Crónica de una muerte anunciada, Gabriel García Márquez

Sinopsi (contracoberta de l’editorial)

«El día en que lo iban a matar, Santiago Nasar se levantó a las 5.30 de la mañana para esperar el buque en que llegaba el obispo.»

Acaso sea Crónica de una muerte anunciada la obra más «realista» de Gabriel García Márquez, pues se basa en un hecho histórico acontecido en la tierra natal del escritor. Cuando empieza la novela, ya se sabe que los hermanos Vicario van a matar a Santiago Nasar -de hecho, ya le han matado- para vengar el honor ultrajado de su hermana Ángela, pero el relato termina precisamente en el momento en que Santiago Nasar muere.

El tiempo cíclico, tan utilizado por García Márquez en sus obras, reaparece aquí minuciosamente descompuesto en cada uno de sus momentos, reconstruido prolija y exactamente por el narrador, que va dando cuenta de lo que sucedió mucho tiempo atrás, que avanza y retrocede en su relato y hasta llega mucho tiempo después para contar el destino de los supervivientes. La acción es, a un tiempo, colectiva y personal, clara y ambigua, y atrapa al lector desde un principio, aunque este conozca el desenlace de la trama. La dialéctica entre mito y realidad se ve potenciada aquí, una vez más, por una prosa tan cargada de fascinación que la eleva hasta las fronteras de la leyenda.

Editorial DEBOLSILLO.- 144 pàgines

Editorial Bruguera (edició 1981.- des catalogada).- 195 pàgines.

Apunts de lectura

«El día en que lo iban a matar, Santiago Nasar se levantó a las 5.30 de la mañana para esperar el buque en que llegaba el obispo.» i el maten a les 7 del matí, aquest és el cicle temporal en el qual es desenvolupen els fets. El lector sap d’entrada que Santiago Nasar va a morir i que el llibre serà la recreació de l’hora i mitja abans de la seva mort. Aquest simple fet ja resulta ser un primer repte de lectura. Sense incògnites, quin serà el contingut del relat?.

Des del punt de vista de la tècnica narrativa, destaca la figura del narrador, el qual adopta diverses formes. S’inicia com a narrador en tercera persona de to omnipresent, talment com un observador objectiu relatant els fets. Tot seguit, però, adopta la primera persona tot indicant que també hi era present, ja sigui a través de testimonis personals (la mare, les germanes,…) o també d’ell mateix.  Així, el punt de vista narratiu és divers i canviant.

Tal com diu el títol, es tracta d’una crònica,  realitzada 27 anys després de l’assassinat de Santiago Nasar. Els fets es narren conjugant l’ordre temporal durant les hores en què van ocórrer amb salts temporals vers el passat. Un altre element de la crònica és que sovint els testimonis són presencials, però també s’utilitza l’element documental, contingut en l’auto judicial que el narrador rescata dels desastrosos jutjats. També és propi de la crònica la utilització d’un llenguatge senzill, directe, molt personal. És gràcies al llenguatge literari, més subjectiu i farcit de referències culturals, aforismes i simbologia que transforma el caràcter més periodístic que pot tenir la crònica amb un possible distanciament i objectivitat.

“La crónica de una muerte anunciada” és més aviat la crònica relativa a explicar el perquè es va produir la mort tràgica de Santiago Nasar. Aquesta és la crònica que atorga realment grandesa a la novel·la.  És aquí on cobra importància el disseny de la trama.

Allò terrible i absurd és que els assassins no volen matar Santiago Nasar, malgrat moralment han de fer-ho d’acord amb el manament cultural imperant de l’honor. Altrament,  tot el poble desitja impedir-ho però no ho fa i a més es situa en un lloc d’espectador privilegiat. La víctima és l’única persona que no sap la seva condemna de mort immediata.

“Pero la mayoría de quienes pudieron hacer algo por impedir el crimen y sin embargo no lo hicieron, se consolaron con el pretexto que los asuntos de honor son estancos sagrados a los cuales sólo tienen acceso los dueños del drama. “La honra es el amor”, le oía decir a mi madre”.

La conclusió del perquè de tot plegat bé podria ser la de la fatalitat que esdevé l’eix central de la novel·la. Una novel·la que contindria en el seu sí una metàfora sobre l’absurd de la vida humana.

“Nos sorprendían los gallos del amanecer tratando de ordenar las numeosas casualidades encadenadas que habían hecho posible el absurdo, y era evidente que no lo hacíamos por un anhelo de esclarecer misterios, sino porque ninguno de nosotros podía seguir viviendo sin saber con exactitud cúal era el sitio y la misión que le había asignado la fatalidad”.

La gran quantitat de personatges que intervenen, atorguen a la crònica una visió polièdrica coral.

No podien faltar elements de realisme màgic per mostrar l’irreal o estrany com una cosa quotidiana i comuna.

“Mi hermana Margot, (…) me contó que habían comprado una casa(…) cuyo único problema eran las noches de mareas altas, porque los retretes se desbordaban y los pescados amanecían danto saltos en los dormitorios”.

“La crónica de una muerte anunciada”, una novel.la curta que amb una grandesa narrativa tresoreja una metàfora substancial: la fatalitat de la vida humana.

“Sobre todo, nunca le pareció legítimo que la vida se sirviera de tantas casualidades prohibidas a la literatura, para que se cumpliera sin tropiezos una muerte tan anunciada”.

 

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s