Resum (contraportada de l’editorial)
És de matinada i un home fuma al replà de casa, davant de l’ascensor. A la maleta du una muda, pasta de dents i tres paquets de tabac. Es tracta de Dmitri Xostakóvitx, que espera, inquiet, la visita de la NKVD, la temuda policia secreta, i té encara l’esperança que se l’enduguin només a ell i no a tota la família. Sap que l’exili o Sibèria no serien les pitjors opcions.
Així arrenca l’esperada nova novel·la de Julian Barnes, que recrea tres moments en què el compositor rus va sentir l’amenaça directa del Poder soviètic: Xostakóvitx va haver de viure i crear —sobreviure i subsistir— sota el terror impune d’un règim totalitari.
Una gran novel·la sobre la lluita d’un home excepcional per mantenir la seva llibertat creativa i la seva integritat moral, a risc de passar a la història com un covard.
«Una obra mestra condensada que traça la batalla d’un home per la consciència i l’art al llarg de tota una vida, sota les insuportables exigències del totalitarisme.» — Alex Preston (The Guardian)
«Una novel·la magistral que orquestra hàbilment el murmuri i el soroll, alhora que retrata un dels principals artistes soviètics del segle XX.» — The Australian
En català: Angle Editorial.- 208 pàgines
En castellà; Editorial Anagrama- 199 pàgines
Apunts de lectura
El soroll del temps, la podríem qualificar com a una biografia novel·lada sobre el músic Dmitri Xostakóvitx. És a dir una creació de ficció sobre uns fets biogràfics reals en el marc històric de la Unió Soviètica durant l’etapa de l’estalinisme.
El calvari per a Dmitri Xostakóvitx s’inicia quan la crítica oficialista desqualifica la seva òpera “Lady Macbeth a Mtsesk”. Cau en desgracia i se sent víctima tot esperant cada nit a la porta de l’ascensor l’arribada de la policia. Els que ja tenim una certa edat ens ve a la memòria la cançó de Raimon “De nit a casa, junts” en una situació semblant durant la nit del franquisme. L’essència de la dominació de les dictadures és precisament aquesta por permanent i arbitrària. ‘Una por duu a una altra, com un clau en treu un altre”.
La segona estació del calvari és el viatge als EUA en representació de la delegació de la URSS durant el qual Xostakóvitx va donar mostres de connivència amb el règim soviètic tot desqualificant a músics que admirava profundament com l’Stravinski. Havia estat una traïció. Havia traït Stravinski i, en fer-ho, havia traït la música. És plenament conscient de la seva covardia i que és un virus que li arriba a l’ànima i que el va degradant i destruint. És el preu de la supervivència davant la por i el terror ,“En permetre-li viure l’havien matat”. “La línia de la covardia és l’única que avançava recta i segura en la seva vida”. Però, és clar, “Si et salvaves, també salvaves els que t’envoltaven, els que t’estimaves. I com que faries qualsevol cosa per salvar els que t’estimaves, feies qualsevol cosa per salvar-te. I com que no tenies alternativa, tampoc no hi havia cap possibilitat d’evitar la corrupció moral”.
La tercera estació del calvari són les pressions per a afiliar-se al Partit Comunista. Era una etapa més oberta la de Nikita Jruschov, però, “volien la teva complicitat, el teu acatament, la teva corrupció……Abans havien posat a prova la magnitud del valor, ara sondejaven la magnitud de la seva covardia……com sacerdots treballant per l’ànima d’un moribund”.
En les seves reflexions com a artista, denuncia el greuge comparatiu de la seva situació amb la d’altres artistes com en Picasso el qual s’autoconfessava comunista tot aclamant el poder soviètic . “Què fàcil és ser comunista quan no vivies sota el comunisme….Picasso vivia com un home ric a Paris i al sur de França”.
L’estructura narrativa és la d’una prosa introspectiva, un diàleg interior que narra els dubtes, les pors, la covardia d’un home en optar per mantenir una posició artística d’adaptació i entrega al règim soviètic. D’aquesta manera, nem seguim els avatars morals del personatge, de com és fa impossible d’enganyar-se a si mateix. Els avatars d’un col·laboracionista no creient. A través dels diàlegs interiors veiem que no és fàcil ser un covard. Potser és més fàcil ser un heroi, n’hi ha prou en prémer un detonador i auto-immolar-se. Ser un covard és perdre la dignitat dia rere dia durant tota la vida. “La línia de la covardia era l’única que avançava en línia recta i segura en la seva vida”. La conclusió reflexiva ja en la vellesa és dramàtica: “Potser això era una de les tragèdies que la vida ens deparava per a nosaltres: és el nostre destí ser en la vellesa allò que en la joventut ens haguera merescut el més gran dels menyspreus”. I més dramàtica encara quan en assistir a l’enterrament d’un amic pensa que l’enveja “la mort era preferible a aquell terror sense fi”.
Però, el narrador en aquesta estructura narrativa introspectiva és en tercera persona, de manera que permet explicar els diversos mecanismes de la conjuntura política sota el règim soviètic.
Un altre dels temes cabdals de la novel.la és la relació entre l’art i el poder. Les reflexions de Xostakóvitx al respecte són en el sentit que l’art no pertany al poble, sinó als seus creadors i als qui reconeixen i gaudeixen de les seves innovacions. A la URSS d’Stalin l’art dominant imperativament és el realisme socialista. I davant aquesta realitat només s’hi pot oposar “aquesta música que portem a dins – la música del nostre ser- , que alguns transformen en autèntica música. Que, durant dècades, si és suficientment forta i autèntica i pura per fer emmudir el soroll del temps, es transforma en el murmuri de la història. L’art és el murmuri de la història que se sent per sobre del soroll del temps”. L’art és llibertat absoluta, és pura forma, és creació sense límits.
Però més enllà de narrar la historia del músic Dmitri Xostakóvitx, Barnes planteja la reflexió al lector sobre com hauria actuat davant d’una situació semblant de por i terror. Una disjuntiva entre el sentit de la supervivència, l’heroïcitat o la destrucció personal i familiar. Aquesta disjuntiva, Barnes la planteja en el terreny de l’art en una societat en la qual el realisme socialista era la posició dominant, però es vàlida per a qualsevol altre cas. La disjuntiva de Xostakóvitx d’adaptar-se a la realitat per sobreviure sense auto enganyar-se, Barnes la qualifica de comprensible, forma part del factor humà.
Altrament també es planteja quina valoració podem fer de la música de Xostakóvitx després del que ha passat. L’hem de menysprear per l’actitud de l’artista o bé l’hem de reconèixer si realment ens emociona i ens alimenta l’ànima?. Si és així, podem dir que la seva covardia el convertí en un desgraciat però com a contrapartida la seva obra ha aconseguit transcendir més enllà de la seva vida i de les circumstàncies històriques que li va tocar viure. Aquesta és l’esperança de Xostakóvitx, “que la mort l’alliberaria de la seva vida i que la seva obra començaria a sostenir-se per a ella mateixa…..Perquè la música, en últim terme, pertanyia a la música. Això era allò únic que es podia dir o desitjar” .
La novel.la comença amb un prefaci que finalitza amb una mena d’epíleg, ambdós en cursiva, el sentit dels quals reforça la reflexió sobre allò realment important. Per sobre de les guerres, de la por, de la pobresa, de les malalties, de la mort injustificada, i d’altres mals i desgràcies, sobresortia una “tríada” composta de solidaritat, de compartir un brindis, de sensibilitat humana que “com un so sorgia nítid del soroll del temps, i sobreviuria a tots i a tot. I potser, finalment, era la única cosa que importava”.
quadern vermell 