Sinopsi (contracoberta de l’editorial)
Novela sobre la naturaleza de la creación artística, sobre el amor, la amistad y sobre el fascinante y complejo alumbramiento del impresionismo, La obra es uno de los títulos más valientes y perdurables de la literatura del siglo XIX. Perteneciente al ciclo de los Rougon-Macquart, La obra, la novela más autobiográfica de su autor, está inspirada en la relación del propio Zola con Cézanne. El pintor Claude Lantier intenta terminar un óleo de grandes dimensiones que represente la modernidad del Segundo Imperio, en los albores del movimiento impresionista. Su enfermiza obsesión se verá mezclada con el amor de Christine —la mujer que le sirve de modelo— y su difícil amistad con el novelista Sandoz.
«¿Existe, en arte, otra cosa que dar lo que se lleva dentro?».
Penguin Clasicos.- 480 pàgines.- Traducció: José Ramon Monreal.- Pròleg: Ignacio Echevarría.
Apunts de lectura
“La obra” és una rèplica de la novel·la de Balzac: “L’obra mestra desconeguda”. També comentada en aquest blog. Ambdós novel·les són paradigmàtiques sobre la història de l’art.
“La obra”, té, en d’altres, el valor d’una reconstrucció documental d’un moment històric a Paris en el qual va sorgir el moviment que més tard s’anomenaria dels impressionistes. La novel·la s’inicia en el moment que els precursors d’aquest incipient moviment el batejaven com a pintura a “Plein air”.
Els personatges són un grup d’amics residents a Paris a finals del segle XIX que viuen impulsats per la passió de l’art, de crear un nou estil en front de l’art oficial preconitzat per l’Acadèmia. És un grup d’amics heterogeni en el qual hi ha pintors, escultors, escriptors, periodistes i arquitectes. En aquells moments, encara els moviments artístics eren un front d’intel·lectuals heterogeni.
Quan estaven junts no passava dia que no s’encengués el discurs de l’exaltació artística, de la passió pel treball de creació, dels grans somnis d’orgull, disposats a menjar-se el món amb decisió i coratge.
“—¡Ah, verlo y pintarlo todo! —prosiguió diciendo Claude al cabo de un largo intervalo—. ¡Con leguas de pared que cubrir, decorar las estaciones de tren, los mercados, los ayuntamientos, todo cuanto se construya cuando los arquitectos dejen de ser unos imbéciles! Y bastará con tener unos buenos músculos y una buena cabeza, porque no será los temas los que falten… ¿Eh?, ¡la vida tal como transcurre en la calle, la vida de los pobres y de los ricos, en los mercados, en las carreras, en los bulevares, en el fondo de los callejones populosos; y todos los oficios en plena actividad; y todas las pasiones satisfechas, a plena luz del día; y los campesinos, los animales y los campos!… ¡Ya verán, ya verán, si soy un bruto! Siento ya un hormigueo en las manos. ¡Sí! ¡Toda la vida moderna! ¡Unos frescos igual de altos que el Partenón! ¡Toda una sacrosanta serie de telas para que reviente el Louvre!”(Cap.2)
La novel·la focalitza la història en el personatge del pintor Claude Lantier i, a través de la qual, Zola planteja diversos temes de fons sobre el món de l’art: la disjuntiva entre l’art i la vida; l’esterilitat de l’artista quan no és resolutiu ni sap gestionar la seva obra ni el seu destí; la responsabilitat de l’artista per dur endavant i fer viable la seva activitat sense que el perjudiqui dramàticament.
La novel·la és un testimoni excel·lent sobre el moment artístic de Paris. Per un costat una crònica del món dels salons oficials en els quals s’exposaven cada any les novetats artístiques. Era una oportunitat pels artistes per donar-se a conèixer, un aparador de les noves tendències artístiques, i també, és clar, l’expressió del tràfic d’influències i de les relacions de poder així com el fenomen social del comportament del públic. Per primera vegada a la història de l’art es va fer patent el poder del públic com a factor definidor i condicionador del gust artístic, més enllà dels criteris oficials de l’Acadèmia.
Per l’altre costat esdevé una crònica sobre el debat de les noves tendències artístiques, en concret del moviment de la pintura a “plein air”, més tard anomenada impressionista. A la novel.la, el nom “Plein Air” respòn a la pintura de Claude que porta el mateix nom i que presenta al seu primer saló. “Plein Air” esdevé un autèntic moviment d’avantguarda enfrontat a l’anquilosament de l’Acadèmia.
