amable Psiquegog li somreia i li feia signes des de lluny…..l’Aschenbach es disposa a seguir-lo….”.

En el pelegrinatge de Gustav Von Aschenbach cap a l’abisme de la mort s’intercalen diverses reflexions sobre la creació artística a la vegada que assistim a la mutació psicològica del protagonista:

• Sobre la creació artística. La disciplina i dedicació necessària són requeriments per a la creació artística. El convenciment que les gran obres sorgeixen malgrat les penúries, sofriment i penes. La creació és un acte solitari que aporta més satisfaccions que les passions i plaers terrenals. És com un Sant Sebastià, l’actitud del qual és resistir tot imposant-se al dolor i seguir endavant.

• La bellesa com a font d’inspiració poètica però també portadora de passions descontrolades. L’aparició de Tadzio trastocarà els fonaments ètics i estètics del protagonista. El descriu com a una bellesa clàssica (“el noi de l’espina” escultura grega de bronze del segle I a. C ,exposada al Museu Capitolino de Roma) ). Contemplar la bellesa impulsa a la creació.

Confrontació entre la bellesa com a font d’espiritualitat (la bellesa clàssica i la mitologia) i la bellesa com a conductora a l’abisme, que subverteix la moral i la virtut. Però, aquestes contradiccions són necessàries per a la creació. La literatura, les paraules poden celebrar la bellesa però mai reproduir-la.

• Confrontació entre eros (pulsió de la vida i la bellesa) i tànatos (la pulsió de la mort), entre art i vida . La humiliació de la passió gangrena la virtut. Enamorar-se d’allò prohibit pot suposar un desordre interior que pot pervertir la vida ordenada i metòdica.

• Què fer davant aquest dilema? Gustav Von Aschenbach cerca justificacions, legitimacions que li permetin seguir endavant amb el culte a la bellesa de Tadzio. Ja no es pot enganyar a si mateix quan verbalitza l’exclamació: T’estimo.

• Afrontar l’abisme tot acceptant el destí com a repte perillós però joiós. Els sentits han vençut la raó. La raó i l’instint mantenen una guerra, una guerra permanent en la condició humana. En definitiva la seva consciència defalleix davant la vida, la vitalitat i també de la mort

• L’amor és una justificació raonada per acceptar la seducció de la bellesa i que li provoca ser víctima de la irrupció descontrolada del sentiment, de la passió que envaeix la voluntat, la sensualitat que destrueix el seu autocontrol.

• Una altra legitimació de l’homosexualitat la troba en els clàssics. No sempre ha estat un tabú. Així la referència a Sòcrates i Fedre és un intent de legitimació de l’homosexualitat com a un culte a la bellesa. Segons la cultura grega, l’homosexualitat, l’amor entre un vell i un jove no era tabú. Gustav Von Aschenbach, com a bon intel·lectual intenta racionalitzar els seus impulsos cap a la sensualitat.

Sobre l’acte de creació literària estimulat per la bellesa:

– en contemplar Tadzio, similitud entre l’art de l’escultura (Miquelangelo) i l’escriptura: “¿No era aquella mateixa voluntat la que obrava dintre seu quan, ple d’una passió temperada, alliberava del bloc marmori del llenguatge la forma gràcil que havia vist en esperit i que presentava després als homes com a imatge i espill de bellesa espiritual? Pàg.126.

-“Quan l’Aschenbach plegà d’escriure i abandonà la platja, se sentí exhaurit, trasbalsat, com si la consciència l’acusés d’haver-se lliurat a una disbauxa” Pag. 131.

-Impossibilitat d’expressar en paraules la bellesa: “ l’Aschencach es planyia amb dolor del fet que la paraula només fos capaç de celebrar la bellesa sensible, però no d’expressar-la” Pàg.141

La Mort a Venècia va suposar en el seu temps (1912) una crítica a la moral burgesa malgrat la deriva d’Aschenbach cap a l’homosexualitat és només espiritual, platònica, sense cap contacte només insinuacions i imaginacions en la seva ment. Tot i així,  Tadzio suposa una transgressió de la mateixa manera que ho va ser Lolita de Nabokov. Cal considerar que quan  es va escriure la novel.la l’homosexualitat era un delicte a Alemanya.

