Sinopsi (contracoberta de l’editorial)
Primer hi ha la tempesta i el llamp i la mort d’en Domènec, el pagès poeta. Després, la Dolceta, que no pot parar de riure mentre explica les històries de les quatre dones penjades per bruixes. La Sió, que ha de pujar tota sola la Mia i l’Hilari allà dalt a Matavaques. I les trompetes de la mort que, amb el seu barret negre i apetitós, anuncien la immutabilitat del cicle de la vida.
Canto jo i la muntanya balla és una novel·la en què prenen la paraula dones i homes, fantasmes i dones d’aigua, núvols i bolets, gossos i cabirols que habiten entre Camprodon i Prats de Molló. Una zona d’alta muntanya i fronterera que, més enllà de la llegenda, guarda la memòria de segles de lluita per la supervivència, de persecucions guiades per la ignorància i el fanatisme, de guerres fratricides, però que encarna també una bellesa a la qual no li calen gaires adjectius. Un terreny fèrtil per deixar anar la imaginació i el pensament, les ganes de parlar i d’explicar històries. Un lloc, potser, per començar de nou; un lloc per a una certa redempció.
Editorial Anagrama.- 192 pàg.- Premi Llibres Anagrama de Novel.la
Apunts de lectura
Encapçala el llibre una cita de l’escriptor islandès HALLDÓR LAXNESS la qual cosa és tota una declaració d’intencions d’allò que ens espera:
“I quan les brises primaverals bufen a la vall; quan el sol de primavera brilla sobre l’herba seca de l’any passat que cobreix les vores del riu, i sobre el llac, i sobre els dos cignes blancs del llac, i fa sortir amb els seus afalacs l’herba nova del terra esponjós dels pantans…, qui es creuria en un dia així que aquesta vall verda i pacífica atresora la història del nostre passat i dels seus espectres?”.
La narració es desenvolupa en un escenari concret de muntanya, entre Prats de Molló i Camprodon. Un escenari en el qual els elements naturals que composen el paisatge persisteixen gairebé inalterables pel pas del temps. Com l’aigua pel torrent o el vent per les planures. Però no les vides humanes subjectes a la finitud del pas del temps. “Perquè res dura gaire estona”.
La novel.la d’Irene Solà narra les històries de vida de diversos personatges inserits en aquest microcosmos local. D’entrada sobta que el narrador del primer capítol siguin els núvols.
“Vam arribar amb les panxes plenes. Doloroses. Els ventres negres, carregats d’aigua fosca i freda i de llamps i de trons.”
I és que sobre l’escenari de la novel.la hi ha moltes mirades i des de diversos punts de vista. Els elements narratius són diversos, hi ha una polifonia de veus narradores, algunes convencionals, altres màgiques, animals, les plantes, éssers mitològics com poden ser les dones d’aigua, etc. Hi sonen moltes tecles. I, és clar, els registres del llenguatge també és singular i polifònic, segons sigui el narrador.
Una multiplicitat de veus que recorre tota la novel.la amb un fil d’història de vida d’uns personatges de carn i ossos que va apareixent i desapareixent i que són els que construeixen la bastida de la intriga.
També la història recent constitueix un element narratiu per explicar la complexitat dins un escenari concret. El lloc fronterer de Molló forma part de les rutes de l’exili que l’any 1939 varen seguir milers de republicans de camí cap a l’exili. Molts dels objectes que encara es troben pels boscos testimonien i parlen del drama humà de l’exili.
L’autora cerca i va fent sortir les petjades d’un territori, talment com si fossin les capes d’uns sediments que s’han anat depositant amb el temps. La mateixa portada reforça aquesta idea central de tot el relat.
Llegendes, mites, bruixes, morts que tenen presència… Són elements que poden formar part de la vida de les persones, de la memòria col·lectiva i com a tals hi són narrativament presents.
Tota aquesta multiplicitat de veus requereix la seva transposició en el llenguatge. És clar que no pot dir el mateix un cabirol que una persona. En aquest sentit un dels millors capítols és LA LLUNA, el gos de la Mia. A manera de diàleg interior, el gos explica els seus avatars al costat de la ma que li dona de menjar.
“El que m’agrada més és quan xiula. Amb els dits dintre la boca. Perquè llavors, jo corro. Corro amb tota la força, i salto, i volo….” Pàg. 136.
També, segons el tema, hi ha diversos registres lingüístics: balear, castellà, pagesia,..etc. I tot plegat amanit de poesia. Precisament la poesia ocupa tot un capítol tot conjugant una proclama al respecte i un recull de poemes per als diferents personatges.
La sorpresa constant és un dels elements a destacar, ja sigui pel tipus de narrador, per la història, en qualsevol moment pot saltar la llebre. Per exemple el capítol L’AÜRT ens sorprèn amb un monòleg interior d’una placa tectònica que es va movent, a través d’una topada brusca, tot formant el naixement de les muntanyes la qual cosa és il·lustrat pels corresponents dibuixos.
“Si fes l’esforç d’evocar el cruixit eixordador. La fondària incandescent, roja i incontrolable. Si rememorés el xoc lent i terrible, la violència orba i anihiladora, les sacsejades i els terratrèmols,…..” Pàg. 99.
L’estil narratiu, sovint brolla fresc i espontani, talment com si es tractés d’una escriptura automàtica.
La història de la novel.la presenta connotacions de drama rural, la vida d’uns personatges marcada per la fatalitat, ja sigui per la natura, pels homes, pels accidents de l’atzar, contra la qual no poden lluitar. La mort i la vida, inserits en la brutalitat i violència de la natura. També, és clar, l’amor.
quadern vermell 