“La Obra”, també és una crònica dels nous factors que intervenen en el món de l’art. Per un costat la figura del crític d’art que s’expressa a través de la premsa i per l’altre, la figura del “Merchant” d’art. Ambdós són elements emergents en aquells moments i que esdevindran primordials fins als nostres dies. També s’hi narra el debat sobre la mercantilització de l’art amb totes les seves conseqüències sobre la producció artística. Emile Zola, critica obertament els artistes que opten per la facilitat, per la manca d’ambició i d’investigació així com el servilisme davant els poders.
També, a través dels avatars del protagonista, critica l’esterilitat del geni que en voler fer l’obra mestra absoluta es perd en la indecisió sense arribar mai a port. La manca d’eficiència en la creació artística, per tossuderia i obsessió, suposa el desarrelament del protagonista i la condemna a la indigència i al fracàs personal.
Aquesta actitud contrasta amb la d’aquells artistes que han optat per l’èxit econòmic i social tot sacrificant les ambicions artístiques i les inquietuds juvenils a bastament manifestades dins dels debats del grup d’artistes. De fet, la novel·la és una elegia a la joventut perduda, idealista i trencadora, així com un lament a la pèrdua dels ideals i ambicions.
Amb el pas del temps, Claude i els seus amics es dispersen i cadascú fa la seva vida i apareixen les divergències sobre el discurs artístic. Els arribismes, els oportunismes, els servilismes, que tant afecten negativament l’obra d’art.
La novel·la es focalitza en el drama del pintor Claude, en el seu procés de creació artística. Una batalla contra ell mateix per tal d’aconseguir crear l’obra mestra, una obra que mai s’arriba a realitzar plenament i que a través d’un procés obsessiu l’acaba destruint. Una lluita inabastable de l’artista que determina tota la seva vida.
El contrapunt a Claude és el seu amic l’escriptor Sandoz, el qual es manté coherent amb els seus principis però opta per una posició realista i pragmàtica entre vida i obra.
“La obra”, també és una gran novel·la d’amor. A través dels avatars de la relació de la parella Claude i Christine, es va desenvolupant el dramàtic procés de creació artística de Claude. La conjugació de la passió artística de Claude amb la passió amorosa de Christina esdevé una lluita dialèctica que atorga al relat intriga i tensió fins el final. La figura del fill de la parella, Jacques, és un metàfora carregada de sentit simbòlic en relació al fruit del procés de creació artística així com del procés de passió amorosa.
A l’últim capítol els amics Sandoz i Bongrand reflexionen respecte al seu amic Claude i sobre el moment que els ha tocat viure a Paris a finals del segle XIX.
“—No, no ha sido el hombre de la nueva forma de expresión que descubrió. Quiero decir que no tuvo el genio lo bastante lúcido para establecerla e imponerla en una obra definitiva… ¡Y vea cómo, en torno suyo, después de él, se derrochan los esfuerzos! Todos se limitan a simples esbozos, a impresiones apresuradas, ninguno parece tener la energía para ser el maestro esperado. ¿No es irritante toda esa nueva coloración de la luz, esa pasión por lo verdadero llevada hasta el análisis científico, esa evolución que comenzó de un modo tan original y que se retrasa y cae en manos de los hábiles, y que no conduce a nada, porque no ha nacido el hombre que hace falta?… Bah, el hombre nacerá, nada se pierde, es preciso que se haga la luz.”
(…) —Era inevitable —dijo a media voz pensando para sí—, ese exceso de actividad y de orgullo en el saber por fuerza tenía que hacernos recaer en la duda; ese siglo, que ya ha arrojado tanta luz, había de concluir bajo la amenaza de una nueva oleada de tinieblas… Sí, nuestro malestar nace de ahí. Demasiadas promesas, demasiadas expectativas, se ha esperado la conquista y la explicación de todo; y la impaciencia gruñe. (…) Es el fracaso del siglo, el pesimismo corroe las entrañas, el misticismo nubla los cerebros; pues, por más que hayamos ahuyentado los fantasmas a fuerza de grandes análisis deslumbrantes, lo sobrenatural ha reanudado las hostilidades, el espíritu de las leyendas se rebela y se empeña en reconquistarnos, en ese alto que hacemos por la fatiga y la angustia… ¡Ah!, por supuesto, no afirmo nada, yo mismo me siento desgarrado. Sólo que me parece que esta postrera convulsión del antiguo espanto religioso era previsible. No somos un fin, sino una transición, un comienzo de otra cosa… Me tranquiliza y me hace creer que nos encaminamos hacia la razón y la solidez de la ciencia…”
El llibre ens endinsa en el món de l’art i els artistes, a través del retrat d’un pintor obsessivament apassionat, Claude Lantier.
“La obra”, és una novel.la que forma part del curs “Novel.la i art” organitzat per l’Institut d’Humanitats del CCCB de Barcelona.
quadern vermell 