Hi ha qui també ha interpretat que La mort a Venècia és un cant a la creació artística espontània que surt dels sentiments, de l’emoció, de les sensacions dels sentits més que no pas de la racionalitat. L’artista ha d’haver viscut realment allò que vol narrar?.

És una novel·la que està escrita seguint  l’estructura d’una tragèdia grega: plantejament, conflicte, drama final.

Les confrontacions d’Eros i Tànatos es traslladen a la narració d’una manera ben diferenciada.

La joia exultant dels moments d’Eros:

– La descripció de les sensacions el dia del retorn al Lido: “Dia darrera dia, el déu nu de galtes enceses menava la seva quadriga de foc per la volta del cel….les plantes del jardí exhalaven un bàlsam flairós….un dia enriquit amb innombrables possibilitats d’un atzar agradable” Pàg. 119

– “Ara li semblava talment haver estat transportat a l’Elisi…..on els homes frueixen d’una vida regalada….i els dies passen en oci benaurat…..i consagrats al sol i al seu culte” Pàg. 121.

– L’aparició de Tadzio a la platja: “ ..era una vida riallera i frívola, ociosa i desvagada, era joc i repòs, era banderejar, xipollar, escarbotar, córrer, jeure i nedar..

A ell tot se li feia cant d’àngels a l’orella. L’exotisme convertia en música el llenguatge del minyó. I un sol gloriós es vessava a dojo damunt l’adolescent i l’horitzó grandiós del mar donava relleu i fons a la seva figura.” Pàg123-124.

–Expressió del desig amorós:

•    “–No has de somriure així a ningú!
•    ..murmurà la forma immutable del desig amorós:
•    T’estimo! “ Pàg. 143

Sobre l’abisme del Tànatos, de la mort:

• “Amb el cap i el cor embriacs, els seus passos seguien les traces del diable, que troba gust a llençar al fang la raó i la dignitat humanes” Pàg. 149.

• A l’Aschenbach li sorgeix el sentit de culpabilitat en relació a les vides exemplars dels seus avantpassats: “A quins camins has anat a parar! ….què dirien ells? Pàg. 153

• “No deixava de prestar una atenció constant i amatent als esdeveniments provocats per la brutícia a l’interior de Venècia….Encaparrat a voler saber noves certes sobre l’estat i els progressos del mal, escorcollava en els cafès de la ciutat els diaris alemanys..” Pàg. 155.

• La serenata dels músics de carrer a l’hotel: “La seva cançó, poca-solta quan a la lletra, adquiria en boca d’ell, gràcies a les ganyotes, als gestos, a la manera insinuant de fer l’ullet i de jugar amb la llengua obscenament…cert aire vagament escandalós.” Pàg. 161.

• El pas ineludible del temps: “Silenciosament, suaument l’arena rogenca s’escolava pel coll de vidre, i en anar minvant formava un petit remolí escorredís…” Pàg. 169.

• Aschenbach té el somni d’un Akelarre, tota una simbologia d’un ritual del déu Dionís, d’un descontrol cap a l’abisme i a la perdició: “La cosa començà amb l’angoixa. .dones tenien serps xiuladores entortolligades al cos o s’agafaven els pits amb les mans, xisclant. Homes amb banyes al front…Unes bafarades li ofuscaven els sentits….. El tuf coent dels bocs…una ferum d’aigües corrompudes…es colpejaven les carns amb bastons espinosos i es llepaven la sang de les ferides.. I la seva ànima tastà la luxúria i la frenesia de la caiguda abissal i destructora.” Pàg. 180-181

Al final, quan Gustav Von Aschenbach està agonitzant, mentre contempla a Tadzio a la platja, es torna a fer referència a la mitologia grega: es retroba amb el déu Hermes (Psiquegog), l’acompanyant d’ànimes cap a l’Hades. Li assenyala la mort, la immensitat del mar, el final del viatge. “Aleshores li semblà que el pàl·lid i amable Psiquegog li somreia i li feia signes des de lluny, com si, en treure aquest la mà del flanc, indiqués que se n’anava i s’endinsés surant en la immensitat plena de promeses. I, com tantes altres vegades, l’Aschenbach es disposà a seguir-lo….”.

Avui, és encara ben vigent l’oportunitat de reflexionar sobre la problemàtica de l’artista procedent d’una societat burgesa i que cerca nous estímuls per seguir creant. La mort a Venècia és un bon instrument per encetar un bon debat al respecte.